dimecres, 29 de setembre de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el dia 28 de setembre del 2010

NOU MODEL DE RESIDÈNCIES

Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant, de cuidadors no professionals. Aquí entrem en un debat en que països del nostre entorn fa temps que s’han trobat. .

Fa uns mesos que l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) va encarregar a un grup d’experts en temes gerontològics que fessin un estudi sobre un nou model de residències per a gent gran. Les reunions i deliberacions han durat força temps, però, com que tot arriba, finalment ha vist la llum, amb el títol de “Cap a un nou model d’atenció residencial”, una mena de resolució que es considera com a primera part, anomenada document 1.

L’estudi, coordinat per l’Institut Català de l’Envelliment de la UAB, consta de més de 60 pàgines i ha estat distribuït en llengua castellana pels Consells de la Gent Gran de l’Estat espanyol.

Naturalment que l’espai de què disposem només permet un resum del seu contingut, però sí que intentarem explicar als nostres lectors les idees bàsiques que es considera que han de tenir les residències futures. I aprofito per dir que és un tema que també ha d’interessar a les persones que actualment tenen sobre els 30/35 anys i que, d’aquí a 50 anys, l’any 2060, hauran arribat als 80/85 anys.

Actualment tenim, sobre una població de poc més de 45.300.000 habitants, un total de 2.300.000 persones que tenen més de 79 anys. D’aquí a 50 anys, amb una població estimada de poc més de 52.500.000 habitants, arribarem a 6.900.000 octogenaris. És a dir, amb un augment en xifres absolutes de 7.200.000 habitants, exactament la meitat d’aquest augment, 3.600.000, seran persones de més de 79 anys.

Observin, doncs, que, mentre la població d’Espanya, en els propers 50 anys tindrà un augment percentual del 16%, el percentatge d’aquest augment dels de 80 i més anys serà del 200%. Xifres que no em negaran són vertaderament espectaculars. I davant d’aquest. panorama és indubtable que cal preparar-se i adoptar les mesures adients, amb temps suficient.

El total de persones grans ingressades en centres residencials, l’any 2008, era de 324.138 en 5.128 centres, més 9.576 en altres sistemes alternatius d’allotjament, com pisos tutelats, llars, apartaments, etc. Aquestes xifres representen el 4,37% del total de persones de més de 65 anys, amb quantitats pràcticament iguals entre centres privats i públics, encara que, mínimament, hi ha més places privades. Els diferents apartats de l’estudi són: .

INTRODUCCIÓ - S’explica que en els països desenvolupats l’esperança de vida ha anat augmentant progressivament i en alguns, cas d’Espanya, ha anat acompanyat d’una disminució de la natalitat, que al capdavall ha representat un envelliment de la població. Continua dient que actualment s’està en procés d’adaptació a la Llei 39/2006 del 14 de desembre, de promoció a l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant de cuidadors no professionals. Ara entrem aquí en un debat amb què altres països dels nostre entorn ja fa algun temps que s’han trobat.

OBJECTIUS - Definir un nou model d’atenció residencial que tingui per eix principal
la qualitat de vida i la qualitat d’atenció a les persones i elaboració d’un document de consens sobre aquest nou model d’atenció residencial amb la participació d’un grup d’experts/es

METODOLOGIA – Revisió de la bibliografia existent sobre els temes d’atenció a les persones grans, sobretot en les residències, i que els idiomes en què hagin estat escrits siguin el castellà, el català, l’anglès i el francès i de la zona geogràfica dels països que ja hem anotat. Malgrat tot, també s’hi han inclòs documents externs a aquests contextos per considerar que podrien aportar coneixements útils per aclarir conceptes.

EL CAS D’ESPANYA – No és fins a l’arribada de la democràcia, l’any 1978, que l’assistència residencial inicia la seva expansió. Durant l’època franquista les persones grans estaven en els anomenats asils, que eren centres amb una visió paternalista i amb usuaris autònoms. Actualment les residències han diversificat els seus serveis, així com el perfil de les persones ateses. Malgrat que de sempre s’ha definit d’una manera vaga el model general d’estructura i organització dels centres, no ha estat fins a l’arribada de la Llei 39/2006 (anomenada de la dependència) que no s’han establert les bases per a la creació d’un model homogeni en tot el territori espanyol, basades en els principis d’universalitat, d’equitat i accessibilitat, desenvolupant un model d’atenció integral al ciutadà. I que, molt resumides, es concreten en:

Accedir en condicions iguals a les prestacions i els serveis previstos en la Llei.
Gaudir dels drets humans i llibertats fonamentals respectant la seva llibertat i intimitat.
Respectar la confidencialitat en la recollida i tractament de les dades.
Participar en la formulació i aplicació de les polítiques que afecten el seu benestar.
Decidir sobre la tutela de la seva persona i béns.
Decidir lliurament sobre l’ingrés en un centre residencial.
Exercir de ple els seus drets jurisdiccionals i patrimonials.
Dret a la igualtat d’oportunitats i no discriminació de cap mena.
Dret a no sofrir discriminació per raó d’orientació o identitat sexual.

EXPERIÈNCIES INTERNACIONALS – Van ser escollits els països de França, Alemanya i Gran Bretanya, pel seu pes específic en el context de la Unió Europea, i s’hi van afegir Dinamarca i Suècia, que son dos referents de països que han aprofundit més en l’Estat del Benestar. L’estudi es basa a fer un repàs de les diferents formes d’enfocar els temes residencials i destaca que en els països nòrdics l’atenció es molt més completa que als altres països estudiats. L’esforç econòmic que fan en serveis socials és netament superior al altres i és rellevant el pes en el finançament que tenen els ajuntaments, que repercuteix en un millor funcionament general de les residències, que s’anomenen de diferent manera segons els serveis que faciliten.

PROPOSTA D’ADAPTACIÓ AL MODEL ESPANYOL – L’eix central de les diferències entre l’actual sistema espanyol i el dels països estudiats recau en l’atenció centrada en les persones. Encara que en bona part de les nostres residències ja ofereixen als seus usuaris una atenció que té com a finalitat millorar la qualitat de vida dels usuaris, cal avançar més en aquest aspecte fins a arribar que la persona sigui el vertader eix de l’atenció. Es tracta, doncs, de reconèixer el dret a la individualitat i particularitat de cada persona. La implicació d’aquest model, a més de significar un canvi del rol de les persones assistides, també significa canvis en els professionals, ja que aquests han d’orientar i assessorar la persona resident però no decidir per ella. És una nova concepció que ha de garantir el dret de les persones grans sobre el seu dia a dia i rebre una atenció segons les seves preferències, a més de la promoció de l’autonomia i independència per arribar a la finalitat última, que és aconseguir una bona qualitat de vida dels residents.

LA TRANSICIÓ DEL DOMICILI ACTUAL AL CENTRE RESIDENCIAL- El paper que la vivenda exerceix en el procés vital de les persones no es té gaire en compte i se subestimen les implicacions emocionals que es desenvolupen, i és per això que el fet d’haver de sortir de casa representa una ruptura amb un espai de protecció, d’il•lusió, de tenir, de ser. Per aquests motius moltes persones grans prefereixen morir a casa, encara que aquesta no estigui en condicions idònies, que traslladar-se a una residència o anar a viure amb els fills. És molt important que el procés de canvi es faci de manera que la persona gran tingui molta informació, ja que cal tenir en compte que passarà de viure en un ambient familiar a un altre de comunitari. El moment d’ingrés pot ser crucial i és important que la persona disposi d’activitats per adaptar-se i integrar-se amb facilitat.

LA QUALITAT DE VIDA EN LES RESIDÈNCIES – L’interés per la qualitat de vida en les residències ha estat matèria present des de fa temps. La concepció bàsica són els aspectes objectius i subjectius del benestar. La salut, les amistats, la companyonia influeixen en l’estat d’ànim i en concret en sentir-se més o menys content de la vida que les persones porten. Segons la definició que fa l’OMS (Organització Mundial de la Salut) la qualitat de vida consta d’elements tangibles i materials i d’altres d’immaterials i intangibles. Per tant, podríem dir que la qualitat de vida és la possibilitat de satisfer les necessitats i aspiracions materials i la capacitat d’adaptació a les circumstàncies que constrenyen les condicions de vida.


Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dimecres, 8 de setembre de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà del dia 7 de setembre de 2010

AVÍS ALS AVIS

La darrera enquesta que l’Imserso ha fet sobre les persones grans a l’Estat espanyol posa de manifest que el 30% dels més grans de 65 anys es queixen perquè pensen que tenen massa obligacions i gairebé el 50% declara que cuida a diari els seus néts. A més manifesten, en un 90%, que prefereixen viure a casa seva encara que estiguin sols.

També preguntats sobre a quina edat es considera que una persona és gran, la resposta majoritària és “passats els setanta anys”. Per tant sembla que d’ara endavant haurem de desterrar la xifra dels 65 anys quan parlem de persones grans. La població més gran de 65 anys arriba a Espanya a quasi 8.000.000 de persones, dels quals el 28% sobrepassen els 79 anys. Una altra classificació que es fa també diu que entre 50 i 65 anys les persones estan a la “mitjana edat”, entre 65 i 80 a “l’edat major” i a més de 80 anys seria “edat major – major” o “quarta edat”..

Hem dit més d’una vegada que el fet de considerar-se gran depèn de múltiples factors i que és molt important l’estat de salut. També el temperament i la manera d’enfocar els diferents problemes que anar posant anys comporta influeix en la manera de veure’ns més o menys grans. En tot cas, penso que, sense generalitzar massa, l’apropament als 80 anys podria ser una bona frontera per considerar-se persona gran.

Però el tema que preocupa més és el cert cansament per l’explotació que moltes vegades realitzen els fills i és per això que manifesten tenir massa obligacions, segurament per considerar-se part integrant de l’imprescindible organització familiar quan els dos cònjuges treballen. S’entén, doncs, que més enllà que com a casa enlloc, vulguin seguir vivint a casa seva, malgrat estar sols. Segurament temen ser el cangur diari a totes hores del dia o la persona que acabi fent les feines de la casa.

Està bé que les famílies s’ajudin i si els avis tenen hores lliures col•laborin en el que bonament puguin. Però sense arribar a extrems que els facin sentir estressats.

Darrerament hem notat en les entitats i casals de gent gran certes dificultats perquè les persones jubilades puguin disposar de les hores lliures necessàries per assistir a les activitats que es programen i en què els agradaria participar. Alguna cosa no funciona correctament i segurament és a causa de les obligacions familiars. Malgrat tot això, pensem que cadascú és lliure d’omplir el seu temps de la manera més satisfactòria possible. Però és indubtable que les persones jubilades, després d’una llarga etapa laboral, tenen tot el dret del món de poder satisfer les seves necessitats d’esbarjo. Aquest és un tema de forta controvèrsia en el si de les famílies, que, si no s’enfoca adequadament, pot ser font de desavinences de difícil solució.

Expliquen alguns avis que, si no cedeixen a les demandes dels fills, aquests els tracten d’egoistes. I això pensem que no és correcte. Naturalment que també hi ha casos completament al revés. Sabem d’avis ells fills dels quals han partit peres amb la seva parella i que es veuen privats de poder veure els seus néts. Ni tant ni tan poc. En el terme mitjà hi deu haver la solució.

La revista Sesenta y más, publicada i distribuïda pel servei de publicacions de l’Imserso i especialitzada en temes de gent gran, va publicar fa uns mesos un article signat per Fernando Martin Galan, en què explicava el cas d’uns avis que cuidaven a jornada completa a tres dels seus néts: esmorzar, portar-los al cole, dinar, altra vegada al cole, berenar, sopar, al qual s’afegien els fills i els seus cònjuges. Aquests, fill i filla, no tenien una vertadera necessitat econòmica. Tots treballaven i podien perfectament, amb part dels ingressos que obtenien, portar els nens a una guarderia o contractar els serveis d’una persona per cuidar-los. Però era més còmode sacrificar els avis, ja grans, per, possiblement, tractar d’enlluernar els amics o el company de treball. Un cotxe més gros, un frigorífic amb més prestacions, una celebració amb més generositat o ostentació. Tot això amb la part dinerària estalviada a costa dels avis.

Amb aquestes circumstàncies, més generalitzades del que es pot pensar, sorgeix el dubte de si la persona gran és independent o dependent o és víctima, en alguns casos, d’un desmesurat afany dels fills per mantenir un cert estatus social (fictici o de competició) a costa de qualsevol altra consideració cap a les persones del seu entorn més íntim.

Aquestes situacions provenen, segurament, o bé d’una manca de diàleg o de l’egoisme del fills. Per tant, pensem que és bo parlar-ne i arribar a una entesa que beneficiï a totes les parts. Els avis, a vegades, accepten gustosament algunes situacions per amor als fills i als néts, malgrat que això sigui a costa de perdre la seva independència, però sempre amb el desig d’ajudar en tot el puguin els fills, i, evidentment als néts, donant mostres d’una vertadera generositat no sempre compresa.

Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com