dissabte, 10 de gener de 2009

FIGUERES CAPITAL DE LA CULTURA CATALANA CCC'09

Per publicar al Butlletí de l'Aplec de la Sardana de Figueres del 17.05.2009

SS.SS. (sardanes i submarins -submarins i sardanes) 0 SOS

Que ningú s’esveri, les SS no signifiquen la temuda policia alemanya, sinó que durant tot l’any actual Figueres serà la Capital de la Cultura Catalana, (FIGUERES CCC, 09) i es dedicarà a homenatjar a dues figures cabdals. Una, la del músic Josep Ventura i Casas, més conegut com en Pep de la Tenora, i l’altre la d’en Narcís Monturiol i Estarriol, inventor de l’Ictineo, la primera nau que navegà sota aigua. Sardanes i submarins, o submarins i sardanes poden fer una bona barreja.

En el capítol VI del Llibre de Figueres, l’historiador local Eduard Rodeja i sota el títol de Figuerencs Distingits ens fa una biografia de més de trenta personatges que per la seva vàlua personal es van distingir, començant pel metge jueu Cresques Elias i acabant amb el pintor Salvador Dalí. Naturalment també hi figuren els dos personatges protagonistes de la capitalitat figuerenca d’enguany.

Així ens assabentem que eren coetanis, és a dir que van coincidir a viure en la mateixa època. En Pep va néixer, com és sabut, a l’andalusa població d’Alcalà la Real (Jaen), l’any 1817 i va morir a Figueres l’any 1875. En Narcís, en canvi, sí que va néixer a Figueres, l’any 1819, però va morir a Sant Martí de Provençals (Barcelonès), actualment barri de Sant Martí de Barcelona, l’any 1885. En el moment de la seva mort, el primer tenia 58 anys i l’altre, 66. Joves, com diríem ara els que ja fa anys que hem passat dels 70, però no tant si tenim en compte l’esperança de vida dels que venien al món a principis del segle XIX.

El nen Pep Ventura, amb la seva família va venir a Catalunya, concretament a Roses, quan tenia dos anys i per tant l’any que va arribar al mon en Narcís. Però no va arribar a Figueres, juntament amb el seu pare, fins a l’edat de 13 anys. No sabem si en la infantesa varen freqüentar els mateixos llocs ni si les seves famílies es coneixen.

Sí que podem asseverar que els seus treballs van fer que el nom de Figueres sonés arreu de Catalunya i Espanya i fins i tot a molts indrets del món sencer. Figueres ha sabut correspondre dedicant-los dos carrers, el carrer Monturiol, on va néixer, aleshores anomenat Sant Guillem, i el carrer Pep Ventura, en què durant molts anys hi ha tingut la seu social la Societat Coral Erato, que en temps de Pep Ventura tenia una cobla de la qual formava part. També els han erigit monuments. El que durant molts anys ha sigut l’estampa de Figueres, (actualment reemplaçada per la Torre Galatea i el Museu Dalí), emplaçat a l’entrada, per la part baixa de la Rambla, el rovell de l’ou de la capital empordanesa, segons les inspirades paraules del llibreter Ramon Canet, que va ser inaugurat el 2 de maig de 1918 i que va tenir un pressupost de 25.000 ptes que es varen recaptar amb donatius i festivals, i el d’en Pep, a la Plaça Josep Tarradellas, abans i en el moment de l’erecció del monument, Plaça de la Victòria, va haver d’esperar força anys, i es va inaugurar el dia 11 de maig de 1972, aniversari del naixement de Salvador Dalí, amb un cost de més de 1.000.000 de pessetes, la majoria obtingudes per subscripció popular.

Esperem i desitgem que l’any que Figueres els dedica amb motiu de ser la Capital de la Cultura Catalana, sigui un bon moment per aprofundir en la vida i l’obra de dues personalitats figuerenques importants del segle XIX. Pels que estimem les sardanes desitjaríem que fos l’ocasió per fer surar la nostra dansa, que si algú no hi posa remei necessitarà de més d’un submarí perquè no acabi definitivament a sota aigua.

Sí, perquè la sardana està malalta. Fa justament un any, exactament el 3 de maig del 2008, dia de Santa Creu, el diari La Vanguardia publicava un article de la periodista Pilar Rahola, titulat "Està agonitzant la sardana?", No el reproduiré ja que és llarg, però sí que citaré alguns paràgrafs. (Si algú té interès a llegir-lo sencer, n’hi puc donar una copia).

La periodista llença una sèrie de preguntes incòmodes, que malgrat el temps transcorregut no he vist que ningú contestés. A tall d’exemple: “ Per què la cobla oficial de la Generalitat, mai ha estat dotada de pressupost, ni de programa artístic?” Perquè l’Institut Ramon Llull mai ha projectat la faceta concertista de la música de sardana, malgrat el seu nivell internacional?” “Algú pot explicar perquè un negoci privat anomenat Fira d’Abril, que dura pocs dies, rep més de 230.000 € de subvenció, i el pressupost anual per a la Federació Sardanista es de 80.000 €, pagat pel Consorci de Caixes? La sardana no dona vots?” “Perquè no va anar la cobla oficial de la Generalitat al nodrit viatge institucional de la Fira de Frankfurt, dedicada a Catalunya?”.

I les dues darreres que fan mal de debò: “Per què els partits polítics no varen permetre que la sardana és considerés dansa nacional en el nou Estatut de Catalunya?” .“Contra el dictador Franco, la sardana vivia millor?”

Aquestes i d’altres preguntes es fa la periodista, que dóna algunes dades demolidores:
“L’any 1991 hi havia 250 colles que actuaven en competicions. Avui (2007) ni han 77.
Les entitats que organitzen les sardanes cada cap de setmana estan desapareixent . La mitjana d’edat dels sardanistes està entre 50 i 60 anys. Malgrat tot això, s’han presentat 200 sardanes al concurs Sardana de l’any, es fan 3500 actes sardanistes anualment i es mobilitzen unes 3000 persones cada setmana, que és un nombre raonable, i no obstant això cada vegada menys i més grans, en un procés que sembla imparable cap a la desaparició de la sardana com a ball popular”.

Acaba dient “Sigui com sigui, la més bella de les danses que es fan i desfan, pateix un llanguiment silenciós i si ningú la salva, deixarà un cadàver exquisit, ja que no és agosarat pensar que la classe política catalana ha abandonat la sardana, i només la manté a la UVI amb ajudes puntuals”.

A la vista de tot el que he exposat i aprofitant la sinergia que la Capitalitat de la Cultura Catalana ens donarà a Figueres, per què no intentem entre tots que la ciutat Mare de la Sardana lideri un moviment social important, implicant-hi els polítics locals a fi de salvar del naufragi que s’acosta a la nostra estimada dansa?.Pensem en figures importants figuerenques i empordaneses com en Narcís Monturiol, Pep Ventura, Salvador Dalí, Carles Fages de Ciment, Alexandre Deulofeu, i tants d’altres que varen saber treure a contracorrent la seva rauxa i fer coses de les quals ara ens n’enorgulli’m. Serem capaços de fer l’esforç per aconseguir aquesta sinergia?

Salvant totes les distàncies que facin falta i sense necessitat de fer comparacions, que són odioses, potser caldria mirar cap al món casteller que ha sabut incorporar als seus castells persones vingudes d’altres països. També a exportat les seves construccions a algun país sud-americà, concretament a Xile on estan desenvolupant un programa d’integració social.
Si és veritat que no ho podem fer no hi haurà prou submarins al món perquè la sardana suri i a les dues SS (sardanes i submarins – submarins i sardanes) se’ls incrustarà una O al mig i es convertirà en un SOS clamorós, sostingut, anguniós i preludi del desastre total i definitiu. Que d’això n’hi pot haver per alguns anys, doncs possiblement, però no deixa de ser aclaparador veure el lent i inexorable destí que una meravella creada pel gaudi del poble se’n vagi en orris sense que ningú hi faci res.

A grans mals, grans remeis. Al primer cop d’ull les solucions semblen difícils, però ens resistim a donar-ho tot per perdut. Cal unir totes les forces, deixant-nos estar d’antics malentesos i tots units, fent pinya, donar un nou impuls a la sardana que tingui una embranzida per almenys dos segles més, que és el temps que, més o menys, ens separa ara del dia del naixement d’en Pep de la Tenora.

Tant de bo encertem amb la solució.

Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural
de la Gent Gran de l’Alt Empordà
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

divendres, 9 de gener de 2009

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'EMPORDÀ 06.01.2009 COPAGAMENTS

Feia temps que no en sentíem parlar, però últimament torna a ressonar amb força. En època de vaques magres les primeres bufetades a repartir sempre van cap a els de menys recursos, que també solen ser els que menys possibilitats de protestar tenen.

El tema de contribuir a la despesa farmacèutica de la Seguretat Social ja ve de lluny, i com sempre els pensionistes i jubilats serem els primers a notar-ne les conseqüències. Esperem que es faci de manera raonada tenint en compte els ingressos de cada persona i les seves circumstàncies personals.

A més, caldrà també diferenciar entre els medicaments que es recepten per a una dolença puntual o bé els que són anomenats de llarga durada (TLD), és a dir, els que es recepten per a les malalties cròniques, dels quals no se’n fa malbé cap pastilla, ja que la seva ingesta és diària i per sempre.

De fet, sí que és veritat que els pensionistes i jubilats tenim els medicaments sense pagar, però en certa manera també a vegades i en determinades circumstàncies en haver-nos receptat el metge un medicament genèric que, malgrat tenir la mateixa composició del que estàvem acostumats a prendre, ens sembla que no ens farà el mateix efecte i rebutgem el genèric per comprar el que estàvem habituats a prendre.

I també hem de tenir en compte els nombrosos medicaments que no entren a la Seguretat Social, com la majoria d’específics dermatològics, que si volem curar-nos les malalties de la pell hem rascar-nos la butxaca.

El sistema de copagament no considerem que sigui injust, sobretot si es fa amb seny. De ben segur que una contribució justa i esmerada contribuiria a sanejar les arques del Departament de Salut, i es podrien dedicar més recursos al capital humà - metges, infermeria, administració, serveis auxiliars, etc.- amb noves contractacions i millorar les seves retribucions, en alguns casos força minses. I segurament amb més personal es podrien alleugerir les llargues llistes d’espera que moltes vegades produeixen en els pacients noves patologies derivades de l’estrès produït per la demora a poder ser atesos, ja que tot el sistema actua com un cercle viciós.

Pensionistes i jubilats amb ingressos elevats, per sobre de la mitjana, podrien contribuir amb percentatges petits a la despesa farmacèutica, com ho fan els treballadors en actiu. Sempre hem dit que les persones grans volem participar en el benestar de la població en general i no volem ser considerats com una part que només resulta costosa per a la resta de conciutadans.

Fa unes setmanes hi va haver una gran trifulga per la despesa de més de nou mil euros en el cotxe oficial de la segona autoritat de Catalunya, el president del Parlament. Veritat és que, tant en temps de bonança com en temps de restriccions, els nostres representants haurien de tenir compte de només utilitzar els recursos econòmics necessaris per fer rutllar el país amb eficàcia. Segurament si es vigilessin més atentament els pressupostos i les seves desviacions veuríem amb estupor com se’n van grapats i més grapats d’euros en coses que més tard no resulten útils en absolut. Un exemple son les sucoses quantitats destinades a assessories de tota mena, que tenen quasi tots els departaments, i que moltes vegades resulten supèrflues, per no dir del tot innecessàries.

Vull dir amb tot això que potser en lloc de pessigar sempre cap al mateix costat, aquells a qui amb el nostre vot els donem la facultat, però també la responsabilitat de decidir, haurien de tenir més cura de cap on es desvien els recursos que els votants els proporcionem amb el impostos i taxes de tota mena, tant a l’àmbit de les administracions locals com de les governamentals.

Vaticinem que el tema del copagament, tant dels medicaments com dels actes mèdics, siguin visites als ambulatoris, als hospitals amb els especialistes o en les intervencions quirúrgiques, un dia o altre, de prop o de lluny, se n’haurà de parlar obertament i amb claredat. Desitgem, no obstant això, que abans de prendre mesures que afectin directament la butxaca dels més dèbils, s’hagin exhaurit tots els recursos que evitin la malversació - en el bon sentit de la paraula - dels diners de tots. Si les coses es fan raonadament, les persones grans estarem disposades a col·laborar, com hem fet sempre.

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com