dimarts, 11 d’agost de 2015

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 11 d'agost de 2015

MÉS VISIONS DE LA FIGUERES DEL SEGLE XIX

Els mesos de gener i febrer vaig publicar dos articles sobre la Figueres de mitjan segle XIX, basats en les coses que explicava en Pascual Madoz en el Diccionari, estadístic i històric d’Espanya i les seves possessions d’ultramar. Avui , gràcies a la tesi  doctoral de l’Anna Costal i Fornells, doctora  cum laude en Història de l’Art  i Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, explicarem algunes coses més que passaven en aquella meitat del segle XIX, especialment en els anys compresos entre 1859 i 1875, ja que el títol de la tesi és: Les sardanes de Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre la Restauració dels Jocs Florals i la Primera República.

L’Anna Costal i Fornells va ser la persona que  l’any 2009,  en què Figueres era la capital de la cultura catalana, va organitzar amb l’Ajuntament i el Museu de l’Empordà, l’exposició “Pep Ventura abans del mite: Quan la sardana era un ball de moda” entre l’1 d’agost i l’1 de novembre. Ara el manuscrit de la tesi que m’ha agradat llegir té més de 500 pàgines i explica, entre moltes particularitats de les sardanes i la música popular catalana, la importància musical i cultural de la nostra ciutat, capdavantera en la programació de peces d’òpera i de concerts musicals que es feien al Passeig Nou i a la Rambla, dues vegades per setmana, els diumenges i els dijous, amb gran acceptació per part del públic assistent, que, fins i tot, demanava la programació dels propers concerts.

Explica l’Anna que “el Teatre Municipal de Figueres era un edifici de dimensions colossals per a una vila que no superava els 10.000 habitants. El negoci teatral a Figueres va ser gestionat per la iniciativa privada fins l’any 1826, que els propietaris van concedir a l’Ajuntament tot el mobiliari teatral per a l’explotació pública de l’edifici  a canvi d’obtenir la recaptació econòmica dels tres primers anys. A mitjan segle, les llotges principals dels teatres públics van assumir una representació social similar a la que desenvolupaven els ritualitzats balls de plaça o la col·locació estratègica de famílies dins les esglésies. A diferència del Teatre de la Reina de Girona que va ser impulsat pels socis del Casino Gerundense, amb famílies situades en els primers llocs del rànquing de béns immobles de la província, hisendats i propietaris rurals, representants d’idees conservadores i, fins i tot, reaccionaries, a Figueres, en canvi, el finançament del Teatre no provenia de grans terratinents, sinó de famílies d’industrials, comerciants i professionals liberals, advocats, metges, polítics. També la ideologia era diferent: mentre a Girona era carlina o unionista, a Figueres eren republicans federals i progressistes de la província. Tan mateix, però, tant els de Figueres com els de Girona van trobar una manera idèntica de legitimar la seva influència: “des de les llotges del primer pis dels nous temples de diversió pública”.

Això de les llotges encara continua, però ara des dels estadis de futbol, ja que és notori, segons sembla, la gran influència que tenen les de l’estadi Santiago Bernabeu de Madrid o del Camp Nou de Barcelona. Em sembla que la diferència amb els nostres avantpassat és clara. Ells s’interessaven per la cultura i els nostres coetanis per l’esport professional que de cultura no en té absolutament res.
També en el que fa al pensament científic i cultural, Figueres estava al damunt de la cresta. Entre els anys indicats, a Figueres hi havia nou societats i casinos, a saber: Societat Econòmica d’Amics del País, Sociedad de Agricultura del Ampurdán, Sociedad de Arqueologia, Sociedad de Frenologia, Sociedad Coral Erato, Sociedad Liceo Figuerense, Casino Menestral Figuerense,  Casino Artístico i Casino Lazo. Explica que “en aquest darrer i, amb motiu dels Jocs Florals de Barcelona, si va organitzar un gran banquet com de cent coberts i els comensals van ser servits per joves del país que vestien el senzill i poètic vestit de l’Empordà”.

Diu també que  la demarcació de Girona, aleshores província de Girona, era líder en aquesta classificació de casinos i societats, que eren en total 51. Com hem dit Figueres al capdavant amb 9, seguidament Girona i Palafrugell amb 5, Sant Feliu de Guíxols i Calonge amb 4, Llagostera i Olot amb 3. En total al Regne d’Espanya, a l’inici de 1860, n’hi havien  575. I, per tant,  els gironins en teníem gairebé un 9%.
Com més aprofundim en aquests anys de mitjan segle XIX i començaments de segle XX, més ens adonen que Figueres ocupava un lloc de gran transcendència social, cultural i política, no només a Catalunya sinó també amb relació a la resta d’Espanya, circumstància  que ens ha de fer sentir orgullosos dels nostres avantpassats.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi

divendres, 7 d’agost de 2015

Comentaris del Ple de l'Ajuntament del 6 d'agost del 2015

Convocat per  les 7 de la tarda de dijous dia 6 és va començar amb trenta quatre minuts de retard degut a que abans hi va haver la Junta General de Fisersa que es va allargar més del compte. No sé exactament a quina hora es va acabar perquè pocs minuts desprès de dos quarts de deu vaig considerar que ja n’hi havia prou i me’n vaig anar a sopar.  En aquell moment estàvem al darrer punt de l’ordre del dia: “Precs i preguntes” i la primera va ser un petit i simpàtic acte del regidor de CExF que va mostrar, amb diverses carmanyoles,  el menú que s’ofereix, vaig entendre, a les persones necessitades,  i en va qüestionar el preu i el seu component alimentari.

L’ordre del dia constava de 14 punts entre els que destaco la proposta relativa a agrair al senyor Eduard Puig Pujol la feina durant els  tretze anys que ha desenvolupat el càrrec de Síndic Municipal de Greuges. Com no podia ser d’altre manera es va aprovar per unanimitat i els diversos portaveus van manifestar el seu agraïment al senyor Puig, i es va crear la Comissió especial de relació entre el Síndic i l’Ajuntament i designar els seus components que són els portaveus de cada partit.

A diferència dels altres plens d’aquest mandat, ahir van parlar diferents membres de l’equip de govern i també diferents components de la oposició que no són portaveus, i, per tant, vam poder escoltar les veus dels regidors i regidores, Toro, Martínez, Casellas, Felip, Casas, Masquef, Cruanyes, Lladó, i Pérez. Ignoro si desprès d’anar-me’n va parlar algun altre.

I així van anar fent fins arribar al punt 13: “Assumptes urgents” en que es van presentar dues nocions, la primera per donar suport al “procés cap a la independència, fomentar la participació a les eleccions i col·locar l’estelada en llocs emblemàtics de la ciutat!”. Desprès de que els portaveus expliquessin el sentit del seu vot, la moció va ser aprovada per 12 vots (CDC –CUP – ERC)  5 abstencions (PSC – UDC – CExF) i 4 vots en contra (PPC – C’S) Per tant es va produir, per primera vegada, vots diferents de membres de l’equip de govern, i, per compensar, vots a favor de dos grups que, gairebé sempre, voten en contra del que proposen els que manen. Coses de la política! Això pot semblar correcte o no, depèn del punt de mira de cadascú, però és el que te no tenir majoria, que, per altre banda, quan hi ha majoria també passa que alguns ho critiquen i diuen que passen el corró.

La segona moció era “donar suport a l’Ajuntament de Vilafant pel tema de la rotonda per l’accés a l’estació de l’Ave” que va ser aprovada per 19 vots a favor i 2 en contra del PPC. La portaveu d’aquest partit  va manifestar que el seu vot en contra no era per discrepar de que és fes la rotonda, sinó que considerava que el Govern central ja s’havia compromès a fer les obres pertinents.
Que passeu, sense massa acalorament,  el que queda d’agost i fins el proper. Salut!