dilluns, 29 de desembre de 2014

Parlament a l'Espai Social Fundació Catalunya La Pedrera, (antic Club Sant Jordi) el 17 de setembre de 2014

(Escrit els dies  18, 19 i 20 de desembre, ja que el parlament el vaig fer de memòria, excepte el poema final. Segurament si poguéssim escoltar el que vaig dir no seria exactament el mateix que he escrit, però poc variaria i el sentit del parlament seria el mateix.)

Bona tarda: moltes gràcies als components del Club de Lectura i de la Coral Icaris per la magnifica actuació d’aquesta tarda. Intentaré fer el meu parlament sense llegir cap paper, estil “polítics d’ara”. Si no m’agafa el “virus” del pànic escènic, com li va passar fa uns dies al cantant Joaquín Sabina, que és va quedar totalment en blanc.

El passat 26 de novembre va tenir lloc al Cercle Sport l’assemblea extraordinària de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, amb un únic punt de l’ordre del dia: aprovació de la nova Junta Directiva.

Va ser aprovada sense cap vot en contra, és a dir per unanimitat. Per tant, a partir de l’ 1 de gener de 2015 l’Associació estarà presidida pel senyor Ricard Pey i Bosch, la vicepresidenta serà la senyora Encarna Pla Costabella; el tresorer, el senyor Miquel Rabert Camps; la secretària, la senyora Maria Fonollosa Andrés  i com a vicesecretàries 1a i 2a, respectivament, les senyores Dolors Roig Puig i Francesca Caritg Gibrat. Tal com vaig dir el dia de l’assemblea, si algun soci o sòcia vol entrar a la junta només ha de fer que dir-ho. Té temps fins passat Reis, que enviarem la composició de la nova Junta al Departament de Justícia de la Generalitat, tal com està establert en la Llei d’associacions.
Quan la Maria Fonollosa va proposar a la Junta la celebració de la festa de final d’any al local de l’antic Club Sant Jordi, vaig pensar que m’agradava molt perquè faria el meu darrer parlament com a col·laborador  en entitats de gent gran en el mateix lloc on vaig començar a parlar en públic l’any 1998 o 1999. Bé, parlar en públic s’entén una vegada jubilat, ja que anteriorment ho havia fet des de l’any 1961, que vaig entrar al Club Ciclista Empordanès i, a més del càrrec a la Junta, feia de locutor amb la camioneta del Coca Cola primer i del Pepsi Cola més tard. I, naturalment, en llengua castellana.

I pensant de què podia parlar en la meva darrera intervenció vaig decidir parlar dels records que em provoca aquest local. Ja sé que això pot produir alguna llagrimeta; ho farem com si estiguéssim  mirant un àlbum de fotos. Naturalment no puc parlar de tots els amics i amigues que han anat morint en aquests anys, però sí dels que més m’han ajudat i amb qui he tingut un tracte més directe.
Si tanco els ulls puc veure el local, inaugurat el 23 d’abril de 1985 i que va funcionar com a casal de gent gran fins al primer semestre del 2011, tal com estava abans de les reformes del 2007, que reconeixem que el varen deixar molt maco, però he de dir que als que feia anys que hi veníem ens semblava més acollidor abans. Entrant, hi havia la taula del conserge, en Jordi Santolària; a continuació, els sofàs de color verd amb les butaques, una tauleta al mig i una làmpada a sobre, el despatxet  dels col·laboradors i el despatx de l’assistenta social, que en aquell temps era la Margarita, crec que de cognom es deia Puigvert, que venia d’Olot cada quinze dies, normalment els dijous.

El que vam trobar més a faltar va ser l’escenari que hi havia just davant de la biblioteca, a l’espai que ara ocupen els ordinadors. Una vegada jubilat en Jordi, va venir en David González i, quan va plegar, i ja  no venia la Margarita, es van succeir un reguitzell de de canvis, fins a vuit en total. La primera va ser la Montserrat Pérez, que hi va romandre uns 8 mesos; la Maria Padern, 2 mesos; la Dolors Julià, 8 mesos, a continuació, i des de l’1 de juliol del 2002, la Rosa Canudas, l’única que pertanyia a l’Obra Social de Caixa Catalunya de la Fundació Viure i Conviure, que semblava que hi havia d’estar tota la vida, fins i tot es va comprar un pis a Figueres, i  hi va estar només 9 mesos, substituïda per la Diana Sala, 3 mesos, i després la Mònica Polonio, 14 mesos, una de les millors que vam tenir, malgrat que ella i jo no van congeniar gaire, perquè teníem diferents criteris de funcionament, però eficaç i molt eficient. I les dues darreres, la Núria Sala Gou,  31 mesos, i la Maria Caballero, 52 mesos.

Parlaré  dels amics que més recordo, i que ja no estan entre nosaltres. Naturalment que tots érem amics, però sempre hi ha algunes persones amb qui tens més tracte i una amistat més forta i els recordes més. Recordo, doncs, l’Eduard Pardo Rigau, una molt bona persona i un gran amic, incapaç de dir una paraula que pogués molestar, educat i sempre disposat a col·laborar. Recordo una anècdota que demostra quina mena de persona era. Estàvem preparant la festa de Cap d’Any i se’m va ocórrer que estaria bé que les campanades que escoltéssim a les dotze de la nit del 31 de desembre fossin les del campanar de l’Església Parroquial de Sant Pere, i li vaig proposar d’anar-les a gravar el vespre. Cap problema, el vaig anar a buscar i sobre tres quarts tocats de dotze estàvem davant del campanar, amb un fred propi del mes de desembre. Quan ja tornàvem cap a casa, em va dir: “Martí, això no ho podíem haver gravat demà a les dotze del migdia?”  Home, i tant, - li vaig contestar - no hi he pensat, per què no m’ho deies ? “Bé, he pensat que tu ja sabies el que feies i per això no he dit res”. És a dir, per no contradir el que jo li proposava va callar. Recordo també el matrimoni format per en Joan Sayó i la Montserrat Esteba, sempre disposats a ajudar; ens deixàvem el baix de la casa seva per anar-hi a preparar les bosses de raïms per al  sopar, i ell, fuster, ens deixava taulons per engrandir les taules i que hi pogués venir més gent, i també ens ajudava a muntar i desmuntar. Un dia que ens van desaparèixer uns estovalles, en vam anar a comprar més i la Montserrat i les seves amigues les varen preparar en poques hores, ja que era el dia 30 de desembre. També recordo el matrimoni d’en Miquel Barnadas i l’Angelina Sánchez, més coneguda com Geli; en Miquel, que també era fuster, ens va fer els suports per als números de les taules de fi d’any que van servir per tots els vuit anys, del 1999 al 2006, que vam fer la festa. Recordo la Catalina Gibert, la dona d’en Lluís Caminals, simpàtica, de bona conversa, i com que en Lluís la feia voltar molt quan ballava, sempre tenia un vano per ventar-se, ja que tenia sufocacions. La Maria Campos, la dona d’en Paco Ullastre, sempre disposada a ajudar, amb la baieta i la galleda a punt per si a algú si li vessava aigua, cava o algun refresc. En Josep Angàs, Pepe per als amics, lloant sempre les coses que fèiem al club, que seia amb la seva dona, la Margaret, a la mateixa taula que en Jordi Santolària, l’Emili Isern, en Josep Santaló i en Francesc Pujol. I el matrimoni format per en Lluís Magrià i la Maria Cors, sempre felicitant-nos per les activitats que fèiem; es notava que ens estimaven i sabien fer-ho saber.

Per acabar he de recordar els dos amics que vam acomiadar fa només un mes i mig, el 2 de novembre, en Josep Maria Coll i en Paco Ullastre. Amb en Josep Maria Coll i la seva dona, la Mercè Castelló, vam  entrar per primera vegada l’any 1996 a un ball de tarda al club, amb la meva dona, i vam seure en una de les taules que es posaven a l’espai on assajaven els de la Coral. Ens havíem conegut en un viatge col·lectiu a l’ Expo de Sevilla de l’any 1992. Per cert, que tenim una anècdota: una nit vam anar a sopar els dos matrimonis a un restaurant i ens van posar a la taula una senyera. Potser ara no ho farien, tenint en compte les tenses relacions entre Catalunya i Espanya. I d’en Paco Ullastre en podria explicar una bona estona. Sempre amatent a tot, muntar taules i cadires, organitzar els balls, contactar amb els músics, ser el primer d’arribar i l’últim de marxar. I per la festa de Cap d’Any, es cuidava gairebé de tot. Com en Paco he conegut dues persones més. Eren diferents, però tenien el mateix denominador comú: treballar per als altres sense esperar res a canvi. Un, res a veure amb entitats de gent gran, va ser en Marcelino Castelló Guitart, empleat de la Ferreteria Ymbert, que el vaig tenir a la junta del Club Ciclista Empordanès. Ell sol feia la feina de quatre i ens feia treballar amb més ganes. Ho volia tot fet al moment. Per exemple: si en alguna reunió de Junta, el secretari, Jordi Arranz Font, pare d’en Jordi Arranz que treballa a l’Ajuntament, o els germans Pacreu o l’Albert Ferrer o jo mateix dèiem quelcom similar a: ”hauríem de fer una carta a la Federació Catalana demanant, etc  etc”, s’aixecava d’una revolada, anava a l’armari on teníem la màquina d’escriure, la posava davant meu o d’en Jordi i deia: “Ara l’heu de fer, la carta, que jo demà ja la franquejaré  i la portaré a Correus. Què vol dir hauríem, ara s’ha de fer! Que si jo sabés escriure a màquina ja faria vuit dies que seria feta”. I sempre així, un vertader terratrèmol. L’altre el vaig conèixer al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, era l’Oleguer, conegut com Gari (del castellà Olegario) Costa Caball, president del Casal de la Gent Gran de Sant Climent Sescebes. Sempre a punt per fer coses. Si jo proposava que s’hauria de fer una reunió de presidents de casals de la comarca, deia “deixa-ho pel meu compte”. Al cap de poques hores em trucava i em deia “Martí, ja els tinc tots avisats, tal dia a tal lloc i a tal hora” i acabava “ he de fer alguna més, mira que no puc estar parat, jo!”. Doncs en Paco Ullastre també era d’aquesta mena, sempre a punt per a fer coses.

Ja vaig acabant i he deixat per el final parlar d’una persona que ho va fer tot en aquest Club, al qual es va homenatjar el 2003, i per tant no faré menció dels seus mèrits; també se li  va concedir  la medalla dels 90 anys, a títol pòstum,  l’any 2008, ja que havia nascut el 1918. I ja sabeu  què els va passar als nois nascuts aquell any. L’any 1936, en lloc de festejar les noies i anar a ballar sardanes, van haver d’anar al front amb l’anomenada “lleva del biberó”.  Estic parlant d’en Joaquim Rosa Salellas, que, a més a més, en acabar la guerra va esser “obsequiat” pel govern franquista a fer tres anys de servei militar per diferents indrets d’Espanya i el darrer any en el que aleshores es deia “Protectorado espanyol de Marruecos”, per l’únic delicte d’haver estat fidel al govern legítim de la República espanyola. Per tant, el senyor Rosa va estar sis anys fora de casa. Vaig tenir la sort de tractar amb ell els darrers tres o quatre anys que va viure a Figueres, ja que va acabar la seva vida, junt amb la seva dona, fora de Figueres. Em va explicar moltes coses del Club i quan li parlava d’un problema m’explicava com ho hauria solucionat ell. Un vertader luxe comptar amb els seus consells. El senyor Rosa, l’any 1990, va escriure  un poema, que porta per títol “La pols dels records”, que em ve com l’anell al dit per tancar aquest parlament, dedicat precisament als records. Ja el vaig llegir l’any 2008 i ara hi tornaré. Diu així:

LA POLS DELS RECORDS

Es dèria de la gent gran
treure la pols dels records,
allunyats pel pas dels anys
vius i presents dins del cor.

Vinc a contar-vos un fet
- espina que porto clavada-
de quan era un jovenet
de la primera volada.

Solia rondar les mosses
jovencelles i eixerides,
m’era igual brunes o rosses
per explicar-los mentides.

Ella era alta, de gentil figura,
la pell bruna, no pas massa,
pleneta en justa mesura:
sembla que la veig, encara.

Jugar amb foc sempre crema,
dues mans que s’entrellacen,
dolça mirada amistosa,
un suau bes que s’escapa.

Un amor ple de tendresa
despertà dins nostres cors
i un bes signà la promesa
d’estimar-nos fins la mort.

Quan més bonic era el món
ens despertàrem en guerra,
Apa jovent, cap al front,
que perilla nostra terra!

D’aquella història ferotge
molts companys no retornaren,
no tenen flors a la tomba,
ningú sap allà on jauen.

Tres anys durà el desgavell,
i tres més per tornar a casa,
fidel sempre al pensament
la meva noieta maca.

El que acabo de contar
és història ja oblidada,
mig segle, llarg, que passà,
la pols del temps l’ha esborrada.

Que si vaig saber res més,
d’aquella noieta maca?
Valguem Déu, vaja si ho sé,
SI ELLA ÉS L’ÀVIA DE CASA!

                                                  Joaquim Rosa Salellas 1990

Res més. Gràcies per haver escoltat tan atentament, que passeu unes bones festes de Nadal i que l’any 2015 es compleixin els vostres desitjos. I com sempre dic: Salut, companyes i companys, amigues i amics !






dilluns, 22 de desembre de 2014

Article de Sònia Masmartí Recasens en els Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos 2014

 LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI

(Ressenya en els Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos 2014 escrita per Sònia Masmartí Recasens ,desembre del 2014)

En aquest llibre, Martí Carreras,  ens ofereix el recull dels 66 articles que l’autor ha anat publicant periòdicament al Setmanari de l’Alt Empordà des de l’any 2004 i fins al juny del 2013, a banda d’una selecció d’alguns dels nombrosos  parlaments que ha realitzat l’autor en diferents actes d’homenatge i relacionats amb el món de la gent gran.

El compendi apareix endreçat cronològicament i revela la capacitat de l’autor de viure l’actualitat en primera persona, tant a títol individual amb l’aportació de reflexions personals com en representació d’un col•lectiu que sovint trobem poc representat dins la nostra societat, les persones grans. Així, Carreras, ens dona la visió de l’actualitat en diversos nivells, combinant experiències personal i de l’entorn figuerenc més immediat fins al coneixement d’esdeveniments més generals i la presència en les més altes  institucions governamentals.

Com ja ens va demostrar en la publicació de la seva conferència “El complex i divers món de les persones grans”, l’any 2011, Martí Carreras, és lluny de reivindicar únicament les persones grans de la nostra societat com a individus dignes de respecte i veneració, més aviat el to dels seus escrits manifesta la responsabilitat que han d’assumir aquestes persones, en la mesura que els sigui possible, implicant-se en el conjunt de problemes  on es troba immersa la nostra societat i treballar i col•laborar activament per cercar-hi sortida. En aquesta nova publicació, ens ofereix una visió amplia i transversal dels nostre entorn i del nostre món, des del punt de vista d’un figuerenc amb experiència vital i que viu intensament l’actualitat.

Així, exposa, comenta i sovint manifesta la seva preocupació sobre temes tan diversos com el paper actual de la dona, del futur dels joves, o en qüestions més genèriques com serien la cultura, l’economia o la sanitat i l’assistència social. L'abast  cronològic que compren el recull d’escrits (2004-2013) resulta un valor més afegit a aquesta obra, perquè s’infereix en un dels períodes més convulsos, que a tots els nivells, ha viscut la nostra societat.

Sònia Masmartí Recasens

dimarts, 2 de desembre de 2014

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 2 de desembre del 2014

FI D’ETAPA

El passat 26 de novembre l’assemblea de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà va aprovar  la nova junta directiva encapçalada pel senyor Ricard  Pey i Bosch, que serà el nou president a partir del dia 1 de gener de 2015.

Així doncs, a final de mes deixaré de tenir la meva darrera responsabilitat en entitats de suport a les persones grans. Hauran estat tretze anys, des d’aquell ja llunyà  2002 en què la Dolors Julià, responsable  aleshores del Club Sant Jordi, ara Espai Social  Fundació Catalunya-La Pedrera, ens va designar a en Paco Ullastre (e.p.d.) i a mi com a representants del Club en el Consell Comarcal. De seguida vaig  formar  part del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà i, més tard, del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres, del Consell Territorial de la Gent Gran de la demarcació de Girona i del Consell de la Gent Gran de Catalunya, de la Generalitat. I l’any 2006 es va formalitzat l’Associació de la qual ara causaré baixa com a president.

Al llarg de tot aquest temps he procurat participar en totes les iniciatives que poguessin afavorir el benestar de les persones grans, algunes vegades amb èxit i en d’altres no tant. Quan l’any 2012 l’Ajuntament de Figueres em va fer l’honor de concedir-me la Fulla de Figuera de Plata ja vaig manifestar que la feina cal agrair-la a tots els membres dels consells  dels quals he format part. I ara repeteixo que una persona sola poques coses pot fer. L’època en què vivim exigeix el treball en equip. Mai més ben dit,  la unió fa la força.

En tots els llocs en què he estat he procurat fer amics i puc dir que n’he trobat i de molt bons. Són tants, que m’abstinc d’esmentar-los per por de deixar-me’n algun. Només faré una excepció: en Josep Maria Bosch i Pelegrí d’Arbúcies (e.p.d.) que va ser vicepresident segon del Consell de la Gent Gran de Catalunya. Des del primer dia vaig entrar a formar part de l’ens, per cert en substitució d’en Narcís Oliveres i Terrades, doctor en dret i exconseller de la Generalitat, una mica aclaparat per la responsabilitat que em queia sobre les espatlles. Ell es va posar a la meva disposició i em va ensenyar tots els ets i uts del Consell. Aquells viatges de tornada del plens que fèiem en tren de Barcelona fins a Sant Celoni, on baixava per anar cap a Arbúcies, en companyia d’en Salvador Tixis de Girona, van ser memorables. Que en vaig aprendre de coses amb ell! Mai oblidaré que a petició d’en Santi Vila, aleshores alcalde de Figueres, va venir per entregar-me la Fulla de Figuera de Plata, quan ja estava una mica tocat per la malaltia que se’l va emportar.
Han estat uns anys plens d’activitats. Considero que, en general, la gent gran viu més bé  ara que en temps passats. Però encara hi ha moltes mancances i molt feina per fer. El meu successor al CGGCat, en Jordi Cabezas i Llobet, jove i amb empenta, representa l’Alt Empordà. I va demostrar en el recent Congrés del passat octubre al Món San Benet, que ho fa amb nota.  La comarca hi ha guanyat.
Com també considero que hi guanyarà l’Associació amb en Ricard Pey. És dinàmic, té ganes de treballar i té set anys menys que jo. I a aquestes altures set anys són molts anys.

Algunes persones em deien per què no continuava uns anys més. No, a partir dels vuitanta, estar al capdavant de qualsevol entitat és feixuc. La salut se’n ressent  i, a més a més, he considerat sempre que cal renovar i no empoltronir-se en els llocs. Cal gent nova i noves idees. Amb el pas del temps et vas adotzenant, tot et va bé i no hi ha innovacions.

Naturalment que quedo a disposició de qui calgui  per a qualsevol cosa en que pugui ser útil, en intervencions puntuals per a un determinat fi, però sense el neguit de ser al capdavant.
No vull deixar de manifestar que durant tots aquests anys he parlat en públic en moltes ocasions i he escrit diversos articles d’opinió i que mai, des de cap administració pública, Ajuntament, Consell Comarcal, Generalitat de Catalunya, s’ha m’ha fet cap mena d’insinuació sobre el que podia o no podia dir. La llibertat ha estat absoluta i els agreixo la confiança que m’han dispensat.

El dia 17 de desembre a les cinc de la tarda en el transcurs d’una festa que farem l’Associació en l’antic Club Sant Jordi m’acomiadaré. Allà vaig començar i allà acabaré. Qui vulgui venir hi està convidat.

Pel que fa als meus escrits en aquest setmanari, els continuaré fent, mentre estigui en condicions de fer-ho, i, naturalment, sempre que la direcció ho permeti.

Que passeu unes bones festes nadalenques i que el proper 2015 es facin realitat els vostres desitjos. Fins el proper mes... i any.

Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà.


dimarts, 4 de novembre de 2014

Publicat al setmanari Empordà el 4 de Novembre de 2014

 XARXES SOCIALS

Amb el fet que els actuals sistemes de comunicació tenen  coses dolentes, sembla que hi estarem tots d’acord. Veus molta gent pel carrer amb els mòbils a la mà, mirant la pantalleta, consultant els correus, els WhatsApp, Messenger, Facebook, etc.,totalment abstrets. Fins i tot es veuen, encara que estigui prohibit, persones que estan  conduint un vehicle de motor i que parlen pel mòbil, que escriuen un missatge o que el llegeixen. Un dia vaig veure en un restaurant,  per davant del qual  passo cada dia, una taula amb quatre persones dinant i amb el seu corresponent mòbil  encès davant de cada una.

Totes les masses piquen i trobar el terme just hauria de ser l’adequat. Les persones grans són una mica reàcies  a les noves TIC (tècniques d’informació i comunicació), però si perden la por a vegades els  poden ser de molta utilitat. El mes d’agost passat els mitjans comunicació es feien ressò  que un excursionista s’havia perdut pel bosc i gràcies a poder trucar al 112 i que després els bombers li enviessin un WhatsApp amb un plànol d’on estava perdut, va poder trobar la sortida que se li havia fet molt difícil.

Consultar per Internet qualsevol dubte que tinguem també ajuda a culturitzar una mica la població. Els diccionaris tradicionals han estat substituïts pel sant Google, que hem de convenir que és un buscador excepcional, i que pots preguntar-li el que vulguis, que et donarà multitud de respostes, en temps rècord.

Una de les xarxes socials que freqüento assíduament es el Facebook, organitzada a través d’amistats que s’intercanvien desitjos, felicitacions, consells, informacions, fotografies, etc.
Fa mig any, més o menys, i tal com va informar L’Empordà en el seu moment,  s’han posat de moda els grups anomenats “No ets de (nom d’una població) si no...” La nostra ciutat no podia ser-ne una excepció i el grup obert de Figueres, amb una participació de més d’un miler d’usuaris ha tingut molta acceptació. Per qüestions d’espai no puc anomenar a totes les persones que hi participen, però faré un parell d’excepcions. Vull felicitar  en Xavi Piera, un animador constant i amb fusta de líder, que cada matí, a primera hora, ens encoratja, ens anima i ens fa somriure. L’altre participant que vull anomenar és la Manoli López Marcos, gràcies a la qual  hem descobert coses que molts ignoràvem del passat de la nostra estimada Figueres. Mercès al seu bon fer, ens hem pogut assabentar que el “ Diccionario-geogràfico-estadistico-histórico de España y sus posesiones de ultramar” de Pascual Madoz, publicat el 1845, dedica unes deu pàgines a parlar de Figueres. Cal fer notar que  parla de quatre Figueres, una de Mallorca, una altra a Astúries i una tercera a Galícia i que a aquestes els dedica un parell de ratlles a cadascuna. També gràcies a les orientacions de la Manoli, hem pogut tenir accés als programes de Fires des de l’any 1913, o ens hem assabentat que l’any 1908 hi havia a Figueres una Clínica amb “Rayos X” i que es depilava a les senyores sense dolor i amb garantia de no reproducció del pèl.  Al mateix temps que hem constatat que Figueres, a final del segle XIX i principis del XX, era  considerada una ciutat important no tant sols de Catalunya, sinó d’Espanya, en quant a projecció comercial, industrial, de serveis i de pensament polític.

De ben segur que els historiadors locals diran que no hem descobert res de nou. Naturalment que no, ni ho pretenem. Simplement es tracta de fer arribar la informació a tantes persones com sigui possible. Per tant, animo les persones grans a perdre la por a aquestes noves eines de coneixements. M’agrada aquest grup perquè tothom hi diu la seva sense preocupar-se d’escriure més o menys bé, ortogràficament o sintàcticament.

També sabem que molts dels que en el Facebook ens considerem amics, ho som virtualment, ja que personalment no ens coneixem. Però intercanviem informació, sobretot local, i de passada ens divertim.

Precisament de l’amistat tal com la veia en Marc Tul•li Ciceró en parlarem properament, comentant el seu Tractat sobre l’amistat, tal com vam fer fa alguns mesos del seu Tractat de la vellesa. Aleshores no hi havia Internet ni res que s’hi assemblés. Només sentit comú i seny.

Martí Carreras Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà





dimarts, 21 d’octubre de 2014

III Missa sobre l'Empordà

Bona tarda gent gran i no tan gran de l’Empordà: avui ens hem reunit en aquesta falda del Castell de Sant Ferran per celebrar la tercera missa sobre l’Empordà. Aquestes celebracions van començar l’any 2012 amb motiu dels incendis que l’estiu d’aquell any van cremar bona part d’aquesta comarca que tant estimem, amb el desig de fer rebrotar l’esperança a tots els paisatges. La missa de l’any passat es va dedicar a la infància i el seu lema era: “Fem pinya per una infància feliç”.

Enguany, amb el lema “Estimem les nostres arrels”, està dedicada a les persones grans, que, com és sabut, formem una part important de la població, més o menys d’un quinze per cent, i amb perspectives d’augment. Fer-se gran, venir vell, no és cap malaltia; podem assegurar que envellir és un procés natural que dura tota la vida.

No és gaire bo elogiar en excés la feina que fem els humans, però penso que podríem fer una excepció amb les persones que dediquen la seva vida, o part del seu temps, a tenir cura d’altres persones malaltes o persones grans amb dependències, perquè puguin continuar el seu dia a dia. Per tant, el nostre reconeixement i agraïment, tant als familiars com als professionals i voluntaris que fan aquesta tasca tan humanitària.

Ara que fa uns set anys que es va iniciar una crisi que ens aclapara, m’agradaria dir que les persones grans, sobretot les nascudes entre els anys trenta i quaranta del segle passat, vàrem passar una infantessa amb moltes privacions. Teníem gana i poc menjar, havíem de fer servir les cartilles de racionament, no podíem circular lliurement i necessitàvem salconduit per anar a Portbou o a Maçanet de Cabrenys; no podíem opinar de res i, malgrat tot, això sí, amb penes i treballs, ens en vàrem sortir. Per tant, ara també veurem algun dia la sortida d’aquest forat on ens trobem. Mentrestant, els avis i àvies hem hagut de ser sopluig de les nostres famílies, ajudant fills i néts, els uns entrampats per les hipoteques i els altres pel descoratjador atur juvenil.

Per acabar, llegiré un petit fragment del manifest final del Setè Congrés Nacional de la Gent Gran, que va tenir lloc el dia 8 d’octubre al Món Sant Benet, a Sant Fruitós de Bages, en plena Catalunya Central, i al qual vaig assistir convidat pel Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya.

Diu així:

“Cal que és faci el possible perquè Catalunya pugui gaudir d’un estat del benestar que sigui exemple de solidaritat, d’atenció social i sanitària, al màxim de coordinades i centrades en les persones i en les seves necessitats, i que garanteixin el respecte a la dignitat i a la identitat de cada un; les persones grans , i ho diem sempre, com a ciutadans i ciutadanes de ple dret que som, assumim el compromís de col•laborar amb la resta de la societat en tot el que ens afecta i en tots els àmbits, i de participar, en la mesura que sigui possible, en la gestió política del país”.

Només voldria afegir que les persones grans hem estat, estem i estarem sempre al servei de la comunitat, perquè tots  junts podem.

Tant de bo els nostres governants encertin en les seves decisions i puguin conduir el nostre país per camins de  pau, llibertat i prosperitat. Moltes gràcies.


dimarts, 7 d’octubre de 2014

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el 7 d'octubre de 2014

SETÈ CONGRÉS NACIONAL DE LA GENT GRAN

Per benvolença de la consellera de Benestar Social i Família, i a petició del Consell de la Gent Gran de Catalunya, he estat designat per participar com a Delegat en la jornada final del setè Congrés Nacional de la Gent Gran,  que tindrà lloc demà, 8 d’octubre,  al Món Sant Benet, a la comarca del Bages. En aquesta jornada es posarà punt final a molts mesos de treballs per confeccionar el contingut de les dues ponències, a més de redactar les conclusions  i el manifest  final. Serà el quart  congrés a qué assisteixo ( els altres van ser el 2002, el 2006 i el 2010) i és d’agrair que m’hi hagin convidat ja que actualment no tinc l’honor de representar la gent gran de la comarca, que per cert, he de dir que està molt ben representada pel senyor Jordi Cabezas i Llobet.
 En la confecció de les dues ponències hi ha participat molta gent. Es varen emplenar una bona quantitat de qüestionaris i més tard es van fer un munt d’esmenes, crec que gairebé un miler, fins  a arribar a la confecció definitiva,  que serà la que s’aprovarà en la jornada final. Ha estat un treball  exhaustiu, primer dels redactors de les ponències i, més tard, de totes les persones que hi han volgut intervenir fent modificacions, addicions o supressions. Una vegada més hem de felicitar  la gent gran pel seu gran esperit de cooperació i responsabilitat.
La ponència A, titulada “Persona, societat i benestar”, pretén revisar el desenvolupament actual de la societat catalana i els nivells de benestar de la població en general parant una atenció especial en les persones grans. El model de societat que hem conegut i la idea del benestar fonamentada en el benestar econòmic, s’ha esgotat. L’autoestima, un medi ambient favorable, les possibilitats reals de participació política i social seran factors que ara convindrà mesurar per veure els avenços de la humanitat. La ponència, molt extensa,  ja que consta de 21 pàgines i més de 700 línies, acaba amb la reproducció dels articles 21 al 30 de la Declaració universal dels drets humans, en els  que es diu: “Tothom té dret a prendre part en la direcció dels afers públics dels seu país, ja sigui directament, ja sigui per mitjà de representants elegits lliurement “.I també, que : “Tota persona té dret a prendre part  lliurement en la vida cultural de la comunitat, a fruir de les arts i participar del progrés científic i dels beneficis que en resultin”.

En resum, és una ponència en que es toquen tots i cadascun dels temes socials que tant preocupen  la ciutadania, sobr tot  ara que fa set anys  que la maleïda crisi ha fet aflorar les mancances dels sistemes tradicionals de desenvolupament.
La ponència B  porta per títol “La Catalunya del futur” i convida la societat en general a fer una mirada àmplia de les persones grans amb relació al país on vivim, com ens l’imaginem i, per tant, què estem disposats a construir juntament amb la resta dels nostres conciutadans. La ponència, que consta d’11 pàgines amb gairebé  400 línies, intenta prendre una postura sobre diferents temes que es consideren claus perquè el nostre país avanci per un camí que transformi un desideràtum en una realitat, des de la base del diàleg constructiu i acollidor dels diferents punts de vista i amb voluntat de fer possible l’apropament entre persones i els seus pensaments, tot posant en pràctica els valors del respecte i la confiança entre tots. Fa una explicació de l’escenari actual, del paper de les persones grans, dels pactes intergeneracionals i finalment acaba amb el que denomina la nova Catalunya i diu que ha ser “un país sobirà, democràtic, lliure, obert i acollidor, consolidador de pau, socialment just i culturalment avançat, vinculat estretament a la Unió Europea i a les institucions internacionals, que es relacioni i mantingui l’interès per aprendre de tots els altres països del món i, a la vegada, promogui, aporti i rebi intercanvis culturals, coneixements, interessos econòmics, solidaritat, col•laboració i equilibri amb les altres nacions”.
Amb l’aprovació d’aquesta dues ponències, les persones grans que vivim a Catalunya volem marcar a la Generalitat l’agenda política en matèria de gent gran durant els quatre anys que passen fins a la celebració del següent Congrés. I a més, en aquests quatre anys, el Consell de la Gent Gran de Catalunya farà un seguiment dels temes acordats per assegurar-ne  el compliment i el bon funcionament. I si no, denunciar-ho.

En resum, les persones grans hem estat, estem i estarem sempre al servei de la comunitat, perquè, tal com diu l’eslògan del Congrés:, “Junts podem”.

Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà


dimarts, 9 de setembre de 2014

VIST AMB BONS ULLS, publicat al setmanari Empordà el dia 9 de setembre de 2014

LA BIBLIOTECA DE FIGUERES : UN ESPAI VITAL

La ciutat de Figueres té biblioteca des de 1922, any que es va inaugurar  al carrer Ample, on ara hi ha l’arxiu municipal,  i on  va estar ubicada fins l’any 2000, que es va construir l’actual a la Plaça del Sol, en el solar on havien estat els serveis de correus i telegrafia. Consta de tres plantes i soterrani, i disposa en total de 1.500  m2, 164 llocs de consulta i amb més de 2.300 metres lineals de prestatgeries.  A la planta baixa hi ha també una sala d’actes que acullen els clubs de lectura i també conferències i presentacions de llibres. La Biblioteca de Figueres, des de l’any 1968, porta el  nom de l’escriptor, poeta i periodista Carles Fages de Climent, (Figueres 1902 – 1968)

Al meu entendre, com he expressat altres vegades, l’equipament cultural més important que tenim a la ciutat.  Per a les persones grans un lloc de refugi fugint  del fred del carrer a l’hivern i  de la xafogor dels mesos estiuencs.  Si alguna reprovació he de  fer, seria que alguns dies d’estiu l’aire condicionat funciona a una temperatura en excés baixa. Però no sempre, i,  a més, és fàcil de solucionar anant una mica més abrigat.  No només hi podem trobar els diaris del dia i un gran estol de  gairebé noranta revistes, sinó música de tots els estils, vídeos per mirar allí mateix o per emportar, servei de wifi, i dinou ordinadors per consultar el que es vulgui. A més s’hi fan una gran quantitat d’actes per a nens i nenes, com l’hora del conte i d’altres.

A les persones grans els recomano visitar la segona planta on trobaran tot el que fa referència a la col•lecció local, diaris, llibres, revistes de Figueres i de la comarca. Alguns de digitalitzats i més fàcils de consultar.

El dia quinze de cada mes, o el dia abans si és festiu, hi trobarem les novetats del mes i una guia de les noves adquisicions perquè tothom pugui llegir el que més li vingui de gust.
També hem de dir que des del passat mes d’abril la biblioteca, amb la col•laboració de la Xarxa de Voluntariat de Figueres, ofereix el servei de préstec a domicili per a persones grans o amb mobilitat reduïda que no poden desplaçar-se i així facilitar l’accés d’aquestes persones a les opcions de cultura i lleure de la nostra ciutat.

A la biblioteca figuerenca, que està oberta una mitjana de 40 hores setmanals, en horari de matí i tarda de dilluns a divendres i només de matí els dissabtes, excepte del 15 de juny al 15 de setembre que els dissabtes està tancat, hi treballen onze persones, de les quals dues són bibliotecàries i la resta personal auxiliar, que depenen laboralment de l’Ajuntament, excepte un bibliotecari que pertany a la Diputació. En quant a la despesa per compra de llibres, reben les ajudes econòmiques necessàries per part de la Generalitat de Catalunya, de la Diputació i també de l’Ajuntament de Figueres.
Més o menys el fons de llibres existent es xifra en 87.000 exemplars, més uns 17.000 exclosos de préstec, o sigui un total aproximat de 104.000 llibres, dels quals gairebé a parts iguals entre els escrits en llengua catalana i els de llengua castellana, encara que amb lleuger avantatge dels llibres en català. També n’hi ha més de 3.500 escrits en llengües estrangeres i uns 5.000 sense informació de la llengua
Mitjançant el servei telemàtic es pot accedir al www de la biblioteca (http://www.bibliotecadefigueres.cat) i tens la possibilitat d’entrar al teu compte, vigilar els llibres que tens en préstec, fer reserves, prorrogar el temps si  no has acabat en els 30 dies. També conté un apartat en què es poden fer suggeriments de compres, que són ateses si s’adapten a les normes habituals.  Naturalmen,  la Biblioteca també es present a les xarxes socials, com ara Facebook, Twitter, Pinterest i Instagram.

Per accedir al servei de préstec s’ha d’ estar en possessió del carnet d’usuari dels quals la biblioteca figuerenca  té  expedits uns 34.000, i  només una mica més de 700 són de persones més grans de 65 anys. Quantitat que representa el 10 % del cens de la ciutat, que en té, més o menys, uns 6.600, ja que es calcula en un 15 % el percentatge de persones grans sobre el total  dels gairebè 45.000 habitants de la capital de l’Alt Empordà. Per tant, considero que és poca la gent gran que es beneficia dels serveis de préstec de la biblioteca i potser caldria una campanya de divulgació.
En resum, una magnífica instal•lació municipal al servei dels figuerencs i figuerenques.


Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà



dissabte, 6 de setembre de 2014

NO ETS DE FIGUERES SI NO..............

PETIT ESTUDI SOCIOLÓGIC DELS USUARIS QUE FREQUENTEN EN EL FACEBOOK EL GRUP “ NO ETS DE FIGUERES SI NO........”
                           ----------------------------------------------------------
De ben segur que alguna persona se emportarà una decepció al veure el que pomposament vaig qualificar de “petit  estudi  sociològic” . Vagi per endavant que no pretenia descobrir res, sinó veure una mica el perfil de les persones que freqüenten el grup. 

Sembla que la finalitat primordial del grup ha de ser recordar la Figueres d’abans, mitjançant fotografies o escrits i fent memòria de persones o coses que en el seu moment van ser importants o ens ho varen semblar. Per tant, considero que no hauria de ser per comentar, informar, criticar o elogiar coses actuals, que cadascú pot fer en el seu mur particular.

Número d’inscrits fins a la mitja nit del dimecres 3 de setembre de 2014:   1137
Número de participants en l’estudi:     140 (12,31%)
Dones: 106 ( 75.71 %)      Homes   34 ( 24,29 %)
Persona de més edat:       1 sexe masculí  (81 anys)
Persones de menys edat: 2 sexe femení    (23 anys)
Suma total d’anys dels 140 participants: 6.991 : 140 =  Mitjana: 49,935 (1)
Suma total d’anys de les dones :  5.158 : 106 = Mitjana: 48,943 (1)
Suma total d’anys dels homes   : 1.833 :   34 =  Mitjana: 53,911 (1)

Trams d’edat                                   - 30                      31/50               51/70                + 70
                                             --------------------------------------------------------------------------------
Per trams d’edat totals            5  (3,57%)       64  (45,71%)      66 (47,14%)    5 (03,57%)
Per trams d’edat homes          1  (2,94%)       12   (35,29%)     17 (50,00%)    4 (11,76%)
Per trams d’edat dones           4  (3,77%)       52   (49,06%)     49 (46,23%)     1 (00,94%)

(1) Per la suma de l’edat s’ha tingut en compte que les persones que van dir que estaven dintre d’un tram he agafat la mitjana: Exemple: tram de 31/50 he calculat 40.

                                  --------------------------------------------------------------
En quan als estudis, finalment he fet quatre grans apartats. A saber:

1 Primaris i EGB  -    2  Batxillerat i COU  -   3  Universitat  -   4 Formació Professional

Tots  23 (16,43%)        30 (21,43%)           46 (32,86%)        41 (29,28%)   Total   140
  H       6 (17,65%)         5 (14,71%)             11 (32,35%)          12 (35,29%)    Total     34
  D      17 (16,94%)      25 (23,58%)            35 (33,02%)        29 (27,36%)    Total   106

Estudis per trams d’edat:

1  Primaris i EGB          2 Batxillerat i COU       3  Universitat        4  Formació Professional
                                        -----------------------------------------------------

    Estudis  1      - 30            Dones  1   Homes 0       Total     1      
    Estudis  1   31/50            Dones  5   Homes 2            “      7   
    Estudis  1   51/70            Dones 10  Homes 4            “    14
    Estudis  1      + 70           Dones  1   Homes 0            “      1
   
    Estudis  2       -30             Dones  0   Homes 0            “      0
    Estudis  2     31/50           Dones 11  Homes 0            “    11
    Estudis  2     51/70           Dones 14  Homes 5            “    19
    Estudis  2        + 70          Dones  0   Homes 0            “      0
    
    Estudis  3         - 30          Dones  3   Homes 2            “       5
    Estudis  3      31/50          Dones 21   Homes 3            “    24
    Estudis  3      51/70          Dones 11   Homes 5             “   16
    Estudis  3        + 70          Dones   0   Homes 1             “     1

    Estudis  4           -30         Dones  0     Homes 0            “     0
    Estudis  4       31/50         Dones 15    Homes 6             “   21
    Estudis  4       51/70         Dones 14    Homes 3             “   17
    Estudis  4         + 70         Dones  0     Homes 3             “     3



    &&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

CONCLUSIONS:

Ha quedat demostrat que les dones són molt més participatives ( 106 x 34)
La mitjana d’edat dels homes és un 5 % superior a la de les dones.
En les persones de + 70 anys els homes multipliquen per 4 a les dones ( 4 x 1)
Més d’un 54 % tenen estudis Universitaris o Batxillerat.
El percentatge d’homes que tenen batxillerat o estudis universitaris és del 47 %
El percentatge de dones que tenen batxillerat o estudis universitaris és del 56,6 %
Només 1 home de + 70 anys té estudis universitaris.
El grup en que hi ha més inscrits està format per dones universitàries, de edat entre 31 i 50 anys.

EL QUE HA QUEDAT MÉS CLAR ÉS QUE LES PERSONES QUE PATICIPEN EN AQUEST GRUP, ESTIMEN FIGUERES. TANT SI HI SÓN NASCUDES COM ARRELADES. L’EMPORDÀ TIRA MOLT. VISCA FIGUERES!

OPINIÓ MOLT PERSONAL:

Que gairebé la meitat de les persones enquestades no tinguin estudis de batxillerat o universitaris no significa que siguin més o menys intel•ligents. Per experiència pròpia puc dir que m’he guanyat la vida entre persones amb molts estudis i que en la pràctica de la feina diària no hi havia massa diferències. És més, en un determinat moment he vist com algun no titulat li donava volta i mitja a molts amb estudis superiors. Amb això no vull dir que no sigui important  tenir estudis, com més millor, i sobretot ara en que el mercat de treball està  com està i els empresaris tenen per triar i remenar. Però el fet de no tenir-ne no ens ha de fer sentir malament. Durant molts anys he estat convençut que el més important de la vida era ser intel•ligent, però el pas del temps m’ha fet veure que el més important és ser una bona persona, complidor, amb sentit de la responsabilitat i que tinguis amics que t’apreciïn i estimin tal com ets.

No vull acabar sense enviar una salutació a la  M Merced Brea Riera, que segueix el grup des de Galicia,  ja que vaig conèixer i tractar molt al seu pare quan jo treballava al Despatx Central de la Renfe (1947 - 1966) i  ell, en Manel Brea, amb els seu inseparables amics Salvatella i Vilanova. eren factors a  l’estació  de la RENFE de Figueres. Grans records d’un temps passat en que Figueres era petita i ens coneixíem tots.

Naturalment que admetré totes les possibles errades que hagi pogut cometre.

Figueres vuit de setembre de 2014.


dijous, 28 d’agost de 2014

ACÚSTICA A FIGUERES

Avui quan he anat a la Rambla, com cada dia al migdia, no he pogut entrar per la part alta degut a la instal•lació del monumental escenari per l’Acústica, que de passada inutilitza uns quants bancs per que les persones descansin i conversin. Però no és el pitjor; el que m’ha fet mal d’ulls ha estat veure el nostre principal passeig convertit en un grandiós bar, amb  dotzenes de barrils de cervesa i altres estris. No estic en contra de la música d’aquest festival, però si de que s’ocupin abusivament alguns espais que, al meu entendre, han de tenir un altre ús.

Unes quantes preguntes: Que  les parades de fruita i verdura de la Plaça Catalunya hagin de canviar de lloc, ho trobeu normal ? I  programar concerts que comencen a les 2 de la matinada, al aire lliure, ho trobeu normal ?  Hi ha alguna ordenança municipal que prohibeixi veure alcohol (cervesa) pels carres i places de la ciutat? O que prohibeixi fer soroll pels carrers i places a altes hores de la nit ? És que perquè uns quants guanyin diners es permet tot ? Per cert, he parlat amb un hoteler de la Rambla i no és que estigui content, ans al contrari.

Admeto que el Festival ha donat un cert nom a Figueres, però ja veiem el que passa actualment a Barcelona amb el turisme, que també li ha donat nom. No pot passar quelcom semblant aquí ? Quins drets tenen els ciutadans/ciutadanes que viuen als voltants “d’aquests escenaris entorn del Museu Dalí”, com els anomenen ?.

I quan s’acabi aquest sarau el diumenge 31, tornem-hi amb el vi, una setmaneta més. Encara que aquests dels vins pleguen d’hora i és més suportable. Visca Figueres !?

dijous, 7 d’agost de 2014

ANECDOTARI DEL SENYOR CARBONA

Del pròleg d’Ana Maria Dalí – Llibre escrit per Carles Fages de Ciment l’any 1984

Com és sabut, el senyor Carbona havia tret de motiu a l’escriptor Puig Pujades “En Peixera”, per la forma que tenia la seva silueta. Quan va treure-li aquest motiu estava lluny de pensar que un dia es posaria en relacions amb la seva filla. La noticia la donava així:

-Escolteu bé, serè el sogre d’en Peixera! I ho deia satisfet, puix Puig Pujades, a més de molt bona persona, era un bon partit.
                                  -----------------------------------------------------------

Hi havia un senyor que tenia el do que quan parlava el senyor Carbona es quedava adormit. Ell ho aclaria així:

-M’adormo perquè quan parla ho fa amb gasos asfixiants.
                                  ------------------------------------------------------------

Quan invocava un Sant, així com hi ha qui diu, Sant Antoni Gloriós! Ell deia:

-Santa Perpetua de la Mogoda.
                                    -----------------------------------------------------------

Una tarda a l’Sport estava contemplant una partida d’escacs que es feia interminable, els jugadors es quedaven pensant estones llarguíssimes. Cansat de veure’ls d’aquella manera els digué.

-Señores mios, bueno es pensar però no ensimismarse.
                                    --------------------------------------------------------------

Les nits d’estiu, quan estàvem a la terrassa vora el mar, al meu pare li agradava parlar-nos d’astronomia al meu germà i a mi. Una d’aquestes nits el senyor Carbona, s’hi trobava i digué:

-No sé pas perquè s’hi escarrassa tant – i dirigint-se a nosaltres ens explicà:
-Veureu, és molt senzill. Busqueu quatre estrelles ben brillants que formin un rectangle. Les teniu?.
-Si. 
-Doncs ara poseu-les cua. Ho heu fet?
-Sí. 
-Doncs és un carro. L’Ossa. L’Ossa Major. Ara busqueu quatre estrelles que formin un rectangle una mica més petit. Les teniu?
-Sí. 
-Doncs poseu-les cua. Ho heu fet?
-Sí  
-Doncs és un altre carro. Una altra Ossa. Però aquesta és la Ossa Menor. I ja està. Veieu si és fàcil. Ja sabeu astronomia.

Sí, així de fàcil com aquesta lliçó astronomia del senyor Carbona, era llavors la nostra vida

Adéu, Figueres dels anys vint!
                                                                                                   

                                                                                                           Ana Maria Dalí

 

dimarts, 5 d’agost de 2014

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà del 5 d'agost de 2014

TRACTAT DE LA VELLESA

L’amic Lluís Siñol i Fàbregas m’ha fet arribar una traducció al català que ell mateix ha fet del llibre “Cató Major –“ De Senectute Liber”  “Tractat sobre la Vellesa”, escrit per l’eminent tribú de Roma, Marc Tul•li CICERÓ.  La trama consisteix en una mena de tertúlia que mantenen tres il•lustres homes de la República de Roma. Dos d’ells-més joves- li demanen al tercer, d’edat avançada (60 anys) que els expliqui les seves experiències, amb l’interès de conèixer que els passarà a ells, quan arribin a ancians, com serà la seva vida, etc.

Si he de dir la veritat, jo mai m’he sentit atret per aquests personatges de l’antiguitat, i el primer que m’ha sorprès és constatar que molts d’ells, la vida dels quals va transcórrer un o dos segles abans de Crist varen aconseguir arribar a edats avançades. Per exemple,  la persona més gran dels tres que fan la tertúlia i que Ciceró anomena com a Marc Ponci Cató, o Cató el Vell, visqué de l’any 234 al 149 a C, és adir, 85 anys.
Les reflexions que es van fent  al llarg de la tertúlia m’han interessat, fins al punt que he pensat transcriure algunes de les coses que  diuen i intentar resumir-ho en un o dos articles. El discurs de Cató el Vell abasta el següent contingut:
Defensa de la vellesa contra quatre acusacions particulars, a saber:                                                        
Primera.  L’ancianitat impedeix la vida activa i la gestió dels negocis. Es replica que els ancians tenen ocupacions pròpies.
Segona. La vellesa debilita les forces del cos; sí, però queda compensat amb l’augment de la saviesa i l’experiència que donen els grups.
Tercera. La vellesa està privada de certs plaers; cert, però tampoc els desitja i, per altra banda hi ha plaers d’ordre elevat que persisteixen fins a l’edat més avançada.
Quarta. La vellesa és veïna de la mort; però la mort no ha de ser temuda, ans al contrari, desitjada com a termini natural de la vida d’aquest món i com a trànsit a una altra immortal i millor.
No sé si tothom estaria d’acord amb  tots aquests raonaments. Més aviat penso que no. Sobretot pel que fa referència a la quarta.

“Em sembla,” els diu Cató als seus interlocutors, que manifesten que mai han advertit que li fos carregosa la vellesa, ella que tan odiosa és a la generalitat dels ancians, “que us meravelleu d’una cosa gens difícil; perquè tota edat és carregosa pels que en si mateixos no tenen cap recurs per a viure honradament i feliçment; en canv, els qui busquen per si mateixos tots els béns, res que els sobrevingui per necessitat natural pot semblar-los dolent. A aquesta classe  pertany en primer terme la vellesa: tots desitgen assolir-la i, en tenir-la, la vilipendien: tanta és la inconstància i la perversitat de la insensatesa. Diuen que se l’han trobada al damunt seu, sense adonar-sen, més aviat del que es pensaven. En primer lloc, qui els va obligar a pensar falsament? I, en què  va més de pressa la vellesa, en insinuar-se a la joventut, de la joventut a insinuar-se a la infantesa? A més, com els hauria d’ésser menys feixuga la vellesa si arribessin als vuit-cents anys, del que els és als vuitanta? Doncs “cap lapse de temps, per llarg que fos, podria, una vegada passat, portar condol a una ancianitat insensata.”
“Per consegüent”- continua Cató -“ si voleu admirar-vos de la meva saviesa – que tant de bo fóra mereixedora de l’estima en que la teniu i del meu sobrenom- us he de dir que en això sí sóc savi, en seguir la millor de les guies, la naturalesa, i, obeir-la com a un Déu; no és versemblant que havent conjuminat bé les restants edats de la vida, s’hagi descuidat com un poeta sense art en el darrer acte. Amb tot, calia que hi hagués un terme, quelcom, per així dir-ho, pansit i caduc, com els fruits dels arbres i de la terra quan arriben a la seva maduresa; i això el savi ho ha de sofrir amb paciència. Doncs, combatre els Déus com els gegants ho van fer quina altra cosa és sinó lluitar contra la naturalesa?”

Sóc conscient que l’article d’avui s’allunya una mica dels que escric normalment -amb un llenguatge més planer- , que s’ha de llegir més a poc a poc. Però, si hi aprofundim ens adonarem que fa més de dos mil anys es pensava, i molt. Segurament tenien més temps i menys maldecaps. O no?  Per avui acabem, però segurament continuarà.

Martí Carreras Ginjaume
President Associació Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà.





dijous, 31 de juliol de 2014

ANECDOTARI DEL SENYOR CARBONA

Del pròleg d’Ana Maria Dalí – Llibre escrit per Carles Fages de Ciment l’any 1984

La casa de la il•lustre família Roger es troba al carrer Monturiol a prop de la casa on vivíem nosaltres. Els hereus d’aquesta gran família empordanesa, Antoni i Eugeni, eren artistes i bastant bohemis. Eugeni era amic de la Tòrtola València. Un a vegada que la Tórtola vingué a actuar a Figueres, s’instal•là amb el seu amic Eugeni a la casa pairal dels Rogers. Això en aquell temps a Figueres promogué molts comentaris. El senyor Carbona  vingué  a donar-nos la notícia. Abans de saludar digué:

-Voleu el menú ? Plat del dia:  Roger amb Tòrtola.
                                                   -----------------------------------------------

L’any 1925 anà a passar l’estiu a Cadaqués amb la seva família. Una nit que feia molta calor ens trobàvem reunits a la terrassa de casa. Tot i estar vora el mar hi feia una calor insuportable i cada vegada més forta. Comentàvem que allò no era natural i que semblava com si hagués de passar algun fenomen de la natura. De cop, el cel es tornà d’un color vermellós. L'aire quasi cremava. Eren les dues de la matinada.

-Mireu que si ara sortís el sol- digué el meu pare - jo em pensaria que m’he tornat boig.

A la qual cosa el senyor Carbona contestà ràpid – Doncs jo em pensaria que s’hi ha tornat ell
                                            ---------------------------------------------------

Explicava una anècdota bastant extraordinària, quan un contertulià l’interrompé dient:

-Aquesta no me l’empasso.

A la qual cosa el senyor Carbona contestà “-És clar, com que sou tant estret de canyó!.

                                                 ---------------------------------------------
Era molt noctàmbul i una matinada, quan es retirava a dormir, trobà els homes que escombraven els carrers que encara portaven els uniformes d’estiu.

-Demà poseu-vos els uniformes d’hivern perquè ja comença a fresquejar.

Així ho feren, perquè en aquell temps el senyor Carbona era l’alcalde de Figueres.

                                                 -----------------------------------------------------





dilluns, 28 de juliol de 2014

Comentari politnómic (político económic)

LA CONFESSIÓ DE JORDI PUJOL                                                                              Setmana 32                                                
Encara que vaig dir que descansaria fins al setembre o potser no tornaria escriure cap més comentari, el fet que el Molt Honorable Jordi Pujol i Soley, vint-i-tres anys president de la Generalitat de Catalunya, hagi confessat tenir uns milions d’euros a l’estranger, és a dir sense regularitzar al fisc, fa que vulgui comentar quelcom.

Vertaderament el cop ha estat fort i és probable que ho noti  la política catalana. La decepció ha esta forta per a les persones,  moltes, que veiem en el molt honorable un exemple a seguir.  Un altre exemple que havíem de seguir, en el seu moment, era el del senyor De la Rosa i ja sabem com va anar.

Per tant, el meu rebuig total i absolut al seu comportament. Malgrat tot continuo pensant el que  vaig dir el 7 d’octubre de 2007 quan va venir a inaugurar les aules per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ho penso actualment.

Vaig dir:  “Una de les persones que es rebel•laven contra el sistema franquista va ser el jove Jordi Pujol i Soley, que l’any 1960, quan tenia trenta anys, va ser detingut, acusat, jutjat i condemnat a set anys de presó, dels quals va complir-ne dos i mig  a la de Torrero,  a Saragossa i un desterrament a l’estimada Girona, per proclamar idees democràtiques i catalanistes. És a dir, per lluitar per la llibertat” .

Per tant, el meu agraïment al que va fer fa 54 anys, en una època que les presons franquistes no eren precisament com la  d’el Puig de les Basses, i el meu rebuig al que ara ha confessat. Dit això, penso que si tothom que ha tingut poder confessés les seves malifetes no tindríem prou paper de diari per donar les notícies. El poder corromp, llevat de les exempcions que confirmen la regla. Per altra banda, el funcionament dels partits polítics tradicionals ha quedat demostrat que no serveix, que la gent no hi confia. El degotall de corrupció és imparable, com una gota d’oli s’estén per tot arreu i sembla que no té aturador. Cal una regeneració vertadera per tornar a il•lusionar  la gent. D’aquí a finals d’any ens esperen uns mesos de forta tensió i cal tenir l’ànim serè i el cap fred.

Que acabeu de passar bé el que resta d’estiu. Salut!





dijous, 24 de juliol de 2014

ANECDOTARI DEL SENYOR CARBONA


Del pròleg d’Ana Maria Dalí – Llibre escrit per Carles Fages de Ciment l’any 1984

El meu germà Salvador acabava de fer un dibuixet cubista, quan el carter li portà un certificat. Era un llibre de poesia d’avantguarda que li enviava el seu amic Guillermo de Torre (crec que el títol era “Hèlices”). El llibre portava una afectuosa dedicatòria.
-“No sé pas com agrair-li- comentà en Salvador.
El senyor Carbona troba tot seguit la solució:
-Envia-li aquest dibuix que acabes de fer amb una dedicatòria que digui: “Donde las dan las toman”
                                         --------------------------------------------------------
Per dir jo no, sempre deia jo tampoc.
                                       ----------------------------------------------------------
L’advocat Lloveras mentre explicava una cosa tenia el costum d’assenyalar amb el dit el seu interlocutor. Un dia el senyor Carbona li agafà el dit i desviant-li digué:

-Apunti a un altre lloc perquè podria estar carregat.
                                      --------------------------------------------------------
Hi havia a Figueres un senyor que era summament baix, petit i desnerit. Un dia, per dir que l’havia trobat pel carrer, ho comentà així:

-Vaig veure venir un abric i a dins hi havia en Josep
                                         -------------------------------------------------------
Un dia en una tertúlia digué que estava segur que en un restaurant de París li havien donar carn de cavall

-I com ho va conèixer?
-Perquè tenia un gust diferent, com “soso”...
-Oh, només per això? De vegades la carn de vedella també ho és...
-A més era com esfilagarsada...
-D’això no en faci cas, no és pas un símptoma massa clar.
-Doncs jo n’estic segur?
-I com pot estar-ne tan segur?
-Miri, ja que insisteix li contestaré. Ho sé perquè mentre feia la digestió em vaig posar a 
trotar.

                                   --------------------------------------------------------

dijous, 17 de juliol de 2014

Anecdotari del senyor Carbona

Del pròleg de l’Ana Maria Dalí .- Llibre escrit per Carles Fages de Climent, l’any 1984.

Estava passejant amb uns amics per la pujada del Castell, quan un conill travessa la carretera.
-Un conill!!!  Mira! Mira! Un conill!
-Oh si! Ara mateix, quasi m’ha tocat el peu!
-Com corria!, Si, jo també l’he vist...!

El Sr. Carbona s’aturà i digué:

-Alto!  ¿Que és aquest esvalot? Em sembla que no n’hi pas per tant. Estem passejant i un conill ha travessat la carretera ¿què té això de particular? Ara bé, si aquest conill, en veure’m, s’hagués aturat i m’hagués dit “Bon dia senyor Carbona”, llavors sí, llavors tindríeu raó de fer aquestes exclamacions, però això no ha pas passat, així doncs, no us esvaloteu...calma, que no ha passat res”
                     -------------------------------------------------------------------------
A Figueres hi havia una noia que tenia el cos tant llarg de forma que se li notava el trasero col•locat molt avall. Un dia el senyor Carbona es trobava al Royal comentant amb els seus contertulis els preus dels queviures.
-Tot s’apuja, - deien – tot, el pa, el peix, l’oli, tot, tot s’apuja...”
En aquell moment s’escaigué passar aquesta noia i el senyor Carbona, exclamà:
-Sí, nois, tot s’apuja menys el trasero de la Maria!
                               ---------------------------------------------------------------------------
A un senyor que li explicà una cosa increïble, va contestar-li:
-M’ho crec perquè ho ha vist vostè, perquè si ho hagués vist jo, no m’ho creuria.

                           ---------------------------------------------------------------------------------
A un company que li contà quelcom espantós i li pregunta
-¿No troba, senyor Carbona que això és horrorós ? – li contesta
-Sí, és horrorós i és mentida. Però vostè es pensava que només era horrorós.

dijous, 10 de juliol de 2014

ANECDOTARI DEL SENYOR CARBONA


Llibre escrit per Carles Fages de Ciment, el  desembre de 1984.

Aquest llibre porta un pròleg de l’Ana Maria Dalí, germana de Salvador Dalí, que crec es important reproduir per fer-se càrrec del context de l’època.

PRÓLEG -   El senyor Carbona

Durant els anys vint a Figueres es vivia a poc a poc i es tenia temps per fer passejades fins a Vilabertran, fins al Castell, temps per anar amunt i avall de la Rambla, mirar aparadors i fer tertúlies interminables a l’Sport, al Casino, al cafè Europa, al Royal. Llavors anar de compres era molt agradable perquè totes les botigues tenien cadires davant el taulell i això permetia triar i comprar amb comoditat, fins i tot fer una mica de tertúlia amb els botiguers.
Molts d’aquest costum eren amenitzats per les notes del “organillo” del Poll i la Puça, que, a voltes, el Sabater d’Ordis dirigia amb una batuta màgica que sols ell podia veure, però que movia amb l’apassionament d’un verdader director d’orquestra.
Era un Figueres en el qual tots ens coneixíem. Es vivia “a càmera lenta” i es comentaven els fets més insignificants. En aquesta època, una de les personalitats que tingué més gràcia, més enginy, més anècdotes per  a comentar i que escampava arreu una filosofia lleugerament irònica i encomanadissa, fou Joan Carbona Molins, conegut per tots com “el senyor Carbona”.
Qui més, qui menys, tenia coses per comentar-ne. Era un advocat tan intel•ligent com gandul, i deia que no volia fer feina per por que se li acabés.
A Figueres ell senyor Carbona venia ser com els “plàtans de la Rambla” el “banc del General” o el “monument a Monturiol”. La seva personalitat era consubstancial amb la ciutat per la qual sembrava generosament el seu gran sentit de l’humor.
Jo vaig tenir ocasió de tractar-lo perquè era molt amic del meu pare tot i que tenia uns quants anys més. Venia sovint a casa i la seva presència ens divertia extraordinàriament.
No era gaire alt. Portava el cabell quasi rapat, i entre els ulls, que sempre reien, i els llavis, que somreien, apareixia un nas xato la mar de simpàtic.
El Figueres d’ara és molt diferent. Els pardals s’han apoderat de la Rambla, i gairebé no s’hi pot passejar. A les botigues no hi cadires davant del taulell...ja no ressona l”organillo” i tothom té pressa. Ningú no te temps per escoltar persones tan enginyoses com el senyor Carbona i menys encara per a recollir-ne les anècdotes tal com féu Carles Fages de Climent. És potser per això que aquest llibre representa una curiositat.
Per imitar el poeta m’he reunit amb les nétes del senyor Carbona, Àngels i Maria, a fi de recordar alguna de les anècdotes que no estan en aquests pàgines. Aquí van:
                                                                                                                                             Ana Maria Dalí

NOTA. LA PROPERA SETMANA COMENÇARÉ A PUBLICAR LES ANÈCDOTES DE L’ANA MARIA DALÍ  QUE FIGUREN EN EL PRÒLEG, I MÉS ENDAVANT, LES DEL LLIBRE, ESCRITES PER CARLES FAGES DE CLIMENT.



dimarts, 8 de juliol de 2014

"Vist amb bons ulls" Publicat al setmanari Empordà el dia 8 de juliol de 2014

 PERSONES GRANS I HERÈNCIES

Ara que la Generalitat ha tornat a modificar l’impost de successions, després que el Govern de l’anomenat tripartit el deixés molt rebaixat,  i que l’anterior govern de CiU, l’any 2010 , l’abolís pràcticament, potser fóra bo recordar algunes de les coses que el Codi Civil català ha anat modificant amb el pas dels anys.

Hi he pensat en fer els reportatges sobre els centres assistencials de les persones grans que tenim a Figueres, en què troben sopluig i benestar en el tram final de les seves vides les persones que hi estan ingressades.

Parlant amb els responsables del centres, deixen entreveure que algunes vegades, més de les que foren desitjables, els descendents, fills, néts, nebots o altres familiars  tenen molt oblidats els seus parents. Que no els visiten gaire regularment i que en canvi, quan  arriba l’hora del traspàs de l’ancià, surten beneficiaris del patrimoni, petit o gran, que reben en herència.
Un magnífic reportatge en la secció de “Tendències” del diari La Vanguardia del 25/11/2013 explica algunes de les mesures que s’han incorporat al nostre Codi Civil i el que més m’ha cridat l’atenció és que “els pares poden privar els fills de la llegítima en cas que els maltractin”.  Recordem que la llegítima és la part del patrimoni que una persona ha de deixar obligatòriament als seus parents, i que a Catalunya ha de ser d’una quarta part del valor de tots els seus béns.  El Dret Civil espanyol determina que la llegítima comprèn les dues terceres parts del patrimoni. Explica el diari un parell de casos en què els fills han quedat desheretats, fins i tot d’aquesta quarta part, per “falta manifesta i continuada de relació familiar”.

Tot això es produeix perquè les persones ara viuen més anys, la població envelleix i s’han donat casos en què s’han deixat les herències als cuidadors o als centres que els acullen. És bo saber que en el context europeu el dret català és un dels que preveuen més mecanismes perquè la gent gran pugui disposar del seu patrimoni amb llibertat i també com a “arma” per garantir que seran tractats com cal. Em congratulo que en alguna cosa important per a la gent gran Catalunya sigui capdavantera.
Si una persona creu que els seus familiars no es porten bÉamb ella  i considera que Es mereix més la seva herència el seu cuidador o cuidadora o el centre en què  ha passat bona part de la seva vellesa, cal que faci testament davant notari; per tant no són vàlids, en aquest cas, els testaments hològrafs.
Ha de ser trist trobar-se en una situació d’aquestes. S’ha dit que mentre una mare pot tenir cura de sis fills, aquests fills són incapaços de cuidar-se d’ella quan no es pot valdre  per si mateixa. De totes maneres em nego a creure que aquestes situacions de desheretament siguin molt freqüents. Malgrat tot, crec recordar, com he explicat alguna altra vegada, que devia ser l’any 2010 o el 2011, ja en ple desgavell per la crisi que tants desbarataments  ha  portat a l’estat del benestar,  que en un Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya,  la directora de l’ICAS (Institut Català d’Assistència Social), ens va dir que havien detectat la sortida de persones que estaven en residències públiques, perquè els seus fills o néts se’ls emportaven cap a  casa per poder gestionar directament ells la pensió i la possible ajuda de la llei de la  dependència. I que calia estar atents per si es produïen casos de desatenció o maltractament.

El tema de l’envelliment de la població, sobretot del continent europeu, però  també  d’alguna part d’Àsia, com, per exemple el Japó, preocupa, i molt, els governs de les nacions implicades. D’aquí pocs anys gairebé la quarta part dels seus habitants sobrepassaran els vuitanta anys. Edat en què un percentatge important necessita ajuda per poder continuar el seu dia a dia.
El nostre agraïment a tots els cuidadors i cuidadores, siguin familiars o persones de fora de la família. Fins al proper mes, sort i salut.

Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà


dilluns, 30 de juny de 2014

Comentari Politnómic (político - econòmic)

VACANCES                                                                                                                     Setmana 27

En aquest darrer dilluns de juny, setmana en què comença el mes de juliol, anuncio que interrompo els comentaris durant els dos calorosos mesos d’estiu. També podria ser que en arribar el setembre decidís no continuar el que vaig començar el segon semestre del 2012. El que aleshores  va ser un divertiment ara s’ha convertit en una obligació. I a voltes tinc dificultats per dir alguna cosa nova i que tingui algun sentit. I no és que el panorama no doni per comentaris de tota mena, però estem en uns moments convulsos i poc clars i a vegades les opinions poden ser contradictòries.

Tothom es creu posseïdor de la veritat i jo penso que tot plegat és una gran olla de pressió i a vegades aquests artefactes exploten i fan mal. Crec que els partits polítics tradicionals cada vegada (és a dir cada jornada electoral) tindran menys votants. Les noves veus com Podem, Guanyem Barcelona, els de la monja Forcades i altres que aniran sortint, entraran a formar part de les institucions polítiques i al cap d’un temps estaran integrats en l’engranatge habitual.

Els que som grans ens recordem del maig del 68 a França. Semblava que havia de canviar el món i 50 anys més tard tenim el seu principal impulsor  escalfant escó al parlament europeu des de fa anys amb totes les prebendes que això comporta. Potser és que els humans som d’aquesta manera i no hi ha solucions màgiques.

Per tant, de moment, farem  allò de  mirar, escoltar i... callar. Si més endavant cal aixecar la veu ja ho farem.

Gràcies i que passeu un bon estiu!




dilluns, 23 de juny de 2014

Comentari politnómic (político - econòmic)

RENDES ALTES, RENDES BAIXES                                                Setmana     26

A expenses del resultat del partit d’aquesta tarda contra Austràlia, la selecció espanyola de futbol ha fet un campionat del món que es pot qualificar de galdós. Un sol gol a favor (de penal, com a mínim dubtós), i set en contra en només dos partits avalen el qualificatiu. Penso que una manera de pal•liar el mal gust deixat seria que la RFEF destinés els 720.000 € de cadascun  dels 23 seleccionats a donar-los a algunes oenages que destinen els diners a famílies que tenen dificultats per sobreviure. I podrien fer-ho seleccionant a organitzacions de les 17 comunitats autònomes, més Ceuta i Melilla. Crec que tothom hi estaria d’acord. I per una vegada es veuria que el futbol serveix per a alguna cosa més que fotre cops de peu a una pilota. Perquè si l’excusa que va donar la Federació per oferir unes primes tan elevades era que havien de quadrar els balanços, ja que no poden tenir beneficis, podríem saber què en faran, d'aquesta quantitat pressupostada?

QuanT als futbolistes de la selecció ja els ha anunciat el Govern que rebran una prima, amb un  pèl de retard, això sí,  perquè els rebaixarà l’IRPF un 7%. Feu números i veureu que sobre un sou anual de, per exemple, 5 milions d’euros ( n'hi ha que en guanyen més del doble)  la “gratificació” serà de 350.000 € cada any. Un llicenciant universitari, mileurista, pagarà un pèl menys, i amb això podria anar a fer unes cerveses. Em sembla que no anem bé. Cada vegada que es modifica alguna cosa és per afavorir les rendes més altes i aprofundir, encara més, les desigualtats socials. Com vagi continuant així, potser els dèbils, que seran molts més que els poderosos, es revoltaran amb conseqüències no previsibles.

Hi ha algú amb seny per intentar que tot no se’n vagi a fer punyetes?



dilluns, 16 de juny de 2014

Comentari Politnomic (político - econòmic)

NO TENIM REMEI !                                                                                                     Setmana 25

A l’acabament del comentari de fa quinze dies em preguntava si algú em podia dir per què el cas del Palau de la Música trigava tant a ser jutjat. Doncs ja tenim resposta! Resulta que  l’Audiència ha ordenat reobrir el cas que el darrer jutge havia tancat el juliol del 2013 imputant disset persones, ja que resulta que l’Associació de Veïns i Veïnes de Barcelona va recórrer perquè considerava que a la llista d’acusats hi faltava gent. Sort que en la mateixa interlocutòria la sala resol un recurs del Palau perquè es declari  les filles de Millet partícips  a títol lucratiu, és a dir, beneficiàries d’un delicte sense ser-ne responsables.

Per tant, en conseqüència, abans del judici caldrà esperar  les noves tongades de declaracions de les onze persones que ara s’imputen. I anar passant temps. A aquesta velocitat la nova presó del Puig de les Basses, que sembla ser que començarà a rebre els primers reclusos a primers de juliol, ja serà vella quan pugui rebre, si són condemnats, és clar, alguns dels acusats del cas en qüestió.

Crec recordar que ja fa anys, l’alcalde, en aquells temps, de Jerez de la Frontera, va dir el que va dir de la justícia que traduït al català normalitzat d’en Pompeu Fabra volia dir que la justícia era una rifada, que significa : acció de rifar-se d’algú. Un altre sinònim: burlar-se'n.

Ja sé que potser hauria d’haver parlat del nou rei, que s’entronitzarà dijous, però penso que ja hi molta gent que ho fa i des d’angles totalment oposats. Segons el vent que bufa! Salut!