dijous, 28 d’agost del 2014

ACÚSTICA A FIGUERES

Avui quan he anat a la Rambla, com cada dia al migdia, no he pogut entrar per la part alta degut a la instal•lació del monumental escenari per l’Acústica, que de passada inutilitza uns quants bancs per que les persones descansin i conversin. Però no és el pitjor; el que m’ha fet mal d’ulls ha estat veure el nostre principal passeig convertit en un grandiós bar, amb  dotzenes de barrils de cervesa i altres estris. No estic en contra de la música d’aquest festival, però si de que s’ocupin abusivament alguns espais que, al meu entendre, han de tenir un altre ús.

Unes quantes preguntes: Que  les parades de fruita i verdura de la Plaça Catalunya hagin de canviar de lloc, ho trobeu normal ? I  programar concerts que comencen a les 2 de la matinada, al aire lliure, ho trobeu normal ?  Hi ha alguna ordenança municipal que prohibeixi veure alcohol (cervesa) pels carres i places de la ciutat? O que prohibeixi fer soroll pels carrers i places a altes hores de la nit ? És que perquè uns quants guanyin diners es permet tot ? Per cert, he parlat amb un hoteler de la Rambla i no és que estigui content, ans al contrari.

Admeto que el Festival ha donat un cert nom a Figueres, però ja veiem el que passa actualment a Barcelona amb el turisme, que també li ha donat nom. No pot passar quelcom semblant aquí ? Quins drets tenen els ciutadans/ciutadanes que viuen als voltants “d’aquests escenaris entorn del Museu Dalí”, com els anomenen ?.

I quan s’acabi aquest sarau el diumenge 31, tornem-hi amb el vi, una setmaneta més. Encara que aquests dels vins pleguen d’hora i és més suportable. Visca Figueres !?

dijous, 7 d’agost del 2014

ANECDOTARI DEL SENYOR CARBONA

Del pròleg d’Ana Maria Dalí – Llibre escrit per Carles Fages de Ciment l’any 1984

Com és sabut, el senyor Carbona havia tret de motiu a l’escriptor Puig Pujades “En Peixera”, per la forma que tenia la seva silueta. Quan va treure-li aquest motiu estava lluny de pensar que un dia es posaria en relacions amb la seva filla. La noticia la donava així:

-Escolteu bé, serè el sogre d’en Peixera! I ho deia satisfet, puix Puig Pujades, a més de molt bona persona, era un bon partit.
                                  -----------------------------------------------------------

Hi havia un senyor que tenia el do que quan parlava el senyor Carbona es quedava adormit. Ell ho aclaria així:

-M’adormo perquè quan parla ho fa amb gasos asfixiants.
                                  ------------------------------------------------------------

Quan invocava un Sant, així com hi ha qui diu, Sant Antoni Gloriós! Ell deia:

-Santa Perpetua de la Mogoda.
                                    -----------------------------------------------------------

Una tarda a l’Sport estava contemplant una partida d’escacs que es feia interminable, els jugadors es quedaven pensant estones llarguíssimes. Cansat de veure’ls d’aquella manera els digué.

-Señores mios, bueno es pensar però no ensimismarse.
                                    --------------------------------------------------------------

Les nits d’estiu, quan estàvem a la terrassa vora el mar, al meu pare li agradava parlar-nos d’astronomia al meu germà i a mi. Una d’aquestes nits el senyor Carbona, s’hi trobava i digué:

-No sé pas perquè s’hi escarrassa tant – i dirigint-se a nosaltres ens explicà:
-Veureu, és molt senzill. Busqueu quatre estrelles ben brillants que formin un rectangle. Les teniu?.
-Si. 
-Doncs ara poseu-les cua. Ho heu fet?
-Sí. 
-Doncs és un carro. L’Ossa. L’Ossa Major. Ara busqueu quatre estrelles que formin un rectangle una mica més petit. Les teniu?
-Sí. 
-Doncs poseu-les cua. Ho heu fet?
-Sí  
-Doncs és un altre carro. Una altra Ossa. Però aquesta és la Ossa Menor. I ja està. Veieu si és fàcil. Ja sabeu astronomia.

Sí, així de fàcil com aquesta lliçó astronomia del senyor Carbona, era llavors la nostra vida

Adéu, Figueres dels anys vint!
                                                                                                   

                                                                                                           Ana Maria Dalí

 

dimarts, 5 d’agost del 2014

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà del 5 d'agost de 2014

TRACTAT DE LA VELLESA

L’amic Lluís Siñol i Fàbregas m’ha fet arribar una traducció al català que ell mateix ha fet del llibre “Cató Major –“ De Senectute Liber”  “Tractat sobre la Vellesa”, escrit per l’eminent tribú de Roma, Marc Tul•li CICERÓ.  La trama consisteix en una mena de tertúlia que mantenen tres il•lustres homes de la República de Roma. Dos d’ells-més joves- li demanen al tercer, d’edat avançada (60 anys) que els expliqui les seves experiències, amb l’interès de conèixer que els passarà a ells, quan arribin a ancians, com serà la seva vida, etc.

Si he de dir la veritat, jo mai m’he sentit atret per aquests personatges de l’antiguitat, i el primer que m’ha sorprès és constatar que molts d’ells, la vida dels quals va transcórrer un o dos segles abans de Crist varen aconseguir arribar a edats avançades. Per exemple,  la persona més gran dels tres que fan la tertúlia i que Ciceró anomena com a Marc Ponci Cató, o Cató el Vell, visqué de l’any 234 al 149 a C, és adir, 85 anys.
Les reflexions que es van fent  al llarg de la tertúlia m’han interessat, fins al punt que he pensat transcriure algunes de les coses que  diuen i intentar resumir-ho en un o dos articles. El discurs de Cató el Vell abasta el següent contingut:
Defensa de la vellesa contra quatre acusacions particulars, a saber:                                                        
Primera.  L’ancianitat impedeix la vida activa i la gestió dels negocis. Es replica que els ancians tenen ocupacions pròpies.
Segona. La vellesa debilita les forces del cos; sí, però queda compensat amb l’augment de la saviesa i l’experiència que donen els grups.
Tercera. La vellesa està privada de certs plaers; cert, però tampoc els desitja i, per altra banda hi ha plaers d’ordre elevat que persisteixen fins a l’edat més avançada.
Quarta. La vellesa és veïna de la mort; però la mort no ha de ser temuda, ans al contrari, desitjada com a termini natural de la vida d’aquest món i com a trànsit a una altra immortal i millor.
No sé si tothom estaria d’acord amb  tots aquests raonaments. Més aviat penso que no. Sobretot pel que fa referència a la quarta.

“Em sembla,” els diu Cató als seus interlocutors, que manifesten que mai han advertit que li fos carregosa la vellesa, ella que tan odiosa és a la generalitat dels ancians, “que us meravelleu d’una cosa gens difícil; perquè tota edat és carregosa pels que en si mateixos no tenen cap recurs per a viure honradament i feliçment; en canv, els qui busquen per si mateixos tots els béns, res que els sobrevingui per necessitat natural pot semblar-los dolent. A aquesta classe  pertany en primer terme la vellesa: tots desitgen assolir-la i, en tenir-la, la vilipendien: tanta és la inconstància i la perversitat de la insensatesa. Diuen que se l’han trobada al damunt seu, sense adonar-sen, més aviat del que es pensaven. En primer lloc, qui els va obligar a pensar falsament? I, en què  va més de pressa la vellesa, en insinuar-se a la joventut, de la joventut a insinuar-se a la infantesa? A més, com els hauria d’ésser menys feixuga la vellesa si arribessin als vuit-cents anys, del que els és als vuitanta? Doncs “cap lapse de temps, per llarg que fos, podria, una vegada passat, portar condol a una ancianitat insensata.”
“Per consegüent”- continua Cató -“ si voleu admirar-vos de la meva saviesa – que tant de bo fóra mereixedora de l’estima en que la teniu i del meu sobrenom- us he de dir que en això sí sóc savi, en seguir la millor de les guies, la naturalesa, i, obeir-la com a un Déu; no és versemblant que havent conjuminat bé les restants edats de la vida, s’hagi descuidat com un poeta sense art en el darrer acte. Amb tot, calia que hi hagués un terme, quelcom, per així dir-ho, pansit i caduc, com els fruits dels arbres i de la terra quan arriben a la seva maduresa; i això el savi ho ha de sofrir amb paciència. Doncs, combatre els Déus com els gegants ho van fer quina altra cosa és sinó lluitar contra la naturalesa?”

Sóc conscient que l’article d’avui s’allunya una mica dels que escric normalment -amb un llenguatge més planer- , que s’ha de llegir més a poc a poc. Però, si hi aprofundim ens adonarem que fa més de dos mil anys es pensava, i molt. Segurament tenien més temps i menys maldecaps. O no?  Per avui acabem, però segurament continuarà.

Martí Carreras Ginjaume
President Associació Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà.