MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS (i IV)
Continuem amb les històries del tan repetit llibre
d’Aurelio Arteta, A pesar de los pesares.
Espero no cansar a ningú, ja que com podeu veure, en publico una cada
trimestre i aquest és l’últim. Avui he
canviat de capítol i parlarem del 10è i darrer que es titula “Antídots” que vol dir que és el mitjà per a no caure en
una falta o vici. Es tracta de preparar
el camí cap a la darrera etapa de la vida, una etapa que per a molts serà
llarga. Si calculem l’esperança de vida més enllà dels vuitanta-cinc anys,
podem considerar que dels seixanta-cinc als vuitanta-cinc – vint anys – són
gairebé una quarta part de l’existència.
Per tant, un període suficient per encetar un nou recorregut.
oComençar
de nou. Arteta diu: “Tornar a començar,
inaugurar una nova etapa en la vida, hauria de ser la immediata providència de
qui nota que comença a envellir. Segur que és una manera de rebutjar allò indefensable,
de retardar el que ja anuncia la seva
arribada. Però, sobretot, de mantenir obert l’horitzó: no tot està perdut ni
acabat, res és irreparable del tot, encara es pot arreglar alguna cosa mal
feta, redreçar part del que és tort, descobrir nous paisatges, fer nous amics.
Encara és possible l’esperança en mig de la desesperació. A on tot indica fi,
desitgem, costi el que costi, que sigui el principi o almenys el continuarà. És només un autoengany, un
mecanisme defensiu tan corrent que no mereix més atenció? No ho crec. Aquesta
obstinació a rebel·lar-se contra la submissió davant d’allò necessari no és tan
universal, ni de bon tros. Al contrari hi ha massa persones que accepten el seu
nou paper gairebé sense queixa, perquè és el que ordena la natura. Per això és
tant difícil dir no i, sobretot, ara començo. Si aquestes paraules
suposen un reconeixement explícit de com em vaig equivocar o del que
encara em falta, es tracta d’un gest heroic. Aquest començar de nou ens
enfronta a vegades amb els altres a les seves expectatives i, el que és més
inquietant, sempre a nosaltres mateixos”
Aquesta reflexió que es fa l’autor, és la que cadascú s’ha de fer. No sé si ja ho explicat altres vegades. En tot cas diré que em vaig jubilar als seixanta-quatre anys, per tant aquest any en fa vint. Faré un incís i aprofitaré per dir, i crec que els que pateixen malalties cardíaques m’ho agrairan, que no hagués pensat mai, quan l’any 1975 vaig fer l’infart de miocardi, que sobreviuria més de quaranta anys. Una vegada més vull recordar el meu metge de capçalera, el doctor Joan Forment i Soler (e.p.d.) que em va animar i encoratjar amb el tractament adequat en aquelles dates i que en preguntar-li quants anys podia viure un post infartat em va contestar “molts, si compleixes al peu de la lletra les normes sanitàries, alimentàries i la medicació”. No es va equivocar.
Reprenem el fil. Jubilat als seixanta-quatre anys, després de cinquanta de treball, ja que havia començat als catorze, vaig començar a fer coses que no havia fet mai. Vaig aprendre a ballar sardanes i balls de saló. Vaig fer nous amics i vaig començar a col·laborar en entitats de suport a les persones grans, començant a l’extingit Club Sant Jordi, més tard al Consell Comarcal de l’Alt Empordà, al Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com a representant de la gent gran de la nostra comarca. Uns anys vertaderament plens d’activitats, acompanyat de bons amics i amigues, que vaig acabar voluntàriament en complir els vuitanta, ja que, com he dit a bastament penso que no s’hi val a perpetuar-se en els càrrecs, i cal deixar pas als més joves. Per tant caldria diferenciar en la vida del jubilat dues etapes: la primera quan encara ets fort i tens coratge per fer coses, posem entre els seixanta cinc i els setanta-cinc i la segona, tots els anys que vinguin després, en que cal vigilar la salut i fer el que es diu “menjar poc i pair be”. Penseu que la majoria de malalties entren per la boca, per tant, sempre, però més estrictament com més gran et vas fent cal vigilar la dieta; i no deixar, mentre es pugui, de fer exercici moderat. Sense cansar-se. Ah, i sobretot esvair els fantasmes i evitar l’estrès, és a dir, el nerviosisme. I, amb aquella resignació cristiana: “Que Déu hi faci més que nosaltres”.
Aquesta reflexió que es fa l’autor, és la que cadascú s’ha de fer. No sé si ja ho explicat altres vegades. En tot cas diré que em vaig jubilar als seixanta-quatre anys, per tant aquest any en fa vint. Faré un incís i aprofitaré per dir, i crec que els que pateixen malalties cardíaques m’ho agrairan, que no hagués pensat mai, quan l’any 1975 vaig fer l’infart de miocardi, que sobreviuria més de quaranta anys. Una vegada més vull recordar el meu metge de capçalera, el doctor Joan Forment i Soler (e.p.d.) que em va animar i encoratjar amb el tractament adequat en aquelles dates i que en preguntar-li quants anys podia viure un post infartat em va contestar “molts, si compleixes al peu de la lletra les normes sanitàries, alimentàries i la medicació”. No es va equivocar.
Reprenem el fil. Jubilat als seixanta-quatre anys, després de cinquanta de treball, ja que havia començat als catorze, vaig començar a fer coses que no havia fet mai. Vaig aprendre a ballar sardanes i balls de saló. Vaig fer nous amics i vaig començar a col·laborar en entitats de suport a les persones grans, començant a l’extingit Club Sant Jordi, més tard al Consell Comarcal de l’Alt Empordà, al Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com a representant de la gent gran de la nostra comarca. Uns anys vertaderament plens d’activitats, acompanyat de bons amics i amigues, que vaig acabar voluntàriament en complir els vuitanta, ja que, com he dit a bastament penso que no s’hi val a perpetuar-se en els càrrecs, i cal deixar pas als més joves. Per tant caldria diferenciar en la vida del jubilat dues etapes: la primera quan encara ets fort i tens coratge per fer coses, posem entre els seixanta cinc i els setanta-cinc i la segona, tots els anys que vinguin després, en que cal vigilar la salut i fer el que es diu “menjar poc i pair be”. Penseu que la majoria de malalties entren per la boca, per tant, sempre, però més estrictament com més gran et vas fent cal vigilar la dieta; i no deixar, mentre es pugui, de fer exercici moderat. Sense cansar-se. Ah, i sobretot esvair els fantasmes i evitar l’estrès, és a dir, el nerviosisme. I, amb aquella resignació cristiana: “Que Déu hi faci més que nosaltres”.
Martí Carreras Ginjaume
Articulista
