dilluns, 30 de juny de 2014

Comentari Politnómic (político - econòmic)

VACANCES                                                                                                                     Setmana 27

En aquest darrer dilluns de juny, setmana en què comença el mes de juliol, anuncio que interrompo els comentaris durant els dos calorosos mesos d’estiu. També podria ser que en arribar el setembre decidís no continuar el que vaig començar el segon semestre del 2012. El que aleshores  va ser un divertiment ara s’ha convertit en una obligació. I a voltes tinc dificultats per dir alguna cosa nova i que tingui algun sentit. I no és que el panorama no doni per comentaris de tota mena, però estem en uns moments convulsos i poc clars i a vegades les opinions poden ser contradictòries.

Tothom es creu posseïdor de la veritat i jo penso que tot plegat és una gran olla de pressió i a vegades aquests artefactes exploten i fan mal. Crec que els partits polítics tradicionals cada vegada (és a dir cada jornada electoral) tindran menys votants. Les noves veus com Podem, Guanyem Barcelona, els de la monja Forcades i altres que aniran sortint, entraran a formar part de les institucions polítiques i al cap d’un temps estaran integrats en l’engranatge habitual.

Els que som grans ens recordem del maig del 68 a França. Semblava que havia de canviar el món i 50 anys més tard tenim el seu principal impulsor  escalfant escó al parlament europeu des de fa anys amb totes les prebendes que això comporta. Potser és que els humans som d’aquesta manera i no hi ha solucions màgiques.

Per tant, de moment, farem  allò de  mirar, escoltar i... callar. Si més endavant cal aixecar la veu ja ho farem.

Gràcies i que passeu un bon estiu!




dilluns, 23 de juny de 2014

Comentari politnómic (político - econòmic)

RENDES ALTES, RENDES BAIXES                                                Setmana     26

A expenses del resultat del partit d’aquesta tarda contra Austràlia, la selecció espanyola de futbol ha fet un campionat del món que es pot qualificar de galdós. Un sol gol a favor (de penal, com a mínim dubtós), i set en contra en només dos partits avalen el qualificatiu. Penso que una manera de pal•liar el mal gust deixat seria que la RFEF destinés els 720.000 € de cadascun  dels 23 seleccionats a donar-los a algunes oenages que destinen els diners a famílies que tenen dificultats per sobreviure. I podrien fer-ho seleccionant a organitzacions de les 17 comunitats autònomes, més Ceuta i Melilla. Crec que tothom hi estaria d’acord. I per una vegada es veuria que el futbol serveix per a alguna cosa més que fotre cops de peu a una pilota. Perquè si l’excusa que va donar la Federació per oferir unes primes tan elevades era que havien de quadrar els balanços, ja que no poden tenir beneficis, podríem saber què en faran, d'aquesta quantitat pressupostada?

QuanT als futbolistes de la selecció ja els ha anunciat el Govern que rebran una prima, amb un  pèl de retard, això sí,  perquè els rebaixarà l’IRPF un 7%. Feu números i veureu que sobre un sou anual de, per exemple, 5 milions d’euros ( n'hi ha que en guanyen més del doble)  la “gratificació” serà de 350.000 € cada any. Un llicenciant universitari, mileurista, pagarà un pèl menys, i amb això podria anar a fer unes cerveses. Em sembla que no anem bé. Cada vegada que es modifica alguna cosa és per afavorir les rendes més altes i aprofundir, encara més, les desigualtats socials. Com vagi continuant així, potser els dèbils, que seran molts més que els poderosos, es revoltaran amb conseqüències no previsibles.

Hi ha algú amb seny per intentar que tot no se’n vagi a fer punyetes?



dilluns, 16 de juny de 2014

Comentari Politnomic (político - econòmic)

NO TENIM REMEI !                                                                                                     Setmana 25

A l’acabament del comentari de fa quinze dies em preguntava si algú em podia dir per què el cas del Palau de la Música trigava tant a ser jutjat. Doncs ja tenim resposta! Resulta que  l’Audiència ha ordenat reobrir el cas que el darrer jutge havia tancat el juliol del 2013 imputant disset persones, ja que resulta que l’Associació de Veïns i Veïnes de Barcelona va recórrer perquè considerava que a la llista d’acusats hi faltava gent. Sort que en la mateixa interlocutòria la sala resol un recurs del Palau perquè es declari  les filles de Millet partícips  a títol lucratiu, és a dir, beneficiàries d’un delicte sense ser-ne responsables.

Per tant, en conseqüència, abans del judici caldrà esperar  les noves tongades de declaracions de les onze persones que ara s’imputen. I anar passant temps. A aquesta velocitat la nova presó del Puig de les Basses, que sembla ser que començarà a rebre els primers reclusos a primers de juliol, ja serà vella quan pugui rebre, si són condemnats, és clar, alguns dels acusats del cas en qüestió.

Crec recordar que ja fa anys, l’alcalde, en aquells temps, de Jerez de la Frontera, va dir el que va dir de la justícia que traduït al català normalitzat d’en Pompeu Fabra volia dir que la justícia era una rifada, que significa : acció de rifar-se d’algú. Un altre sinònim: burlar-se'n.

Ja sé que potser hauria d’haver parlat del nou rei, que s’entronitzarà dijous, però penso que ja hi molta gent que ho fa i des d’angles totalment oposats. Segons el vent que bufa! Salut!






dilluns, 9 de juny de 2014

Comentari Politnómic (político - económic)

QUIN PAÍS !                                                                                                                   Setmana 24

Aquesta setmana el tema important ha estat l’abdicació del rei d’Espanya a favor de l’hereu, tal com preceptua la Constitució. Com que els mitjans de comunicació ja han tocat el tema abastament no faré cap comentari, perquè penso ja esta tot dit i, també, perquè el meu parer és que no canviarà res. O canviarà perquè tot continuï igual.

L’altra tema ha estat saber les primes que guanyaran cadascun dels 23 futbolistes de la selecció espanyola si  tornen a ser campions del món. Són 720.000 “eurassos” per barba, i, la meitat, si són sot campions. Deixant a part que quedant segons s’embutxacarien més que els campions, si aquests fossin els alemanys, per exemple, el que m’interessa ressaltar és que en un país que té milers i milers de joves a l’atur amb carrera universitària, es premiï tan generosament  uns nois que l’únic mèrit que tenen és fer anar amunt i avall una pilota i mirar d’introduir-la en una porteria o evitar que els contraris ho facin a la seva.

Els nostres universitaris es trenquen les banyes per aconseguir una feina, que en la majoria d’ocasions no passarà de tenir una recompensa d’uns 1.200 euros al mes (amb pagues extres incloses). Si els càlculs no em fallen, tardaran 50 anys a arribar a la quantitat que els futbolistes guanyaran amb, més o menys, un mes (1.200 x 12 x 50). O be que, amb el que cobrarà un futbolista en un mes, es pot pagar la nòmina mensual de 600 mileuristes. A vegades ens fotem d’algunes repúbliques i despectivament  les qualifiquem de “bananeres”. Doncs, nosaltres devem ser un regne de “pandereta”. I no vull parlar del que guanya un cirurgià que té a les seves mans la vida de moltes persones. Quin país!  I quin exemple per als que tenen dificultats per anar tirant!





dimarts, 3 de juny de 2014

Publicat al setmanari Empordà amb data 3 de juny de 2014

FAMÍLIES I GENT GRAN

Les notícies sobre les persones grans estan a l’ordre del dia.  El País  en recollia una   datada a Pennsilvània en que es deia que a mesura que creix l’esperança de vida al món, gràcies als avenços sanitaris, la qüestió de com atendre els pares ancians es fa cada vegada més problemàtica , i que, al Vietnam, quan els pares s’han fet grans i no es poden valdre per ells mateixos, els fills han de quedar-se a casa per ajudar-los i cuidar-los. Als EE.UU el tema té especial repercussió per a molts ciutadans d’ascendència asiàtica  i donava detalls dels nord-americans d’aquesta ascendència, que tenen, en general, un respecte per les persones grans, cosa que també passa amb els hispans  (en canvi, altres llatins estan més disposats que les persones grans acabin en les residències per a gent gran). I també informava que és més fàcil trobar personal de residència hispanoparlant que no uns que dominin, per exemple, el kmer, idioma oficial a Cambodja. Finalment, informava que a l’América del Nord els  ciutadans i ciutadanes de més de 65 anys, procedents d’Àsia, no arribaven a un milió l’any 2000, que el 2020 serien dos milions i mig, i el 2050, més de set milions sis-cents mil.
Un altre article, escrit per la sociòloga i escriptora Eulàlia Solé, al diari La Vanguardia, duia per títol “Externalitzar els pares” i ens feina saber que s’havia assabentat que hi ha persones del Nord d’Europa que envien els seus progenitors, ja grans, a residències de sud-est asiàtic, amb l’argument que el pare o la mare han perdut la memòria i ja són incapaços de reconèixer els familiars; no saben on són ni amb qui viuen. Un altre argument és que la cura que es dispensa és millor a causa de la cultura familiar que els és pròpia. I el tercer argument, de pes, és que el preu és força més barat que en les residències europees.
Aquest és un signe més d‘aquesta època materialista i de cara al negoci. Els lligams sentimentals estan en situació de perill. L’articulista desitjava que aquesta fredor del nord no descendeixi cap al sud.
Per la meva part afegiré que  nosaltres, els del sud calent d’Europa, sempre hem mirat amb una mica d’enveja els països tan nets i pulcres de nord enllà, els més civilitzats, ben organitzats i més democràtics.  A mi, els anys seixanta i setanta, a través d’un amic que hi va treballar unes temporades, em va arribar la nova que no era gaire estrany que els familiars directes tinguessin relacions íntimes entre ells. És a dir, relacions incestuoses. Vista la moral de l’època al nostre país, ens semblava inversemblant.

Temps enrere també va sortit publicat que els japonesos estaven buscant la manera  que la gent gran que no es pogués valdre per si mateixa i que no seguís els consells del ministre de Finances del seu país, que els recomanava que s’afanyessin a morir, fes servir robots, per estalviar cuidadors i cuidadores. Últimament, la multinacional Panasonic va anunciar que potenciarà la seva presència al sector serveis per a les persones grans i crearà una empresa destinada a construir i gestionar apartaments amb serveis per a jubilats, que equiparan amb productes de la marca, ja que consideren que es tracta d’un sector amb una gran capacitat de creixement, atès l’envelliment de la població.

Molts dels que ara estem, no a la tercera edat, sinó més enllà, o sigui que en tenim més de vuitanta, no viurem prou per veure com seran tractades les persones grans a l’any 2050 quan els octogenaris tripliquin els que hi ha actualment. Però em sembla que deixarem als nostres fills i néts un panorama no gaire afalagador.

Aquest és un vertader repte per a les societats, que hauran de destinar quantitats ingents de diners per a pensions i cura de les persones grans, que tindran tot el dret de poder arribar al final dels seus dies amb dignitat. La dignitat que ha de tenir tota persona que ha treballat i contribuït amb el seu esforç a la formació de famílies i que, de cap manera, ha de ser arraconada com un trasto vell i inútil.


Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà.


dilluns, 2 de juny de 2014

Comentari politnómic (político- económic)

VIOLÈNCIA AL CARRER                                                                                    Setmana 23

Arran dels recents esdeveniments de Can Vies al barri de Sants de Barcelona, i deixant ben clar que estic totalment en contra de la violència, voldria manifestar que a mi em sembla que potser una de les causes del conflicte, que segurament en té més d’una, sigui la situació social del país, l’emprenyament amb què fa anys que vivim. També cal dir que les recents sentències sobre els malfactors de corbata i americana, dirigents d’entitats financeres, com ara el cas hotel del Palau, fa temps  l’indult a un banquer important, etc., no ajuden gens ni mica. La gent s'adona que la justícia no funciona d’igual forma per uns i altres. En un recent article del periodista Fernando Ònega a La Vanguardia, titulat “La casta”, entre altres coses, deia “la ineficàcia contra la corrupció és demolidora, si la gent no veu que els delictes es paguen i es tornen els diners robats. Però el que menys ha disculpat la societat en l' última campanya electoral és que no s’hagi parlat de la corrupció en cap debat entre els candidats. Explicació del poble: hi ha hagut un pacte. I per què s’ha pactat? Resposta del poble: perquè tots estan fins al coll. Això corromp més la nobilíssima funció política que una mala funció, i justifica que es parli de “la casta”.

Resultat, més del 50% d’abstenció. Penso que potser persones que estan en contra de violència, en un moment donat poden justificar els fets, del tot reprovables, que alguns manifestants fan, arrasant tot el que troben, incendiant contenidors, trencant vidres, cremant una unitat de TV3, etc.

Com he repetit sense cansar-me, els partís polítics han de canviar molt, en cas contrari cada vegada anirem més malament. Cal regeneració total i absoluta, I agilitzar els temes pendents de la justícia. Actualment hi ha trenta investigacions en marxa d’entitats financeres amb més de dos-cents ex directius imputats. I el cas del Palau de la Música, que porta cinc anys esperant. Algú pot explicar per què tanta i tanta dilació? El poble necessita explicacions per continuar creient en els que manen. Arribarà el dia que li faran cas? Preguem perquè hi siguem a temps! Salut, amigues i amics!