dilluns, 27 de gener de 2014

Comentari Politnómic (político - econòmic)

HOMES RICS, HOMES POBRES                                                                              Setmana 5

Parodiant amb el títol la famosa sèrie televisiva, i encara que ja fos sabut de fa temps, la notícia impactant de la setmana ha estat l’informe de l’ONG Oxfam Intermón en què explica que la fortuna de les vuitanta-cinc persones més riques del món equival al que tenen la meitat dels pobladors de la terra, és a dir tres mil sis-cents milions de persones. Ho escriurem en números perquè és vegi la diferència: 85 (dos dígits) contra 3.600.000.000 (deu dígits).També ens informa que Espanya s’ha convertit en el segon país d’Europa amb més desigualtats, per sota de Letònia i per davant de Portugal, Grècia, Romania i Bulgària, és a dir, irònicament, és clar, la flor i nata de la UE.

Els dirigents de l’ONG han presentat aquest  informe a Davos (Suïssa) on cada any es reuneix el bo i millor dels economistes mundials, que escoltaran atentament i no seran capaços de solucionar absolutament res. I el proper any continuarà tot igual o pitjor.                                                                                                                                                                                                                
En una fase de l’informe es diu que l'opinió pública consultada en sis països, entre ells Espanya, set (vuit en el cas d’Espanya) de cada deu persones consultades opina que “els polítics treballen per afavorir que els rics ho siguin cada vegada més” i que “les lleis estan dissenyades per beneficiar els poderosos”. De fet, el títol de l’informe és “Governar per a les elits”. Algú es veu amb cor de solucionar quelcom?


dilluns, 20 de gener de 2014

Comentari Politnómic (político - econòmic)

MÉS ECONOMIA QUE POLÍTICA                                                                      Setmana 4

Que una cosa va lligada amb l’altra és indubtable i n'hem tingut proves, sobretot l’estiu del 2012, amb el rescat de diversos països europeus, moltes vegades en contra de la seva voluntat. Però els fets són tossuts.

Aquesta setmana passada s’ha sabut la fallida de la cooperativa Mondragon, possiblement la més importat de l’Estat espanyol. I està força malament l’altra gran cooperativa basca, Eroski. Fins ara semblava que aquest sistema estava a recés dels disbarats ocorreguts en l’altre sistema tradicional, el de les societats anònimes, cotitzant o sense cotitzar al mercat borsari. Però es veu que no. Quan toquen bastos n’hi ha per a tothom. Per cert, el sistema cooperatiu és el que defensen l’economista Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades.

Quan a la política destaco la insurrecció del barri de Gamonal a Burgos, que ha tingut repercussions en altres capitals espanyoles, inclosa Barcelona. El que ha estranyat és que la segona ciutat de Castella i Lleó és un lloc dominat pel PP des de l’adveniment de la democràcia, cosa que significa que la gent està tipa de la gran desconnexió entre els que manen i els que han d'obeir.

Per acabar, fa pocs dies circulava per les xarxes socials que el preu del dinar per als nens i nenes a l’escola era de 5,5 € i el dinar al Congrés de Diputats per a “sus señorias" era de 3,35 €. Si és veritat, una més. Fins quan?

diumenge, 12 de gener de 2014

Comentari politnómic (político - econòmic)


COTITZACIONS SOCIALS                                                                                         Setmana 3

En començar cada any solen haver-hi augments en els tipus de cotitzacions a la Seguretat Social. Per a l’any actual, a més a més, s’ha disposat que tributin els emoluments compensatoris, com ara els vals de viatge, les ajudes per a les guarderies, les dietes per al menjador, l’ajuda per als vehicles, etc. També les cotitzacions mínimes dels autònoms pugen una mica més del 20 %, i de 261 € mensuals passen a 314 €. És la manera que els que manen tenen de mirar d’anivellar la balança entre els ingressos i les despeses, sobretot en les pensions. Penso que en un moment en què la prioritat és crear llocs de treball, pot ser contraproduent carregar molt la despesa de la massa salarial (sous i cotitzacions) o almenys no ajuda gens que la càrrega per lloc de treball sigui tan onerosa. I també perquè -penso- aquests augments recauran, com sempre, en el consumidor final.

Pensem en un jubilat a que li  augmentin la paga un ridícul  0,25%. Si necessita fer una petita reparació a la llar, de lampista, fuster, manyà, o qualsevol altre professional, qui pagarà aquest 20 % de més de la Seguretat Social ? El jubilat. Ni a casa podrà estar, i si se li trenca un vidre haurà de deixar passar el fred i moltes vegades sense poder-se escalfar, al preu que estan el gas i l’electricitat.

Panorama realment colpidor per algunes d'aquestes persones que  ja varen patir privacions en la seva infantesa i joventut (nascudes entre els anys vint, trenta i quaranta del segle passat), i que tampoc podran gaudir d’un final de vida tranquil. No s’ho mereixen!. Món, món. Món...món de mones!

dimarts, 7 de gener de 2014

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà del dia 5 de de gener de 2014

LA FEINA DE LA FUNDACIÓ PRIVADA ASIL VILALLONGA

Continuant amb la tasca d’apropar els lectors a les institucions locals  que acullen les persones grans que vàrem començar el mes passat amb el Centre Sociosanitari Bernat Jaume, avui parlarem de la institució degana de casa nostra, popularment dita l’asil dels vells.
Ho fem perquè malgrat que les preferències de les persones grans, segons estudis fets per la Generalitat, ens diuen que  prefereixen restar a casa, això sí, cuidats com cal, i, quan semblava que amb la Llei de la dependència de l’any 2006 (que té un recorregut fins al 2015) es posarien en marxa una sèrie de programes que havien de fer possible una fornada de gent, formada adequadament i la creació d’innombrables llocs de treball, la manca de finançament , en part produïda per la llarga crisi, ho ha enviat tot en orris, i la gent gran ha d’acudir a les residències.
L’Asil Vilallonga, que si no vaig errat funciona des de finals del 1886, amb les naturals readaptacions, modificacions i modernitzacions que el pas del temps ha fet necessàries, continua donant un servei immillorable a les persones grans de Figueres i comarca que s’hi acullen. En el moment d’escriure aquest article són seixanta-dues les persones acollides, amb una majoria de dones, trenta-vuit,  i vint-i-quatre homes, tots en règim de  “tot estar”. És a dir, no hi ha el servei de centre de dia, com si que hi ha en altres establiments.
La Fundació Privada Asil Vilallonga és una residència privada sense ànim de lucre, no té cap subvenció de la Generalitat i sí les bonificacions fiscals que estableix la Llei estatal 49/2002 del 23 de desembre, que regula el règim fiscal de les entitats sense ànim de lucre, a la que l’Asil està acollit.
Els usuaris abonen mensualment un percentatge dels seus ingressos possibles/reals del 80%, xifra que pot ser incrementada d’acord amb els seus recursos; no obstant, la  mitjana d’aquestes aportacions representa el 65% del cost de manteniment d’una plaça. La resta surt de les rendes del patrimoni de la Fundació i d’alguns donatius.
Són vint-i-dues les persones que hi treballen, a més de l’ajuda importantíssima de les set germanes de la Congregació de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. De fet, segons els dirigents senyors Ymbert, Lorca i Aiguabella, president, secretari i tresorer, respectivament, sense la tasca voluntària de les germanes l’asil tindria vertaderes dificultats per anar tirant endavant.
Quant al règim intern, els usuaris han de complir els horaris establerts per la direcció, concernents a l’hora de llevar-se, als àpats i a la retirada a les seves habitacions. El dinar és a la una del migdia, el sopar a les vuit del vespre i la retirada a les deu de la nit. Excepte quan hi ha quelcom especial a la tele, com un partit de futbol, que el poden veure, si volen, a la sala d’actes,  amb pantalla gegant, i, en acabar, suposo si el resultat ha estat favorable, fan una mica de piscolabis.
Llevat d’aquests horaris,  tenen total llibertat de sortir i entrar quan vulguin. Fins i tot, avisant amb temps suficient, es poden saltar el dinar o el sopar.  El dia que vaig fer la visita per informar-me’n, una senyora dinava a les dotze segurament perquè havia de sortir amb algun familiar o per qualsevol altra circumstància. O sigui, que fent-ho saber, també és poden fer excepcions. No és ben bé un servei a la carta però s’hi assembla força.
També els usuaris estan autoritzats a portar de casa seva algun moble, record o aparell de ràdio o televisió que vulguin. El fet de retirar-se a les deu no significa que hagin d’anar a dormir. Poden mirar la tele, si en tenen, o llegir, o escoltar la ràdio.
Una visita a les instal•lacions em va fer adonar de l’amplitud, de la netedat i del bon ambient que s’hi respira i, mirant les cares de les persones usuàries, es denota satisfacció.
Ara que el CASC (Consorci d’Acció Social de Catalunya) ha engegat un pla, que va començar, entre altres, el geriàtric de Sant Hilari Sacalm, que consisteix  que una part dels seus usuaris tingui una autonomia per decidir de quina manera vol envellir.  En paraules de la directora general:  “ l’objectiu és que se sentin com a casa i que puguin respondre afirmativament quan algú els pregunti si són feliços aquí”; la meva modesta opinió és que, en general, els usuaris/es de l’Asil Vilallonga contestarien afirmativament.
Que per molts anys més els figuerencs i empordanesos puguem gaudir del “nostre” asil i l’agraïment més sincer a les persones de la Junta del Patronat pel seu treball totalment desinteressat, només amb la satisfacció de poder ser útils a les persones grans.
               
                Martí Carreras Ginjaume
                President Associació Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà




dilluns, 6 de gener de 2014

Comentari Politnómic (político - econòmic)

DOS MIL CATORZE - 2014 -  MMXIV                                                                 Setmana  2

Hem començat un any que és digne de commemorar. Fa cent anys que es va produir la Primera Guerra Mundial que es perllongà, durant 4 anys (1914-1918). També farà cent anys que es va crear la Mancomunitat de Catalunya  (1914- 1925) embrió del que hauria de ser més tard la Generalitat  republicana,  i en fa trescents de la Guerra de Successió, que va portar als fets de 1714 amb la victòria de les tropes de Felip V. Aquest fet, l’actual Govern de la Generalitat, el vol commemorar amb una sèrie d’actes que començaran el dia 11 de gener a la Seu Vella de Lleida.

He llegit el monogràfic especial que va ser inserit  a tots els diaris el 29 de desembre i m’agradat que digui que només una quarta part dels actes estaran dedicades a la Guerra de Successió en general i al setge de Barcelona en particular, i les tres quartes parts restants estarà dedicat a debatre com ha de ser la Catalunya del futur, per exemple: quin ha de ser el model educatiu per a les noves generacions, quina fesomia ha de tenir l’economia catalana postcrisi o quin paper pot tenir Catalunya en un món competitiu i híperconnectat..

Tot això amb la vista posada  al mes de novembre, dos dies abans de Sant Martí, perquè tothom pugui opinar i actuar lliurement perqué com més ben informat estigui més possibilitats d’encertar-la. Un any vertaderament apassionant!