dilluns, 24 de juny de 2013

Comentari Politnómic (político - económic)

REFORMA DE L’ADMINISTRACIÓ                                                                             Setmana 26

Coincidint amb les conclusions exposades pels mal anomenats “homes de negre”, ja que no tots són homes ni vesteixen d’aquest color, el Govern de l’Estat s’ha afanyat a fer saber la munió de mesures establertes per a l’aprimament de l’Administració pública. Reforma totalment necessària si es vol  anar tirant endavant.

Com és habitual la majoria van destinades a les comunitats autonòmiques perquè deixin de fer determinats serveis i estalviin diners, que és del que es tracta. Al cap de poques hores les mostres de disconformitat s’han fet paleses sobretot per  a les comunitats el govern de les quals no és del mateix partit que el del Govern central.

Al•leguen, i no deixen de tenir certa raó, que és una manera encoberta d’anar tornant a la centralització de serveis i d’aquesta manera tenir el control de la despesa total (govern i comunitats). El problema és que tot això xoca quan toca serveis que han estat traspassats en exclusiva a les comunitats. Recordem que la descentralització de l’Administració es va fer per oferir als ciutadans i ciutadanes una simplificació de les gestions i tenir més a prop l’Administració.

Cal una reforma, però s’ha d’evitar retrocedir en el temps. No pot ser que de cop  i volta tornem trenta anys enrere. És necessari tenir més imaginació, pensar en l’administrat i fer menys polítiques de partit. La paciència té un límit i l’estiu escalfa l’ambient.


                           

dilluns, 17 de juny de 2013

Comentari Politnómic (Político - económic)

MÉS SOBRE PENSIONS                                                                                         Setmana  25

Sempre hem dit que aquest tema és cabdal en els països de la Unió Europea, i d’altres. La Vanguardia del dissabte passat publica una crònica del seu corresponsal a Berlín, Rafael Poch, en què explica que pràcticament la meitat dels jubilats alemanys cobra una pensió pública de menys de 700 € al mes. Aclareix també que només un 2% necessita que l’Estat li proporcioni alguna mena d’ajut social.

Què passa doncs ? Senzillament és perquè alguns disposen d’assegurances de vida privades i sistemes de jubilació d’empreses, encara que més de 800.000 jubilats, entre els quals n'hi ha uns 128.000 de més de 74 anys, fan treballs no contributius pels quals cobren uns 450 € al mes. I la gran majoria ho fan per necessitat, no pas per desig.

Continua dient que el panorama anirà a pitjor a causa del futur de les pensions exigües que acompanya el sector de salaris baixos i afirma que qui treballi 45 anys en una mini feina tindrà una pensió de 140 € mensuals.

Si això passa en el país més important de la vella Europa, què farem els altres? Dijous vaig anar a Barcelona al meu darrer Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya. S’està preparant el Setè Congrés Nacional per el 2014 i vàrem escollir, a més del logo del Congrés, el lema o eslògan, que diu així: “El futur que volem i com volem arribar-hi" Vist el panorama, de ben segur que una cosa seran els desitjos i l'altra la realitat. Caldrà paciència i alguna cosa més. Bona setmana!


dilluns, 10 de juny de 2013

Comentari Politnómic (político económico)

JUBILATS I PENSIONS                                                                                    SETMANA  24

Que el tema de les pensions estarà en voga durant molts i molts mesos és cosa sabuda. Ja vaig anunciar en un dels meus darrers articles al setmanari Empordà  que durant els mesos de juliol i agost publicaré el resum del llibre La reforma necesaria, el futuro de las pensiones  escrit per dos premis Nobel, Nicholas Barr i Peter Diamond, professors d’economia d’Anglaterra i els Estats Units.

Els esdeveniments, però, s’han avançat i ja podem anunciar que el proper dimarts, el comitè d’experts lliurarà a la ministra del ram, Fàtima Bañez, el seu informe, que haurà de ser debatut i consensuat a la primera reunió del Pacte de Toledo, si no és que no se’l salten olímpicament, cosa que no seria  rara.  

Una vegada més les persones grans estem a la cresta de la onada. Tothom sap que les pensions dels “avis i àvies” són un suport per a moltes famílies amb dificultats econòmiques. Els que manen han d’anar molt amb compte, ja que si es trenca aquest suport les conseqüències poden ser catastròfiques. Encara que sigui cert que els pensionistes reben, de mitjana, quatre vegades  més  del que aporten, cal mesurar el que suposaria una reducció dels seus, en la gran majoria, petits ingressos. Alguna cosa s’haurà de fer, però cal que el bisturí sigui ben afilat, no fos cas que és tallés més del necessari. Temps difícils, requereixen solucions imaginatives i una gran dosi de sang freda.  Podem confiar en els que manen? Aquesta és la qüestió! Sort i endavant!        


                       

dimarts, 4 de juny de 2013

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà del 4 de juny de 2013


L’ÚLTIM DE LA SÈRIE                                                        

En aquest món tot té un començament i un acabament. Aquesta sèrie que va començar a aparèixer esporàdicament el mes de setembre del 2004 i que a partir del 2010 ja va ser de periocitat mensual, avui acaba el seu recorregut. Hauran estat 66 articles en  què he intentat explicar la meva visió dels temes que podien interessar les persones grans. I també, per què no dir-ho, a les no tan grans. Al cap i a la fi, tal com vaig dir en la conferència “El complex i divers món de les persones grans”, només hi ha una manera de no fer-se gran: morir-se. I, naturalment, això procurem esquivar-ho gairebé tots, encara que ho fem (i ho sabem) temporalment.

Vaig començar amb setanta-un anys i el proper mes d’agost –si Déu ho vol- en faré vuitanta. He deixat, o ho faré properament, els càrrecs de representació en el Consell Municipal de la Gent Gran, en el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, en el Consell Territorial de la Gent Gran de la demarcació de Girona i en el Consell de la Gent Gran de Catalunya de la Generalitat. Alguns d’aquests càrrecs els vaig encetar l’any 2003 i els altres l’any 2005. Ha estat, doncs, una llarga temporada a primera línia i he de dir, ja que no dir-ho seria presumptuós, que si alguna cosa he aconseguit ha estat amb l’ajuda dels meus companys i companyes dels esmentats consells.  És obvi que individualment poques coses s’aconsegueixen.

Sóc dels que penso que s’ha d’anar donant pas a les noves generacions. Vuitanta anys, encara que les facultats físiques i psíquiques siguin bones, ja són anys. I una dècada d’anys amunt i avall, quan es comença als setanta anys, pesa i, a voltes,  pesa molt. Crec que els relleus sempre són productius i estic convençut que la persona o persones que agafin el meu ho faran, com a mínim, igual que un servidor. Segurament molt millor.

Tota aquesta sèrie d’escrits m’agradaria poder-los guardar en un llibre. Miraré de trobar ajuda i intentaré fer-ho possible. També puc anunciar que gràcies a la benevolència del director d’aquest setmanari continuaré col•laborant  mentre em vegi capacitat per a fer-ho. M’agradaria començar una nova sèrie que podria dur per títol “Vist amb bons ulls”, que intentaria donar una visió optimista dels fets i esdeveniments que es vagin produint a casa nostra, entenent per casa nostra el territori català, encara que vegades podríem fer alguna mirada a l’exterior. Ja és sabut que tot és del color del vidre amb què es mira i totes les coses tenen el seu costat bo i el seu menys bo o dolent. Es tracta d’enfocar els temes amb caire positiu. Un exemple és la profunditat de la crisi que ens aclapara des de fa més de cinc anys. Terrible per a moltes persones que ho han passat i ho passen malament, pels que no tenen ocupació, pels desnonats, pels que han patit abusos de confiança de les entitats financeres, etc. Pel costat bo penso que en el conjunt de la societat s’ha despertat el sentit de la responsabilitat i la solidaritat. Mai la Marató de TV3 havia aconseguit una recaptació com la de l’any passat, ni el Banc dels Aliments havia rebut la quantitat de milers de quilograms com ara.  Uns senyals  que les persones que poden han vist que altres necessitaven la seva ajuda. I s’hi han bolcat!

Malgrat tot, no deixaré totalment el món de les persones grans. Continuaré com a president de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, entitat que intenta apropar a la gent gran el món de la cultura general, mitjançant conferències de formació, obertes a tothom i petites excursions per la comarca de l’Alt Empordà i altres comarques veïnes. Moltes vegades anem a visitar llocs a centenars de quilòmetres de casa  i no veiem el que tenien ben a prop. És allò que solem dir que els arbres no ens deixen veure el bosc.

També vull anunciar que enguany celebrarem la trobada dels nascuts l’any 1933, que serà la tercera, ja que la primera va ser l’any 2003, quan en vam complir setanta i la segona l’any 2008, en fer-ne setanta-cinc. He de dir amb tristesa, que si bé de la primera a la segona vegada no hi va haver gaires baixes, de la segona a la que farem aquest any les defuncions d’amics i amigues han augmentat considerablement i ja no vull pensar què passarà d’aquí a cinc anys. Però això no ha de servir per desanimar-nos, ans al contrari, hem d’aprofitar l’ocasió per a passar-ho el millor possible, encara que la nostàlgia ens acompanyi en alguns moments.

Si algú que em llegeix va néixer l’any 1933 o si té familiars  o amics que hi han nascut agrairem que ens ho faci saber. Li enviarem una carta amb l’explicació detallada de la celebració, que serà, llevat de canvis imprevistos actualment, el dia vint-i-sis de setembre.

El meu profund agraïment a totes les persones que llegeixen els meus escrits. El proper mes hi tornaré a ser amb un tema important: “El futur de les pensions”, sempre vist amb bons ulls.

                                                                                Martí Carreras Ginjaume
                                                                                Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                                martícarrerasginjaume@gmail.com
                                                                                marticarreras.blogspot.com

.

diumenge, 2 de juny de 2013

Comentari Politnómic (politico - econòmic)

ATRAPATS DEL TOT PER EUROPA                                                                   SETMANA 23

Tal com  estava previst, amb una precisió i exactitud alemanyes, el dimecres 29 es varen anar desgranant pels mitjans de comunicació les noves mesures que els qui tallen el bacallà a Europa han dissenyat per a l’Estat espanyol. Encara que els d’aquí s’obstinen a dir que Espanya no està intervinguda, de facto potser és veritat,  però la realitat és que patim una intervenció virtual i amb l’amenaça de ser total si no es compleixen les reformes exigides i que tenen un termini curt d’execució, el més llarg fins al març de 2014, és a dir un màxim de 10 mesos.

Reforma laboral, reforma de les pensions, revisió de la fiscalitat, aprimament de tot l’aparell de l’administració pública i reajustament de la sanitat. Un repte colossal que presagia uns propers mesos calents de debò, encara que la meteorologia no hi acompanyi. L’única concessió ha estat donar un marge una mica més elevat de dèficit públic i arribar fins al 6,50 %  del PIB, i establir un nou calendari que s’acaba l’any 2016 amb un 2,80 %.

Veurem ara el Govern central com s’ho manega amb les comunitats autónomes i si en realitat és capaç de fer una distribució asimètrica, concedint més marge a les que tenen traspassades més competències, com ara Catalunya, que té les de les presons, i per tant, considero ha de tenir una mica més de marge de maniobra. Panorama, doncs, d’extrema perillositat que hem de desitjar que es vagi trampejant de la millor manera possible.