dimarts, 30 de desembre del 2008

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 04.11.2008 PERPLEXITAT

La definició que dóna el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans del mot perplexitat és la següent: “ Estat de qui està perplex, o sigui, dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc., decantar-se”

Arran de l’estudi efectuad sobre l’estat d’anim dels catalans, per l’Associació Catalana de Sociologia en què es diu que la població, en general, està perplexa, m’agradaria expressar la meva opinió sobre aquestes manifestacions, en el que fa referència a les persones grans.

Segons paraules del president de l’esmentada associació, el senyor. Oriol Homs, “els fiascos dels talls de llum, el caos del transport ferroviari de rodalies, el retard de l’alta velocitat, la sequera , la manca d’infraestructures adequades després de l’ inacabable debat de l’Estatut, i altres circumstàncies, han contribuït a accelerar un procés de desorientació” i acaba les seves conclusions amb l’expressió tan catalana d’“ens hem adormit a la palla” . Tot això és conseqüència, segons l’estudi, de constatar que Catalunya ja no és la comunitat autònoma líder de l’Estat espanyol i que n’hi ha d’altres que ens han passat davant. Home, si això sorprèn, perdonin, som una mica incauts. Ja fa temps que les coses van pel pedregar!

Sense dubtar, en absolut, d’uns estudis efectuats per un organisme tan seriós com l’ Associació Catalana de Sociologia, penso que, pel que fa referència a les persones grans, no crec que res del que passa ens vingui de nou. Potser, més que perplexitat, el que arrosseguem des de ja fa uns quants anys és un escepticisme general sobre el desenvolupament dels esdeveniments diaris a casa nostra i, també, a fora.

Pensem que, en general, el nivell mitjà dels coneixements de la ciutadania ha anat en augment. No ès comparable la quantitat actual de persones amb estudis universitaris amb els que hi havia fa uns cinquanta anys, posem per cas, però ens temem que rarament surten els que la meva àvia anomenava “caps de brot”, i que ella personificava amb el figuerenc Met Miravitlles, de qui deia que des de menut ja destacava.

Si mirem el panorama actual en dues branques que son bàsiques per al benestar de les persones, com són la política i l’economia, (la primera, per trobar bons gestors dels cabals públics, i, la segona per generar negocis que donin feina a la gent i que produeixin riquesa per a tots), quins noms podríem donar que donessin confiança i seguretat?.Fa uns trenta anys, sí ja trenta anys, al començament de la democràcia després del llarg túnel del règim anterior, teníem un Jordi Pujol, un Joan Raventós , un Josep Pallach, un Carles Caussa, mort als 29 anys, i que, malgrat la seva joventut, havia destacat i ocupat càrrecs importants, i segurament d’altres que no em venen a la memòria. Ara, em seria difícil dir-ne uns quants pels quals senti un cert grau d’admiració com el que sentia pels que he citat

Perquè, circumscrivint-nos a la nostra comarca, quines serien les persones equivalents a un músic com en Pep Ventura, un historiador com l’Alexandre Deulofeu, un pintor com en Salvador Dalí, un poeta com en Carles Fages de Climent, uns polítics com l’Abdó Terrades o en Puig Pujades, un llibreter com en Ramon Canet, etc. Sí, ja sé que no es poden fer comparacions i que potser faig una mica de demagògia, ja que naturalment hi ha actualment persones importants i amb gran capacitat, però penso que són l’excepció que confirma la regla i que el que abunda és la mediocritat i, per què no dir-ho, la vulgaritat.

Quan les persones arriben a edats avançades, més de 70 anys, sembla que és difícil que la perplexitat els envaeixi, en canvi, sí que és possible un cert grau de desànim, de no creure massa en res, i sobre tot, del que ja he dit, d’escepticisme.

Durant la vida de les persones es produeixen situacions que van modelant, per bé i per mal, les reaccions personals de cadascú, però a determinades edats queda poc marge per situacions de perplexitat i els seus sinònims d’indeterminació, indecisió, irresolució, vacil·lació, hesitació i titubació o titubeig. En canvi em semblarien adequats qualsevol dels mots com: decepció, desil·lusió, desengany, desencant, desencís, o les expressions “una dutxa freda”, “ un goig sense alegria”, etc., per exemple.

Les expectatives creades a partir del 78 no han reeixit com la gent esperava realment. Que la situació catalana ha millorat?. I tant!.El temps ho pot tot. Fins i tot en l’època de la dictadura varen ser molt millors els vint darrers anys que els vint primers. És allò que diuen que no es poden posar portes al camp, i les coses passen, a vegades, per inèrcia.

Intentar trobar les causes que han fet que hàgim arribat a l’estat actual de les coses és una qüestió que s’escapa de la capacitat d’aquest mediocre i vulgar aprenent d’articulista. Fins a la propera.

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dilluns, 29 de desembre del 2008

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 02.09.2008 EUROPA

El passat mes d’abril un petit reportatge del corresponsal a Berlín de La Vanguardia ens assabentava que l’expresident alemany Roman Herzog avisava que al seu país es corria el perill d’ajudar més les persones grans que els joves.

Deia: “Em temo que estem observant ja els primers signes d’una democràcia de jubilats: els més grans són cada vegada més nombrosos i tots els partits els tenen en compte d’una manera desmesurada i es podria donar la situació de que les generacions de més edat saquegessin les més joves.”. Actualment Alemanya té uns 20 milions de jubilats i pensionistes. Els més grans de 65 anys són el 18% i es calcula que l’any 2020 arribaran al 22%, tot això amb una de les taxes de naixement més baixes del món.

El desencadenant d’aquestes manifestacions era la decisió del Govern alemany que dirigeix la democristiana Angela Merkel d’augmentar les pensions un 1,1% a partir del mes de juliol, cosa que significava doblar l’increment previst i tenia com a objectiu pal·liar els efectes de la inflació, que el mes de març es va situar en el 3,1%. La patronal alemanya calcula que aquest augment suposarà 12.000 milions d’euros addicionals fins a l’any 2013 i opina que hauria de sufragar-se mitjançant l’augment de les cotitzacions, cosa que es traduiria en una rebaixa dels salaris nets.

Les paraules de l’expresident Herzog han trobat detractors i partidaris. Entre els primers hi trobem el president de l’associació de benestar Volksolidarität, que diu que “aquest tipus d’afirmacions està convertint una provocació intel·lectual en un incendi.” En canvi, el director de l’Institut d’Economia i Societat diu que “anem en camí d’una república de jubilats.” En l’àmbit polític només han trobat ressò en el vicepresident del Bundestag, socialdemòcrata, que ha dit “que és horrorós imaginar que els jubilats dominin els joves”.

Però l’estratègia dels partits polítics és tenir una atenció especial al sector de les persones grans. La pregunta que ningú respon és si l’interès té el seu origen en les carències i necessitats dels jubilats o en les estadístiques, ja que en les eleccions federals del 2009 més de la meitat dels electors tindrà més de 50 anys i el grup més nombrós serà el de la franja d’edat de 60 a 70 anys. Els partits polítics més importants tenen quasi la meitat dels seus afiliats amb més de 60 anys. Una mitjana que arriba al 70% entre els radicals del Die Link.

Vist el que passa en un dels països capdavanters de la Unió Europea, com és Alemanya, quines perspectives tenim a l’Estat espanyol? Doncs francament, no ho sé. Aquí també anem per camins similars. Ja des de fa temps estem anunciant que la preponderància de les persones grans va en augment i que les autoritats pertinents hauran de buscar i trobar solucions adequades. Que la població europea va envellint és obvi. Que cada vegada necessitarem més persones que vinguin de fora per treballar, cotitzar a la Seguretat Social i poder continuar cobrant les pensions, sembla que també és clar. De problemes no en faltaran.

De fet, a casa nostra ja es van produir unes manifestacions semblants fa uns quants mesos, quan una de les nostres prestigioses universitats, en concret la Universitat Pompeu Fabra, va fer un estudi en que ens advertia que “els joves d’avui corren el risc de viure pitjor que els seus pares i demanava que s’equilibressin les polítiques socials perquè els joves no sortissin perjudicats per les necessitats de despesa destinada a l’envelliment” (Veure Setmanari l’Empordà del 19.09.2006, “La Gent Gran i el Segle XXI”).

En el Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya del primer trimestre d’aquest any, a finals de març, vàrem rebre la visita del secretari d’Immigració de la Generalitat, que ens va explicar de manera esquematitzada el funcionament del Consell Assessor, i, sense que ara sigui el moment d’entrar en detalls, va dir-nos que els responsables han de ser capaços d’atendre les peticions que fa la ciutadania, i que són, fonamentalment, tres:

Fluxos migratoris regulats i endreçats.
No haver de competir pels recursos públics (educació, sanitat, etc)..
Que es produeixin elements d’integració a la cultura comuna.

Aquestes premisses poden ser perfectament extrapolades a quasi tots els països de la Unió Europea i només si s’aconsegueixen aquests objectius serà possible continuar amb el creixement que les circumstàncies actuals i futures permetin per fer front a les cada vegada més nombroses necessitats de la societat, que, no ho oblidem, som tots, grans i joves.

diumenge, 28 de desembre del 2008

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 23.09.2008 ECONOMIA

Segons les notícies dels diaris d’informació general i les anàlisis dels d’economia, no hi ha dubte que estem en plena crisi econòmica. Als que hem anat acumulant anys a la vida i, d’alguna manera. posant vida als anys, no ens ve de nou. N’hem viscut diverses, sobretot la del 1959, quan el ministre Alberto Ullastres va posar en marxa el celebèrrim pla d’estabilització que va portar centenars de catalans i persones d’altres regions, com en dèiem en aquell temps a les comunitats autònomes, a l’emigració. També l’any 1973 va esclatar l’anomenada crisi del petroli, i només a França hi treballaven aleshores més de 800.000 espanyols. Per tant estem curats d’espants. Però sí que detectem que aquesta d’ara pot ser profunda per les circumstàncies del món actual, i, perquè, a diferència d’altres èpoques, ens hem convertit darrerament, com altres països de la Unió Europea, en lloc d’acollida de moltíssima gent provinent d’altres continents i també d’Europa, sobretot de l’est. No seré jo, per descomptat, qui faci una anàlisi profunda sobre un tema tan complex. No obstant això, sí que m’agradaria comentar alguna de les particularitats del moment actual sobre l’economia de les persones grans i en particular sobre les persones jubilades.

Situem-nos al ja llunyà 2002, on a partir del mes de març va entrar en vigor l’euro a dotze països de la Unió Europea, i, per tant, van passar a la història les monedes dels respectius Estats. I aquí comença el calvari per a les persones que han de passar el mes amb una minsa pensió. L’arrodoniment dels preus, naturalment a l’alça, va provocar, d’entrada, que el que costava 100 ptes. és convertís en 1 €, que equivalia a 166 ptes. Per tant, l’augment va ser escandalós.

Ja sé que els economistes que entenen de negocis ens diuen que si no haguéssim entrat a la zona Euro la pesseta s’hauria devaluat, que el país seria més pobre, que la balança de pagaments amb altres països la tindríem en contra, etc. I segurament tenen raó.

Però, quins arguments poden convèncer les persones amb pensions mínimes, que a finals de l’any 2001, amb 65000 ptes. no arribaven a final de mes, i sis anys més tard, amb uns 450 €, desprès d’aplicar un augment promig del 2,5% anual (l’enganyifa de l’IPC, quan tots sabem que els preus de les coses han augmentat molt més), no poden passar del dia 20?

La macroeconomia podrà explicar sopars de duro, però en el camp de la microeconomia, la de les persones modestes, treballadores de tota la vida, la nova moneda ha suposat un agreujament de la seva disponibilitat dinerària. Els més perjudicats són els més grans, que es varen jubilar fa uns quinze anys, i, per tant, ara ronden els 80, amb una base reguladora petita. I les vídues, les eternament perjudicades per un sistema totalment injust i que a la desgràcia de patir la pèrdua de la persona amb qui han compartit la vida, veuen minvats considerablement els ingressos malgrat que les despeses de la llar són les mateixes.

No és rar, doncs, que cada vegada amb més assiduïtat truquin persones grans a les portes d’entitats de beneficència, perquè tenen dificultats per proveir-se dels aliments necessaris fins arribar al dia de cobrament de la pensió, que no és suficient pels trenta dies del mes. I ara una nova pujada de les tarifes elèctriques, la segona de l’any, que farà que l’augment hagi sigut del 9%. Què en dirà l’índex de preus al consum (IPC), de tot això?

També voldria manifestar el meu desacord per la manera del fer el repartiment anual de l’augment de l’índex esmentat (l’enganyifa que hem citat), ja que en fer-ho de forma percentual provoca que cada vegada més s’ampliï la diferència entre els que menys cobren i els que cobren més. L’argument que qui més anys i més imports ha cotitzat ha de cobrar més, és veritat. Però pensem que això ja queda reconegut en el moment de calcular la base reguladora de la pensió. Una vegada passat a pensionista, i, per tant, ja sense cotitzar, els augments haurien de ser lineals, és a dir dividir l’import total de la puja entre el nombre de pensionistes i repartir a parts iguales.

Només es va fer un any, no recordo exactament en quina legislatura, algú va protestar i es va tornar al sistema de sempre, que, repeteixo, considero injust, malgrat que en el meu cas pogués suposar una revalorització lleugerament inferior. Un exemple: un augment del 2% en una pensió de 500 € li suposa un increment de 10 €. En una pensió de 1500 € l’increment és de 30 €. Si els dos augments (10+30=40) és repartissin linealment tocarien a 20 € cadascun. Seria o no més just?

Fa poc el Banc d’Espanya recomanava la necessitat d’emprendre amb urgència reformes addicionals del sistema de pensions, encaminades a adequar-les als anys cotitzats, és a dir, calcular la base reguladora no sobre els 12 o 15 anys que es fa ara, sinó sobre la totalitat dels anys cotitzats. Una nova volta de rosca per apretar més els mateixos de sempre. Segurament que els autors d’aquestes recomanacions són els que tenen els contractes blindats, i que si, per “desgràcia”, són acomiadats en surten amb la butxaca plena. Això sí, sempre de forma totalment legal, només faltaria.

Potser amb la solidaritat del que més tenen per ajudar als més desvalguts s’aconsegueixi evitar el patiment de molta gent. Pensem-hi!

dissabte, 27 de desembre del 2008

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 24.06.2008 RECORDS

Les persones grans tenim propensió a recordar el passat, per allò que “qualsevol temps passat va ser millor”. Per descomptat que aquesta dita no és del tot vertadera, ja que només cal mirar com vivien, generalment, les persones grans als anys 50 i en l’actualitat.

Algú va dir que recordar era viure dues vegades i penso que va encertar. Arran de diversos esdeveniments de la nostra ciutat en els darrers mesos, hem pogut comprovar que s’ha ocasionat un cert grau de complaença en les persones grans..

Un va ser l’acte d’homenatge que es va fer el passat gener al figuerenc Eduard Bartolí i Colls, del qual no seré jo qui n’exalti les qualitats professionals i artístiques i em limitaré a adjudicar-li l’adjectiu de “molt bona persona”, i que de cap manera es va merèixer les dificultats que va haver de suportar en els darrers anys de vida. L’explosió d’entusiasme que es va produir al Teatre el Jardí la tarda del 13 de gener, especialment quan en la pantalla apareixia l’homenatjat en fotogrames de les seves excel·lents actuacions teatrals, era causada, en el que fa referència a les persones grans, al fet que la seva visió ens feia reviure trossos de la nostra pròpia vida. El mateix va passar en reveure l’estol de fotografies exposades durant més d’un mes al Patronat de la Catequística. Gràcies als que ho varen fer possible.

Un altre són els variats actes que des de gener i fins a finals d’aquest mes es s’estan produint amb motiu del 75 aniversari del col·legi Sant Pau, inaugurat l’any 1933, i que durant molt anys va ser conegut com les Escoles Nacionals. Els actes culminaran el dia 29, moment en què s’homenatjaran les persones que varen anar a l’escola entre 1933/36, és a dir, a persones grans, de segurament més de 80 anys, i que d’alguna manera representaran als milers i milers de figuerencs i figuerenques que han passat pel col·legi. M’agradaria dir que també haurien de rebre un sincer homenatge els centenars de mestres, homes i dones, que en aquests tres quarts de segle han impartit la docència i als quals no sempre se’ls ha reconegut la tasca. Un bon amic meu, empordanès i figuerenc, en Josep Ortega i Ortiz, va dedicar un poema als ensenyants, en el qual, en poques paraules, defineix la seva important missió. Diu així:

Fer llum dins la foscor
obrir camins on no n’hi han
Formar homes i dones, fer-los grans
no hi ha empresa millor
ni llavor que doni tant.

Els exalumnes del Sant Pau, especialment el més grans, han pogut reviure aquells anys plens de dificultats però també d’il·lusions i de somnis, que en alguns s’hauran complert i en altres potser no del tot. En qualsevol cas, penso que els records d’aquells anys d’infantesa hauran satisfet tothom.

També els 25 anys del Casal de la Gent Gran de Figueres és motiu perquè els de més edat recordin aquell llunyà 1983 en que va ser inaugurat. El centenar llarg de persones que enguany han rebut la medalla del nostre Ajuntament per complir 90 anys començaven la seva jubilació. Aquests 25 anys els hi deuen haver passat volant, segurament més ràpid del que volien., però encara hi són.

Hi haurà qui pensarà, segurament portat per un estat de malenconia, que en aquestes edats sovintegen, que el passat ja està vist, que no val la pena recordar, perquè també hi ha en la vida de les persones etapes dolentes, de mals records, que els provoquen enyorances de persones estimades que ja no són amb elles. És veritat, i si aquestes ratlles meves els han provocat tristesa els demano disculpes. En tos cas, pensin que el món rutlla i que, com deia un poeta de nom desconegut, pels vols de 1369, “ tots som criatures de l’univers, igual que els arbres i les estrelles i tenim dret a estar aquí. Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, continua essent el nostre un formós món. Esforçat en ser feliç”.

Doncs precisament per això, per intentar ser feliços, un grup de dones i homes que tenim en comú haver nascut l’any 1933, ens trobarem un dia de principis de tardor per commemorar el nostre 75 aniversari. Ho vàrem fer l’any 2003 en complir els 70 anys i hi tornarem aquest any. Hem procurat avisar tothom, però si algú se’ns ha escapat que ens ho digui.

Finalment i ja que parlem del 1933, volen saber algunes de les coses que passaven a la nostra Figueres ara fa 75 anys? Ens les explica el cronista figuerenc Josep Maria Bernils en el seu llibre “Figueres, cent anys de ciutat”.

Comencen les obres de l’Ajuntament. Pressupost. 432.000 ptes. Jornal paleta:10 ptes.
Inauguració del rellotge de la Rambla el dia 24 de juny, Sant Joan.
Creació del Club Ciclista Figuerenc i la Penya Fluvià, dedicada a la pesca.
Inauguració de l’Escola d’Arts i Oficis Clerch i Nicolau
La loteria nacional va donar el segon premi de la rifa de Nadal.
Inauguració de l’escola del carrer Muntaner, avui CEIP Sant Pau.

Bon estiu per a tothom.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 06.05.2008 POLÍTICA

Ara que ja han passat les eleccions generals de l’Estat podem parlar una mica de la política i de les persones grans.

Ès necessari que entrem a formar part de les llistes que els diferents partits elaboren amb vistes a les eleccions? .És millor crear un partit només amb persones grans? O és millor votar els partits que segons els nostres punts de vista poden afavorir les polítiques dedicades a les persones grans?

Els que segueixen una mica els escrits que regularment publico ja saben que rarament em manifesto d’una manera contundent quan es tracta del comportament generalitzat sobre qualsevol assumpte, i, per tant, tampoc ho faré en un tema delicat com és aquest. Una altra cosa és que doni la meva opinió, tan raonada com pugui, i cadascú que actui de la manera que consideri més convenient.

Per començar diré que sóc totalment partidari d’exercir el dret a votar. Vàrem estar massa anys reclamant aquest dret, i ara que podem, no hauríem de deixar-lo passar. Sí, ja sé que determinades actuacions d’alguns polítics no conviden a anar-hi, però el que hem de fer és no votar-los en les properes eleccions, i llegir i assabentar-nos una mica dels seus programes. És massa fàcil dir que tots són iguals. Potser, els comportaments posteriors, facin aquesta impressió, però si rasquem una mica veurem matisos diferents que ens poden ajudar a prendre la decisió més adequada.

Una altra manera de participar indirectament seria que entréssiu a formar part dels organismes que jo anomeno de suport a les persones grans. Per exemple, en les entitats com poden ser els Casals,.els Esplais, els Clubs, les Associacions, etc., i també en els consells assessors dels equipaments cívics, creats pel Decret 93/2007 del 17 d’abril, amb l’objectiu de consolidar un model participatiu i de qualitat en aquests centres. I també podríeu col·laborar amb els consells consultius comarcals per tal d’influir en la política local, que és plena de persones molt joves, que, ens les darreres eleccions de ja fa gairebé bé un any, varen envair, democràticament, és clar, els ajuntaments catalans, i per tant, els consells comarcals i les diputacions.

Gent jove, que, per cert, sintonitza molt bé amb les persones grans, i a qui podem fer arribar l’esforç, el treball, i sovint el sacrifici que varen fer les generacions anteriors i el dret constitucional que tenim les persones grans que els anys que ens resten de vida els puguem viure amb dignitat, amb tot el que representa la paraula dignitat en el que fa referència a les pensions, a l’habitatge, a la sanitat, a les residències per a persones grans, als centres de dia, als hospitals, als centres sociosanitaris, i en tantes i tantes coses que dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes i any rere any posem al damunt de la taula d’aquells a qui amb el nostre vot donem el poder i també la responsabilitat de decidir.

Queda clar, doncs, que sense necessitat de formar part de les llistes electorals tenim mecanismes de participació per fer sentir la nostra veu en l’àmbit local, i també a través d’altres organitzacions com la Unió de Consells Consultius de la demarcació de Girona i el Consell de la Gent Gran de Catalunya, podem arribar fins a les Diputacions, a la Generalitat, i fins i tot al govern de l’Estat a través del nostre representant al Consejo Estatal de Mayores.

El que he escrit fins ara demostra que podem influir en les polítiques socials per a les persones grans des de fora dels partits, sense necessitat d’estar enquadrats en cap, però si alguna persona gran té ganes de participar activament i directament en la política, sobretot en la local, és del tot lloable i fins a cert punt crec que seria bo, que figurés en les llistes electorals. Una mica de gent gran entre tanta joventut no hi sobraria. Cadascú sap quines són les seves limitacions i fins allà on pot arribar per ser útil als altres. Que d’això es tracta en la política. O no?.

Les possibilitats de poder influir en la presa de decisions són grans. Pensem que el ventall de participació és ample i per a tothom. El que no podem fer, si ens trobem en bones condicions psíquiques i físiques, és arronsar les espatlles, xiular una cançoneta i mirar cap a un altre costat. No, tenim tot el dret a manifestar la nostra opinió i fer-la pública.

Entre tots hem d’intentar trobar els mecanismes adequats perquè la maquinària funcioni sense gaire estrèpit i procurant el benestar per a totes les persones, sigui quina sigui la seva situació en la societat.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 25.02.2008 JUBILACIÓ

Arran de la publicació de l’esperança de vida, que va ser feta a primers del mes de novembre passat, el col·lectiu de les persones grans hem sortit reiteradament a la premsa, i, fins i tot, els que, d’una manera o altra participem en les institucions de suport a les persones grans, hem estat interrogats per donar la nostra opinió de com afrontar aquesta etapa, que en alguns casos poden representar més de 20 anys, que equivalen, sobre una vida de 85, a més o menys el 23% de la nostra existència.

La contesta a la pregunta mencionada és complexa, com ho és la societat en general, i les persones grans en formem part, per tant, generalitzar és enganyós. Cada persona és un món i les seves circumstàncies, i, per tant lo que és adient per a uns no ho és per a uns altres.

Malgrat això, una contesta ràpida i orientativa per a tothom ens la dóna el filòsof Raimon Panikkar, que en el programa de Catalunya Ràdio conduït pel periodista Antoni Bassas del dia 9 de novembre passat, contestant a la pregunta de com afrontar aquests anys, deia “Vivint cada moment com si fos el primer, és a dir, amb innocència, i també com si fos el darrer, és a dir, amb maduresa.”.

Sàvia resposta que si sabem aplicar en la seva justa mesura ens ha de proporcionar innombrables satisfaccions. En serem capaços?

Les autoritats monetàries dels països industrialitzats ja fa temps que per mitjà dels mitjans de comunicació ens estan parlant, cada vegada amb més èmfasi, de retardar l’edat de jubilació, de forma voluntària, és clar, i ofereixen uns incentius, que en el cas de l’estat espanyol crec recordar que és un augment del 3% de la base reguladora per any que passi dels 65 i fins als 70, si el treballador té cotitzats 40 anys, o un 2% si la cotització és de més de 35 i no arriba als 40. Per tant un augment de la pensió de fins al 15% en el primer cas i del 10% en l’altre.

La meva modesta i segurament no del tot encertada opinió és que aquesta mesura si s’apliqués a un percentatge molt gran de persones produiria una més elevada taxa d’atur en gent jove i preparada, que, penso, tenen moltes ganes de treballar i crec que hi tenen tot el dret. Però com que les coses són tan complicades també he de dir que recentment el cap dels serveis de cardiologia de l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona, em deia que la mesura de jubilar els metges als 65 anys, quan abans ho feien als 70, havia sigut nefasta.

Fins i tot penso que les empreses també hi diran la seva, ja que recentment el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, ha donat la raó a una que havia jubilat forçosament un treballador en complir els 65 anys, aplicant el conveni col·lectiu que així ho especifica si es tenen complerts els requisits per tenir dret a una pensió contributiva. La sentència accepta que la jubilació forçosa està justificada per l’interès general de reduir l’atur. (Suplement “Empleo” de La Vanguardia del 25.11.2007)

L’opinió de les persones amb qui em relaciono en las institucions que treballen amb temes de les persones grans, és que aquestes han de continuar actives, fent coses que siguin del seu gust i que no necessàriament han de ser les que han fet tota la vida. Qui en tingui ganes trobarà, per poc que ho intenti, innombrables maneres de voluntariat per ajudar qui més ho necessiti. Penso, i en realitat així ho manifesten els que s’hi troben, que fer tasques que ajudin els altres és molt gratificant.

Del tema de retardar l’edat de jubilació en sentirem a parlar molt d’ara en endavant i podem tenir la completa seguretat que al final aconseguirà imposar-se, per una simple qüestió matemàtica. Si els joves entren al mercat laboral un promig de 5/6 anys més tard del que ho fèiem els que ara rondem els setanta i escaig, és obvi que per tenir un nombre determinat d’anys de cotització, per tal que la base reguladora de la seva pensió no es vegi disminuïda, hauran de continuar treballant dos, tres, o cinc anys més. I si, com sembla, l’esperança de vida continua creixent, haurem d’admetre que potser sigui el més adequat.

A més, es podrà donar la circumstància que persones que fan feines pesades, com poden ser les de la construcció i altres oficis a l’aire lliure, en cadenes de producció, o altres feines, continuaran treballant en edats en què les forces ja escassegen i, en canvi no ho hauran pogut fer, per exemple, entre els 18 i els 25 anys, que estaven a l’edat de la potència. El panorama, doncs, no és gaire afalagador, si es va generalitzant.

I per acabar d’arreglar-ho encara es produirà un altre fet més dolorós, a llarg termini, això sí, i és que al subscriure els joves d’ara hipoteques a 40 o més anys es veuran obligats a continuar treballant per poder-les pagar, ja que com és sabut els ingressos de la jubilació solen ser, generalment, força més escassos que estant en actiu.

Ves per on hem acabat parlant de les persones joves en un escrit per a persones grans. Indubtablement no som tan diferents uns i altres. Els anys passen, però els problemes, diferents, és clar, es manifesten a totes les edats. Des del nostre lloc a la societat reiterem, una vegada més, que estem disposats a treballar conjuntament per intentar trobar solucions que satisfacin el conjunt de les persones.


Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com



.

.

divendres, 26 de desembre del 2008

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI. 10è article l'Empordà 11.12.2007

Ës indubtable que la cultura també forma part de la vida de les persones grans, ja que podríem definir-la com el conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques i de qualsevol altra mena que són fruit de l’estudi, de les lectures, dels viatges, de l’experiència, etc. i també del coneixement de les tradicions i formes de vida materials i espirituals característiques d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat.

I per tant cada vegada són més les persones grans interessades a ampliar coneixements o adquirir-ne de nous, i d’aquí l’èxit que tenen les aules de formació cultural, que des de fa ja temps s’imparteixen per totes les comarques.

Penso que la cultura està força lligada amb la llibertat i al revés, la llibertat amb la cultura. Una llibertat sense cultura pot esdevenir fàcilment en un llibertinatge i una cultura sense llibertat és una cultura dirigida, descafeïnada, que no admet controvèrsia ni discussió. Dissortadament, la història contemporània del nostre país ens diu que la generació de les persones que ara tenim entre seixanta-cinc i vuitanta anys no vam gaudir de gaire llibertat en la nostra infantesa, ni en la nostra adolescència i joventut, i, per tant, la cultura que vàrem rebre la majoria va ser una cultura esbiaixada, inconcreta i a vegades demagògica. Pensem en el Noticiario Documental, més conegut per NO-DO, obligatori en tots els cinemes de l’Estat espanyol.

Ara les persones grans tenim l’oportunitat de destinar alguna de les hores lliures omplint alguns dels buits culturals que tenim, i que de ben segur són molts, assistint a les Aules de. Formació Cultural per a la gent gran, en les quals a partir de conferències, ens podem assabentar de matèries ignorades, o ampliar els coneixements de les que ja sabem alguna cosa.

Ja fa un any que a la nostra comarca i amb l’ajuda indispensable del Consell Comarcal, es va fundar l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran, que tinc l’honra de presidir, i que forma part de l’AFOPA, (Agrupació d’Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya) des de la qual fa ben poc hem estat fent un cicle de conferències, a Figueres, Castelló d’Empúries, Roses, Llançà, la Jonquera i l’Escala, amb la col·laboració dels respectius ajuntaments.

Amb aquests cicles de conferències també ajudem a la realització d’un dels articles de la carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya, que en el seu apartat d’Autorealització diu que “les persones grans hem de poder desenvolupar plenament les oportunitats i les potencialitats a partir de l’accés als recursos educatius, culturals, espirituals, d’oci i temps lliure en la societat”.

I al mateix temps que ens recorda que tenim el DRET anteriorment citat, també ens indica que tenim el DEURE de “mantenir-nos actius, mentre en tinguem capacitat, en processos informatius i formatius que vagin adreçats a la millora de la pròpia qualitat de vida en tots els àmbits (alimentació, assistència, habitatge, economia, cultura, aspectes legals, oci, etc.).

Naturalment que també podem utilitzar altres maneres d’adquirir cultura. La lectura de llibres n’és una de molt important, i també la lectura de diaris, setmanaris i revistes. Fa temps es va publicar que es calculava que la lectura continuada d’un diari d’abast general durant no menys de cinc anys, equivalia als coneixements que s’adquireixen en una carrera universitària. Va semblar-me una mica exagerat, però si que és veritat que en aquesta classe de diaris els articles dels seus corresponsals i dels seus col·laboradors ajuden molt a formar-se una idea de com funcionen les coses pel mon.

Una altra manera d’ampliar o refrescar els coneixements és seguir algun dels concursos que fan a la TV. No diré que la nostra cultura serà més àmplia, però si que sovint s’aprenen coses noves, i, com que normalment aquests programes son d’una duració no superior a 30 o 40 minuts no és fan pesats. Per cert, aprofito per dir que des del 6 de novembre i per TV Girona, s’emet el programa GRANS D’ARA, els dimarts a dos quarts de deu de la nit dedicat al món de les persones grans, en el qual hi prenem part la Unió de Consells Consultius de la Gent Gran de la demarcació de Girona.

També es bo habituar-se a fer els passatemps dels diaris, com ara els mots encreuats, els sudokus, els problemes d’escacs, els jeroglífics, els dibuixos amb diferències, etc.. Especialment els primers ajuden molt a millorar el llenguatge i l’escriptura, cosa que a tots ens hauria d’interessar.

Al mateix temps que podem adquirir nous coneixements, en fer servir el cervell farem cas als metges que recomanen que donem activitat a aquesta part tan important del nostre organisme, per evitar en la mesura del possible caure en qualsevol de les temudes malalties neurològiques tan en voga, desgraciadament, avui en dia.

És obvi que qualsevol activitat de les anomenades belles arts, com poden ser la pintura, el dibuix, l’escultura, la música, el cant, l’escriptura, etc. entren directament i per mèrits propis dintre del bagatge cultural que totes les persones hauríem de tenir, i que quan arribem a grans sembla que potser tenim més temps per cultivar-les.

Per acabar avui, dir-vos que us recomanaria que escrivíssiu les vostres memòries. No cal que sigui d’una forma exhaustiva. Les feines que heu fet, el servei militar dels homes i el social de les dones, si heu format part d’alguna societat, els avantpassats, el període escolar, etc. Us puc assegurar que es altament gratificant. Els vostres fills i néts us poden ajudar a passar-ho a l’ordinador si hi teniu dificultats.

Fins l’any vinent si Déu vol, que intentarem publicar aquestes cròniques cada dos mesos en lloc de cada tres, com ho hem estat fent fins ara.




Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI- 9è article l'Empordà 18.11.2007

Tal com deia en acabar l’article del trimestre passat, avui parlarem de la salut i de la sanitat. Tema delicat, tant per les persones grans com per les que encara no ho són.

Sense arribar a l’extrem d’aquell pessimista que definia la salut com un període de temps entre dues malalties, podem manifestar-nos dient que és “l’estat de l’organisme lliure de malalties, que exerceix normalment totes les seves funcions”.

I naturalment que, encara que és sabut que les malalties ataquen grans i joves, és indubtable que el pas dels anys accentua de manera clara els signes degeneratius dels òrgans de les persones, i que, a més edat, generalment, més deterioració es produeix en el cos humà.

L’allargament de l’esperança de vida en el nostre entorn propicia que les persones grans necessitem amb més freqüència els serveis sanitaris, que, també com és de domini públic, constitueixen un dels pilars universals de l’anomenat “estat del benestar”, junt amb l’educació, les pensions i ara també la llei de promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones en situació de dependència. Em permeto fer un incís per dir, que a mi sempre m’ha semblat una expressió massa grandiloqüent parlar “d’estat del benestar”, quan és palès que infinitat de persones tenen veritables dificultats per arribar a final de mes, especialment el col·lectiu de dones vídues amb pensions ostensiblement insuficients, per dir-ho d’una manera amable. Però això segurament seria tema per un altre dia, i avui parlem de salut i sanitat.

Una mesura adequada que sembla que no ha de comportar una gran despesa és la implantació en tot el territori català de l’anomenada recepta electrònica, per a malalts crònics. Moltes són les persones grans que tenen problemes per anar als ambulatoris per què la infermera els hi doni les receptes i després anar a la farmàcia a buscar els medicaments. A la demarcació de Girona s’han fet unes proves a la Bisbal i a Salt, ja l’any passat, i està previst que en el transcurs de l’any actual es faci efectiu a la resta de municipis. La finalitat d’aquesta modalitat és poder anar directament a la farmàcia, on els seran lliurats els medicaments que necessitin i que prèviament el metge haurà comunicat electrònicament.

La universalització dels serveis sanitaris comporta una sèrie d’inconvenients com poden ser les llistes d’espera per accedir a determinades proves mèdiques i actuacions quirúrgiques. Sense entrar en detalls, puc dir que recentment he patit una d’aquestes esperes i que, malgrat haver estat diagnosticat com a urgent, la demora es va perllongar més enllà de quatre mesos, amb la consegüent angoixa que comporta tot plegat, especialment si la patologia és de risc important, com se suposa que ho és una intervenció a cor obert. El nerviosisme que s’apodera de la persona que està esperant és de tal magnitud que empitjora l’estat del malalt i sé de casos en què aquest ha decidit passar el seu cas a la medicina privada, amb la despesa econòmica que representa.

I en aquestes llistes d’espera la gent gran no hi té un paper preferencial, potser al contrari, com més avançada l’edat, menys possibilitats d’accelerar l’assistència. Per altra banda penso que si els protocols mèdics així ho estableixen és perquè èticament deu ser el més correcte.

Per tant, una de les mesures possibles creiem que és la contractació de més metges, tant generalistes com especialistes, i la millora de les seves condicions, no només econòmiques, sinó de promoció, d’accés a la investigació, amb horaris que permetin la conciliació familiar, etc, .per evitar desercions, i posar a la seva disposició el màxim d’equipaments com són infrastructures i material adequat.

Naturalment que tot això comporta una despesa importantissima, i d’aquí la necessitat d’uns pressupostos generosos en els temes sanitaris. El projecte per a l’any 2007 és de prop de 8.600 milions d’euros, amb un augment de més del 7% sobre l’anterior, i representa quasi el 27% dels pressupostos totals de la Generalitat. Encara son insuficients i penso que d’ara endavant serà primordial que ens fixem, en properes conteses electorals, quines són les polítiques sanitàries que els diferents partits elegibles estan disposats a assumir.

És un tema, aquest, en què tots ens hi juguem la pell i, per tant, tenim l’obligació d’estar ben informats. Les persones grans hem de tenir la certesa que, donat el cas, serem atesos amb la diligència i seguretat que ens mereixem. I que consti que, en quant al tracte rebut dels professionals de la medicina, estem, en línies generals, totalment satisfets. Fan el que poden dintre de les possibilitats de què disposen, Però hem d’aconseguir que aquestes siguin més àmplies, en benefici del conjunt de la societat, incloses, naturalment, les persones grans.

Un cop d’ull per veure el que passa pel món ens el dóna La Vanguardia del 31 de maig passat. Per exemple, explica que els EEUU gasten en sanitat (pública i privada) el 15% del PIB, França el 10% i Espanya no arriba al 8%. Tenint en compte una puntuació en que el número 1 és el que millors resultats estadístics té des de el punt de vista de salut, ens diu que estem més ben situats que el considerat millor país del món, ja que en esperança de vida, mortalitat infantil i morts per malalties coronàries, EEUU ocupa el lloc 23, 25 i 23, respectivament, en l’escalafó mundial, i Espanya el 3, 9 i 4. Això sí, als EEUU no hi ha llistes d’espera, perquè el sistema no és universal En canvi a França que sí que ho és, tampoc hi ha llistes d’espera i el pacient pot escollir el metge que desitja.

De ben segur que el tema dóna per a molt més i podrem ampliar-lo en futures ocasions.


Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI- 8è article L'Empordà 12.06.2007

Aquest trimestre, com poden comprovar, hem variat lleugerament el títol de la sèrie, a causa que en el nou projecte de decret que està preparant el Consell de la Gent Gran de Catalunya sobre el funcionament dels consells consultius comarcals, es demana que es canviï el nom, i passin a ser consells consultius de les persones grans de la comarca x, i el consell català es digui Consell de les Persones Grans de Catalunya.

Per tant, deixem clar que, abans que tot, els grans som persones i com a tals volem ser tractats, amb tots els nostres drets i els nostres deures, com vàrem reivindicar en el V Congrés celebrat a Barcelona el mes d’octubre passat. Fa menys de quatre anys, el nostre col·lectiu era conegut com “els de la tercera edat” i d’aleshores ençà com a “gent gran” Doncs ara demanen que, definitivament, siguem “persones grans”. Res més i res menys. I així serà si el Parlament de Catalunya aprova les nostres peticions.

Un dels nostres deures com a persones és envellir dignament i responsablement, i per tant, hi hem de posar el màxim interès, i seguir unes normes, que no per sabudes, hem de deixar en l’oblit. Diguem-ne unes quantes:

Una alimentació adequada: Menjar poc i pair bé. Fer els quatre o cinc àpats recomanats.

Evitar el consum de tabac i d’alcohol: Encara que en determinades patologies fins i tot es recomana veure un vas de vi al dia, no es pot abusar. Els destil·lats, millor ni tastar-los. El tabac, no solament les persones grans, sinó tothom hauria de deixar-lo.

Activitat física: Caminar, nedar, ballar, moure’s. No apoltronar-se al sofà. Ja sabem que és més còmode mirar la televisió, però ens cal moviment.

Evitar l’aïllament social: Cal freqüentar els equipaments per a la gent gran. Els casals i clubs, són un bon lloc per fer amics i relacionar-se, jugar la partida, llegir els diaris, ballar. Hi trobarem gent com nosaltres per fer petar la xerrada, explicar-nos i escoltar.

Tenir cura de l’estat cognitiu: És a dir, pensar, fer servir el cervell, assistir a xerrades, conferències, col·loquis, cursets, llegir, fer mots encreuats, jugar a jocs de taula. Tenir la ment en bon estat ens ajudarà a mantenir el cos en bones condicions.

Vigilar els òrgans de la vista i la oïda: Imprescindible tenir-los en bon estat per circular pel carrer. Cal tenir-ne cura i corregir els probables deterioraments que amb el pas dels anys es produeixen.

Tenir cura de la salut bucal: Cal poder mastegar bé els aliments, per poder fer una bona digestió. Una boca en bones condicions s bàsica per a un envelliment digne.

No a l’automedicació: Prendre només els medicaments receptats pels metges o aconsellats pel farmacèutic. El que va bé per a uns es perjudicial per als altres. No fer cas de les recomanacions dels veïns i amics.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI 7è article L'Empordà 20.03.2007

En el Magazine de La Vanguardia del diumenge abans de Nadal, es va publicar una entrevista amb el tenor català Josep Carreras, feta pel periodista Josep Martí Gómez, de la qual penso que hi ha un fragment que és interessant remarcar.

El periodista s’interessa pel tema de la leucèmia a Espanya i la mortalitat actual. El tenor contesta que “ es registren uns quatre mil casos anuals dels quals se’n salven un setanta per cent pels avenços en teràpies i investigació” i més endavant afegeix que “ el tractament que ell va rebre és prehistòric comparat amb el que es fa ara”,

A continuació li fa tres preguntes, que mereixen tres respostes, i que, per la seva importància, reprodueixo íntegrament:

Periodista: He llegit un llibre d’uns autors francesos que formula un interrogant interessant: la longevitat com a bomba de rellotgeria o com a privilegi. Privilegi pel que té d’expectativa de vida més llarga. Bomba de rellotgeria pel que té de desafiament a l’Estat del benestar. Vostè com ho veu?

Contesta: Tema per a un gran debat. Volem viure més, però, efectivament, això tindrà un cost social.

Periodista: La ciència avança a tres-cents per hora i la política a cent i va que xuta?

Contesta: No es pot detenir l’avenç científic. Forma part del progrés de la humanitat. A la política li correspon la gran responsabilitat d’ordenar aquest avenç.

Periodista: Es pregunten els autors del llibre si davant la prolongació de l’expectativa de vida i la crisi de l’Estat del benestar que pot provocar, tornarem a una sanitat per a rics i una sanitat per a pobres.

Contesta: La prolongació dels anys de vida és un fet i davant d’aquest fet al qual s’arriba pels avenços de la medicina, els polítics han de començar a preocupar-se per les conseqüències d’una presumible crisi de l’Estat del benestar.

Doncs, si senyor, aquí hi ha la clau. En Josep Carreras ha posat el dit a la nafra La gent que ens anem fent grans hem de tenir la suficient habilitat, a través dels organismes pertinents, per involucrar cada més als polítics de torn a fer efectives unes mesures que no esgavellin els avenços aconseguits en tants anys de sacrificis comuns. Pensem que ho tenim ben guanyat i no hem de permetre de cap de les maneres tornar enrere.

D’acord que els problemes que comporta l’allargament de la vida són múltiples, i cada vegada ho seran més, i que la despesa que. genera la gent gran en pensions, i sobretot en tractaments farmacèutics i sanitaris és molt important, però, entre tots, inclosos també els grans, hem de trobar les mesures pertinents perquè, de manera harmònica, anem avançant adequadament.

En el primer dels articles d’aquesta sèrie sobre la gent gran i el segle XXI, publicat el mes de setembre de 2004, deia que depèn de com s’enfoqui el tema de la gent gran, aquest sector cada vegada més nombrós podria ser una càrrega o una benedicció.

L’any que fa poc hem encetat, durant el qual s’han de posar a prova dues lleis importants que ens afecten primordialment, una de nivell estatal, la Llei d’atenció a les persones dependents, i l’altre a nivell autonòmic, la Llei de serveis socials, serà una pedra de toc per veure com s’enfoquen i de quina manera es reglamenten els temes espinosos i que les lleis no deixen del tot clars, com pot ser primordialment, per exemple, el co-pagament, és a dir, la contribució que haurà d’efectuar la persona que necessiti rebre els serveis, o també quines són les prioritats que s’establiran, ja que com és sabut, l’aplicació es farà gradualment a causa de l’altíssim cost econòmic que representarà.

I no només caldrà marcar als polítics del nostre entorn més proper, sinó que haurem d’influir en els que ens representin a la Unió Europea, ja que queda clar i notori que el tema de la gent gran no és una exclusiva de l’Estat espanyol, sinó que afecta a la pràctica totalitat de l’Europa Comunitària, i que les lleis i disposicions que es desenvolupin des de Brussel·les seran d’obligat compliment en tota la Comunitat.

Segons el llibret “Fets i xifres clau sobre Europa i els europeus”, editat el 2005 per la Direcció General de Premsa i Comunicació de la Comissió Europea, els europeus cada cop vivim més anys. Els nascuts l’any 1960 tenien una esperança de vida de 67 anys (homes) i de 73 anys (dones). En canvi, l’esperança de vida dels nascuts el 2002 es molt superior: 75 i 81, respectivament. A tall d’exemple, els nascuts a Somàlia entre el 2000 i el 2005, només tenen una esperança de vida de 46 anys els homes i 49 les dones.

La població europea és de 457 milions de persones en data 1 de gener del 2004, i els de 80 anys o més han passat del 1,6 % l’any 1963, al 3,8 % el 2003, cosa que representa un total de gairebé 17 milions i mig.

Que tinguem molta sort.


MARTÍ CARRERAS I GINJAUME
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI 6è article L'Empordà 12.12.2006

Encara que ja s’han publicat diverses noticies sobre les jornades de clausura del V Congrés Nacional de la Gent Gran, celebrat a Barcelona el passat mes d’octubre, en les reflexions d’aquest trimestre sobre la gent gran i el temps actual, m’agradaria comentar alguns aspectes que no han tingut massa divulgació.

La diferència fonamental entre aquest Congrés i els anteriors ha estat la gran participació dels delegats i delegades que hi han pres part, i el nombre d’esmenes fetes als textos inicials proposats per la Universitat de Girona. En total, en el conjunt de les ponències, són més de 800 esmenes, de les quals gairebé un 50% enviades pel sistema informàtic, fet que demostra com la gent gran ha entrat de ple en el funcionament de les noves tecnologies.

Aquesta més que considerable quantitat de retocs als textos originals ha causat un treball extra a las persones que formàvem part de les Meses de les ponències, ja que havíem de llegir-les i estudiar-les, per incloure-les o no als textos inicials. I el ponent, en l’assemblea, havia de donar compte de perquè havia sigut rebutjada, si així ho demanava el delegat o delegada que l’havia enviada.

Tant els professors universitaris autors de les ponències, com la resta de persones amb estudis superiors que hi ha intervingut, han manifestat l’alt grau de qualitat dels escrits enviats, que ha fet possible una millora substancial dels textos, i que demostra una vegada més que la gent que accedeix a la jubilació actualment està més ben formada i informada en tots els sentits, que les generacions anteriors.

L’amplitud de temes de les tres ponències –“Un compromís de futur”, “Drets i deures de la gent gran”, “Per un envelliment digne i responsable” abarquen, pensem, la totalitat de les problemàtiques actuals i futures de la gent gran. La totalitat dels textos aprovats, les conclusions definitives i el manifest final, estan a disposició de tothom a la pàgina www.5econgresnacionalgg.org . En cas que alguna persona desitgi llegir-les i tingui dificultats de fer-ho per ’Internet, si m’ho fa saber, les hi faré arribar.

Les conclusions de cada una de les ponències són un resum sintetitzat del seu contingut. Com exemple, per citar-ne només tres, una de cada ponència, destacaríem en la A:

“Que les persones grans en cap cas ens considerem simples reivindicadores de serveis i millores. Entenem que això es una visió reduccionista i falsa que no contempla la realitat de les nostres molt variades aportacions a la societat”.

O en la B: “Considerem que les administracions públiques i la societat civil tenen el deure d’impulsar la informació vigent sobre el coneixement de temes com la tutela, l’autotutela, les voluntats anticipades i els recursos legals actualment existents per a una mort digna”.

I per acabar, en la C:

“Demanem més geriatres als centres d’assistència primària i una major formació en geriatria a tots els metges en general i en particular als metges internistes i de família. Des de l’àmbit rural demanem que es valori la possibilitat de permetre el desplaçament de geriatres a aquelles poblacions que no disposen de centres d’atenció primària.

La feina dels congressistes ja està feta.. Les demandes s’han fet arribar a les més altes instàncies polítiques del país. El seguiment està a càrrec del Consell de la Gent Gran de Catalunya, que en el transcurs dels propers quatre anys ha de vigilar que aquestes es converteixin en lleis i disposicions adequades a conseguir les aspiracions de la gent gran. Arribats al 2010 i en el marc del 6è Congrés, serà l’hora d’agrair als poders públics la seva diligència, en cas de veure complertes la majoria de les nostres demandes, o de demanar-los comptes en cas de no haver estat degudament atesos.

Tenim plena confiança que sinó tot, la majoria de reivindicacions es vagin resolent de mica en mica. La força de la gent gran unida és molta i junts podem arribar a cotes fins ara impensables.

Per acabar, reproduïm els dos paràgrafs finals del manifest definitiu:

“...I com a comiat, fem nostra i per tant, de totes i de tots els delegats i delegades, una de les cites d’aquest 5è Congrés Nacional de la Gent Gran, que parlant de les persones grans diu:

“La societat ha de reconèixer la nostra contribució al benestar del país, el paper que hem jugat i seguim jugant en relació amb la gent que ens és més propera, en relació amb les comunitats on vivim i ens relacionem, i en relació amb el conjunt del país i del món”.


.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI 5è article L'Empordà 19.09.2006

A finals del mes de juny vaig escoltar una informació en el Telenotícies vespre de TV3, que en principi va causar-me una impressió desagradable. Venia a dir, més o menys, ja que tampoc la puc precisar totalment , que :

Un estudi fet a la Universitat Pompeu Fabra indicava que els joves d’avui corren el risc de viure pitjor que els seus pares. L’estudi feia un anàlisi dels sous dels últims anys i ho relacionava amb la dificultat de poder accedir a l’habitatge. També feia referència al fet que, tot i que hi ha bosses de pobresa, el 80% de la gent gran és propietària del seu pis o casa.. En la conclusió dels experts, es demana que s’equilibrin les polítiques socials perquè els joves no surtin perjudicats per les necessitats de despesa DESTINADA A L’ENVELLIMENT.

Pocs dies després, l’articulista d’El Periòdico, Ramon de España, comentava que li va semblar una informació aterridora i que curiosament va ser narrada pel periodista amb una tranquil·litat sorprenent, com si aquí no passés res especialment greu. Ell la considerava una de les pitjors de l’any i feia moltes més consideracions, que avui i aquí no vénen al cas.

A mi, també va semblar-me una molt mala notícia. En dos sentits. El primer, perquè tothom donava per fet que cada generació progressava en referència a la seva anterior, és a dir, a la dels seus pares, i per altra banda, perquè semblava que les causes d’aquesta fallida eren atribuïbles a les despeses destinades a les polítiques d’ajut a la gent gran. No fos que d’ara endavant es despullés un sant per vestir-ne un altre, com se sol dir.

Naturalment que calia llegir detingudament l’estudi esmentat, i per això vaig adreçar-me primer a TV3, que per correu electrònic em va contestar amb molta rapidesa, donant-me detalls de la font de la informació, i posteriorment a la Universitat Pompeu Fabra, que fins al moment no ha contestat la meva petició, segurament per estar en període de vacances.

Tanmateix, i després d’algunes setmanes de reflexió, penso que també podem arribar a la conclusió que és bo per a les persones que d’una manera o altra intentem participar en totes les qüestions relacionades amb la gent gran, a través dels consells consultius dels consells comarcals i també en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, que un òrgan tan prestigiós com la UPF hagi trobat motius per incloure’ns en el seu estudi. És una prova que anem fent coses per millorar la qualitat de vida de les persones que més ho necessiten, els grans. Naturalment, que també des de les nostres organitzacions estem disposats a ajudar a trobar solucions per als més joves, però pensem que mai han de ser en detriment d’aquesta altra part de la nostra societat, cada vegada més gran, en el doble sentit de quantitat i d’edat.

Som conscients que els grans d’avui estan molt més ben atesos que fa 10, 15 o 20 anys, però ni de bon tros hem arribat a les cotes d’altres països del nostre entorn dintre de la
Unió Europea. Que ningú s’enganyi, les coses van canviant molt lentament. El camí és llarg i feixuc i precisament l’edat de la gent que ens ocupa no és per perdre temps. A determinades edats cada dia sembla un any i cada any, una eternitat.

Per tant, continuarem la nostra tasca, amb la seguretat que entre tots hem de trobar les mesures justes i adequades per seguir el camí traçat, sense perjudicar a ningú.

Algú pot pensar que els avis d’avui no desitgen el millor per als seus néts/tes? Que puguin ser feliços, fer la seva vida en l’època que els hi ha tocat viure? No, la gent gran d’avui està orgullosa que qui vulgui pugui anar a la Universitat, cosa que la gran majoria d’ells no varen poder fer. Pensem on eren ara fa 70 anys els nois d’aquella generació. Sí que és veritat que els joves d’avui no ho tenen fàcil, però va ser-ho per als que avui ronden entre setanta i noranta anys?

Per acabar voldria citar només una petita part de la magnífica cançó que la companya en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, representant de la comarca del Priorat, Conxita Balcells, ha fet per a la nostra organització:

“Que volem viure i morir amb dignitat
dintre d’un món ple de justícia i comprensió,
que se’ns respecti en tot moment la llibertat
per poder prendre la nostra pròpia decisió.
Ser part activa de la nostra societat,
caminar junts per construir un futur millor,
ser solidaris amb tota la humanitat
ajudar el dèbil a sortir de l’opressió,
portant als llavis un somriure d’amistat
i dintre el cor un sentiment de germanor.”


Sí, aquest és l’esperit que respira la gent gran, no volem ser solament persones que reclamem els nostres drets, que també, sinó ajudar a tothom en la mesura de les nostres forces i possibilitats, en els problemes actuals i futurs.


Martí Carreras i Ginjaume
Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà
Consell de la Gent Gran de Catalunya
.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI 4a article L'Empordà 06.06.2006

En els meus anteriors articles sobre el possible desenvolupament del segle actual, deixava clar que en el transcurs del mateix, és a dir, durant els cent anys de durada, es produirien un parell de circumstàncies que el farien diferent dels altres.

La cada vegada més elevada preponderància de la gent gran, entesa entre les persones que sobrepassen els 65 anys, i el paper, també cada cop més decisiu, de les dones en les àrees de poder en la societat i en tots els àmbits.

Naturalment que no pretenc tenir l’ús de la raó absoluta. Simplement són unes reflexions, fetes en veu alta, en aquest cas posades, com se sol dir, negre sobre blanc, és a dir, escrites. Però darrerament, en la premsa he pogut llegir manifestacions de persones que, en el que fa referència a les dones, emeten opinions semblants a les meves, i he pensat que no devia anar del tot desencaminat. Vegem-ne algunes:

A La Vanguardia del 28 de febrer, José Bono, aleshores ministre de Defensa d’Espanya:
“l’exèrcit i la guàrdia civil anirien millor si la meitat dels seus generals fossin dones.”

A La Vanguardia del 13 de març, Jonàs Riddderstrale, suec, gurú de la nova economia (funky bussines). El periodista li pregunta: “D’on sortiran idees noves?” La seva resposta:
“De la diversitat, només la dona, les minories, els diferents saben mirar el món amb altres ulls i recrear-lo, inventant nous productes i serveis. En els consells d’administració de les empreses de l’IBEX, només són senyores el 3,3%. D’aquesta manera és impossible renovar. Aquests consells només serveixen per perpetuar privilegis. Portem un segle parlant de donar més poder a les dones”

També en el mateix diari i amb data 11 de març, l’articulista Xavier Bru de Sala publica un treball anomenat “Feminitat al poder”, en què ressalta, entre moltes altres coses, que la presidenta xilena Bachelet o la canceller alemanya Merkel responen a una tipologia diferent completament a la de Meir o Thatcher. Diu que per primera vegada hi ha dones que utilitzen el poder com a tals.

Per acabar aquest tema, la premsa local fa uns dies es feia ressò de les manifestacions del diputat Andreu d’ERC i d’ètnia gitana, en què deia que una gitana del barri de la Mina de Barcelona estudiava a la Universitat de Harvard als EEUU, i que: “Les dones faran evolucionar el poble gitano. El seu paper serà clau perquè el poble gitano català avanci.”

Curiosament, són les dones que actualment treballen i que en certa manera han aconseguit un millor grau d’independència, les que posen més reticències a les meves asseveracions. A tall d’exemple, transcric les manifestacions d’una persona que treballa en l’administració i que em diu “Penso que el paper de la dona continua estant poc reconegut dins de la llar. La dona a fora ho pot arribar a ser tot, però poques tenen el recolzament dins de casa. És massa conegut allò de: fes que a casa tot funcioni igual de bé i aleshores podràs fer el que et sembli a fora. Tot està en l’educació i els fills d’ara (homes del demà) encara veuen situacions desiguals dintre la família. A casa sempre han dit: l’educació dels fills comença abans que neixin els pares.

Hi estic totalment d’acord i també en el fet que les retribucions salarials de les dones són més baixes que les dels homes, a igual treball, cosa que és totalment injusta i penso que il·legal. Però ja s’entén que els canvis vindran de mica en mica i que el segle té cent anys. Un petit exemple: en el meu caminar dintre la ciutat, entre sis i vuit quilòmetres diaris, passo per davant d’algunes llars d’infants a l’hora de sortida, sobre les sis de la tarda. Doncs bé, puc assegurar, que són molts els pares i no mares els que van a recollir els infants. Pot semblar poca cosa, però no deixa de ser simptomàtic. I també estarem totalment d’acord que els homes d’ara fan més coses a la casa que no els de la meva generació, que llevat honroses excepcions, només baixem les escombraries i anem a comprar el pa.

L’altre tema de cabdal importància que és el de la gent gran, avui el deixaré una mica de banda, ja que els propers escrits els dedicaré a explicar els prolegòmens del 5è Congrés Nacional de la Gent Gran que es farà a Barcelona els dies 4, 5 i 6 d’octubre al Palau de Congressos de Catalunya.

De totes maneres, no puc deixar passar l’ocasió de parlar somerament de les jornades de tancament del Programa Urb-al Europa-América Latina, que, organitzades pel Consell Comarcal de l’Alt Empordà, varen tenir lloc a la nostra ciutat els dies 4, 5 i 6 d’abril i hi varen participar responsables de la gent gran de Màlaga i Santa Cruz de Tenerife, per part espanyola, a més del nostre Consell Comarcal, que actuava com a coordinador mundial de l’esdeveniment, i per part estrangera Itàlia, el Perú, Bolívia i el Brasil.

Vaig tenir ocasió de participar, junt amb altres companyes i companys del Consell Consultiu, en les jornades de treball, i puc constatar el grau d’admiració i al mateix temps de sana enveja, dels representants sud-americans en veure quines són les polítiques aplicades a la gent gran del nostre país, comparades amb les seves. Amb raó, un dels representants de la població d’Ate (Perú) reclamava insistentment que necessiten l’ajuda de la Unió Europea, tant moralment com econòmicament i no deixaven de dir-nos a nosaltres la sort que teníem de viure en uns països tan avançats socialment.

Naturalment que ho apreciem, no obstant això no hem de baixar la guàrdia, ja que en la nostra societat també hi persones grans que s’ho passen malament, encara que no es puguin fer comparacions amb ells, i la nostra obligació és continuar treballant per arribar a més altes cotes de benestar per a tothom.


Martí Carreras i Ginjaume
Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI 3è article L'Empordà 14.02.2006

Vagi per endavant el recordatori, per els nostres lectors, que els dos primers articles d’aquesta sèrie van ser publicats en aquesta Setmanari el setembre de 2004 i el febrer de 2005. En el primer d’aquests escrits, publicat fa més o menys un any i mig, manifestava la meva convicció que el segle XXI seria el de la definitiva reivindicació de les dones, i també que la gent gran tindria una rellevància que aniria creixent.

Doncs bé, passat aquest temps, sembla que no anava massa errat. La presència femenina en tots els àmbits és notòria En les aules de les universitats és on es fa més palesa. Naturalment que en determinades carreres encara domina el sexe masculí, però són les més tradicionals. Fins i tot en arquitectura ja sembla que dominen les noies. I això irà en augment. El mes passat, i comprovat personalment, a la UdG es feien els exàmens i les proves de validació de la U.O.C. La majoria de personal femení era aclaparadora. Més d’un 80 per cent..

I si mirem més amunt, veiem que l’escalada és impressionant. El Govern d’un dels països més importants de la Unió Europea, el motor que va ser d’Europa durant molts i molts anys, Alemanya, ja és regit per una dona, Àngela Merkel. A Xile també ha triomfat una altra dona, Michelle Bachelet. Actualment són onze les dones en tot el món que figuren com a cap d’estat o de govern. Aquesta irrupció femenina prova que, en totes les civilitzacions i continents, l’estatus de la dona està evolucionant.. Serà, junt amb l’enfonsament soviètic la revolució més determinant del passat mig segle. En aquest camp, la definitiva i absoluta consagració femenina serà el dia en què la primera potència mundial (ens agradi o no), els EEUU d’Amèrica tinguin una presidenta. Sembla que a les properes eleccions es presentaran Hillary Clinton i Condoleezza Rice.

Arribats a aquest punt, podem enllaçar amb l’altre tema de vital importància del segle XXI, la cada vegada més important presència en el món occidental de la gent gran. És sabut que l’esperança de vida és cada cop més alta, però també que cada vegada hi haurà més persones que per poder sobreviure necessitaran de l’ajut d’altres. Fins a la generació dels que ara tenim entre 70 i 80 anys, les dones de les famílies eren les que tenien cura dels “avis”. La nora, la filla, les germanes eren les que cuidaven la gent gran de la casa. La vida moderna fa que aquest sistema sigui inviable a partir d’ara.

És per això que els governs de tot tipus estan fent esforços per trobar solucions adequades a aquestes qüestions. Aquí, a casa nostra, el Govern de la Generalitat discutirà en el Parlament, aquest any, la Llei de serveis socials que ha d’entrar en vigor a partir del 2007 i que s’aplicarà gradualment en el transcurs de 10 anys. I en el que fa referència a l’Estat, una altra Llei, la que tracta de les persones amb dependència, també aplicable a partir del 2007 i igualment d’un recorregut de 10 anys, es discutirà al Congrés dels Diputats de Madrid. Sens dubte, ambdues són importantíssimes per a les persones grans, que són les més necessitades d’aquestes proteccions.

Cal remarcar que tant l’una com l’altra tenen un pressupost elevadíssim, d’aquí la seva lenta incorporació d’aplicació. I també, i aquesta es una qüestió vital, es crearan més de 300.000 llocs de treball, ja que es potenciaran molt les atencions domiciliàries.

Si tenim en compte que tradicionalment aquestes feines les han fet, en gran majoria, les dones, i que aquestes sembla que actualment deriven a fer-ne de les que quasi sempre havien estan en poder del homes, qui sap si a partir d’ara s’inverteixen els papers i l’home passa a ocupar-se de qüestions en que poca intervenció hi havia tingut. Naturalment que als homes, per més esforços què fem, ens serà difícil arribar als graus de sensibilitat, llevat honroses excepcions que confirmarien la regla, de les dones, que en qüestions humanístiques sempre ens han passat la mà per la cara.

En contrapartida, si les dones es dediquen cada vegada més a la funció pública i poden aplicar les seves maneres de tractar els assumptes generals dels països com si d’una gran família es tractés, de ben segur que les relacions internacionals hi sortiran guanyant.

La recent proposta per part del Ministeri de Treball, i que actualment s’està negociant amb els sindicats, de donar 10 dies de permís als pares dels nadons, també va en aquesta direcció.

No hi ha dubte que aquest començament de segle marcarà les pautes en què han de viure els nostres fills i néts. Tan de bo que els governants, de tots els colors polítics, tinguin l’encert de trobar les solucions més adequades als reptes actuals, respectant, això sí, les llibertats individuals i col·lectives de totes les persones. Serà un segle apassionant. Com ho va ser els començaments de l’anterior, amb els feliços anys 20, però que més tard es va convertir en un mar de llàgrimes. Apresa la lliçó, és d’esperar que no es repeteixi i que l’època de prosperitat i benestar sigui llarga.



Martí Carreras Ginjaume

Del Consell Consultiu de la Gent Gran de
l’Alt Empordà.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI 2º article L'Empordà 05.02.2005

Arran de la conferència del professor Terricabras al Teatre El Jardí de Figueres, el passat dia 28 de gener, dintre dels actes promoguts per la Fundació Viure i Conviure de Caixa Catalunya, que ens ofereix en primícia i fins al dia 27 de febrer a la sala Ictineu la magnífica exposició “Viure el Temps- Madurar en positiu”, i ja que vaig tenir l’oportunitat de participar en el petit espai de precs i preguntes que es va produir al finalitzar la dissertació del conferenciant, m’agradaria exposar el meu punt de vista del devenir de las persones grans en les esferes en què es prenen les decisions.

Amb la seva mestria habitual, el Doctor Terricabras va anar desgranant els temes dels Drets i deures: Qui som, quina imatge donem, i en un moment donat va dir que potser si les persones grans formessin un partit polític guanyarien les eleccions. En el col·loqui vaig manifestar que qui sap si seria bo posar quotes per a la gent gran, com s’ha fet amb les dones, en les llistes electorals.

El professor s’hi va mostrar en contra, i vist el seu raonament he de dir que hi estic totalment d’acord. En demanar-li, doncs, que donés solucions, va manifestar que no en tenia i em va emplaçar que si jo en trobava li fes saber que ell ja em donaria suport.. De solució, no en tinc cap, però voldria fer un suggeriment als partits polítics, que és el següent: seria possible que les administracions, tant les locals: ajuntaments, consells comarcals i diputacions, com les autonòmiques i estatals, Generalitat i Govern Central, posessin al capdavant dels departaments dedicats a la gent gran, persones grans, ja jubilades ?

Actualment, els regidors, consellers o ministres que tracten del tema que ens ocupa ho fan de forma amable, fins i tot afectuosa, i solen ser, llevat d’excepcions que confirmen la regla, persones joves amb molts estudis i perfectament preparades, però que, per efectes de cronologia, no poden entendre de la mateixa manera que ho faria una persona gran, els raonaments de les persones jubilades. En general, la tendència és de tractar-nos amb tanta delicadesa que a vegades ens fa la impressió que es pensen que tracten amb infants, i si bé és veritat que sovint ens comportem com criatures, això no passa sempre.

Perquè no oblidem que de gent gran, n’hi ha molta que està perfectament capacitada per desenvolupar tasques d’aquest tipus. Curiosament, el mateix dia 28 de gener, a les pàgines d’opinió de La Vanguardia, es va publicar un article de la sociòloga i escriptora Eulàlia Solé, que dit sigui de passada recomano a tothom ja que els seus articles són del tot aprofitables, titulat “Al sumar años”,que traduït del castellà en que està escrit, deia :

“ Son els anys, estrictament i exclusivament els que determinen la decrepitud en l’art, en especial quan aquest té com a instruments el pensament i l’observació de les relacions humanes? Hi ha esferes en que la invalidesa arriba molt abans que la vellesa cronològica (...). Podria dir-se que una persona és vella just en el moment que no adverteix que ho és i pretén seguir fent allò per el que ja no serveix, sigui cantar, ballar, escriure un llibre o dirigir una empresa. J.L. Aranguren va ser un filòsof lúcid fins a la seva mort als 87 anys. El sociòleg italià Norberto Bobbio va escriure quan ja tenia 87 anys una Autobiografia en què es podia llegir: “pensàvem que el progrés moral depenia de la sempre major difusió del saber......... Avui no hi ha ningú que ho cregui”. Dubto que ningú el pugui qualificar de vell. Més a prop nostre, i encara afortunadament amb vida, el cirurgià barceloní Moisès Broggi va publicar l’any 2001, a l’edat de 93 anys, unes Memòries que evoquen amb admirable nitidesa tant la guerra civil espanyola com la postguerra”.

Aquests exemples expliquen clarament que moltes persones grans estan en plena forma, i si les previsions estadístiques no erren, i no ho solen fer, d’aquí a cent anys seran vius el 50% de nenes i nens nascuts l’any 2005. Acostumem-nos, doncs, a comptar amb les vivències i experiències de la gent gran.

Per acabar, si algun partit polític agafa la bandera de la gent gran, serà el primer. I ja ho diu un conegut refrany català: “Qui pica primer, pica dues vegades”.
.

Martí Carreras Ginjaume
Del Consell Consultiu de la Gent Gran
del Consell Comarcal de l’Alt Empordà.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - 1er article L'EMPORDÂ 09.2004

Quan encara no fa quatre anys que hem entrat al segle XXI, sembla clar, segons la meva modesta opinió, que en el seu transcurs es faran paleses dues qüestions importantíssimes i possiblement totalment noves.

Penso que serà el segle de la definitiva reivindicació del gènere femení. Les dones que al llarg de molt de temps s’han vist, generalment, dominades per l’altre sexe, arribaran a la seva definitiva consagració. Sí , ja sé que en determinats nuclis impera el matriarcat i que, per exemple, en el tema de l’educació dels infants sempre les dones n’han sigut capdavanteres. Em refereixo no en l’àmbit familiar, sinó en el global de la societat. Ja dominen ara en les àrees sanitàries i de l’ensenyament, però amb el pas dels anys iran captant, jo penso que molt merescudament, altres camps de direcció. Una dada: dels vint-i-un diputats que ha tret el PSC a Catalunya, en les eleccions del mes de març pel congrés de Madrid, dotze són dones i nou homes. Ja no és el 25% sinó el 60%. I aquest es només un pas. Si això ha de servir perquè el conjunt de les societats mundials funcionin millor, benvingudes siguin. El temps, com sempre, dirà la darrera paraula.
Una frase, no recordo qui n’és l’autor, definia les dones dient.: LES DONES SON HOMES EN ACCIO.

Tot essent aquest un punt important, penso que el segon encara ho es més: em refereixo a l’implicació en el conjunt de la societat de les persones grans, no velles, sinó simplement grans; que han viscut força anys, i per tant tenen vivències i experiències acumulades.

Darrerament els estaments oficials esmercen cada vegada més recursos per a la gent gran. L’avenç imparable de les investigacions mèdiques, el control sanitari universal, gràcies als sistemes assistencials de la seguretat social en els països desenvolupats fan possible que la gent visqui més anys, però que ja a mitjana edat, entre 45 i 55 anys hagin d’anar prenent diversos compostos químics, en forma de medicaments preventius o guaridors.

En el cas de la gent gran, cal remarcar que es divideixen en dos grans grups: gent gran amb dependència i gent gran amb autonomia d’acció.

El primer grup, els que necessiten l’ajuda dels altres per les coses del dia a dia, va en augment. Sobre tot, el de les persones amb malalties neurològiques que tots sabem i no cal nombrar. Encara que les forces físiques hi siguin si falla el cervell es indubtable que el deteriorament de la vida del malalt es ràpid i progressiu.

L’allargament de l’edat cronològica, comporta que una persona por arribar a ser dependent, per exemple a partir dels 80/85 anys. Si sha jubilat, posem als 65, ha passat entre 15 i 20 anys gaudint del lleure merescut. Cosa que no podia passar, segurament, als seus avis, ja que l’esperança de vida fa 50 anys arribava escassament a l’edat de jubilació.

Aquest grup de persones grans, amb dependència, requereix el màxim esforç econòmic i humà de la resta de la societat. I aquí penso que s’hi ha d’implicar, i de fet ja es fa encara que minsament, les persones grans de 65/75 anys que gaudeixen de condicions psíquiques i físiques suficients per ajudar als altres. Fins i tot, pensant egoistament, que qui sap si a ells no els passarà el mateix d’aquí 10 o 15 anys

Cal que la gent gran que pugui, i naturalment volgui, s’impliqui cada vegada més en la societat actual. És necessari que les entitats que agrupen gent gran, casals, clubs, associacions, etc. siguin conscients de fer arribar als seus socis que una manera de revertir els beneficis que reben de l’administració, és aportant el seu esforç humà en tenir cura de les necessitats més peremptòries de qui ho necessiti.

Que ningú pensi que demano una implicació total i absoluta del temps lliure de les persones jubilades que encara estan en forma. No. En determinats casos la dedicació d’un parell d’hores setmanals seria suficient, i penso que la satisfacció personal que comporta un acte d’aquesta mena compensa sobradament l’esforç fet.

Naturalment que cal definir d’una vegada quin concepte en tenim de la paraula “vell”. Segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, es un adjectiu que significa: De molta edat, ancià. El professor Terricabres en un parlament a la sala La Mirona de SALT, va definir amb la seva mestria habitual que, malgrat tenir molta edat, la gent gran no arriba a vella” mentre tingui la facultat de decidir”.

Decidir què vol fer quan es lleva, a què vol dedicar les hores de lleure que té, si li ve de gust viatjar o simplement estar-se quiet, assegut a casa seva, deixant passar les hores mirant fotografies antigues i recordant altres temps. També decidir que li ve de gust menjar. Es clar, que per decidir és necessari que la gent gran gaudeixi d’una situació econòmica que li permeti, sense extralimitar-se, satisfer els seus desitjos. Que la pensió que rep de la societat a la que ha servit sigui conseqüent amb l’esforç de tants anys de treball.

Els governs de les nacions industrialitzades d’Europa tenen un repte que han de decidir . Es parla molt de donar ventatjes a la gent gran que opta per treballar més enllà dels 65 anys, a fi d’estalviar-se diners en les pensions. De fet a Espanya ja hi ha quelcom legislat, però penso que és un error. En primer lloc, perquè, salvant honroses excepcions que confirmarien la regla, és menys productiva una persona de més de 65 anys que una altre de 20/25. Potser, en feines, diguem-ne de no esforç físic, la gent gran amb experiència pot rendir més que un jove, però en general penso que després d’haver treballat 40/45 anys es hora de deixar pas a sang jove.

I en segon lloc perquè aquesta ocupació de la gent gran farà que la gent jove, i molt ben preparada, hagi d’esperar més temps per entrar en el cicle productiu de la societat, i això genera desànim i malestar.

Depèn de com s’enfoqui la tasca que ha de fer la gent gran, la contribució que ha d’aportar, entenc que de forma totalment voluntària, que l’augment d’aquest sector, cada vegada més nombrós, sigui una càrrega o una benedicció. Caldrà que els màxims responsables dels governs trobin solucions imaginatives i al mateix temps no utòpiques per aconseguir que la gent gran, abans de ser vella, es a dir encara amb poder de decisió, sigui capaç de ser una part unida i no separada de la resta de persones de la societat global.

Aquests dos temes, el de la definitiva consagració de les dones i el de l’aprofitament de la gent gran, son per mi, dels més essencials en els propers anys i caldrà mirar amb atenció la forma en que s’aniran desenvolupant.


Sí, tal com apunto al començament, les dones arriben a les més altes esferes dels poders decisoris, és possible i gairebé probable que trobin la pedra filosofal en un tema que entenc ha de ser de vital importància en els propers temps. Si durant molts anys han portat el comandament de les llars i han permès que els homes poguessin dedicarse a les seves professions sense maldecaps domèstics, es fàcil imaginar que puguin conduir el conjunt de llars que formen un país. Que així sigui, i que entre tots, dones i homes, trobin les mesures més adients per assolir una convivència democràtica i en iguals condicions entre grans i joves, poderosos i humils, savis i necis, siguin del color que siguin, parlin la llengua que vulguin.



MARTI CARRERAS GINJAUME
Membre del Consell Consultiu de la Gent Gran del Consell . Comarcal de l’Alt Empordà.

divendres, 31 d’octubre del 2008

GRANS AL DIA (II) Publicat a la Revista Seny i Rauxa de l'Associació de Gent Gran del Casal de la Gent Gran de Figueres, el mes d'octubre de 2008)

En el meu primer article en el renovat Seny i Rauxa dèiem que en aquesta secció tractaríem dels preceptes legals que emanessin de les administracions públiques i citàvem els organismes de suport a les persones grans, entre els quals figurava en primer lloc el Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres.

Una vegada escrit, em vaig adonar que aquest Consell era inoperant des de primers del 2006, segurament a causa de la mort (EPD)de la regidora Maria Rosa Ymbert. Afortunadament. a primers de juliol d’enguany s’ha tornat a posar en marxa amb les persones que ja en formaven part i amb la incorporació d’altres, totes amb moltes ganes de treballar.

Es va acordar la formació de tres comissions de treball i van definir-se la freqüència de les trobades, que, en principi, seran mensuals.

La Comissió Salut i Gent Gran treballarà la manera com les persones grans poden arribar a fer anys en les millors condicions de salut, propagarà els hàbits saludables i mirarà de propiciar i aprofitar les millores que l’administració municipal ens pot oferir.

La Comissió de Gent Gran Activa, com el nom indica, té al seu càrrec la promoció de tota mena d’activitats físiques, esportives, lúdiques, d’esbarjo i de lleure de les persones grans, a fi de perllongar com més millor l’etapa activa de les persones grans, des del moment de la seva jubilació. En aquest apartat, el Casal de la Gent Gran, el Club Sant Jordi i la Colla Dolça Tardor, com a promotors d’activitats, hi tenen moltes coses a dir i ja han donat mostres sobrades de la seva capacitat d’organització.

Finalment, la Comissió Gent Gran per la Gent Gran intentarà, a partir de voluntaris, l’ajudar les persones grans que a causa de lleugeres dependències no poden accedir a determinades feines, com anar a comprar, acompanyar-los al metge, sortir a passeig o simplement fer-los companyia.

A grans trets penso que aquestes són les bases que hauria de portar a terme el Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres. En una paraula, fer més agradable la vida a les persones grans i, tal com deia en un article en el setmanari Empordà la regidora de Benestar Social, Solidaritat i Salut, la doctora Maria Antònia Bonany, calen “més petons i menys pastilles per a les persones grans”.

-------------------

Pel que fa a la Unió de Consells Consultius de la Gent Gran de la demarcació de Girona, continua amb les seves activitats, i dintre de la sèrie “Per un futur més clar” hi ha programada per al dia 18 de setembre (ignoro si quan sortirà a la llum aquest número s’haurà fet o estarà a punt de fer-se) una conferència-col·loqui, a l’auditori Narcís de Carreras de Girona, amb el director de PRODEP, el senyor Jordi Tudela, i amb l’assistència de la Consellera d’Acció Social i Ciutadania, la senyora Carme Capdevila, per contestar tota mena de preguntes sobre els dubtes de la tan comentada llei de la dependència. En el proper Seny i Rauxa els donarem compte dels temes importants que s’hi hagin tractat. No oblidem que aquesta Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència pot representar una gran millora en la qualitat de vida tant de les persones dependents com també dels cuidadors i cuidadores. Per tant, els que treballem en organismes de suport a les persones grans hem de continuar insistint prop de l’administració pública, fins i tot amb el risc de fer-nos pesats, per accelerar al màxim la seva aplicació, sempre dintre dels límits que marca la Llei, que té un llarg recorregut ja que el seu desenvolupament total s’allarga fins a l’any 2015. No oblidem que aquesta Llei no està feta pensant exclusivament en les persones grans, però sí que podem dir que, de les persones que han demanat acollir-s’hi, 8 de cada 10 (el 79,22% de les valorades) tenen més de 65 anys. I que pel que fa referència als PIA (Programes Individuals d’Atenció), el 72% de les persones a les quals ja s’ha fet romanen al seu domicili, mentre que el 28% estan ingressades en un centre, i la majoria d’aquestes (92%) s’estan en un centre per a gent gran i el 8% restant en un centre per a discapacitats.

Aquestes dades, entre d’altres, han estat facilitades pel Departament d’Acció Social i Ciutadania. que ha fet la valoració del primer any de desplegament de la Llei, durant el qual s’han rebut un total de 72.738 sol·licituds amb 46.698 valoracions fetes i 12.658 PIA resolts.

Com poden veure, encara hi ha moltes coses en joc i en continuarem parlant en properes
col·laboracions de GRANS AL DIA.


Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya

dissabte, 31 de maig del 2008

GRANS AL DIA (I) Publicat a la Revista Seny i Rauxa de l'Associació de Gent Gran del Casal de la Gent Gran de Figueres el mes de maig del 2008)

En aquesta nova secció de la revista que avui inaugurem intentarem, tal com el seu títol indica, posar al dia als lectors de les lleis, disposicions, acords, resolucions i altres preceptes legals que emanin de les administracions públiques com són la local (Ajuntament, Consell Comarcal i Diputació) autonòmica (Generalitat) i si s’escau del Govern de l’Estat.

En primer lloc farem una explicació, detallada i entenedora, dels diferents organismes de suport a les persones grans:

Consell Municipal de la Gent Gran
Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà
Unió de Consells Consultius de la demarcació de Girona
Consell de la Gent Gran de Catalunya
Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà.

Ens agradaria que els lectors/es que tinguessin dubtes o necessitessin aclariments es dirigissin a l’Associació a fi de poder-los orientar en tot el que fos possible.

Procurarem fer les exposicions de manera objectiva, reproduint amb exactitud els textos legals adients, encara que també en farem comentaris. Això serà la nostra opinió subjecte, com totes les opinions, a encerts i errors.

Entenem que el ventall d’organitzacions de suport a les persones grans són suficients per fer sentir la nostra veu en tots els àmbits de poder, encara que els que ja fa anys que intentem fer-ho sabem que hem de ser reiteratius en les nostres demandes i que dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes i any rere any hem de posar damunt de la taula dels que, amb els nostres vots, els donem el poder i també la responsabilitat de decidir

I continuarem en la tasca de procurar que els governants entenguin que les persones grans tenim el dret que els anys que ens resten de vida els puguem viure amb dignitat, amb tot el que representa aquesta paraula en el que fa referència a les pensions, a la sanitat, als casals, a les residències geriàtriques, als centes de dia, als hospitals, i tantes i tantes coses que hem de reivindicar.

De tot això i més és del que parlarem en aquesta nova secció.

Per acabar aquest primer escrit, agraeixo a l’Associació l’oportunitat que em dóna de poder explicar la labor que fem en els organismes mencionats.

Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com