dilluns, 26 de desembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!...O SI?

Setmana 52 LES GRÀCIES DE L’EMPORDÀ

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919.
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia IV Empòrias la grega

La quarta gràcia de l’Empordà que li dóna la glòria del més noble llinatge és Empòrias la grega, per on la sang i la cultura de Fócida devingueren la sal de la nació Indiketa. Ja en temps de Titus Livi les tres ciutats tancades a dins del clos de les muralles, la grega, la dels fills del país i la romana, que hi fondà César, no eren més que una sola metròpoli que escampava terres endins la civilisació mediterrània. Quan els normands acabaren la destrucció de la ciutat, aquesta havia ja emmotllat per sempre l’estructura espiritual d’un poble. D’aquelles “nationem rebellantem magis temere, quam constanter bellantem” que hi havia trobat Porcius Cató, dels nadius “tam ferae et bellicosae genti”contra qui s’havien defensat els foceus per una muralla de quatre cents peus de circuit, no en restava memòria. Mentres que avui encara, regirant la terra, es troven les muralles i han pogut redressar-se les columnes dels porxos i les ares dels temples, grises de les darreres cendres, i les estàtues dels déus. ¿Com ho diria? No sols es troben ànfores en la mar i pedres paganes en les creus, màquines de guerra i mosaics i sepulcres i joies d’or i fins els cubículs de les cortisanes davall les sorres del golf, mes us dic ben verament que si avui podíem cavar en l’ànima d’un empordanès, hi trobaríem relliquies sentimentals qui li pervenen de la Grècia i de la Roma antigues

dilluns, 19 de desembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SI?

Setmana 51 LES GRÀCIES DE L’EMPORDÀ

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919.
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar.

Gràcia III

Les Muntanyes

La tercera gràcia de l’Empordà és la corona de muntanyes del seu front. Lluny de la terra dels meus pares jo les veig aclucant els ulls, assentades amb la majestat del seu etern repòs, llevar les espatlles sota el blau mantell d’un cel puríssim. Allà en la punta de llevant recordo el cap d’En Orfeu guaitant el mar damunt de les ones ressonantes. Més enllà del coll de Banyuls, encara em sembla escalar l’empit que mena a la punta partida damunt les runes de Sant Pere de Roda. Muntanyes de Recasens, les que heu vetllat de dalt estant de la tomba del gegant la llar sagrada dels meus pares, ¿com vos podria oblidar?. Allargant-se devès les terres de ponent, veig les Salines amb la seva cresteria de roques i penso en la barra de Rol.lant que els braus fills de Massanet han fet servir de farola d’ensà que va apagar-se la flama d’una tradició heroica. I ¿qui no ha pujat per Sant Llorens i Albanyà a dalt del puig de Bassegoda, an que no sigui per conèixer al peu del cingle el rentador de les bruixes? Per entre mig d’unes i d’altres muntanyes ens guaita l’avi Canigó, que porta blanca la pelliça, i com si volgués resguardar-nos del Ponent malèfic, la Mare de Déu del Món exten la seva amplia tossa, servant el dolç secret de tantes verges que l’esperança de properes núpcies fou relliscar de dalt a baix de la pedra rossolanta. I aixís va cloent-se la corona, casi aplanada cap el Sur, fins a la mar, per la serra dels Montgrins, que sembla una immensa ratapinyada, i les corones baixes de l’Escala, que empenyen per guaitar aigües endins les Illes Medes. ¡Ai belles muntanyes de l’Empordà, que per més que en siguin de gemades les aigües de les vostres fonts, encara ho són més les maternals memòries que serveu per a mi!.
Vosaltres sou les meves muntanyes de Judea, en les vostres delitoses valls hi he imaginat tos els Betlems de la meva infància, i és per les vostres rutes boscanes per on arribaren els meus Reis d’Orient. .
-----------------------------

dilluns, 12 de desembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 50 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia II La Ciutat
La segona gràcia de l’Empordà és la ciutat: de la mar, del pla i de la muntanya tots els camins hi porten, com en el cos de l’home totes les venes van o venen del cor. La ciutat com en el temps de Roma, és aquí el lloc on es consagren els actes de la vida civil. L’empordanès agrícola dorm a la vora de l’iglèsia rural, on el cristianisme a servat la tradició dels deus llars; mes quan he de vendre els fruits de la terra o ha de comprar les eines de treball, cerca en la ciutat l’abundor dels mercats o de les fires, on el blat vessa de les mesures com una pluja d’or. Aquí venen els pares a contractar els pactes nupcials de les famílies noves, aquí cerca l’home el dolç mareig de la plebs marxanta que crida i atrau, riu i gesticula en la bonança de les més pacífiques victòries A la tarda tornaran les corrues malincóniques a amainar amb recança devès la solitud de les ribes adormides al camp; però mentrestant l’empordanès viu aquí les seves hores de ciutadà, en els hostals i els espectacles públics, en els cafès i en les vies d’on es lleva el rebombori humà, i pacta davant el depositari de la fe pública, i proveeix de tot el bé de Déu de les delícies exòtiques, i recull noves del món, espurnes de cultura, esperances de vida nova, llavors per a la sembra i resplendor.

dimarts, 6 de desembre de 2011

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el 6 de desembre de 2011

NOVES TECNOLOGIES, O NO TAN NOVES

Ens referim als nous sistemes de comunicació, tipus Facebook, que permeten assabentar-te, gairebé a l’instant, del que pensen, opinen o simplement tenen ganes de dir les persones que han acceptat ser amigues teves i, fins i tot, d’altres amb qui no tens cap mena de relació i que simplement comenten alguna cosa que ha publicat alguna de les teves amistats. Permet compartir enllaços, fotografies i vídeo, i només cal una adreça de correu electrònic vàlida per registrar-s’hi. Naturalment que els que no estan dintre del teu cercle d’amistats no els veus el que s’anomena “perfil” i només estàs al corrent de quatre trets de la seva personalitat. Si vols, al teu perfil hi pots incloure una foto actual, o una de quan eres nen/a, o qualsevol altre símbol, dibuix, bandera, etc. O simplement deixar l’espai en blanc. Un servei que ofereix aquesta xarxa, i que penso és molt encertat, és que t’avisen quan és l’aniversari de les teves amistats, amb la suficient antelació per poder felicitar-les en el moment adequat. La persona que no vol fer pública la seva edat pot donar només les dades del dia i mes de naixement, i així rebrà les felicitacions, però ningú s’assabentarà dels anys que compleix.

Nascut l’any 2004, en principi la xarxa estava destinada als estudiants de la Universitat de Harvard (EEUU) i pretenia ser una eina de coneixement per als alumnes. De mica en mica va anant expandint-se per tot el país i, actualment, té més de 450 milions d’usuaris d’arreu del món.

Sembla que el nombre màxim d’amistats que pot tenir una persona és de 5000, xifra que a mi em sembla vertaderament impressionant. Fa gairebé un any que hi estic registrat i no passo de 180. Tot i això quan m’hi connecto estic una bona estona llegint els darrers missatges i, sobretot, els comentaris que s’hi van afegint. Una persona explica una cosa o fa un comentari sobre un esdeveniment i veus que s’hi van afegint de mica en mica, o ràpidament, tota una sèrie de persones que opinen sobre el tema. És el que jo denomino “tertúlia de cafè”, però portada de manera telemàtica i en la qual pots intervenir a qualsevol hora del dia o de la nit, vestit o amb pijama, des de l’ordinador personal o des de qualsevol d’aquests aparells de butxaca als quals són tan afeccionats els joves i que, penso, serveixen per a tot, fins i tot per telefonar, que és pel que van ésser creats.

Les persones que es dediquen a la política tenen en aquests sistema de comunicació una eina que els ajuda, i molt, a publicitar les seves activitats. Que l’alcalde, regidor, president, conseller o ministre de tal o qual lloc ha d’anar a visitar una instal•lació, doncs, apa, primer anuncia que hi va i al cap de poca estona ja hi penja, em sembla que és diu així, una fotografia de l’acte. Fins i tot de tant en tant, hi deixa anar un comentari sobre un tema determinat i espera les reaccions: com si diguéssim una mena de globus sonda per saber les opinions dels ciutadans; tal com es fa amb la premsa tradicional, però amb una resposta molt més ràpida. Només hi veig un problema i és que, a vegades, les persones que hi actuen fan servir qualsevol nom menys el seu vertader i, emparats en l’anonimat es poden dir vertaderes bestieses, i fins i tot, paraules ofensives.

També és una bona eina per a la multitud d’associacions que projecten tota mena d’actes socials, culturals, esportius, i, també, perquè no, per fer publicitat de les activitats d’empreses comercials, mercantils, etc.

En definitiva crec que, en general, és un magnífic sistema de comunicació: àgil, econòmic , ràpid i que arriba a molta gent, cada vegada a més. Per descomptat que també té defectes. Un, ja l’hem apuntat, és l’anonimat o falsa identitat en què es pot actuar. Un altre sería que, com passa amb altres passatemps, enganxa. I pot passar allò que ens deien els nostres pares o avis: “que el llegir no et faci perdre l’escriure” o al revés.

Si que he notat que des que miro la xarxa tinc menys temps per llegir, que és el que sempre havia fet, al menys una horeta diària. Encara, però, em queda el temps suficient pel llibre de lectura mensual del club de lectura de la biblioteca Carles Fages de Ciment, que, naturalment, recomano. Parlo, és clar, des de la jubilació, que com que ja fa quinze anys, òndia com passen els anys, sembla que hagi estat jubilat tota la vida! Per tant el que cal fer es mirar de compaginar-ho tot una mica. I encara queda la televisió; un altre passatemps dels temps moderns, bé, no tant moderns tampoc.

Per acabar, penso que es pot estar una mica per tot. I per descomptat, com que llegir, mirar la Tv o estar a l’ordinador se sol fer assegut, no deixeu per cap circumstància de fer exercici. Especialment caminar, almenys una hora o hora i mitja cada dia. És bo estar al corrent del món en què vivim, però el més important és poder continuar essent en aquest món. I ser-hi en bones condicions físiques i psíquiques. I, l’exercici com el caminar, ho diuen els metges i els que no ho són, no només és recomanable, sinó totalment necessari.

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dilluns, 5 de desembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 49 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919.
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar.

Gràcia I La Gent Empordanesa

La primera gràcia de l’Empordà és la franca i noble i forta gent empordanesa.En la fondària dels seus ulls s’hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora ossuda i musculosa ens mostra el llegat d’una raça de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues, toçuda i brava en el batre de les roques, confiada en la pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de triomfar per seu lliure albir.

L’empordanès es alegre per la seva llealtat, es valent perquè avorreix la mentida i és franc perquè estima la virtut. Si voleu saber lo que són l’hipocresia, la pobresa d’esperit, la fúria gasiva, l’encongiment místic, la traïdoria o la perfidiosa quimera, no hi vingueu pas a l’Empordà. Les bruixes de Llers han fuit devès el Puig de Bassegoda i el Canigó, i de cap a cap de la plana l’empordanès parla amb veu alta i treu l’ànima en fora com un pagà, és hospitalari, recte i compassiu com un creient, i si no realisa l’ideal del varó perfecte, és per aqueix pols de veritat i sensualisme, que li fa avorrir les lleis posades a la virtut, els artificis socials del poder, de la moda i de l’iglésia, i els entrebancs rituaris de l’amor ---------------------------------------

dilluns, 28 de novembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 48 Coses de l'Empordà

Fa uns pocs mesos en el mercat de llibres vells del tercer dissabte de mes, a la Rambla, vaig trobar un llibre que em va cridar l’atenció. El seu títol: Les Gràcies de l’Empordà, original de Pere Coromines (1870-1939) escriptor i home públic , que va destacar com a assagista i novel•lista i va ocupar llocs de responsabilitat dins del camp de la política cultural de Catalunya. L’edició és de l’any 1994 i és facsímil de la primera (1919), ve enriquida per quatre dibuixos de la primera època de Salvador Dalí (1922), inèdits fins el moment i realitzats per encàrrec exprés de l’autor.

Les Gràcies de l’Empordà són 32, i com que la seva lectura m’ha proporcionat unes molt bones estones, he decidit publicar-ne una cada setmana en el blog. Utilitzaré el mateix català que es feia servir en aquells temps i, per tant, no us estranyeu de veure-hi faltes d’ortografia, si comparem amb el català normalitzat.

Espero que gaudiu de les Gràcies com ho fet jo mateix. L’Empordà al què es refereix el Sr. Coromines és l’Alt Empordà. El seu pare va néixer a Biure, d’on va marxar ben jove cap a França i més tard cap a Barcelona, i es va casar amb una dona del seu poble.

També en Pere Coromines, per coses de la política, es va haver d’exiliar a França i en tornar va passar una llarga temporada en terres empordaneses

Així, doncs, durant més de mig any, (trenta dues setmanes), els articles dels dilluns parlaran de l’Alt Empordà i de com el veia un escriptor a començament del segle XX. Si alguna setmana succeís quelcom prou important ho comentaríem i aquella setmana publicaríem dos articles. Desitjo que us agradin les gràcies empordaneses!

dilluns, 21 de novembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SI?

Setmana 47 CRISI (II)

Comentàvem la setmana passada que la cosa va per llarg. Ens haurem d’habituar, doncs, a viure tots plegats més modestament, i fer el que els avis deien: no estirar més el braç que la màniga. Fa uns dies, en la tertúlia de Catalunya Ràdio, l’escriptor Antoni Puigverd mantenia la tesi que tots plegats havíem pecat d’un excés d’optimisme. Bé, ser optimista és quelcom que sempre ens han recomanat per aconseguir un major benestar general de les persones.

Però, si el que volia dir el Sr. Puigverd és que un excés d’optimisme ens allunya de la realitat, és probable que sigui veritat. A vegades dient que tot va bé i que no cal amoïnar-se es tendeix a amagar al cap sota l’ala i anar passant.

Alguns comentaristes no s’amaguen de dir que la generació actual de polítics és de les més mediocres en molts anys, salvat honroses excepcions, que són les que confirmen la regla. Recordo que en una reunió amb persones de l’anomena’t tercer sector, en què també hi participava l’alcalde de Figueres, Sr. Santi Vila, farà més o menys un any i mig, vaig dir exactament el mateix, fent-ho extensiu al món, i no en vaig sortir gaire ben parat. Però es veu que no sóc l’únic que ho penso. Encara que també penso que, en general, els polítics reflecteixen el nivell global del conjunt del país

I això fa pensar. En les actuals circumstàncies necessitem gent amb noves idees que ens portin pel camí de sortida d’aquest gran embolic en què estem immersos. Els trobarem?
-----------------------------------

dilluns, 14 de novembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SI?

Setmana 46 CRISI (I)

Aquests els numerarem perquè sembla que tot això va per llarg. Veus molt autoritzades com ara la del catedràtic de la Universitat Ramon Llull, Santiago Niño-Becerra, que participa a les tertúlies de Catalunya Ràdio i autor de diversos llibres, l’últim dels qual és "Màs allà del CRASH Apuntes para una crisis" ho manifesten explícitament.

Mentre tots pensàvem que ja portàvem més de quatre anys, des de finals de 2007 quan varen començar els problemes de les “subprimes”, resulta que fins mitjans el 2010 estàvem en plena precrisi. Per tant, paciència i barrejar que vénen temps molt més durs. Tret que el probable canvi de Govern de diumenge vinent faci el miracle de fér veure les coses molt diferent de com les veiem ara mateix.

El mencionat professor en el programa “8 al dia” de 8tv, conduit pel periodista Josep Cuní, del dia 2 de novembre, s’inclinava obertament per un Govern de concertació nacional entre els dos principals partits de l’Estat – en que s’hi podrien afegir els altres que ho volguessin -, va dir, i més encara que fos un Govern de tecnòcrates en lloc de polítics. Aquí sí que hi ha un matís important que podríem intentar treballar en futurs comentaris.

Les xifres de persones a l’atur, que aquests primers mesos de tardor han anat en augment, i que sembla que no tenen aturador, són un cercle viciós que aboca cada vegada més persones a la desesperança i fa créixer l’estat de pessimisme generalitzat. Continuarem parlant-ne o, més ben dit, escrivint-ne.

dimarts, 8 de novembre de 2011

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el 8 de novembre del 2011

INDIGNACIÓ? ... I TANT!

He deixat passar uns quants mesos des que la paraula indignats o indignació va inundar les planes dels mitjans de comunicació com feia temps que no passava. No sé si l’autor del llibret Indigneu-vos, que sembla que ha estat el detonant que ha fet esclatar l’espoleta del malestar que anava fent la “xup xup”, havia pensat en les repercussions, moltes positives, i algunes de negatives, de la sortida al carrer de milers de persones, la seva majoria joves, per mostrar el seu desengany per la situació dels mercats de treball, econòmics, financers i el quasi caos, incertesa, por a no tenir futur, malgrat ser la generació amb més estudis universitaris de tota la història.

És bo que les persones es manifestin per expressar el seu descontentament i que ho facin de manera correcta, sense insults, amenaces i coaccions, com va passar el 15 de juny a Barcelona, quan gent, vull pensar que incontrolada, varen actuar violentament intentant impedir que els diputats del Parlament de Catalunya entressin per treballar en la sessió de debat dels pressupostos de la Generalitat. Sóc totalment contrari a les amenaces i la violència de tota mena. Estic a la vora de complir vuitanta anys i, per tant, vaig viure aquell temps ignominiós de la postguerra civil espanyola en que era preceptiu anar amb la boca tancada, no per por dels refredats, sinó per les conseqüències que podia tenir qualsevol manifestació, no només perquè pogués ser contraria als interessos del règim existent, sinó perquè simplement que no fos favorable. Per això em va agafar un cal fred i un malestar anguniós veient les imatges en què l’alcalde de Figueres, persona totalment dialogant amb tothom i de tarannà pacífic, intentava arribar al seu lloc de treball i no podia fer-ho normalment. I com ell altres diputats i diputades. Vergonyós en grau superlatiu.

Una vegada dit tot això, també m’agradaria dir que ja seria hora que els politics escoltessin més el que la gent del poble reclama. Que no fessin més el sord. En aquest temps de vaques magres, seria bo que tothom s’estrenyés el cinturó de veritat. És normal que els polítics cobrin pel seu treball, perquè en cas contrari només els rics és dedicarien a la política, però que ho facin d’acord amb les retribucions del mercat laboral. No es tolerable que hi hagi càrrecs amb retribucions brutes de molts milers d’euros anuals, com ara .els sous dels principals càrrecs de les diputacions, que penso que els hauria de fer mal el cor. Moralment no es poden queixar quan la ciutadania els gira la cara en les eleccions. Jo prou intento convèncer la gent que no tots els politics són iguals, però davant de les evidències he de claudicar.

I que no em diguin que estalviar en sous és la xocolata del lloro. I tampoc que cobren sous per sota del que estableixen les associacions municipalistes, com la Federació de Municipis de Catalunya o l’Associació Catalana de Municipis. Quines persones integren aquests organismes? No és allò de “yo me lo guiso, yo me como, como Juan Palomo?” Voleu dir que no és una altra ensarronada per col•locar més gent del grup que mana? Els estranya que cada dia el malestar sigui més profund?.Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Conselleries, Delegacions del Govern Central. No és excessiva tanta burocratització?.Ah, i a Barcelona, encara una més:l’Àrea Metropolitana!

Les persones grans que vàrem viure el llarg túnel de l’anterior règim teníem l’esperança que amb l’arribada de la democràcia les coses serien més justes. I és veritat que sí que ho són. Però en una mesura que no és satisfactòria de bon tros. I les coses es van eternitzant. Tant, que ha arribat un moment en què alguns nostàlgics de temps passats, amb la rialleta sota el nas, diuen “no volíeu democràcia, doncs ja la teniu”.

No és hora ja de tenir una llei electoral? Fa més de trenta anys de l’aprovació de la Constitució i de l’Estatut. Hem hagut de tenir paciència perquè el període de la transició va ser extremadament perillós. I als joves que pensen que no es varen fer les coses ben fetes els he de dir que rumien el que va passar al 23F del 1981. Com penseu que haguessin reaccionat els poders fàctics un parell d’anys abans? Però ara no hi ha excuses. Les Forces Armades ja fa anys que han assumit el seu paper i penso que l’exerceixen molt correctament..

És hora, doncs, que qui pot fer-ho actuï d’una vegada escoltant el malestar latent i que no actuï d’esquena al poble. Que demostrin, amb fets, no amb paraules, que treballen pel poble. Que es posin al seu nivell. Amb les remuneracions també!. Ja saben allò de la dona del Cèsar, no només ha de ser honrada, sinó que ha de semblar-ho!

En cas contrari, cada dia que passi, el malestar serà més patent i els grups de protesta aniran en augment. Fins a on? Llegim La Matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu i aviat sortirem de dubtes.


Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya.
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dilluns, 7 de novembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 45 ETA

El comunicat de l’organització ETA fet públic el dia 20 d’octubre deia que abandonava definitivament la seva activitat armada i demanava un diàleg, sense condicions prèvies, amb els governs d’Espanya i França. Segurament és una de les notícies més importants dels darrers 43 anys, comparable al canvi del règim franquista a la monarquia parlamentària.

Recordem que va ser l’any 1968 quan va morir assassinat el guàrdia civil José Pardines en la primera acció violenta del grup basc.

Com a mínim hi ha dues generacions d’espanyols que han viscut sempre amb aquesta amenaça latent, ja que com sabem els atemptats no han estat només al País Basc sinó a tota la geografia espanyola. No oblidem Barcelona, Vic, Roses, i altres poblacions d’arreu.

Aquest comunicat tan important no significa la desaparició de la banda i la solució total del conflicte; però, sí que és el pas previ per arribar-hi. Caldrà estar a l’aguait de les converses entre les parts, que poden durar anys. Seria maco que en els tres o quatre anys que encara ens queden de crisi econòmica es pogués arribar a una solució definitiva, sense massa traumatismes entre les parts implicades. Segurament que moltes persones donarien per bons aquests anys de penúries i retallades i que passessin a la historia per ser els anys de l’eradicació del terrorisme.

Tan de bo sigui així! Salut!

dilluns, 31 d’octubre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 44 ELECCIONS

D’aquí a poc dies comença oficialment la campanya electoral que durarà fins a la mitja nit del divendres dia 18, l’endemà tocarà reflexionar (voleu dir que no està tot ja reflexionat?) i el dia 20, precisament el dia del 36è aniversari de la mort del General Franco, que no era gaire amic d’eleccions, anirem a votar.

Durant una quinzena de dies escoltarem els candidats i serà interessant el que diguin ja que, teòricament, els que guanyin les eleccions seran els que ens han de treure d’aquest atzucac en què estem ficats, en bona part perquè els que han governat fins ara no han sabut fer més bé les coses.

Sembla, segons els sondejos i les opinions dels qui hi entenen, que el principal partit de l’oposició en els darrers anys, el Partit Popular, té totes les de guanyar. La qüestió és saber si ho farà per majoria absoluta (la meitat més un dels 350 diputats) o si necessitarà ajuda d’altres partits.

Penso que les majories absolutes no són beneficioses pels països i, fins i tot, tampoc pels partits que les aconsegueixen, ja que la responsabilitat és molt gran i són un contra tots els altres; també perquè la societat no és unicolor, sinó multicolor. I, a més a més,encara que sigui inconscientment, es pot caure en una dictadura de la majoria.

En tot cas, una altre incògnita és saber si el percentatge de participació continuarà davallant. Les persones grans sí que anirem a votar perquè sabem què vàrem passar molts anys sense poder fer-ho. I els joves haurien de tenir-ho en compte.Que hi hagi sort!
----

dilluns, 24 d’octubre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!...O SÍ? Setmana 43 LA PAGA DE NADAL

La secció diària de La Vanguardia del 9 octubre, “ Pel forat del Pany”, comentava la decisió del president Mas de suprimir les pagues extres de Nadal dels polítics i alts càrrecs del Govern i explicava el cas del portaveu, Francesc Homs, que pensava comprar-se una bicicleta amb l’ingrés extra i acabava dient que hauria de recórrer a l’extra de la seva dona que no treballa al sector públic. No tinc res contra el Sr. Homs, al contrari, em sembla una persona assenyada i que s’explica molt correctament, no com d’altres.
No sé si agafar-me l’escrit en broma, encara que el diari esmentat no és gaire aficionat a gastar brometes i a escriure per fer riure. Perquè de riure seria, si no fos que moltes persones tenen vertaderes dificultats per arribar a final de mes. Ja vaig dir la setmana passada que em semblava bé aquesta mesura. Però això no vol dir que considerem que fan un sacrifici enorme. Que provin els del Govern, i altres càrrecs, de passar amb els 1000 euros al mes que és el que cobren molts treballadors, o als 600 o menys que cobren moltes persones jubilades.

Per tant, poca conyeta amb les coses de menjar, que el temps no està per fer bromes o jocs de paraules. Està bé l’humor, però sense ferir susceptibilitats. Almenys és el que penso en aquests temps en què cada dia que passa sembla pitjor que el dia abans i millor que l’endemà.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!.....O SI? Setmana 42 ECONOMIA

Qualsevol persona que llegeixi els diaris i segueixi una mica les tertúlies dels mitjans de comunicació audiovisuals haurà notat que des de fa força temps les notícies econòmiques estan a l’ordre del dia. Retallades per aquí, retallades per allà, cada dia que passa anem veient coses noves. Sembla que el gruix fort de les mesures d’estalvi ha tocat el Departament de Salut. El conseller del ram, l’honorable senyor Boi Ruiz, va tenir un mal començament en manifestar, en una de les seves primeres sortides als mitjans, que les persones que poguessin s’afiliessin a una mútua. Amb el pas dels dies ha aconseguit tenir una bona part dels professionals de la sanitat en peu de guerra.

Segurament que tenim una medicina pública de primer nivell, lloada, no només a l’Estat espanyol, sinó a la resta del món. I això és car, molt car. Renunciar a tot el ventall de prestacions sanitàries es farà dur, però demanar als metges que es rebaixin part del seus sous em sembla injust.

Només un exemple: vaig ser operat al Trueta de Girona aviat farà cinc anys, a cort obert. L’operació va durar de les tres de la tarda a les nou del vespre. Els mateixos metges havien intervingut un altre pacient a les vuit del matí i acabat a la dues de la tarda. La nostra vida depenia d’ells. A aquests professionals se’ls hi ha de rebaixar el sou? Pensem-hi una estona!

Fa pocs dies el Molt Honorable President Artur Mas va anunciar que els integrants del Govern i alts funcionaris de la Generalitat no cobrarien aquest Nadal la paga extra. És una mesura que trobo adequada, per l’exemplaritat que demostra i que tantes vegades hem demanat als polítics. Si això és un començament, anirem bé!

-----------------------------

dilluns, 10 d’octubre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SÍ?

Setmana 41 MÉS QUE UN CLUB

El dia de Santa Mercè el FC Barcelona va celebrar Assemblea de Socis i entre els assumptes a tractar hi havia la ratificació de l’acord amb la Qatar Foundation per lluir durant 5 anys i mig la seva publicitat a la samarreta del primer equip de futbol, amb una compensació total de poc més de 170 milions d’euros.

El vicepresident de l’àrea econòmica va defensar molt bé la decisió de la Junta i va fer una exposició detallada del país, obviant, naturalment, aspectes no massa clars del seu funcionament, Sí, va quedar clar, que no era una democràcia, però va posar exemples d’altres països amb els quals hi tenim relacions i tampoc ho són.

La majoria dels socis/es que hi varen intervenir van manifestar el seu punt de vista, majoritàriament a favor del contracte, adduint la necessitat de buscar finançament.
Posada a votació la proposta de la Junta va ser aprovada per golejada.

No tinc res a dir de la decisió sobirana dels socis/es, però no em puc estar de manifestar que potser un club que vol ser més que un club s’ha hauria de diferenciar dels altres per detalls com no basar-ho tot en aquest carrusel de milionades que no ens pot portar a res de bo.

Les altres dues decisions, una, la de no fumar al camp em sembla perfecte i la de la grada d’animació jove també, sempre que es controlin els violents.

Visca el Barça!

divendres, 7 d’octubre de 2011

PARLAMENT AL TEATRE EL JARDÍ - DIA INTERNACIONAL DE LA GENT GRAN -6-10.2011

Bona tarda. En nom de les companyes i companys del Consell Municipal de la Gent Gran moltes gràcies per venir aquesta tarda a celebrar el Dia Internacional de la Gent Gran, que, com sabeu,  és el 1er d’octubre, i que,  per necessitats del Teatre us oferim avui.

També, com cada any, el dilluns dia 3, els components del Consell de la GGCat varem anar al Parlament per presentar a la Presidència i als portaveus de tots els grups parlamentaris, una sèrie de reivindicacions, resumides en tres ponències.

Em plau llegir-vos una part de la ponència que tracta de la participació de la Gent Gran, en la qual vàrem  dir coses com aquestes:

1. Demanem que el Govern de Catalunya segueixi treballant per promoure la participació de la gent gran, a tots els nivells, ajudant a superar les dificultats existents que obstaculitzin aquesta participació.

2. Demanem als ajuntaments que encara no en tinguin  que creïn una regidoria amb competències de la gent gran –tal com en tenen per al jovent–, a fi de promoure la seva visibilitat i participació en l’àmbit local.

3. Reivindiquem que es creïn més consells consultius de la gent gran, a tots els àmbits de la vida pública, i que els municipis de més de 20.000 habitants creïn el Consell Municipal de la Gent Gran. Les seves decisions haurien de ser vinculants i caldria revisar el decret de la seva creació i les normes de funcionament intern, per tal que pugui donar resposta a la nova realitat.

4. Demanem als partits polítics que replantegin l’escassíssima funció política que donen a les persones grans. Si les llistes electorals tenen en compte la paritat de gènere, estaria bé que també tinguessin en compte la presència de persones grans en les candidatures, en llocs electius.

5. Demanem un impuls a la formació de la gent gran, a la formació continuada més enllà de la vida laboral, perquè no vivim per treballar, sinó que treballem, i ens jubilem, per viure amb la màxima dignitat i autonomia possibles. Aquest impuls ha d’anar dirigit a les aules de la gent gran, als cursos de formació continuada, als cursos universitaris, a l’ús de les noves tecnologies, als grups de lectura, etc.

6. Exigim que la mateixa gent gran assumeixi totalment la direcció i la gestió dels seus centres i casals. Això no exclou que calgui comptar amb el suport econòmic suficient de les institucions i garantint que els equips de suport professional s’ubiquin ens les unitats de direcció adequades.

7. Reivindiquem que es faci difusió de la legislació referent al document de voluntats mèdiques anticipades, on es tingui en compte la voluntat del malalt irreversible a l’hora de decidir sobre les condicions de la seva mort digna.

En aquests temps d’incertesa en què sembla que cada dia sigui pitjor que el dia abans, volem oferir-vos aquesta tarda musical i dir-vos que continuarem treballant per millorar les condicions de vida de les persones grans, sobretot de les més necessitades.

Amb el desig que passeu una bona estona us reitero el nostre agraïment per la vostra participació.

Moltes gràcies.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

L'EDAT NO COMPTE! ...O SI? - .SETMANA 40 ...Y MÉS LLIBRES

La setmana 37 explicava que havia acabat el mes d’agost amb la lectura del llibre Amor i Guerra, en el qual, durant força pàgines es parlava de fets ocorreguts a Figueres, a finals de la guerra civil espanyola.

Curiosament, el primer llibre que he llegit el mes de setembre també parlava de Figueres. El seu títol és La llista i penso que la seva autora, Laia Fàbregas, coneix bé la nostra ciutat ja que explica que el protagonista, un extremeny exiliat a Holanda els anys 60, ve amb la dona i tres fills a viure-hi. El trasllat és recomanat pel metge de la seva dona, que li aconsella anar a un lloc en què el clima sigui més agradable que el d’Holanda. L’home troba feina a la botiga d’electrodomèstics de la “Plaza del Comercio”, que segurament es refereix a la botiga de l’acreditada casa Brunet que tenia el seu establiment on avui és Plaça del Grà, cantonada amb el carrer Esperança. Escullen Figueres perquè s’han assabentat que hi ha inaugurat un museu el pintor Salvador Dalí, i la dona, que també pinta, li interessa molt. Menciona també, que més tard, quan les coses sembla que funcionen més be, es compren un pis al carrer Moreria.

Que la nostra comarca agrada a la gent de Barcelona és cosa sabuda i sempre és agradable que la ciutat on un ha nascut i viscut tola la vida surti en un llibre d’autors, en aquests dos casos, autores, que no en són originàries i que hi reflecteixen un ambient agradable. Gràcies a ambdues!

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al setmanari l'Empordà del dia 4 d'octubre de 2011

LLEI DE LA DEPENDÈNCIA
Els dies, les setmanes, els mesos i els anys passen amb una rapidesa extraordinària. Ja fa més de quatre anys de l’anomenada llei de la dependència. Es tracte de la llei 39/2006 del 14 desembre, que va entrar en vigor el gener del 2007, encara que els primers registres no es varen poder fer fins al mes de maig.

Aquesta llei universal contempla el seu desenvolupament en nou anys, és a dir, del 2007 al 2015, ambdós inclosos. En aquests quatre anys transcorreguts ha fet córrer rius de tinta, ja que la seva aplicació no ha estat tan àgil i clara com es mereixia donada la gran importància i rellevància que s’hi va donar des del començament de la tramitació Els retardaments en l’aplicació dels PIA (Programa Individual d’Atenció) ha provocat incomptables reclamacions. Malgrat tot, continuo pensant que és una bona llei, que s’ha trobat enmig d’aquest període de crisi tan sagnant que encara ha fet retardar més la correcta tramitació.

El passat mes de maig, el Ministeri de Sanitat, Política Social e Igualtat, a través de la secretaria general de Política Social i Consum i la directora general de l’IMSERSO, ha publicat les estadístiques compreses entre gener de 2007 i desembre de 2010.

Una de les principals conclusions és que quatre de cada cinc persones reconegudes com a grans dependents (valorades en Grau III) reben ja les prestacions del SAAD (Sistema d’Autonomia i Atenció a la Dependència), a què tenen dret. La financiació per part de l’Estat ha estat de 5.400.000.000 d’euros, en números rodons. En la financiació intervenen també, en quantitats importants les comunitats autònomes i els ajuntaments El nombre total de persones que reben prestació són: 386.000 amb qualificació de grans dependents (Grau III) i 282.300 de dependents severs (Grau II)

Les persones beneficiàries de les prestacions són majoritàriament dones (el 67%), a causa de la seva major esperança de vida. Però, si analitzem per trams d’edat, hi ha més homes que dones en tots el grups fins als 80 anys. De fet, el 64% de les dones beneficiàries tenen més de 80 anys; en canvi, entre els homes són menys de la meitat els més grans de 80 anys (41%). Entre les persones majors de 80 anys en situació de dependència que tenen dret a una prestació, el 76% ja la reben.

Com hem dit en altres ocasions, aquesta llei no és en exclusiva per a persones grans, però sí que són grans la majoria dels seus beneficiaris. A l’altre extrem d’edats podem dir que fins a finals del 2010 els menors de 3 anys amb dret a prestació sumaven gairebé 2.500, amb un 55% de nens i un 45 % de nenes i que la majoria tenen una valoració de gran dependència (Grau III ).

En el que fa referència a l’instrument de valoració, a la majoria de persones en situació de dependència (57%) se’ls ha aplicat el barem de valoració de discapacitat física, i a la resta (43%) el barem de valoració de malaltia mental o discapacitat intel•lectual. Aquest darrer barem és més freqüent en els grans dependents (Grau III). La major part de les persones beneficiàries (més de 260.000, el 39% del total) viuen en poblacions de més de 50.000 habitants i a prop de 200.000 viuen en entorns rurals, cosa que suposa que el 28% del total habitin en municipis de menys de 5.000 habitants; entre la població general, el percentatge de persones en municipis d’aquest tamany és menys de la meitat, el 13%. És cert que l’índex d’envelliment ès superior en el medi rural, però cal remarcar
que el SAAD ha facilitat l’accés a les prestacions a les persones que viuen en el medi rural. Quant al lloc de procedència només el 0,36% de les persones beneficiàries són estrangers (2415)

Amb data 1 de gener del 2011 es prestaven 414.000 serveis i 386.000 prestacions econòmiques, la majoria d’aquestes darreres són de cuidadors en l’àmbit familiar, el fet que demostra la voluntat de les persones grans de viure en el seu domicili, com ho especifica l’enquesta de l’IMSERSO que és el sistema escollit pel 87% de les persones grans.

Respecte als serveis d’atenció residencial es presten especialment a persones amb una elevada dependència (23% del total de persones amb Grau III Nivell 2). En canvi, entre les persones amb Grau II Nivell 1, només un 9% reben aquest servei.

Ens podríem estendre encara més sobre dades d’aquests primers quatre anys, però l’espai què disposem no ho permet. En una propera informació intentarem saber quines quantitats han aportat les comunitats autònomes i els ajuntaments i quines són les perspectives en vistes a les anunciades, a tots nivells, retallades econòmiques.


Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dissabte, 1 d’octubre de 2011

EL COMPLEX I DIVERS MÓN DE LES PERSONES GRANS - Conferéncia al Cercle Sport Figuerenc, amb motiu del Dia Internacional de la Gent Gran, 30.09.11

Tinc setanta-vuit anys i per començar he de dir que mai he donat una conferència, i avui no en serà una excepció. Sí que he parlat diverses vegades en públic, però només amb una durada d’un màxim de vint minuts. Per tant, el que faré avui serà parlar una estona més llarga procurant no avorrir massa i no cansar l’audiència. La meva xerrada es basarà en gran part en citar el que han dit diverses personalitats sobre el tema de les persones grans, o d’altres temes. Persones conegudes, i no tant conegudes, però no per això menys interessants. No m’allargaré més de cinquanta minuts i faré cas a la Sra. Montserrat Vayreda, aquí va la primera cita, que deia, segons he sentit a dir, “que el que parlava de qualsevol tema més d’una hora era perquè volia demostrar que en sabia molt i molt, és a dir, que era un erudit. I per tant, li farem cas, perquè jo, d’erudit, res de res.

Vaig entrar a formar part de les organitzacions de suport a les persones grans l’any 2002, quan la responsable del Club Sant Jordi de Caixa Catalunya ens va designar al meu amic Paco Ullastre i a mi com a representants seus al Consell Comarcal. Una mica més tard, el que llavors era conseller de Benestar Social del Consell Comarcal, el Sr. Santi Vila, ens va convidar a un grup de persones del Casal de la Gent Gran i del Club Sant Jordi a formar part de la delegació altempordanesa per assistir a les jornades finals del 4t Congrés Nacional de la Gent Gran, a Barcelona.

Per acabar aquest petit resum diré que l’any 2005 el Consell Comarcal em va designar per substituir el Sr. Narcís Oliveres i Terrades com a representant de la comarca de l’Alt Empordà al Consell de la Gent Gran de Catalunya. Per a mi, reemplaçar una personalitat com el Sr. Oliveres, ex senador, ex conseller de la Generalitat i doctor en Dret, la veritat és que em va aclaparar una mica. Com que no sabia si me’n sortiria quan hagués de parlar en públic vaig decidir matricular-me a la Universitat Oberta de Catalunya, la UOC, per cursar estudis de “Tècniques d’expressió oral i escrita”, amb resultats satisfactoris.

Ara, amb el que vàrem celebrar l’octubre de l’any passat ja han estat tres els congressos en què he participat. Penso que, amb una mica de sort, encara puc arribar al del 2014, i ja serà hora de passar el relleu, amb 81 anys complerts. Ja seré una persona gran. Encara que d’això, de a quina edat s’és gran, en parlaré més endavant.

Han passat deu anys i són moltes les reunions, jornades de treball, debats, congressos, “simposiums”, etc. en què he assistit per parlar de les persones grans i les seves problemàtiques, que són múltiples i diverses. Quan l’any 2004 vaig escriure el que pensava que seria un esporàdic article al setmanari Empordà, titulat La Gent Gran i el Segle XXI, no hagués imaginat mai que passaria a escriure-hi mensualment, ara amb el títol de “Les Persones Grans i el Segle XXI” i amb un subtítol adient amb el tema a tractar. En aquell ja llunyà 2004 vaig dir que el segle actual es caracteritzaria per ser el segle definitiu de la reivindicació de les dones i per la implicació en el conjunt de la societat de les persones grans, amb la seva acumulació de vivències i experiències.

Totes aquestes organitzacions que venim a anomenar de suport a les persones grans, tenen per missió principal ajudar els que ostenten el poder de decidir, perquè adoptin les mesures adequades a fi de propiciar el major benestar possible per a les persones grans. I les persones grans amb facultats suficients, tant físiques com psíquiques, tenim tots el deure de participar per què s’aconsegueixin.

L’esperança de vida ha anat en augment en els darrers any i més que ho continuarà fent.
La primera i definitiva conclusió a què es pot arribar en aquest sentit és que la salut és una circumstància vital en el dia a dia de les persones grans. També ho és la situació econòmica, i no ens cansarem de reivindicar que les pensions haurien de ser suficientment dignes per poder viure sense massa dificultats. Disposar d’una pensió adequada ajuda, i molt, en l’estat d’ànim. Ja sabem que els diners no garanteixen la felicitat, però com diuen, les penes amb pa son menys penes. Centrarem el discurs d’avui dividint el complex i divers món de les persones grans en dos apartats:
persones actives i persones amb poca activitat o amb dependència.

PERSONES ACTIVES

De les darreres en parlarem més endavant. Centrem-nos, doncs, ara, en les primeres, les persones actives. La tasca dels casals, associacions, clubs, esbarjos, etc és precisament allargar el primer període, per retardar el segon. Fer el que se’n diu envelliment actiu. Precisament, la Comissió Europea ha proposat que l’any 2012 sigui declarat Any Europeu de l’Envelliment Actiu. Si el Parlament Europeu i el Consell d’Europa ho accepten, crec que pot ser una passa endavant importantíssima. Només amb politiques conjuntes entre tots els països de la Unió Europea podrem fent front a l’enorme quantitat de persones grans que el vell continent anirà acumulant amb el pas dels propers anys. Es calcula que només a l’Estat espanyol, la xifra de persones majors de 80 anys, serà de 7 milions sobre l’any 2060, exactament el triple de les que hi ha actualment. En l’exposició de motius, la proposta fa esment a la darreres projeccions que va fer l’any 2008, l’Eurostat, organisme estadístic comunitari, en què indicava que Europa tindria, l’any 2060, dues persones en edat de treballar per cada persona més gran de 65 anys, mentre que la proporció actual és de quatre per una. Els estudis citats preveuen que, a partir del 2012, la població europea en edat de treballar comenci a minvar i les persones majors de 65 anys augmentin a raó de 2 milions per any, tenint en compte el baby boom posterior a la segona guerra mundial. Un altre estudi estadístic del mateix organisme revela que d’aquí a vint anys un de cada quatre europeus, és a dir, el 25%, serà major de 65 anys i que els sistemes de salut s’enfrontaran, a més a més, al repte creixent de la cronicitat de la població. Entre els projectes per pal•liar aquesta situació destaquen els de la monitarització remota de la salut, com ara la telemedicina, que aplicada a pacients crònics, en el seu domicili o amb solucions de mobilitat, integrat en un model de serveis, pot produir beneficis tant pel sistema de salut com per als pacients, facilitant la comunicació amb els seus familiars, cuidadors i professionals assistencials

Atenent a totes aquestes dades, la Comissió Europea vol que es promoguin les condicions perquè aquestes generacions segueixin més anys dins el mercat laboral i es mantinguin sanes, actives i autònomes el màxim de temps possible. Així mateix, demana que l’envelliment demogràfic no es vegi només com un pes sobre el sistema de pensions o els serveis d’atenció, sinó també com una oportunitat pel que fa a les contribucions que la gent gran pot fer a la societat i a l’economia.

La proposta també propugna l’envelliment actiu com una arma de lluita contra la pobresa i l’exclusió social de la gent gran. Segons l’estudi indicat, l’any 2008, el 19% de les persones majors de 65 anys a Europa corren risc de pobresa. És per això que, a banda de defensar l’ampliació del temps dins del mercat laboral, es vol fomentar, també, la participació de la gent gran a la societat mitjançant el voluntariat com a activitat susceptible d’ajudar-los a superar situacions d’aïllament a la vegada que permet aprofitar el seu potencial.

La proposta demana dedicar l’any 2011 a animar poders públics, interlocutors socials i organitzacions de la societat civil a comprometre’s amb l’assoliment d’objectius específics relatius a l’envelliment actiu. Aquests fets es plasmarien al futur web de l’Any Europeu, i que l’any 2012 se centraria en la posada en marxa dels compromisos adquirits, així com en la sensibilització del públic en general i la presentació dels resultats dels projectes sobre envelliment actiu finançats en el marc de les línies pressupostàries i programes existents.

Les persones grans hem de tenir l’oportunitat de poder transmetre la nostra cultura entre generacions, de poder donar opinió sobre temes d’actualitat, al marge que ens afectin o no. Per tant, malgrat estar retirats, tenim l’obligació d’anar envellint estant actius.

En el grup de persones actives hi podem incloure a totes les persones que freqüenten els centres de la gent gran i que dediquen unes hores a la gran diversitat de cursos que tenen per objecte mantenir en forma el cos i la ment. Està totalment demostrat que l’exercici físic i mental retarda l’envelliment i per això tenen tant d’èxit els cursets que s’imparteixen. Són persones que, a més a més, surten d’excursió, de viatge, amb molta empenta i ganes d’aprofitar el temps.

I no només són les classes pràctiques el que ajuda; també el contacte entre les persones. La soledat en què viuen avui dia moltes persones grans fa que sigui gairebé imprescindible aquesta relació. Aquella estona que passen parlant amb els companys i companyes, fent nous amics, produeix un benefici emocional que allunya malalties i mals de caps. Mig en broma i mig seriosament, a vegades dic que els centres de gent gran estalvien molt diners a la Seguretat Social, pels beneficis a la salut que comporten als que els freqüenten. La doctora Maria Antonia Bonany, que fins el passat mes de juny va ser regidora de Benestar Social de l’Ajuntament de Figueres, va escriure el mes de juliol del 2008 un article al setmanari Empordà, titulat “Més petons i menys pastilles per a la gent gran” en que venia a dir que és més beneficiós l’afecte i la companyia per a la salut de les persones grans, que molts medicaments. I que això ho digui una metgessa és molt d’agrair.

Si tenim en compte que avui dia gairebé el promig del període de jubilació és d’uns 15 a 20 anys, i que naturalment en aquest llarg temps hi haurà circumstàncies de tota mena, i que la soledat, com hem dit, és important, les persones poden passar períodes de depressió més o menys intensos, i, per tant, no puc estar de transcriure una part de la cèlebre Desiderata, escrit anònim, més tard atribuït a Max Ehrmann que va ser publicat sembla que l’any 1692, a la ciutat de Baltimore, de l’Estat nord-americà de Maryland. Entre moltes altres coses diu, traduït de l’anglès:

“.......Evita les persones estrepitoses i agressives que pertorben el teu esperit. Si et compares amb altres pots convertir-te en vanitós o amargar-te, ja que sempre trobaràs persones millors o pitjors que tu. Alegra’t tant pel que aconsegueixis com pels teus plans o projectes. El món està ple de males arts, però no deixis que això et cegui perquè la virtut existeix; moltes persones s’esforcen per grans ideals i la vida està plena d’heroismes. Sigues tu mateix. Especialment, no fingeixis afectes. Accepta amablement el consell dels anys, renunciant amb elegància a les coses pròpies de la joventut. Educa la fortalesa d’esperit perquè et serveixi d’escut en la desgracia sobtada. Però no t’atribolis amb imaginacions. Mols temors neixen de la fatiga i de la soledat. A part d’una saludable disciplina, sigues benèvol amb tu mateix. Ets una criatura de l’univers, igual que els arbres i les estrelles i tens dret a estar aquí. I et sembli o no clar, no dubtis de que l’univers es desenvolupa tal com ha de fer-ho.
..........Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, continua essent el nostre un magnífic món. Tingues prudència. Esforça’t a ser feliç”

Una de les maneres de combatre la soledat és participar en qualsevol mena de voluntariat. Són multituds les associacions de caràcter benèfic que necessiten persones voluntàries que vulguin ajudar-los a complir els seus fins que no són altres que procurar un major benestar per als que més ho necessitin. Les persones grans, mentre estem en plenitud de les nostres condicions físiques i psíquiques, hem de voler participar amb el conjunt de la societat i aplicar el lema original de la Rosa Maria Ymbert (e.p.r.) que va ser regidora de l’Ajuntament de Figueres que deia:“gent gran per la gent gran”.Una manera solidaria que els que puguin ajudin els més desvalguts. Penso, que la satisfacció que s’obté ajudant els que no poden és totalment gratificant.


PERSONES INACTIVES O AMB DEPENDÈNCIA

Aquesta segona part hem de tractar-la amb molta més cura, perquè és la part punyent de fer-se gran. Desafortunadament arriba un dia en què l’activitat comença a minvar, les cames flaquegen, la memòria falla més del compte, les ganes de sortir ja no són iguals, segons quines coses ens fan ànsia de fer. Anirem passant, paulatinament o amb celeritat, depèn, de l’activitat a la inactivitat o a la dependència.

Que consti que malauradament les persones amb dependència no han de ser necessàriament grans. N’hi ha, i força, de joves. Quan expliquem el contingut de la llei, vulgarment dita, de la dependència, en realitat Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència (Llei 39/2006 del 14 de desembre), que aviat ja complirà cinc anys, sempre fem esment a aquesta particularitat, però si que és veritat, i no dir-ho seria amagar el cap sota l’ala, que més del 80% de les persones a qui s’ha reconegut el dret són persones de més de 65 anys. No és la meva intenció estendre’m en les peculiaritats d’aquesta important llei universal, perquè aquí sí que hi podríem passar hores i hores, però vull dir que un servidor l’he defensada, per creure que, malgrat les seves importants deficiències, marca un camí per a la protecció de les persones més febles. Entrada en vigor a partir del maig del 2007, amb recorregut d’aplicació fins al 2015, ha agafat de ple els anys de crisi angoixant que portem des de l’any 2008. La correcta aplicació del seu contingut i del seu reglament en què han d’ intervenir tres administracions: la local, l’autonòmica i la de l’Estat, dificulta també les coses.

Sense cap mena de dubte el tema de l’atenció a les persones que necessiten ajuda és el que ens ocupa més temps en les sessions plenàries del Consell de la Gent Gran de Catalunya. M’agradaria parlar una mica d’un estudi fet l’any passat sobre diferents models de residències.

Fa uns mesos que l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) va encarregar a un grup d’experts en temes gerontològics que fessin un estudi sobre un nou model de residències per a gent gran. Les reunions i deliberacions han durat força temps, però, com que tot arriba, finalment ha vist la llum amb el títol de “Cap a un nou model d’atenció residencial”, una mena de resolució que es considera com a primera part, anomenada document 1.

L’estudi, coordinat per l’Institut Català de l’Envelliment de la UAB, consta de més de 60 pàgines i ha estat distribuït en llengua castellana pels Consells de la Gent Gran de l’Estat espanyol.

Naturalment que el temps de què disposem només permet un resum del seu contingut, però sí que intentaré explicar les idees bàsiques que es considera que han de tenir les residències futures. I aprofito per dir que és un tema que també ha d’interessar a les persones que actualment tenen sobre els 30/35 anys i que, d’aquí a 50 anys, l’any 2060, hauran arribat als 80/85 anys.

Actualment tenim, sobre una població de poc més de 45.300.000 habitants, un total de 2.300.000 persones que tenen més de 79 anys. D’aquí a 50 anys, amb una població estimada de poc més de 52.500.000 habitants, arribarem a 6.900.000 octogenaris. És a dir, amb un augment en xifres absolutes de 7.200.000 habitants, exactament la meitat d’aquest augment, 3.600.000, seran persones de més de 79 anys.

Observin, doncs, que, mentre la població d’Espanya en els propers 50 anys tindrà un augment percentual del 16%, el percentatge d’aquest augment dels de 80 i més anys serà del 200%. Xifres que no em negaran són vertaderament espectaculars. I davant d’aquest panorama és indubtable que cal preparar-se i adoptar les mesures adients, amb temps suficient.

El total de persones grans ingressades en centres residencials, l’any 2008, era de 324.138 distribuïdes en 5.128 centres, més 9.576 en altres sistemes alternatius d’allotjament com pisos tutelats, llars, apartaments, etc. Aquestes xifres representen el 4,37% del total de persones de més de 65 anys, amb quantitats pràcticament iguals entre centres privats i públics, encara que, mínimament, hi ha més places privades. Els diferents apartats de l’estudi són: .

En la introducció s’explica que en els països desenvolupats l’esperança de vida ha anat augmentant progressivament i en alguns, cas d’Espanya, ha anat acompanyat d’una disminució de la natalitat que, al capdavall, ha representat un envelliment de la població. Continua dient que actualment s’està en procés d’adaptació a la Llei 39/2006 del 14 de desembre, de promoció a l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant, de cuidadors no professionals. Ara entrem aquí en un debat amb què altres països dels nostre entorn ja fa algun temps que s’han trobat.

Els objectius són definir un nou model d’atenció residencial que tingui per eix principal
la qualitat de vida i la qualitat d’atenció a les persones i elaboració d’un document de consens sobre aquest nou model d’atenció residencial amb la participació d’un grup d’experts/es

Com a metodologia s’ha fet una revisió de la bibliografia existent sobre els temes d’atenció a les persones grans, sobretot en les residències, i que els idiomes en què hagin estat escrits siguin el castellà, el català, l’anglès i el francès i de la zona geogràfica dels països que parlen aquestes llengües. Malgrat tot, també s’hi han inclòs documents externs a aquests contextos per considerar que podrien aportar coneixements útils per aclarir conceptes.

En el cas d’Espanya, no és fins a l’arribada de la democràcia, l’any 1978, que l’assistència residencial inicia la seva expansió. Durant l’època franquista les persones grans estaven en els anomenats asils, que eren centres amb una visió paternalista i amb usuaris autònoms. Actualment, les residències han diversificat els seus serveis, així com el perfil de les persones ateses. Malgrat que de sempre s’ha definit d’una manera vaga el model general d’estructura i organització dels centres, no ha estat fins a l’arribada de la Llei 39/2006 (anomenada de la dependència) que no s’han establert les bases per a la creació d’un model homogeni en tot el territori espanyol, basades en els principis d’universalitat, d’equitat i accessibilitat, desenvolupant un model d’atenció integral al ciutadà. I que, molt resumides, es concreten en:

Accedir en condicions iguals a les prestacions i els serveis previstos en la Llei.
Gaudir dels drets humans i llibertats fonamentals respectant la seva llibertat i intimitat.
Respectar la confidencialitat en la recollida i tractament de les dades.
Participar en la formulació i aplicació de les polítiques que afecten el seu benestar.
Decidir sobre la tutela de la seva persona i béns.
Decidir lliurament sobre l’ ingrés en un centre residencial.
Exercir de ple els seus drets jurisdiccionals i patrimonials.
Dret a la igualtat d’oportunitats i no discriminació de cap mena.
Dret a no sofrir discriminació per raó d’orientació o identitat sexual.

Van ser escollits els països de França, Alemanya i Gran Bretanya, pel seu pes específic en el context de la Unió Europea, i s’hi van afegir Dinamarca i Suècia, que són dos referents de països que han aprofundit més en l’estat del benestar. L’estudi es basa a fer un repàs de les diferents formes d’enfocar els temes residencials i destaca que en els països nòrdics l’atenció ès molt més completa que als altres països estudiats. L’esforç econòmic que fan en serveis socials és netament superior al d’altres i és rellevant el pes en el finançament que tenen els ajuntaments, que repercuteix en un millor funcionament general de les residències, que s’anomenen de diferent manera segons els serveis que faciliten.

Com a proposta del model espanyol l’eix central de les diferències entre l’actual sistema espanyol i el dels països estudiats recau en l’atenció centrada en les persones. Encara que en bona part de les nostres residències ja ofereixen als seus usuaris una atenció que té com a finalitat millorar la qualitat de vida dels usuaris, cal avançar més en aquest aspecte fins a arribar que la persona sigui el vertader eix de l’atenció. Es tracta, doncs, de reconèixer el dret a la individualitat i particularitat de cada persona. La implicació d’aquest model, a més de significar un canvi del rol de les persones assistides, també significa canvis en els professionals, ja que aquests han d’orientar i assessorar la persona resident però no decidir per ella. És una nova concepció que ha de garantir el dret de les persones grans sobre el seu dia a dia i rebre una atenció segons les seves preferències, a més de la promoció de l’autonomia i independència per arribar a la finalitat última, que és aconseguir una bona qualitat de vida dels residents.

La transició del domicili actual al centre residencial és important, ja que el paper que l’habitatge exerceix en el procés vital de les persones no es té gaire en compte i se subestimen les implicacions emocionals que es desenvolupen, i és per això que el fet d’haver de sortir de casa representa una ruptura amb un espai de protecció, d’il•lusió, de tenir, de ser. Per aquests motius moltes persones grans prefereixen morir a casa, encara que aquesta no estigui en condicions idònies, que traslladar-se a una residència o anar a viure amb els fills. És molt important que el procés de canvi es faci de manera que la persona gran tingui molta informació, ja que cal tenir en compte que passarà de viure en un ambient familiar a un altre de comunitari. El moment d’ingrés pot ser crucial i és important que la persona disposi d’activitats per adaptar-se i integrar-se amb facilitat.

L’interès per la qualitat de vida en les residències ha estat matèria present des de fa temps. La concepció bàsica són els aspectes objectius i subjectius del benestar. La salut, les amistats, la companyonia influeixen en l’estat d’ànim i en concret a sentir-se més o menys content de la vida que les persones porten. Segons la definició que fa l’OMS (Organització Mundial de la Salut) la qualitat de vida consta d’elements tangibles i materials i d’altres d’immaterials i intangibles. Per tant, podríem dir que la qualitat de vida és la possibilitat de satisfer les necessitats i aspiracions materials i la capacitat d’adaptació a les circumstàncies que constrenyen les condicions de vida. Aquestes són les conclusions, resumides “grosso modo” de la comissió d’experts en temes de gerontologia.

També hi ha noves veus que hi prenen part. Per exemple la del meu company en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, representant de la comarca del Maresme, Josep Aracil, que també és President de una associació anomenada “ Eurosènior” que diu en un article titulat: Una mirada al futur, coses com aquestes:
....pot semblar massa agosarat afirmar, d’una manera intuïtiva, que una societat envellida i el capitalisme són incompatibles. Simplement perquè el capitalisme difícilment podrà acceptar l’existència d’un grup parasitari, no productiu, que pot acabar representant una tercera part de la població. De moment ja està desmuntant l’estat del benestar, quines conseqüències més negatives afectaran sobre tot a l’envelliment. També és necessari posar en evidència l’actual model majoritari hoteler de residències geriàtriques, que conceptualment atempta contra la dignitat humans en convertir-les en el negoci dels vells. Es pot veure a la nostra pàgina: www.eurosenior.es/residencies.

En una societat envellida, es compta amb un exèrcit de reserva format per una quarta part de la població, que conserva el seu cervell infrautilitzat, que tot i no envellir, es pot deteriorar si no s’usa. Per als sèniors utilitzar el seu cervell es converteix en una qüestió de supervivència, encara que aquesta necessitat vital no sigui reconeguda. La saviesa dels anys i la radicalitat dels sèniors, en major o menor grau, pressuposen les seves característiques més significatives, les quals poden servir per assignar-los un possible paper històric, de promotors logístics de canvis socials, que necessita per ser assumit com a condició necessària i imprescindible, que aquesta hipòtesi històrica sigui divulgada i coneguda, motiu pel qual la comunicació es converteix en una assignatura pendent. En aquest punt el nostre plantejament és el de joves i sèniors en acció, en el qual aquests darrers es poden constituir com a poder sènior , actuant com a grup d’influència, utilitzant la força dels seus vots.

El company Aracil s’extent molt més en aquest article, però ara i aquí no m’hi allargaré. Qui estigui interessat en el seu contingut complet pot visitar el www indicat o demanar-me’l a mi que gustosament li faré arribar.

Un altre personatge de qui ens poden interessar les opinions és l’escriptor empordanès Josep Pla. En paraules d’una de les persones que més el van tractar essent ja gran, en Josep Valls i Grau, autor de diversos llibres sobre el considerat millor prosista català, deia, en Josep Valls, que el “Sr. Pla no portava gaire be això de la vellesa”

Paraules de l’escriptor de Llofriu:

“Fer-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura, però una caricatura no solament del que s’és, sinó (i sobretot) del que s’ha estat. La vida és un esforç per fer-nos a l'aspecte que tenim quan som vells.

La vellesa és per treballar i la joventut per”disfrutar”. Com que fatalment ens hem de fer vells, si més no hi ha l’esperança que la vellesa ens reportarà l’esmorteïment de les passions. A seixanta anys, la força física relacionada amb la sensualitat sofreix una minva natural —cosa que no vol pas dir que la passió desaparegui, ni de bon tros—. Només passa que la sensualitat es desplaça cap a la imaginació i al cervell. La vellesa, que acosta cap a la mort, sovint incita a llançar-se abrivadament sobre els darrers fruits de la vida, que, pel fet de ser els darrers, són els més importants. Per això els vells estan sempre disposats a fer alguna bestiesa, amb una brusca eliminació del sentit del ridícul. Tots hem conegut persones discretíssimes, que a l’època de la força no havien allargat més el braç que la màniga, i que arribats a vells han fet una atzagaiada escandalosa, de conseqüències fenomenals. En aquesta edat, doncs, les passions són més perilloses que en qualsevol altre moment, i si s’ha de treballar de vell és per prevenir-les al màxim.

Quan constato com es van emblanquint de cabells les persones del meu temps, tinc una gran sorpresa i al mateix temps una invencible tendència a suposar que aquest no és el meu cas. Davant meu, els altres deuen pensar el mateix. Sembla mentida que els anys ens facin tornar tan poca-soltes... però és a base d’aquestes ficcions que hom va arribant, inconscientment, a la fi de la vida”.

En els seus textos hi trobem algunes altres consideracions sobre la vellesa, que per no allargar-me massa passarem de llarg.

Ara, i ja per anar acabant em centraré en el parlament que vaig fer el 4 de maig amb motiu del reconeixement que fa l’Ajuntament de Figueres a les persones que compleixen 90 anys. Em preguntava quan es pot considerar que una persona és gran, i deia:

Que aquesta pregunta segurament era de més bon contestar l’any 1921 quan van néixer el centenar llarg de dones i homes, més dones que homes, que homenatgem en la diada festiva de la Santa Creu dedicada a la gent gran.

Actualment amb l’esperança de vida molt més llarga que a començaments del segle passat, la pregunta és més complexa. Els conceptes han canviat molt al llarg dels anys.

El que no ha canviat, segons l’escriptora i col•laboradora de La Vanguardia, Laura Freixas, és que a la joventut mai pensem que deixarem de ser joves, ja que tal com deia Trotsky “la vellesa és el més inesperat que li pot passar al ésser humà”. No només ignorem que ens anirem fent grans, (com si els vells ho fossin de naixement) sinó que ignorem com. Pensem que envellir consisteix en arrugar-se, encongir-se, tenir terrabastades de salut. Per descomptat que és això, però també moltes coses més.

Alguna d’aquestes coses ens les explica l’escriptora i editora Rosa Regàs, en el llibre “L’hora de la veritat”, una mirada a la vellesa. L’autora és una persona gran ? Nascuda a Barcelona l’any 1933, diu en aquest llibre coses com: “Triguem molt de temps a adonar-nos de com de vells ens veuen els altres; o be “pretendre tornar a ser jove, és gairebé sempre, patètic”; o:“el nostre enemic més poderós viu amagat en l’interior de nosaltres mateixos”. Posa exemples d’il•lustres citant a “Chomsky, Levi-Montalcini, Russell, Picasso, Kant i tants d’altres que en la vellesa segueixen o van seguir creant com ho havien fet tota la vida”.

Un altre exemple el tenim en l’ Stephane Hessel, de 93 anys, que l’any passat va ser rècord de vendes a la culta França, amb un llibret de 32 pàgines, titular “Indignez-vous! (“Indigneu-vos!”), amb més de 2.000.000 exemplars venuts, per sobre del prestigiós premi Goncourt. En aquest llibre, l’autor demana una insurrecció pacífica contra el menyspreu al dèbil, la insolidaritat o l’exaltació dels diners. Nascut a Berlín l’any 1917, nacionalitzat francès l’any 37, va lluitar amb la resistència francesa, va ser detingut per la Gestapo l’any 44, deportat a Buchenwald, condemnat a morir, se’n va escapar canviant la seva identitat per la d’un mort, va fugir, el van atrapar i va tornar a fugir. L’any 1948, quan treballava a les Nacions Unides, va ser un dels dotze redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans. Ara puc afegir-hi que la lectura d’aquest llibre va propiciar que els passats mes de maig i juny diversos milers de persones sortissin al carrer per manifestar la seva indignació sobre l’estat general de la societat i els seus principals dirigents, amb les conseqüències que hem anat veient.

¿És gran una persona de 93 anys, que després d’haver passat una verdadera odissea, és capaç d’escriure quelcom que hagi interessat a tan gran nombre de persones?.

Que cadascú contesti segons el seu lleial saber i entendre. Picasso deia ”S’han de complir molt anys per arribar a ser jove”. El científic català Josep Maria Ferrer Arpi, diu: “sóc un home jove a qui li encanta complir anys”.

No ho vaig dir aquell dia però sí que vull dir ara que la definició, penso que molt encertada, de quan una persona es pot considerar gran la vaig escoltar l’any 2004, a la sala La Mirona de Salt, al professor de filosofia i actualment company meu al Consell de la Gent Gran de Catalunya, en qualitat d’expert, el Sr Josep Maria Terricabres. Deia: no s’és gran mentre es té la facultat de decidir, és a dir, com vols passar el dia, si vols viatjar o quedar-te a casa mirant fotografies antigues i recordant altres temps, llegir o mirar la televisió, caminar o estar-te quiet, menjar el que et ve de gust, i tantes altres coses quotidianes.

En aquest complex i divers món de les persones grans que he intentat resumir a grans trets, podem dir que a la nostra ciutat tenim dos centres molt actius de gent gran: el Casal de la Gent Gran de la Generalitat i el Club Catalunya Caixa, que amb les seves programacions d’activitats i cursets ajuden, i molt, a mantenir en forma física i psíquicament a les persones grans i que amb el Consell Consultiu de la Gent Gran del Consell Comarcal de l’Alt Empordà i el Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres podem dir que tenim treballant a la nostra ciutat i comarca un grup de dones i homes preocupats pels temes de les persones grans.

Un dels nostres objectius principals és implicar els dirigents que cal potenciar les polítiques envers el benestar de la gent gran que ho necessiti. En el que fa referència als centres assistencials de gent gran tenim la Fundació Privada Asil Vilallonga, la residencia de Gent Gran Catalunya i el geriàtric Els Arcs. En aquests llocs i en d’altres similars de la comarca com les residències de Roses, Castelló d’Empúries,Vilafant, l’Escala, Palau-saverdera, Lladó, Vilamalla, el centre de dia d’Agullana, i no sé si n’oblido cap, són ateses, penso adequadament, les persones grans de la nostra ciutat i comarca, que volen passar aquests període de la seva vida sense sotracs importants.

No acabaré sense esmentar unes paraules del Sr. Adolf Molinet, que el dia de l’entrega de les medalles a les persones que aquest any complien 90 anys, ell entre aquestes persones, deia: “ En Salvador Dalí, un home de la nostra terra, manifestava que moltes persones no arriben als vuitanta perquè intenten durant massa temps quedar-se als quaranta” I, continuava el Sr. Molinet: “ tenia tota la raó, no has de lluitar contra el pas del temps, només acceptar-lo, i descobriràs una de les grans belleses de la nostra vida. Hem de pensar que quan marxem, deixem enrere una cosa molt més gran que la nostra vida. Un món sencer que continua en marxa, un món que hem d’haver intentat deixar-lo millor que quan vam arribar, i als que pensen que amb 90 anys ja no val la pena viure, és que encara els falta molt per poder entendre quan un se sent vertaderament viu i feliç”.

Ara sí que acabo, i ho faré dient que sóc conscient que no he dit massa coses noves i que segurament els que heu tingut la paciència d’escoltar-me poques o cap conclusió definitiva n’heu tret. Simplement he intentat explicar de quina manera veig segons el que penso jo i el que pensen altres persones, d’aquest important, divers i complex món de les persones grans.

Fer-se gran és feixuc, no ho dubteu, fins i tot, a vegades, massa. Però tots o gairebé tots mengem per arribar-hi.

La clau de volta rau en saber-ho fer en les millors condicions possibles Us desitjo que totes i tots ho aconseguim. Bona nit i moltes gràcies.

dilluns, 26 de setembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!......O SÍ? SETMANA 39 - ELS MERCATS

No em refereixo als mercats setmanals de la roba, o de fruites i verdures, ni tampoc al mercats i fires tradicionals de les nostres terres. No, són uns mercats més eteris, més sense determinar amb exactitud, però que dominen el món, aquest món nostre tan mal tractat des de totes les vessants. Em refereixo, naturalment, als mercats financers o mercats de valors.

Els que seguim una mica, per estar al dia, les tertúlies de les emissores de ràdio, o de les televisions i llegim els diaris, hem passat un estiu en que no hi ha hagut dia que no es parlés d’economia. Una de les conclusions que he tret és que les coses no poden continuar funcionant tal com ho han vingut fent fins ara, Ara bé, les solucions, això ja és una altra cosa. Tants caps, tants barrets. Ni els que manen de debò, politics i alts funcionaris europeus, es posen d’acord amb les mesures a seguir. He dit els que manen de debò i ara veig que, segurament, els que manen de debò, de debò, no els coneixem ni sabem les seves opinions.

Recordo que, en el ja llunyà any 69 del segle passat, vaig treballar per la societat gestora d’un important fons d’inversió mobiliari, de les tres o màxim quatre que hi havia en aquella època, i en el curset que ens varen fer varen posar de manifest que la borsa i els negocis en general els dominaven, com a molt, unes dotzenes de persones. Suposo que quaranta anys més tard tot continua igual.

No fa gaires dies que en un programa de TV espanyola ens ensenyaven les cases que més es venien a la Costa del Sol. Els preus? Començant per cinc milions d’euros i fins a cinquanta. Com més cares, més sortida!. Algú es deu guanyar bé la vida amb tot aquest enrenou dels mercats financers. Legalment, és clar!

dilluns, 19 de setembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE !.....O SÍ? SETMANA 38 - COSES DE L'EMPORDÀ

El primer article de l’escriptor Quim Monzó després de les vacances, és a dir, el del dia 1 de setembre, es titulava “La noia dels guants”. Amb la seva habitual mestria que, per a mi, l’ha col•locat al capdamunt dels col•laboradors habituals de La Vanguardia, ens explicava un viatge que va fer a Figueres des de Maçanet de Cabrenys per anar a comprar a les dues ferreteries que tenim a la Rambla, i desprès ens descrivia la compra d’un entrepà i de la manera que el va atendre la persona encarregada , que és la que dóna nom al article, la noia dels guants.

Deixant a part el tema central, m’interessa ressaltar que el senyor Monzó fa anys que passa temporades a Maçanet de Cabrenys. Recordo haver coincidit amb ell, a l’hora de l’esmorzar, a l’hostal - restaurant en què jo estiuejava, regentat per la senyora Lola, la Lola de La Quadra, com la coneix tothom.

A la gent de Maçanet de Cabrenys els agrada tenir entre ells una persona amb la popularitat de l’escriptor, crec que el consideren un maçanetenc més, i penso que ell ho agraeix fent sortir sovint el nom del municipi en un diari tant important. I aquesta vegada també ha parlat de Figueres i de tres establiments ubicats a la nostra Rambla.

També a la columna del dia 15, el seu article “Cap a la part del Pirineu” feia un elogi merescut dels vins de l’Empordà i exhortava els restauradors de la comarca que en la seva carta tinguessin un assortiment generós de vins amb DO Empordà.

En nom dels figuerencs i empordanesos en general, vull transmetre al senyor Monzó el nostre agraïment i felicitar-lo pels seus brillants escrits, que moltes vegades ens fan començar el dia amb més força i entusiasme.



!.

dilluns, 12 de setembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!.......O SÍ ? SETMANA 37 LLIBRES D'ESTIU

L’últim llibre que he llegit aquest mes d’agost passat és el guardonat amb el Premi Ramon Llull 2011, editat per Planeta i escrit per Núria Amat, que porta per títol Amor i guerra. És una historia molt ben estructurada de la Guerra Civil Espanyola en què hi participa el cèlebre Ramon Mercader, que més tard es va convertir en l’assassí del conegut polític Trotski.

Setanta cinc anys després del començament d’aquell terrabastall que va trasbalsar durant tres anys les terres d’aquest país i d’haver-ne patit durant força més temps les seves conseqüències, els textos novel•lats d’aquells esdeveniments encara tenen molta acceptació.

En el llibre esmentat, de 335 pàgines, a partir de la 273 i fins a la 300 i poques més, l’acció passa a Figueres. Encara que el text sigui ficció, s’hi descriuen els bombardejos que la nostra ciutat va patir l’any 1939 i també l’explosió del polvorí del Castell de Sant Ferran, amb el resultat d’innombrables morts, ferits i destrucció de tota mena d’edificis.

Una de les darreres frases del llibre m’ha fet rumiar. Diu que “la Guerra Civil Espanyola havia estat un trist resultat del fracàs de la política en la resolució dels problemes socials”. Pensem-hi, sobretot els que tenen poder de decisió, ergo polítics.

dimarts, 6 de setembre de 2011

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al setmanari Empordà el dia 6 de setembre del 2011

PENSIONS I SEGURETAT SOCIAL

Tot aquest important tema de les pensions sembla que ha quedat una mica en suspens a causa de l’extrema situació de crisi, que, com sempre, estan pagant les classes més desfavorides Per tant, em congratulo que la principal organització de persones grans de l’àmbit espanyol no abaixi la guàrdia i estigui disposada a plantar cara per defensar aquest col•lectiu de persones que en la seva joventut varen haver de passar calamitats a manta i que, per tant, seria injust que se’ls escatimessin, encara més, els escassos recursos que es destinen a les jubilacions.

El tema de les pensions de viduïtat clama al cel. Aquesta, com totes les pensions, s’ha de reconèixer quan es produeix una situació de desprotecció. En aquest cas, la pèrdua de rendes salarials o d’activitat professional com a conseqüència de la mort d’un treballador o treballadora. Si a la família es produeix un desequilibri econòmic, el sistema ha de reaccionar amb una pensió que l’alleugereixi, amb independència que la persona beneficiaria treballi o no. La proposta del CEPPMM s’orienta a garantir un mínim nivell digne i suficient, per la qual cosa troben necessari l’augment de la base reguladora de les pensions de viduïtat al 75%, i, quan hi hagin càrregues familiars, aplicar-se el 90% de la base reguladora.

Actualment, i malgrat haver-se aprovat que la base reguladora de les pensions de viudetat fos del 70% en lloc del 52%, aquest augment s’aplica en compte gotes i només es fa efectiu en les persones beneficiàries que tinguin càrregues familiars.

En un altre article publicat al mes de mag del 2010 deia que la Seguretat Social suporta càrregues que haurien de ser finançades des de la fiscalitat general, entre elles el complement a mínims de les pensions, que l’any passat ho va ser només en un 38,82%, i per tant, amb un 61,18% a càrrec de les cotitzacions socials. En els pressupostos per l’any actual l’aportació de l’Estat s’ha incrementat en 100 milions, quantitat totalment insuficient, cosa que fa perillar que es compleixi la disposició transitòria catorzena de la Llei General de la Seguretat Social que estableix que a partir del 2014 tot l’import que es destini pel pagament de complements a mínims es financi amb les aportacions públiques i no a càrrec de la Seguretat Social com ve passant fins ara.

Per acabar amb el tema de les pensions és important dir que el dia 2 d’agost ha estat publicada al BOE núm. 184, la Llei 27/2011 “sobre actualització, adequació i modernització del sistema de Seguretat Social”. Al llarg de 50 pàgines es van desgranant els preceptes reglamentaris de la que s’ha vingut coneixent com a reforma de les pensions. No té res a veure amb les persones que ja perceben qualsevol tipus de pensió, sinó dels futurs pensionistes. Naturalment que la Llei és més restrictiva i que s’endureixen els requisits per tenir dret a la pensió pública, a més dels anys per calcular la base reguladora de la pensió del treballador, vertader camp de batalla per saber la quantitat a cobrar.

Repeteixo que com no comporta canvis en les actuals pensions, no afecta a les persones grans d’avui, però no descartem, una vegada estudiat el text legal, fer algun comentari que pugui servir d’orientació pels futurs pensionistes.

En el proper article farem un resum dels quatre primers anys d’aplicació de la Llei de la Dependència, que també dóna per a molt.

dilluns, 5 de setembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE !......O SÏ ? Setmana 36 La Constitució Espanyola

Data del mes d’octubre de 1978 i només ha sofert una reforma per adequar l’article 13.2 a les normes del tractat de Maastricht, crec recordar que l’any 92, en relació al dret a votar dels estrangers comunitaris.
Sempre que s’ha parlat de modificar la Constitució han sortit veus, algunes força autoritzades, d’altres no tant, que manifestaven la impossibilitat d’efectuar qualsevol reforma al text. Fins i tot, penso que el Rei havia manifestat, no sé si de forma directa o d’amagat, el seu desig que es modifiqués l’article o els articles que fan referència a la successió de la corona. Encara que per a molts juristes això seria obrir la caixa dels trons.
En qualsevol cas, una cosa que semblava que per moure-ho es necessitaven forces extraterrestres, en un pim-pam es posen d’acord els dos partits majoritaris i modifiquen l’article 135. Pensem que aquests partits fa temps que tenen pendent el tema del Tribunal Constitucional i no hi ha maneres. Ah, però això del TC interessa al poble espanyol i la reforma del 135 és una ordre de la enyora Angela Merkel, que és qui veritablement mana.
M’agradaria que algú, amb més enteniment que jo, m’expliqués perquè tanta urgència si a l’apartat 3 de la disposició addicional única de l’esmentat article 135 diu: els límits de dèficit estructural establerts en el 135.2 de la Constitució espanyola entraran en vigor a partir del 2020. Caram, falten més de vuit anys!

Quan jo era petitet escoltava dir a la meva àvia: “A aquells els han fet jurar la Constitució”. Fins que no vaig ser gran no vaig entendre que volia dir que els havien fet passar per l’adreçador. Doncs això!

dilluns, 29 d’agost de 2011

L'EDAT NO COMPTE ! ....O SÏ ? Setmana 35 - Fútbol i més Fútbol

Als afeccionats a l’esport del futbol, vull dir a l’espectacle televisiu, els espera una temporada farcida de partits a totes hores del cap de setmana, i el ressopó del dilluns al vespre, per si encara trobaven que no en tenien prou. Dissabtes tarda i nit, i diumenges igualment, fins i tot a les 12 del migdia, i així la festa serà completa. I ja, a mig mes de setembre, la champions dels dimarts i dimecres i altres copes europees de menys impotància..

Fa més de trenta anys, durant l’anterior règim, es deia, i segurament era veritat, que els que manaven els interessava fer força futbol per la televisió, perquè d’aquella manera distreien el personal i no tenien temps de pensar en altres coses: de com anava el país, etc. No crec que ara els motius siguin els mateixos. Hi ha llibertat total d’expressió i les opinions es poden donar pels mitjans moderns de comunicació. O penseu que potser sí, per tal de propiciar un estat general d’adormiment del poble?

Un incís: tal com diu l’entrenador del Barça, la rivalitat entre aquest equip i el Real Madrid ha arribat tant lluny, que algun dia es faran mal de debò i tot seran lamentacions. Una mica de seny, per favor!

Sigui com sigui, el cap de setmana passat va començar la lliga. Que la sort acompanyi el vostre equip favorit! Ah, entre partit i partit, llegir algun llibre interessant potser no hi sobraria.
-----------------------------------------

dilluns, 22 d’agost de 2011

L'EDAT NO COMPTE !....... O SÍ ? Setmana 34 -Exemple a seguir

L’empresari nord-americà Warren Buffet, tercera fortuna del món per darrere del mexicà Carlos Slim i del seu compatriota Bill Gates, ha fet unes manifestacions criticant la política tributaria de l’actual president dels EEUU, Barek Obama, i ha vingut a dir que els “megàrics”, com és el seu cas, han de pagar més impostos, ja que és vergonyós que els treballadors paguin proporcionalment més. Diu que ell, l’any passat, va pagar poc menys de 7 milions de dòlars, que representaven el 17,40% dels seus guanys, i que la mitjana del que varen pagar els empleats de les seves empreses va ser del 36%.

Com podeu suposar no conec de res aquest senyor, però en principi, les seves manifestacions m’han fet veure que actituds com aquesta haurien de sovintejar molt més. Sobretot per la manera en què s’ha manifestat. Ja sabem que els americans del nord, els grans rics, vull dir, són amants de crear fundacions i revertir guanys. Però sempre queda el dubte de si a través d’aquestes organitzacions eludeixen pagar impostos.

Ell no. Va directament al gra i proposa que deixin de tenir exaccions fiscals i que han de pagar més. Que ús sembla si provéssim d’aplicar-ho aquí? Si més no seria una bona rentada d’imatge dels nostres rics que surten al Forbes, no?

dimarts, 16 d’agost de 2011

L'EDAT NO COMPTE! ......O SÍ ? Setmana 33 - La Noticia del dia.

Tal com va apuntar al Facebook l’Alfons Gumbau Massó, la notícia de portada del TN del migdia, d’ahir dia 15, de TV3 va ésser el fitxatge del futbolista Francesc (Cesc) Fàbregas al Barça desprès d’alguns mesos, o anys, d’intentar-ho.

Amb la quantitat de coses que passen a casa i fora de casa, donar prioritat de portada a un tema esportiu, per molt que ens agradi l’esport, considerem que no és seriós. El club blaugrana pagarà una quantitat de diners penso que exorbitant, es parla de 29 milions d’euros, més 5 de variables i 5 més que el jugador hi posarà del seu sou a raó d’1 milió anual. Òndia, quin serà el sou d’aquest jugador que pugui donar un milió d’euros cada any?

Vaja, que en una època en que milers i milers de joves, amb carreres universitàries i masters a dojo, tenen dificultats per trobar feina, que la noticia del dia 15 d’agost, dia de festa major en molts pobles i ciutats, sigui el fitxatge d’un futbolista i la quantitat de diners que se li paga, ens hauria de fer rumiar una mica. Més aviat penso que hauria hagut de ser una noticia per no ser gaire airejada, sobre tot vist l’estat actual de les economies de tot el món. Però que hi farem! Hi ha el que hi ha! Serà perquè és temps de vacances?

L'EDAT NO COMPTE !...O SÍ ? 15 d'agost del 2011 - Iniciació

Iniciem una nova sèrie setmanal en la qual procurarem donar el nostre punt de vista envers els temes d’actualitat de caire general, siguin de la nostra ciutat o no. Intentarem trobar el costat bo dels esdeveniments. Malgrat això, també farem avinent la nostra repulsa quan sigui necessari. Parlarem de tot, d’esports, de política, de cultura, d’economia, de temes socials, etc. I ho farem d’una manera planera, sense gaires embuts, ni aprofundint amb excés. Més aviat deixant a l’aire les possibles solucions. Textos curts, d’unes vint línies com a màxim. Serà l’opinió d’una persona gran que intenta viure en un món canviant en el qual sembla que ningú hi està totalment de gust. Intentarem demostrar que no és veritat que qualsevol temps passat ha estat millor. A totes les èpoques hi ha hagut dificultats per a moltes persones, mentre que altres no ho han passat del tot malament. L’edat no ha ser cap obstacle per veure les coses clares, i les vivències han de servir per quelcom més que per tenir nostàlgia i somniar en allò que hagués pogut ser i no va ser. En un estat general de coses en què predomina la immediatesa de les xarxes socials, un cop d’ull més assossegat a tot plegat pensem que no hi sobrarà.

dimarts, 2 d’agost de 2011

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà del dia 16 d'agost del 2011

JA LA BALLEM!

Farà dues setmanes que han estat aprovats al Parlament de Catalunya els pressupostos de la Generalitat per l’any 2011 que venen amb les anunciades retallades que la situació actual de l’economia del país requereix.

En hi posem de la manera que vulguem, no queda altra solució que complir les directrius europees. O rebaixem el deute fins al límits que ens han dit, o tindrem el perill de que hàgim de demanar socors amb les nefastes conseqüències que hem vist a Irlanda, Portugal o Grècia. Aquesta vegada va seriosament. No hi ha cap economia mundial que resisteixi un augment del deute que ha passat, en cinc anys, del 2006 al 2010, ambdós inclosos, de 14 mil milions a prop dels 32 mil milions, i amb una previsió per l’actual 2011 de 37 ½ mil milions d’euros.

El Departament de Benestar Social i Família té un pressupost d’exactament el 10% menys que l’any passat, i, per tant, disposarà de 1.746 milions d’euros dels quals 531 seran per a l’atenció a les persones amb dependència i 588 milions a prestacions socials.
Amb la resta, poc més de 627 milions, haurà de fer front a tot el reguitzell de despeses del departament, que suposo no són poques.

Per tant, podem dir que després de tres anys de crisi, és ara quan vertaderament ha començat el ball, o almenys quan la música sona amb més estrèpit. Mentre es podia anar tirant engreixant el deute, doncs mira, qui dia passa any empeny. Però això s’ha acabat, segurament per molt de temps o qui sap si per sempre.

El Sr. Cleries, conseller del Departament, ja va fer de seguida les primeres declaracions, per anunciar, a desgrat seu –“no tenim més remei”-, va dir, que per complir amb els ajustaments pressupostaris s’han de suprimir els ajuts a les famílies que tinguin fills fins a tres anys (i en famílies monoparentals i nombroses fins als 6 anys). Precisament aquestes ajudes havien estat implantades per l’anterior govern de CiU, com a foment de la natalitat.

Un altre estalvi provindrà del programa “altres serveis de protecció social”, com la suspensió de préstecs a entitats socials per a inversions i projectes d’innovació, així com la reducció de subvencions a entitats, especialment per a festes i altres activitats. Va remarcar que, tot i això, les retallades no afectaran a les famílies més vulnerables, ni a la infància ni a la dependència.

Caldrà, doncs, estar atent a com es vagin desenvolupant els fets. Arran de les manifestacions dels anomenats “indignats” vaig escoltar a Tv3 unes manifestacions d’una persona vinculada al Banc d’Espanya, del que no dic el nom perquè no estic segur de saber-lo amb exactitud, que deia, més o menys, que “ja seria hora que els Governs dediquessin més esforços en les politiques per afavorir els joves, encara que anessin en detriment de les que es dediquen a les persones grans”. Vaig contestar immediatament a través del Facebook, que les persones grans no admetríem cap més retallada en els nostres drets adquirits després de molts anys d’esforços personals i col•lectius, ja que alguns dels jubilats actuals hem passat anys molt difícils, com els 40 i 50 del segle passat que, segons el meu parer, i en molts aspectes, no tenen res a envejar als temps actuals. I afegia que segurament les persones grans no teníem la força física i els estudis universitaris dels joves d’ara, però que també sabríem respondre amb arguments contundents i democràtics, a través de les nostres organitzacions.

Ja veieu, doncs, que la feina que tenen els polítics actuals requereix una gran dosi de imaginació per anar sortejant, amb els mínims entrebancs possibles, les dificultats de la vida actual. Al igual que a les famílies, la manca de recursos econòmics ha de fer avivar l’enginy. Quan la bossa és plena no costa gaire fer grans coses, és quan les vaques són magres que cal afinar i demostrar el talent i la vàlua. Esperem que els que hem escollit, entre tots, per governar-nos, estiguin a l’altura de les circumstàncies.

Procurarem tenir-vos ben informats. Almenys aquest es el nostre desig.

Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dimarts, 19 de juliol de 2011

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al setmanari Empordà del dia 19 de juliol de 2011

MISCEL•LÀNIA DE COSES QUE PASSEN (II)

Que la solitud és una de les constants habituals de les persones grans, és admès generalment. Ens explica l’escriptor suec, Johan Theorin, que el protagonista de les seves novel•les, que es diu Gerlof, és un jubilat de 80 anys que viu en una residència i que si li va ocorre perquè ell havia treballat en un centre geriàtric i es va adonar que hi ha molta gent llesta que tenen injustament arraconada i que aquests llocs estan plens d’octogenaris que ningú va a visitar. Una altra notícia força espectacular ens diu que la presó és l’últim refugi dels japonesos d’avançada edat, que roben per anar-hi i fugir d’una societat individualista que els ignora. La policia atribueix aquest fenomen als canvis registrats en la societat nipona, molt més individualista i dura que abans. A la presó hi tenen un sostre, menjar calent i companyia. També en algunes presons han de treballar sis hores diàries, dos menys que els reclusos ordinaris. Un ambient que prefereixen a la indiferència amb què els tracta la societat exterior.

No fa pas massa anys que Suècia era el paradigma de l’estat del benestar i es posava com exemple a seguir. I al Japó hi havia una tradició ancestral de reunir sota un mateix sostre tres generacions d’una mateixa família. Com han canviat les coses! Viure per veure!
-----------------------------
D’impactant és pot adjectivar el reportatge de 30 minuts de Tv3 emès el passat mes de gener i titulat Jubilats busquen feina, en què es veien persones grans de més de 70 anys que han perdut tots els seus estalvis arran de l’actual crisi financera, i que estan obligats a buscar-se la vida perquè les pensions bàsiques que perceben de l’Estat són irrisòries, d’entre 100 i 150 dòlars, equivalent més o menys entre 80 i 120 €. I això passa en l’anomenada primera potència mundial, la tot poderosa societat dels Estats Units de Nord-amèrica. Quin panorama i, sobretot, quin exemple pel món!

-------------------------------
No tinc per costum recomanar llibres, excepte que siguin d’autors empordanesos, però aquesta vegada faré una excepció que confirma la regla. El passat desembre l’escriptora Rosa Regàs (Barcelona 1933) va publicar el llibre L’hora de la veritat, una mirada a la vellesa, en el qual encara la manera d’envellir. Per exemple, diu “ no es pot aturar el temps: pretendre tornar a ser jove és, gairebé sempre, patètic...” De bon llegir i a un preu assequible. Editorial Ara Llibres. També en castellà : La hora de la verdad.

Un altre llibre, que encara que no tracta sobre temes de les persones grans, té la particularitat que ha estat escrit per una persona de 93 anys. Es diu Stephane Hessel i ha batut tots els rècords a França, país eminentment cultural, amb més de 2.000.000 d’exemplars venuts, per sobre del que va obtenir el prestigiós premi Goncourt. El títol del llibret, ja que només té 32 pàgines, és “Indignez vous”, (Indigneu-vos!) L’autor demana una insurrecció pacífica contra el despreci al dèbil, la insolidaritat o l’exaltació del diner. El Sr. Hessel va néixer a Berlín l’any 1917 i quan tenia set anys la seva família es va traslladar a França. Nacionalitzat francès l’any 37, va caure l’any 44 en mans de la Gestapo i deportat al camp de Buchenwald va ser condemnat a mort, va poder canviar la seva identitat per la d’un difunt, va fugir, el van pescar i va tornar a fugir. Va treballar a les Nacions Unides i va ser un dels dotze redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans, l’any 1948. Tota una odissea.
Aquest llibre ha sigut el detonant de les grans manifestacions del anomenats “indignats” amb repercussions a tot el món. Actualment, el mateix autor ha publicat un nou llibre, amb el títol de “Comprometeu-vos”
--- --------------------------
Tots els estudis realitzats sobre l’exercici físic arriben a la conclusió que és beneficiós per a la salut. Els darrers incideixen que simplement caminar uns quaranta minuts tres vegades per setmana augmenta el volum de l’hipocamp, una regió del cervell clau en la memòria, i, per tant, frena la seva pèrdua. Els investigadors han observat que la gènesis en les neurones no es produeix de manera uniforme en tot el cervell, però que els beneficis de l’activitat física són notables en la part relacionada amb la memòria.
I encara que l’atròfia de l‘hipocamp amb l’edat és pràcticament inevitable, ha quedat demostrat que un exercici moderat durant un any augmenta el seu tamany i que el cervell a edats avançades continua essent modelable. Aquests estudis s’han portat a terme en dues Universitat dels EUA, concretament a Illinois i a Pittsburgh.

-------------------------------------.
Anem cap a una nova etapa de la vellesa que necessita autonomia i els experts insisteixen en la necessitat de personalitzar els sistemes d’atenció a les persones grans, i està demostrat que “la vellesa no és un parèntesi en la vida de les persones, sinó una etapa que té uns drets i unes possibilitats” segons paraules del Dr. Marc Antoni Broggi, director del curs “La persona gran malalta: fragilitat i autonomia”. Impartit recentment pel Centre Ernest Lluch de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. El Dr.Broggi considera que és necessari ajudar la gent gran perquè no disminueixi la seva capacitat de decisió, ja que, encara que sigui gran i estigui en situació de dependència física tingui el màxim d’autonomia possible. I va posar com exemple el seu pare, el Dr. Moisès Broggi, que amb 102 anys disposa d’una envejable lucidesa intel•lectual.

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com