dimarts, 6 de setembre del 2016

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al setmanari Empordà el dia 6 de setembre de 2016

BICENTENARI DEL NAIXEMENT D’EN PEP VENTURA

Tal com vàrem comentar en els escrits dels mesos de febrer i març, l’any  vinent es compliran dos-cents anys del naixement d’en Pep Ventura (Alcalà la Real  1817 – Figueres 1875) i la nostra ciutat serà Capital de la Sardana  2017.

La bona amiga Margarita Mas, entusiasta de tot el que es fa i es desfà  a Figueres, em va fer arribar un parell de publicacions: una era el llibre –catàleg  editat pel Consorci del Museu de l’Empordà amb motiu de l’exposició Pep Ventura abans del mite, del qual vam fer referència en el segon dels meus escrits, i l’altre, el programa del XIV Aplec de la Sardana de Figueres que es va celebrar el 27 d’abril de 1975, un mes i tres dies  després que s’haguessin complert cent anys de la mort del mestre, fet que va ocórrer el 24 de març de 1875.

El programa, de cent setze pàgines, està dedicat a Pep Ventura en el centenari de la seva mort, i el primer que em va sorprendre, ja que com vaig explicar un servidor  era totalment aliè al món sardanista fins a l’any 1996, va ser que l’aplec d’aquell any estava amenitzat per cinc cobles de molt renom, a saber: Amoga, Barcelona, Caravana, Ciutat de Girona i Selvatana, que varen interpretar un total de cinquanta una sardanes, suposo de deu tirades, de les quals sis van ser tocades per les cinc cobles conjuntament,  en sessions de matí, tarda i nit a la Rambla.  Els articles  escrits estan signats per Maria dels Àngels i Montserrat Vayreda, Narcís Sala, Eugenio Molero, Jaume Quintana, Joaquim Gironella, Josep Puigmal, Jacint Bosch i Ferran Arbusà que era el president del Foment de la Sardana, que en un article de trenta dues pàgines i moltes fotografies, fa un detallat resum dels actes commemoratius del centenari de la mort del mestre Pep Ventura.

Fent una mica de recerca per assabentar-nos de més coses sobre la vida i miracles d’en Josep Maria Ventura Casas, ens trobem que va arribar a Figueres a l’edat de dos anys, que de ben jovenet va anar a aprendre de sastre a casa d’en Joan Llandrich, que al mateix temps l’iniciaria en el món de la música i que, anys més tard, seria el seu sogre, ja que en Pep es va casar amb la seva filla, Maria Llandrich, nascuda a l’Escala, amb qui  va tenir un únic fill, vint-i-un anys després de casats, batejat amb el nom de Benet (Figueres 1858 – 1890), que també era músic i que se’l coneixia amb el nom de “el fill d’en Pep Ventura”. Va morir jove, el mes de setembre de 1890, amb només trenta dos anys, afectat de la malaltia de moda en aquells temps, tuberculosi hereditària.

En Pep va quedar vidu quan el seu fill tenia entre cinc/sis anys i és va tornar a casar en segones núpcies el 17 de novembre de 1864 amb la senyora Margarida Ripoll Serba.

Un altre tema interessant és el periple que va seguir la tenora del mestre Pep, fabricada a Perpinyà per Andreu Toron. En l’escrit  d’en Joaquim Gironella Garañana, que va ser director del setmanari Ampurdan,  ens en fa una detallada exposició: primer va ser propietat de l’impressor Dalmaci Presas, del col·leccionista Eduard Fabré, del dibuixant Josep Lluis Pellicer, del crític musical Sebastià Trullol i del notari Salvador Dalí, que en va fer donació a la Junta de Museus de Barcelona l’any 1933. Està exposada en el Museu de la Música.

L’articulista esmentat fa una reflexió de la tenora d’en Pep, que jo trobo molt encertada. Diu això: “moguts pels sentiments propis d’un bon empordanès i entusiasta de la sardana, ens atrevim a exposar que, com un digne epíleg d’aquesta esplèndida efemèride, Figueres celebraria amb la millor il·lusió i joia que la tenora de l’avi Pep, que un bon dia un figuerenc bondadós i altruista en va fer donació a la ciutat de Barcelona, aquesta sapigués correspondre amb la seva habitual gentilesa al sentir unànime dels sardanistes figuerencs i empordanesos i en fes ofrena a la ciutat de Figueres, d’on en va sortir, perquè en un dels seus acollidors museus pogués ésser contemplada, com a homenatge permanent al qui, sense la seva impressionant tasca, possiblement avui de la sardana solament en tindríem un petit record, com tantes altres coses que el temps va esborrant, per molt que haguessin arrelat en el cor senzill del nostre poble. Barcelona, doncs, té la paraula! “.

Desconec si l’Ajuntament de l’època va fer algunes gestions per aconseguir el que demanava el senyor Gironella. Han passat més de quaranta anys i crec que seria convenient intentar si ara seria possible. Potser el  conseller de Cultura ens podria donar un cop de mà?

Martí Carreras Ginjaume
Articulista