dilluns, 30 de setembre del 2013

Comentari Politnómic (políticoeconómic)

LA REFORMA DE LES PENSIONS                                                                    Setmana 40

El divendres passat el Consell de Ministres espanyol va aprovar l'enèsima reforma de les pensions. La reforma més important és que la revalorització anual es feia, segons els acords del Pacte Toledo, d’acord amb l’índex de preus al consum (IPC) del mes de novembre. A partir de proper 2014 ja no es tindrà en compte només aquest índex sinó,  a més a més, els ingressos i les despeses del sistema de la Seguretat Social i el dèficit o superàvit del mateix sistema. La revalorització mínima serà del 0’25% i la màxima de l’IPC més el 0’25%.

Ara caldrà esperar el seu pas pel Congrés dels Diputats i les negociacions amb els agents socials (sindicats i patronal) per saber quina serà la revalorització del 2014.

Crec recordar que la mitjana de la pensió de jubilació és de 900 € mensuals, encara que hi ha nombrosos pensionistes que cobren entre 400 i 600 €. L’augment del 0’25 % serà, doncs, en el primer cas, de 2’25 € mensuals i, en el segon, d'1 o 1,5 €. Només l’energia elèctrica pujarà més del 3%.  Com es pot lligar tot això? Les economies més dèbils, a més d’estalviar en alimentació hauran de sopar a les fosques perquè encendre el llum serà prohibitiu.

No avancem esdeveniments, però hem d’estar amatents a aquestes, crec, desmesurades retallades. Un altre abús és la fer pagar part de les medecines que es recepten a les persones hospitalitzades amb determinades patologies.


dilluns, 23 de setembre del 2013

Comentari politnómic (políticoeconómic)

DECISIONS A LA VISTA                                                                           Setmana 39                                      
Aquests comentaris porten el títol que porten perquè es innegable que la política està lligada substancialment amb l’economia. Crec que els polítics a vegades prenen decisions contra la seva voluntat, fins i tot en contra dels programes amb què es van presentar a les eleccions, quan els poders fàctics capitalistes els criden a l’ordre i els fan veure els inconvenients de continuar amb els seus plantejaments.

El suplement dels diumenges de La Vanguardia, “Diners” duia ahir un, segons el meu criteri, interessant article signat per Mariano Guindal que es titulava “Signar el desacord amb Catalunya” en que desenvolupava els passos que es podrien donar des de Catalunya, una vegada convocat el referèndum d’autodeterminació, el posterior recurs del Govern central i la paralització de la consulta pel Tribunal Constitucional, fins que no hi hagués una resolució que podria trigar entre dos o tres anys, o sigui, fins a la propera legislatura. Si la Generalitat no acceptés la decisió del TC, el Govern central entendria que s’incompleix la llei i hauria d’actuar en conseqüència.

És per això que, segons l’articulista, el president de la primera entitat financera catalana manifesta que confia “plenament en el diàleg dels líders” i diu: “crec que hi ha voluntat de concòrdia. Hi ha d’haver diàleg, consens i acord dins del marc de la llei”.

I que en el mateix sentit es defineixen el president de la primera entitat patronal i el president de la segona entitat financera catalana.

No entro ni surto de la qüestió, només l’exposo. La política i els diners, malauradament, conviuen massa junts. Deixo per a la propera setmana el comentari de la nova reforma de les pensions. Diners, altra volta.

dilluns, 16 de setembre del 2013

Comentari Politnómic (político - econòmic)

ECONOMIA" VERSUS" POLÍTICA                                                               Setmana 38

Estem a punt d’acabar l’estiu i podem dir que ha estat molt diferent del de l’any passat, en què les notícies financeres feien trontollar les economies de l’Estat i d’altres del nostre entorn. Les reformes laborals que han situat el mercat del treball en cotes de suprema precarietat, suposo que hi han contribuït. Encara que penso que el preu pagat per la classe treballadora ha estat excessiu. I potser encara de més grosses en veurem. Llegia a La Vanguardia d’ahir que a la Gran Bretanya més d’un milió de persones treballa amb uns contractes anomenats “zero”, que els obliguen a estar a plena disposició dels ocupadors, sense cap garantia mínima d’hores, a un preu de 8,70 € per hora treballada, i que la majoria d’afectats han de viure (mal viure o sobreviure, diria jo) amb salaris inferiors a 600 € al mes.

En tot cas, a partir d’avui, i fins al dia trenta de setembre, els anomenats “ homes de negre”, que ja vàrem dir que no tots eren homes ni vestien tots de negre, fiscalitzaran l’ús que es fa dels 100.000 milions que van deixar a Espanya fa un any, encara que el Govern estatal només n’ha utilitzat poc més de 40.000 milions.

Quant a la política, ahir es va fer pública la resposta del president del Govern espanyol a la carta enviada pel president de la Generalitat, ara deu fer un parell de mesos. Llegits detingudament els set paràgrafs, es veu clarament que està escrita per una  persona gallega, que com tots sabem, tenen una  gran habilitat  per dissimular si pugen o baixen l’escala. Habilitat que també es dóna en alguns  polítics. De totes maneres, en el primer paràgraf diu que queda pendent de llegir l’informe polític i jurídic que se li va enviar posteriorment, i en el tercer que, per la seva part, el diàleg no té data de caducitat.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Comentari politnòmic (políticoeconòmic)

GUIRIGALL                                                                                                    Setmana 37

Els capitostos polítics han entrat amb ganes després de les vacances. I han fet sentir les seves veus als mitjans de comunicació. Han enraonat tant i, a vegades, més d’un alhora, que les interpretacions han estat lliures per a cadascú que els escoltés. Les que va fer el president de la Generalitat a Catalunya Ràdio el dijous  es varen entendre per una gran majoria d’una manera determinada, i  l’endemà a Sant Vicenç dels Horts, municipi al capdavant del qual, com a alcalde, figura el president d’ERC, semblaven desmentir, o almenys matisar molt les del dia anterior.

Ja sabem que la política és l’art de fer possible les coses impossibles, i això costa de fer-ho i sobretot de fer-ho entendre a la gent que no coneix els camins enrevessats per fer arribar a bon port les propostes.

A Madrid, a més de respondre o intentar-ho, han estat molt ocupats en la possible adjudicació dels JJOO de 2020, i varen enviar una extensa delegació a la capital argentina. Malauradament, una vegada més, no hi hagut sort i caldrà esperar una nova convocatòria.

Crec que d’ara i fins a final d’any  s’han d’anar aclarint molts dels temes pendents que ocupen i preocupen  la ciutadania. Però, des d'aquí demanem que s’expliquin les coses amb claredat perquè no es puguin fer interpretacions errònies i, a voltes, contradictòries.





     

dimarts, 3 de setembre del 2013

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al Setmanari Empordà del dia 03 de setembre de 2013

CONSELL DE LA GENT GRAN DE CATALUNYA

El 13 de juny  passat vaig assistir al Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya.  Era el meu darrer plenari i hi vaig anar acompanyat del  meu successor, el senyor Jordi Cabezas i Llobet, precisament la mateixa persona que vuit anys enrere havia signat, com  a president del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, el meu nomenament.

L’ordre del dia estava atapeïda de temes importants, com ara el ple de l’experiència del proper mes d’octubre i el començament de la preparació del Setè Congrés Nacional de la Gent Gran que tindrà lloc el proper 2014. Es va aprovar que el dia de la proclamació de les conclusions i de la lectura  del manifest sigui l’1 d’octubre, que fa anys l’ONU va declarar com a Dia Internacional de la Gent Gran, cosa que vaig trobar molt encertada.

Els companys i companyes de la comissió executiva ens van dir que aquesta vegada l’organització total del Congrés aniria a càrrec del Consell de la Gent Gran i que no tindríem l’ajut d’altres organismes externs, com havia passat en edicions anteriors, quan recordo fins i tot que les ponències les havia redactat la Fundació UdG. Els temps d’austeritat que estem vivim així ho aconsellen i, a més a més, és el que havíem demanat feia temps. Naturalment amb l’ajuda indispensable del Departament de Benestar Social i la Secretaria de Família.

També em va agradar molt que es demanés que les persones que havien entrat darrerament s’apuntessin a les comissions de treball que han de formalitzar les tres ponències. Persones amb idees noves, més ben preparades, ja que  generalment  són més joves, amb empenta i ganes de fer coses. Per exemple, el meu successor té catorze anys menys que un servidor i amb  una experiència reconeguda. I, per tant, crec que ha d’aportar grans beneficis tant al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, que també necessita un rejoveniment, com per les aportacions que por fer al Consell de la Gent Gran de Catalunya. Per començar ja es va presentar com a voluntari d’una de les ponències del Ple de l’experiència d’enguany, que, com sabeu, es fa al Parlament de Catalunya, i en el qual la gent gran exposa als portaveus dels partits polítics les seves reivindicacions. Si sempre havien estat importants aquestes trobades, pensem que en les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques  actuals, encara ho són més.

En resum, he de dir que vaig sortir satisfet del meu darrer plenari. Han estat vuit anys en que he procurat ajudar en la mesura de les meves possibilitats i coneixements. Durant aquest temps he conegut persones totalment entregades a la tasca de millorar la vida de les persones grans.  He vist governs de diferents signes polítics i, en general, puc dir que totes les persones que han passat per la Conselleria de Benestar Social han procurat fer les coses de la millor manera possible. I els funcionaris del departament sempre han treballat amb ganes, colze a colze amb la gent gran. Si no s’han aconseguit més coses, és perquè no ha pogut ser. No per manca d’interès, ni per altres motius.

Temps difícils, estretors de tota mena, cal afinar bé i no errar els trets per evitar malgastar els minsos recursos que encara podem tenir. Portem gairebé sis anys de crisi i moltes persones grans han  hagut d’entrar a la lluita diària per ajudar els seus fills, ja emancipats, i els seus néts, que, malgrat els estudis que tenen, pateixen per trobar un lloc de treball. Però com aquests articles estan fets amb bons ulls estem segurs que vindran temps millors.

Deixo per al final l’eslògan del Congrés, proposat per la companya Mercè Mas, la nostra representant al Consejo Estatal de las Personas Mayores  de Madrid. Diu així:
“El futur que volem, i com volem arribar-hi•”

                                               Martí Carreras i Ginjaume
                                               President Associació Cultural Gent Gran de l’Alt Empordà

dilluns, 2 de setembre del 2013

Comentari Politnómic (político - económic)

PER LA VIDA ES PERD LA VIDA                                                                              Setmana 36

Deixant a part la massacre de gent innocent en la guerra de Síria, perquè, sense que serveixi de justificació, ja sabem que a les guerres es fan bestialitats a manta, les notícies que més m’han impactat aquest agost  passat  han estat la mort de persones a causa de les seves condicions de treball. La darrera, el suïcidi del cap financer d’una important companyia suïssa d’assegurances, i que ha comportat la dimissió ipso facto del director general de l’empresa, que, segons sembla, apareix citat en la carta que va deixar escrita el suïcida.

Dies enrere va morir per estrès un jove becari alemany, empleat d'una gran entitat bancària londinenca, després d’unes duríssimes jornades de treball de més de 72 hores sense descans. No estan tan lluny les morts, també  per suïcidi, d’empleats d'una popular empresa francesa del ram de l’automòbil. I fa poques setmanes ens van ensenyar per Tv3 les condicions de treball d’un nombrós grup de xinesos en una grandiosa factoria. Des de la Bíblia ja sabíem que l’errada de l’Eva en menjar-se la poma ens condemnava per sempre més  a treballar, però penso que hem arribat a uns extrems que el tan anhelat lloc de treball, per altra banda tan necessari per anar vivint, ens condemna a un malestar psíquic i físic que molts no poden tolerar.

Caldrà reflexionar seriosament per trobar la mesura justa, que com deia el poeta, “ens eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”. Bona feina, els que en tingueu i, amb calma, per favor.  Salut!