dilluns, 25 de juny de 2012

L'EDAT NO COMPTE!....O SI ? Setmana 26 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXX                                  El Vi Ranci

La gràcia que fa trenta de l’Empordà és el vi ranci de Llançà i de Roses. Per blats i ordis no us mogueu del cor de la plana de Vilacolum a l’Armentera, de Viladamat a Sant Pere Pescador, on els camps es vesteixen pel Maig d’una forra daurada; de Perelada fins a castelló els esparcets i les userdes extenen una capa verdejanta trencada ça i enllà per les corrues romàntiques dels tamarius; cap a Llers i Vilafant les comes es cobreixen de grises oliveres, on les cigales teixeixen el seu choral uníson per les xafagoses sestes de l’istiu. Més amunt, capa Recasens i Bassegoda comencen els boscos de roures i d’aulines, i per la banda d’Agullana, com pujant de Boadella a Darnius i a Massanet, immenses suredes donen a les muntanyes un aire venerable i patriarcal. Mes les terres que li foren grates a Dyonissius són els soleis de Roses la grega, les faldes que devallen del cap N’Orfeu fins a la mar, devés Montjoi fins a Llançà i Culera, davant la roica marina del Castellà. Allà s’hi fan encara avui les veremes paganes quan les moces i els seus gojats es troben a les vinyes, i tot omplin les portadores amb les mans degotants de l’exuberància del fruit s’inflamen en promeses d’amor- ¿Ai el vin ranci de Llançà i de Roses!. En la copa és enveja daurada, en boca és perfumada delícia, quan et travessa el pit és foc que t’arbora, i en el cor i en la sang és l’exaltació de la vida, cordial per a les hores d’un bell morir.

dilluns, 18 de juny de 2012

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 25 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXIX                       El Campanar Romànic de Sant Miquel

La vintnovena gràcia empordanesa són els campanars romànics de Santa Maria de Perelada, de Vilabertran i de Sant Miguel de Fluvià. Mes entre tots és el de Sant Miquel el que no sé per quina misteriosa simpatia em té el robat el cor. Les belles proporcions de l’antic cloquer, l’humil harmonia del seu conjunt, l’aparell més aduste i perfecte a l’hora de la seva construcció, aixís com l’elegància de les arquacions lombardes l’han fet senyalar com una de les obres arquitectòniques més gentils de Catalunya la vella. Aixís que passes el Fluvià ja’t guaiten les finestres de la vella torre benedictina, enfonzades i fosques, com uns ulls cansats de plorar, i quant t’entornes, el seu aspecte sentimental de soca morta, per on pujen les eures, escantonada pels improperis dels temps i ablanida de molça, t’oprimeix el cor amb malincònica  recança.


      

dilluns, 11 de juny de 2012

COMENTARI "POLINÒMIC" arran de l'ajuda de l'Eurogrup

Bon dia a tothom.. Ara que l'Eurogrup ens ha obert una línia de crèdit de 100.000 milions d'euros (16.638.600.000.000 de pesesetes - setze mil sis-cents trenta-vuit mil milions sis centes ) Uf, gairebé em marejo!, no puc estar de comentar el viatget que va fer el president del Govern d'Espanya, Sr. Rajoy, i d'altres personalitats per anar a passar la tarda veient jugar la selecció espanyola de futbol a Polònia. Sí senyor,  aixó és donar exemple d'austeritat! M'agradaria saber què costa una sortida d'aquest tipus! Carai, si fos la final del Campionat ho trobaria lògic, peró un partit de la lligueta de clasificació, que fins i tot si es perd no passa res, em sembla un  dispendi excessiu. Si almenys hagués aprofitat el viatge per parlar amb els jugadors i persuadir-los de pagar els impostos a Espanya i no al estranger com  han fet altres vegades, i al president de la FEF perquè apretés als clubs per pagar els deutes que tenen amb Hisenda o la Seguretat Social! Però no crec que tingués temps!

Algú s'atreveix a calcular els interessos d'aquest préstec! Diuen que serà en condicions avantatjoses. Bé, tot i aixi, no crec que baixi del 2%. Doncs, si no erro són 2 mil milions d'euros anuals (si fem servir la totalitat del préstec) Si dividiu per 365 dies de l'any crec que pasem de 5, 5 milions diaris. Qui els pagarà, la Banca o l'Estat? No està clar!  Els diners els deixen a l'Estat  a través del FROB (Fons de Reestruturació Ordenada Bancària) i depend si aquest compra accions dels bancs, que crec seria la millor opció, encara que en aquest cas els interessos anirien a càrrec de tots el contribuents. El tema és complicat, però només he volgut ressaltar el detallet dels que manen que no tenen cap classe de mirament ni es preocupen gaire de donar bons exemples a la ciutadania. Pais!!!

P.D. POLINÒMIC es la contracció inicial i final de Polític - Econòmic.

L'EDAT NO COMPTE!...O SI? Setmana 24 "Les Gràcies de l'Empordà"

Del llibre de Pere Coromines, edita l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXVIII                      Les Sardanes de la Festa Major
La vintivuitena gràcia de l’Empordà són les sardanes de la Festa major. Encara quan els meus pares eren joves, es ballaven el contrapàs i la farandola. Avui, si no és el llevant de taula, tant al matí en sortint de l’ofici, com a mitja tarda a la plaça, no hi sentireu més que sardanes. En Pep Ventura va reformar aquesta costum empordanesa. Ell és el creador de la cobla d’ara, que resol amb tan ingènua senzillesa l’intensa sonoritat pròpia de l’aire lliure, la claredat i exacte puntuació del ritme i l’enternidora riquesa del sentiment. Com els grans ordenadors dels pobles, va encaminar l¡anima de la pàtria cap a una llei d’acció. Cal haver passat tot l’any a la muntanya espiant la creixença de les plantes, observant la successió dels dies i de les estacions, mentres tranziten pel firmament el Sol i les estrelles, no oint més que les remors del vent i de les fonts, al cant dels aucells i el ressò tardà de les campanes, per a compendre la lliberadora alegria de la Festa major. Les primeres sardanes són l’expressió commovedora d’anhels llargament cobejats. La sardana imposa als balladors un gest noble i serè. Cadascú va escollint el seu lloc en l’amplia anella que roda acompassada amb un ritme segur, per on el ball devé l’imatge viril d’aqueix món, on roden els homes ensamble amb les muntanyes i els astres del cel. Mes capa el tart del darrer dia, el cançament desferma les ànimes; a la plaça una anella roda a dins de l’altra, i els humans corren adelerats percassant la felicitat que se’n va. El cor s’oprimeix a les hores i l’home sent que se li està acabant un any més de la vida.

                                                   

dimarts, 5 de juny de 2012

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al Setmanari l'Empordà el 5 de juny de 2012

RELACIONS  INTERGENERACIONALS
Amb motiu de l’Any  Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional 2012 vaig ser convidat per l’institut Illa de Rodes, de Roses,  a participar en un seminari de preparació del Dia d’Europa que es va celebrar a primers de maig.

Vaig poder parlar per partida doble, durant uns 25 minuts, primer davant d’una seixantena de noies i nois de 4t d’ESO, moltes més noies que nois, i posteriorment d’una trentena de 1r de Batxillerat. Acostumat a fer-ho davant d’un auditori de persones grans, la primera sensació va ser d’estranyesa i un cert temor a avorrir l’audiència. Mentre anava llegint vigilava una mica quines eren les reaccions dels nois i noies i em va semblar que escoltaven molt atentament. Com que eren dues classes diferents vaig haver de repetir la xerrada i, potser, vaig notar una  receptivitat més accentuada  amb els de més edat. El títol de la conferència, si és que se li pot donar aquest nom a la meva xerrada, va ser “Envellir, un procés natural que dura tota la vida”. Si algú està interessat a llegir-la, la pot trobar al meu bloc a Internet:  http://marticarreras.blogspot.com.

Em va semblar una molt bona iniciativa aquesta d’explicar a les noves generacions les experiències i vivències de les persones grans. Ja fa temps que els organismes gestors dels casals de gent gran estan intentant que aquests centres es vaguin convertint en centres cívics en  què hi tinguin entrada, a més de les persones grans, persones joves que puguin observar de quina manera es desenvolupen les persones grans. S’ha fet ja alguna cosa, però encara  no hi ha  programes concrets per fer activitats conjuntes.

Trobo que la feia que està fent el grup de gegants i cap grossos del Casal de la Gent Gran i de l’Associació de Gent Gran de la nostra ciutat, anant per les escoles de la comarca a ensenyar als nens i nenes les seves actuacions i, fins i tot, com és fan les figures, és digne d’admiració. Si ja des de petits s’acostumen a veure i parlar amb les persones grans no els  serà tan difícil continuar fent’-ho.

Estem a mig any i queden sis mesos més per continuar amb les activitats d’aquest any  una mica especial Però penso que ens equivocaríem si penséssim que arribant a finals  de desembre ja tenim la feina feta  De cap manera, només hem posat les primeres pedres i, per tant, hem de continuar insistint. Les noves generacions de jubilats i jubilades, molt més ben preparades, en tots els aspectes, que els que actualment ja voregem els vuitanta, sabran trobar noves formes de relació. Sempre hem dit que les persones grans no volem ser separades de la resta de la societat i volem col•laborar, segons les nostres possibilitats, a millorar el benestar de tothom. L’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional 2012 ha de ser el trampolí que ajudi a treballar conjuntament

Naturalment que han de ser els joves que tirin del carro, però nosaltres, els grans, els  hem de fer costat. I si, com sembla, les coses ja no tornaran a ser com eren abans de la crisi, podem ensenyar-los com ens vàrem anar sortint. Treballant i sense desaprofitar res. És a dir, amb sacrificis.

Entre les coses que  vaig dir a les noies i nois de l’institut de Roses és que, com a persona gran, lamentava la situació en què, entre tots plegats els haviem  portat. Però que no es pensessin que els que ara teníem sobre els vuitanta anys, quan teníem l’edat d’ells, és a dir, els anys 40,  les perspectives fossin millors que les d’ara. I no només políticament, que també eren pitjors, sinó econòmicament i social. I que per molt que ara plogués a bots i barrals, metafòricament parlant, tornaria a sortir el sol amb més força que mai. I que era important que ara aprofitessin el temps que el saber els obriria les portes del món.

En situacions difícils és quan es veuen les capacitats de les persones. Quan tot és bonic, les possibilitats econòmiques són grans i les facilitats vénen per tots costats,  les coses es fan per inèrcia i si erres, doncs no passa res.  Ara cal estar amatent i no desaprofitar les poques o escasses oportunitats que se’ns presentin.

Potser l’any vinent encara serà un altre any per passar privacions i fer una volta més al cinturó, però penso que després les coses milloraran sensiblement, encara que molt a poc a poc.

                                                                                 Martí Carreras Ginjaume
                                                                                 Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                                 marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                                                 marticarreras.blogspot.com



diumenge, 3 de juny de 2012

L'EDAT NO COMPTE!...O SI? sETMANA 23 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, edita l’any 1919
Amb l’ortografia de  l’època, abans de normalitzat

Gràcia XXVII                            Els plagues de Llers
Una altra de les gràcies de l’Empordà són els plagues de Llers, de qui algun dia vui contar les gestes plenes de seny i de bon viure, i alegres com un cirerer clafert de cireres. Les fetes i malifetes de’n Met Pelatrunfes i d’en Met Jajà podrien passar per apòlegs grecs, si les seves espurnes de malícia passesin de cara l’Olimp, aixís com són de cara el Canigó. Quan els galifardeus van sortir de les Illes decidits a matar-se i van estar tot un dematí a la ratlla de França, ara et mato i ara no’t mato fins que van adonar-se de que`s feia tart per anar a dinar; la sentència que constituïts en Tribunal van dictar, condemnant a una certa mestressa a passar el seient per un verder; la mala nit de la festa major que varen fer passar a l’hostal al  músic que tocava la berra, decantant-li cap a un costat la palla de blat de moro de la màrfega, que són les històries més plaentes de contar. ¿I quan es presentaren a comprar el vi de  Lladó? Tot anava planer, fins que demanaren per a tastar el vi, que per xó hi eren. Entre si aquest és aixut i aquest altre més dolç, van arribar que’ls cellers i les mesures i les botes hi ballaven a davant dels ulls. En Met Pelatrunfes, que feia de gabaig, va dir en veu baixa al seu bergant de companyó que ja no podia més, i aleshores, aquest, que no s‘avenia a estar-se de tastar un vas de vi que li oferien, un ranci que dóna cora, deia el pagès, va interpretar aixís les paraules del francès: Diu que li donguin un tall de llangonissa que si no el repenria