dimarts, 10 d’octubre del 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà del 10 d'octubre de 2017

COSES DE CASA

En l’article del mes passat els parlava de les publicacions que faig a les xarxes socials, en concret al Facebook.  Avui també en parlaré per a dir que molt sovint són la vàlvula d’escapament del malestar dels veïns d’una determinada població. Per començar diré que sóc conscient que manar, dirigir, ordenar, fer complir, presidir i tots els sinònims que vulgueu,  em sembla una tasca molt difícil i que pràcticament és impossible fer-ho a gust de tothom.

Últimament a la nostra ciutat hem vist que molts conciutadans han opinat sobre la mal anomenada rotonda de la plaça del Sol. Hem llegit opinions,  gaire bé totes contràries a la manera en què s’ha fet, com si tots els opinants fossin enginyers d’obres públiques, i criticant  a tort i a dret. Jo també hi vaig participar i vaig proposar que deixéssim transcórrer 100 dies i que passat Tots Sants veuríem com havia anat. Per altra banda són constants les queixes sobre la brutícia que envaeix l’espai públic, les escombraries i altres objectes, les defecacions del gossos, etc. És prolífica la publicació de fotografies en aquest sentit. També m’agrada dir que no crec que sigui exclusiu de Figueres aquest desgavell, però com em va dir un activista social figuerenc, conegut de tothom, el que passi en altres indrets no és de la seva incumbència;  el que vol, i amb raó, és que se solucioni el que passa a casa nostra.

A mi el que em preocupa, i molt, és la proliferació de persones, generalment del sexe masculí,  que van en bicicleta per les voreres. I ho fan a tanta velocitat que si topen amb algú li poden fer mal de debò. Alguns fins i tot van en direcció contrària a la que han d’anar els vehicles. I la bicicleta és un vehicle. Crec que les ordenances municipals diuen que no poden anar per les voreres, excepte si van conduïdes per nens/nenes menors de dotze anys, ja que es considera com un joguet. Si és així penso que caldria fer una esmena, perquè en ple segle XXI un nen de dotze anys ja no és tant nen per jugar d’aquesta manera. La ciutat està formada per persones de totes les edats, i actualment l’anomenada gent gran cada vegada és més nombrosa, i tenen, tenim, tot el dret de poder circular per les voreres segurs de no ser atropellats. També tenen aquest dret els pares i mares que porten el seu fill en el cotxet,  i per descomptat la resta de persones. Per la meva experiència puc dir que fa uns pocs mesos vaig estar a punt de ser envestit per un energumen que circulava a gran velocitat per la vorera de l’avinguda Salvador Dalí, a l’altura de la sidreria Txot’s. I va continuar, segurament sense afluixar la velocitat, fins allà on li va convenir.

I tot això no és d’ara. Recordo que quan formava part del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament, aquest tema l’havíem tocat diverses vegades, i parlo d’uns quants anys, potser més de mitja dotzena.  No crec que s’hagi fet res. Mireu, fer-se gran és dur, ja no tenim els reflexos de quan érem joves i si a més hem de vigilar no ser atropellats quan anem per la vorera, doncs malament ho tenim. I des de fa alguns mesos, a més de joves que van amb patinet, s’hi han d’afegir aquestes altres andròmines elèctriques amb rodes que també circulen a considerable  velocitat. Per tant, demano al nostre Ajuntament que prengui cartes en  aquest assumpte i d’una vegada deixi clar els drets dels vianants per circular lliurement. I si fos el cas, que tot ja està degudament explicitat a les ordenances municipals,  doncs que  es fessin complir, cosa que m’oloro que no es fa amb l’eficàcia i eficiència necessària.

No sóc massa partidari de queixar-me públicament, ans al contrari, m’agrada ressaltar quan es fa alguna cosa que a mi em sembla ben feta. Si doneu un  cop d’ull al meu mur del Facekook ho podreu comprovar.  A primers d’agost, per exemple, vaig fer un “post” en el qual deia que molts diumenges la porta principal d’entrada al cementiri municipal  estava oberta molt abans de la seva hora d’obertura que és a les 9 del matí. Aquest fet és d’agrair,  ja que moltes persones aprofiten les hores de menys calor per fer les visites als seus familiars difunts. I generalment, són persones grans i especialment del sexe femení. Un diumenge que hi vaig veure la persona encarregada d’obrir la porta, li vaig agrair.

En fi, aquí ho deixo. Penso que  a l’Ajuntament li hauria d’agradar que ens preocupem de les coses de casa.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista