L'amic Xavi Toral, ha volgut incloure'm en la seva galeria de #fotografia#retrat #blancinegre, publicant la meva foto actual i una petita ressenya d'alguns trets de la la meva vida i la meva personalitat. Hi estic del tot d'acord, amb unes petites matisacions. Quan diu que tinc una personalitat forta, tot o res, blanc o negre, he de reconèixer que, sobre tot en converses amb els meus amics "rambleros", sovint, segurament més sovint que no voldria, expresso opinions contundents i a vegades sense el suficient raonament. Sobre tot quan parlem de política, ja que em molesta el continuo dir i fer de les persones que si dediquen, que fan el que vulgarment en diem "la puta i la Ramoneta". Ara cap aquí, ara cap allà, segons el vent d'on bufa.
Però com l'ésser humà està ple de contradiccions, i jo no en sóc una excepció, voldria dir que molt sovint, cada vegada més, i com més anys poso més acceleradament, dubto de les meves asseveracions. Les persones que llegeixen els meus articles d'opinió mensuals al setmanari Empordà poden veure que rarament faig conclusions definitives, més aviat ho deixo a la lliure interpretació de cadascú. Els pas dels anys m'ha ensenyat que la veritat absoluta no existeix i que tot es opinable. El que sempre n'havíem dit: "Tot és segons el color del cristall amb que es mira"
Molt agraït, doncs a l'amic Xavi Toral per posar-me en aquesta galeria de figuerencs i empordanesos, tots amb molts més mèrits que els meus. I doblement agraït a totes les persones que han fet comentaris, penso jo, excessivament elogiosos envers la meva persona, així com a les persones que sense expressar la seva opinió, han llegit el reportatge i, algunes, un centenar llarg, han "clicat" el "m'agrada".
Moltes gràcies a tothom i...Salut!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Varis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Varis. Mostrar tots els missatges
dilluns, 17 d’octubre del 2016
dimecres, 27 de juliol del 2016
Article publicat al diari digital figueres.com el 27 de juliol de 2016
AIXÍ HO PENSO, AIXÍ HO DIC!
El tema dels deu
vots per les vicepresidències del Congrés de Diputats ha aixecat molta
polseguera. Sembla que queda clar que cinc provenien del PNB; i els altres... doncs alguns, segurament de
CDC, ara PDC. Política és política. Mai més, vol dir fins demà, que ja veurem
d’on bufa el vent.
No ens ha d’estranyar aquesta manera d’actuar, que sembla
s’ha fet per assegurar-se la composició de grup parlamentari, amb el que
representa de visibilitat i repercussió econòmica. És el vell i tantes vegades
injuriat, però productiu, “peix al cove”. El que no és admissible és fer passar
bou per bèstia grossa. Escoltant les paraules del portaveu del partit, m’ha
semblat que ens tractava a tots com analfabets. O tal com va dir l’alcalde d’Igualada
“no es pot tractar la gent d’idiota”. Altres
veus dintre del mateix partit també han criticat la manca de transparència i, tot s’ha
de dir, la veu d’algun conseller dient que ja li semblava bé l’actuació del
portaveu. Per cert, aquest conseller ha perdut en la cursa per la presidència
del Consell Nacional del nou partit, ja que la candidatura més votada ha estat
la de la alcaldessa de Sant Cugat del Vallés, de tendències, sembla, menys
corporativistes. Ha perdut, malgrat els esforços de la direcció del partit a la
capital empordanesa, que va treballar de valent perquè els figuerencs i figuerenques s’associessin
al PDC i votessin el conseller. Vull remarcar el gest del perdedor que ha
renunciat a unes noves eleccions, que hi tenia dret en no haver arribat la
guanyadora al 50% dels vots, i ha admès la derrota; un gest que l’honora. Al meu entendre el nou
partit haurà de “llaurar” molt per treure’s de sobre el llast del passat. Sembla
que els nous coordinadors, una dona i un home, ho volen intentar, encara que
dubto que el “duet” presidencial els deixi estirar massa la corda. Malgrat tot,
faltaria més, els hem de donar els cent dies de gràcia per veure quines són les
primeres actuacions. No em puc estar de dir que les primeres manifestacions després
de ser elegida, de la nova coordinadora general, han estat per treure ferro al
tema i contemporitzar. Igual que les declaracions a una emissora de ràdio de la
vicepresidenta del nou partit que m’ha semblat que ens volia fer combregar amb
rodes de molí. Nova manera de fer
política? Ai, ai, em sembla que massa diferent no serà.
En aquesta hora
d’incerteses a tots nivells, penso que parlar clar, i, en aquest cas català, és
fonamental. No valen mitges tintes i els administrats demanen als dirigents que
actuïn amb total transparència. Ja sé
que la política es maquiavèl·lica i que no es pot anar amb el lliri a la mà, però penso
que en ple segle XXI, en què les fonts informatives són tantes i tant
diverses, no es por amagar l’ou contínuament, ni anar amb mitges veritats. Així
ho penso i així ho dic.
Salut!
Martí Carreras i
Ginjaume.
diumenge, 24 de maig del 2015
FELICITATS FUTBOL CLUB BARCELONA
Vull felicitar al Futbol Club Barcelona per haver aconseguit el campionat de lliga de futbol de 1ª divisió 2014/15, penso de manera ben merescuda. Però he de dir que el partir d’ahir a l’Estadi em va decebre. Primer presentant un equip de pa sucat amb oli, amb 9 suplents, entre ells un porter que li van xutar quatre vegades a porta, dos van ser gols i un va anar al travesser. I desprès per l’actitud dels jugadors la darrera mitja hora, desprès de l’empat del Deportivo. No van lluitar gens per guanyar i semblava que l’empat ja els hi anava be. Amb això van perjudicar un tercer, que no m’importa qui fos. Penso que és adulterar la classificació. L’entrenador del Barça va dir a la roda de premsa que havien jugat com sempre. No és veritat, si sempre haguessin jugat com ahir no serien campions. I això d’abaixar els braços no és la primera vegada que passa. En el partit de tornada de la “champions”, al camp del Bayern, la segona part es va sortir a deixar fer i així va arribar l’empat i desprès la derrota, penso jo per no humiliar al Pep, que perdent hauria estat el quart partit seguit que perdia, i hauria estat fortament criticat. Però, mira, amb allò no van perjudicar a un tercer, només se’n va ressentir la seva reputació. Ahir ja se sabia que es podia perjudicar a un altre. Ja sé que quan un equip no li va res, i això sol passar quan s’ha aconseguit el títol, els partits són pur tràmit. Però si el Barça és més que un club ho hauria de demostrar sempre. Ja saben que la dona del Cèsar a més de ser honrada ho ha de semblar!.
Cada vegada em costa més d’interessar-me per futbol professional que d’esport no en té absolutament res. Si barregen quantitats enormes de diners i penso que són un mal exemple pels nois i noies que hi juguen per plaer. També el comportament, ratllant la violència, de determinats jugadors, i els tripijocs de la FIFA fa que tot plegat em sembli digna de crítica. Encara que no tot lo dolent és exclusiu del futbol. Els comportaments d’alguns dels màxims dirigents polítics tampoc són exemplars. És el món actual!.
Sé que alguns culers recalcitrants no els agradarà el que dic, però és el que penso. I com deia en Tardà, “algú ho havia de dir”. Ha, desitjo de tot cor que el Barça faci el triplet!. Salut!
Cada vegada em costa més d’interessar-me per futbol professional que d’esport no en té absolutament res. Si barregen quantitats enormes de diners i penso que són un mal exemple pels nois i noies que hi juguen per plaer. També el comportament, ratllant la violència, de determinats jugadors, i els tripijocs de la FIFA fa que tot plegat em sembli digna de crítica. Encara que no tot lo dolent és exclusiu del futbol. Els comportaments d’alguns dels màxims dirigents polítics tampoc són exemplars. És el món actual!.
Sé que alguns culers recalcitrants no els agradarà el que dic, però és el que penso. I com deia en Tardà, “algú ho havia de dir”. Ha, desitjo de tot cor que el Barça faci el triplet!. Salut!
dilluns, 11 de maig del 2015
ELECCIONS MUNICIPALS
Fa gairebé un any i mig que vaig deixar de fer els setmanals comentaris polítnomics (polític - econòmic). Avui, però, en faré una excepció perquè tinc ganes de parlar de les eleccions municipals.
No sé si serà perquè cada vegada sóc més gran, o perquè mi fixo més, o què caram serà, però noto un cert nerviosisme entre les persones que es presenten com a candidats dels diferents partits per ser regidors o regidores. En primer lloc, vull dir que és descoratjador que en les darreres eleccions del 2011 l’abstenció, a la nostra ciutat, fos del 50%, més o menys, encara que ja sé que les actuacions d’algunes persones que es dediquen a la política són decebedores i per tant la gent, els votants, se’n recorden. Però seria bo esmentar que els que ja som grans vàrem haver d’estar molts anys sense poder exercir aquest dret democràtic i, per tant, no l’hauríem de desaprofitar.
Per altra banda crec que les eleccions municipals són les que més afecten a les persones en molts àmbits. No li demanaràs per la vorera trencada al diputat europeu, al del Congrés de Madrid o al del Parlament de Catalunya. Una vegada dit això, també vull dir que no m’agrada el funcionament dels partits polítics (fins i tot em desagrada el nom de partit: sinònim de trencat, desfet, dividit, fragmentat, etc.) I si no, escolteu quan algú surt d’un partit com en diu les mil i una, amb excepcions que confirmen la regla. Per a mi, són un niu d’enveges, intrigues i travetes. Però, és clar, la democràcia és això (algú va dir que era el sistema menys dolent de govern) Fixeu-vos-hi, el menys dolent, no el menys bo! Però si hem escollir entre democràcia (imperfecta) o dictadura, no té color. Democràcia sempre!
Tot això és per dir que penso que més que les sigles del partits hauríem de valorar que les persones que es presenten siguin honestes, que vulguin treballar pel poble, que cobrin segons el temps que s’hi dediquin, sense exagerar, penseu que actualment hi ha una gran quantitat de llicenciats en diverses carreres que cobren sous de misèria, que tinguin en compte les persones, en especial a les més desprotegides.
Podria dir algun nom d’alcaldes de la comarca, ben a prop de Figueres, que els votants del seu municipi els votarien sense mirar les sigles del partit o grup pel qual es presenten. Perquè? Doncs perquè durant els anys que han estat han treballant per a la gent i no ha semblat que s’aprofitessin del càrrec que ocupaven.
Per tant animo totes les persones que es presenten a les eleccions i, que una vegada escollides per la ciutadania entraran a la casa gran, siguin de l’equip de govern o de la oposició, que treballin conjuntament per aconseguir una ciutat que sigui admirada per tothom, transparent i culta, digna successora d’aquella Figueres de final del segle XIX i principi del XX que va destacar en política, en cultura, i socialment. Que així sigui!
No sé si serà perquè cada vegada sóc més gran, o perquè mi fixo més, o què caram serà, però noto un cert nerviosisme entre les persones que es presenten com a candidats dels diferents partits per ser regidors o regidores. En primer lloc, vull dir que és descoratjador que en les darreres eleccions del 2011 l’abstenció, a la nostra ciutat, fos del 50%, més o menys, encara que ja sé que les actuacions d’algunes persones que es dediquen a la política són decebedores i per tant la gent, els votants, se’n recorden. Però seria bo esmentar que els que ja som grans vàrem haver d’estar molts anys sense poder exercir aquest dret democràtic i, per tant, no l’hauríem de desaprofitar.
Per altra banda crec que les eleccions municipals són les que més afecten a les persones en molts àmbits. No li demanaràs per la vorera trencada al diputat europeu, al del Congrés de Madrid o al del Parlament de Catalunya. Una vegada dit això, també vull dir que no m’agrada el funcionament dels partits polítics (fins i tot em desagrada el nom de partit: sinònim de trencat, desfet, dividit, fragmentat, etc.) I si no, escolteu quan algú surt d’un partit com en diu les mil i una, amb excepcions que confirmen la regla. Per a mi, són un niu d’enveges, intrigues i travetes. Però, és clar, la democràcia és això (algú va dir que era el sistema menys dolent de govern) Fixeu-vos-hi, el menys dolent, no el menys bo! Però si hem escollir entre democràcia (imperfecta) o dictadura, no té color. Democràcia sempre!
Tot això és per dir que penso que més que les sigles del partits hauríem de valorar que les persones que es presenten siguin honestes, que vulguin treballar pel poble, que cobrin segons el temps que s’hi dediquin, sense exagerar, penseu que actualment hi ha una gran quantitat de llicenciats en diverses carreres que cobren sous de misèria, que tinguin en compte les persones, en especial a les més desprotegides.
Podria dir algun nom d’alcaldes de la comarca, ben a prop de Figueres, que els votants del seu municipi els votarien sense mirar les sigles del partit o grup pel qual es presenten. Perquè? Doncs perquè durant els anys que han estat han treballant per a la gent i no ha semblat que s’aprofitessin del càrrec que ocupaven.
Per tant animo totes les persones que es presenten a les eleccions i, que una vegada escollides per la ciutadania entraran a la casa gran, siguin de l’equip de govern o de la oposició, que treballin conjuntament per aconseguir una ciutat que sigui admirada per tothom, transparent i culta, digna successora d’aquella Figueres de final del segle XIX i principi del XX que va destacar en política, en cultura, i socialment. Que així sigui!
dilluns, 22 de desembre del 2014
Article de Sònia Masmartí Recasens en els Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos 2014
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI
(Ressenya en els Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos 2014 escrita per Sònia Masmartí Recasens ,desembre del 2014)
En aquest llibre, Martí Carreras, ens ofereix el recull dels 66 articles que l’autor ha anat publicant periòdicament al Setmanari de l’Alt Empordà des de l’any 2004 i fins al juny del 2013, a banda d’una selecció d’alguns dels nombrosos parlaments que ha realitzat l’autor en diferents actes d’homenatge i relacionats amb el món de la gent gran.
El compendi apareix endreçat cronològicament i revela la capacitat de l’autor de viure l’actualitat en primera persona, tant a títol individual amb l’aportació de reflexions personals com en representació d’un col•lectiu que sovint trobem poc representat dins la nostra societat, les persones grans. Així, Carreras, ens dona la visió de l’actualitat en diversos nivells, combinant experiències personal i de l’entorn figuerenc més immediat fins al coneixement d’esdeveniments més generals i la presència en les més altes institucions governamentals.
Com ja ens va demostrar en la publicació de la seva conferència “El complex i divers món de les persones grans”, l’any 2011, Martí Carreras, és lluny de reivindicar únicament les persones grans de la nostra societat com a individus dignes de respecte i veneració, més aviat el to dels seus escrits manifesta la responsabilitat que han d’assumir aquestes persones, en la mesura que els sigui possible, implicant-se en el conjunt de problemes on es troba immersa la nostra societat i treballar i col•laborar activament per cercar-hi sortida. En aquesta nova publicació, ens ofereix una visió amplia i transversal dels nostre entorn i del nostre món, des del punt de vista d’un figuerenc amb experiència vital i que viu intensament l’actualitat.
Així, exposa, comenta i sovint manifesta la seva preocupació sobre temes tan diversos com el paper actual de la dona, del futur dels joves, o en qüestions més genèriques com serien la cultura, l’economia o la sanitat i l’assistència social. L'abast cronològic que compren el recull d’escrits (2004-2013) resulta un valor més afegit a aquesta obra, perquè s’infereix en un dels períodes més convulsos, que a tots els nivells, ha viscut la nostra societat.
Sònia Masmartí Recasens
(Ressenya en els Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos 2014 escrita per Sònia Masmartí Recasens ,desembre del 2014)
En aquest llibre, Martí Carreras, ens ofereix el recull dels 66 articles que l’autor ha anat publicant periòdicament al Setmanari de l’Alt Empordà des de l’any 2004 i fins al juny del 2013, a banda d’una selecció d’alguns dels nombrosos parlaments que ha realitzat l’autor en diferents actes d’homenatge i relacionats amb el món de la gent gran.
El compendi apareix endreçat cronològicament i revela la capacitat de l’autor de viure l’actualitat en primera persona, tant a títol individual amb l’aportació de reflexions personals com en representació d’un col•lectiu que sovint trobem poc representat dins la nostra societat, les persones grans. Així, Carreras, ens dona la visió de l’actualitat en diversos nivells, combinant experiències personal i de l’entorn figuerenc més immediat fins al coneixement d’esdeveniments més generals i la presència en les més altes institucions governamentals.
Com ja ens va demostrar en la publicació de la seva conferència “El complex i divers món de les persones grans”, l’any 2011, Martí Carreras, és lluny de reivindicar únicament les persones grans de la nostra societat com a individus dignes de respecte i veneració, més aviat el to dels seus escrits manifesta la responsabilitat que han d’assumir aquestes persones, en la mesura que els sigui possible, implicant-se en el conjunt de problemes on es troba immersa la nostra societat i treballar i col•laborar activament per cercar-hi sortida. En aquesta nova publicació, ens ofereix una visió amplia i transversal dels nostre entorn i del nostre món, des del punt de vista d’un figuerenc amb experiència vital i que viu intensament l’actualitat.
Així, exposa, comenta i sovint manifesta la seva preocupació sobre temes tan diversos com el paper actual de la dona, del futur dels joves, o en qüestions més genèriques com serien la cultura, l’economia o la sanitat i l’assistència social. L'abast cronològic que compren el recull d’escrits (2004-2013) resulta un valor més afegit a aquesta obra, perquè s’infereix en un dels períodes més convulsos, que a tots els nivells, ha viscut la nostra societat.
Sònia Masmartí Recasens
dimarts, 21 d’octubre del 2014
III Missa sobre l'Empordà
Bona tarda gent gran i no tan gran de l’Empordà: avui ens hem reunit en aquesta falda del Castell de Sant Ferran per celebrar la tercera missa sobre l’Empordà. Aquestes celebracions van començar l’any 2012 amb motiu dels incendis que l’estiu d’aquell any van cremar bona part d’aquesta comarca que tant estimem, amb el desig de fer rebrotar l’esperança a tots els paisatges. La missa de l’any passat es va dedicar a la infància i el seu lema era: “Fem pinya per una infància feliç”.
Enguany, amb el lema “Estimem les nostres arrels”, està dedicada a les persones grans, que, com és sabut, formem una part important de la població, més o menys d’un quinze per cent, i amb perspectives d’augment. Fer-se gran, venir vell, no és cap malaltia; podem assegurar que envellir és un procés natural que dura tota la vida.
No és gaire bo elogiar en excés la feina que fem els humans, però penso que podríem fer una excepció amb les persones que dediquen la seva vida, o part del seu temps, a tenir cura d’altres persones malaltes o persones grans amb dependències, perquè puguin continuar el seu dia a dia. Per tant, el nostre reconeixement i agraïment, tant als familiars com als professionals i voluntaris que fan aquesta tasca tan humanitària.
Ara que fa uns set anys que es va iniciar una crisi que ens aclapara, m’agradaria dir que les persones grans, sobretot les nascudes entre els anys trenta i quaranta del segle passat, vàrem passar una infantessa amb moltes privacions. Teníem gana i poc menjar, havíem de fer servir les cartilles de racionament, no podíem circular lliurement i necessitàvem salconduit per anar a Portbou o a Maçanet de Cabrenys; no podíem opinar de res i, malgrat tot, això sí, amb penes i treballs, ens en vàrem sortir. Per tant, ara també veurem algun dia la sortida d’aquest forat on ens trobem. Mentrestant, els avis i àvies hem hagut de ser sopluig de les nostres famílies, ajudant fills i néts, els uns entrampats per les hipoteques i els altres pel descoratjador atur juvenil.
Per acabar, llegiré un petit fragment del manifest final del Setè Congrés Nacional de la Gent Gran, que va tenir lloc el dia 8 d’octubre al Món Sant Benet, a Sant Fruitós de Bages, en plena Catalunya Central, i al qual vaig assistir convidat pel Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya.
Diu així:
“Cal que és faci el possible perquè Catalunya pugui gaudir d’un estat del benestar que sigui exemple de solidaritat, d’atenció social i sanitària, al màxim de coordinades i centrades en les persones i en les seves necessitats, i que garanteixin el respecte a la dignitat i a la identitat de cada un; les persones grans , i ho diem sempre, com a ciutadans i ciutadanes de ple dret que som, assumim el compromís de col•laborar amb la resta de la societat en tot el que ens afecta i en tots els àmbits, i de participar, en la mesura que sigui possible, en la gestió política del país”.
Només voldria afegir que les persones grans hem estat, estem i estarem sempre al servei de la comunitat, perquè tots junts podem.
Tant de bo els nostres governants encertin en les seves decisions i puguin conduir el nostre país per camins de pau, llibertat i prosperitat. Moltes gràcies.
Enguany, amb el lema “Estimem les nostres arrels”, està dedicada a les persones grans, que, com és sabut, formem una part important de la població, més o menys d’un quinze per cent, i amb perspectives d’augment. Fer-se gran, venir vell, no és cap malaltia; podem assegurar que envellir és un procés natural que dura tota la vida.
No és gaire bo elogiar en excés la feina que fem els humans, però penso que podríem fer una excepció amb les persones que dediquen la seva vida, o part del seu temps, a tenir cura d’altres persones malaltes o persones grans amb dependències, perquè puguin continuar el seu dia a dia. Per tant, el nostre reconeixement i agraïment, tant als familiars com als professionals i voluntaris que fan aquesta tasca tan humanitària.
Ara que fa uns set anys que es va iniciar una crisi que ens aclapara, m’agradaria dir que les persones grans, sobretot les nascudes entre els anys trenta i quaranta del segle passat, vàrem passar una infantessa amb moltes privacions. Teníem gana i poc menjar, havíem de fer servir les cartilles de racionament, no podíem circular lliurement i necessitàvem salconduit per anar a Portbou o a Maçanet de Cabrenys; no podíem opinar de res i, malgrat tot, això sí, amb penes i treballs, ens en vàrem sortir. Per tant, ara també veurem algun dia la sortida d’aquest forat on ens trobem. Mentrestant, els avis i àvies hem hagut de ser sopluig de les nostres famílies, ajudant fills i néts, els uns entrampats per les hipoteques i els altres pel descoratjador atur juvenil.
Per acabar, llegiré un petit fragment del manifest final del Setè Congrés Nacional de la Gent Gran, que va tenir lloc el dia 8 d’octubre al Món Sant Benet, a Sant Fruitós de Bages, en plena Catalunya Central, i al qual vaig assistir convidat pel Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya.
Diu així:
“Cal que és faci el possible perquè Catalunya pugui gaudir d’un estat del benestar que sigui exemple de solidaritat, d’atenció social i sanitària, al màxim de coordinades i centrades en les persones i en les seves necessitats, i que garanteixin el respecte a la dignitat i a la identitat de cada un; les persones grans , i ho diem sempre, com a ciutadans i ciutadanes de ple dret que som, assumim el compromís de col•laborar amb la resta de la societat en tot el que ens afecta i en tots els àmbits, i de participar, en la mesura que sigui possible, en la gestió política del país”.
Només voldria afegir que les persones grans hem estat, estem i estarem sempre al servei de la comunitat, perquè tots junts podem.
Tant de bo els nostres governants encertin en les seves decisions i puguin conduir el nostre país per camins de pau, llibertat i prosperitat. Moltes gràcies.
dijous, 28 d’agost del 2014
ACÚSTICA A FIGUERES
Avui quan he anat a la Rambla, com cada dia al migdia, no he pogut entrar per la part alta degut a la instal•lació del monumental escenari per l’Acústica, que de passada inutilitza uns quants bancs per que les persones descansin i conversin. Però no és el pitjor; el que m’ha fet mal d’ulls ha estat veure el nostre principal passeig convertit en un grandiós bar, amb dotzenes de barrils de cervesa i altres estris. No estic en contra de la música d’aquest festival, però si de que s’ocupin abusivament alguns espais que, al meu entendre, han de tenir un altre ús.
Unes quantes preguntes: Que les parades de fruita i verdura de la Plaça Catalunya hagin de canviar de lloc, ho trobeu normal ? I programar concerts que comencen a les 2 de la matinada, al aire lliure, ho trobeu normal ? Hi ha alguna ordenança municipal que prohibeixi veure alcohol (cervesa) pels carres i places de la ciutat? O que prohibeixi fer soroll pels carrers i places a altes hores de la nit ? És que perquè uns quants guanyin diners es permet tot ? Per cert, he parlat amb un hoteler de la Rambla i no és que estigui content, ans al contrari.
Admeto que el Festival ha donat un cert nom a Figueres, però ja veiem el que passa actualment a Barcelona amb el turisme, que també li ha donat nom. No pot passar quelcom semblant aquí ? Quins drets tenen els ciutadans/ciutadanes que viuen als voltants “d’aquests escenaris entorn del Museu Dalí”, com els anomenen ?.
I quan s’acabi aquest sarau el diumenge 31, tornem-hi amb el vi, una setmaneta més. Encara que aquests dels vins pleguen d’hora i és més suportable. Visca Figueres !?
Unes quantes preguntes: Que les parades de fruita i verdura de la Plaça Catalunya hagin de canviar de lloc, ho trobeu normal ? I programar concerts que comencen a les 2 de la matinada, al aire lliure, ho trobeu normal ? Hi ha alguna ordenança municipal que prohibeixi veure alcohol (cervesa) pels carres i places de la ciutat? O que prohibeixi fer soroll pels carrers i places a altes hores de la nit ? És que perquè uns quants guanyin diners es permet tot ? Per cert, he parlat amb un hoteler de la Rambla i no és que estigui content, ans al contrari.
Admeto que el Festival ha donat un cert nom a Figueres, però ja veiem el que passa actualment a Barcelona amb el turisme, que també li ha donat nom. No pot passar quelcom semblant aquí ? Quins drets tenen els ciutadans/ciutadanes que viuen als voltants “d’aquests escenaris entorn del Museu Dalí”, com els anomenen ?.
I quan s’acabi aquest sarau el diumenge 31, tornem-hi amb el vi, una setmaneta més. Encara que aquests dels vins pleguen d’hora i és més suportable. Visca Figueres !?
dijous, 7 d’agost del 2014
ANECDOTARI DEL SENYOR CARBONA
Del pròleg d’Ana Maria Dalí – Llibre escrit per Carles Fages de Ciment l’any 1984
Com és sabut, el senyor Carbona havia tret de motiu a l’escriptor Puig Pujades “En Peixera”, per la forma que tenia la seva silueta. Quan va treure-li aquest motiu estava lluny de pensar que un dia es posaria en relacions amb la seva filla. La noticia la donava així:
-Escolteu bé, serè el sogre d’en Peixera! I ho deia satisfet, puix Puig Pujades, a més de molt bona persona, era un bon partit.
-----------------------------------------------------------
Hi havia un senyor que tenia el do que quan parlava el senyor Carbona es quedava adormit. Ell ho aclaria així:
-M’adormo perquè quan parla ho fa amb gasos asfixiants.
------------------------------------------------------------
Quan invocava un Sant, així com hi ha qui diu, Sant Antoni Gloriós! Ell deia:
-Santa Perpetua de la Mogoda.
-----------------------------------------------------------
Una tarda a l’Sport estava contemplant una partida d’escacs que es feia interminable, els jugadors es quedaven pensant estones llarguíssimes. Cansat de veure’ls d’aquella manera els digué.
-Señores mios, bueno es pensar però no ensimismarse.
--------------------------------------------------------------
Les nits d’estiu, quan estàvem a la terrassa vora el mar, al meu pare li agradava parlar-nos d’astronomia al meu germà i a mi. Una d’aquestes nits el senyor Carbona, s’hi trobava i digué:
-No sé pas perquè s’hi escarrassa tant – i dirigint-se a nosaltres ens explicà:
-Veureu, és molt senzill. Busqueu quatre estrelles ben brillants que formin un rectangle. Les teniu?.
-Si.
-Doncs ara poseu-les cua. Ho heu fet?
-Sí.
-Doncs és un carro. L’Ossa. L’Ossa Major. Ara busqueu quatre estrelles que formin un rectangle una mica més petit. Les teniu?
-Sí.
-Doncs poseu-les cua. Ho heu fet?
-Sí
-Doncs és un altre carro. Una altra Ossa. Però aquesta és la Ossa Menor. I ja està. Veieu si és fàcil. Ja sabeu astronomia.
Sí, així de fàcil com aquesta lliçó astronomia del senyor Carbona, era llavors la nostra vida
Adéu, Figueres dels anys vint!
Ana Maria Dalí
Com és sabut, el senyor Carbona havia tret de motiu a l’escriptor Puig Pujades “En Peixera”, per la forma que tenia la seva silueta. Quan va treure-li aquest motiu estava lluny de pensar que un dia es posaria en relacions amb la seva filla. La noticia la donava així:
-Escolteu bé, serè el sogre d’en Peixera! I ho deia satisfet, puix Puig Pujades, a més de molt bona persona, era un bon partit.
-----------------------------------------------------------
Hi havia un senyor que tenia el do que quan parlava el senyor Carbona es quedava adormit. Ell ho aclaria així:
-M’adormo perquè quan parla ho fa amb gasos asfixiants.
------------------------------------------------------------
Quan invocava un Sant, així com hi ha qui diu, Sant Antoni Gloriós! Ell deia:
-Santa Perpetua de la Mogoda.
-----------------------------------------------------------
Una tarda a l’Sport estava contemplant una partida d’escacs que es feia interminable, els jugadors es quedaven pensant estones llarguíssimes. Cansat de veure’ls d’aquella manera els digué.
-Señores mios, bueno es pensar però no ensimismarse.
--------------------------------------------------------------
Les nits d’estiu, quan estàvem a la terrassa vora el mar, al meu pare li agradava parlar-nos d’astronomia al meu germà i a mi. Una d’aquestes nits el senyor Carbona, s’hi trobava i digué:
-No sé pas perquè s’hi escarrassa tant – i dirigint-se a nosaltres ens explicà:
-Veureu, és molt senzill. Busqueu quatre estrelles ben brillants que formin un rectangle. Les teniu?.
-Si.
-Doncs ara poseu-les cua. Ho heu fet?
-Sí.
-Doncs és un carro. L’Ossa. L’Ossa Major. Ara busqueu quatre estrelles que formin un rectangle una mica més petit. Les teniu?
-Sí.
-Doncs poseu-les cua. Ho heu fet?
-Sí
-Doncs és un altre carro. Una altra Ossa. Però aquesta és la Ossa Menor. I ja està. Veieu si és fàcil. Ja sabeu astronomia.
Sí, així de fàcil com aquesta lliçó astronomia del senyor Carbona, era llavors la nostra vida
Adéu, Figueres dels anys vint!
Ana Maria Dalí
dijous, 31 de juliol del 2014
ANECDOTARI DEL SENYOR CARBONA
Del pròleg d’Ana Maria Dalí – Llibre escrit per Carles Fages de Ciment l’any 1984
La casa de la il•lustre família Roger es troba al carrer Monturiol a prop de la casa on vivíem nosaltres. Els hereus d’aquesta gran família empordanesa, Antoni i Eugeni, eren artistes i bastant bohemis. Eugeni era amic de la Tòrtola València. Un a vegada que la Tórtola vingué a actuar a Figueres, s’instal•là amb el seu amic Eugeni a la casa pairal dels Rogers. Això en aquell temps a Figueres promogué molts comentaris. El senyor Carbona vingué a donar-nos la notícia. Abans de saludar digué:
-Voleu el menú ? Plat del dia: Roger amb Tòrtola.
-----------------------------------------------
L’any 1925 anà a passar l’estiu a Cadaqués amb la seva família. Una nit que feia molta calor ens trobàvem reunits a la terrassa de casa. Tot i estar vora el mar hi feia una calor insuportable i cada vegada més forta. Comentàvem que allò no era natural i que semblava com si hagués de passar algun fenomen de la natura. De cop, el cel es tornà d’un color vermellós. L'aire quasi cremava. Eren les dues de la matinada.
-Mireu que si ara sortís el sol- digué el meu pare - jo em pensaria que m’he tornat boig.
A la qual cosa el senyor Carbona contestà ràpid – Doncs jo em pensaria que s’hi ha tornat ell
---------------------------------------------------
Explicava una anècdota bastant extraordinària, quan un contertulià l’interrompé dient:
-Aquesta no me l’empasso.
A la qual cosa el senyor Carbona contestà “-És clar, com que sou tant estret de canyó!.
---------------------------------------------
Era molt noctàmbul i una matinada, quan es retirava a dormir, trobà els homes que escombraven els carrers que encara portaven els uniformes d’estiu.
-Demà poseu-vos els uniformes d’hivern perquè ja comença a fresquejar.
Així ho feren, perquè en aquell temps el senyor Carbona era l’alcalde de Figueres.
-----------------------------------------------------
La casa de la il•lustre família Roger es troba al carrer Monturiol a prop de la casa on vivíem nosaltres. Els hereus d’aquesta gran família empordanesa, Antoni i Eugeni, eren artistes i bastant bohemis. Eugeni era amic de la Tòrtola València. Un a vegada que la Tórtola vingué a actuar a Figueres, s’instal•là amb el seu amic Eugeni a la casa pairal dels Rogers. Això en aquell temps a Figueres promogué molts comentaris. El senyor Carbona vingué a donar-nos la notícia. Abans de saludar digué:
-Voleu el menú ? Plat del dia: Roger amb Tòrtola.
-----------------------------------------------
L’any 1925 anà a passar l’estiu a Cadaqués amb la seva família. Una nit que feia molta calor ens trobàvem reunits a la terrassa de casa. Tot i estar vora el mar hi feia una calor insuportable i cada vegada més forta. Comentàvem que allò no era natural i que semblava com si hagués de passar algun fenomen de la natura. De cop, el cel es tornà d’un color vermellós. L'aire quasi cremava. Eren les dues de la matinada.
-Mireu que si ara sortís el sol- digué el meu pare - jo em pensaria que m’he tornat boig.
A la qual cosa el senyor Carbona contestà ràpid – Doncs jo em pensaria que s’hi ha tornat ell
---------------------------------------------------
Explicava una anècdota bastant extraordinària, quan un contertulià l’interrompé dient:
-Aquesta no me l’empasso.
A la qual cosa el senyor Carbona contestà “-És clar, com que sou tant estret de canyó!.
---------------------------------------------
Era molt noctàmbul i una matinada, quan es retirava a dormir, trobà els homes que escombraven els carrers que encara portaven els uniformes d’estiu.
-Demà poseu-vos els uniformes d’hivern perquè ja comença a fresquejar.
Així ho feren, perquè en aquell temps el senyor Carbona era l’alcalde de Figueres.
-----------------------------------------------------
dilluns, 28 de juliol del 2014
Comentari politnómic (político económic)
LA CONFESSIÓ DE JORDI PUJOL Setmana 32
Encara que vaig dir que descansaria fins al setembre o potser no tornaria escriure cap més comentari, el fet que el Molt Honorable Jordi Pujol i Soley, vint-i-tres anys president de la Generalitat de Catalunya, hagi confessat tenir uns milions d’euros a l’estranger, és a dir sense regularitzar al fisc, fa que vulgui comentar quelcom.
Vertaderament el cop ha estat fort i és probable que ho noti la política catalana. La decepció ha esta forta per a les persones, moltes, que veiem en el molt honorable un exemple a seguir. Un altre exemple que havíem de seguir, en el seu moment, era el del senyor De la Rosa i ja sabem com va anar.
Per tant, el meu rebuig total i absolut al seu comportament. Malgrat tot continuo pensant el que vaig dir el 7 d’octubre de 2007 quan va venir a inaugurar les aules per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ho penso actualment.
Vaig dir: “Una de les persones que es rebel•laven contra el sistema franquista va ser el jove Jordi Pujol i Soley, que l’any 1960, quan tenia trenta anys, va ser detingut, acusat, jutjat i condemnat a set anys de presó, dels quals va complir-ne dos i mig a la de Torrero, a Saragossa i un desterrament a l’estimada Girona, per proclamar idees democràtiques i catalanistes. És a dir, per lluitar per la llibertat” .
Per tant, el meu agraïment al que va fer fa 54 anys, en una època que les presons franquistes no eren precisament com la d’el Puig de les Basses, i el meu rebuig al que ara ha confessat. Dit això, penso que si tothom que ha tingut poder confessés les seves malifetes no tindríem prou paper de diari per donar les notícies. El poder corromp, llevat de les exempcions que confirmen la regla. Per altra banda, el funcionament dels partits polítics tradicionals ha quedat demostrat que no serveix, que la gent no hi confia. El degotall de corrupció és imparable, com una gota d’oli s’estén per tot arreu i sembla que no té aturador. Cal una regeneració vertadera per tornar a il•lusionar la gent. D’aquí a finals d’any ens esperen uns mesos de forta tensió i cal tenir l’ànim serè i el cap fred.
Que acabeu de passar bé el que resta d’estiu. Salut!
Encara que vaig dir que descansaria fins al setembre o potser no tornaria escriure cap més comentari, el fet que el Molt Honorable Jordi Pujol i Soley, vint-i-tres anys president de la Generalitat de Catalunya, hagi confessat tenir uns milions d’euros a l’estranger, és a dir sense regularitzar al fisc, fa que vulgui comentar quelcom.
Vertaderament el cop ha estat fort i és probable que ho noti la política catalana. La decepció ha esta forta per a les persones, moltes, que veiem en el molt honorable un exemple a seguir. Un altre exemple que havíem de seguir, en el seu moment, era el del senyor De la Rosa i ja sabem com va anar.
Per tant, el meu rebuig total i absolut al seu comportament. Malgrat tot continuo pensant el que vaig dir el 7 d’octubre de 2007 quan va venir a inaugurar les aules per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ho penso actualment.
Vaig dir: “Una de les persones que es rebel•laven contra el sistema franquista va ser el jove Jordi Pujol i Soley, que l’any 1960, quan tenia trenta anys, va ser detingut, acusat, jutjat i condemnat a set anys de presó, dels quals va complir-ne dos i mig a la de Torrero, a Saragossa i un desterrament a l’estimada Girona, per proclamar idees democràtiques i catalanistes. És a dir, per lluitar per la llibertat” .
Per tant, el meu agraïment al que va fer fa 54 anys, en una època que les presons franquistes no eren precisament com la d’el Puig de les Basses, i el meu rebuig al que ara ha confessat. Dit això, penso que si tothom que ha tingut poder confessés les seves malifetes no tindríem prou paper de diari per donar les notícies. El poder corromp, llevat de les exempcions que confirmen la regla. Per altra banda, el funcionament dels partits polítics tradicionals ha quedat demostrat que no serveix, que la gent no hi confia. El degotall de corrupció és imparable, com una gota d’oli s’estén per tot arreu i sembla que no té aturador. Cal una regeneració vertadera per tornar a il•lusionar la gent. D’aquí a finals d’any ens esperen uns mesos de forta tensió i cal tenir l’ànim serè i el cap fred.
Que acabeu de passar bé el que resta d’estiu. Salut!
dijous, 17 de juliol del 2014
Anecdotari del senyor Carbona
Del pròleg de l’Ana Maria Dalí .- Llibre escrit per Carles Fages de Climent, l’any 1984.
Estava passejant amb uns amics per la pujada del Castell, quan un conill travessa la carretera.
-Un conill!!! Mira! Mira! Un conill!
-Oh si! Ara mateix, quasi m’ha tocat el peu!
-Com corria!, Si, jo també l’he vist...!
El Sr. Carbona s’aturà i digué:
-Alto! ¿Que és aquest esvalot? Em sembla que no n’hi pas per tant. Estem passejant i un conill ha travessat la carretera ¿què té això de particular? Ara bé, si aquest conill, en veure’m, s’hagués aturat i m’hagués dit “Bon dia senyor Carbona”, llavors sí, llavors tindríeu raó de fer aquestes exclamacions, però això no ha pas passat, així doncs, no us esvaloteu...calma, que no ha passat res”
-------------------------------------------------------------------------
A Figueres hi havia una noia que tenia el cos tant llarg de forma que se li notava el trasero col•locat molt avall. Un dia el senyor Carbona es trobava al Royal comentant amb els seus contertulis els preus dels queviures.
-Tot s’apuja, - deien – tot, el pa, el peix, l’oli, tot, tot s’apuja...”
En aquell moment s’escaigué passar aquesta noia i el senyor Carbona, exclamà:
-Sí, nois, tot s’apuja menys el trasero de la Maria!
---------------------------------------------------------------------------
A un senyor que li explicà una cosa increïble, va contestar-li:
-M’ho crec perquè ho ha vist vostè, perquè si ho hagués vist jo, no m’ho creuria.
---------------------------------------------------------------------------------
A un company que li contà quelcom espantós i li pregunta
-¿No troba, senyor Carbona que això és horrorós ? – li contesta
-Sí, és horrorós i és mentida. Però vostè es pensava que només era horrorós.
Estava passejant amb uns amics per la pujada del Castell, quan un conill travessa la carretera.
-Un conill!!! Mira! Mira! Un conill!
-Oh si! Ara mateix, quasi m’ha tocat el peu!
-Com corria!, Si, jo també l’he vist...!
El Sr. Carbona s’aturà i digué:
-Alto! ¿Que és aquest esvalot? Em sembla que no n’hi pas per tant. Estem passejant i un conill ha travessat la carretera ¿què té això de particular? Ara bé, si aquest conill, en veure’m, s’hagués aturat i m’hagués dit “Bon dia senyor Carbona”, llavors sí, llavors tindríeu raó de fer aquestes exclamacions, però això no ha pas passat, així doncs, no us esvaloteu...calma, que no ha passat res”
-------------------------------------------------------------------------
A Figueres hi havia una noia que tenia el cos tant llarg de forma que se li notava el trasero col•locat molt avall. Un dia el senyor Carbona es trobava al Royal comentant amb els seus contertulis els preus dels queviures.
-Tot s’apuja, - deien – tot, el pa, el peix, l’oli, tot, tot s’apuja...”
En aquell moment s’escaigué passar aquesta noia i el senyor Carbona, exclamà:
-Sí, nois, tot s’apuja menys el trasero de la Maria!
---------------------------------------------------------------------------
A un senyor que li explicà una cosa increïble, va contestar-li:
-M’ho crec perquè ho ha vist vostè, perquè si ho hagués vist jo, no m’ho creuria.
---------------------------------------------------------------------------------
A un company que li contà quelcom espantós i li pregunta
-¿No troba, senyor Carbona que això és horrorós ? – li contesta
-Sí, és horrorós i és mentida. Però vostè es pensava que només era horrorós.
dijous, 10 de juliol del 2014
ANECDOTARI DEL SENYOR CARBONA
Llibre escrit per Carles Fages de Ciment, el desembre de 1984.
Aquest llibre porta un pròleg de l’Ana Maria Dalí, germana de Salvador Dalí, que crec es important reproduir per fer-se càrrec del context de l’època.
PRÓLEG - El senyor Carbona
Durant els anys vint a Figueres es vivia a poc a poc i es tenia temps per fer passejades fins a Vilabertran, fins al Castell, temps per anar amunt i avall de la Rambla, mirar aparadors i fer tertúlies interminables a l’Sport, al Casino, al cafè Europa, al Royal. Llavors anar de compres era molt agradable perquè totes les botigues tenien cadires davant el taulell i això permetia triar i comprar amb comoditat, fins i tot fer una mica de tertúlia amb els botiguers.
Molts d’aquest costum eren amenitzats per les notes del “organillo” del Poll i la Puça, que, a voltes, el Sabater d’Ordis dirigia amb una batuta màgica que sols ell podia veure, però que movia amb l’apassionament d’un verdader director d’orquestra.
Era un Figueres en el qual tots ens coneixíem. Es vivia “a càmera lenta” i es comentaven els fets més insignificants. En aquesta època, una de les personalitats que tingué més gràcia, més enginy, més anècdotes per a comentar i que escampava arreu una filosofia lleugerament irònica i encomanadissa, fou Joan Carbona Molins, conegut per tots com “el senyor Carbona”.
Qui més, qui menys, tenia coses per comentar-ne. Era un advocat tan intel•ligent com gandul, i deia que no volia fer feina per por que se li acabés.
A Figueres ell senyor Carbona venia ser com els “plàtans de la Rambla” el “banc del General” o el “monument a Monturiol”. La seva personalitat era consubstancial amb la ciutat per la qual sembrava generosament el seu gran sentit de l’humor.
Jo vaig tenir ocasió de tractar-lo perquè era molt amic del meu pare tot i que tenia uns quants anys més. Venia sovint a casa i la seva presència ens divertia extraordinàriament.
No era gaire alt. Portava el cabell quasi rapat, i entre els ulls, que sempre reien, i els llavis, que somreien, apareixia un nas xato la mar de simpàtic.
El Figueres d’ara és molt diferent. Els pardals s’han apoderat de la Rambla, i gairebé no s’hi pot passejar. A les botigues no hi cadires davant del taulell...ja no ressona l”organillo” i tothom té pressa. Ningú no te temps per escoltar persones tan enginyoses com el senyor Carbona i menys encara per a recollir-ne les anècdotes tal com féu Carles Fages de Climent. És potser per això que aquest llibre representa una curiositat.
Per imitar el poeta m’he reunit amb les nétes del senyor Carbona, Àngels i Maria, a fi de recordar alguna de les anècdotes que no estan en aquests pàgines. Aquí van:
Ana Maria Dalí
NOTA. LA PROPERA SETMANA COMENÇARÉ A PUBLICAR LES ANÈCDOTES DE L’ANA MARIA DALÍ QUE FIGUREN EN EL PRÒLEG, I MÉS ENDAVANT, LES DEL LLIBRE, ESCRITES PER CARLES FAGES DE CLIMENT.
dilluns, 9 de juny del 2014
Comentari Politnómic (político - económic)
QUIN PAÍS ! Setmana 24
Aquesta setmana el tema important ha estat l’abdicació del rei d’Espanya a favor de l’hereu, tal com preceptua la Constitució. Com que els mitjans de comunicació ja han tocat el tema abastament no faré cap comentari, perquè penso ja esta tot dit i, també, perquè el meu parer és que no canviarà res. O canviarà perquè tot continuï igual.
L’altra tema ha estat saber les primes que guanyaran cadascun dels 23 futbolistes de la selecció espanyola si tornen a ser campions del món. Són 720.000 “eurassos” per barba, i, la meitat, si són sot campions. Deixant a part que quedant segons s’embutxacarien més que els campions, si aquests fossin els alemanys, per exemple, el que m’interessa ressaltar és que en un país que té milers i milers de joves a l’atur amb carrera universitària, es premiï tan generosament uns nois que l’únic mèrit que tenen és fer anar amunt i avall una pilota i mirar d’introduir-la en una porteria o evitar que els contraris ho facin a la seva.
Els nostres universitaris es trenquen les banyes per aconseguir una feina, que en la majoria d’ocasions no passarà de tenir una recompensa d’uns 1.200 euros al mes (amb pagues extres incloses). Si els càlculs no em fallen, tardaran 50 anys a arribar a la quantitat que els futbolistes guanyaran amb, més o menys, un mes (1.200 x 12 x 50). O be que, amb el que cobrarà un futbolista en un mes, es pot pagar la nòmina mensual de 600 mileuristes. A vegades ens fotem d’algunes repúbliques i despectivament les qualifiquem de “bananeres”. Doncs, nosaltres devem ser un regne de “pandereta”. I no vull parlar del que guanya un cirurgià que té a les seves mans la vida de moltes persones. Quin país! I quin exemple per als que tenen dificultats per anar tirant!
Aquesta setmana el tema important ha estat l’abdicació del rei d’Espanya a favor de l’hereu, tal com preceptua la Constitució. Com que els mitjans de comunicació ja han tocat el tema abastament no faré cap comentari, perquè penso ja esta tot dit i, també, perquè el meu parer és que no canviarà res. O canviarà perquè tot continuï igual.
L’altra tema ha estat saber les primes que guanyaran cadascun dels 23 futbolistes de la selecció espanyola si tornen a ser campions del món. Són 720.000 “eurassos” per barba, i, la meitat, si són sot campions. Deixant a part que quedant segons s’embutxacarien més que els campions, si aquests fossin els alemanys, per exemple, el que m’interessa ressaltar és que en un país que té milers i milers de joves a l’atur amb carrera universitària, es premiï tan generosament uns nois que l’únic mèrit que tenen és fer anar amunt i avall una pilota i mirar d’introduir-la en una porteria o evitar que els contraris ho facin a la seva.
Els nostres universitaris es trenquen les banyes per aconseguir una feina, que en la majoria d’ocasions no passarà de tenir una recompensa d’uns 1.200 euros al mes (amb pagues extres incloses). Si els càlculs no em fallen, tardaran 50 anys a arribar a la quantitat que els futbolistes guanyaran amb, més o menys, un mes (1.200 x 12 x 50). O be que, amb el que cobrarà un futbolista en un mes, es pot pagar la nòmina mensual de 600 mileuristes. A vegades ens fotem d’algunes repúbliques i despectivament les qualifiquem de “bananeres”. Doncs, nosaltres devem ser un regne de “pandereta”. I no vull parlar del que guanya un cirurgià que té a les seves mans la vida de moltes persones. Quin país! I quin exemple per als que tenen dificultats per anar tirant!
dilluns, 2 de juny del 2014
Comentari politnómic (político- económic)
VIOLÈNCIA AL CARRER Setmana 23
Arran dels recents esdeveniments de Can Vies al barri de Sants de Barcelona, i deixant ben clar que estic totalment en contra de la violència, voldria manifestar que a mi em sembla que potser una de les causes del conflicte, que segurament en té més d’una, sigui la situació social del país, l’emprenyament amb què fa anys que vivim. També cal dir que les recents sentències sobre els malfactors de corbata i americana, dirigents d’entitats financeres, com ara el cas hotel del Palau, fa temps l’indult a un banquer important, etc., no ajuden gens ni mica. La gent s'adona que la justícia no funciona d’igual forma per uns i altres. En un recent article del periodista Fernando Ònega a La Vanguardia, titulat “La casta”, entre altres coses, deia “la ineficàcia contra la corrupció és demolidora, si la gent no veu que els delictes es paguen i es tornen els diners robats. Però el que menys ha disculpat la societat en l' última campanya electoral és que no s’hagi parlat de la corrupció en cap debat entre els candidats. Explicació del poble: hi ha hagut un pacte. I per què s’ha pactat? Resposta del poble: perquè tots estan fins al coll. Això corromp més la nobilíssima funció política que una mala funció, i justifica que es parli de “la casta”.
Resultat, més del 50% d’abstenció. Penso que potser persones que estan en contra de violència, en un moment donat poden justificar els fets, del tot reprovables, que alguns manifestants fan, arrasant tot el que troben, incendiant contenidors, trencant vidres, cremant una unitat de TV3, etc.
Com he repetit sense cansar-me, els partís polítics han de canviar molt, en cas contrari cada vegada anirem més malament. Cal regeneració total i absoluta, I agilitzar els temes pendents de la justícia. Actualment hi ha trenta investigacions en marxa d’entitats financeres amb més de dos-cents ex directius imputats. I el cas del Palau de la Música, que porta cinc anys esperant. Algú pot explicar per què tanta i tanta dilació? El poble necessita explicacions per continuar creient en els que manen. Arribarà el dia que li faran cas? Preguem perquè hi siguem a temps! Salut, amigues i amics!
Arran dels recents esdeveniments de Can Vies al barri de Sants de Barcelona, i deixant ben clar que estic totalment en contra de la violència, voldria manifestar que a mi em sembla que potser una de les causes del conflicte, que segurament en té més d’una, sigui la situació social del país, l’emprenyament amb què fa anys que vivim. També cal dir que les recents sentències sobre els malfactors de corbata i americana, dirigents d’entitats financeres, com ara el cas hotel del Palau, fa temps l’indult a un banquer important, etc., no ajuden gens ni mica. La gent s'adona que la justícia no funciona d’igual forma per uns i altres. En un recent article del periodista Fernando Ònega a La Vanguardia, titulat “La casta”, entre altres coses, deia “la ineficàcia contra la corrupció és demolidora, si la gent no veu que els delictes es paguen i es tornen els diners robats. Però el que menys ha disculpat la societat en l' última campanya electoral és que no s’hagi parlat de la corrupció en cap debat entre els candidats. Explicació del poble: hi ha hagut un pacte. I per què s’ha pactat? Resposta del poble: perquè tots estan fins al coll. Això corromp més la nobilíssima funció política que una mala funció, i justifica que es parli de “la casta”.
Resultat, més del 50% d’abstenció. Penso que potser persones que estan en contra de violència, en un moment donat poden justificar els fets, del tot reprovables, que alguns manifestants fan, arrasant tot el que troben, incendiant contenidors, trencant vidres, cremant una unitat de TV3, etc.
Com he repetit sense cansar-me, els partís polítics han de canviar molt, en cas contrari cada vegada anirem més malament. Cal regeneració total i absoluta, I agilitzar els temes pendents de la justícia. Actualment hi ha trenta investigacions en marxa d’entitats financeres amb més de dos-cents ex directius imputats. I el cas del Palau de la Música, que porta cinc anys esperant. Algú pot explicar per què tanta i tanta dilació? El poble necessita explicacions per continuar creient en els que manen. Arribarà el dia que li faran cas? Preguem perquè hi siguem a temps! Salut, amigues i amics!
dilluns, 26 de maig del 2014
Comentari Politnómic (político - econòmic)
TORNEM-HI ! Setmana 22
Una vegada passades les eleccions i el futbol, esport o espectacle en què Espanya despunta, no en va els dos equips de la capital van dirimir la final de la Champions,.Demà dimarts 27, el Fons Monetari Internacional donarà a conèixer la situació econòmica de l’Estat espanyol, que s’espera sigui positiva, encara que renyarà el Govern estatal per l’alta taxa d’aturats i, per tant, demanarà o exigirà noves reformes, que al meu entendre, faran encara més precari el mercat de treball, sense obtenir rebaixar substancialment les llistes de parats. També durant la setmana es coneixeran les dades de la comptabilitat nacional del primer trimestre que sembla que creix un 0,4% trimestral i per tant, de continuar igual, podria arribar a un 1,6 % anual, que representa una creació de més o menys 100.000 llocs de treball. I també sabrem les dades provisionals de l’IPC, que sembla que pujarà una mica i, per tant, allunyarà el fantasma de la deflació, que els que hi entenen diuen que és pitjor que la inflació.
Per tant, després d’aquests quinze dies dedicats a la propaganda electoral i a les finals del futbol – pa i circ – tornem a la crua realitat de cada dia. D'aquí d’un mes arribarem a l’estiu, quan sembla que tota cuca viu i que serà calent i no només per la calor del sol. I a l’acabament de l’estiu vindrà l’onze de setembre i un parell de mesos més tard sant Martí. Ostres, ja haurem passat el 9N. Salut, amigues i amics.
Una vegada passades les eleccions i el futbol, esport o espectacle en què Espanya despunta, no en va els dos equips de la capital van dirimir la final de la Champions,.Demà dimarts 27, el Fons Monetari Internacional donarà a conèixer la situació econòmica de l’Estat espanyol, que s’espera sigui positiva, encara que renyarà el Govern estatal per l’alta taxa d’aturats i, per tant, demanarà o exigirà noves reformes, que al meu entendre, faran encara més precari el mercat de treball, sense obtenir rebaixar substancialment les llistes de parats. També durant la setmana es coneixeran les dades de la comptabilitat nacional del primer trimestre que sembla que creix un 0,4% trimestral i per tant, de continuar igual, podria arribar a un 1,6 % anual, que representa una creació de més o menys 100.000 llocs de treball. I també sabrem les dades provisionals de l’IPC, que sembla que pujarà una mica i, per tant, allunyarà el fantasma de la deflació, que els que hi entenen diuen que és pitjor que la inflació.
Per tant, després d’aquests quinze dies dedicats a la propaganda electoral i a les finals del futbol – pa i circ – tornem a la crua realitat de cada dia. D'aquí d’un mes arribarem a l’estiu, quan sembla que tota cuca viu i que serà calent i no només per la calor del sol. I a l’acabament de l’estiu vindrà l’onze de setembre i un parell de mesos més tard sant Martí. Ostres, ja haurem passat el 9N. Salut, amigues i amics.
dilluns, 19 de maig del 2014
Comentari Politnómic (político - econòmic)
ELECCIONS EUROPEES (II) Setmana 21
Sembla que el comentari de la setmana passada no ha agradat a alguns amics, que, sense fer-ho públic, m’han comentat que no hi estaven d’acord o que no els agradava. Naturalment, penso que tothom pot opinar el que vulgui, de manera educada, esclar.
Rellegit l’article, m’adono que potser pot semblar que, encara que no explícitament, però sí implícitament, insti a no anar a votar. I no és així. Vull manifestar clarament que penso que anar a votar és el millor que podem fer. I fer-ho pel partit que cadascú cregui bonament que defensa millor els interessos col•lectius. I en cas que cap els satisfaci, doncs, votar en blanc. Opció tan democràtica com escollir una o altra candidatura.
Pel que fa a la l’opinió que tinc dels actuals partits polítics, és això, una opinió personal, i no crec que sigui l’únic que pensi d’aquesta manera. I quant a la campanya electoral, una enquesta recent de La Vanguardia deia que només un 4% canviaven d’opinió en escoltar els mítings, contra un 95% que no canviaven i un 1% que no ho sabia. L’ensopiment de la primera setmana de campanya és general.
Els emoluments dels diputats són aquests: sou brut 8.000 € al mes, dietes 4.300 €, transport 4.250 €. A més 304 € per dia de treball -s’entén que la resta de dies han de descansar a casa – i 125 € per cada reunió que tingui fora de les dependències de la Unió Europea. Les depeses d’allotjament en un hotel corren per compte de la institució, i tenen dret, com a mínim, a un ajudant pagat. Què, us sembla bé tot això? O penseu que encara estan mal pagats?
Ja sé que criticar és fàcil i que el que és difícil és donar idees de com haurien de funcionar. També sé que si no hi ha partits polítics malament anirem. Però que han de canviar i treballar més pels administrats és obvi. Si no, la desafecció pot arribar a cotes inversemblants.
Per tant, diumenge vint-i-cinc tothom a votar! Sort i...salut!
Sembla que el comentari de la setmana passada no ha agradat a alguns amics, que, sense fer-ho públic, m’han comentat que no hi estaven d’acord o que no els agradava. Naturalment, penso que tothom pot opinar el que vulgui, de manera educada, esclar.
Rellegit l’article, m’adono que potser pot semblar que, encara que no explícitament, però sí implícitament, insti a no anar a votar. I no és així. Vull manifestar clarament que penso que anar a votar és el millor que podem fer. I fer-ho pel partit que cadascú cregui bonament que defensa millor els interessos col•lectius. I en cas que cap els satisfaci, doncs, votar en blanc. Opció tan democràtica com escollir una o altra candidatura.
Pel que fa a la l’opinió que tinc dels actuals partits polítics, és això, una opinió personal, i no crec que sigui l’únic que pensi d’aquesta manera. I quant a la campanya electoral, una enquesta recent de La Vanguardia deia que només un 4% canviaven d’opinió en escoltar els mítings, contra un 95% que no canviaven i un 1% que no ho sabia. L’ensopiment de la primera setmana de campanya és general.
Els emoluments dels diputats són aquests: sou brut 8.000 € al mes, dietes 4.300 €, transport 4.250 €. A més 304 € per dia de treball -s’entén que la resta de dies han de descansar a casa – i 125 € per cada reunió que tingui fora de les dependències de la Unió Europea. Les depeses d’allotjament en un hotel corren per compte de la institució, i tenen dret, com a mínim, a un ajudant pagat. Què, us sembla bé tot això? O penseu que encara estan mal pagats?
Ja sé que criticar és fàcil i que el que és difícil és donar idees de com haurien de funcionar. També sé que si no hi ha partits polítics malament anirem. Però que han de canviar i treballar més pels administrats és obvi. Si no, la desafecció pot arribar a cotes inversemblants.
Per tant, diumenge vint-i-cinc tothom a votar! Sort i...salut!
dilluns, 5 de maig del 2014
Comentari Politnómic (político - económic)
ELS PREMIS CULINARIS I LA GANA Setmana 19
Ja fa temps que em volta pel cap i encara que no sigui políticament correcte, ho he dir. A mi, que un restaurant gironí l’any passat hagués estat escollit per una revista anglesa com el millor restaurant del món, que aquest any sigui el segon i, anys enrere, fos un altre de l’Empordà, em sembla molt bé per la repercussió turística que això representa per a aquesta terra nostra. Però trobo que donar-li tanta i tanta importància en els mitjans de comunicació, sobretot en un temps qué es va allargant de crisi profunda i en que tantes i tantes famílies passen gana, ho trobo exagerat en grau superlatiu. Les matèries que utilitzen aquests grans cuiners per fer les seves sofisticades viandes, a preus prohibitius per a la majoria de mortals, són les que necessiten moltes persones per posar-se alguna cosa a la boca i apaivagar el rau-rau de la gana. Crec que una cosa tan important com és l’alimentació hauria de tractar-se de forma més adequada. Anar a un d’aquests famosos restaurants, en qué per aconseguir ser-hi admès han de passar mesos o anys ja no és anar a recuperar forces a través dels aliments, sinó assistir a un espectacle culinari a preus escandalosos. I no exagero gens ni mica, i si no mireu el projecte presentat a la Berlinale anomenat “Somni”. Una sèrie de plats acompanyats de música d’òpera.
Encara que algú em titlli de demagògic, segurament una música tapa l'altra dels budells de la pobre gent que fa cua a les portes dels Bancs dels Aliments. Vivim en un món completament esquizofrènic i cal una regeneració total dels valors que s’han perdut. Les diferències entre els poderosos i els desemparats són massa profundes.
Ja fa temps que em volta pel cap i encara que no sigui políticament correcte, ho he dir. A mi, que un restaurant gironí l’any passat hagués estat escollit per una revista anglesa com el millor restaurant del món, que aquest any sigui el segon i, anys enrere, fos un altre de l’Empordà, em sembla molt bé per la repercussió turística que això representa per a aquesta terra nostra. Però trobo que donar-li tanta i tanta importància en els mitjans de comunicació, sobretot en un temps qué es va allargant de crisi profunda i en que tantes i tantes famílies passen gana, ho trobo exagerat en grau superlatiu. Les matèries que utilitzen aquests grans cuiners per fer les seves sofisticades viandes, a preus prohibitius per a la majoria de mortals, són les que necessiten moltes persones per posar-se alguna cosa a la boca i apaivagar el rau-rau de la gana. Crec que una cosa tan important com és l’alimentació hauria de tractar-se de forma més adequada. Anar a un d’aquests famosos restaurants, en qué per aconseguir ser-hi admès han de passar mesos o anys ja no és anar a recuperar forces a través dels aliments, sinó assistir a un espectacle culinari a preus escandalosos. I no exagero gens ni mica, i si no mireu el projecte presentat a la Berlinale anomenat “Somni”. Una sèrie de plats acompanyats de música d’òpera.
Encara que algú em titlli de demagògic, segurament una música tapa l'altra dels budells de la pobre gent que fa cua a les portes dels Bancs dels Aliments. Vivim en un món completament esquizofrènic i cal una regeneració total dels valors que s’han perdut. Les diferències entre els poderosos i els desemparats són massa profundes.
dilluns, 28 d’abril del 2014
Comentari NO Politnómic.
TREVA Setmana 18
Pensaments del gran Shakespeare:
Sempre em sento feliç, saps per què? Perquè no espero res de ningú; esperar sempre fa mal. Els problemes no són eterns, sempre tenen solució. L'única cosa important que no es resol és la mort. La vida és curta; per això, estima-la. Sigues feliç i somriu sempre.
Viu intensament i recorda:
Abans de parlar... escolta
Abans d’escriure... pensa
Abans de criticar... examinat
Abans de ferir... sent
Abans de resar... perdona
Abans d’odiar... estima
Abans de gastar... guanya
Abans de rendir-te... intenta
ABANS DE MORIR...viu
No vull acabar aquest comentari setmanal sense expressar el meu sentit condol a la família d’en Tito Vilanova, un exemple d’anar pel món amb senzillesa i bon fer. Un gran empordanès que va començar al món del futbol amb els equips infantils de la Unió Esportiva Figueres, com ens demostra la fitxa que ens va ensenyar al Facebook en Carles Lloveras. Descansa en pau; el món t’ha reconegut com una bona persona. Et mereixies aquest reconeixement!
Pensaments del gran Shakespeare:
Sempre em sento feliç, saps per què? Perquè no espero res de ningú; esperar sempre fa mal. Els problemes no són eterns, sempre tenen solució. L'única cosa important que no es resol és la mort. La vida és curta; per això, estima-la. Sigues feliç i somriu sempre.
Viu intensament i recorda:
Abans de parlar... escolta
Abans d’escriure... pensa
Abans de criticar... examinat
Abans de ferir... sent
Abans de resar... perdona
Abans d’odiar... estima
Abans de gastar... guanya
Abans de rendir-te... intenta
ABANS DE MORIR...viu
No vull acabar aquest comentari setmanal sense expressar el meu sentit condol a la família d’en Tito Vilanova, un exemple d’anar pel món amb senzillesa i bon fer. Un gran empordanès que va començar al món del futbol amb els equips infantils de la Unió Esportiva Figueres, com ens demostra la fitxa que ens va ensenyar al Facebook en Carles Lloveras. Descansa en pau; el món t’ha reconegut com una bona persona. Et mereixies aquest reconeixement!
dilluns, 21 d’abril del 2014
Comentari Politnómic (político económic)
VIDA I MORT Setmana 17
El dimarts havia llegit a L’Empordà que el Divendres Sant, a dos quarts de deu, es faria una visita guiada al cementiri de Figueres, explicada pel doctor forense Narcís Bardalet, la historiadora d’art Mariona Seguranyes i l’empordanòleg Josep M Dacosta. Com que cada dia vaig a caminar uns setanta minuts i passo per davant del cementiri, vaig pensar: " mira que bé, sortiré de casa a tres quarts de nou i arribaré al cementiri quaranta minuts més tard" Sí, sí, la nit del dimecres sobre les tres de la matinada em vaig despertar amb una taquicàrdia fenomenal:el cor m’anava a 170 pulsacions, quan normalment no passo de cinquanta.
Passada una mitja hora, i mentre el doctor Josep Cucurull, veí d’escala, ens acompanyava a la meva dona i a mi a urgències de l’hospital, una mica mort de por, vaig pensar en la visita que havia programat per el divendres al matí al i vaig dir-me: ” A veure si aniràs al cementiri sense adonar-te'n”.
Afortunadament, els serveis mèdics funcionen amb eficàcia i eficiència, i passades cinc hores, a les vuit del matí del dijous vaig tornar a casa amb la recomanació que durant uns dies no em cansés massa i que, per tant, moderés el caminar. Així que el divendres, a un quart de deu, vaig agafar el cotxe i cap al cementiri, a escoltar les explicacions dels tres comunicadors. Érem una trentena de persones, que vam sortir totalment contentes desprès de més de tres hores que ens varen dedicar els ponents.
Si he dir la veritat, i imitant El matí de Catalunya Ràdio en què cada dia fan “el tall de la tertúlia”, és a dir el que ha sobresortit més, em quedo amb la frase del doctor Bardalet, que va dir: “La millor manera de morir és a casa, sense dolor i acompanyat”. Gràcies, Narcís Bardalet, Mariona Seguranyes i Josep M Dacosta, ens vàreu fer passar un matí ben didàctic i profitós. Per molts anys i... salut!
El dimarts havia llegit a L’Empordà que el Divendres Sant, a dos quarts de deu, es faria una visita guiada al cementiri de Figueres, explicada pel doctor forense Narcís Bardalet, la historiadora d’art Mariona Seguranyes i l’empordanòleg Josep M Dacosta. Com que cada dia vaig a caminar uns setanta minuts i passo per davant del cementiri, vaig pensar: " mira que bé, sortiré de casa a tres quarts de nou i arribaré al cementiri quaranta minuts més tard" Sí, sí, la nit del dimecres sobre les tres de la matinada em vaig despertar amb una taquicàrdia fenomenal:el cor m’anava a 170 pulsacions, quan normalment no passo de cinquanta.
Passada una mitja hora, i mentre el doctor Josep Cucurull, veí d’escala, ens acompanyava a la meva dona i a mi a urgències de l’hospital, una mica mort de por, vaig pensar en la visita que havia programat per el divendres al matí al i vaig dir-me: ” A veure si aniràs al cementiri sense adonar-te'n”.
Afortunadament, els serveis mèdics funcionen amb eficàcia i eficiència, i passades cinc hores, a les vuit del matí del dijous vaig tornar a casa amb la recomanació que durant uns dies no em cansés massa i que, per tant, moderés el caminar. Així que el divendres, a un quart de deu, vaig agafar el cotxe i cap al cementiri, a escoltar les explicacions dels tres comunicadors. Érem una trentena de persones, que vam sortir totalment contentes desprès de més de tres hores que ens varen dedicar els ponents.
Si he dir la veritat, i imitant El matí de Catalunya Ràdio en què cada dia fan “el tall de la tertúlia”, és a dir el que ha sobresortit més, em quedo amb la frase del doctor Bardalet, que va dir: “La millor manera de morir és a casa, sense dolor i acompanyat”. Gràcies, Narcís Bardalet, Mariona Seguranyes i Josep M Dacosta, ens vàreu fer passar un matí ben didàctic i profitós. Per molts anys i... salut!
dilluns, 14 d’abril del 2014
Comentari Politnómic (político - económic)
PERSONES MEDIÀTIQUES Setmana 16
Que els futbolistes i els entrenadors dels principals equips de futbol del món són persones mediàtiques, penso que tothom hi deu estar d’acord. Com sigui que les compareixences davant els mitjans de comunicació, abans i desprès dels partits són continues, crec que farien bé de mirar el que diuen i com ho diuen. Arran del partit de tornada dels quarts de final de la Champions entre l’Atlético de Madrid i el Barça, vaig llegir unes manifestacions del mister de l’equip madrileny, que, preguntat la vigília del partit sobre la pressió que tenien els jugadors dels dos equips va contestar “no crec que tinguin cap pressió. Pressió tenen els que no poden portar diners a casa per donar menjar als seus fills. Nosaltres tenim una gran responsabilitat”. Em van semblar unes manifestacions ben assenyades.
Per això he trobat totalment desencertades i. fins i tot, ratllen l’obscenitat les que va fer, segons La Vanguardia, el dia onze, l’entrenador del Barça: “És summament difícil viure essent Messi; pateix crítiques desmesurades”. Deixo a part les manifestacions que puguin fer els protagonistes instants després dels partits, amb les pulsacions encara a cent cinquanta. Parlem de paraules pronunciades, les de l’entrenador del Barça, quaranta-vuit hores després del partit.
Quan tanta i tanta gent es fot literalment de gana o té vertaderes dificultats per anar tirant, dir que a un noi de vint-i-sis anys, supermilionari, del qual la darrera cosa que s’ha sabut és que s’ha comprat una mansió impressionant a Itàlia, li és summament difícil viure, és per pensar que aquest món actual està malalt de debò.
Per tant, i acabo, compte amb que és di!u. El Cholo Simeone va guanyar el Tata Martino no només en el terreny de joc, sinó en seny. Curiosament tots dos són argentins, igual que Leo Messi i també com el Sant Pare. Gran país, l'Argentina!
Que els futbolistes i els entrenadors dels principals equips de futbol del món són persones mediàtiques, penso que tothom hi deu estar d’acord. Com sigui que les compareixences davant els mitjans de comunicació, abans i desprès dels partits són continues, crec que farien bé de mirar el que diuen i com ho diuen. Arran del partit de tornada dels quarts de final de la Champions entre l’Atlético de Madrid i el Barça, vaig llegir unes manifestacions del mister de l’equip madrileny, que, preguntat la vigília del partit sobre la pressió que tenien els jugadors dels dos equips va contestar “no crec que tinguin cap pressió. Pressió tenen els que no poden portar diners a casa per donar menjar als seus fills. Nosaltres tenim una gran responsabilitat”. Em van semblar unes manifestacions ben assenyades.
Per això he trobat totalment desencertades i. fins i tot, ratllen l’obscenitat les que va fer, segons La Vanguardia, el dia onze, l’entrenador del Barça: “És summament difícil viure essent Messi; pateix crítiques desmesurades”. Deixo a part les manifestacions que puguin fer els protagonistes instants després dels partits, amb les pulsacions encara a cent cinquanta. Parlem de paraules pronunciades, les de l’entrenador del Barça, quaranta-vuit hores després del partit.
Quan tanta i tanta gent es fot literalment de gana o té vertaderes dificultats per anar tirant, dir que a un noi de vint-i-sis anys, supermilionari, del qual la darrera cosa que s’ha sabut és que s’ha comprat una mansió impressionant a Itàlia, li és summament difícil viure, és per pensar que aquest món actual està malalt de debò.
Per tant, i acabo, compte amb que és di!u. El Cholo Simeone va guanyar el Tata Martino no només en el terreny de joc, sinó en seny. Curiosament tots dos són argentins, igual que Leo Messi i també com el Sant Pare. Gran país, l'Argentina!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
