dilluns, 25 de març del 2013

Comentari Politnómic (político-económic)



 ÉS L’ECONOMIA QUE MANA!                                                                             Setmana 13

Les notícies econòmiques han sobresortit. Començant pel dictat engegat per la Troica Europea a Xipre, i que a hores d'ara encara no té una solució definitiva, i continuant per la sentència del Tribunal Suprem declarant, una vegada més, que les clàusules anomenades “terra” o “sòl” d'algunes hipoteques es poden considerar abusives, i rematant el pastís el divendres amb la resolució de les pèrdues més que considerables de les participacions preferents i les obligacions subordinades dels bancs intervinguts pel FROB, o sigui, propietat de l’Estat espanyol, com són Catalunya Banc, Nova Caixa Galícia i Bankia.

Pèrdues que, en el cas d'aquest darrer, al haver estat canviades les preferents per accions i valer ara aquestes accions 0,01 euros, o sigui un cèntim, és pot dir que el capital invertit s’ha volatilitzat com per art de màgia. Renoi quin escàndol! Crec que les entitats financeres tardaran anys i panys en recuperar el prestigi que tenien. Ara bé, la memòria sol ser curta i vés a saber que passarà d'ara  endavant. Però els perjudicats crec que se'n recordaran per  anys que visquin.

Quant  a la política una vegada més tornem al joc que els agrada. Avui dic això, demà allò i anar fent la p... i la Ramoneta. Encara que, ben mirat, si no hi calés les coses són molt feixugues i cal estirar la mà cap allà on n'hi ha. I és que,  tal com  va dir Bill Clinton a George Bush (pare):  “és l’economia...imbecil!"

dilluns, 18 de març del 2013

Comentari Politnómic (político - económic)


MOVIMENTS DE DISTENSIÓ                                                                       Setmana 12

Un gran volum d'informacions i notícies interessants. Deixant a part la remuntada del Barça a la Champions, que per alguns diaris semblava el súmmum, l’elecció del nou Sant Pare per tot el que significa per a una gran part de la humanitat, sembla que ha caigut bé a la gran majoria per la senzillesa que desprèn i els seus primers gestos.

Crec que pel que fa referència al nostre entorn més proper, la noticia impactant ha estat la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la llei hipotecària espanyola, qualificant d'abusius els interessos i sobretot el fet que els jutges no tinguessin el poder per parar els desnonaments. Una vegada pronunciat el Tribunal d’Europa, la totalitat dels partits polítics s’han afanyat a dir que cal reformar urgentment la llei. Com és que fins ara no deien res, o ben poca cosa? Convivència entre el poder polític i l’econòmic? Tu  avui m’ajudes o calles i demà ja ho trobarem?

En tot cas, no cal llançar les campanes al vol, els que manen solen afluixar la corda quan veuen que la víctima està a punt d'asfíxia, no fos que és morís i deixessin de poder-la explotar.


De la reforma de les jubilacions, sobretot les anticipades, en parlarem més endavant.
                                              

                                              


dimarts, 12 de març del 2013

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI Publicat al setmanari Empordà del dia 12 de març de 2013


LA CRISI I LES PERSONES GRANS    (I)               

El passat mes de gener es va fer públic un estudi realitzat per la Fundación 1º de Mayo, de Comissions Obreres, en què s’explicava l’impacte de la crisi en les condicions de vida de les persones grans. Molt interessant, amb un total de trenta-sis pàgines i que procurarem resumir explicant el més important i que convé saber.

L’anàlisi comença fent una descripció del canvi demogràfic que es va produint inexorablement i que suposa un repte per a l’Estat  que exigeix potenciar la solidaritat intergeneracional i garantir la qualitat de vida de les persones grans. Actualment a tot
l’Estat hi viuen una mica més de vuit milions de persones de més de 64 anys que representa el 17% de la població. I de més de 79 anys són dos milions i mig que és el 5,30%. Aquests percentatges es veuran augmentats fins al 37 % i el 16% respectivament sobre l’any 2052 i l’esperança de vida serà, per a les dones, de 97 anys i per als homes de 87.

Assegurar un envelliment digne i de qualitat és un dels pilars de l’Estat que ha de vetllar pels drets de tota la població. El ràpid procés d’envelliment en què estem immersos, resultat en bona mesura de la prolongació de l’esperança de vida, degut també als avenços mèdics i a la cobertura social, representa una gran responsabilitat per als Estats i per a les societats.

Per tot això l’estudi recomana “una política fiscal progressiva i per tant netament democràtica, com son les polítiques per un mercat de treball inclusiu i de qualitat per a les generacions en edat activa, enfront de la reforma laboral que s’està convertint en una gran porta de destrucció de llocs de treball”

El manteniment dels sistema públic de pensions,  igual que l’atenció a la dependència, els serveis socials i, fins i tot, la promoció de l’accés a la cultura, a l’oci i al temps lliure formen part dels drets dels ciutadans i, per tan, es necessari plantejar una aposta política decidida.

En el context actual de reducció de les cotitzacions de la Seguretat Social s’estan impulsant polítiques que només serveixen per llastrar el finançament dels instruments públics de protecció social i hem de tenir en compte que les pensions públiques es poden considerar com un dels pilars fonamentals (en alguns casos l’únic) de les famílies amb ingressos escassos.

Els considerables augments dels serveis bàsics de la llum, el gas, l’aigua, els aliments i tants d’altres influeix, i molt, en les economies de les persones que han de viure de la pensió. Si hi afegim l’augment dels impostos indirectes (bàsicament l’IVA) que té per objectiu augmentar la pressió fiscal, però sense distingir les diferències de renda i patrimoni, ens trobem que tot aquest reguitzell de mesures afecten en major grau als col·lectius més vulnerables de la població, entre els quals trobem els jubilats i pensionistes.

A més, una altra mesura contra les economies migrades és l’ordre del Banc d’Espanya de no remunerar més que amb un migrat 1,75%, com a màxim, els dipòsits a termini d’un any. Amb aquests  interessos, producte d’uns estalvis de tota una vida de treball, els pensionistes en tenien per ajudar la pensió petita i intentar arribar a final de mes. Un altre cop de bastó! I van....

L’estudi diu que es detecta que en un alt percentatge de llars no tenen la temperatura adequada. No ens estranya, vist els elevats preus dels sistemes de calefacció i refrigeració, prohibitius per a moltes persones d’economia dèbil. 

Continua l’estudi amb moltes altres consideracions i dades interessants sobre la problemàtica de la crisi i les persones grans, que intentarem resumir en un altre article d’aquesta sèrie, que, per cert, ja anuncio que està arribant al final. Però d’això en parlarem al seu temps. Com sigui que el mes d’abril el dedico a parlar de llibres, Sant Jordi mana,  la segona part d’aquest d’avui sortirà el mes de maig. I si tot va com espero el mes de juny vindria el darrer capítol de “Les persones grans i el segle XXI”, titulat, precisament, “L’últim de la sèrie”.

Salut.                                   
                        
                                                                          Martí Carreras Ginjaume
                                                                          Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                          marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                                          marticarreras.blogspot.com

dilluns, 11 de març del 2013

Comentari Politnómic (político - económic)


Entre l’avorriment i la indignació                                                                       Setmana 11

Dintre de les informacions setmanals no trobo que en destaqui cap que pugui sobresortir sobre les altres. Ha continuat el terrabastall dels casos d'espionatge de l'anomenat cas Mètodo 3 i dels altres de corrupció. La veritat és que penso que tot plegat començà a avorrir una mica al personal. Cal que els partits facin d'una vegada per totes els actes de contrició que considerin necessaris per veure si és possible recuperar la confiança de la gent. Una recent enquesta del diari Ara, donava uns percentatges de desafecció envers els polítics que fan esgarrifar. Preguntats per “si els polítics pensen més en  ells que en  el bé comú” o si “la democràcia els produïa insatisfacció” les respostes afirmatives superaven el 80%. 

També en un article d'ahir diumenge de La Vanguardia titulat “Al rescat del polític” es rebatien alguns arguments habituals de crítica als partits i dirigents públics com ara “viuen en una bombolla”. “són uns incompetents”. “són poc honrats”, “mereixen les critiques”, “són decebedors”, “Ja no hi ha estadistes”. Sí, tots aquests arguments es poden capgirar, perquè no és lícit generalitzar, però que la ciutadania n'està tipa i decebuda no n'hi ha dubte. Calen accions polítiques que tornin il·lusionar la gent i adreçar el rumb d'una vegada!

dissabte, 2 de març del 2013

Comentari Politnómic (político . econòmic)


SEMBLA QUE  NO HO ENTENGUIN                                                           Setmana 10


Molts són els comentaris de la setmana que podríem considerar importants. Per exemple, que per primera vegada el grup de diputats  del PSC al Congrés de Madrid  votés diferent  del PSOE. També que  el PIB espanyol a final del 2012 ha caigut un 1,40 %, la segona  caiguda més gran des de 1970 (la primera va ser del 3,40 % l’any 2009).

Però crec que cal traslladar- se a Itàlia per trobar els dos esdeveniments de més ressò. La renúncia  del Sant Pare i el discurs que va fer el dia 27,  en  què, entre altres coses,  va dir que “a vegades els problemes han sigut grossos i semblava que el Senyor dormís”, segurament fent referència a una escena evangèlica  en què, amb els apòstols dins d'una barca en un mar enfurismat, Jesús dormia plàcidament.

L’altra escena italiana han sigut les eleccions i el gran nombre de vots que va obtenir Beppe Grillo. Precisament m’ha agradat molt l’article de l’Antoni Puigverd a La Vanguardia del divendres dia 1. Desprès d'explicar com veu el panorama italià, i comparant-lo amb Espanya, diu “el vell sistema s’enfonsa més lentament aquí que a Itàlia, però s’enfonsa. No n'hi ha prou amb petits gestos i reunions. Convé una catarsi. Si els partits convencionals no la fan, serà  com aquell malalt de gangrena que, en comptes de posar-se en mans del cirurgià per fer l’amputació  pertinent, es pren un calmant i diu: “Ja em passarà””. 

Totalment d'acord  Mentrestant, la Diputació de Barcelona ha votat la dedicació exclusiva de catorze càrrecs (tots alcaldes o regidors) amb retribucions que oscil·len entre 3.700 i 8.200 € mensuals. No entenen res, o tenen molta cara!