dimarts, 8 de desembre de 2015

Publicat al setmanari Empordà del dia 8 de desembre de 2015

JO TAMBÉ VAIG SER UN REFUGIAT

Des de fa uns mesos que els mitjans escrits i  audiovisuals vénen tractant abastament el tema dels refugiats, especialment dels que procedeixen de Síria i altres nacions en guerra i que fugen dels estralls que aquestes  ocasionen. Persones, grans i petites,  que amb poc més del que porten a sobre  s’aventuren per intentar trobar un país que els aculli. Crec que això ha fet tornar a la memòria de les persones grans, com jo, que els darrers mesos del 1938 i primers del 1939 varen anar, carretera i manta, o sense manta, cap a la Jonquera per entrar a França i fugir dels bombardejos que va patir Figueres i que ja han estat descrits abastament.

Jo vaig ser un refugiat i, amb poc més de 5 anys, recordo perfectament l’anada a peu fins a la frontera francesa i la posterior estada a Montauban i un petit període al camp d’Argelés. Quan ara veig com alguns països posen traves al pas de la gent m’horroritzo de pensar què hagués passat aleshores si França hagués tancat la frontera i ens haguessin fet recular. I escoltant els comentaris de persones que diuen que el país veí no es va portar massa bé, que va tractar els espanyols amb desconsideració, quan els  faig la reflexió que he escrit una mica més amunt, no saben què contestar.

Em sembla que tots plegats tenim l’obligació moral d’ajudar aquestes persones que volen iniciar una nova vida. Per això em va alegrar que l’Ajuntament de Figueres, en el ple de setembre, aprovés formar part de les ciutats i pobles d’acollida. Els refugiats també poden portar beneficis als països receptors. Sense anar més  lluny, a França tenim l’exemple del president Nicolas Sarkozi, de pare hongarès, i l’actual alcaldessa de París, Anne Hidalgo, nascuda a San Fernando (Cadis)

Països tan llunyans al nostre com Mèxic, i que també van rebre una quantitat important de refugiats espanyols, penso que en varen sortir beneficiats. En aquest sentit ens ho explica el llibre "Els exiliats catalans a Mèxic" escrit per Dolors Pla Brugat, filla de Vila-sacra, que va marxar cap a aquell país a l’edat d’onze anys, ja que hi tenia familiars que hi vivien, i que, per cert, va morir a Barcelona l’estiu de l’any passat a l’edat de 60 anys, a causa d’una desafortunada caiguda.

Els pobles tenen poca memòria històrica, i així veiem com Hongria, que aviat farà 60 anys, l’any 1956,  que es va rebel·lar contra la tirania soviètica i va veure com emigrava molta gent, i era ben acollida, ara posa totes les traves que pot. Entre aquells emigrants hi havia el celebèrrim Ladislau Kubala que tantes tardes de glòria va donar al futbol català, especialment  als “culers”, i també  altres futbolistes com en Kocsis i en Czibor.

El país que ha reaccionat amb més valentia ha estat Alemanya i la seva cancellera Angela Merkel que davant d’una crisi d’aquestes dimensions ha arrossegat diversos governs europeus a canviar de polítiques sobre refugiats. Alemanya necessita mà d’obra, ja que,  igual com molts altres països europeus té una natalitat baixa i, per tant, una població envellida. Necessita persones joves que en un futur no massa llunyà puguin pagar les pensions dels que ara treballen. I, a més, molts d’aquests refugiats, sobre tot els sirians, són persones amb formació i cultura.

L’empordanès Alexandre Deulofeu, autor de "La matemàtica de la història"  va dir que  “l’imperi alemany  tornaria a ser capdavanter i que la seva supremacia duraria molts anys, fins gairebé l’any 2400, desprès de passar pel redreçament actual, la plenitud imperial, la fase conservadora i la decadència i desintegració“.  Vista la miopia que altres països demostren, sembla que, una vegada més, el senyor Deulofeu la va encertar de ple.

La resposta a l’oferta de l’alcaldessa de Barcelona que aquesta ciutat lideri els moviments que han de fer possible una bona acollida a aquests refugiats ha estat satisfactòria i són moltes les persones que s’han ofert per ajudar. No podia ser d’una altra manera. Catalunya ha de demostrar al món que és una terra d’acollida i que  hi és benvingut tothom que ho faci amb ganes de convivència i de treballar pel progrés individual i col·lectiu.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi



dimarts, 3 de novembre de 2015

VIST AMB BONS ULLS - Publicat a l'Empordà del dia 3 de novembre de 2015

PERSONES GRANS

Darrerament han sortir a la premsa unes cartes de lectors queixant-se  que els mitjans de comunicació, quan parlen de les persones grans, ho fan utilitzant massa sovint adjectius que no sempre s’ajusten a la veritat, com ara avis, tercera edat, etc. I diuen que ho fan perquè la paraula ancià socialment està mal vista, encara que segons el diccionari vol dir “persona que ha viscut molts anys” i, que, per tant, “ancià, no és en cap cas la definició d’una persona atrotinada físicament o mentalment pels molts anys viscuts i que s’hagi de marginar de la societat dels joves”.

D’acord amb aquesta manera de veure-ho, malgrat que també s’abusa del mot ancià, ja que veiem que moltes vegades s’usa aquest qualificatiu amb persones que tenen poc més de 65 anys, que en ple segle XXI no creiem que siguin molts. Diu una de les cartes que “la degradació del llenguatge és constant, en part per culpa dels nostres representants polítics i els publicistes que quasi mai ens expliquen les coses tal com són, sinó com més els convé pels seus interessos polítics i econòmics.

Això comporta que molts ancians per no sentir-se marginats de la societat de l’aparença, facin el ridícul i perdin la pròpia dignitat personal vestint-se i comportant-se com si encara fossin joves (que no ho són) o fent-se estirar o reomplir les pelleringues fins a convertir els seus cossos i els seus rostres en figures d’aparença jove però totalment falses i inexpressives”. Aquí hi podríem afegir el que diu l’escriptora Rosa Regàs, en el seu llibre “L’hora de la veritat, una mirada a la vellesa: “pretendre tornar a ser jove és, gairebé sempre, patètic...”.

En el Consell de la Gent Gran de Catalunya, del qual vaig formar part en representació de l’Alt Empordà des de l’any 2005 i fins al 2013, havíem debatut infinites vegades el tema de la manera en que parlaven de les persones grans en els diferents mitjans de comunicació audiovisuals i escrits, havent format diverses comissions de treball que semblava que redreçaven el tema; fins i tot es va parlar de canviar el nom del Consell i denominar-lo Consell de les Persones Grans de Catalunya, aprofitant un nou reglament que segons m’informa el meu successor, en Jordi Cabezas, es va aprovar el mes de març del 2014 i que havia de prendre vigència una vegada formats els consells comarcals després de les eleccions municipals del mes de maig, cosa que encara no s’ha fet, ja que cal un acord del Govern de la Generalitat i, sembla, que han estat molt enfeinats amb el que tots sabem.

En realitat, el món de les persones grans actualment ja agafa més d’una generació, doncs és fàcil trobar persones amb gairebé 90 anys o més i que els seus fills en tenen més de 65. En aquest món actual, en què en qüestió de mesos els moderns enginys informàtics i electrònics queden obsolets, se sobrevalora, penso en excés, el que és nou en detriment de les coses velles o usades, i, en el que fa referència a les persones grans, crec que ja fa temps han perdut el respecte de la col·lectivitat que, en temps passat, les tractava amb cura i dignitat, encara que només fos per aprofitar la seva acumulació de saber i experiència viscuda.

Per acabar volia dir que fa uns mesos un bon amic ens explicava, via xarxes socials,  el que deia l’escriptor indi Patanjali , que va viure en el segle III abans de Crist, en el llibre Raja – Ioga, referent al fet de fer-se gran i els plaers que podien trobar-se en aquesta etapa de la vida que va “declinant” lentament fins a arribar a la no existència, o sigui, a la mort. Deia que “una vegada extingit el foc ardent de la joventut ha de ser plaent encarar la vellesa amb calma i anar fent, fins a la decadència”. Aquesta definició, decadència, no va agradat a tothom i es va proposar “declivi”, que consultat al diccionari va resultar que vol dir “inclinació d’un terreny, d’una superfície, amb relació a un pla horitzontal”. A mi em va semblar que era més correcte dir decadència, que també segons el diccionari equival a “fet de decaure, encaminament devers la ruïna”.

Encara que sembli fort, què és la mort, sinó la ruïna absoluta? La semàntica, les paraules en general, tenen la seva importància, i no cal buscar succedanis i amagar el cap sota l’ala.

Fins a la propera, salut!

Nota: El fet que aquest article surti l’endemà del Dia dels Difunts és pura coincidència.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi


dimarts, 6 d’octubre de 2015

"Vist amb bons ulls", publicat al setmanari Empordà el 6 d'Octubre del 2015

LA VERITAT I LA MENTIDA

En el suplement Magazine de La Vanguardia del diumenge 28 de juny es va publicar un interessant article titulat “La necessitat de la mentida” , escrit per Luis Muiño, en el que es diu textualment : “si s’analitza la realitat social, es pot concloure que la mentida és necessària per mantenir les relacions, ja que dir sempre la veritat a tots pot ser una gran causa de dolor, la majoria de les vegades gratuït. Llavors, si tot el món menteix, per què es lloa sempre la sinceritat i no es defensa la mentida”?
Quan vaig llegir l’article, feia pocs dies que escoltant la televisió, crec en la crònica de les compareixences en la comissió  parlamentària  sobre el frau, i del cas Jordi Pujol, un compareixent, advocat o exadvocat, al que un dels ponents li retreia que havia estat condemnat per un tribunal, li va contestar : “la sentència del tribunal significa la veritat oficial que no necessàriament ha de ser la veritat vertadera”. Caram, caram, i no parlo de sor Lucía, quines coses vaig aprenent a la meva vellesa. Ja no es pot confiar en res ni en ningú.

Tornant a l’article del Magazine diu: “una psicòloga va calcular que una persona menteix unes cent vegades al dia i que quan coneix a algú pronuncia unes tres mentides per minut”. A mi, què volen que els digui,  em sembla una mica exagerat.

Continua: “els més honestos en una societat com la nostra són els que intenten usar les mentides per evitar el dolor aliè, no en benefici propi”.  Aquí penso en la meva àvia que deia que hi havia mentides piadoses que no feien mal a ningú. Una manera ben amable de tenir a la gent contenta i enganyada.
I això que l’àvia, que va ser la que em va criar, ja que vaig quedar orfe de mare i gairebé de pare, tenia una obsessió per dir la veritat i no deixava de repetir-me: “digues sempre la veritat, que així podràs anar amb el cap ben alt; mai cap mentida”. I també en deia una altra que vaig complir: “val més que no et fiquis mai en política, ja veus com ens ha anat ”. Ho deia pel desgavell que va suposar a la família els fets del 36 i les seves conseqüències. I això que també recordava amb gran admiració el seu sogre, que era el meu besavi, Martí Carreras Rebugent, alcalde de Figueres entre 1906 i 1909, propulsor de la jornada laboral de vuit hores per als treballadors de l’Ajuntament, vint-i-cinc anys abans que fos oficial a l’Estat espanyol.

Això de dir la veritat vaig veure ben aviat que no anava sempre bé. Recordo que a la primera empresa que vaig treballar,  a  la qual vaig començar a catorze anys i en vaig sortir a trenta-tres, li vaig dir a un client el que sempre deia l’amo d’ell. Deia que era un incordi. Naturalment es va molestar molt i vaig estar a punt de ser acomiadat. Tenia quinze o setze anys i m’ho creia tot.

També recordo que quan vaig anar a treballar a una empresa financera de renom, un important fons d’inversió mobiliari, afí d’un banc sòlid, dels que no ha necessitat que l’Estat hi aboqui diners per evitar la fallida, la persona que ens donava les explicacions sobre la manera de vendre el producte, i que fins fa poc dirigia l’organigrama econòmic i financer espanyol, ens deia que, sense dir cap mentida,  potser  no calia dir tota la veritat sobre el funcionament de les empreses d’inversió col·lectiva. Com sigui que a mi em va semblar un pèl inconcret, em vaig atrevir a demanar la paraula i manifestar que potser els agents de Barcelona podien funcionar com ell deia perquè en realitat el possible client no sabien gairebé qui era i probablement no el tornarien a veure mai més, però que  en una petita ciutat com Figueres, a finals dels anys 60, que ens coneixíem tots, no podíem deixar de dir  tota la veritat. Em va contestar que potser de la manera que jo ho enfocava vendria menys i em va donar a entendre que si els resultats al cap d’un any no eren satisfactoris em donarien el passaport.

Explicant sempre la veritat, almenys la meva veritat, el que jo entenia, hi vaig romandre poc temps i la següent etapa va ser incorporar-me a l’equip de vendes del Centre de Cultura per Correspondència CCC de Donostia, on vaig passar-hi catorze anys en una de les etapes laborals més fructíferes i agraïdes que recordo, explicant sempre tota la veritat, i amb el reconeixement i recolzament dels meus caps, especialment del director general de l’empresa i propietari, el senyor Joan Morera Vilella (e.p.d), per cert natural de Tregurà de Dalt, petita població del Ripollès.

Ja veuen, parlant de veritats i mentides, gairebé els explico la meva vida laboral. I si no fos veritat el que he dit? Els italians diuen: “si non è vero ben trovato”. Ara seriosament, tot és veritat...O no!

Martí Carreras Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi





dimarts, 15 de setembre de 2015

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el 15/09/2015

GENT GRAN I PENSIONS

En el darrer escrit que parlava de pensions i que va sortir publicat fa més de dos anys (veure l’Empordà del 13/08/13), acabava dient que del tema en sentiríem a  parlar assíduament,  ja que té una importància econòmica capital, no en va toca a moltes persones. Com està la situació desprès de vint-i-cinc mesos? Millorar no ha millorat, perquè l’envelliment de la població és notori i constant, i encara que segons la reforma dels sistema de pensions les noves promocions de treballadors hauran d’esperar fins als 67 anys per a jubilar-se, no n’hi haurà prou per solucionar la crisi de fons estatals per a les pensions. I a més, anar apujant l’edat de jubilació seria socialment injust si tenim en compte els estudis sanitaris que ens indiquen que les persones més desprotegides moren abans que els rics.

Un dels problemes principals és l’alta taxa d’atur que, encara que últimament ha millorat una mica, se situa en un 24% i la baixa taxa d’ocupació laboral de les persones d’edat compreses entre els 50 i els 64 anys que només és del 46%. També que almenys un 25% del producte interior brut es deu a economia submergida, en part perquè hi ha branques d’activitat on es dóna molta evasió d’impostos per serveis i productes.

Entre les moltes coses que es discuteixen es parla d’incentivar a empreses i treballadors majors de 50 anys a mantenir-se en el mercat laboral i, si volguessin, continuar treballant més enllà dels 65, sempre que la salut ho permeti, però amb la particularitat de treballar a temps parcial per deixar lloc a les noves generacions. Últimament també es planteja pagar les pensions de viduïtat i orfenesa amb càrrec als pressupostos generals. Representen un 20% del total.
Un altre fet important és que les cotitzacions que s’ingressen al sistema són reduïdes a causa dels baixos salaris que cobren els treballadors i, també, per les subvencions que s’obtenen en alguns casos.
El nombre de cotitzants  a la Seguretat Social està al voltant dels 17 milions, quan abans de la crisi, que ja fa set anys que ens tortura, s’havia arribat a gairebé 20 milions. Els pensionistes actuals són uns 8.500.000  i el nombre de pensions supera els 9.200.000, (hi ha qui cobra dues pensions i, potser fins i tot, alguns, tres) de les quals més de 5.700.000 són  pensions de jubilació amb una mitjana de poc més de 1.000 € mensuals.

Un estudi que va fer l’any 2014 l’Institut Nacional d’Estadística ens diu que l’Estat espanyol perdrà població i s’anirà envellint, i que sobre l’any 2060 els pensionistes seran gairebé el doble dels actuals mentre que les persones en actiu hauran disminuït. Panorama certament no gaire afalagador.

Quan el Fons de Reserva de les Pensions, que va ser creat l’any 2000, en èpoques de vaques grasses, i que l’any 2011 va arribar a la xifra rècord de 67.000 milions d’euros, va sofrir una forta disminució durant el trienni 2012/13/14 i el primer semestre de 2015 que es calcula en més d’un 40 %, apaivagat pels rendiments obtinguts en estar les reserves invertides en deute públic de l’Estat, que fins al juliol d’enguany  ha portat un rendiment superior al 5%. En la compareixença del mes d’abril davant de la comissió de seguiment del Pacte de Toledo, el secretari d’Estat  de la Seguretat Social es va mostrar satisfet  que en el primer trimestre de l’any el fons de reserva hagués tingut una revalorització en comparació a finals de desembre passat. Malgrat tot, i si es té en compte que des de fa uns mesos el rendiment del deute públic és negatiu, caldrà cercar noves fonts per tornar a poder omplir el Fons de Reserva.

En conseqüència,  el tema preocupa els governs i la clau de tot plegat es troba en la reactivació econòmica que permeti crear nous llocs de treball i cotitzacions més altes que les actuals. Un exemple:  en la comissió de control de què hem parlat, crec que va ser  la representant del PSOE que  va reconèixer la bondat de les inversions fetes amb els diners del Fons de Reserva, però va criticar els incentius en les cotitzacions i va assegurar que 320.000 altes de l’any 2010 proporcionaven uns ingressos de 1.900 milions d’euros, quan ara,  la mateixa quantitat,  només  en proporciona 300 milions. Com es pot veure, una diferencia abismal.

I les perspectives de reanimació econòmica no són massa de fiar si tenim en compte els pronòstics de l’FMI que deia que no hi ha perspectives de repunt  a curt termini i que l’estancament es perllongarà, ben bé,  fins per allà l’any 2020. Un quinquenni de mal passar. Sort per a tothom!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi

dimarts, 11 d’agost de 2015

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 11 d'agost de 2015

MÉS VISIONS DE LA FIGUERES DEL SEGLE XIX

Els mesos de gener i febrer vaig publicar dos articles sobre la Figueres de mitjan segle XIX, basats en les coses que explicava en Pascual Madoz en el Diccionari, estadístic i històric d’Espanya i les seves possessions d’ultramar. Avui , gràcies a la tesi  doctoral de l’Anna Costal i Fornells, doctora  cum laude en Història de l’Art  i Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, explicarem algunes coses més que passaven en aquella meitat del segle XIX, especialment en els anys compresos entre 1859 i 1875, ja que el títol de la tesi és: Les sardanes de Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre la Restauració dels Jocs Florals i la Primera República.

L’Anna Costal i Fornells va ser la persona que  l’any 2009,  en què Figueres era la capital de la cultura catalana, va organitzar amb l’Ajuntament i el Museu de l’Empordà, l’exposició “Pep Ventura abans del mite: Quan la sardana era un ball de moda” entre l’1 d’agost i l’1 de novembre. Ara el manuscrit de la tesi que m’ha agradat llegir té més de 500 pàgines i explica, entre moltes particularitats de les sardanes i la música popular catalana, la importància musical i cultural de la nostra ciutat, capdavantera en la programació de peces d’òpera i de concerts musicals que es feien al Passeig Nou i a la Rambla, dues vegades per setmana, els diumenges i els dijous, amb gran acceptació per part del públic assistent, que, fins i tot, demanava la programació dels propers concerts.

Explica l’Anna que “el Teatre Municipal de Figueres era un edifici de dimensions colossals per a una vila que no superava els 10.000 habitants. El negoci teatral a Figueres va ser gestionat per la iniciativa privada fins l’any 1826, que els propietaris van concedir a l’Ajuntament tot el mobiliari teatral per a l’explotació pública de l’edifici  a canvi d’obtenir la recaptació econòmica dels tres primers anys. A mitjan segle, les llotges principals dels teatres públics van assumir una representació social similar a la que desenvolupaven els ritualitzats balls de plaça o la col·locació estratègica de famílies dins les esglésies. A diferència del Teatre de la Reina de Girona que va ser impulsat pels socis del Casino Gerundense, amb famílies situades en els primers llocs del rànquing de béns immobles de la província, hisendats i propietaris rurals, representants d’idees conservadores i, fins i tot, reaccionaries, a Figueres, en canvi, el finançament del Teatre no provenia de grans terratinents, sinó de famílies d’industrials, comerciants i professionals liberals, advocats, metges, polítics. També la ideologia era diferent: mentre a Girona era carlina o unionista, a Figueres eren republicans federals i progressistes de la província. Tan mateix, però, tant els de Figueres com els de Girona van trobar una manera idèntica de legitimar la seva influència: “des de les llotges del primer pis dels nous temples de diversió pública”.

Això de les llotges encara continua, però ara des dels estadis de futbol, ja que és notori, segons sembla, la gran influència que tenen les de l’estadi Santiago Bernabeu de Madrid o del Camp Nou de Barcelona. Em sembla que la diferència amb els nostres avantpassat és clara. Ells s’interessaven per la cultura i els nostres coetanis per l’esport professional que de cultura no en té absolutament res.
També en el que fa al pensament científic i cultural, Figueres estava al damunt de la cresta. Entre els anys indicats, a Figueres hi havia nou societats i casinos, a saber: Societat Econòmica d’Amics del País, Sociedad de Agricultura del Ampurdán, Sociedad de Arqueologia, Sociedad de Frenologia, Sociedad Coral Erato, Sociedad Liceo Figuerense, Casino Menestral Figuerense,  Casino Artístico i Casino Lazo. Explica que “en aquest darrer i, amb motiu dels Jocs Florals de Barcelona, si va organitzar un gran banquet com de cent coberts i els comensals van ser servits per joves del país que vestien el senzill i poètic vestit de l’Empordà”.

Diu també que  la demarcació de Girona, aleshores província de Girona, era líder en aquesta classificació de casinos i societats, que eren en total 51. Com hem dit Figueres al capdavant amb 9, seguidament Girona i Palafrugell amb 5, Sant Feliu de Guíxols i Calonge amb 4, Llagostera i Olot amb 3. En total al Regne d’Espanya, a l’inici de 1860, n’hi havien  575. I, per tant,  els gironins en teníem gairebé un 9%.
Com més aprofundim en aquests anys de mitjan segle XIX i començaments de segle XX, més ens adonen que Figueres ocupava un lloc de gran transcendència social, cultural i política, no només a Catalunya sinó també amb relació a la resta d’Espanya, circumstància  que ens ha de fer sentir orgullosos dels nostres avantpassats.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi

divendres, 7 d’agost de 2015

Comentaris del Ple de l'Ajuntament del 6 d'agost del 2015

Convocat per  les 7 de la tarda de dijous dia 6 és va començar amb trenta quatre minuts de retard degut a que abans hi va haver la Junta General de Fisersa que es va allargar més del compte. No sé exactament a quina hora es va acabar perquè pocs minuts desprès de dos quarts de deu vaig considerar que ja n’hi havia prou i me’n vaig anar a sopar.  En aquell moment estàvem al darrer punt de l’ordre del dia: “Precs i preguntes” i la primera va ser un petit i simpàtic acte del regidor de CExF que va mostrar, amb diverses carmanyoles,  el menú que s’ofereix, vaig entendre, a les persones necessitades,  i en va qüestionar el preu i el seu component alimentari.

L’ordre del dia constava de 14 punts entre els que destaco la proposta relativa a agrair al senyor Eduard Puig Pujol la feina durant els  tretze anys que ha desenvolupat el càrrec de Síndic Municipal de Greuges. Com no podia ser d’altre manera es va aprovar per unanimitat i els diversos portaveus van manifestar el seu agraïment al senyor Puig, i es va crear la Comissió especial de relació entre el Síndic i l’Ajuntament i designar els seus components que són els portaveus de cada partit.

A diferència dels altres plens d’aquest mandat, ahir van parlar diferents membres de l’equip de govern i també diferents components de la oposició que no són portaveus, i, per tant, vam poder escoltar les veus dels regidors i regidores, Toro, Martínez, Casellas, Felip, Casas, Masquef, Cruanyes, Lladó, i Pérez. Ignoro si desprès d’anar-me’n va parlar algun altre.

I així van anar fent fins arribar al punt 13: “Assumptes urgents” en que es van presentar dues nocions, la primera per donar suport al “procés cap a la independència, fomentar la participació a les eleccions i col·locar l’estelada en llocs emblemàtics de la ciutat!”. Desprès de que els portaveus expliquessin el sentit del seu vot, la moció va ser aprovada per 12 vots (CDC –CUP – ERC)  5 abstencions (PSC – UDC – CExF) i 4 vots en contra (PPC – C’S) Per tant es va produir, per primera vegada, vots diferents de membres de l’equip de govern, i, per compensar, vots a favor de dos grups que, gairebé sempre, voten en contra del que proposen els que manen. Coses de la política! Això pot semblar correcte o no, depèn del punt de mira de cadascú, però és el que te no tenir majoria, que, per altre banda, quan hi ha majoria també passa que alguns ho critiquen i diuen que passen el corró.

La segona moció era “donar suport a l’Ajuntament de Vilafant pel tema de la rotonda per l’accés a l’estació de l’Ave” que va ser aprovada per 19 vots a favor i 2 en contra del PPC. La portaveu d’aquest partit  va manifestar que el seu vot en contra no era per discrepar de que és fes la rotonda, sinó que considerava que el Govern central ja s’havia compromès a fer les obres pertinents.
Que passeu, sense massa acalorament,  el que queda d’agost i fins el proper. Salut!


dimarts, 28 de juliol de 2015

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 28 de juliol de 2015

CONSISTORI MUNICIPAL

Vaig assistir al primer ple del renovat consistori, que va ser de caràcter extraordinari. Després de la sessió d’investidura del 13 de juny, volia comprovar com es desenvolupava el nou equip de govern, compost,  a més de l’alcaldessa, de  6 regidors  de CiU i 3 dels PSC, inclòs el  primer i únic tinent d’alcalde. És a dir 10,  i 11 a l’oposició. Dels 21 regidors,  11  són nous, els 3 de les CUP, 3 d’ERC, 2 de C’s, 2 del PSC i 1 CIU,  i la resta, 10, ja sabien que era fer de regidor o d’alcaldessa, 2 del PPC, 1 del PSC 1 de CExF i 6 de CiU. Una curiositat: 11 de nous i 10 d’antics, la mateixa proporció entre oposició i  equip de govern. Dels 10 de l’equip de govern, 7 són veterans i 3 són nous (70% i 30%, respectivament). Dels 11 de l’oposició, 8 són nous i 3 d’antics  (72,73% i 27,27% respectivament). Per tant, l’equip de govern es composa d’una majoria absoluta de persones de l’anterior consistori.  Faig notar que encara que algun regidor figurés en la candidatura com a independent, l’he catalogat dins del grup pel qual es va presentar. Crec que n’hi ha dos o tres casos. Dels 21 regidors i regidores, inclòs l’alcaldessa, 8  són dones i 13 són homes. Dels 10 de l’equip de govern, 7 són homes i només 3 dones, inclosa l’alcaldessa. Primera conclusió: els que governaran, la majoria ja tenen experiència. Els que estaran oposant, la majoria són novells. Això és bo, o dolent? Ah, el temps ho dirà.

Abans d’entrar en el que va ser el ple extraordinari m’agradaria dir que aquests 21 regidors i regidores van ser votats per 13.018 persones, que representen el 48,63 % i que l’abstenció va ser de 13.749 persones, és a dir, el 51,37 %. El cens total amb dret a vot és, doncs, de 26.767 persones, lluny, dels més o menys 45.000 habitants que tenim actualment. Per tant, hem de concloure que els vots emesos representen menys del 30% de la població. Que cadascú tregui les seves conclusions.

També vull dir que les peculiaritats de la llei d’Hondt fan que, per exemple, l’únic regidor de CExF, ho hagi estat amb 829 vots i que la llista que ha tret més regidors, CiU, la mitjana sigui de 573 vots per regidor/ora. Els 3 d’ERC la mitjana és de 654 vots, els 3 de la CUP 545 vots, els 3 del PSC, 516, i els 2 del PPC i C’s, 635 i 624, respectivament. No hi faig cap comentari, només ho exposo i suposo que és el més equitatiu dels sistemes. No m’he entretingut a fer els càlculs pel sistema Saint Languë que sembla que dóna més avantatges als partits petits.

Una vegada asseguts tots  als seus respectiu seients, amb grups de 7 persones a cada taula, la principal i les dues laterals,  la senyora alcaldessa dóna inici a la sessió a les 7.07 minuts de la tarda del dijous 2 de juliol, dia 183 de l’any en curs, just al començament de la segona meitat d’enguany, i s’acaba a les 7.35, o sigui, que la durada  ha estat de menys de mitja hora. Bé, es va produir una petita pròrroga, quan ja l’alcaldessa havia aixecat la sessió, per donar la paraula al portaveu de C’s i posar a votació una proposta sobre la junta de govern. Proposta desestimada; només la va votar el proponent i el seu company de partit.

L’ordre del dia constava de 19 punts, el primer per ratificar la convocatòria del Ple amb caràcter urgent i el segon per ratificar la inclusió dels punts 18 i 19 en l’ordre del dia de la sessió. Aquí hi va haver petició de paraula per part del portaveu de CExF per manifestar-s’hi  en contra, a la qual s’hi van adherir la resta de partís de l’oposició. Posat a votació, 10 a favor de la proposta i 11 en contra. La matemàtica dels números va ser inexorable i, per tant, l’ordre del dia va ser només de 17 punts.

Del punt 3 al punt 14 era per donar compte dels decrets de l’alcaldia per delegacions a diversos regidors i regidores amb data del 30 de juny. Els punt 15  i 16 era l’informe de l’Alcaldia sobre la constitució dels grups municipals i la creació de la Comissió Informativa General que actuarà com a especial de comptes; el punt 17 era la proposta per fixar el règim de les sessions del Ple de l’Ajuntament, que es farà el primer dijous hàbil de cada mes.

Els punts que es varen treure de l’ordre tractaven sobre la proposta per modificar inicialment la Base 11.2 de les que regeixen el pressupost general per a l’exercici de 2015 (es tractava de les remuneracions per assistències dels membres de la corporació a les sessions dels òrgans col·legiats) i la proposta per fixar els càrrecs electes que es desenvoluparan en règim de dedicació exclusiva i parcial.

Poca cosa més. Sí, un detall, a proposta de l’equip de govern es va renunciar a cobrar per l’assistència a aquest ple. Preguntats els portaveus tots s’hi van adherir. Devien pensar que per mitja horeta no era gaire ètic cobrar. Em sembla bé.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi



divendres, 17 de juliol de 2015

Comentaris Ple Ajuntament de Figueres 16.07.2015

El segon Ple extraordinari de l’Ajuntament de Figueres és va celebrar el dia 16 de juliol, festivitat de la Verge del Carme, i va començar puntualment a les 7 de la tarda i 1 minut,  amb assistència de 19 dels 21 membres del consistori. L’alcaldessa va excusar l’assistència del portaveu del grup CExF degut a un agradable esdeveniment familiar i és que va ser pare, per lo qual va felicitar al nadó i als seus pares. L’altre membre que faltava va entrar a la sala amb un petit retard de 5 minuts.

Per tant el Ple, aquesta vegada,  va  ser de vint persones i es va acabar a les 20,57,  gairebé dues hores, inclòs un petit recés abans de posar-se a votació el punt número 13 que tractava de determinar els càrrecs electes que desenvoluparan les seves funcions en règim de dedicació exclusiva o parcial.

Dels 16 punts de l’ordre del dia, el 10 primers corresponien a donar compte de diversos decrets de l’alcaldia i van esser liquidats amb poc més d’un quart d’hora.

A partir del punt número 11 és quan van començar a intervenir els diversos portaveus dels grups municipals que van defensar el perquè del seu vot, excepte el punt relatiu al conveni de col·laboració amb la Generalitat per a la creació d’un conservatori de música, que per part de la CUP ho va fer l’altre membre femení del grup. Llevat d’aquest cas només es va escoltar la veu dels diversos portaveus i de l’alcaldessa.

Tots els dictàmens van ésser aprovats, tres amb resultat de 11 a 9, un de 12 a 8, un de 17 a 3 i un de 12 a 3 i 5 abstencions. A la vista de tot lo escoltat i vist em permeto fer unes consideracions:

1ª) La qualitat oratòria dels diversos parlants és francament millorable. Recomano un curs amb l’UOC de “Tècniques d’expressió oral i escrita”. A mi em va anar molt bé per poder intervenir en el Consell de la Gent Gran de Catalunya. De bon rollo, eh!.

2ª) La majoria de components del Ple, l’única missió que tenen es aixecar la ma en les diverses votacions. Res més .Pregunto: Si es possesint d’acord amb els seus portaveus i que el vot de cada portaveu valgués pel número d’integrants del seu grup, no faríem el fet i ens estalviaríem alguns diners de les assistències?. Sense mala intenció, només per estalviar, cosa ben catalana! Igual podríem fer pels Consells Comarcals, Diputacions, Parlament, etc.

3ª) Ara m’adono que el punt 2 no és viable veient el que va passar ahir amb un grup de dos, en que diverses vegades van votar diferent. Ja m’estranyava que una cosa tan fàcil no se’n haguessin adonat.  Il·lús de mi!

4ª) El petit recés que es va produir crec que va ser agraït per la majoria d’assistents. Tant actors, com espectadors, van aprofitar per estirar una mica les cames i alguns per visitar les instal·lacions de can “Roca”. Ja m’enteneu! Per cert, tothom al mateix lloc.



dimarts, 14 de juliol de 2015

VIST AMB BONS ULLS -Publicat al setmanari Empordà el 14.07.2015

SOCIETAT ACTUAL

En un percentatge molt elevat, les entrevistes que es publiquen a La Contra de La Vanguardia solen ser interessants, i algunes molts interessants i súmmament instructives. Una d’aquestes últimes va sortir publicada a mitjan mes de febrer, precisament el dia en què en el mateix diari i, en els altres,  veia la llum un estudi elaborat per la conselleria d’Interior sobre els maltractaments a les persones grans de Catalunya del qual es desprèn que són més de 10.500 les que pateixen mals tractes, per part de familiars en més d’un 50%, i, l’altra meitat per part d’amics, veïns, coneguts, cuidadors professionals i altres. Cal fer esment que no arriben al 10% les persones que denuncien els fets i que la societat catalana només en un 10% creu que a les persones grans se les tracta malament.

El mateix dia i en el mateix diari, en la secció de Tendències, hi trobem un reportatge de relacions intergeneracionals , titulat “Generació sandvitx”en el que explica que moltes persones de més de 60 anys tenen cura dels pares i dels néts alhora  i, a més a més, preparen el dinar i fan la compra per als fills que treballen. O sigui que quan arriben a l’edat de la seva jubilació  han de relegar els seus projectes personals i portar una agenda atapeïda i marcada per les obligacions i  les necessitats d’altres. Explica el reportatge que tot això és producte de l’evolució demogràfica de la societat que ha donat lloc a allò que els sociòlegs denominen família espàrrec: famílies cada vegada més llargues i estretes a causa d’una fecunditat decreixent i una esperança de vida en augment. A més, la crisi ha portat que aquesta generació, que encara se sent valenta, s’hagi de multiplicar per ajudar a la resta de la família.

I tornem al començament i parlem de l’entrevista de La Contra. Es tracta de la canadenca Vickie Cammark, pionera de les xarxes de suport veïnal per als més dèbils que diu coses com aquestes “No feu res per ajudar a ningú: feu-ho per ajudar-vos” i “no hi ha independència personal sense interdependència cívica”. Manifesta que no parla de caritat ni de ser bons, sinó que no hi ha diners ni n’hi haurà perquè a tots ens puguin cuidar professionals si, amb sort, arribem a vells o si, desgraciadament, caiem abans en la malaltia o la demència. Diu que si ens fixem en les xifres de demografia de Barcelona veurem que és impossible mantenir en asils amb professionals ben pagats tota la gent gran i que no hi ha seguretat social que suporti la societat envellida de qualsevol ciutat europea d’aquí a uns anys, i rebla el cau dient: “cada vegada hi ha menys fills per sostenir als grans. Si no ens organitzem en xarxes de veïnat, passaran mala vellesa...”.
L’entrevistador li insinua que potser amb estalvis i fons de pensions es podrà apaivagar aquest panorama, i  la contesta és aquesta “encara que no desapareguin en una crisi, els diners no li evitaran la pobresa de la solitud. Així que integri’s en aquestes xarxes, però no per ser bo i generós – no és sostenible – sinó perquè faran que se senti més bé: només les relacions en què les dues parts obtenen alguna cosa són duradores” .

En el transcurs de l’entrevista explica alguns casos de persones que han ajudat als més necessitats i al cap d’un temps s’han adonat que eren ells que necessitem fer-ho i que rebien molt més del que donaven. Diu que aquestes xarxes de suport funcionen perquè qualsevol que s’hi integri per ajudar a qui ho necessiti se sent útil i gratificat sense necessitat de res canvi.

Explica que a una de les seves amigues, directiva d’una multinacional, li va parlar d’una anciana sense família que necessitava ajuda a casa: “prova de visitar-la un dia – li vaig dir – i si no la tornes a veure no l’hi diré a ningú”. “Hi va anar, li va donar menjar, hi va parlar, li va agafar la mà.  I hi va tornar cada setmana. Li vaig dir que no calia, que ja teníem xarxa per a l’anciana, però la meva amiga em va contestar que era ella la que necessitava l’anciana” “He descobert – va confessar – que estar amb ella em fa marxar l’estrès; m’ajuda a frenar i sentir el que és important de veritat”.

Conclou dient que això “ és l’experiència humana: biologia “. Tots tenim una part buida que s’omple en sentir-se útil, i tots, per desvalguts que siguem, tenim una altre meitat que pot aportar alguna cosa als altres i omplir-los. És així com funcionen les xarxes sostenibles”.

Crec que no cal afegir-hi rés més. Salut!.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi

dimarts, 2 de juny de 2015

VIST AMB BONS ULLS

CIUTAT DE FIGUERES

A finals del passat mes de gener vaig ser convidat per l’Ajuntament,  juntament amb altres persones,  a manifestar la meva opinió sobre la transformació de la nostra ciutat en els darrers vuit  anys (2007 – 2015). El vídeo es va passar en el transcurs d’una entrevista que es va fer a la Casa Empordà amb l’Honorable Conseller de Territori i Sostenibilitat i la Il·lustríssima Alcaldessa de Figueres.  No sé si amb els altres convidats a manifestar les seves opinions és van  emetre els  minuts que havien gravat. En el meu cas, la gravació va ser de quatre minuts i el que va sortir en el vídeo no va arribar al minut.
Ara que ja hem escollit els regidors I regidores que han sortit de les urnes del passat 24 de maig, em plau reproduir la totalitat de la meva intervenció, per a coneixement de totes les persones que formaran el nou Ajuntament. Les preguntes eren tres, i són les següents:

1a. Com valora la transformació que ha experimentat la ciutat aquests últims  8 anys?

En general penso que ha estat positiva. L’arribada de l’Ave, la nova presó,  la cobertura de la plaça Catalunya, el nou Passeig Nou, els contenidors soterrats, l’eixamplament d’algunes voreres, la nova piscina descoberta, l’ampliació de l’Hospital i el pàrquing de davant, el nou Parc de les Aigües, la remodelació de La Cate, la Casa Empordà, i d’altres que ara no recordo. Suposo que això ha millorat el dia a dia dels ciutadans i ciutadanes.

2a. Quin aspecte valora més positivament ?

Tot el que he dit anteriorment forma un conjunt acceptable. Potser per a  les persones que viatgen, la nova estació de l’Ave és una gran millora. El temps és or i escurçar la durada dels viatges és bo. Pels que ens moguem menys, la cobertura de la plaça Catalunya proporciona més comoditat, tant a venedors com a compradors.  Voldria afegir que per a les persones grans que hem viscut sempre a Figueres, ens produeix una profunda  tristesa la lenta però  imparable desaparició de comerços de “tota la vida”, segons sembla per la nova llei d’arrendaments de locals antics, o per jubilacions.  Estàvem acostumats a ser ”parroquians” de determinades cases i  com sigui que els costums es tornen lleis, els canvis ens preocupen.

3a. Cap a on li agradaria que seguís aquesta transformació ?

M’agradaria que es trobés una solució definitiva per el barri de Sant Joan. Una solució que fos justa i digna per a tothom. També que es procedís a la construcció d’una nova residència geriàtrica pública.  El continu augment de l’esperança de vida la  fa del tot necessària. I cal tenir en compte que les societats avançades són les  que tenen cura de les persones en la seva primera etapa i en la darrera, nens i vells,  és a dir,  quan són més vulnerables. M’agradaria que es complissin més les ordenances municipals, en el que fa referència a la circulació de les bicicletes per la ciutat, que ens poguéssim sentir més segurs, que en general, fos una ciutat més neta i amb una circulació fluida. Que les persones que tenen una mobilitat reduïda poguessin circular sense massa impediments, i que el nostre principal passeig, la Rambla, fos exactament això un passeig on els figuerencs i figuerenques i els nostres visitants poguessin passejar, descansar, contemplar els arbres i que no es convertís, com passa massa sovint, en un lloc de fires i mercats.

Fins aquí el que va ser gravat. Ara faré unes consideracions més. Els que ja som grans tenim tendència a valorar les coses passades amb  més entusiasme que les actuals. Jo penso que no és veritat del tot la dita de “qualsevol temps passat va ser millor”. El que crec que passa és que no es té en compte, de manera generalitzada,  que amb el pas dels anys els nostres gustos han anat canviant. Quan parlo amb amics/amigues de la meva edat i recordem aquella Figueres d’abans (entre 15000/20000 habitants) no ens adonem que  aleshores tenien 50/60 anys menys i que tot o gairebé tot ens anava bé. Ja sabem allò que “l’home (i la dona) és ell/ella i les seves circumstàncies”.  Doncs això, les persones i les coses canvien segons el moment de cadascú.

Que el nou Ajuntament sortit de les urnes encerti en les seves decisions per fer de la nostra ciutat un lloc agradable de viure per a tothom. Salut!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi




diumenge, 24 de maig de 2015

FELICITATS FUTBOL CLUB BARCELONA

Vull felicitar al Futbol Club Barcelona per haver aconseguit el campionat de lliga de futbol de 1ª divisió 2014/15, penso de manera ben merescuda. Però he de dir que el partir d’ahir a l’Estadi em va decebre. Primer presentant un equip de pa sucat amb oli, amb 9 suplents, entre ells un porter que li van xutar quatre vegades a porta, dos van ser gols i un va anar al travesser. I desprès per l’actitud dels jugadors la darrera mitja hora, desprès de l’empat del Deportivo. No van lluitar gens per guanyar i semblava que l’empat ja els hi anava be. Amb això van perjudicar un tercer, que no m’importa qui fos. Penso que és adulterar la classificació. L’entrenador del Barça va dir a la roda de premsa que havien jugat com sempre. No és veritat, si sempre haguessin jugat com ahir no serien campions.  I això d’abaixar els braços no és la primera vegada que passa. En el partit de tornada de la “champions”, al camp del Bayern, la segona part es va sortir a deixar fer i així va arribar l’empat i desprès la derrota, penso jo per no humiliar al Pep, que perdent hauria estat el quart partit seguit que perdia, i hauria estat fortament criticat. Però, mira, amb allò no van perjudicar a un tercer, només se’n va ressentir la seva reputació.  Ahir ja se sabia que es podia perjudicar a un altre. Ja sé que quan un equip no li va res, i això sol passar quan s’ha aconseguit el títol, els partits són pur tràmit. Però si el Barça és més que un club ho hauria de demostrar sempre. Ja saben que la dona del Cèsar a més de ser honrada ho ha de semblar!.

Cada vegada em costa més d’interessar-me per futbol professional que d’esport no en té absolutament res. Si barregen quantitats enormes de diners i penso que són un mal exemple pels nois i noies que hi juguen per plaer. També el comportament, ratllant la violència, de determinats jugadors, i els tripijocs de la FIFA fa que tot plegat em sembli digna de crítica. Encara que no tot lo dolent és exclusiu del futbol. Els comportaments d’alguns dels màxims dirigents polítics tampoc són exemplars. És el món actual!.

Sé que alguns culers recalcitrants no els agradarà el que dic, però és el que penso. I com deia en Tardà, “algú ho havia de dir”.  Ha, desitjo de tot cor que el Barça faci el triplet!. Salut!

dilluns, 11 de maig de 2015

ELECCIONS MUNICIPALS

Fa gairebé un any i mig  que vaig deixar de fer els setmanals  comentaris polítnomics (polític - econòmic). Avui, però, en faré una excepció perquè tinc ganes de parlar de les eleccions municipals.

No sé si serà perquè cada vegada sóc més gran, o perquè mi fixo més, o què caram serà, però noto un cert nerviosisme entre les persones que es presenten com a candidats dels diferents partits per ser regidors o regidores. En primer lloc,  vull dir que és descoratjador que en les darreres eleccions del 2011 l’abstenció, a la nostra ciutat, fos del 50%, més o menys, encara que ja sé que les actuacions d’algunes  persones que es dediquen a la política són decebedores i per tant la gent, els votants, se’n recorden. Però seria bo esmentar que els que ja som grans vàrem haver d’estar molts anys sense poder exercir aquest dret democràtic i, per tant, no l’hauríem de desaprofitar.

Per altra banda crec que les eleccions municipals són les que més afecten a les persones en molts àmbits. No li  demanaràs  per la vorera trencada al diputat europeu, al del Congrés de Madrid o al del Parlament de Catalunya. Una vegada dit això, també vull dir que no m’agrada el funcionament dels partits polítics (fins i tot em desagrada el nom de partit: sinònim de trencat, desfet, dividit, fragmentat, etc.) I si no, escolteu quan algú surt d’un partit com en diu les mil i una, amb excepcions que confirmen la regla. Per a mi, són un niu d’enveges, intrigues i travetes. Però, és clar, la democràcia és això (algú va dir que era el sistema menys dolent de govern) Fixeu-vos-hi, el menys dolent, no el menys bo! Però si hem escollir entre democràcia (imperfecta) o dictadura, no té color. Democràcia sempre!

Tot això és per dir que penso que més que les sigles del partits hauríem de valorar que les persones que es presenten siguin honestes, que vulguin treballar pel poble, que cobrin segons el temps que s’hi dediquin, sense exagerar, penseu que actualment hi ha una gran quantitat de llicenciats en diverses carreres que cobren sous de misèria, que tinguin en compte  les persones, en especial a les més desprotegides.

Podria dir algun nom d’alcaldes de la comarca, ben a prop de Figueres, que els votants del seu municipi els votarien sense mirar les sigles del partit o grup pel qual es presenten. Perquè? Doncs perquè durant els anys que han estat han treballant per a la gent i  no ha semblat que s’aprofitessin del càrrec que ocupaven.

Per tant animo  totes les persones que es presenten a les eleccions i, que una vegada escollides per la ciutadania entraran a la casa gran, siguin de l’equip de govern o de la oposició, que treballin  conjuntament per aconseguir una ciutat que sigui admirada per tothom, transparent i culta, digna successora d’aquella Figueres de final del segle XIX i principi del XX que va destacar en política, en cultura, i socialment. Que així sigui!


dimarts, 5 de maig de 2015

VIST AMB BONS ULLS

MALALTIES, SANITAT I METGES

Fa uns mesos una persona coneguda em comentava que el seu marit havia patit una angina de pit i que estava molt espantat. Bé, d’entrada, cal dir que és un avís seriós i com a tal cal prendre les precaucions necessàries i seguir les indicacions dels metges. Una vegada dit això, he de dir que li vaig comentar que podia donar  gràcies perquè potser li havia estalviat de tenir una malaltia més important com pot ser un infart de miocardi, que tampoc seria per espantar-se, donat l’alt percentatge d’infarts que se solucionen satisfactòriament.

Voldria, doncs, animar les persones que es troben en alguna d’aquestes circumstàncies i dir-los que avui dia la ciència mèdica està molt avançada, també en aquesta especialitat, i té un munt de solucions. I ho dic per experiència pròpia. Quan encara no tenia quaranta-dos anys, l’any 1975, vaig patir un infart agut de miocardi, en una època en què  les coses no estaven com ara. En aquest sentit, voldria transmetre el meu agraïment al doctor que em va atendre, que va ser el doctor Joan Forment i Soler (e.p.d.) i que ho va fer d’una manera exemplar durant vint anys. També el meu reconeixement al doctor Ernest Vila Forment que ho va fer fins que varen treure els especialistes de l’ambulatori.  I finalment, als cardiòlegs que fins ara m’han atès a l’hospital de Figueres, primer el doctor Marco Antonio Paz i actualment la doctora Sara Darnés Soler. Sense oblidar-me dels metges especialistes en cirurgia cardíaca, encapçalats per la doctora Remedios  Rios,  que el darrer dia del mes de febrer de l’any 2007  varen operar-me a cor obert a l’hospital universitari doctor Trueta de Girona, i  em van col·locar tres bay pass que fins al dia d’avui funcionen magníficament. I per a molèsties més comuns i seguiment dels controls, el metge de família Jesús de Pablo Martín al CAP Ernest Lluch. Un agraïment especial per a la psicòloga Blanca-Rosa Serra Rosa que l’any 1976 em va fer sortir del pou de la depressió i amb va posar el cap en ordre que havia quedat en un estat llastimós, sense esma ni voluntat.

Tot això és per dir que fa unes tres setmanes que es varen complir quaranta anys des d’aquella nit d’abril del 1975, dels quals vint-i-un els vaig passar treballant i, per ara, i que duri, dinou de jubilat, de manera totalment normal i sense estalviar-me maldecaps.
Això sí, he estat molt curós a complir estrictament les indicacions mèdiques, en el que fa referència a la medicació i, sobretot, en el menjar i beure, encara que he de dir que aquí he tingut la col·laboració de la meva dona que no ha deixat que mai m’extralimités excessivament i ha vigilat la meva dieta.
Per tant,  a les persones que es trobin en aquests casos que procurin no defallir. Tenim una sanitat bona i uns metges i metgesses que estan totalment al dia dels nous avenços i teràpies que calen en cada cas.
I a més a més, a Figueres i l’Empordà tenim l’Associació Cor-fi que funciona des de l’any 2008 i dóna suport anímic als malalts i familiars.  Associació que vaig ajudar a fundar junt amb l’amic Carles Corral Cullell, el president, i amb l’entusiasta i imprescindible ajuda del doctor Marco Antonio Paz que sempre està disposat a fer conferències per anar explicant tot el que fa referència a l’especialitat cardiològica.

Alguna vegada en els meus escrits he lloat la sanitat pública, malgrat el deteriorament que ha sofert amb les retallades que es van produint des del començament de la crisi, que han provocat un allargament de les llistes d’espera i, el que és més penós encara, una reducció dels sous del personal sanitari. Si alguna cosa haurien de tenir clar els nostres polítics és que tots nosaltres, una de les coses que valorem més els administrats és la de ser ben atesos quan ens arriba l’hora de les malalties. Si les coses funcionen els més bé possible és gràcies a l’abnegació del personal mèdic i sanitari que es multiplica per atendre els malalts.

L’esperança de vida va en augment i cada vegada hi ha més persones que sobrepassen els noranta anys i  moltes el centenar, però és obligat dir que gairebé totes, per no dir la totalitat, necessiten de les medecines  i dels metges. Quan un és gran i, a aquestes edats podríem dir vell, el que més es valora és sentir-se ben atès. Pensem-hi doncs, i agraïm  als que vetllen per la nostra salut amb la seva dedicació. Per tant, en nom de tots els  que us necessitem, moltes gràcies.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi


dimarts, 21 d’abril de 2015

VIST AMB BONS ULLS

 PARLEM DE LLIBRES

Ja tornem a ser al mes d’abril,  i, per tant, toca parlar de llibres. Com ja fa uns quatre o cinc anys, faré un petit resum dels llibres llegits l’any passat, és a dir, de gener a desembre del 14. Com sempre dic, no són tots els editats ni tots els que he llegit, però sí els que m’han agradat més i que són d’autors/autores de l’Empordà o que tractin temes empordanesos. L’ordre no indica preferència.

Un llibre que ens recorda una determinada època figuerenca és l’escrit per Mónica Soler, titulat Les nits de Lola Pàton, que ens narra una història de ficció ambientada en la “casa de barrets” més important des de Perpinyà a Barcelona, la celebèrrima Torre Basca, que, com altres cases del mateix negoci, va desaparèixer oficialment a mitjan dels anys cinquanta. Els empordanesos de més edat ho recordaran perfectament.

Dies de frontera de Vicens Pagès és una novel·la ambientada en els límits del territori català,  fronterer amb el veí país francès o, si voleu, amb Catalunya Nord. Ens narra d’una manera  peculiar els problemes de la parella i ens dóna algunes solucions. Llibre premiat amb el Sant Jordi de novel·la.

En Josep Valls, encara que nascut a la Garrotxa, concretament a Sant Feliu de Pallerols, es pot considerar empordanès, ja que va viure a Figueres més de trenta cinc anys. En el seu llibre titulat
Llibre de marques ens fa un recull de un seguit de vivències que ha anat desenvolupant en el seu incansable afany de viatger, atent a l’entorn que se li va oferint. I ens fa veure als lectors el món mediterrani de França, Itàlia, Grècia i, també, de la la Garrotxa i l’Empordà.

També em va agradar la novel·la La paraula  silenciada escrita per Marc Grijalbo. És d’aquells llibres de misteri que una vegada has començat a llegir no el pots abandonar fins a conèixer el desenllaç dels esdeveniments.

De l’escriptora figuerenca, tal com la qualificava en Francesc Cruanyes en el darrer Empordà de l’any passat, Maria Mercè Cuartiella, m’ha agradat L’afer marsellès en què es tracten les relacions personals, les venjances, els temes sexuals, un misteriós viatge a Marsella, i de tractes il·legals.

Un altre llibre de misteri i intriga és l’escrit per Miquel Arguimbau, titulat L’amic de Salvador Dalí. Catalogat  com a llibre juvenil, ens explica la història d’un nen que l’any 1916 va conèixer  Salvador Dalí i va quedar bocabadat amb les seves fantasies, la seva imaginació i la personalitat del que esdevindrà un artista genial. Al final de  l’obra hi ha el text d’un entrevista que l’autor va fer al pintor figuerenc, l’any 1979, amb alguna resposta genial.

Un altre llibre molt interessant és L’art dorment d’Alfons Martinez Puig. Ens explica la història, no massa coneguda, del trasllat del Tresor Nacional pel govern republicà a diversos llocs de la comarca, i, posteriorment, a Suïssa, desprès d’haver passat pel Castell de Sant Ferran de Figueres, el Castell de Peralada i la Mina Canta de la Vajol, entre altres indrets. Història pura del nostre entorn més proper.

La matemàtica de la història: Alexandre Deulofeu o el pensador global, és un llibre escrit pel nét del senyor Deulofeu, en Juli Gutiérrez Deulofeu, en què comenta com s’han anat desenvolupant al llarg de la història el que va dir el seu avi fa més de setanta anys i com els fets li han anant donant la raó.  Vaig tenir la sort de conèixer personalment al senyor Deulofeu quan jo era un noiet i treballava molt  a prop  de la seva farmàcia, i era una persona de tracte fàcil i directe. Un llibre per entendre una mica més el pensament d’aquest polifacètic que va ser l’Alexandre Deulofeu i Torres.

De llibres que tracten del tema Dalí,  n’han sortit alguns. Ja he  parlat d’una novel·la de ficció i ara també diré que em va agradar el titulat Sobre Dalí: Antoni Pitxot, conversacions amb Fernando Huici March, crític d’art de El País i director de la revista Arte y Parte. En aquesta distesa conversa sens mostra el Dalí menys conegut del públic, un Dalí més humà, proper, vulnerable, divertit i quotidià, de la mà del que va ser, valga la redundància, la mà dreta, el puntal i el refugi del genial pintor figuerenc.

Tal com vaig fer l’any passat no vull deixar d’incloure un llibre d’un empordanès, de l’Empordanet,  com deia el mestre Josep Pla, titulat Les dones de la Principal, del noi de Verges, Lluís Llach. Una molt bona novel·la d’un escriptor que no semblava que hagués de ser tan bo. Val la pena llegir-la.

Res més, segurament en podria trobar d’altres que mereixerien  sortir en aquesta selecció, però aquí ho deixo. Fins al proper mes.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista


divendres, 17 d’abril de 2015

L'EDAT NO COMPTA

JUBILACIÓ I VOLUNTARIAT    

Des de fa uns quatre mesos torno a venir al Casal a jugar a billar. Vaig deixar de fer-ho fa més o menys 10 anys, crec el 2005, any en què vaig ésser nomenat pel Consell Comarcal de l’Alt Empordà com el seu representant en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, càrrec que vaig deixar voluntàriament el maig del 2013, ja que des del començament de fer coses en organitzacions de suport a les persones grans, l’any 2003, quan és va fundar el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, m’havia proposat deixar-ho  l’any en què en complís vuitanta. I així va ser. Aquest desembre passat també vaig deixar de ser president de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà i des del gener d’enguany no tinc cap responsabilitat en cap lloc.

Han estat una pila d’anys a primera línia, amb continus  viatges per la comarca i també a Girona i Barcelona per assistir a reunions dels  diferents consells o per anar a demanar als polítics de torn que ajudessin  les nostres organitzacions.

Feines totes totalment voluntàries i que m’han proporcionat aconseguir moltes amistats que d’altra manera no hagués conegut, dones i homes de gran vàlua que esmerçaven el temps de lleure per aconseguir un major benestar per a les persones grans.

Crec que ha valgut la pena i, per tant, animo les persones jubilades a formar part d’aquests grups de voluntaris. En una entrevista que em va fer el director del setmanari Empordà li vaig dir que jubilar-se només vol dir deixar de treballar cobrant, però que de cap manera volia dir deixar de fer coses. I n’hi  ha moltes per fer. Crec que els deu o dotze anys que van des de la jubilació, suposem als 65 anys, fins als 77/78 anys, sempre que la salut ho permeti, és una bona edat per fer altres coses, i asseguro que és totalment satisfactori.

Per tant, ara que estic, com dic en broma, jubilat de jubilat, dedicaré el meu temps a llegir i escriure i, de tant en tant, a jugar alguna partida de billar. Per cert, he de dir, que trobo molt a faltar alguns companys billaristes de l’etapa anterior que va des de l’any 1996 al 2005, especialment a l’amic Josep Ortega Ortiz  (e.p.d.) amb el qual ens havíem inventat una peculiar manera de jugar al billar: només marcàvem si fèiem tacades de cinc o més caramboles. Això ens obligava a jugar una mica de reunió i era molt divertit.

I també dedicaré temps a les visites als metges de l’ambulatori i de l’hospital. Que hi farem, coses de gent gran! Salut, amigues i amics.

Martí Carreras i Ginjaume
aprenent d'escriptor                                                                                                                      

dimarts, 3 de març de 2015

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 3 de març del 2015

 TRACTAT DE L’AMISTAT

Després d’haver parlat sobre les amistats de les xarxes socials, que en realitat indiquen que es té autorització per poder entrar amb l’ordinador als textos i fotografies que es publiquen, avui ens endinsarem en com ho veia un dels homes més preclars de l’antiguitat, és a dir en Marc Tul·li CICERÓ, sobre l’any 50 abans de Jesucrist.

Pretendre  en poc més d’un foli i mig  resumir el tractat de l’amistat és una tasca en excés difícil. Per tant, farem una aproximació dels principals trets que l’autor dedicava a l’amistat. Per començar, direm que Ciceró sosté que, en puritat, l’amistat sols pot donar-se entre els bons, en contraposició a la doctrina professada per Plató, “ja que només aquell en què la virtut és perfecta i és capaç, per  tant,  d’un total desinterès, pot ser un vertader amic. La veritable amistat, en efecte, no busca la utilitat, sinó que neix entre els bons de forma natural en percebre en l’altre la resplandor de la virtut; és, per tant desinteressada i es manifesta completament en l’amor envers l’altre, al qual els uneixi la lleialtat. Aquesta, no obstant, no ha de condescendir en les faltes de l’amic, sobre tot –Ciceró insistia molt en això–aquelles que suposin atemptar contra l’Estat, al qual s’ha de reconvenir quan sigui necessari i que s’ha d’acceptar l’amonestació procedent de l’amic. És legítim que sense caure en el que és inconvenient,  promoure el profit material o l’ascens social de l’amic, fins i tot  fer per ell algunes coses que no faríem per nosaltres mateixos, com, per exemple, intercedir per ell davant d’una persona indigna. Ha de cuidar-se molt el distingir l’amistat veritable de la fingida, aplicant-se-Ciceró particularment-a fustigar l’adulació i el servilisme, indignes ambdues de la vertadera amistat, que ha de regir-se per la veritat.”
No sé per què el paràgraf que parla de les faltes que atemptin conta l’Estat m’ha fet pensar en la situació d’alguns esdeveniments recents de la història del nostre país. Deuen ser coses i pensaments de persona gran.

Continuant el relat que fa Ciceró, diu “que l’amistat no és, doncs, sinó la concòrdia entre totes les coses, tant divines com humanes, acompanyada d’afecte i amor; em pregunto si, exceptuant la saviesa, els Déus immortals hauran atorgat a l’home un do millor. Alguns l’anteposen a les riqueses; d’altres a la salut; d’altres al poder; d’altres als honors; molts, també als plaers. Això últim és certament propi de gent bruta, però les altres coses mencionades  són caduques i incertes, i depenen menys de les nostres resolucions que de les vel·leïtats de la fortuna. I, quan als que posen el suprem bé en la virtut, aquests certament jutgen bé; però és aquesta virtut mateixa la que fa néixer l’amistat i la manté, perquè  sense virtut no pot existir l’amistat. Ha arribat el moment  que interpretem la virtut, tal com solem entendre-la en la vida diària i en la nostra parla corrent, no de la que mesuren com fan certs doctes, amb magnificència de paraules; i  que ho contem com a homes de bé, a aquells que són tinguts per tals com els Paulus, Catons, Gals, Escipions i Filos. La vida ordinària es satisfà amb aquests, no parlem doncs d’aquells que no es troben enlloc. Així, doncs, entre homes d’aquesta classe, té l’amistat tants importants avantatges que a penes puc descriure-les.”
Si heu arribat fins aquí us felicito, ja que a mi m’ha costat arribar-hi. Anirem acabant amb les primeres, que avui seran les últimes,  reflexions que fa Ciceró: “En primer lloc, en què pot consistir una vida digna de ser viscuda, que no reposi en la benevolència entre amics ? Quina cosa més dolça existeix, que tenir  algú a qui poder parlar-li tot, com fas amb tu mateix? Seria tan gran la satisfacció en els moments de prosperitat si no tinguéssim algú que s’alegrés d’allò tant com nosaltres? Igualment, seria difícil de suportat les adversitats, sense tenir algú a qui causen encara més aflicció que a nosaltres mateixos. Les altres coses que s’ambicionen són útils, gairebé excessivament, per a finalitats concretes: les riqueses per gastar-les, el prestigi per a ser considerat, els honors per a ser lloat; els plaers per a gaudir-los; la salut per a no patir dolor i per ús de les funcions dels cos. L’amistat, en canvi, compren moltíssimes coses. En qualsevol direcció que ens girem, ella està disposada; no està esclosa de cap lloc; mai és inoportuna, mai és amoïnadora. Tant és així que, com se sol dir: ni l’aigua ni el foc ens són més útils que l’amistat. I no parlo aquí de l’amistat vulgar o mediocre, la qual, amb tot també té la seva gràcia i la seva utilitat, sinó de la veritable i perfecta, com fou la d’aquells personatges que per ella assoliren fama. Doncs l’amistat fa més esplèndides encara les situacions favorables i  més lleugeres les adverses, en compartir-les i fer-les comunes”.
Doncs, Déu n’hi do! el tal Ciceró; i això que he transcrit només és una petitíssima part del seu tractar de l’amistat!. Salut i fins a la propera.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista


dimarts, 10 de febrer de 2015

VIST AMB BONS ULLS, publicat al setmanari Empordà el dia 10 de febrer de 2015

VISIONS DE FIGUERES A MITJAN SEGLE XIX (i II)

Continuant amb l’estudi que fa en Pascual Madoz en el seu Diccionari geogràfic, estadístic  i històric d’Espanya i les seves possessions d’ultramar, editat l’any 1845, ens assabentem  que en aquelles dates tenien una manera ben peculiar de comptar els habitants de les poblacions.
Així ho llegim en el “Quadre sinòptic per ajuntaments del que concerneix a la població del partit judicial i la que es refereix a la lleva de l’exercit, amb el detall de la seva riquesa imposable”. El partir judicial de Figueres, que pertanyia al bisbat de Girona, constava, en aquells temps, de 111 pobles repartits entre 96 ajuntaments. Per ordre alfabètic, el primer era Agullana i el darrer Viure ( escrit amb V i no com ara en B) ; gairebé tots, vuitanta-tres, d’un sol poble, dotze ajuntaments es componien de dos pobles i un sol ajuntament en tenia quatre (Maçanet de Cabrenys)

Figueres tenia 1.870 veïns i un total de 8.352 ànimes. S’anomenaven veïns només els caps de família i la resta, la dona,  els fills no emancipats, etc. etc., eren simplement ànimes. Quant als electors només eren 664 contribuents, més 14 persones amb capacitat intel•lectual, que, malgrat poder participar en les eleccions, no podien ser elegits. Donaven una certa importància als estudis, que els permetien votar, però sense la possibilitat de sortir elegits.

Entre moltes de les coses que s’expliquen també parla dels costums del país i diu textualment que: “són, amb petites diferències,  les generals de Catalunya, encara que per la seva proximitat amb França tenen algunes peculiaritats d’aquesta nació, com pot ser la mena de menjar, les hores de fer-lo, els balls i diversions públiques, són molt semblants, o millor dit, quasi enterament igual que les del Rosselló; l’idioma es diferencia, en moltes paraules, de les del Principat, perquè en té moltes d’afrancesades; però és de notar un costum particular d’aquest país: en tot ell, a excepció de les viles grans i de les cases distingides, les dones no se seuen a taula per menjar i serveixen a peu els seus pares, marits, germans o fills, que estan molt ben asseguts. Les principals diversions són el ball, les romeries i el joc; la dansa més popular és el contrapàs, que es balla a la tarda en moltes places i per moltes parelles alhora, és un ball que agrada poc a qui no el coneix, però és molt atractiu per els qui  entenen la seva música; els instruments primordials són una gaita, un tamborí, dos tiples i un baix; a continuació dels contrapàs ballen una altra dansa que anomenen sardana i en pobles del Pirineu, en lloc d’aquesta, ballen el ballet, que és dansa francesa i que exigeix una agilitat extraordinària, especialment en les dones. A les nits és molt comú en els pobles el sarau, en  què es ballen les danses generals d’Espanya. Les romeries són una altra de les diversions d’aquests habitants, raó per la qual són molt concorregudes les festes dels pobles i dels santuaris, on es fan bones teques i es balla molt. Els jocs de cartes i de pilota apassionen molt, i anys enrere, però no gaires, ho era fins i tot en la gent més acomodada i formal, que seguien les fires i festes dels pobles buscant partides de joc, en què es jugaven molts interessos; però aquest costum ha anat moderant-se, i a dia d’avui es redueix a joves inexperts o mal educats i als homes de moral laxa. “

Interessant és també la descripció que fa de l’interior de la població que diu que “ consta de poc més de dues mil cases de bon aspecte, distribuïdes en carrers rectes, planers i espaiosos, una casa consistorial capaç i de bona forma a la plaça principal, una presó petita, insalubre i de mala construcció, una casa de maternitat per a expòsits transeünts, un hospital fundat l’any 1313, ben situat i de molta capacitat per a malalts pobres, i en el mateix edifici,  l’hospital militar, amb una capella pública dedicada a Sant Baldiri; un teatre reduït i de mal gust, excepte l’escenari que va ser renovat i decorat l’any 1841; un sala per a balls públics; sis escoles particulars d’instrucció primària per a nens, amb més de tres-cents alumnes, tres de nenes a les quals s’ ensenya a llegir a més de les labors pròpies del seu sexe i un col•legi d’humanitats creat l’any 1837 per la corporació municipal”.

I així podríem anar continuant les explicacions que ens dóna el diccionari esmentat. Per si a algú li interessa la totalitat, tal com vaig dir tot això i molt més figura en el volum VIII, pagines 85 a 94. Clicant al Google el nom de l’autor, Pascual Madoz, ràpidament ho trobarà.

Fins al proper més. Salut!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista


dimarts, 6 de gener de 2015

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el 6 de gener del 2015

VISIONS DE FIGUERES A MITJAN SEGLE XIX (I)

Gràcies a la col•laboració de la Manoli López Marcos, participant eficaç  i eficient del grup del Facebook “No ets de Figueres  si no...”,  he pogut llegir les deu pàgines que el senyor Pascual Madoz dedica a Figueres,  en el seu Diccionari geogràfic, estadístic i històric d’Espanya i les seves possessions d’ultramar, editat l’any 1845.  En el volum vuitè, a les pàgines  85 a 94, detalla la situació geogràfica, el clima, els rius i afluents, els camins, els productes, la indústria, el comerç, el caràcter i  els costums de la gent, la població, la riquesa i els contribuents dels 96 ajuntaments que formaven el partit judicial.

M’ha cridat l’atenció la manera que descriu el caràcter dels habitants figuerencs. Traduït del castellà de l’època, diu dels homes que: “el seu caràcter és viu, sense superstició i una mica matusser, emprenedors, bel•licosos i força tossuts. S’alimenten bé i són aficionats a la beguda. Són generosos i amics dels forasters, atrevits i de molta força muscular. Els joves de classe artesana són, en general, de geni lleuger i una mica dissipat; aficionats a les ciències i a les arts, és general entre ells ser instruïts; els agrada la independència i són entusiastes dels principis lliberals. Són alts, robustos i ben formats. El vestit que porten és còmode i senzill: jaqueta llarga de roba, armilla de llana o de vellut de color, pantaló de la mateixa tela, negra o de roba “blau turquí”, espardenyes amb molta cinta negra que fa la volta fins a mitja cama i gorra llarga vermella.  No els agraden els ornaments frívols i és comú entre ells portar un pal, anomenat garrot.”

Quant a les dones diu que: “són laborioses, econòmiques, submises, poc endreçades en l’ordre interior i poc amables; en general religioses, força fidels i estimen molt els seus fills, són també robustes, de color sa, blanques i de bona silueta, bona dentadura i cabell i peus grossos; la veu una mica gruixuda i l’articulació força aspra. Vesteixen, en general, amb gentilesa i el seu vestit és probablement el més graciós de Catalunya. Consisteix en un gipó de ras o escot negre amb màniga curta, panyoleta de seda negra o de color al coll, guants negres de seda o de tul brodat fins al colze, faldilla de percal fi de color, seda o llana, cenyida per sobre el maluc, davantal de seda de color, mitja blanca, blau cel o negre; sabates de pell fina o de ras negre i mocador de tul blanc brodat al cap; per anar a l’església o els dies de fires o mercat, usen una espècie de mantellina  que anomenen caputxa, que consisteix en una toca de franel•la fina i blanca, tallada  amb gràcia, i amb una vora arrissada de tres dits d’ample al voltant, que agafada  amb una agulla a la part superior del cap, cau per damunt de l’esquena i arriba fins a la cintura, deixant descoberta tota la part anterior del cos i neta la cara; a les de color blanc, particularment, els cau tan bé la caputxa que les fa ser  ben formoses” .
Llegint les descripcions que es fan en el diccionari citat m’han vingut a la memòria les paraules que dedica a Figueres en Josep Pla, en el seu llibre “El quadern gris”.  És el volum 1 de l’obra complerta, que en les pàgines 355 a 358 fa una descripció de com va quedar meravellat de la nostra ciutat. No puc transcriure tot el que diu però sí el paràgraf  final: “ Quan vaig a Figueres em passejo per la Rambla i pels carrers. La ciutat és acollidora i neta. Vaig a veure la plana de l’Alt Empordà des de la pujada del Castell. Paisatge prodigiós, d’una bellesa fascinadora, d’una qualitat incomparable. Quina meravella de cel, de mar i de terra! Els dies grisos afinen el paisatge fins a extrems indicibles. L’aire de la tramuntana li dóna una llum, una precisió diamantina. Aquest paisatge us fa sentir l’orgull de ser d’aquest país. Després, de retorn a la vila, parlo amb la gent. Els figuerencs són una gent que parlen d’una manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i tranquil•la. Gent polida. Les hores passen suaument. Què és pot demanar més”? Tot això i molt més deia en Josep Pla l’any 1918, precisament l’any en què es va inaugurar el monument de la Rambla a Narcís Monturiol i Estarriol. Llegir en Pla, en aquests temps convulsos que ara vivim, serena l’esperit i predisposa a la calma.

Tant per la importància que li dóna en Pascual Madoz, com per les paraules que li dedica en Josep Pla, podem estar ben orgullosos de ser d’una ciutat que figurava entre el grup de poblacions importants catalanes a mitjan segle XIX i principis del segle XX.

Podríem fer comparacions amb l’actualitat? Cadascú que faci les seves!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista