dilluns, 25 de novembre de 2013

Comentari Politnómic (político - económic)

NATALITAT,  ESPERANÇA DE VIDA I PENSIONS                                       Setmana 48                                                              
L’Institut Nacional d’Estadística ha donat fa poc les previsions sobre la població espanyola durant el període  2013/2023 i ens indica que d’aquí a deu anys hi haurà un milió menys de nens menors de 10 anys, i un milió i mig més de persones majors de 64 anys. Aquestes darreres arribaran a ser uns 20 milions, i al final dels propers deu anys es calcula que més de 23.400 superaran els 100 anys, gairebé el doble dels actuals 12.000. Per comunitats autònomes, Catalunya serà la que perdrà més població durant la pròxima dècada, més d’un 10%.

Tot aquest maremàgnum de xifres tenen a veure, i molt, sobre el sistema de pensions públiques. De totes maneres ja vaig explicar en un article al Setmanari Empordà (Enquestes, Estadístiques i Prediccions, 07 -12- 2010) que tot s’ha d’agafar com a orientació i  no com  a dogma de fe. Però és indubtable que l’augment de l’esperança de vida ha de tenir repercussió sobre els comptes de les pensions, encara que alguns dirigents sindicals expliquin que aquest detall no és definitiu per al càlcul de la base reguladora que ha de determinar l’import de la pensió a percebre. El simple sentit comú ens fa veure que si fa vint anys les persones cobraven pensió durant uns deu anys i que ara la mitjana és de gairebé quinze, caldrà retardar l’edat per començar a cobrar.

Vet aquí per què la discutida reforma del sistema de pensions, actualment en tràmit parlamentari, que si s'aprova significarà una davallada del poder adquisitiu dels pensionistes actuals i futurs.
             




dilluns, 18 de novembre de 2013

Comentari Politnómic (político - económic)

AVUI, “SENSE DESTÍ”                                                                                              Setmana  47

Fa quinze dies l’articulista de La Vanguardia Antoni Puigverd, va recomanar un llibre que es titula Sense destí, escrit per Imre Kertész, Premi Nobel de Literatura 2002. L’he llegit aquest cap de setmana i m’ha impressionat. El tema per a mi ja era conegut, però la manera d’explicar-ho és, sobretot,  per poder gaudir de gran literatura. Narra la història de l’any i mig de la vida d’un adolescent hongarès i jueu en diversos camps de concentració nazis i ens fa veure la realitat punyent dels camps  d’extermini i els seus efectes més perversos: els que confonen la justícia i humiliació arbitrària i la quotidianitat més inhumana amb una forma aberrant de felicitat.

Ja l’altra setmana em va commoure el llibre d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats on s’explica la història de dos nois i dues noies nascuts a Barcelona l’any 1920. Els nois van ser cridats a files per a anar a la guerra l’any 1938. Un d’ells se’n va salvar, ja que patia problemes a la vista. Malgrat això,va haver d’incorporar-se al servei militar, una vegada acabada la guerra i va ser destinat a un escamot d’afusellament.Es va veure  obligat a disparar a matar sobre persones que coneixia i que eren de la seva mateixa ideologia, fet que li provocà un daltabaix al cervell que li va durar fins a la seva mort.

Aquestes dues lectures em van fer pensar en els joves d’ara, desencisats i avorrits per la manca de sortida laboral, malgrat tenir estudis, i amb un futur gens afalagador. Però veient com ho varen passar els joves de dues o tres generacions enrere, penso que es poden adonar que encara va ser molt i molt pitjor. Aquella dita de que “qualsevol temps passat va ser millor”, no s’aguanta per enlloc. Ara els temps són difícils, però encara no hem arribat, i espero que no hi arribem mai, a situacions extremes. Cal confiar que, desprès de les tempestes, tornarà a lluir el sol.





dilluns, 11 de novembre de 2013

Comentari Politnómic (político-económic)

JA SÓN AQUÍ...ELS PRESSUPOSTOS CATALANS                                            Setmana 46

El passat dimarts el conseller d’Economia del Govern de Catalunya va presentar al Parlament els Pressupostos de l’any 2014, que signifiquen un increment, en els departaments més socials (Ensenyament, Salut, Benestar Social i Família) d’un migrat 0,2 %. Deixant apart el Departament d’Empresa i Ocupació que té un increment del 14,5 %, la partida que més augmenta és la dels interessos del deute, que ho fa en un 4,1 % i arriba fins al 2.077 milions d’euros, més de 5,7 milions DIARIS. No ens estranya que no es puguin pagar els medicaments a les farmàcies.

Ara bé, no seria possible deixar de pagar una mica d’interessos, per exemple, fixar un límit de 4 milions al dia, i la resta, 1,7, fos per pagar els deutes a les economies més dèbils com les farmàcies. Això suposaria més de 600 milions i penso que el deute farmacèutic no arriba als 500 milions.

Es pot al•legar que no complir amb els deutes financers no és seriós. I és veritat. Però ho és quedar a deure als petits negocis que vetllen per la salut de la ciutadania? A qui paguem aquesta borratxera d’interessos? Potser als que cobren no els ve d’un any i poden esperar, no? Més endavant comentarem d’on surten els ingressos xifrats en més de 23.600 milions d’euros. Per avui, prou. Salut, amigues i amics!



dimarts, 5 de novembre de 2013

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el 5 de novembre de 2013

FENT ANYS
Amb motiu de complir vuitanta anys el passat mes d’agost i després de rebre moltes felicitacions dels amics i amigues de la xarxa social Facebook, vaig decidir donar  les gràcies col•lectivament a través d’un escrit al blog : http://marticarreras.blogspot.com, en què deia que vuitanta ja són molts anys i, a més a més, havent patit un infart de miocardi abans de complir-ne quaranta-dos i una depressió nerviosa l’any següent, que, gràcies a les atencions dels metges, en primer lloc del doctor Joan Forment Soler i més tard de la psicòloga Blanca-Rosa Serra Rosa, vaig poder superar satisfactòriament.

També  deia als meus amics i amigues que si en aquell moment m’haguessin donat per signar un document per assegurar-me  arribar als setanta anys, segurament l’hauria  signat, i hauria fet un mal negoci ja que faria deu anys que no hi seria, precisament els deu anys que he col•laborat activament en les entitats de suport a les persones grans, cosa que m’ha proporcionat tantes satisfaccions i en les quals he aconseguit un gran nombre d’amistats, aquestes no virtuals, sinó personals.
Per animar  les persones que pateixen trastorns de salut, els encoratjava a creure els consells i les recomanacions dels metges i, pel que fa a les malalties cardíaques, tenir cura de l’alimentació, és a dir del menjar i el beure. Tenim al nostre país, a Catalunya i a Espanya, molts bons metges i una sanitat, en general, que no té gaire res a envejar a la d’altres llocs, fins i tot els més desenvolupats del món.
Recordo que l’operació a cor obert a que em vaig sotmetre l’any 2007 (trenta-dos anys després de l’infart) realitzada per metges de la unitat de cirurgia cardíaca de l’Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, a qui agreixo la seva professionalitat,  a mitjan  anys setanta, només és feia en comptagotes en algun hospital de Barcelona, i si volies tenir més seguretat havies d’anar als EUA,  per exemple, a Chicago, on va anar un figuerenc, a hores d’ara encara ple de vida; o bé si la disponibilitat econòmica era més minsa podies anar a França, concretament a Montpeller. Ara aquestes operacions es fan per la Seguretat Social, a quatre passes de casa, i sense pagar.

A vegades penso que no ens adonem que vivim en un costat de món privilegiat i tenim tendència a menysprear tot el que és autòcton i creure que el que és de fora és millor.  

Abans que algú em pugui criticar aquest punt de vista  i em refregui les deficiències del nostre sistema sanitari, m’afanyo a dir que sóc conscient de les mancances i retallades actuals, que segurament han fet baixar uns graons la qualitat del servei, encara que penso que en les malalties greus continuem estant ben atesos.

I, a més a més, si es fixen en el títol d’aquests escrits, veuran que he decidit veure sempre el costat bo de les coses, procurant, naturalment, no fer gaire demagògia.

Les persones grans, comptant per grans els que ja sobrepassem els quatre vints, que diuen els francesos, necessitem estímuls per anar tirant endavant. Ja sé que generalitzar és fàcil, i a més equivocat, però amb el cor a la mà, si ens parem a pensar com vivia la gent gran, trenta, quaranta o cinquanta anys enrere, la comparació no té color. Amb totes les excepcions, que sé que hi són.

El tema sanitari sempre és cabdal per a tothom, però molt més per a les persones grans. En anar fent anys, tenim tendència a la multipatologia;  és a dir, a patir diverses malalties alhora, i la feina dels metges és  posar-hi remei amb medicaments que en curin unes sense agreujar les altres. Un consell ben fàcil de seguir és evitar la deshidratació. Beure aigua és importantíssim per a tot l’organisme. Fa uns mesos m’explicava l’amic Xavier Vicens que ha pogut constatar que a l’estiu, a la segona setmana de calor forta, augmenten considerablement els decessos de persones grans per l’agreujament de les patologies a causa de la manca d’hidratació adequada. Ull, doncs!

Amigues i amics, escric aquest article a finals del calorós mes d’agost, perquè surti publicat a primers de novembre. Sóc fidel seguidor de la dita “ el que puguis fer avui no ho deixis per demà”. Què hi farem! dèries de gent gran!

Salut i fins al proper mes que ja serem a Nadal. El temps vola, no?
                                          Martí Carreras Ginjaume
                                          President de l’Associació Cultural Gent Gran de l’Alt Empordà
                                          marticarrerasginjaume@gmail.com
                                          http://marticarreras.blogspot.com


dilluns, 4 de novembre de 2013

Comentari Politnómic (político-económic)

IMPOSTOS COMUNITARIS                                                                                             Setmana 45

En general, els comptes, impostos i pressuposts de les entitats públiques són difícils de comprendre per una part important de la ciutadania. Jo mateix, que he dedicat bona part de la meva vida laboral a temes de comptabilitat empresarial, moltes vegades no els entenc. Ara mateix el govern de la comunitat madrilenya anuncia una rebaixa dels impostos que paguen els residents a la seva comunitat.

En canvi, el govern català anuncia una pujada d’algunes taxes i impostos i tornarà a posar en vigor el gairebé anul•lat impost de successions. A més de crear nous tipus impositius. Crec que dimarts es presenten els pressuposts catalans per al 2014, que hauran d’entrar en vigor el dia 1 de gener. Serà la primera vegada des de les eleccions del 2010 que Catalunya començarà l’any sabent com hem de transitar econòmicament l’any. Serà important veure si és veritat que no hi haurà noves retallades.
El que queda clar és que els catalans tenim un nivell de vida més alt que moltes altres comunitats de l’Estat i, pel que fa referència al meu món, el de la gent gran, crec que la pensió d'un jubilat català no dóna de si igual que en altres comunitats.

Vigilarem de prop els nous pressupostos catalans, a veure si és veritat que a les classes menys afavorides no se’ls estreny encara més el cinturó.

Quan a la política la paraula de moda aquesta setmana és: pregunta. Com ha de ser, que ha dir, com s’ha de fer perquè agradi a tothom. Una mica feixuc tot plegat, no? Temps al temps!