dilluns, 16 de desembre de 2013

Comentari Politnómic (político - económic)

EL PREU DE  L’ELECTRICITAT                                                                                Setmana 51

Envoltada per les picabaralles, primer del simpòsium “Espanya contra Catalunya” (per cert, acabat quasi radicalment a partir de les dues de la tarda del dijous) i l’anunci de la pregunta sobre si Catalunya ha d’esdevenir un Estat, hi ha hagut per part del Tribunal Suprem una ratificació de la sentència de l’Audiència Nacional que donava la raò al Govern espanyol en obligar  les cinc elèctriques més grans del país a carregar als seus comptes de forma temporal el denominat dèficit de tarifa (la diferència entre el teòric cost de l’electricitat i el que es paga). Aquest deute ja suma 30.000 milions d’euros. Per una vegada, el sofert consumidor ha vist com la justícia es decantava al seu favor en lloc de fer-ho a favor de les omnipotents companyies elèctriques, que malgrat el que diuen, continuen obtenint uns beneficis econòmics importants.

Malgrat això, no s’esvaeix el temor  que a partir del proper gener s’apugi el rebut de la llum, que, en pocs anys, ha duplicat el seu import. Els alts costos al mercat majorista ocorreguts les darreres setmanes així ho fan preveure.

Un bè de consum imprescindible per a totes les persones hauria de poder ser més assequible, sobretot en aquesta malaurada època de vaques magres.

Per celebrar aquestes festes no hi haurà comentari fins la segona setmana del proper mes de gener, és a dir, fins al dia 6, festivitat dels Reis Mags d’Orient. Bones Festes.




dilluns, 9 de desembre de 2013

Comentari Politnómic (politico . economic)

POBRESA I LUXE                                                                                                       Setmana 50

Només començada la setmana següent al Gran Recapte, que vaig comentar en el politnómic passat, ens assabentem que el sector de productes i serveis de luxe d’empreses espanyoles tancarà l’any amb una facturació del 7 % superior a les xifres de l’any 2012 i arribarà als 5.120 milions d’euros. El creixement haurà estat més minso que el dels anys 2011 i 2012 que va ser del 25 % i del 15 %, respectivament.

Malgrat això, sembla que encara es va fent més grossa la distància que hi ha entre els que no tenen ni per menjar i els que els  sobren els diners. També el fastuós casament, a Barcelona,  de la parella de l'Índia ens ho demostra. Ja sabem que de rics i de pobres n'hi ha hagut i ni haurà sempre, però jo pensava que la humanitat havia anant avançat en aquest sentit. Si és que ho havia fet, ara ens trobem en un període de retrocés accelerat i, molt em temo, que continuarem anant força temps en aquest sentit. Sembla difícil que el gran capital s’avingui a canvis importants. Per exemple, els polítics  no són partidaris  de fer pagar més impostos a les grans fortunes amb l’excusa que pot propiciar una fugida de capitals. Doncs, com s’ha de fer per equilibrar mínimament la balança? No sé si m’he explicat prou bé, però penso que m’entendreu! Perquè el pagament dels impostos, ben equilibrats, hauria de servir per compensar les desigualtats. És lògic que paguin més les rendes del treball que les del capital? I no em refereixo als interessos dels petits estalviadors, sinó als socis de les SICAV (Societat d’Inversió de Capital Variable), i d’altres

Per acabar, recomano que llegiu el comentari d’ahir, dia 8 de desembre de l’amic Josep Mª Bertran Teixidor al blog: http://tabrilde.blogspot.com



dimarts, 3 de desembre de 2013

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al Setmanari Empordà del dia 3 de desembre de 2013

CENTRE SOCIOSANITARI BERNAT JAUME

Aprofitant la visita que el Consell Municipal de la Gent Gran va fer el dia 1 d’octubre al Centre Sociosanitari Bernat Jaume, de la Fundació Salut Empordà,  per commemorar el Dia Internacional de la Gent Gran,  i, per gentilesa de la regidora de Benestar Social, vaig tenir l’oportunitat de visitar-lo detingudament i assabentar-me del seu funcionament.  En primer lloc  cal dir que les persones que hi reben atenció són en un 75-80 % persones de més de 70 anys i que els pacients són atesos, segons el cas, en unitats d’internament (convalescència, cures pal•liatives i llarga durada), unitats d’atenció ambulatòria  (hospital de dia i consulta externa, amb els seus apartats de geriatria, psicogeriatria i cures pal•liatives) i els equips de suport (Ufiss i Pades), el primer per a pacients procedents d’hospitals d’aguts i el segon per a pacients procedents de domicili. La seva denominació exacta és: Unitat Funcional Interdisciplinària Sociosanitària i Programa d’Atenció Domiciliària Equip de Suport, respectivament.

En les seves tres plantes hi ha instal•lats un total de 123 llits i a l’hospital de dia, ubicat a la planta soterrani de l’edifici, es disposa d’unes 40 places diàries,  i  les persones que hi assisteixen, generalment entre 2/3 cops per setmana, fan rehabilitació funcional de pacients amb deteriorament lleu o moderat, manteniment de les capacitats cognitives, millora del funcionament físic, formació de cuidadors de pacients amb demència i descàrrega del cuidador principal. Funciona de dilluns a divendres de 9 a 17 hores.

La Unitat de Convalescència, a la primera planta, té quinze habitacions dobles, crec que actualment se’n fan servir onze, i l’estada és d’uns 30 o 40 dies. També a la primera planta  trobem la Unitat de Cures Pal•liatives, amb 10 habitacions individuals i llit d’acompanyant. El total de llits d’aquesta primera planta és de 40, dos dels quals són privats.

A la segona i a la tercera planta funciona la Unitat de Llarga Estada, amb 83 llits, dels quals vuit són privats  En aquesta darrera unitat les tipologies d’ingrés són per temps d’ingrés o per perfil del pacient. En el primer cas poden ser per descans del familiar cuidador, tenen una durada d’un mes, més o menys, o també per una intervenció quirúrgica programada del cuidador principal. Són pacients habitualment atesos a casa i que ingressen per absència temporal del seu cuidador. L’altre motiu d’ingrés és el cas dels a pacients que no poden ser atesos en el domicili per manca de cuidador i per la complexitat de les cures necessàries. La llarga estada no es planteja mai com a definitiva, tot i que es pot perllongar més d’un any quan el cas ho requereix. L’altra tipologia d’ingrés és el perfil del pacient: dements amb trastorn de comportament, malalts amb alta dependència física i deteriorament cognitiu, malalts amb neoplàsia terminal clínicament estables, malalts amb processos millorables amb tractament rehabilitador i malalts joves amb patologies neurodegeneratives.

Fins aquí, força esquematitzada, a causa de l’espai de què disposem, hem detallat la cartera de serveis que ofereix el centre sociosanitari . Pensem que és un conjunt ampli, que comprèn les diferents casuístiques en què ens podem trobar les persones grans, i, també, les persones no tan grans. En la visita detallada que vam fer per les diferents plantes vam notar una sensació de pau i, potser, les cares dels pacients expressaven una certa mena d’avorriment, però no de preocupació, ni molt menys, de dolor.

Desconec si en altres comarques catalanes existeix un centre sociosanitari com el que funciona a la nostra ciutat, però considero que és una sort poder-lo tenir i fer servir.

El finançament en el cas de llarga estada i hospital de dia, en part va a càrrec del Departament de Salut i un mòdul social que depèn de Benestar i Família. En el pagament d’aquesta part, l’usuari n’abona una quantitat que es calcula segons els seus ingressos i en base a unes taules publicades anualment pel departament. El mòdul social es paga des de l’ingrés, tant a  l’hospital de dia com en llarga estada. Abans del 14 d’octubre el copagament en llarga estada era a partit del quart mes.

He deixat per al final parlar una mica del personal. En primer lloc, he de dir que, des de fa molts anys, penso que les úniques feines que val la pena reverenciar són les de les persones que es dediquen a cuidar altres persones que no poden valer-se per elles mateixes. Malalts i persones grans amb dependència. S’ha de tenir una vocació especial i un amor als altres vertaderament desenvolupat. El personal sanitari que té cura dels pacients del centre passa de 90 persones, sota la direcció del senyor Arcadi Boixadera i Camps. En nom de les persones grans, els dono les gràcies per la seva feina, feina ben feta.

                                       Martí Carreras i Ginjaume
                                       President Associació Cultural Gent Gran de l’Alt Empordà

dilluns, 2 de desembre de 2013

Comentari Politnómic (político -econòmic)

AMOR AL PROÏSME                                                                                                 Setmana 49      

El divendres i el dissabte passat  es va dur a terme a Catalunya el Gran Recapte, que va mobilitzar més de 20.000 voluntaris i centenars de milers de ciutadans i ciutadanes, que van entregar provisions a fi de proveir al Banc dels Aliments dels queviures per fer front a la cada vegada més gran quantitat de persones que tenen dificultats alimentàries.

Com sempre el poble català va respondre amb generositat i es van aconseguir les fites esperades de més tres milions de quilos. Així mateix passarà el dia 15 amb La Marató de Tv3 que l’any 2012 va batre el record absolut de recaptació.

Una vegada més es demostra la capacitat d’amor al proïsme del poble català, sempre disposat a apaivagar el desgavell en qué viu la societat i al qual els responsables polítics i no polítics són incapaços de trobar solucions. La societat civil sempre al capdavant sense reparar en inconvenients ni retrets. Al peu del canó, perquè tot plegat no se’n vagi a fer punyetes. Ja començaria a ser hora que els que manen s’adonessin que cal fer pagar més impostos als més rics i deixar de marejar amb aportacions voluntàries als de sempre, és a dir, a les classes treballadores.

Perquè tot això està molt bé però la responsabilitat de procurar el benestar de la totalitat de ciutadans i ciutadanes correspon a l’Administració. O almenys a mi m’ho sembla!





dilluns, 25 de novembre de 2013

Comentari Politnómic (político - económic)

NATALITAT,  ESPERANÇA DE VIDA I PENSIONS                                       Setmana 48                                                              
L’Institut Nacional d’Estadística ha donat fa poc les previsions sobre la població espanyola durant el període  2013/2023 i ens indica que d’aquí a deu anys hi haurà un milió menys de nens menors de 10 anys, i un milió i mig més de persones majors de 64 anys. Aquestes darreres arribaran a ser uns 20 milions, i al final dels propers deu anys es calcula que més de 23.400 superaran els 100 anys, gairebé el doble dels actuals 12.000. Per comunitats autònomes, Catalunya serà la que perdrà més població durant la pròxima dècada, més d’un 10%.

Tot aquest maremàgnum de xifres tenen a veure, i molt, sobre el sistema de pensions públiques. De totes maneres ja vaig explicar en un article al Setmanari Empordà (Enquestes, Estadístiques i Prediccions, 07 -12- 2010) que tot s’ha d’agafar com a orientació i  no com  a dogma de fe. Però és indubtable que l’augment de l’esperança de vida ha de tenir repercussió sobre els comptes de les pensions, encara que alguns dirigents sindicals expliquin que aquest detall no és definitiu per al càlcul de la base reguladora que ha de determinar l’import de la pensió a percebre. El simple sentit comú ens fa veure que si fa vint anys les persones cobraven pensió durant uns deu anys i que ara la mitjana és de gairebé quinze, caldrà retardar l’edat per començar a cobrar.

Vet aquí per què la discutida reforma del sistema de pensions, actualment en tràmit parlamentari, que si s'aprova significarà una davallada del poder adquisitiu dels pensionistes actuals i futurs.
             




dilluns, 18 de novembre de 2013

Comentari Politnómic (político - económic)

AVUI, “SENSE DESTÍ”                                                                                              Setmana  47

Fa quinze dies l’articulista de La Vanguardia Antoni Puigverd, va recomanar un llibre que es titula Sense destí, escrit per Imre Kertész, Premi Nobel de Literatura 2002. L’he llegit aquest cap de setmana i m’ha impressionat. El tema per a mi ja era conegut, però la manera d’explicar-ho és, sobretot,  per poder gaudir de gran literatura. Narra la història de l’any i mig de la vida d’un adolescent hongarès i jueu en diversos camps de concentració nazis i ens fa veure la realitat punyent dels camps  d’extermini i els seus efectes més perversos: els que confonen la justícia i humiliació arbitrària i la quotidianitat més inhumana amb una forma aberrant de felicitat.

Ja l’altra setmana em va commoure el llibre d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats on s’explica la història de dos nois i dues noies nascuts a Barcelona l’any 1920. Els nois van ser cridats a files per a anar a la guerra l’any 1938. Un d’ells se’n va salvar, ja que patia problemes a la vista. Malgrat això,va haver d’incorporar-se al servei militar, una vegada acabada la guerra i va ser destinat a un escamot d’afusellament.Es va veure  obligat a disparar a matar sobre persones que coneixia i que eren de la seva mateixa ideologia, fet que li provocà un daltabaix al cervell que li va durar fins a la seva mort.

Aquestes dues lectures em van fer pensar en els joves d’ara, desencisats i avorrits per la manca de sortida laboral, malgrat tenir estudis, i amb un futur gens afalagador. Però veient com ho varen passar els joves de dues o tres generacions enrere, penso que es poden adonar que encara va ser molt i molt pitjor. Aquella dita de que “qualsevol temps passat va ser millor”, no s’aguanta per enlloc. Ara els temps són difícils, però encara no hem arribat, i espero que no hi arribem mai, a situacions extremes. Cal confiar que, desprès de les tempestes, tornarà a lluir el sol.





dilluns, 11 de novembre de 2013

Comentari Politnómic (político-económic)

JA SÓN AQUÍ...ELS PRESSUPOSTOS CATALANS                                            Setmana 46

El passat dimarts el conseller d’Economia del Govern de Catalunya va presentar al Parlament els Pressupostos de l’any 2014, que signifiquen un increment, en els departaments més socials (Ensenyament, Salut, Benestar Social i Família) d’un migrat 0,2 %. Deixant apart el Departament d’Empresa i Ocupació que té un increment del 14,5 %, la partida que més augmenta és la dels interessos del deute, que ho fa en un 4,1 % i arriba fins al 2.077 milions d’euros, més de 5,7 milions DIARIS. No ens estranya que no es puguin pagar els medicaments a les farmàcies.

Ara bé, no seria possible deixar de pagar una mica d’interessos, per exemple, fixar un límit de 4 milions al dia, i la resta, 1,7, fos per pagar els deutes a les economies més dèbils com les farmàcies. Això suposaria més de 600 milions i penso que el deute farmacèutic no arriba als 500 milions.

Es pot al•legar que no complir amb els deutes financers no és seriós. I és veritat. Però ho és quedar a deure als petits negocis que vetllen per la salut de la ciutadania? A qui paguem aquesta borratxera d’interessos? Potser als que cobren no els ve d’un any i poden esperar, no? Més endavant comentarem d’on surten els ingressos xifrats en més de 23.600 milions d’euros. Per avui, prou. Salut, amigues i amics!



dimarts, 5 de novembre de 2013

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el 5 de novembre de 2013

FENT ANYS
Amb motiu de complir vuitanta anys el passat mes d’agost i després de rebre moltes felicitacions dels amics i amigues de la xarxa social Facebook, vaig decidir donar  les gràcies col•lectivament a través d’un escrit al blog : http://marticarreras.blogspot.com, en què deia que vuitanta ja són molts anys i, a més a més, havent patit un infart de miocardi abans de complir-ne quaranta-dos i una depressió nerviosa l’any següent, que, gràcies a les atencions dels metges, en primer lloc del doctor Joan Forment Soler i més tard de la psicòloga Blanca-Rosa Serra Rosa, vaig poder superar satisfactòriament.

També  deia als meus amics i amigues que si en aquell moment m’haguessin donat per signar un document per assegurar-me  arribar als setanta anys, segurament l’hauria  signat, i hauria fet un mal negoci ja que faria deu anys que no hi seria, precisament els deu anys que he col•laborat activament en les entitats de suport a les persones grans, cosa que m’ha proporcionat tantes satisfaccions i en les quals he aconseguit un gran nombre d’amistats, aquestes no virtuals, sinó personals.
Per animar  les persones que pateixen trastorns de salut, els encoratjava a creure els consells i les recomanacions dels metges i, pel que fa a les malalties cardíaques, tenir cura de l’alimentació, és a dir del menjar i el beure. Tenim al nostre país, a Catalunya i a Espanya, molts bons metges i una sanitat, en general, que no té gaire res a envejar a la d’altres llocs, fins i tot els més desenvolupats del món.
Recordo que l’operació a cor obert a que em vaig sotmetre l’any 2007 (trenta-dos anys després de l’infart) realitzada per metges de la unitat de cirurgia cardíaca de l’Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, a qui agreixo la seva professionalitat,  a mitjan  anys setanta, només és feia en comptagotes en algun hospital de Barcelona, i si volies tenir més seguretat havies d’anar als EUA,  per exemple, a Chicago, on va anar un figuerenc, a hores d’ara encara ple de vida; o bé si la disponibilitat econòmica era més minsa podies anar a França, concretament a Montpeller. Ara aquestes operacions es fan per la Seguretat Social, a quatre passes de casa, i sense pagar.

A vegades penso que no ens adonem que vivim en un costat de món privilegiat i tenim tendència a menysprear tot el que és autòcton i creure que el que és de fora és millor.  

Abans que algú em pugui criticar aquest punt de vista  i em refregui les deficiències del nostre sistema sanitari, m’afanyo a dir que sóc conscient de les mancances i retallades actuals, que segurament han fet baixar uns graons la qualitat del servei, encara que penso que en les malalties greus continuem estant ben atesos.

I, a més a més, si es fixen en el títol d’aquests escrits, veuran que he decidit veure sempre el costat bo de les coses, procurant, naturalment, no fer gaire demagògia.

Les persones grans, comptant per grans els que ja sobrepassem els quatre vints, que diuen els francesos, necessitem estímuls per anar tirant endavant. Ja sé que generalitzar és fàcil, i a més equivocat, però amb el cor a la mà, si ens parem a pensar com vivia la gent gran, trenta, quaranta o cinquanta anys enrere, la comparació no té color. Amb totes les excepcions, que sé que hi són.

El tema sanitari sempre és cabdal per a tothom, però molt més per a les persones grans. En anar fent anys, tenim tendència a la multipatologia;  és a dir, a patir diverses malalties alhora, i la feina dels metges és  posar-hi remei amb medicaments que en curin unes sense agreujar les altres. Un consell ben fàcil de seguir és evitar la deshidratació. Beure aigua és importantíssim per a tot l’organisme. Fa uns mesos m’explicava l’amic Xavier Vicens que ha pogut constatar que a l’estiu, a la segona setmana de calor forta, augmenten considerablement els decessos de persones grans per l’agreujament de les patologies a causa de la manca d’hidratació adequada. Ull, doncs!

Amigues i amics, escric aquest article a finals del calorós mes d’agost, perquè surti publicat a primers de novembre. Sóc fidel seguidor de la dita “ el que puguis fer avui no ho deixis per demà”. Què hi farem! dèries de gent gran!

Salut i fins al proper mes que ja serem a Nadal. El temps vola, no?
                                          Martí Carreras Ginjaume
                                          President de l’Associació Cultural Gent Gran de l’Alt Empordà
                                          marticarrerasginjaume@gmail.com
                                          http://marticarreras.blogspot.com


dilluns, 4 de novembre de 2013

Comentari Politnómic (político-económic)

IMPOSTOS COMUNITARIS                                                                                             Setmana 45

En general, els comptes, impostos i pressuposts de les entitats públiques són difícils de comprendre per una part important de la ciutadania. Jo mateix, que he dedicat bona part de la meva vida laboral a temes de comptabilitat empresarial, moltes vegades no els entenc. Ara mateix el govern de la comunitat madrilenya anuncia una rebaixa dels impostos que paguen els residents a la seva comunitat.

En canvi, el govern català anuncia una pujada d’algunes taxes i impostos i tornarà a posar en vigor el gairebé anul•lat impost de successions. A més de crear nous tipus impositius. Crec que dimarts es presenten els pressuposts catalans per al 2014, que hauran d’entrar en vigor el dia 1 de gener. Serà la primera vegada des de les eleccions del 2010 que Catalunya començarà l’any sabent com hem de transitar econòmicament l’any. Serà important veure si és veritat que no hi haurà noves retallades.
El que queda clar és que els catalans tenim un nivell de vida més alt que moltes altres comunitats de l’Estat i, pel que fa referència al meu món, el de la gent gran, crec que la pensió d'un jubilat català no dóna de si igual que en altres comunitats.

Vigilarem de prop els nous pressupostos catalans, a veure si és veritat que a les classes menys afavorides no se’ls estreny encara més el cinturó.

Quan a la política la paraula de moda aquesta setmana és: pregunta. Com ha de ser, que ha dir, com s’ha de fer perquè agradi a tothom. Una mica feixuc tot plegat, no? Temps al temps!

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Comentari Politnómic (político-económic)

TRIBUNALS DE JUSTÍCIA                                                                        Setmana 44

Sens dubte el tema més comentat ha estat la decisió del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg d’anul•lar l’anomenada doctrina Parot, encara que més que anul•lar el que ha fet és desqualificar la interpretació que és va fer de la llei, a partir, crec, de 1995. Aquest mateix Tribunal, una setmana abans, havia aturat, provisionalment, el desnonament de les famílies que ocupaven un edifici de pisos a Salt, al Gironès.

Com no sóc jurista ni res que s'hi assembli, no entro ni surto en el fons de la qüestió. Només observo, llegeixo i pregunto. Inquirit un amic meu, doctor en dret, sobre perquè el que un jutge o tribunal falla pot ser rebatut més endavant per un altre jutge o tribunal i  perquè les lleis, en general, no poden ser escrites de forma inequívoca o que es puguin interpretar de diferent manera, em contesta que “si així fos no caldria que hi hagués jutges”. Deu ser això! Es desmuntaria el “tingladillo” judicial.

Més encara: el nyap del cèntim sanitari que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictaminat que vulnera el dret comunitari sobre impostos especials. I que pot tenir conseqüències econòmiques importants si han de tornar els diners. Parlen d'uns 13.000 milions d’euros. Caram que bé!

L’ultima: un tribunal italià ha dictaminat, trenta-un any desprès, que l’actriu de la mateixa nacionalitat, la celebèrrima Sofia Loren no havia d’haver anat a la presó pels problemes fiscals que va tenir l’any 1982. Sort que només hi va estar disset dies i va pagar una multa de més de cinc-cents milions de lires.

Diuen que la justícia és cega. I segurament alguna cosa més, que no dic.



dilluns, 21 d’octubre de 2013

Comentari Politnómic (político-económic)

ALTRE VEGADA......L’ECONOMIA                                                              Setmana 43

Durant tota la setmana les notícies econòmiques han privat sobre les polítiques. Bé, també n'hi ha hagut d’aquestes. Podem citar la picabaralla del protocol entre la vicepresidenta governamental Soraya Sàenz de Santamaria i el president català Artur Mas, la presentació del llibre del propietari de l’agència de detectius Mètodo 3, etc., etc. Però els temes econòmics han sobresortit, començant per les declaracions del president del Banco de Santander, que va dir “el diner ve de tot arreu, això és magnífic”. O la sobredimensió de la noticia que l’Ibex 35 havia tancat la setmana a 10.001,80 punts, o les contínues manifestacions del titular d’Hisenda d’Espanya, que va proclamant que l’any
2014 començarà a crear-se ocupació.

Notcies totalment contradictòries amb l’informe elaborat pel l’economista Juan Laborda, membre del Consell d’Economia de la Fundación 1ª de Mayo de CC.OO, titulat  “La segunda fase de la crisis 2014-2016”. O la molt bona conferència organitzada per la secció local del mateix sindicat, celebrada a la Biblioteca de Figueres el divendres 18, amb gran assistència, i en la qual el doctor en Dret i inspector de Treball senyor Hèctor Illueca ens va informar amb pèls i senyals dels perills per als jubilats, actuals i futurs, de la nova reforma del sistema de pensions de la seguretat social, actualment en fase de tramitació parlamentària, i que si aprova com està redactada en l’avantprojecte comportarà una minva considerable del poder adquisitiu dels més febles.

Caldrà fer-ne un seguiment acurat  ja que el quid de tot plegat és la creació de llocs de treball, que ha de generar més cotitzants a la seguretat social i més bon ambient.





dilluns, 14 d’octubre de 2013

Comentari Politnómic (político-econòmic)

MANTENIR LA CALMA                                                                            Setmana 42

A ningú se li escapa que és nota un cert clima de crispació general, propiciat sens dubte, pel panorama polític i econòmic que estem vivint .Les manifestacions d’uns i altres, a vegades controvertides, no ajuden gaire a un clima de distensió. L’espectacle del Parlament català de la setmana passada n’és un bon exemple. Vaig escoltar una estona el programa de Catalunya Radio del dissabte al matí, El Suplement,  i en parlar de si era oportuna la cerimònia de beatificació de Tarragona d’un grup important de persones, tant els tertulians, com les persones que varen entrar en antena es varen expressar amb un apassionament que feia temps que no sentia.

Ja he mencionat altres vegades que en el llibre “Amor i guerra” escrit per Núria Amat que va obtenir el premi Ramon Llull l’any 2011, una de les darreres frases fa rumiar. Diu, textualment:la Guerra Civil Espanyola va ser el trist resultat del fracàs de la política en la resolució dels problemes socials”.

Encara que actualment l’entorn no sigui el mateix, cal tenir-ho present. Sobretot els polítics. Per tant, com  diuen els anglesos: “KEEP CALM”. I com deien els nostres avis: tranquil•litat i bons aliments, qui els pugui comprar, es clar. Bona setmana i...salut!


dimarts, 8 d’octubre de 2013

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 8 d'octubre de 2013

VOLUNTARIAT

El tretze de juliol passat vaig ser convidat pel Fòrum de les Famílies Vergés Ginjaume per fer una xerrada al local de La Cate  i parlar de la gent gran, del voluntariat i de l’envelliment actiu. Em va semblar que, com havia col•laborat amb algunes de les entitats de suport a les persones grans, era del que més bé podia parlar. I així ho vaig fer durant aproximadament uns tres quarts d’hora, donant compte del que són i del que intenten fer aquestes organitzacions que depenen de l’administració pública i en concret de l’administració local, ajuntament i consell comarcal, i de l’administració autonòmica, és a dir, de la Generalitat de Catalunya. Per tant, com poden endevinar, els  vaig parlar del Consell  Municipal de la Gent Gran, del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, del Consell Territorial de la Gent Gran de la demarcació de Girona i del Consell de la Gent Gran de Catalunya.

Totes aquestes entitats estan formades per dones i homes que, voluntàriament, hi esmercen temps del seu lleure i intenten  arribar a les persones que, amb els nostres vots, els  hem donat el poder i la responsabilitat de decisió, ergo polítics, perquè, dintre del seu àmbit, promoguin polítiques que, sense perjudicar cap altre col•lectiu, facin més agradable la vida de les persones grans.
Amb aquest motiu, el Fòrum de les Famílies VG em va fer arribar unes memòries de les seves activitats i em va complaure molt llegir la bona acollida que la seva proposta va tenir a la nostra ciutat. Fundat a mitjan 2007 pel matrimoni format pel senyor Francesc Vergés i la senyora Maria Neus Ginjaume, va engegar el seu programa d’assistència i companyia l’any següent i, per tant, aquest és el sisè any d’activitats.
En el seu discurs inaugural, fet al Cercle Sport, el senyor Vergés va deixar palès que la intenció del Fòrum era ajudar en tot el possible les famílies i fer més suportable la soledat que, moltes vegades, pateixen les persones grans. Soledat que és probable que vagi en augmentant tenint en compte la cada vegada més llarga esperança de vida.

Crec que és d’agrair que en un món tan materialista com el món en què vivim  hi hagi persones com el matrimoni Vergés-Ginjaume que pensin en els altres i que destinin part del seu patrimoni a fer més suportable l’etapa més dura de la vida de les persones, com és, segurament, la vellesa.
I que aquesta estimació als altres contagiï  un grup de persones que volen col•laborar-hi activament i que estan disposades a dedicar unes hores a la setmana a fer companyia a les persones que ho necessiten.
Actualment una vintena de persones formen l’equip de voluntàries, i algun voluntari, que durant l’any 2012 van esmerçar més de 1.500 hores en l’assistència de la gent gran.
El voluntariat és una gran força que mou les consciències i fa més suportable les calamitats que molt sovint pateixen les persones més desafavorides de la societat. La munió de persones voluntàries que mouen entitats com Creu Roja, Càritas, el Banc dels Aliments i moltes altres organitzacions humanitàries, fa que encara no hi hagi un desgavell absolut. I en èpoques de crisi de llarga durada, com l’actual, encara més.

Tampoc em vull oblidar d’una altra mena de voluntariat, que formen les persones que, dintre de les juntes d’associacions i casals de gent gran, s’esforcen per fer més atractives les instal•lacions i que els usuaris hi puguin trobar l’esbarjo necessari.
I també de les associacions de veïns, que intenten ser la corretja de transmissió de les necessitats dels barris amb els ajuntaments. Com diu l’amic Rafa Cañameras: gent de barri!

A tot el voluntariat, doncs, sense oblidar-me de l’associació  Voluntariat de Figueres, grup d’ajuda en qualsevol esdeveniment multitudinari que tingui lloc a la ciutat, com va ser  el dinar de quatre-centes persones de celebració de la Iª Fira de la Gent Gran; l’agraïment més sincer per la seva tasca imprescindible.

Un poble amb gent voluntària és un poble viu. Visca el voluntariat!
                                                   
                                                     Martí Carreras Ginjaume
                                                     President Associació Cultural Gent Gran Alt Empordà
                                                      marticarrerasginjaume@gmai.com
   

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Comentari Politnómic (político-económic)

PRESSUPOSTOS DE L’ESTAT                                                                        Setmana 41

La presentació anual dels pressupostos marca un moment important de l’exercici. No en va es tracta de saber de quin mal “morirem” durant l’any proper. La distribució dels cada vegada més minvats recursos és una peça clau. Un cop d’ull ràpid ens assabenta que gairebé la meitat del pressupost es destina a despesa social. Important per la càrrega que comporta, però per altra banda es produeix una exclusió de creixement del PIB , per tant, de la creació de llocs de treball.  Segons el meu punt de vista, són uns pressupostos de subsistència i no de creixement. És per això que les manifestacions del cap del Govern espanyol dient que la crisi  ja és un tema del passat, desconcerten  i es contradiuen amb la pura realitat.

La distribució territorial de la inversió per al 2014 és variable. De les 17 comunitats, en 7 és produeix un augment i en 10 una disminució. Catalunya es veu “agraciada” amb un -25%, només superada en menys per Castella-la Manxa i Múrcia amb uns -30 % i -26 %, respectivament, cosa que segurament farà que un bon grapat de catalans i catalanes vegin amb més bons ulls formar part d’un nou Estat.

Les properes setmanes es presentaran els pressuposts de Catalunya, que, de ben segur, també aixecaran polseguera.


dilluns, 30 de setembre de 2013

Comentari Politnómic (políticoeconómic)

LA REFORMA DE LES PENSIONS                                                                    Setmana 40

El divendres passat el Consell de Ministres espanyol va aprovar l'enèsima reforma de les pensions. La reforma més important és que la revalorització anual es feia, segons els acords del Pacte Toledo, d’acord amb l’índex de preus al consum (IPC) del mes de novembre. A partir de proper 2014 ja no es tindrà en compte només aquest índex sinó,  a més a més, els ingressos i les despeses del sistema de la Seguretat Social i el dèficit o superàvit del mateix sistema. La revalorització mínima serà del 0’25% i la màxima de l’IPC més el 0’25%.

Ara caldrà esperar el seu pas pel Congrés dels Diputats i les negociacions amb els agents socials (sindicats i patronal) per saber quina serà la revalorització del 2014.

Crec recordar que la mitjana de la pensió de jubilació és de 900 € mensuals, encara que hi ha nombrosos pensionistes que cobren entre 400 i 600 €. L’augment del 0’25 % serà, doncs, en el primer cas, de 2’25 € mensuals i, en el segon, d'1 o 1,5 €. Només l’energia elèctrica pujarà més del 3%.  Com es pot lligar tot això? Les economies més dèbils, a més d’estalviar en alimentació hauran de sopar a les fosques perquè encendre el llum serà prohibitiu.

No avancem esdeveniments, però hem d’estar amatents a aquestes, crec, desmesurades retallades. Un altre abús és la fer pagar part de les medecines que es recepten a les persones hospitalitzades amb determinades patologies.


dilluns, 23 de setembre de 2013

Comentari politnómic (políticoeconómic)

DECISIONS A LA VISTA                                                                           Setmana 39                                      
Aquests comentaris porten el títol que porten perquè es innegable que la política està lligada substancialment amb l’economia. Crec que els polítics a vegades prenen decisions contra la seva voluntat, fins i tot en contra dels programes amb què es van presentar a les eleccions, quan els poders fàctics capitalistes els criden a l’ordre i els fan veure els inconvenients de continuar amb els seus plantejaments.

El suplement dels diumenges de La Vanguardia, “Diners” duia ahir un, segons el meu criteri, interessant article signat per Mariano Guindal que es titulava “Signar el desacord amb Catalunya” en que desenvolupava els passos que es podrien donar des de Catalunya, una vegada convocat el referèndum d’autodeterminació, el posterior recurs del Govern central i la paralització de la consulta pel Tribunal Constitucional, fins que no hi hagués una resolució que podria trigar entre dos o tres anys, o sigui, fins a la propera legislatura. Si la Generalitat no acceptés la decisió del TC, el Govern central entendria que s’incompleix la llei i hauria d’actuar en conseqüència.

És per això que, segons l’articulista, el president de la primera entitat financera catalana manifesta que confia “plenament en el diàleg dels líders” i diu: “crec que hi ha voluntat de concòrdia. Hi ha d’haver diàleg, consens i acord dins del marc de la llei”.

I que en el mateix sentit es defineixen el president de la primera entitat patronal i el president de la segona entitat financera catalana.

No entro ni surto de la qüestió, només l’exposo. La política i els diners, malauradament, conviuen massa junts. Deixo per a la propera setmana el comentari de la nova reforma de les pensions. Diners, altra volta.

dilluns, 16 de setembre de 2013

Comentari Politnómic (político - econòmic)

ECONOMIA" VERSUS" POLÍTICA                                                               Setmana 38

Estem a punt d’acabar l’estiu i podem dir que ha estat molt diferent del de l’any passat, en què les notícies financeres feien trontollar les economies de l’Estat i d’altres del nostre entorn. Les reformes laborals que han situat el mercat del treball en cotes de suprema precarietat, suposo que hi han contribuït. Encara que penso que el preu pagat per la classe treballadora ha estat excessiu. I potser encara de més grosses en veurem. Llegia a La Vanguardia d’ahir que a la Gran Bretanya més d’un milió de persones treballa amb uns contractes anomenats “zero”, que els obliguen a estar a plena disposició dels ocupadors, sense cap garantia mínima d’hores, a un preu de 8,70 € per hora treballada, i que la majoria d’afectats han de viure (mal viure o sobreviure, diria jo) amb salaris inferiors a 600 € al mes.

En tot cas, a partir d’avui, i fins al dia trenta de setembre, els anomenats “ homes de negre”, que ja vàrem dir que no tots eren homes ni vestien tots de negre, fiscalitzaran l’ús que es fa dels 100.000 milions que van deixar a Espanya fa un any, encara que el Govern estatal només n’ha utilitzat poc més de 40.000 milions.

Quant a la política, ahir es va fer pública la resposta del president del Govern espanyol a la carta enviada pel president de la Generalitat, ara deu fer un parell de mesos. Llegits detingudament els set paràgrafs, es veu clarament que està escrita per una  persona gallega, que com tots sabem, tenen una  gran habilitat  per dissimular si pugen o baixen l’escala. Habilitat que també es dóna en alguns  polítics. De totes maneres, en el primer paràgraf diu que queda pendent de llegir l’informe polític i jurídic que se li va enviar posteriorment, i en el tercer que, per la seva part, el diàleg no té data de caducitat.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Comentari politnòmic (políticoeconòmic)

GUIRIGALL                                                                                                    Setmana 37

Els capitostos polítics han entrat amb ganes després de les vacances. I han fet sentir les seves veus als mitjans de comunicació. Han enraonat tant i, a vegades, més d’un alhora, que les interpretacions han estat lliures per a cadascú que els escoltés. Les que va fer el president de la Generalitat a Catalunya Ràdio el dijous  es varen entendre per una gran majoria d’una manera determinada, i  l’endemà a Sant Vicenç dels Horts, municipi al capdavant del qual, com a alcalde, figura el president d’ERC, semblaven desmentir, o almenys matisar molt les del dia anterior.

Ja sabem que la política és l’art de fer possible les coses impossibles, i això costa de fer-ho i sobretot de fer-ho entendre a la gent que no coneix els camins enrevessats per fer arribar a bon port les propostes.

A Madrid, a més de respondre o intentar-ho, han estat molt ocupats en la possible adjudicació dels JJOO de 2020, i varen enviar una extensa delegació a la capital argentina. Malauradament, una vegada més, no hi hagut sort i caldrà esperar una nova convocatòria.

Crec que d’ara i fins a final d’any  s’han d’anar aclarint molts dels temes pendents que ocupen i preocupen  la ciutadania. Però, des d'aquí demanem que s’expliquin les coses amb claredat perquè no es puguin fer interpretacions errònies i, a voltes, contradictòries.





     

dimarts, 3 de setembre de 2013

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al Setmanari Empordà del dia 03 de setembre de 2013

CONSELL DE LA GENT GRAN DE CATALUNYA

El 13 de juny  passat vaig assistir al Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya.  Era el meu darrer plenari i hi vaig anar acompanyat del  meu successor, el senyor Jordi Cabezas i Llobet, precisament la mateixa persona que vuit anys enrere havia signat, com  a president del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, el meu nomenament.

L’ordre del dia estava atapeïda de temes importants, com ara el ple de l’experiència del proper mes d’octubre i el començament de la preparació del Setè Congrés Nacional de la Gent Gran que tindrà lloc el proper 2014. Es va aprovar que el dia de la proclamació de les conclusions i de la lectura  del manifest sigui l’1 d’octubre, que fa anys l’ONU va declarar com a Dia Internacional de la Gent Gran, cosa que vaig trobar molt encertada.

Els companys i companyes de la comissió executiva ens van dir que aquesta vegada l’organització total del Congrés aniria a càrrec del Consell de la Gent Gran i que no tindríem l’ajut d’altres organismes externs, com havia passat en edicions anteriors, quan recordo fins i tot que les ponències les havia redactat la Fundació UdG. Els temps d’austeritat que estem vivim així ho aconsellen i, a més a més, és el que havíem demanat feia temps. Naturalment amb l’ajuda indispensable del Departament de Benestar Social i la Secretaria de Família.

També em va agradar molt que es demanés que les persones que havien entrat darrerament s’apuntessin a les comissions de treball que han de formalitzar les tres ponències. Persones amb idees noves, més ben preparades, ja que  generalment  són més joves, amb empenta i ganes de fer coses. Per exemple, el meu successor té catorze anys menys que un servidor i amb  una experiència reconeguda. I, per tant, crec que ha d’aportar grans beneficis tant al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, que també necessita un rejoveniment, com per les aportacions que por fer al Consell de la Gent Gran de Catalunya. Per començar ja es va presentar com a voluntari d’una de les ponències del Ple de l’experiència d’enguany, que, com sabeu, es fa al Parlament de Catalunya, i en el qual la gent gran exposa als portaveus dels partits polítics les seves reivindicacions. Si sempre havien estat importants aquestes trobades, pensem que en les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques  actuals, encara ho són més.

En resum, he de dir que vaig sortir satisfet del meu darrer plenari. Han estat vuit anys en que he procurat ajudar en la mesura de les meves possibilitats i coneixements. Durant aquest temps he conegut persones totalment entregades a la tasca de millorar la vida de les persones grans.  He vist governs de diferents signes polítics i, en general, puc dir que totes les persones que han passat per la Conselleria de Benestar Social han procurat fer les coses de la millor manera possible. I els funcionaris del departament sempre han treballat amb ganes, colze a colze amb la gent gran. Si no s’han aconseguit més coses, és perquè no ha pogut ser. No per manca d’interès, ni per altres motius.

Temps difícils, estretors de tota mena, cal afinar bé i no errar els trets per evitar malgastar els minsos recursos que encara podem tenir. Portem gairebé sis anys de crisi i moltes persones grans han  hagut d’entrar a la lluita diària per ajudar els seus fills, ja emancipats, i els seus néts, que, malgrat els estudis que tenen, pateixen per trobar un lloc de treball. Però com aquests articles estan fets amb bons ulls estem segurs que vindran temps millors.

Deixo per al final l’eslògan del Congrés, proposat per la companya Mercè Mas, la nostra representant al Consejo Estatal de las Personas Mayores  de Madrid. Diu així:
“El futur que volem, i com volem arribar-hi•”

                                               Martí Carreras i Ginjaume
                                               President Associació Cultural Gent Gran de l’Alt Empordà

dilluns, 2 de setembre de 2013

Comentari Politnómic (político - económic)

PER LA VIDA ES PERD LA VIDA                                                                              Setmana 36

Deixant a part la massacre de gent innocent en la guerra de Síria, perquè, sense que serveixi de justificació, ja sabem que a les guerres es fan bestialitats a manta, les notícies que més m’han impactat aquest agost  passat  han estat la mort de persones a causa de les seves condicions de treball. La darrera, el suïcidi del cap financer d’una important companyia suïssa d’assegurances, i que ha comportat la dimissió ipso facto del director general de l’empresa, que, segons sembla, apareix citat en la carta que va deixar escrita el suïcida.

Dies enrere va morir per estrès un jove becari alemany, empleat d'una gran entitat bancària londinenca, després d’unes duríssimes jornades de treball de més de 72 hores sense descans. No estan tan lluny les morts, també  per suïcidi, d’empleats d'una popular empresa francesa del ram de l’automòbil. I fa poques setmanes ens van ensenyar per Tv3 les condicions de treball d’un nombrós grup de xinesos en una grandiosa factoria. Des de la Bíblia ja sabíem que l’errada de l’Eva en menjar-se la poma ens condemnava per sempre més  a treballar, però penso que hem arribat a uns extrems que el tan anhelat lloc de treball, per altra banda tan necessari per anar vivint, ens condemna a un malestar psíquic i físic que molts no poden tolerar.

Caldrà reflexionar seriosament per trobar la mesura justa, que com deia el poeta, “ens eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”. Bona feina, els que en tingueu i, amb calma, per favor.  Salut!



                                       

dimecres, 21 d’agost de 2013

ANIVERSARI

VUITANTA ANYS:

Moltes gràcies a totes les persones que m'han felicitat pel meu aniversari. Vuitanta anys són molts, i a més, havent tingut un infart de miocardi abans dels 42 anys, i a l'any següent una depressió nerviosa. Gràcies al doctor Juan Forment Soler i a la psicòloga Blanca-Rosa Serra Rosa que em van curar. Si aleshores m'haguessin donat a signat per assegurar-me viure fins els 70 anys ho hauria fet i ja feria 10 anys que no hi seria i m'hauria perdut els 10 anys que he col·laborat amb les organitzacions de suport a la gent gran i que tantes satisfaccions i amics/gues m'ha donat. Amb això vull dir que si seguim les indicacions i consells dels metges, que en tenim de molt bons, tant a Catalunya com a Espanya, podem arribar lluny. També vull recordar als professionals de la sisena planta (cardiologia) de l'Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i a l'equip d'intervencions quirúrgiques cardíaques (operacions a cor obert) del mateix hospital, que el mes de febrer de l'any 2007 em van canviar les "canyeries" i em van col·locar tres "bay pass" que funcionen de meravella.

La ciència mèdica ha avançat tant al nostre país que la gent gran podem estar contenta i segura d'ésser ben atesa. Vivim en una part del món privilegiada i a vegades sembla que no ho sapiguem veure! Les operacions de cor que avui es fan a Girona, els anys 70 només es feien a Chicago (EEUU) i si la bossa no hi arribava podies anar a Montpellier  (França). Ara ho tenim a quatre passes i sense pagar.

Salut!

dimarts, 13 d’agost de 2013

VIST AMB BONS ULLS - publicat al setmanari Empordà del 13 d'agost del 2013

EL FUTUR DE LES PENSIONS  (II)

Acabarem d’explicar en aquest segon i darrer article del llibre  “La reforma necesària. El futuro de las pensiones” dels professors Nicholas Barr i Peter Diamond, les conclusions a què arriben després d’un detallat  estudi dels sistemes emprats en els països detallats en l’anterior article. Diuen que la causa principal de les “crisis” de les pensions és el fracàs per adaptar-se a les tendències a llarg  termini.
En resposta a aquestes tendències manifesten que qualsevol millora del finançament d’un sistema de pensions ha d’incloure una o diverses d’aquestes mesures:
Majors taxes de contribució
Menors prestacions
Jubilació més tardana amb idèntica prestació
Polítiques, amb un major estalvi, dissenyades per augmentar la producció nacional

Les pensions són complexes, no resulten fàcils d’entendre i la seva reforma resulta difícil en el pla polític quan es veu  venir  que  trencarà unes expectatives econòmiques mantingudes amb caràcter prolongat i universal. Però una bona reforma de les pensions és important per a la vida de les persones -en la doble qualitat de treballadors i pensionistes  actuals i futurs- i per a l’economia en el seu conjunt. Malgrat els molts reptes que planteja, la reforma de les pensions pot fer-se de forma satisfactòria.

Precisament, i ara ja deixant de banda el llibre que hem comentat, voldria fer-me ressò de les manifestacions que va fer el passat mes de febrer el senyor Tomàs Burgos, secretari d’Estat de la Seguretat Social d’Espanya, en la seva compareixença en el Consejo Estatal de las Persones Mayores  de Madrid i que ens varen ser explicades per la representat del Consell de la Gent Gran de Catalunya en el darrer ple a què jo vaig assistir. El senyor secretari va començar dient que el nombre de pensions contributives és de més de 9 milions i el de no contributives de més de mig milió. Que el 28% reben complements a mínims, que l’import total a pagar mensualment és de 7.600 milions d’euros. També, i aquesta és una dada nova, almenys per a mi,  que la Seguretat Social és propietària de 2.326 immobles, i que, encara que va ser una promesa del Tercer Congreso Estatal de Personas Mayores, de l’any 2009, el Consejo Estatal de Personas Mayores no forma part del Pacte de Toledo. Doncs això, i jo hi era present, ens ho va prometre el senyor Rodríguez Zapatero.

A continuació va anar desgranant una sèrie de mesures que no difereixen gaire de les conclusions detallades pels economistes del llibre que hem resumit. El senyor Burgos va presentar un text que parla del reforçament de la sostenibilitat i la viabilitat dels sistema de pensions de la Seguretat Social, dividit en quatre apartats:  consideracions generals, situació dels sistema de pensions, la nova regulació de la llei 27/2011 i una síntesi de les jubilacions anticipades.

De fet, gairebé  tota la dissertació va recaure en les jubilacions anticipades, vertader camp de batalla per apaivagar la sangria monetària,  ressaltant el contrasentit que en un procés d’envelliment de la població, s’ampliés, de forma progressiva, l’edat ordinària d’accés a la pensió de jubilació i,  pel contrari, es mantingués fixa l’edat a la qual una persona podia  accedir, de forma anticipada, a la protecció. Això es corregirà i, per tant, les edats d’accés anticipat a la pensió de jubilació aniran en paral•lel a la variació d’accés ordinari d’entrada a la jubilació. El mateix tractament tindran les jubilacions parcials. També està prevista la possibilitat que una  persona  rebi una part adequada de la seva pensió, encara que exerceixi un treball, tant si és per compte propi o a càrrec d’altri.

Totes aquestes  mesures van ser corroborades pel Consell de Ministres del 15 de març, i encara no ha arribat el vertader ajust de les pensions, que serà la decisió  que la revalorització  no es faci d’acord amb la inflació, sinó amb un nou barem que tindrà en compte el creixement del PIB (producte interior brut) que suposarà que les pensions públiques perdran any rere any poder adquisitiu, almenys fins que l’economia torni a créixer per sobre de l’IPC (índex de preus al consum).

No cal dir que d’aquest tema en sentirem parlar amb assiduïtat, no en va té una importància econòmica capital, que a ningú  se li escapa i que toca  totes les persones.

Martí Carreras i Ginjaume
President Associació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà
marticarrerasginjaume@gmail.com

dilluns, 5 d’agost de 2013

Comentari polítnómic (político - económic)

FONS MONETARI INTERNACIONAL                                                                  Setmana 32

No he pogut esperar un mes per comentar les recomanacions del Fons Monetari Internacional.  El que  no haurien  aconseguit les compareixences dels presidents Mas i Rajoy i el repartiment del dèficit entre les autonomies, dignes de comentar àmpliament, que era fer-me tornar a escriure abans del 2 de setembre, ho ha fet l’organisme dirigit per la senyora Christine Lagarde, que cobra un salari net de més de 380.000 € anuals.

Recomana que a Espanya els sous és rebaixin un 10% en els propers dos anys i renya el Govern pels “increments insostenibles” de les pensions els últims anys. Deixant de banda que aquesta directora, una de les primeres mesures que va prendre en ocupar el càrrec substituint el seu compatriota Dominique Strauss Kahn, va ser augmentar-se considerablement el seu salari, (un 11%), que jo sàpiga no hi hagut cap augment grandiós de les pensions. Al contrari, que han estat congelades en els darrers anys i alguns han vist com en augmentar la retenció del IRPF l’import líquid de la pensió disminuïa.

Quant als salaris actuals, alguns ja rebaixats, només falta que es rebaixin encara més. Si el poder adquisitiu de la gent que treballa va disminuint i cada vegada es compra menys, els impostos a recaptar també seran més minsos i arribarà el moment en què només podrem repartir misèria. I, tal com deia el dissabte el vicedirector de La Vanguardia, li importa ben poc (al FMI) que el salari mitjà espanyol sigui un 25% més baix que a França. Els països del sud d’Europa ben poca cosa ens mereixem, a ulls dels països del nord, és clar. Tot plegat una vertadera vergonya!

Ara sí que m’acomiado fins a la primera, o potser la segona, setmana de setembre. Salut!

dilluns, 29 de juliol de 2013

Comentari estiuenc ( ni polític ni económic)

TEMPS D’ESTIU                                                                                                           Setmana 31

En aquesta darrera setmana de juliol deixarem una mica de banda la política i l'economia. Estem a  punt d’entrar a l'agost, període en què gran quantitat de persones es dediquen a descansar i, sembla,  que la marxa del país es fa més lenta. Per tant, durant els seus quatre dilluns no hi haurà comentaris i ens retrobarem el 2 de setembre, amb les piles una mica més carregades. Me’n vaig  amb 79 anys i tornaré, si tot va bé, amb 80. Ostres, m’he fet gran (vell?) gairebé sense adonar-me’n.

Volia comentar que darrerament tinc més temps per llegir, i em ventilo un llibre de la biblioteca per setmana. Un dels que he llegit fa poc és titula “L’home de la maleta” de Ramon Solsona, premi Sant Jordi 2010. Feia temps que llegint no havia rigut tant  i, al mateix temps, reflexionat sobre el pas dels dies i les relacions familiars.

El protagonista és un antic músic d’orquestra de ball que decideix, un bon dia, fer la maleta i viure un mes a casa de cadascuna de les seves tres filles. Individualista i murri es sorprèn de la vida que porten i dels nous models de família. Al mateix temps arrossega una ferida de la infantesa i, quan intenta curar-la, una situació imprevista li capgira la vida. Hi ha passatges de gran càrrega humorística, sobre tot per a persones grans que hagin viscut els temps dels boleros i de la música de postguerres.

Que passeu un bon mes i fins aviat. Salut! 




diumenge, 21 de juliol de 2013

Comentari politnòmic (político - econòmic)

Partits polítics                                                                                                         Setmana 30

És obvi que sense partits polítics difícilment la democràcia podria funcionar. Però també cal afegir que molt hauran de canviar si volen que la ciutadania els vegi com a garants de les llibertats i deixin de tenir la mala imatge que, gràcies  al comportament d’alguns, massa, s’han guanyat a pols.

Persones de reconegut prestigi acadèmic no dubten a manifestar que actualment estem en un règim difícilment denominable democràcia (govern en què el poble exerceix la sobirania) i en canvi si que en podríem dir partitocràcia. Convé que una vegada per totes es reguli una llei electoral, una llei de transparència política, es faci net dels culpables de la corrupció, es reguli el finançament dels partits, etc., etc.

En cas contrari, l’abstenció en les properes eleccions batrà rècords absoluts i al malestar per la perllongada etapa de crisi s'afegirà el desencís i s’abonarà el camp per a l’entrada del sempre perillós populisme, que podríem definir, despectivament, com l’aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per obtenir-ne un benefici.

Si els responsables, que n’hi ha, posen fil a l’agulla per netejar la imatge, amb mesures contundents, que es vegi que treballen pel poble, encara hi serem a temps. D’altra manera, si no s’actua amb urgència, estem abocats a un llarg període de descrèdit i malestar generalitzat.




dilluns, 15 de juliol de 2013

Comentari politnómic (político - econòmic)

ENCARA MÉS SOBRE PENSIONS                                                                    Setmana 29

Els mesos de juliol i agost publico dos articles al setmanari Empordà intentant explicar el llibre que parla sobre les reformes que cal fer en el sistema de pensions, que van publicar els premis Nobel d’economia Nicholas Barr i Peter Diamond. És del tot necessari que els que tenen la responsabilitat no esperin massa, ja que, en cas contrari es trobaran amb el problema al damunt.

Actualment ja són 9 milions les persones que perceben alguna mena de pensió i l’import total puja a 7 mil milions al mes. El mes de juny, amb la paga extra, el doble, 14 mil milions. Per poder pagar puntualment, el Govern va autoritzar la Seguretat Social a retirar una quarta part -3.500 milions- del Fons de Reserva de la mateixa Seguretat Social. Aquesta no serà l'última de l’any, ja que presumiblement per Nadal  hi hauran de tornar. Amb aquestes perspectives, què passarà quan s’esgotin les reserves?  L’any 2012 és varen retirar més d'11.700 milions, dels quals 7 mil milions eren del dit Fons de Reserva i la resta, 4.700 milions del Fons de Prevenció i Rehabilitació, que va quedar liquidat ara fa un any, és a dir, el mes de juliol de l’any passat.

Amb cada vegada menys persones que cotitzen i, ull viu, amb salaris baixos, cosa que repercuteix en una menor recaptació, és materialment impossible equilibrar les entrades i sortides. La solució no és fàcil, però alguna cosa s’haurà de fer, no?

Temps difícils requereixen solucions imaginatives. Hi ha algú ben preparat? Ai,ai.ai, que patirem!


                             

dimarts, 9 de juliol de 2013

VIST AMB BONS ULLS -Publicat al setmanari Empordà el dia 9 de juliol de 2013

 
 EL FUTUR DE LES PENSIONS  (I)

Tal com ja vaig comentar en un dels darrers escrits de la sèrie “Les persones grans i el segle XXI” he estat llegint el llibre de Nicholas Barr i Peter Diamond, professors d’economia,  editat per El Hombre del Tres i titulat La reforma necesaria, el futuro de las pensiones que és una excel•lent guia per entendre els reptes que s’acosten.

Intentar, encara que sigui mínimament, resumir en un parell d’articles el contingut del llibre es tasca per a mi gairebé  inabastable.  Per tant, intentaré transcriure el que n’he tret de les quasi quatre-centes pàgines de contingut dens i, a vegades, feixuc.

Començaré per dir que els autors fan una presentació de l’edició en castellà dient que és un llibre que tracta sobre el disseny dels sistemes de pensions i que la seva intenció no és proporcionar respostes sinó facilitar elements d’anàlisi als lectors perquè puguin formar els seus propis punts de vista,  i la conclusió a què arriben en aquest pròleg és que no hi ha un únic model que sigui el millor per a tots els països. El disseny  del sistema de pensions persegueix múltiples objectius i enfronta nombroses restriccions, que poden ser pressupostàries, polítiques i de la pròpia història del país. No hi ha un sistema millor perquè si la ponderació que es dóna als diversos objectius, els patrons i les restriccions difereixen, el sistema òptim normalment serà diferent també. Les qüestions examinades en bona part són també aplicables  a altres parts de l’estat del benestar i, per tant, l’anàlisi que presenta el llibre pot ser rellevant per a altres àrees.

El llibre consta d’onze capítols, com ara: Antecedents, Elements bàsics de l’economia de pensions, Pensions i mercat laboral, Finançament i capitalització, Redistribució i repartiment de riscos, Gènere i família, Posada en pràctica del sistema de pensions, Diversitat internacional i canvis des de 1950, Sistemes de pensions en diferents països, Sota la lupa, la reforma de les pensions a Xile i Xina i Principis i ensenyament per a la política. En aquest darrer hi ha una part final subtitulada “ conclusions “ a la qual em referiré en l’article del proper mes.
Els països examinats són: Argentina, Xile, la Xina, els Països Baixos, Nova Zelanda, Polònia, Singapur, Suècia, el Regne Unit i Estats Units, quatre dels quals són  d’Europa, tres d’América, dos d’Àsia i un d’Oceania. Capítol especial per a Xile i la Xina ja que tots dos varen protagonitzar una important reforma del sistema de pensions, que en el cas de Xile va consistir, ni més ni menys, que passar del sistema de repartiment al de capitalització, amb múltiples variants del que entenem nosaltres per capitalització.

També consta d’una sèrie de figures i taules per a fer comparacions entre diversos temes i països i em va cridar l’atenció una taula de l’any de reconeixement del dret a vot de les dones. Aquest dret a Espanya és va assolir l’any 1930, igual que a Portugal, i abans que a França (1931) el Japó (1944) Itàlia (1945) o a Suïssa (1971). Aclareix que aquestes dates no representen necessàriament la data de ple dret al sufragi i que en alguns països les dones varen tenir restriccions addicionals, com una edat mínima de vot posterior a la dels homes. I que el dret a votar no sempre incloïa el dret a ser elegit.
Abans d’acabar per avui, només vull dir que el tema de les pensions és un dels més importants  a què s’enfronten els estats, sobretot els d’Europa, amb una població envellida i amb una taxa de natalitat molt baixa. I que s’hauran de trobar solucions que, naturalment, siguin diferents de les que proposava el ministre de Finances del Japó, que comminava a morir-se a la gent gran que  ja no podia valer-se per si mateixa.

Una de les proves d’una societat justa és l’estàndard de vida de la gent gran, especialment de la més pobra. I aquí s’hauran de fer esforços econòmics importants. Penso que si totes les nacions fessin un pacte de no agressió, molts dels recursos destinats a armaments i  a polítiques de defensa podrien  anar a l’estat del benestar. És una utopia?

                                                     Martí Carreras Ginjaume
                                                     President Associació Cultural Gent Gran Alt Empordà
                                                  marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                     marticarreras.blogspot.com
                                                     

dilluns, 8 de juliol de 2013

FUTBOL I HISENDA                                                                                    Setmana 28

Fa temps que es parla que la bombolla dels clubs de futbol segurament esclatarà el dia menys pensat. Les darreres notícies ens diuen que actualment els clubs que són societats anònimes, ( a primera divisió tots, excepte el Barça, el Madrid, el Bilbao i l'Osasuna de Pamplona) i alguns de segona A deuen a Hisenda 663 milions d’euros i, amb els quatre esmentats,  la xifra puja fins als 752 milions, a més de gairebé 17 milions a la Seguretat Social.

Què espera Hisenda? Quan fa anys es va obligar la majoria de clubs a convertir-se en societats anònimes, i fer taula rasa dels deutes, va ser per poder fer servir els mecanismes legals perquè complissin, com tothom, les obligacions tributàries. És que no s’hi atreveixen? Bé ho fan fet amb el cuiner català Sergi Arola, a qui han clausurat el restaurant, ja que no pagava. És que el futbol és sagrat? O és que encara estem en el "panem et circenses" (literalment, pa i jocs de circ)i mentrestant el poble està quiet.

Com més s’esperi més difícil serà d’arranjar! Però és clar, qui dies passa anys empeny. Aviat hi haurà eleccions i no fos cas que es molestés algú i  els passés com els que van posar ordre en aquest desgavell i perdéssin vots. Tot sigui per anar tirant, mal tirant, diria un servidor, i a qui no li agradi... doncs que es passegi!
                                                                                                                 
                                               

dilluns, 1 de juliol de 2013

Comentari Politnómic (político - económic)

EUROPA I ELS ESTATS                                                                     Setmana 27

La setmana ha estat marcada per la cimera europea celebrada els dies 27 i 28 de juny.Tothom estava pendent de les decisions sobre les futures ajudes, en cas de fallida, d’entitats financeres i també, sobretot l’Estat espanyol, pels ajuts que podrien venir per estimular l’ocupació de les persones joves i per finançar les pimes.

Pel que fa a les entitats financeres ha quedat clar que, d’ara en endavant, en cas de fallida hauran de demanar els diners als accionistes, als bonistes, als altres proveïdors i en quart lloc als impositors que sobrepassin els 100.000 €. Per tant, caldrà estar a l’aguait de quines són les entitats que ofereixen més solidesa econòmica.

I quant a les ajudes per a l’escandalosa xifra d’aturats joves sembla que ens tocaran 1.900 milions € del total de 6.000 milions que hi destinarà la UE, és a dir, més d’un 30%. És una bona ajuda, encara que no es van empassar la proposta espanyola que la despesa en bonificacions fiscal per a la contractació de joves no computi en el dèficit públic. Per tant, això significa que per a no passar-nos del límit s’hauran de fer retallades per altres costats.

La reflexió és que cada vegada més haurem d’estar atents a les eleccions europees, ja que en termes econòmics, ben poca cosa a dir tindran els governs dels estats de la Unió Europea. I, per tant, guanyin uns o guanyin uns altres, sempre dependrem de les decisions d’Europa. Doncs, apa, a veure si n'aprenem!


dilluns, 24 de juny de 2013

Comentari Politnómic (político - económic)

REFORMA DE L’ADMINISTRACIÓ                                                                             Setmana 26

Coincidint amb les conclusions exposades pels mal anomenats “homes de negre”, ja que no tots són homes ni vesteixen d’aquest color, el Govern de l’Estat s’ha afanyat a fer saber la munió de mesures establertes per a l’aprimament de l’Administració pública. Reforma totalment necessària si es vol  anar tirant endavant.

Com és habitual la majoria van destinades a les comunitats autonòmiques perquè deixin de fer determinats serveis i estalviin diners, que és del que es tracta. Al cap de poques hores les mostres de disconformitat s’han fet paleses sobretot per  a les comunitats el govern de les quals no és del mateix partit que el del Govern central.

Al•leguen, i no deixen de tenir certa raó, que és una manera encoberta d’anar tornant a la centralització de serveis i d’aquesta manera tenir el control de la despesa total (govern i comunitats). El problema és que tot això xoca quan toca serveis que han estat traspassats en exclusiva a les comunitats. Recordem que la descentralització de l’Administració es va fer per oferir als ciutadans i ciutadanes una simplificació de les gestions i tenir més a prop l’Administració.

Cal una reforma, però s’ha d’evitar retrocedir en el temps. No pot ser que de cop  i volta tornem trenta anys enrere. És necessari tenir més imaginació, pensar en l’administrat i fer menys polítiques de partit. La paciència té un límit i l’estiu escalfa l’ambient.


                           

dilluns, 17 de juny de 2013

Comentari Politnómic (Político - económic)

MÉS SOBRE PENSIONS                                                                                         Setmana  25

Sempre hem dit que aquest tema és cabdal en els països de la Unió Europea, i d’altres. La Vanguardia del dissabte passat publica una crònica del seu corresponsal a Berlín, Rafael Poch, en què explica que pràcticament la meitat dels jubilats alemanys cobra una pensió pública de menys de 700 € al mes. Aclareix també que només un 2% necessita que l’Estat li proporcioni alguna mena d’ajut social.

Què passa doncs ? Senzillament és perquè alguns disposen d’assegurances de vida privades i sistemes de jubilació d’empreses, encara que més de 800.000 jubilats, entre els quals n'hi ha uns 128.000 de més de 74 anys, fan treballs no contributius pels quals cobren uns 450 € al mes. I la gran majoria ho fan per necessitat, no pas per desig.

Continua dient que el panorama anirà a pitjor a causa del futur de les pensions exigües que acompanya el sector de salaris baixos i afirma que qui treballi 45 anys en una mini feina tindrà una pensió de 140 € mensuals.

Si això passa en el país més important de la vella Europa, què farem els altres? Dijous vaig anar a Barcelona al meu darrer Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya. S’està preparant el Setè Congrés Nacional per el 2014 i vàrem escollir, a més del logo del Congrés, el lema o eslògan, que diu així: “El futur que volem i com volem arribar-hi" Vist el panorama, de ben segur que una cosa seran els desitjos i l'altra la realitat. Caldrà paciència i alguna cosa més. Bona setmana!


dilluns, 10 de juny de 2013

Comentari Politnómic (político económico)

JUBILATS I PENSIONS                                                                                    SETMANA  24

Que el tema de les pensions estarà en voga durant molts i molts mesos és cosa sabuda. Ja vaig anunciar en un dels meus darrers articles al setmanari Empordà  que durant els mesos de juliol i agost publicaré el resum del llibre La reforma necesaria, el futuro de las pensiones  escrit per dos premis Nobel, Nicholas Barr i Peter Diamond, professors d’economia d’Anglaterra i els Estats Units.

Els esdeveniments, però, s’han avançat i ja podem anunciar que el proper dimarts, el comitè d’experts lliurarà a la ministra del ram, Fàtima Bañez, el seu informe, que haurà de ser debatut i consensuat a la primera reunió del Pacte de Toledo, si no és que no se’l salten olímpicament, cosa que no seria  rara.  

Una vegada més les persones grans estem a la cresta de la onada. Tothom sap que les pensions dels “avis i àvies” són un suport per a moltes famílies amb dificultats econòmiques. Els que manen han d’anar molt amb compte, ja que si es trenca aquest suport les conseqüències poden ser catastròfiques. Encara que sigui cert que els pensionistes reben, de mitjana, quatre vegades  més  del que aporten, cal mesurar el que suposaria una reducció dels seus, en la gran majoria, petits ingressos. Alguna cosa s’haurà de fer, però cal que el bisturí sigui ben afilat, no fos cas que és tallés més del necessari. Temps difícils, requereixen solucions imaginatives i una gran dosi de sang freda.  Podem confiar en els que manen? Aquesta és la qüestió! Sort i endavant!        


                       

dimarts, 4 de juny de 2013

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà del 4 de juny de 2013


L’ÚLTIM DE LA SÈRIE                                                        

En aquest món tot té un començament i un acabament. Aquesta sèrie que va començar a aparèixer esporàdicament el mes de setembre del 2004 i que a partir del 2010 ja va ser de periocitat mensual, avui acaba el seu recorregut. Hauran estat 66 articles en  què he intentat explicar la meva visió dels temes que podien interessar les persones grans. I també, per què no dir-ho, a les no tan grans. Al cap i a la fi, tal com vaig dir en la conferència “El complex i divers món de les persones grans”, només hi ha una manera de no fer-se gran: morir-se. I, naturalment, això procurem esquivar-ho gairebé tots, encara que ho fem (i ho sabem) temporalment.

Vaig començar amb setanta-un anys i el proper mes d’agost –si Déu ho vol- en faré vuitanta. He deixat, o ho faré properament, els càrrecs de representació en el Consell Municipal de la Gent Gran, en el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, en el Consell Territorial de la Gent Gran de la demarcació de Girona i en el Consell de la Gent Gran de Catalunya de la Generalitat. Alguns d’aquests càrrecs els vaig encetar l’any 2003 i els altres l’any 2005. Ha estat, doncs, una llarga temporada a primera línia i he de dir, ja que no dir-ho seria presumptuós, que si alguna cosa he aconseguit ha estat amb l’ajuda dels meus companys i companyes dels esmentats consells.  És obvi que individualment poques coses s’aconsegueixen.

Sóc dels que penso que s’ha d’anar donant pas a les noves generacions. Vuitanta anys, encara que les facultats físiques i psíquiques siguin bones, ja són anys. I una dècada d’anys amunt i avall, quan es comença als setanta anys, pesa i, a voltes,  pesa molt. Crec que els relleus sempre són productius i estic convençut que la persona o persones que agafin el meu ho faran, com a mínim, igual que un servidor. Segurament molt millor.

Tota aquesta sèrie d’escrits m’agradaria poder-los guardar en un llibre. Miraré de trobar ajuda i intentaré fer-ho possible. També puc anunciar que gràcies a la benevolència del director d’aquest setmanari continuaré col•laborant  mentre em vegi capacitat per a fer-ho. M’agradaria començar una nova sèrie que podria dur per títol “Vist amb bons ulls”, que intentaria donar una visió optimista dels fets i esdeveniments que es vagin produint a casa nostra, entenent per casa nostra el territori català, encara que vegades podríem fer alguna mirada a l’exterior. Ja és sabut que tot és del color del vidre amb què es mira i totes les coses tenen el seu costat bo i el seu menys bo o dolent. Es tracta d’enfocar els temes amb caire positiu. Un exemple és la profunditat de la crisi que ens aclapara des de fa més de cinc anys. Terrible per a moltes persones que ho han passat i ho passen malament, pels que no tenen ocupació, pels desnonats, pels que han patit abusos de confiança de les entitats financeres, etc. Pel costat bo penso que en el conjunt de la societat s’ha despertat el sentit de la responsabilitat i la solidaritat. Mai la Marató de TV3 havia aconseguit una recaptació com la de l’any passat, ni el Banc dels Aliments havia rebut la quantitat de milers de quilograms com ara.  Uns senyals  que les persones que poden han vist que altres necessitaven la seva ajuda. I s’hi han bolcat!

Malgrat tot, no deixaré totalment el món de les persones grans. Continuaré com a president de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, entitat que intenta apropar a la gent gran el món de la cultura general, mitjançant conferències de formació, obertes a tothom i petites excursions per la comarca de l’Alt Empordà i altres comarques veïnes. Moltes vegades anem a visitar llocs a centenars de quilòmetres de casa  i no veiem el que tenien ben a prop. És allò que solem dir que els arbres no ens deixen veure el bosc.

També vull anunciar que enguany celebrarem la trobada dels nascuts l’any 1933, que serà la tercera, ja que la primera va ser l’any 2003, quan en vam complir setanta i la segona l’any 2008, en fer-ne setanta-cinc. He de dir amb tristesa, que si bé de la primera a la segona vegada no hi va haver gaires baixes, de la segona a la que farem aquest any les defuncions d’amics i amigues han augmentat considerablement i ja no vull pensar què passarà d’aquí a cinc anys. Però això no ha de servir per desanimar-nos, ans al contrari, hem d’aprofitar l’ocasió per a passar-ho el millor possible, encara que la nostàlgia ens acompanyi en alguns moments.

Si algú que em llegeix va néixer l’any 1933 o si té familiars  o amics que hi han nascut agrairem que ens ho faci saber. Li enviarem una carta amb l’explicació detallada de la celebració, que serà, llevat de canvis imprevistos actualment, el dia vint-i-sis de setembre.

El meu profund agraïment a totes les persones que llegeixen els meus escrits. El proper mes hi tornaré a ser amb un tema important: “El futur de les pensions”, sempre vist amb bons ulls.

                                                                                Martí Carreras Ginjaume
                                                                                Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                                martícarrerasginjaume@gmail.com
                                                                                marticarreras.blogspot.com

.

diumenge, 2 de juny de 2013

Comentari Politnómic (politico - econòmic)

ATRAPATS DEL TOT PER EUROPA                                                                   SETMANA 23

Tal com  estava previst, amb una precisió i exactitud alemanyes, el dimecres 29 es varen anar desgranant pels mitjans de comunicació les noves mesures que els qui tallen el bacallà a Europa han dissenyat per a l’Estat espanyol. Encara que els d’aquí s’obstinen a dir que Espanya no està intervinguda, de facto potser és veritat,  però la realitat és que patim una intervenció virtual i amb l’amenaça de ser total si no es compleixen les reformes exigides i que tenen un termini curt d’execució, el més llarg fins al març de 2014, és a dir un màxim de 10 mesos.

Reforma laboral, reforma de les pensions, revisió de la fiscalitat, aprimament de tot l’aparell de l’administració pública i reajustament de la sanitat. Un repte colossal que presagia uns propers mesos calents de debò, encara que la meteorologia no hi acompanyi. L’única concessió ha estat donar un marge una mica més elevat de dèficit públic i arribar fins al 6,50 %  del PIB, i establir un nou calendari que s’acaba l’any 2016 amb un 2,80 %.

Veurem ara el Govern central com s’ho manega amb les comunitats autónomes i si en realitat és capaç de fer una distribució asimètrica, concedint més marge a les que tenen traspassades més competències, com ara Catalunya, que té les de les presons, i per tant, considero ha de tenir una mica més de marge de maniobra. Panorama, doncs, d’extrema perillositat que hem de desitjar que es vagi trampejant de la millor manera possible.
                       

dilluns, 27 de maig de 2013

Comentari Politnómic (político - económic)

SEMPRE PAGUEN ELS MATEIXOS                                                                   SETMANA 22

La recent decisió del Tribunal Constitucional autoritzant el Govern de la Generalitat  a posar en marxa un impost als bancs, pot tenir repercussions per als impositors. Encara que des de la Conselleria d’Economia s’ha anunciat que aquest impost no podrà ser repercutit als clients, m’agradaria saber qui serà el maco que evitarà que si, per exemple, el banc pot oferir per una imposició a 24 mesos el 2,5%, ho faci només oferint el 2%. Qui pagarà en realitat l’impost?  Els de sempre!

Pensem que en aquesta època intensa de vaques magres les persones grans han d’ajudar  les seves famílies, fills i néts, i que ho fan amb els imports de les seves pensions, en la majoria de casos, petites pensions. I que acaben de fer bullir l'olla amb els interessos dels seus estalvis, també petits, producte d’una llarga etapa de  vida laboral. Si aquests ingressos minven, les ajudes familiars no podran ser tant generoses.

En realitat és el que sempre passa. La repercussió de tota mena de taxes i impostos sempre té per destí el consumidor final. Temps al temps. I a més podria ser que si  el TC hi fallés definitivament en contra, el Govern hagués de tornar els diners als bancs. Negoci doble per a les entitats financeres! Remunerem menys els dipòsits i si més tard ens ho tornen, bingo i línia!

                       




dilluns, 20 de maig de 2013

Comentari Politnómic (político - econòmic)



ESCALFANT!                                                                                                          Setmana 21

Quan falta poc més d’un mes per arribar a l’estiu el panorama polític es va escalfant. Les darreres decisions del Govern de l’Estat i sobretot el projecte de Llei de la LOMCE prometen una temporada calenta, i no precisament només pel sol.

Pel que fa  a  l’economia, sembla que aquesta setmana ens visitaran els anomenats “homes de negre” per inspeccionar si es van complint les normes imposades pels que manen a Europa. Tot això esperant que el dia 29 es donin a conèixer les noves retallades que ens tenen preparades. I encara que es van sentint veus que ens diuen que es comencen a albirar alguns senyals de que es poden canviar les coses, la ciutadania  no s’ho creu. Ens han enganyat tantes vegades que encara que sigui veritat costa de creure. És la faula del llop!

El marge de dèficit per l’any actual és objecte de regateig amb l’Estat per part de les autonomies. Pensem que, a Catalunya, cada dècima significa dos-cents milions, que són molts milions, i tal com estan les coses no val a desaprofitar res.  D’aquell migrat 0’7 % que es parlava a primers d’any estem ara sobre l’1,7 % amb possibilitats de poder arribar al 2 %, que penso serà el sostre que podrem obtenir, i crec que haurà valgut la pena anar prorrogant el pressupost de l’any corrent, encara que no sigui recomanable. Però les circumstàncies excepcionals que estem vivint des de fa cinc anys ho han fet necessari.


                       


         

dilluns, 13 de maig de 2013

Comentari Politnómic (político - económic)


TREBALL I JUBILACIÓ                                                                                Setmana 20

Que el tema de les jubilacions ens ocuparà i preocuparà no ho dubta ningú. Precisament, acabo de llegir un llibre de dos professors d’economia i premis Nobel, que comentaré en dos articles al setmanari Empordà els mesos de juliol i agost. Es titula  "La reforma necesària, el futuro de les pensiones". No ho pinten gaire afalagador, però no crec que arribem l'extrem que explica ahir a La Vanguardia el professor Pedro Nueno. I ho diu com si fos una cosa magnífica i  digna de copiar.

Resulta  que  a Amèrica una senyora de 75 anys o més pot estar treballant de dependenta, de secretària o de professora,  etc, i si rendeix li mantindran el lloc de treball i si no rendeix la faran fora, com farien fora una persona de 30 anys. El professor Nueno ens alliçona cada setmana amb les meravelles del sistema nord-americà i també sobre com en són d'emprenedors a la Xina, país que ell visita regularment per fer-hi classes i conferències.

Doncs jo prefereixo que una persona de 75 anys o més no tingui necessitat d’anar a treballar, que de ben segur ho ha fet tota la vida, i aquest lloc de treball l’ocupi una persona jove. El sistema americà de jubilacions és tan arcaic i sense garanties que no admet comparacions amb els sistemes europeus, encara que aquests s’hagin d’anar adaptant segons les circumstàncies del moment.
             

dimarts, 7 de maig de 2013

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al Setmanari Empordà del dia 7 de maig de 2013


LA CRISI I LES PERSONES GRANS   (II)                     

Tal com vaig anunciar el passat mes de març, avui acabarem de resumir, tan be com puguem l’estudi realitzat per la Fundación 1º de Mayo de Comissions Obreres sobre l’impacte de la crisi en les persones grans.

A més del que ja es va exposar en l’article anterior, l’estudi diu “que un envelliment de qualitat suposa un envelliment autònom, en una situació econòmica i social digna i lliure de pobresa, i que la realitat demogràfica representa un constant repte per un estat social que s’ha d’enfortir per assegurar un envelliment socialment actiu, de qualitat i, per tant, lliure de tot tipus de carències. En aquest sentit un dels indicadors per analitzar la qualitat de vida de les persones és l’esperança de vida lliure de discapacitat (EVLD).Aquest indicador ha tingut una tendència ascendent des de 2002 fins a 2012.

L’esperança de vida lliure de discapacitat es similar per sexes, al contrari del que passa amb l’esperança de vida, que mostra una major longevitat mitjana de les dones enfront els homes. Aquesta tendència implica que les dones viuen de mitjana més anys, encara que també viuen més anys amb algun tipus de discapacitat. L’esperança de vida lliure de discapacitat actualment és de 65,8 anys per a les dones i de 65,4 anys per als homes. Com veiem una diferència ben petita.

En aquest punt és important ressaltar l’alegria amb què es va promulgar la llei vulgarment anomenada de la dependència que havia de tenir un recorregut de nou anys (2006-2015) i que a causa de la catastròfica crisi que ens envolta des de l’any 2008 ha anat demorant les seves prestacions, agreujades per l’incompliment per part del Govern Estatal de les seves aportacions, que havien de ser del 50% i l’altre 50% a càrrec de les comunitats autònomes, i que només arriben al 21,40%.

Clar que qui no es conforma és perquè no vol. Encara no hem arribat a l’extrem del Japó,  que en boca del seu ministre de Finances va dir el passat mes de gener que: la gent gran que ja no es val per si mateixa, ha d’afanyar-se a morir.

Continua l’estudi esmentat  dient que: durant el període de crisi, les persones grans han vist reduït el seu nivell de pobresa relativa com a conseqüència de l’increment experimentat en l’empobriment generalitzat de la població, que ha fet que les diferències  entre el risc de pobresa entre les diferents franges d’edat es redueixin i, fins i tot, si inverteixin els seus valors. Així, doncs, l’any 2012 les persones de més de 65 anys, mostren una taxa de pobresa del 16,9 %, mentre que per al conjunt de la població és del 21,1 %. És molt important explicar, en tot cas, que aquesta reducció de la taxa de pobresa  de les persones grans està condicionada de manera clau pel procés generalitzat d’empobriment.

Més endavant llegim en l’estudi esmentat que “en l’actual conjectura econòmica, quan més es demanen polítiques públiques que garanteixin la cobertura de les necessitats de la població, i més en concret, les de les persones de més edat, les polítiques de retallades en matèria de despesa social que s’estan adoptant per sortir de la crisi econòmica suposen una forta disminució del paper de l’Estat i la seva intervenció en l’economia.”

El dèbil augment de la despesa social a Espanya en els darrers 10 anys, molt per sota de la mitjana europea, no s’ha correspost amb el creixement econòmic experimentat en aquest mateix període. Segons dades de l’Eurostat, la despesa social en aquest temps s’ha situat entorn del 20 - 21 % del PIB. I pel que fa a la part destinada a pensions i altres prestacions similars, continuem a la cua de la Unió Europea dels 27.

I ara que parlem de pensions, estic llegint un llibre escrit per Peter Diamond, premi Nobel d’Economia 2010 i  professor d’economia a Massachusetts, i per Nicholas Barr, professor d’Economia Pública a la London School of Econòmics, que es titula “La reforma necesaria. El futuro de las pensiones”, que analitza els ajustaments necessaris que cal fer per garantit el futur de les pensions a partir d’una anàlisi rigorosa i accessible.

Com sabem, l’augment de l’esperança de vida fa que el tema de les pensions sigui un gran problema i hem de procurar solucions que no siguin les que proposava el ministre de Finances del Japó. Prometo explicar més endavant què és el que proposen els dos professors d’economia.


                                                             Martí Carreras Ginjaume
                                                             Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                             marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                             marticarreras.blogspot.com