dimarts, 13 de desembre de 2016

VIST AMB BONS ULLS - publicat al setmanari Empordà el 13 de desembre de 2016

PROGRAMA PACIENT EXPERT CATALUNYA ®

Tal com deia en el meu article del mes d’agost,  durant nou setmanes entre setembre i novembre, hem desenvolupat a Figueres el Programa Pacient Expert, una iniciativa del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, que cada any tracta d’una malaltia diferent.  Aquest any ha estat la diabetis  mellitus  tipus 2  és a dir,  la diabetis que afecta persones adultes, principalment majors de 40 anys, encara que darrerament hi ha casos de persones més joves.

El grup de pacients, escollit pels professionals del CAP (Centre d’Atenció Primària)  Ernest Lluch, una metgessa i dues infermeres, sota la direcció de la responsable de la demarcació de Girona,  estava format per una dotzena de persones que han tingut l’oportunitat d’explicar com conviuen amb la malaltia i d’escoltar com ho fan altres persones amb problemes similars. Intercanviar sensacions i maneres d’actuar sempre és beneficiós, ja que està demostrat que la teràpia grupal ajuda a comprendre més bé les dolències, a respondre-hi amb més efectivitat i fer-la més suportable.
Durant les nou sessions, hem parlat de temes tan importants com saber com es regula la glucosa en la sang, les causes i els factors de risc de la malaltia, què és la insulina i com actua en el nostre cos, el diagnòstic i el tractament. Què és i com funciona el pàncrees; saber el que s’ha de fer quan patim una hipoglucèmia (baixada de sucre) o una hiperglucèmia (sucre molt alt).

També hem conversat sobre la importància del sobrepès i l’obesitat en el desenvolupament de la malaltia, especialment a causa del sedentarisme, veritable plaga del segle actual i de bona part del passat, els beneficis de l’exercici físic moderat, el control d’una alimentació adequada i el compliment de la medicació receptada pel metge.

Hem après a distingir les propietats dels aliments; què són els hidrats de carboni, les proteïnes, els greixos, la fibra. També ens han donat recomanacions de com cal actuar en els àpats de celebracions especials, i ens han parlat de quins són els perjudicis del tabac i de l’alcohol.

Per la meva part, com a pacient expert, he tingut la  missió  de crear un bon ambient entre el grup, que totes les persones s’hi sentissin a gust, sense discriminacions, intentant que totes i tots hi participessin en igualtat de condicions, sense menysprear a ningú. He procurat escoltar amb atenció les explicacions de cada persona, deixar parlar, propiciar un ambient de confiança, controlar la meva impulsivitat i possible enuig, evitar entrar en discussions i no fer valoracions.

Tal com vaig dir en l’anterior escrit, penso que és un bon programa que ajuda les persones que tenen una determinada malaltia. El contacte amb altra gent  amb els mateixos problemes de salut fa que no et sentis tan sol i tot et sembli més fàcil.

Només em falta agrair, en nom del col·lectiu de la gent gran, que les persones responsables d’escollir el pacient expert no hagin tingut cap inconvenient a triar una persona de més de vuitanta-tres anys, ja què, a vegades, l’edat condiciona. Per tant, amb l’esperança de no haver-les decebut, els agraeixo la confiança.

Per acabar m’agradaria reproduir uns quants refranys, relacionats amb la salut, que segurament poden ser útils per a tothom.

Tindràs molta sort si cada dia fas esport.
La verdura bullida allarga la vida.
Desconnectar la ment, també és un bon aliment.
Per poder estar ben sà, el millor és caminar.
Qui menja poc per sopar,  un bon descans tindrà.
Esmorzar com un rei, dinar com un príncep i sopar com un pobre.
Menos plato y más zapato
De grandes cenas estan las sepulturas llenas

Fins l’any que bé. Que ho passeu el millor possible. Salut!

Marti Carreras Ginjaume
Articulista





dimarts, 8 de novembre de 2016

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al Setmanari Empordà del 8 de novembre del 2016

         SOBRE LES PENSIONS, UNA VEGADA MÉS

El darrer escrit en aquest setmanari sobre el tema de les pensions i el seu desenvolupament,  ja fa catorze mesos que el vaig  publicar. Durant aquest lapse de temps les coses no han millorat,  ans al contrari, sembla que van a pitjor. Com ja és tradicional  en els darrers anys, el passat mes de juliol la Seguretat Social va fe servir 8.700 milions d’euros del fons de reserva, la cèlebre guardiola,  per pagar les pensions i la paga extra d’estiu, més 1.000 milions uns dies després per pagar a Hisenda l’IRPF, que havia estat descomptat als pensionistes i retingut per la Seguretat Social. Desprès d’aquestes “operacions” només queda un romanent de poc més de 24.000 milions. Recordem que en el moment de màxim apogeu aquesta guardiola va arribar a tenir un total de més de 66.800 milions. Ara vindrà el desembre i la paga extra de Nadal i segurament, llevat d’algun miracle, que solen escassejar, s’haurà de tornar a ficar-hi mà. Si es fa en una quantitat semblant a la d’aquest estiu, uns 9.000 milions, quedaran, escassament, efectius per a dues vegades més. Per tant, a finals del proper 2017 bona nit i tapat. S’ha acabat la guardiola. I a partir d’aleshores, com ho farem?.

Els caps pensants hauran trobat la solució adequada? Segons el meu punt de vista, és un problema dels grossos. Les xifres no menteixen. Per exemple, el passat agost la Seguretat Social va destinar 8.535 milions d’euros per al pagament de les pensions contributives, un 3,2% més que el mateix mes de l’any anterior. La majoria, el 70%, per a pensions de jubilació, el 18% per a viduïtat, el 10% per a incapacitat permanent i el 2% per a orfandat i pensions a favor de familiars. El nombre total de pensions, en el referit mes d’agost, va ser més de 9.400.000, que representa un augment del 1,3%  amb respecte al mateix mes de l’any 2015. I, com no podia ser d’altre manera, el mes d’octubre, una mica més: el nombre de pensions ha estat de 9.450.000 i l’import pagat 8.576 milions.
Si ens quedem a casa, és a dir, a la demarcació de Girona, les dades del Ministeri d’Ocupació i de la Seguretat Social ens indiquen que el nombre total de pensionistes és de gairebé 154.000 persones, un 1% més que el mateix mes de l’any passat. A la nostra demarcació hi havia a l’agost 312.500 persones ocupades, és a dir, que per cada pensionista només hi ha poc més de  2 persones que cotitzen a la Seguretat Social. I en un sistema de pensions anomenat de “repartiment” és vital el nombre de cotitzants, ja que els pensionistes cobren dels ingressos de les persones en actiu. A finals de l’any 2007, que encara no havia començat la crisi, la ràtio  era de  2,6 de persones ocupades, que eren 352.000 i els pensionistes 136.000. No consola dir que els números del total de Catalunya i de la resta d’Espanya encara són pitjors. Per tant, més clar l’aigua neta. Si per un costat hi ha menys aportacions, perquè són menys els que aporten, i en quantitats menors que abans pels baixos salaris, i,  per contra, cada vegada són més les persones amb dret a cobrar, i a cobrar més que els  van desapareixent de la nòmina per defunció, doncs  podríem acabar dient que és la  “crònica d’una mort anunciada”.
Persones molt qualificades en el tema, com ara el doctor en Ciències Econòmiques i en Dret José M. Gay de Lièbana, en una entrevista al Diari de Girona, no amaga la seva preocupació i diu que això només es pot solucionar rebaixant les pensions o apujant els impostos. I que com que la primera proposta serà molt mal rebuda pel col·lectiu afectat que és molt nombrós, que produiria un moviment social fort i els pensionistes poden marcar un canvi d’orientació política, haurem d’anar per la segona. Però Espanya té un problema, que és el grandiós endeutament, al voltant del 100% del PIB (Producte Interior Brut), superior al objectiu del 99,14% fixat per tot l’any. A més, existeix l’amenaça de la Unió Europea d’anar condicionant els pressupostos i retallar despesa pública.

Està previst que a la primavera es reuneixi el Pacte de Toledo, que ha funcionat fins que ha pogut, perquè totes les forces implicades, per resumir-ho, el capital i el  treball, o sigui l’empresariat i els sindicats, es posin d’acord per veure si és possible portar la nau a bon port. Els que ara tenim més de vuitanta anys potser no ens afectarà gaire, però els de la generació que ens ve al darrera i que ara voltegen els seixanta, les reformes que per força es produiran els afectaran de ple. I no diguem dels més joves.

Per acabar-ho d’arreglar ja hem dit en altres escrits que als pensionistes que tenien un petit racó, gràcies al seu treball i a moltes privacions, que en treien un rendiment en forma d’interessos, es poden veure, si les coses no canvien, que hagin de pagar perquè el banc els guardi els cèntims. El món a l’inrevés! Sóc conscient del pessimisme que he deixat anar, però així ho penso i així ho escric. Sort!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista






dilluns, 17 d’octubre de 2016

#fotografia#retrat #blancinegre

L'amic Xavi Toral, ha volgut incloure'm en la seva galeria de #fotografia#retrat  #blancinegre, publicant la meva foto actual i una petita ressenya d'alguns trets de la la meva vida i la meva personalitat. Hi estic del tot d'acord, amb unes petites matisacions. Quan diu que tinc una personalitat forta, tot o res, blanc o negre, he de reconèixer que, sobre tot en converses amb els meus amics "rambleros", sovint, segurament més sovint que no voldria, expresso opinions contundents i a vegades sense el suficient raonament. Sobre tot quan parlem de política, ja que em molesta el continuo dir i fer de les persones que si dediquen, que fan el que vulgarment en diem "la puta i la Ramoneta". Ara cap aquí, ara cap allà, segons el vent d'on bufa.

Però com l'ésser humà està ple de contradiccions, i jo no en sóc una excepció, voldria dir que molt sovint, cada vegada més, i com més anys poso més acceleradament, dubto de les meves asseveracions. Les persones que llegeixen els meus articles d'opinió mensuals al setmanari Empordà poden veure que rarament faig conclusions definitives, més aviat ho deixo a la lliure interpretació de cadascú. Els pas dels anys m'ha ensenyat que la veritat absoluta no existeix i que tot es opinable. El que sempre n'havíem dit: "Tot és segons el color del cristall amb que es mira"

Molt agraït, doncs a l'amic Xavi Toral per posar-me en aquesta galeria de figuerencs i empordanesos, tots amb molts més mèrits que els meus. I doblement agraït a totes les persones que han fet comentaris, penso jo, excessivament elogiosos envers la meva persona, així com a les persones que sense expressar la seva opinió, han llegit el reportatge i, algunes, un centenar llarg,  han "clicat" el "m'agrada".

Moltes gràcies a tothom i...Salut!


diumenge, 9 d’octubre de 2016

Poema "Desiderata"

Arran de la crisi que venim arrossegant  des de fa més de vuit  anys, es nota un cert nerviosisme entre les persones. Agreujat per la situació mundial amb un munt de gent refugiada a causa dels conflictes armats, el tema del terrorisme, la política a nivell estatal i autonòmica, tot això va fent feix i moltes persones noten una intranquil·litat i, sobre tot, una inseguretat total. Ara tot és eteri, res és consistent. Vivim com en un “núvol”. I això fa patir a moltes persones. Per mirar de pal·liar en lo possible aquesta situació recomano a les persones que ho necessitin que llegeixen aquesta “Desiderata”, atribuïda a Max Ehrmann, encara que es va considerar anònima durant molts anys. A mi, en determinats moments de flaquesa, especialment psíquica i mental, m'ha anat molt bé:

(Traducció de la versió original anglesa)    

Camina plàcidament entre el soroll i la pressa
I recorda quanta pau pot haver-hi en el silenci
I tant com sigui possible sense trair-te
viu amb pau amb tothom.
Digues la teva veritat tranquil·lament i clara.
Escolta als altres
Fins i tot l’avorrit i l’ignorant,
També ells tenen la seva història

Evita les persones sorolloses i agressives,
Són ofensius a l’esperit.
Si et compares amb els altres
Pots tornar-te vanitós i amarg
Perquè sempre hi haurà persones millor i pitjors que tu.
Frueix dels teus èxits tant com dels teus projectes.

Mantingues l’interès en la teva pròpia feina; encara que sigui humil
És una veritable possessió en les canviants fortunes dels temps.
Siguis cauta en els teus negocis
Perquè el món està ple de paranys
Però que això no t’amagui la virtut que pugui haver-hi.
Molta gent lluita per alts ideals.
I a tot arreu la vida és plena d’heroisme.
Sigues tu mateix.
Especialment, no fingeixis afectes.
Tampoc no siguis cínic respecte a l’amor.
Perquè davant tota l’aridesa i desencís l’amor és perenne com l’herba.

Recull mansament la saviesa dels anys
Deixant passar tranquil·lament les coses de la joventut.
Alimenta el teu esperit
Perquè et protegeixi en la desgràcia sobtada.
No et distreguis amb cabòries obscures
Molts temors neixen de la fatiga i la solitud.
Junt amb una sana disciplina,
Siguis benèvol amb tu mateix.

Tu ets una criatura de l’univers
Com els arbres i les estrelles
Tens dret a ser-hi
I, t’ho creguis o no,
sens dubte l’univers es desenvolupa com cal.

Per tant, estigues en pau amb Déu,
Sigui quin sigui el concepte que en tinguis.
I siguin com siguin les teves tasques i aspiracions,
mantingues en la sorollosa confusió
pau en la teva ànima.

Amb tots els seus artificis, penalitats i somnis trencats,
Aquest continua sent un món bonic.

Anima’t.
Lluita per ser feliç.






            

dimarts, 4 d’octubre de 2016

VIST AMB BONS ULLS- Publicat al setmanri Empordà del 4 d'octubre de 2016



CAP O CAMES

Fa uns mesos que a la secció de “cartes dels lectors” de La Vanguardia n’hi va aparèixer una d’un lector de Tarragona que preguntava a les persones grans, de més de 80 anys, si preferien tenir el cap clar i les cames espesses o al revés. Manifestava que ell ja havia triat, o més ben dit que acceptava i no li sabia gens de greu, però que tenia algun amic que encara estava dubtant de donar-li la raó. Raonava i deia” si no tinc el seny treballant al 100%, de què em serveix anar lleuger com una daina, d’aquí cap allà, rambla amunt i rambla avall, si tot just no sé on vaig, ni què és el que veig, ni reconec qui dimonis és qui  m’està saludant...” . I acabava manifestant que ja era feliç a casa seva, llegint la premsa del dia, veient les notícies de la tele, algun western, escoltant a Glenn Miller o  Frank Sinatra, llegint alguna novel·la, dibuixant quatre ninots o pintant un quadre, i, això sí, tenint tot el dia l’Internet a la seva disposició.  Per acabar, demanava el parer  de cadascú.

Algunes persones el varen contestar. Un servidor en va ser una, i li vaig dir que jo també m’havia fet la mateixa pregunta i que ja havia decidit què preferia, però que ho havia fet després de sospesar pros i contres. Després de detallar-li les activitats, diguem-ne de cap, com ara llegir, participar en les xarxes socials, mantenir un blog a Internet, escriure una mica, fer els mots encreuats, en català i en castellà del diari, resoldre el jeroglífic , etc. també li deia que,  per mantenir-me en forma,  caminava cada dia entre 6 i 8 quilòmetres a una mitjana de poc menys de 3 km/h, unes dues hores i mitja,  i que també jugava una hora al dia al billar. Acabava dient  que el dia que             no pogués caminar tant, creia que el  cap s’aniria rovellant, encara que fos a poc a poc. Malgrat tot, li deia que ell tenia raó, que primer és el cap. Però que no m’agradaria haver de triar.

Tots, i sobretot quan anem posant anys, hauríem de tenir present el que deia el poeta satíric romà Juvenal: “Mens sana in corpore sano”,  és a dir, una ment clara, desperta, en un cos sa, o sigui, en bones condicions. Estudis reconeguts han arribar a conclusions com que l’exercici físic és una eina terapèutica, i que l’activitat física és promotora de la salut mental, benestar i qualitat de les persones. A més, també és un recurs de prevenció i tractament de les persones amb trastorns mentals comuns, així com una estratègia de rehabilitació psicosocial.

La mala alimentació, rutines cada cop més sedentàries, situacions d’estrès, frustracions, són hàbits nocius per a  la nostra salut. Una caminada diària, a pas moderat, tonifica el cos i ajuda el cap. Un exercici recomanable també per a persones grans és ballar. I ballar sardanes també, que al mateix temps que es belluguen les cames, si es vol, es poden comptar els compassos i repartir-los. Dos en un, exercici mental i físic.

Quan més aviat es comença a fer exercici millor. Ja sé que mentre s’està en edat laboral no és fàcil trobar temps per dedicar-hi, però si la feina és sedentària, gairebé tot el dia assegut a la cadira, o assegut al davant del volant del cotxe, sí es té una feina de viatjar amunt i avall, es del tot necessari. Recordo que quan vaig fer el servei militar, amb vint-i-dos anys, pesava més de noranta quilos. Els cent dies que vaig passar al campament de Garriguella, fent gimnàstica, instrucció, caminades, menjar poc, etc. em van posar a setanta. Però una vegada llicenciat, vaig tornar a la rutina diària del despatx i això va provocar que  a la primavera de l’any 75 patís un l’infart de miocardi.

Potser si durant els vint anys passats des de l’acabament de la mili hagués cuidat més el sobrepès, m’hauria estalviat els problemes cardíacs? No es pot assegurar amb certesa el que hauria passat. Potser sí, o potser no. El que sí que sé és que a partir de llavors vaig començar a moure’m més, i quan acabava la feina me  n’anava a fer la volta al Castell, recorrent l’anomenada “ruta del colesterol”, que si no vaig errat fa poc més de tres quilòmetres.

Ara faig una altra ruta, amb trajecte planer, que després de caminar uns vint minuts em porta a la Ronda Sud per continuar fins el Cementiri Municipal i anar a donar un cop d’ull als vidres de la Funerària Vicens i assabentar-me de les persones que han emprès el camí del no retorn i, per la carretera de Roses, tornar al centre de la ciutat.

Tota aquesta història ha vingut de la carta del lector de Tarragona. Cap o cames? Doncs cap, però, si pot ser, cames també. Salut!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista







dimarts, 6 de setembre de 2016

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al setmanari Empordà el dia 6 de setembre de 2016

BICENTENARI DEL NAIXEMENT D’EN PEP VENTURA

Tal com vàrem comentar en els escrits dels mesos de febrer i març, l’any  vinent es compliran dos-cents anys del naixement d’en Pep Ventura (Alcalà la Real  1817 – Figueres 1875) i la nostra ciutat serà Capital de la Sardana  2017.

La bona amiga Margarita Mas, entusiasta de tot el que es fa i es desfà  a Figueres, em va fer arribar un parell de publicacions: una era el llibre –catàleg  editat pel Consorci del Museu de l’Empordà amb motiu de l’exposició Pep Ventura abans del mite, del qual vam fer referència en el segon dels meus escrits, i l’altre, el programa del XIV Aplec de la Sardana de Figueres que es va celebrar el 27 d’abril de 1975, un mes i tres dies  després que s’haguessin complert cent anys de la mort del mestre, fet que va ocórrer el 24 de març de 1875.

El programa, de cent setze pàgines, està dedicat a Pep Ventura en el centenari de la seva mort, i el primer que em va sorprendre, ja que com vaig explicar un servidor  era totalment aliè al món sardanista fins a l’any 1996, va ser que l’aplec d’aquell any estava amenitzat per cinc cobles de molt renom, a saber: Amoga, Barcelona, Caravana, Ciutat de Girona i Selvatana, que varen interpretar un total de cinquanta una sardanes, suposo de deu tirades, de les quals sis van ser tocades per les cinc cobles conjuntament,  en sessions de matí, tarda i nit a la Rambla.  Els articles  escrits estan signats per Maria dels Àngels i Montserrat Vayreda, Narcís Sala, Eugenio Molero, Jaume Quintana, Joaquim Gironella, Josep Puigmal, Jacint Bosch i Ferran Arbusà que era el president del Foment de la Sardana, que en un article de trenta dues pàgines i moltes fotografies, fa un detallat resum dels actes commemoratius del centenari de la mort del mestre Pep Ventura.

Fent una mica de recerca per assabentar-nos de més coses sobre la vida i miracles d’en Josep Maria Ventura Casas, ens trobem que va arribar a Figueres a l’edat de dos anys, que de ben jovenet va anar a aprendre de sastre a casa d’en Joan Llandrich, que al mateix temps l’iniciaria en el món de la música i que, anys més tard, seria el seu sogre, ja que en Pep es va casar amb la seva filla, Maria Llandrich, nascuda a l’Escala, amb qui  va tenir un únic fill, vint-i-un anys després de casats, batejat amb el nom de Benet (Figueres 1858 – 1890), que també era músic i que se’l coneixia amb el nom de “el fill d’en Pep Ventura”. Va morir jove, el mes de setembre de 1890, amb només trenta dos anys, afectat de la malaltia de moda en aquells temps, tuberculosi hereditària.

En Pep va quedar vidu quan el seu fill tenia entre cinc/sis anys i és va tornar a casar en segones núpcies el 17 de novembre de 1864 amb la senyora Margarida Ripoll Serba.

Un altre tema interessant és el periple que va seguir la tenora del mestre Pep, fabricada a Perpinyà per Andreu Toron. En l’escrit  d’en Joaquim Gironella Garañana, que va ser director del setmanari Ampurdan,  ens en fa una detallada exposició: primer va ser propietat de l’impressor Dalmaci Presas, del col·leccionista Eduard Fabré, del dibuixant Josep Lluis Pellicer, del crític musical Sebastià Trullol i del notari Salvador Dalí, que en va fer donació a la Junta de Museus de Barcelona l’any 1933. Està exposada en el Museu de la Música.

L’articulista esmentat fa una reflexió de la tenora d’en Pep, que jo trobo molt encertada. Diu això: “moguts pels sentiments propis d’un bon empordanès i entusiasta de la sardana, ens atrevim a exposar que, com un digne epíleg d’aquesta esplèndida efemèride, Figueres celebraria amb la millor il·lusió i joia que la tenora de l’avi Pep, que un bon dia un figuerenc bondadós i altruista en va fer donació a la ciutat de Barcelona, aquesta sapigués correspondre amb la seva habitual gentilesa al sentir unànime dels sardanistes figuerencs i empordanesos i en fes ofrena a la ciutat de Figueres, d’on en va sortir, perquè en un dels seus acollidors museus pogués ésser contemplada, com a homenatge permanent al qui, sense la seva impressionant tasca, possiblement avui de la sardana solament en tindríem un petit record, com tantes altres coses que el temps va esborrant, per molt que haguessin arrelat en el cor senzill del nostre poble. Barcelona, doncs, té la paraula! “.

Desconec si l’Ajuntament de l’època va fer algunes gestions per aconseguir el que demanava el senyor Gironella. Han passat més de quaranta anys i crec que seria convenient intentar si ara seria possible. Potser el  conseller de Cultura ens podria donar un cop de mà?

Martí Carreras Ginjaume
Articulista




                  


                                                                                                                        


dimarts, 2 d’agost de 2016

VIST AMB BONS ULLS .- Article publicat al setmanari Empordà del 2 d'agost de 2016

PROGRAMA PACIENT EXPERT CATALUNYA.

Fa unes setmanes em van trucar del CAP Ernest Lluch per fer-me saber que havia estat preseleccionat, junt amb dues persones més, per participar en  un Programa que denominen Pacient Expert i que, organitzat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, consisteix en reunions participatives i informatives de noranta minuts, durant nou setmanes, que van dirigides a persones que conviuen amb problemes crònics de salut.  Que el Programa es feia, n’estava assabentat per un article que va publicar en aquest mateix setmanari la doctora Maria Antònia Bonany,  ja fa uns quants mesos.

Durant unes dues hores ens van explicar detalladament el funcionament del programa i de la malaltia que es tractaria. En aquest cas serà la diabetis, anomenada també l’assassina silenciosa, perquè sense fer gaire soroll, si no s’està a l’aguait,  pot provocar greus conseqüències. Al final hi va haver una entrevista per veure com ens desenvolupàvem i ens varen dir que en pocs dies ens dirien quin de nosaltres seria l’escollit per fer de pacient expert, que és la persona que condueix les sessions i que té la mateixa malaltia crònica. Aquesta persona tindrà el suport dels professionals sanitaris que també estaran en el grup com a persones observadores.

I al cap d’unes tres setmanes em varen trucar per comunicar-me que havia estat l’escollit, i em citaven a una nova reunió a les oficines del CAP per explicar-me més detalladament tots els ets i uts del programa, les dates, el nombre de persones assistents i el lloc de les reunions.
En aquesta segona entrevista amb dues de les persones que formen el grup de treball del Programa, a més de les explicacions i aclariments pertinents, se’m va entregar una guia en  què  de forma exhaustiva es detallen tots els passos a seguir durant cada una des les nou sessions de què consta, a fi de facilitar la tasca informativa i formativa del pacient expert per poder desenvolupar amb garanties d’èxit el programa, i treure’n el màxim profit.

A fi que el grup que es formarà tingui la màxima qualitat i que tothom hi pugui dir la seva, es limita el nombre de persones a una dotzena. Un dels  avantatges d’aquestes sessions grupals és compartir amb les persones que integren el grup els beneficis de la teràpia grupal, respecte de la individual, i destacar la possibilitat d’aprendre dels altres. La universalitat redueix el sentiment de soledat amb les relacions interpersonals, s’aprèn a harmonitzar i a resoldre conflictes, dins i fora del grup.
En definitiva, els objectius que s’han d’assolir al llarg de les sessions són aconseguir la implicació dels pacients mateixos en el control de la seva diabetis per millorar la  qualitat de vida, augmentar els coneixements dels pacients sobre la seva malaltia per entendre-la , i potenciar-ne  l’autocura,  com també millorar el compliment terapèutic, farmacològic  i no farmacològic, així com reconèixer els símptomes, signes d’alarma i el tractament per evitar descompensacions.

Una atenta lectura de  l’extensa guia  (més de cent cinquanta pàgines) em fa arribar a la conclusió que no deixen cap detall al lliure albir, que tot està controlat; i en realitat així ha de ser perquè es tracta de formar una persona que ha de liderar, moderar i d’alguna manera dirigir un grup, sense ser necessàriament un integrant dels equips mèdics i sanitaris. Això sí, amb l’assistència i ajuda dels professionals, si és necessari.

Abans de començar, segurament la segona setmana de setembre, em convocaran a  dues reunions més per acabar d’arrodonir els dubtes que em quedin.

Prometo que, una vegada acabades les sessions, a mitjan del mes de novembre, explicaré  com s’han  desenvolupat.  En principi puc dir que trobo que és una molt bona idea i que tot el que sigui fet en benefici dels pacients em sembla digne d’elogi. Ja sé que a vegades les coses no rutllen tan bé com tots plegats desitjaríem, però jo, que valoro  molt la sanitat pública, sobre tot després de l’operació a cor obert que em van fer ja fa nou anys a l’Hospital Josep Trueta de Girona, puc assegurar que el personal mèdic i sanitari s’esforça per poder atendre l’allau de malalts que acudeixen a les seves consultes. Per tant, crec que tenia una obligació moral de poder fer aquest petit servei, que, he de dir-ho, em fa il·lusió. I als gairebé vuitanta-tres anys, que quelcom t’il·lusioni és gratificant. Per tant, moltes gràcies.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista








dimecres, 27 de juliol de 2016

Article publicat al diari digital figueres.com el 27 de juliol de 2016

AIXÍ HO PENSO, AIXÍ HO DIC!

El tema dels deu vots per les vicepresidències del Congrés de Diputats ha aixecat molta polseguera. Sembla que queda clar que cinc provenien del PNB;  i els altres... doncs alguns, segurament de CDC, ara PDC. Política és política. Mai més, vol dir fins demà, que ja veurem d’on bufa el vent. 

No ens ha d’estranyar aquesta manera d’actuar, que sembla s’ha fet per assegurar-se la composició de grup parlamentari, amb el que representa de visibilitat i repercussió econòmica. És el vell i tantes vegades injuriat, però productiu, “peix al cove”. El que no és admissible és fer passar bou per bèstia grossa. Escoltant les paraules del portaveu del partit, m’ha semblat que ens tractava a tots com analfabets. O tal com va dir l’alcalde d’Igualada “no es pot tractar la gent d’idiota”.  Altres veus dintre del mateix partit  també  han  criticat la manca de transparència i, tot s’ha de dir, la veu d’algun conseller dient que ja li semblava bé l’actuació del portaveu. Per cert, aquest conseller ha perdut en la cursa per la presidència del Consell Nacional del nou partit, ja que la candidatura més votada ha estat la de la alcaldessa de Sant Cugat del Vallés, de tendències, sembla, menys corporativistes. Ha perdut, malgrat els esforços de la direcció del partit a la capital empordanesa, que va treballar de valent perquè  els figuerencs i figuerenques s’associessin al PDC i votessin el conseller. Vull remarcar el gest del perdedor que ha renunciat a unes noves eleccions, que hi tenia dret en no haver arribat la guanyadora al 50% dels vots, i ha admès la derrota;  un gest que l’honora. Al meu entendre el nou partit haurà de “llaurar” molt per  treure’s de sobre el llast del passat. Sembla que els nous coordinadors, una dona i un home, ho volen intentar, encara que dubto que el “duet” presidencial els deixi estirar massa la corda. Malgrat tot, faltaria més, els hem de donar els cent dies de gràcia per veure quines són les primeres actuacions. No em puc estar de dir que les primeres manifestacions després de ser elegida, de la nova coordinadora general, han estat per treure ferro al tema i contemporitzar. Igual que les declaracions a una emissora de ràdio de la vicepresidenta del nou partit que m’ha semblat que ens volia fer combregar amb rodes de molí.  Nova manera de fer política? Ai, ai, em sembla que massa diferent no serà.

En aquesta hora d’incerteses a tots nivells, penso que parlar clar, i, en aquest cas català, és fonamental. No valen mitges tintes i els administrats demanen als dirigents que actuïn amb total transparència.  Ja sé que la política es maquiavèl·lica i que no es pot anar amb el lliri a la mà,  però penso  que en ple segle XXI, en què les fonts informatives són tantes i tant diverses, no es por amagar l’ou contínuament, ni anar amb mitges veritats. Així ho penso i així ho dic.

Salut!

Martí Carreras i Ginjaume.



dimarts, 5 de juliol de 2016

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat a l'Empordà del 5 de juliol del 2016

AVIS I NÉTS

En un article de La Vanguardia de finals de març, titulat “Superavis, un mite?”, la periodista Cristina Sen es feia ressò d’un estudi publicat a la revista Panorama Social, editat per Funcas (Fundació de les Caixes d’Estalvis) en què es venia a dir que s’exagerava l’ajuda que els avis ofereixen a les famílies i la seva rellevància com a suport davant la vulnerabilitat de les famílies joves. Matisava que no era una crítica, sinó que volia subratllar  que la capacitat dels avis per respondre a les necessitats  en un context de crisi és limitada i discontinua, cosa que ocasiona llacunes de desprotecció, que s’han de pal·liar amb polítiques públiques.

Potser té raó, però en llegir que havia estat publicat a la revista que hem citat em va venir a la memòria que l’any 2012, quan formava part del Consell Territorial de la Gent Gran de la demarcació de Girona, en representació de l’Alt Empordà, havíem hagut de sortir al pas per rebutjar el contingut d’un altre estudi en què es deia “que els jubilats amb prou feines han patit la crisi i que amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden la família , que els grans estan sent prioritzats pels estats del benestar i que el suport que es dóna als grans no ha anat aparellat d’un suport prou intens a la generació dels més joves” .

La nostra contesta va ser que no era la primera vegada que persones o entitats amb repercussió mediàtica feien aquesta mena de declaracions i recordàvem que l’any 2011 un alt càrrec del Banc d’Espanya havia dit “que ja seria hora que s’adoptessin mesures d’ajut als joves encara que fos en detriment de les persones grans”. Dèiem que estàvem d’acord amb la primera part de les manifestacions, però no, de cap manera, que siguin en detriment dels grans. Només faltaria!.
Quan a l’estudi, que deia que els jubilats en prou feines havien patir la crisi, ho negàvem rotundament, i citàvem els augments dels preus dels productes alimentaris i dels subministres bàsics com el gas o l’electricitat que feia que molta gent gran no poguessin encendre la calefacció i, fins i tot, alguns havien de sopar amb espelmes.

En el citat estudi de l’any 2012 també es deia que amb la pensió “cobreixen les seves necessitats i ajuden les famílies” Doncs, és clar que sí. Els avis i àvies estem per això. Per ajudar en la mesura de les nostres possibilitats, econòmicament i també moralment. O potser el Govern no s’ha adonat que si no fos per les ajudes de les persones grans a les seves famílies, el malestar general seria molt més gran,  a causa de la gran taxa d’atur juvenil? I que probablement episodis com els vistos a Andalusia i Extremadura sovintejarien més. (Ens referíem, l’any 2012, als assalts a supermercats en busca d’aliments per als seus fills i néts).

Finalment, dèiem: no ho acabem de trencar tot! Sempre hem dit que la gent gran està disposada a ajudar, però d’això a abusar de la seva debilitat hi va un bon tros. I, a més, reblàvem  que també calia afegir que si les persones grans veuen que poden ajudar  la família, augmenta la seva autoestima amb repercussions favorables per a la salut que repercuteixen en el menor consum de medicaments i, per tant, a minorar la factura farmacèutica. Tot això farem malbé rebaixant encara més l’estat del benestar de les persones grans? Que s’ho pensin bé!

Han passat gairebé quatre anys i les persones grans, els avis i àvies, han de continuar ajudant els fills i néts. Les pensions estan gairebé congelades des de l’any 2013, ja que en els darrers tres anys han augmentat un 0,75% (0,25+0,25+0,25), totalment insuficient per cobrir els augments dels productes alimentaris bàsics i dels subministraments imprescindibles. Encara que ens vulguin fer creure que l’IPC (Índex del Preus al Consum)  és negatiu , la majoria de productes de la  cistella  amb què es fa el càlcul no són de consum de les persones grans. A més, les persones grans que amb el seu esforç i sacrifici de molts anys de treball havien aconseguit algun estalvi, veuen com els petits interessos que les ajudaven a completar la minvada jubilació han pràcticament desaparegut.

Malgrat el panorama descrit, els avis i àvies, que tampoc cal que se’ls qualifiqui com a “súpers”, continuaran ajudant en la mesura de les seves possibilitats. Perquè és el que sempre han fet.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista




dimarts, 14 de juny de 2016

VIST AMB BONS ULLS. Publicat al setmanari Empordà el 14 de juny de 2016

MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS

Aprofitant el servei anomenat Desiderata que ens ofereix la Biblioteca de Figueres, i que consisteix a proposar la compra d’un llibre i, si el pressupost ho permet i està en la línia de les seves adquisicions, ho fan i te’l deixen en préstec. Així és com he pogut llegir el llibre escrit per Aurelio Arteta, titulat "A pesar de los pesares", amb el subtítol cuaderno de la vejez i que, amb traducció lliure al català podria portar el títol d’aquest escrit.

Fent un resum molt esquemàtic, direm que és una obra emotiva, diferent, tot un lluminós exercici de reflexió sobre el dia a dia de l’envelliment, amb una moralitat clara: millor haver nascut. Si avui la ciència ha afegit anys a la vida, només de nosaltres depèn emplenar de vida aquests anys, merèixer una existència més plena. És a dir, digna de ser viscuda malgrat el banc del si no fos de la vellesa.

Naturalment que l’etapa de la vida en què notem que ens anem fent grans és feixuga, sobretot si la salut no hi acompanya, i, per tant, cal prendre’s les coses amb calma. Personalment puc dir que després de dedicar deu anys a col·laborar en grups i associacions de suport a la gent gran, l’any passat vaig tornar al Casal de la Gent Gran a jugar a billar. Amb tant de temps sense jugar trobo que  me’n  surto força be i puc competir amb resultat divers i tenint per contrincants persones que tenen entre quinze i vint anys menys. Si bé és veritat que em canso més i que no puc estar jugant més d’una hora, o cinc quarts, quan abans podia jugar-hi  entre tres i quatre hores sense parar. La solució és fàcil. Jugar menys estona i aprofitar per a seure mentre el  company juga. Vull dir amb això que cal anar disminuint els ritmes i adaptar-ho a les circumstàncies del moment.

Una de les primeres reflexions del llibre al·ludit parla del pas del temps. Diu : “Passa el temps? Passem nosaltres? Passem nosaltres junt amb el temps?  Atribuïm al temps una causalitat segurament perquè observem els canvis naturals en les estacions de l’any i els estralls que l’edat ens causa.  Però el temps com a tal no pot causar res. Els canvis passen en el temps, però es diria que no és el temps que els produeix. O, si els produeix, és una forma de produir sense fer res especial o més bé per deixar fer. Sembla actuar simplement perquè existeix  i el seu existir és passar. Diem que el temps deixa un pòsit, una empremta, una pàtina...; són substantius subtils, no fàcils de  precisar, al·lusius més aviat a una atmosfera o a una entonació. No ve el passat impregnat d’un sabor, olor o color cada vegada que l’evoquem ?”

Els que estem en una edat que ja és pot considerar que som gent gran ens fem sovint reflexions sobre la vida i la mort. Els  de la meva generació, que ara estem entre els vuitanta i noranta anys, la generació dels que els nostres pares es varen barallar cruelment en una guerra fratricida, hem viscut molts canvis i tenim moltes coses que preguntar-nos. El llibre de l’Aurelio Arteta ens en resolt algunes. Per exemple, pel que fa a la mort, diu: “ urgència de tot: si hi ha tant per fer (guanyar, crear, assegurar, ascendir, gaudir, aprendre, etc ) i donat que ens faltarà temps per arribar en grau suficient a qualsevol d’aquests objectius, la vida humana adquireix un caràcter d’urgència. Tan breu és el pas del temps que se’ns ha reservat que a qualsevol edat ja som massa vells, éssers provectes. Serà difícil per a tots, i impossible per als de més edat, sufocar la impaciència. Fins i tot el que ha de fer-se a poc a poc i requereix el seu temps, se’ns presentarà idealment com  a instantani. Per a uns éssers sabedors  d’existir amb data de caducitat, el temps apressa sempre. Viure com humans és viure amb pressa. La lentitud o la indolència solen ser en el subjecte símptoma de carència de desig o desdeny cap a la fugacitat del temps. L’ésser que viu amb la consciència de la seva essencial temporalitat ha d’acoblar la seva existència al mateix ritme del temps”. I continua “de manera que el no deixis per a demà el que puguis fer avui, no enuncia tan sols un consell contra la vagància. Pot ser també una advertència  de que demà potser ja no disposarem de temps, sigui perquè no hi hagi demà en absolut o perquè ha passat el moment oportú de fer el que ens proposàvem”.

De reflexions com aquestes dues, el temps i la pressa, n’hi ha moltes més, i considero que és un bon llibre, tant per a persones grans, com no tan grans. Potser més endavant dedicarem algun altre escrit a parlar-ne. Per avui crec que ja n’hi prou.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi




                                                   
                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

dimarts, 3 de maig de 2016

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat al setmanari Empordà el dia 3 de maig de 2016

LA SEGURETAT SOCIAL I LES PENSIONS

Com anem fent regularment,  farem un repàs a la Seguretat Social, sobretot al Fons de Reserva de les pensions del que depenem tantes persones, jubilades i pensionistes. A finals de l’any passat l’anomenada guardiola comptava amb, aproximadament, 32.500 milions d’euros. Per sota de la meitat del total més alt que va ser de 66.800 milions l’any 2011. Per tant, la crisi, en la segona meitat dels vuit anys que fa que dura, ha fet forat. I no sembla que tingui ganes d’aturar-se.

Només durant l’any 2015 la retirada va ser de 13.250 milions d’euros, és a dir, gairebé un 20% del total màxim que s’havia aconseguit, encara que la retirada anual més important va ser la de l’any 2014, quan es van utilitzar 15.300 milions.

Cal fer constar que aquest fons, creat fa setze anys, va romandre intacte fins l’any 2012 i des de llavors l’han utilitzat setze vegades amb un total de reintegraments de més de 47.200 milions d’euros. I encara bo que la majoria de diners estan invertits en lletres i bons del Tresor que l’any passat van reportar uns guanys de prop de 4.000 milions.

I per què és necessari recórrer al fons de reserva? Doncs senzillament perquè les quotes recaptades dels treballadors i empresaris no són suficients per pagar les pensions. Que lluny estem d’aquell 2003, quan mitjançant la llei 28/2003 es va regular crear el Fons de Reserva de la Seguretat Social per anar acumulant els excedents d’ingressos que financen les prestacions de caràcter contributiu i altres depeses necessàries per a la seva gestió, i es va ordenar que, prioritàriament  i majoritàriament, sempre que les possibilitats econòmiques i la situació financera de la Seguretat Social ho permetin, anar formant aquest Fons.

Més endavant, el Real Decret 337/2004 del 27.02 va ordenar que el mencionat Fons fos gestionat per un comitè i també la creació d’una comissió d’inversions assessora que té per objectiu rendibilitzar l’estalvi, cosa que hem de reconèixer que ha funcionat, ja que es calcula que el rendiment acumulat fins a finals de l’any passat ha sobrepassat els 24.000 milions d’euros.
Pel que hem vist fins al moment, i si continuem igual que els dos darrers anys, l’any 2018 haurà desaparegut. És a dir, ens haurem menjat els estalvis. Hi ha possibilitats  que les coses canviïn? Naturalment, predir el futur sempre és arriscat, encara que no cal ser massa espavilat per veure cap a on van els trets.

Malgrat la recuperació de llocs de treball a partir de l’any en curs, que l’executiu va xifrar en un  3% i que els salaris s’apujaran un 1%, tant en el sector públic com privat, la recaptació es preveu que sigui d’uns 7.400 milions d’euros superior a l’any anterior. Si és té en compte que l’any passat es varen necessitar més de 13.000 milions, encara en faltaran.

Com hem dit  en altres ocasions,  només un extraordinari augment de llocs de treball a jornada completa podria anivellar la balança. Diem això perquè l’augment de l’ocupació a temps parcial és una altra de les causes de la debilitat de la Seguretat Social. Com ho són les tarifes planes de cotització destinada a incentivar la contractació i l’establiment de mínims exempts per a les empreses que contracten joves de forma indefinida. Totes aquestes mesures, que sembla que són necessàries, soscaven la salut financera del sistema públic de protecció laboral.

La demografia tampoc hi ajuda gaire, ja que cada vegada la gent arriba a edats més avançades i això ho demostra que els darrers deu anys el nombre de pensionistes ha sofert un augment d’un milió de persones i el gener d’aquest any el nombre total de pensions pagades va  arribar  a 9.354.000, de les quals un 60% són de jubilació, un 25% de viduïtat i la resta d’incapacitat, orfenesa i a favor de familiars. L’import mitjà de la pensió de jubilació és de poc més de 1.000 € i el del total de les pensions li falta poc per ser de 900 €.

Es fa difícil esbrinar com anirà evolucionant el mercat de treball. Sembla que la solució no es podrà trobar a mitjà termini, ja que no es preveu un considerable canvi de les activitats industrials, comercials o de serveis, que donarien pas a noves contractacions de treballadors, amb sous més elevats,  que al mateix temps influirien en la recaptació. Veurem el nou govern com ho manegarà tot plegat. El panorama, per ara, no és massa afalagador.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi



dimarts, 5 d’abril de 2016

Vist amb bons ulls - Publicat al setmanari Empordà del 5 d'abril de 2016

 FIGUERES ENTRE ELS SEGLES XIX i XX

Aquest any,  igual com en els darrers tres o quatre, tenia previst fer l’article del mes d’abril parlant dels llibres que durant l’any anterior més m’havien agradat, sempre d’autors figuerencs o que tractessin de temes de la nostra ciutat o comarca. Però, al final, no serà ben bé així. Parlaré d’un que vaig llegir el passat mes de gener, escrit per un figuerenc, en Joan Armangué Ribas, que es titula: “ La Caixa de l’Empordà per a la Vellesa i d’Estalvis”, 100 anys de “la Caixa” a Figueres”.

En primer lloc he de dir que desconeixia totalment l’existència de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat, que va ser fundada a Figueres l’any 1884 i que va funcionar fins a ser absorbida per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, el mes de gener de 1916, és a dir, ara ha fet 100 anys. Al llarg de les més de 150 pàgines, l’autor explica amb tota mena de detalls i profusió de fotografies de l’època, el desenvolupament social, econòmic i polític de la Figueres de finals del segle XIX i començaments del segle XX, que he de confessar que a mi m’agrada molt, segurament per ser la Figueres del meu besavi, en Martí Carreras Rebugent, que entre regidor i alcalde va estar gairebé vint anys a l’Ajuntament, només superat per l’autor del llibre de què parlo, en Joan Armanguè Ribas que n’hi va estar vint-i-quatre, dotze com a regidor i dotze com a alcalde.

Naturalment que amb l’espai de què disposo no em dóna per fer un estudi exhaustiu del seu contingut, i, per tant, comentaré els fets que més m’han xocat. Per exemple, que Figueres tingués set entitats bancàries amb capital local: Banca Jordà al xamfrà del carrers Peralada/Muralla, Banca Cusí a la Rambla, Banca Perxas al carrer Monturiol, Banca Careaga, al carrer Besalú cantonada amb Sant Pere, Banca Colldecarrera, Banca Ferran al carrer Lasauca cantonada amb carrer Vilafant, i Banc de Figueres al carrer Monturiol, que va canviar  el seu nom per Banc de Figueres-Banca Vergés. La que va tenir més trajectòria va ser la Banca Perxas, absorbida l’any 1947 pel Banco de Bilbao.

També em va sorprendre agradablement saber que l’any 1915 s’havien constituït dues mutualitats escolars; les mutualitats  Cultura del Col·legi Ramis i la Santa Amàlia de les alumnes de les escoles nacionals, i que el seu impulsor havia estat el mestre Rafael Ramis Romans. I dic mestre perquè és el que un servidor sabia del senyor Ramis, antecessor del mestre Josep Pey i Calvet, que va ésser el meu mestre i del qual vaig aprendre que sempre havíem de fer les coses ben fetes, féssim el que féssim a la vida. I també a respectar les opinions de les altres persones, consells que he procurat complir sempre. Tornant al mestre Ramis, podem dir que era un home d’esquerres, que va militar a l’Estat Català i a la Unió Socialista de Catalunya, que va ser primer tinent d’alcalde per la Unió Federal Nacionalista de Catalunya entre 1912 i 1915 i que va repetir com a regidor entre 1920 i 1923. També exercí de periodista i va ser fundador i primer director de l’Empordà Federal (1911-1912). Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), s’exilià a París i va treballar com a caixer a l’oficina del Banc de Catalunya. Va ser quan va agafar el relleu el mestre Pey, i el Col·legi Ramis es convertí en Col·legi Empordanès. En tornar, a l’estiu del 1930, s’instal·là a Barcelona on va fer de professor a l’Escola del Treball i tres anys més tard va ser elegit president del Consell Directiu de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya. Va morir a Barcelona el mes de gener de 1936, a l’edat de 56 anys. Curiosament el seu successor, el mestre Pey, també va morir un mes de gener, el de l’any 1950, concretament el dia 2, a la mateixa edat: 56 anys. I una altra ironia de la vida  va ser que un alumne avantatjat del Col·legi Empordanès, el pedagog i polític Josep Pallach i Carolà també va morir un mes de gener, el de 1977, i saben quina edat tenia?. Si,  ho han endevinat: 56 anys.

L’època de què ens parla el llibre en qüestió va ser de fort desenvolupament i els temes econòmics i d’estalvi i previsió estaven a l’ordre del dia. Va ser l’any 1906 que l’Ajuntament, presidit pel meu besavi, va posar en marxa l’organització de la Caixa Municipal de retiro per a tots, la qual es va regir amb un reglament especial d’acord amb els més moderns avenços.

Vist el que diuen els historiadors locals i forans, com ara el diccionari de Pascual Madoz, del que he parlat diverses vegades, la musicòloga Anna Costal i d’altres, Figueres va ser una ciutat envejada dintre i fora de Catalunya, i reconec que m’hauria agradat formar-ne part. Com em va dir  en Joan Armanguè, en aquells temps tot era més sòlid i ara tot és més líquid. I potser cal afegir, utilitzant la terminologia actual, que ara tot està com en un “núvol” i gairebé tot està “penjat”. Què hi farem, signes del temps! I amb aquesta reflexió no vull dir que “qualsevol temps passat va ser millor”, sinó una època molt concreta.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://facebook.com/marticarrerasginjaume
http://twitter.com/marticarrerasgi