dilluns, 29 de desembre de 2014

Parlament a l'Espai Social Fundació Catalunya La Pedrera, (antic Club Sant Jordi) el 17 de setembre de 2014

(Escrit els dies  18, 19 i 20 de desembre, ja que el parlament el vaig fer de memòria, excepte el poema final. Segurament si poguéssim escoltar el que vaig dir no seria exactament el mateix que he escrit, però poc variaria i el sentit del parlament seria el mateix.)

Bona tarda: moltes gràcies als components del Club de Lectura i de la Coral Icaris per la magnifica actuació d’aquesta tarda. Intentaré fer el meu parlament sense llegir cap paper, estil “polítics d’ara”. Si no m’agafa el “virus” del pànic escènic, com li va passar fa uns dies al cantant Joaquín Sabina, que és va quedar totalment en blanc.

El passat 26 de novembre va tenir lloc al Cercle Sport l’assemblea extraordinària de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, amb un únic punt de l’ordre del dia: aprovació de la nova Junta Directiva.

Va ser aprovada sense cap vot en contra, és a dir per unanimitat. Per tant, a partir de l’ 1 de gener de 2015 l’Associació estarà presidida pel senyor Ricard Pey i Bosch, la vicepresidenta serà la senyora Encarna Pla Costabella; el tresorer, el senyor Miquel Rabert Camps; la secretària, la senyora Maria Fonollosa Andrés  i com a vicesecretàries 1a i 2a, respectivament, les senyores Dolors Roig Puig i Francesca Caritg Gibrat. Tal com vaig dir el dia de l’assemblea, si algun soci o sòcia vol entrar a la junta només ha de fer que dir-ho. Té temps fins passat Reis, que enviarem la composició de la nova Junta al Departament de Justícia de la Generalitat, tal com està establert en la Llei d’associacions.
Quan la Maria Fonollosa va proposar a la Junta la celebració de la festa de final d’any al local de l’antic Club Sant Jordi, vaig pensar que m’agradava molt perquè faria el meu darrer parlament com a col·laborador  en entitats de gent gran en el mateix lloc on vaig començar a parlar en públic l’any 1998 o 1999. Bé, parlar en públic s’entén una vegada jubilat, ja que anteriorment ho havia fet des de l’any 1961, que vaig entrar al Club Ciclista Empordanès i, a més del càrrec a la Junta, feia de locutor amb la camioneta del Coca Cola primer i del Pepsi Cola més tard. I, naturalment, en llengua castellana.

I pensant de què podia parlar en la meva darrera intervenció vaig decidir parlar dels records que em provoca aquest local. Ja sé que això pot produir alguna llagrimeta; ho farem com si estiguéssim  mirant un àlbum de fotos. Naturalment no puc parlar de tots els amics i amigues que han anat morint en aquests anys, però sí dels que més m’han ajudat i amb qui he tingut un tracte més directe.
Si tanco els ulls puc veure el local, inaugurat el 23 d’abril de 1985 i que va funcionar com a casal de gent gran fins al primer semestre del 2011, tal com estava abans de les reformes del 2007, que reconeixem que el varen deixar molt maco, però he de dir que als que feia anys que hi veníem ens semblava més acollidor abans. Entrant, hi havia la taula del conserge, en Jordi Santolària; a continuació, els sofàs de color verd amb les butaques, una tauleta al mig i una làmpada a sobre, el despatxet  dels col·laboradors i el despatx de l’assistenta social, que en aquell temps era la Margarita, crec que de cognom es deia Puigvert, que venia d’Olot cada quinze dies, normalment els dijous.

El que vam trobar més a faltar va ser l’escenari que hi havia just davant de la biblioteca, a l’espai que ara ocupen els ordinadors. Una vegada jubilat en Jordi, va venir en David González i, quan va plegar, i ja  no venia la Margarita, es van succeir un reguitzell de de canvis, fins a vuit en total. La primera va ser la Montserrat Pérez, que hi va romandre uns 8 mesos; la Maria Padern, 2 mesos; la Dolors Julià, 8 mesos, a continuació, i des de l’1 de juliol del 2002, la Rosa Canudas, l’única que pertanyia a l’Obra Social de Caixa Catalunya de la Fundació Viure i Conviure, que semblava que hi havia d’estar tota la vida, fins i tot es va comprar un pis a Figueres, i  hi va estar només 9 mesos, substituïda per la Diana Sala, 3 mesos, i després la Mònica Polonio, 14 mesos, una de les millors que vam tenir, malgrat que ella i jo no van congeniar gaire, perquè teníem diferents criteris de funcionament, però eficaç i molt eficient. I les dues darreres, la Núria Sala Gou,  31 mesos, i la Maria Caballero, 52 mesos.

Parlaré  dels amics que més recordo, i que ja no estan entre nosaltres. Naturalment que tots érem amics, però sempre hi ha algunes persones amb qui tens més tracte i una amistat més forta i els recordes més. Recordo, doncs, l’Eduard Pardo Rigau, una molt bona persona i un gran amic, incapaç de dir una paraula que pogués molestar, educat i sempre disposat a col·laborar. Recordo una anècdota que demostra quina mena de persona era. Estàvem preparant la festa de Cap d’Any i se’m va ocórrer que estaria bé que les campanades que escoltéssim a les dotze de la nit del 31 de desembre fossin les del campanar de l’Església Parroquial de Sant Pere, i li vaig proposar d’anar-les a gravar el vespre. Cap problema, el vaig anar a buscar i sobre tres quarts tocats de dotze estàvem davant del campanar, amb un fred propi del mes de desembre. Quan ja tornàvem cap a casa, em va dir: “Martí, això no ho podíem haver gravat demà a les dotze del migdia?”  Home, i tant, - li vaig contestar - no hi he pensat, per què no m’ho deies ? “Bé, he pensat que tu ja sabies el que feies i per això no he dit res”. És a dir, per no contradir el que jo li proposava va callar. Recordo també el matrimoni format per en Joan Sayó i la Montserrat Esteba, sempre disposats a ajudar; ens deixàvem el baix de la casa seva per anar-hi a preparar les bosses de raïms per al  sopar, i ell, fuster, ens deixava taulons per engrandir les taules i que hi pogués venir més gent, i també ens ajudava a muntar i desmuntar. Un dia que ens van desaparèixer uns estovalles, en vam anar a comprar més i la Montserrat i les seves amigues les varen preparar en poques hores, ja que era el dia 30 de desembre. També recordo el matrimoni d’en Miquel Barnadas i l’Angelina Sánchez, més coneguda com Geli; en Miquel, que també era fuster, ens va fer els suports per als números de les taules de fi d’any que van servir per tots els vuit anys, del 1999 al 2006, que vam fer la festa. Recordo la Catalina Gibert, la dona d’en Lluís Caminals, simpàtica, de bona conversa, i com que en Lluís la feia voltar molt quan ballava, sempre tenia un vano per ventar-se, ja que tenia sufocacions. La Maria Campos, la dona d’en Paco Ullastre, sempre disposada a ajudar, amb la baieta i la galleda a punt per si a algú si li vessava aigua, cava o algun refresc. En Josep Angàs, Pepe per als amics, lloant sempre les coses que fèiem al club, que seia amb la seva dona, la Margaret, a la mateixa taula que en Jordi Santolària, l’Emili Isern, en Josep Santaló i en Francesc Pujol. I el matrimoni format per en Lluís Magrià i la Maria Cors, sempre felicitant-nos per les activitats que fèiem; es notava que ens estimaven i sabien fer-ho saber.

Per acabar he de recordar els dos amics que vam acomiadar fa només un mes i mig, el 2 de novembre, en Josep Maria Coll i en Paco Ullastre. Amb en Josep Maria Coll i la seva dona, la Mercè Castelló, vam  entrar per primera vegada l’any 1996 a un ball de tarda al club, amb la meva dona, i vam seure en una de les taules que es posaven a l’espai on assajaven els de la Coral. Ens havíem conegut en un viatge col·lectiu a l’ Expo de Sevilla de l’any 1992. Per cert, que tenim una anècdota: una nit vam anar a sopar els dos matrimonis a un restaurant i ens van posar a la taula una senyera. Potser ara no ho farien, tenint en compte les tenses relacions entre Catalunya i Espanya. I d’en Paco Ullastre en podria explicar una bona estona. Sempre amatent a tot, muntar taules i cadires, organitzar els balls, contactar amb els músics, ser el primer d’arribar i l’últim de marxar. I per la festa de Cap d’Any, es cuidava gairebé de tot. Com en Paco he conegut dues persones més. Eren diferents, però tenien el mateix denominador comú: treballar per als altres sense esperar res a canvi. Un, res a veure amb entitats de gent gran, va ser en Marcelino Castelló Guitart, empleat de la Ferreteria Ymbert, que el vaig tenir a la junta del Club Ciclista Empordanès. Ell sol feia la feina de quatre i ens feia treballar amb més ganes. Ho volia tot fet al moment. Per exemple: si en alguna reunió de Junta, el secretari, Jordi Arranz Font, pare d’en Jordi Arranz que treballa a l’Ajuntament, o els germans Pacreu o l’Albert Ferrer o jo mateix dèiem quelcom similar a: ”hauríem de fer una carta a la Federació Catalana demanant, etc  etc”, s’aixecava d’una revolada, anava a l’armari on teníem la màquina d’escriure, la posava davant meu o d’en Jordi i deia: “Ara l’heu de fer, la carta, que jo demà ja la franquejaré  i la portaré a Correus. Què vol dir hauríem, ara s’ha de fer! Que si jo sabés escriure a màquina ja faria vuit dies que seria feta”. I sempre així, un vertader terratrèmol. L’altre el vaig conèixer al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, era l’Oleguer, conegut com Gari (del castellà Olegario) Costa Caball, president del Casal de la Gent Gran de Sant Climent Sescebes. Sempre a punt per fer coses. Si jo proposava que s’hauria de fer una reunió de presidents de casals de la comarca, deia “deixa-ho pel meu compte”. Al cap de poques hores em trucava i em deia “Martí, ja els tinc tots avisats, tal dia a tal lloc i a tal hora” i acabava “ he de fer alguna més, mira que no puc estar parat, jo!”. Doncs en Paco Ullastre també era d’aquesta mena, sempre a punt per a fer coses.

Ja vaig acabant i he deixat per el final parlar d’una persona que ho va fer tot en aquest Club, al qual es va homenatjar el 2003, i per tant no faré menció dels seus mèrits; també se li  va concedir  la medalla dels 90 anys, a títol pòstum,  l’any 2008, ja que havia nascut el 1918. I ja sabeu  què els va passar als nois nascuts aquell any. L’any 1936, en lloc de festejar les noies i anar a ballar sardanes, van haver d’anar al front amb l’anomenada “lleva del biberó”.  Estic parlant d’en Joaquim Rosa Salellas, que, a més a més, en acabar la guerra va esser “obsequiat” pel govern franquista a fer tres anys de servei militar per diferents indrets d’Espanya i el darrer any en el que aleshores es deia “Protectorado espanyol de Marruecos”, per l’únic delicte d’haver estat fidel al govern legítim de la República espanyola. Per tant, el senyor Rosa va estar sis anys fora de casa. Vaig tenir la sort de tractar amb ell els darrers tres o quatre anys que va viure a Figueres, ja que va acabar la seva vida, junt amb la seva dona, fora de Figueres. Em va explicar moltes coses del Club i quan li parlava d’un problema m’explicava com ho hauria solucionat ell. Un vertader luxe comptar amb els seus consells. El senyor Rosa, l’any 1990, va escriure  un poema, que porta per títol “La pols dels records”, que em ve com l’anell al dit per tancar aquest parlament, dedicat precisament als records. Ja el vaig llegir l’any 2008 i ara hi tornaré. Diu així:

LA POLS DELS RECORDS

Es dèria de la gent gran
treure la pols dels records,
allunyats pel pas dels anys
vius i presents dins del cor.

Vinc a contar-vos un fet
- espina que porto clavada-
de quan era un jovenet
de la primera volada.

Solia rondar les mosses
jovencelles i eixerides,
m’era igual brunes o rosses
per explicar-los mentides.

Ella era alta, de gentil figura,
la pell bruna, no pas massa,
pleneta en justa mesura:
sembla que la veig, encara.

Jugar amb foc sempre crema,
dues mans que s’entrellacen,
dolça mirada amistosa,
un suau bes que s’escapa.

Un amor ple de tendresa
despertà dins nostres cors
i un bes signà la promesa
d’estimar-nos fins la mort.

Quan més bonic era el món
ens despertàrem en guerra,
Apa jovent, cap al front,
que perilla nostra terra!

D’aquella història ferotge
molts companys no retornaren,
no tenen flors a la tomba,
ningú sap allà on jauen.

Tres anys durà el desgavell,
i tres més per tornar a casa,
fidel sempre al pensament
la meva noieta maca.

El que acabo de contar
és història ja oblidada,
mig segle, llarg, que passà,
la pols del temps l’ha esborrada.

Que si vaig saber res més,
d’aquella noieta maca?
Valguem Déu, vaja si ho sé,
SI ELLA ÉS L’ÀVIA DE CASA!

                                                  Joaquim Rosa Salellas 1990

Res més. Gràcies per haver escoltat tan atentament, que passeu unes bones festes de Nadal i que l’any 2015 es compleixin els vostres desitjos. I com sempre dic: Salut, companyes i companys, amigues i amics !






dilluns, 22 de desembre de 2014

Article de Sònia Masmartí Recasens en els Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos 2014

 LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI

(Ressenya en els Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos 2014 escrita per Sònia Masmartí Recasens ,desembre del 2014)

En aquest llibre, Martí Carreras,  ens ofereix el recull dels 66 articles que l’autor ha anat publicant periòdicament al Setmanari de l’Alt Empordà des de l’any 2004 i fins al juny del 2013, a banda d’una selecció d’alguns dels nombrosos  parlaments que ha realitzat l’autor en diferents actes d’homenatge i relacionats amb el món de la gent gran.

El compendi apareix endreçat cronològicament i revela la capacitat de l’autor de viure l’actualitat en primera persona, tant a títol individual amb l’aportació de reflexions personals com en representació d’un col•lectiu que sovint trobem poc representat dins la nostra societat, les persones grans. Així, Carreras, ens dona la visió de l’actualitat en diversos nivells, combinant experiències personal i de l’entorn figuerenc més immediat fins al coneixement d’esdeveniments més generals i la presència en les més altes  institucions governamentals.

Com ja ens va demostrar en la publicació de la seva conferència “El complex i divers món de les persones grans”, l’any 2011, Martí Carreras, és lluny de reivindicar únicament les persones grans de la nostra societat com a individus dignes de respecte i veneració, més aviat el to dels seus escrits manifesta la responsabilitat que han d’assumir aquestes persones, en la mesura que els sigui possible, implicant-se en el conjunt de problemes  on es troba immersa la nostra societat i treballar i col•laborar activament per cercar-hi sortida. En aquesta nova publicació, ens ofereix una visió amplia i transversal dels nostre entorn i del nostre món, des del punt de vista d’un figuerenc amb experiència vital i que viu intensament l’actualitat.

Així, exposa, comenta i sovint manifesta la seva preocupació sobre temes tan diversos com el paper actual de la dona, del futur dels joves, o en qüestions més genèriques com serien la cultura, l’economia o la sanitat i l’assistència social. L'abast  cronològic que compren el recull d’escrits (2004-2013) resulta un valor més afegit a aquesta obra, perquè s’infereix en un dels períodes més convulsos, que a tots els nivells, ha viscut la nostra societat.

Sònia Masmartí Recasens

dimarts, 2 de desembre de 2014

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 2 de desembre del 2014

FI D’ETAPA

El passat 26 de novembre l’assemblea de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà va aprovar  la nova junta directiva encapçalada pel senyor Ricard  Pey i Bosch, que serà el nou president a partir del dia 1 de gener de 2015.

Així doncs, a final de mes deixaré de tenir la meva darrera responsabilitat en entitats de suport a les persones grans. Hauran estat tretze anys, des d’aquell ja llunyà  2002 en què la Dolors Julià, responsable  aleshores del Club Sant Jordi, ara Espai Social  Fundació Catalunya-La Pedrera, ens va designar a en Paco Ullastre (e.p.d.) i a mi com a representants del Club en el Consell Comarcal. De seguida vaig  formar  part del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà i, més tard, del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres, del Consell Territorial de la Gent Gran de la demarcació de Girona i del Consell de la Gent Gran de Catalunya, de la Generalitat. I l’any 2006 es va formalitzat l’Associació de la qual ara causaré baixa com a president.

Al llarg de tot aquest temps he procurat participar en totes les iniciatives que poguessin afavorir el benestar de les persones grans, algunes vegades amb èxit i en d’altres no tant. Quan l’any 2012 l’Ajuntament de Figueres em va fer l’honor de concedir-me la Fulla de Figuera de Plata ja vaig manifestar que la feina cal agrair-la a tots els membres dels consells  dels quals he format part. I ara repeteixo que una persona sola poques coses pot fer. L’època en què vivim exigeix el treball en equip. Mai més ben dit,  la unió fa la força.

En tots els llocs en què he estat he procurat fer amics i puc dir que n’he trobat i de molt bons. Són tants, que m’abstinc d’esmentar-los per por de deixar-me’n algun. Només faré una excepció: en Josep Maria Bosch i Pelegrí d’Arbúcies (e.p.d.) que va ser vicepresident segon del Consell de la Gent Gran de Catalunya. Des del primer dia vaig entrar a formar part de l’ens, per cert en substitució d’en Narcís Oliveres i Terrades, doctor en dret i exconseller de la Generalitat, una mica aclaparat per la responsabilitat que em queia sobre les espatlles. Ell es va posar a la meva disposició i em va ensenyar tots els ets i uts del Consell. Aquells viatges de tornada del plens que fèiem en tren de Barcelona fins a Sant Celoni, on baixava per anar cap a Arbúcies, en companyia d’en Salvador Tixis de Girona, van ser memorables. Que en vaig aprendre de coses amb ell! Mai oblidaré que a petició d’en Santi Vila, aleshores alcalde de Figueres, va venir per entregar-me la Fulla de Figuera de Plata, quan ja estava una mica tocat per la malaltia que se’l va emportar.
Han estat uns anys plens d’activitats. Considero que, en general, la gent gran viu més bé  ara que en temps passats. Però encara hi ha moltes mancances i molt feina per fer. El meu successor al CGGCat, en Jordi Cabezas i Llobet, jove i amb empenta, representa l’Alt Empordà. I va demostrar en el recent Congrés del passat octubre al Món San Benet, que ho fa amb nota.  La comarca hi ha guanyat.
Com també considero que hi guanyarà l’Associació amb en Ricard Pey. És dinàmic, té ganes de treballar i té set anys menys que jo. I a aquestes altures set anys són molts anys.

Algunes persones em deien per què no continuava uns anys més. No, a partir dels vuitanta, estar al capdavant de qualsevol entitat és feixuc. La salut se’n ressent  i, a més a més, he considerat sempre que cal renovar i no empoltronir-se en els llocs. Cal gent nova i noves idees. Amb el pas del temps et vas adotzenant, tot et va bé i no hi ha innovacions.

Naturalment que quedo a disposició de qui calgui  per a qualsevol cosa en que pugui ser útil, en intervencions puntuals per a un determinat fi, però sense el neguit de ser al capdavant.
No vull deixar de manifestar que durant tots aquests anys he parlat en públic en moltes ocasions i he escrit diversos articles d’opinió i que mai, des de cap administració pública, Ajuntament, Consell Comarcal, Generalitat de Catalunya, s’ha m’ha fet cap mena d’insinuació sobre el que podia o no podia dir. La llibertat ha estat absoluta i els agreixo la confiança que m’han dispensat.

El dia 17 de desembre a les cinc de la tarda en el transcurs d’una festa que farem l’Associació en l’antic Club Sant Jordi m’acomiadaré. Allà vaig començar i allà acabaré. Qui vulgui venir hi està convidat.

Pel que fa als meus escrits en aquest setmanari, els continuaré fent, mentre estigui en condicions de fer-ho, i, naturalment, sempre que la direcció ho permeti.

Que passeu unes bones festes nadalenques i que el proper 2015 es facin realitat els vostres desitjos. Fins el proper mes... i any.

Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà.