dimarts, 21 d’abril de 2015

VIST AMB BONS ULLS

 PARLEM DE LLIBRES

Ja tornem a ser al mes d’abril,  i, per tant, toca parlar de llibres. Com ja fa uns quatre o cinc anys, faré un petit resum dels llibres llegits l’any passat, és a dir, de gener a desembre del 14. Com sempre dic, no són tots els editats ni tots els que he llegit, però sí els que m’han agradat més i que són d’autors/autores de l’Empordà o que tractin temes empordanesos. L’ordre no indica preferència.

Un llibre que ens recorda una determinada època figuerenca és l’escrit per Mónica Soler, titulat Les nits de Lola Pàton, que ens narra una història de ficció ambientada en la “casa de barrets” més important des de Perpinyà a Barcelona, la celebèrrima Torre Basca, que, com altres cases del mateix negoci, va desaparèixer oficialment a mitjan dels anys cinquanta. Els empordanesos de més edat ho recordaran perfectament.

Dies de frontera de Vicens Pagès és una novel·la ambientada en els límits del territori català,  fronterer amb el veí país francès o, si voleu, amb Catalunya Nord. Ens narra d’una manera  peculiar els problemes de la parella i ens dóna algunes solucions. Llibre premiat amb el Sant Jordi de novel·la.

En Josep Valls, encara que nascut a la Garrotxa, concretament a Sant Feliu de Pallerols, es pot considerar empordanès, ja que va viure a Figueres més de trenta cinc anys. En el seu llibre titulat
Llibre de marques ens fa un recull de un seguit de vivències que ha anat desenvolupant en el seu incansable afany de viatger, atent a l’entorn que se li va oferint. I ens fa veure als lectors el món mediterrani de França, Itàlia, Grècia i, també, de la la Garrotxa i l’Empordà.

També em va agradar la novel·la La paraula  silenciada escrita per Marc Grijalbo. És d’aquells llibres de misteri que una vegada has començat a llegir no el pots abandonar fins a conèixer el desenllaç dels esdeveniments.

De l’escriptora figuerenca, tal com la qualificava en Francesc Cruanyes en el darrer Empordà de l’any passat, Maria Mercè Cuartiella, m’ha agradat L’afer marsellès en què es tracten les relacions personals, les venjances, els temes sexuals, un misteriós viatge a Marsella, i de tractes il·legals.

Un altre llibre de misteri i intriga és l’escrit per Miquel Arguimbau, titulat L’amic de Salvador Dalí. Catalogat  com a llibre juvenil, ens explica la història d’un nen que l’any 1916 va conèixer  Salvador Dalí i va quedar bocabadat amb les seves fantasies, la seva imaginació i la personalitat del que esdevindrà un artista genial. Al final de  l’obra hi ha el text d’un entrevista que l’autor va fer al pintor figuerenc, l’any 1979, amb alguna resposta genial.

Un altre llibre molt interessant és L’art dorment d’Alfons Martinez Puig. Ens explica la història, no massa coneguda, del trasllat del Tresor Nacional pel govern republicà a diversos llocs de la comarca, i, posteriorment, a Suïssa, desprès d’haver passat pel Castell de Sant Ferran de Figueres, el Castell de Peralada i la Mina Canta de la Vajol, entre altres indrets. Història pura del nostre entorn més proper.

La matemàtica de la història: Alexandre Deulofeu o el pensador global, és un llibre escrit pel nét del senyor Deulofeu, en Juli Gutiérrez Deulofeu, en què comenta com s’han anat desenvolupant al llarg de la història el que va dir el seu avi fa més de setanta anys i com els fets li han anant donant la raó.  Vaig tenir la sort de conèixer personalment al senyor Deulofeu quan jo era un noiet i treballava molt  a prop  de la seva farmàcia, i era una persona de tracte fàcil i directe. Un llibre per entendre una mica més el pensament d’aquest polifacètic que va ser l’Alexandre Deulofeu i Torres.

De llibres que tracten del tema Dalí,  n’han sortit alguns. Ja he  parlat d’una novel·la de ficció i ara també diré que em va agradar el titulat Sobre Dalí: Antoni Pitxot, conversacions amb Fernando Huici March, crític d’art de El País i director de la revista Arte y Parte. En aquesta distesa conversa sens mostra el Dalí menys conegut del públic, un Dalí més humà, proper, vulnerable, divertit i quotidià, de la mà del que va ser, valga la redundància, la mà dreta, el puntal i el refugi del genial pintor figuerenc.

Tal com vaig fer l’any passat no vull deixar d’incloure un llibre d’un empordanès, de l’Empordanet,  com deia el mestre Josep Pla, titulat Les dones de la Principal, del noi de Verges, Lluís Llach. Una molt bona novel·la d’un escriptor que no semblava que hagués de ser tan bo. Val la pena llegir-la.

Res més, segurament en podria trobar d’altres que mereixerien  sortir en aquesta selecció, però aquí ho deixo. Fins al proper mes.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista


divendres, 17 d’abril de 2015

L'EDAT NO COMPTA

JUBILACIÓ I VOLUNTARIAT    

Des de fa uns quatre mesos torno a venir al Casal a jugar a billar. Vaig deixar de fer-ho fa més o menys 10 anys, crec el 2005, any en què vaig ésser nomenat pel Consell Comarcal de l’Alt Empordà com el seu representant en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, càrrec que vaig deixar voluntàriament el maig del 2013, ja que des del començament de fer coses en organitzacions de suport a les persones grans, l’any 2003, quan és va fundar el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, m’havia proposat deixar-ho  l’any en què en complís vuitanta. I així va ser. Aquest desembre passat també vaig deixar de ser president de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà i des del gener d’enguany no tinc cap responsabilitat en cap lloc.

Han estat una pila d’anys a primera línia, amb continus  viatges per la comarca i també a Girona i Barcelona per assistir a reunions dels  diferents consells o per anar a demanar als polítics de torn que ajudessin  les nostres organitzacions.

Feines totes totalment voluntàries i que m’han proporcionat aconseguir moltes amistats que d’altra manera no hagués conegut, dones i homes de gran vàlua que esmerçaven el temps de lleure per aconseguir un major benestar per a les persones grans.

Crec que ha valgut la pena i, per tant, animo les persones jubilades a formar part d’aquests grups de voluntaris. En una entrevista que em va fer el director del setmanari Empordà li vaig dir que jubilar-se només vol dir deixar de treballar cobrant, però que de cap manera volia dir deixar de fer coses. I n’hi  ha moltes per fer. Crec que els deu o dotze anys que van des de la jubilació, suposem als 65 anys, fins als 77/78 anys, sempre que la salut ho permeti, és una bona edat per fer altres coses, i asseguro que és totalment satisfactori.

Per tant, ara que estic, com dic en broma, jubilat de jubilat, dedicaré el meu temps a llegir i escriure i, de tant en tant, a jugar alguna partida de billar. Per cert, he de dir, que trobo molt a faltar alguns companys billaristes de l’etapa anterior que va des de l’any 1996 al 2005, especialment a l’amic Josep Ortega Ortiz  (e.p.d.) amb el qual ens havíem inventat una peculiar manera de jugar al billar: només marcàvem si fèiem tacades de cinc o més caramboles. Això ens obligava a jugar una mica de reunió i era molt divertit.

I també dedicaré temps a les visites als metges de l’ambulatori i de l’hospital. Que hi farem, coses de gent gran! Salut, amigues i amics.

Martí Carreras i Ginjaume
aprenent d'escriptor