divendres, 15 de gener de 2016

Parlament a l'Ajuntament de Figueres

PARLAMENT EN LA RECEPCIÓ A L’AJUNTAMENT DE FIGUERES DE LA DIRECTORA DE CINEMA MEXICANA, LUCIA CARRERAS NAVARRO, DESCENDENT D’AVIS EMPORDANESOS.

FIGUERES, 30/12/2015.

Sra. alcaldessa, explicaré succintament el perquè la Lucia, d’avis figuerenc i fortianenca, va néixer a Mèxic. Els avis van ser uns dels centenars o milers de famílies que al final de l’any 1938 i començament del 1939 van marxar a l’exili, per la frontera francesa. Però abans, si em permet,  explicaré una mica els orígens i els lligams de la família Carreras amb l’Ajuntament figuerenc.

Començaré pel que jo he considerat sempre l’estrella de la família. El meu besavi, rebesavi de la Lucia, MARTÍ CARRERAS REBUGENT, nascut a Figueres l’any 1860 i mort, també a Figueres l’any 1924. D’ofici fuster, l’any 1891 va entrar com a regidor a l’Ajuntament pel partit polític dels republicans federals, i l’any 1906 va ser elegit alcalde fins al juny del 1909. Gairebé vint anys al servei dels figuerencs i figuerenques, només superat per l’exalcalde socialista Joan Armangué  Ribas, que hi va estar, entre regidor i alcalde, vint-i-quatre anys. Tots els historiadors que he llegit expliquen que l’alcalde Carreras va ser un dels que va fer coses importants per Figueres. Això ho diuen tant el senyor Eduard Rodeja, com en Josep Maria Bernils, en Manuel Moreno Chacón, la Inés Padrosa o en Pere Teixidor Elies. Podria explicar moltes coses però només en diré una:  l’any 1895, essent regidor, va proposar la jornada laboral de 8 hores per a tots els treballadors i empleats de l’Ajuntament. Va aconseguir que fos aprovat pels treballadors, vint-i-quatre anys abans  que fos legal a Espanya, l’any 1919. Essent alcalde hi va tornar i aleshores sí que va aconseguir la jornada laboral de 8 hores també pels empleats ,i, a més, un dia complet de festa setmanal i la creació de la Caixa Municipal del retiro, embrió del  que anys més tard va ser la jubilació. Per acabar m’agradaria llegir el que diu l’escriptor Pere Teixidor Elies, en el seu llibre “Figueres anecdòtica, segle XX”, a la pàgina 16: “El senyor Carreras era un home humil que tenia fusteria oberta al carrer Peralada, al costat de les Monges Escolàpies, però molt intel·ligent i amable amb tothom. Era curt de paraules, però sempre deia allò que volia dir i que entenien tots els que l’escoltaven”.

Va tenir quatre fills, un d’ells en JOAQUIM CARRERAS DALFÓ, avi meu i besavi de la Lucia, que va néixer a Figueres l’any 1884 i va morir, també a Figueres, l’any 1937, dos dies abans de complir 53 anys, a causa dels disgustos de la Guerra Civil. Va estar més anys a l’Ajuntament que el seu pare, però no com a polític, sinó com a funcionari. Hi va romandre vint-i-set anys, com a Dipositari de Fons, amb plaça en propietat. Un dels tres càrrecs importants en el funcionament de l’administració local, junt amb el secretari i l’interventor.

Dels també quatre fills que va tenir, un va ser en JOAN CARRERAS SALLERAS, oncle meu i avi de la Lucia, nascut a Figueres l’any 1905 i mort a Mèxic, l’any 1986, que en temps de la Guerra Civil formava part d’un partit d’esquerres. Va ser regidor de l’Ajuntament uns pocs mesos, els que van de l’octubre del 1936 al maig del 1937, essent alcalde el seu cunyat Josep Viusà Camps, per cert, l’alcalde més jove que hi hagut a Figueres, vint-i-nou anys. En Joan Carreras es va casar amb la LOLA PLA NOGUER, filla de Fortià i junt amb el seu fill Markin, nascut a Figueres l’any 1935 i mort a Mèxic l’any 1973, amb només trenta vuit anys, van marxar cap a l’exili. A França, concretament a Montauban, l’any 1940 va néixer el seu segon fill, en Quim, que anys més tard es casaria amb una noia empordanesa, de Castelló d’Empúries. I en el darrer viatge que va fer el vaixell Niasa, l’any 1942, el matrimoni empordanès d’en JOAN i la LOLA, ara ja amb dos fills, van marxar rumb a Mèxic, on l’any 1946, va néixer el seu tercer i darrer fill, al que familiarment anomenem Nitus, Juanitu, JOAN CARRERAS PLA, pare de la Lucia i cosí germà meu, que es va casar amb la mexicana Lucia Navarro, que dels dos fills que han tingut un és la Lucia Carreras Navarro, aquí present i actualment una acreditada directora del cinema mexicà.

Martí Carreras i Ginjaume.





dimarts, 5 de gener de 2016

Vist amb bons ulls. Publicat al setmanari Empordà el dia 5 de Gener del 2016


L’ANY D’ANAR A VOTAR,  QUIN ANY!

Les persones que més o menys segueixen el que escric hauran notat que rarament toco temes polítics actuals, i, si alguna vegada ho faig, és una mica per sobre sense aprofundir massa, entre altres coses, perquè ja hi ha moltes persones, amb coneixements més profunds que els meus, que  ho fan.

Però com que aquest any que hem acabat fa poc trobo que ha estat excepcional, mereix algun comentari. Només ens ha faltat anar a votar per les europees hi hauríem tingut les quatre votacions totes dintre del mateix any. Quan encara se sentien els escarafalls de la consulta del 9 N del 2014, ens vàrem trobar immersos en la precampanya i campanya de les eleccions municipals del 24 M. Perquè encara que la campanya pròpiament dita dura quinze dies, des del moment que és va  convocar  se’n va parlar abastament.

I a partir de juny, amb un estiu calorós com pocs, entre suor i suor, ens vàrem endinsar a parlar de les del 27 S, les autonòmiques, anomenades també per alguns plebiscitàries i que, curiosament, una vegada vist el resultat, els que de cap manera les veien així, com un plebiscit, deien al revés i viceversa. Cadascú a la seva conveniència, com ha de ser!
I pocs dies més tard, en ple estudi d’escons i vots, el que podia fer-ho va convocar les eleccions generals estatals pel 20 D. Per primera vegada, des de la restauració de la democràcia, la campanya electoral ha coincidit amb la campanya de Nadal incloent-hi el llarg pont del dia de la Constitució i de la Puríssima Concepció.

Les persones grans, els que som -és una manera de dir-ho - d’abans de la guerra, vam passar molt de temps sense poder exercir el democràtic dret d’escollir les persones que ens han de dirigir, perquè en l’anterior règim, diguem que  no hi havia aquest costum, i s’estimaven més nomenar els càrrecs a dit, generalment amb l’índex de la ma dreta. Bé, crec recordar que  cap al final, pels ajuntaments ens deixaven escollir alguns regidors, del terç empresarial, familiar o sindical, entre uns quants que ja ens proposaven.

Per tant, als grans, el fet de poder anar a votar, quan ens havíem passat unes quantes dècades sense poder fer-ho, no ens ha molestat en excés, encara que tres vegades entre maig i desembre pugui semblar una mica exagerat.

Però no és el fet d’anar a votar, sinó que durant tot l’any els mitjans de comunicació i les anomenades xarxes socials han anat plens de política, amb entrevistes, tertúlies, programes de debat  -sense debatre gaire res - conferències, mítings, taules rodones (o quadrades) etc. han ocupat centenars d’hores.

Sembla que durant aquest any i el proper no hi ha programada cap contesa electoral. Llevat que passi quelcom extraordinari, serà el 2018 quan amb les eleccions al Parlament Europeu tornarem a començar. Encara que, vistos els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 S i al Congrés de Diputats de Madrid del 20 D, si no es poden formar els governs autonòmic i estatal, a la primavera hi tornaríem a ser. Salut tinguem per anar-ho veient! Això ho escric la setmana del 21 al 26 de desembre, quan tot està encara embastat. Potser a hores d’ara ja està solucionat o en vies de ser-ho.

Però, és clar, és el que té el sistema democràtic, que algú va qualificar com el menys dolent de tots. I encara més, sembla que va ser Plató que a l’antiga Àgora grega va dir, segons he llegit, que “la democràcia és el sistema perfecte perquè manin els inútils”. Bé, crec que tampoc cal carregar tant les tintes. L’actual sistema democràtic té moltes llacunes i sembla que hauria de perfeccionar-se, sobretot en el que fa referència a evitar la corrupció que tant s’ha estès, principalment  en els partits que han governat, i també cal perfeccionar que es vegin totalment independents els poders legislatius, executius i judicials. I que els poders fàctics que alguns anomenen “brigada Aranzadi” no tinguin tanta influència en la vida pública, perquè els escollits per governar puguin fer-ho lliures i sense pressions. I una millor distribució dels recursos públics per evitar que les diferències socials siguin tan escandaloses. Difícil? És clar, però no impossible.

Malgrat tot, desitjo que comenceu  l’any amb salut i alegria mesurada, i a les persones grans dir-los que “qui dia passa, any empeny”.  Bon any, amb pau i tranquil·litat.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi