Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar
Gràcia XXVI Les Eugassades
La vintisisena gràcia de l’Empordà són les eugassades que pasturen per les closes de la plana de Castelló i les que baten els blats i els ordis en les eres cap a les roentes diades d’istiu. El majoral que empunya les regnes sembla un lluitador dels jocs olímpics. Armada la destra del fuet per a tocar les bèsties que frisen a punt de desbocar-se en folla carrera. Aixís que’s lleva la brisa i el sol fa tornar com de vidre els brins de palla, les garbes són posades dretes a l’era, enhastades les espigues cap el cel. Jo no sé si heu l’espectacle de més noble arrogància. Al crit del majoral l’eugassada salta furiosament damunt de les garbes i ell i elles s’enfonzen a ran de pit en aquella mar d’or trempestejada. Allí haurieu de veure el puny heraclià de l’eugasser i el seu enginy dominador per a girar com el fuell d’una roda que mou el pern d’ací i d’allà, sense que les besties trotin mai fora la palla que cruix sota els seus peus. El boll s’esventa arremolinat per la brisa, con fumera d’incens damunt de l’ara, i a tots els esperits se’ls encomana una alegria cordial. Les gallines han deixat la porxada i piquen els grans que s’escampen part d’allà de l’era; les oques verdaixes si gosessin prou s’acostarien enllepolides per aquella abundor daurada, en lloc de cloquejar d’un tros lluny. Tothom crida i treballa sense cap desfici: el pagès venta el blat abans d’ensacar-lo a les paneres: els jornalers apilen i arramben la palla o traginen més garbes o aparten el blat amb l’escombra de bruc. I mentrestant les eugues, sempre menades amb puny segur pel majoral, troten cada cop més llassades per la fadiga, lluentes de suor sota les flames del sol d’istiu. La mainada salta i es revolca en la pallissa.
dilluns, 28 de maig del 2012
dilluns, 21 de maig del 2012
L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 21 Les Gràcies de l'Empordà
Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar
Gràcia XXV Les Belles Histories dels Seus Fills
Una altra gràcia de l’Empordà és el ròssec de llum i de força que li deixaren les belles històries dels seus fills, En la nit dels primers temps cristians l’empordanès Sant Damas fou elegit pontífex romà, i la pulcritut del seu istil i l’austeritat dels seus sentiment li valgueren el triomf contra’ls seus enemics, amb tal renom, que’l Concili de Constantinopla va calificar-lo de Diamant de la Fe. Dalmau de Creixell, espill de cavallers i mestre d’estrategues, disposà l’ordre de la batalla de les Navas de Tolosa, on pagà amb la vida el seu coratge de magnànim senyor, I diu el Llibre Antic de Obits de Vilabertran que’l cos d’aquest empordanès no poguent ser honrat en vida com es mereixia, fou dut al sepulcre damunt les espatlles dels tres reis, Alfons de Castella, Sancho de Navarra i Pere d’Aragó, honor que en altres termes ens conta Boades al parlar de la mort de tant virtuós e savi cavaller en feyts de cavalleries.- Ramon Muntaner, fill de Perelada, que abns d’escriure el més noble i èpic monument de la nostra història havia estat en XXXII batalles, entre la mar e de terra, no sols és digne de la nostra lloança per haver-lo escrit en el pus bell catalanesch del món, sinó per haver-lo nodrit d’una tan abundosa provisió de fortitud i de tendresa humanes que per ell és coneguda Catalunya com la terra del més noble llinatge espiritual. . Les belles històries dels teus fills en les modernes gestes de la llibertat dels homes, l’Empordà ferreny i gentil, ¿qui les sabria contar?.- Narcís Monturiol amb l’audàcia técnica de les seves concepcions traspassa davall les aigües de la mar els límits de la feblesa humana.- La teva nit és esplèndida i abundosa d’estrelles, Mare nostra, i el teu apologista que’s cançaria de comptar-les s’estima més rebre’n la llum, i contemplar.
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar
Gràcia XXV Les Belles Histories dels Seus Fills
Una altra gràcia de l’Empordà és el ròssec de llum i de força que li deixaren les belles històries dels seus fills, En la nit dels primers temps cristians l’empordanès Sant Damas fou elegit pontífex romà, i la pulcritut del seu istil i l’austeritat dels seus sentiment li valgueren el triomf contra’ls seus enemics, amb tal renom, que’l Concili de Constantinopla va calificar-lo de Diamant de la Fe. Dalmau de Creixell, espill de cavallers i mestre d’estrategues, disposà l’ordre de la batalla de les Navas de Tolosa, on pagà amb la vida el seu coratge de magnànim senyor, I diu el Llibre Antic de Obits de Vilabertran que’l cos d’aquest empordanès no poguent ser honrat en vida com es mereixia, fou dut al sepulcre damunt les espatlles dels tres reis, Alfons de Castella, Sancho de Navarra i Pere d’Aragó, honor que en altres termes ens conta Boades al parlar de la mort de tant virtuós e savi cavaller en feyts de cavalleries.- Ramon Muntaner, fill de Perelada, que abns d’escriure el més noble i èpic monument de la nostra història havia estat en XXXII batalles, entre la mar e de terra, no sols és digne de la nostra lloança per haver-lo escrit en el pus bell catalanesch del món, sinó per haver-lo nodrit d’una tan abundosa provisió de fortitud i de tendresa humanes que per ell és coneguda Catalunya com la terra del més noble llinatge espiritual. . Les belles històries dels teus fills en les modernes gestes de la llibertat dels homes, l’Empordà ferreny i gentil, ¿qui les sabria contar?.- Narcís Monturiol amb l’audàcia técnica de les seves concepcions traspassa davall les aigües de la mar els límits de la feblesa humana.- La teva nit és esplèndida i abundosa d’estrelles, Mare nostra, i el teu apologista que’s cançaria de comptar-les s’estima més rebre’n la llum, i contemplar.
dimarts, 15 de maig del 2012
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al Setmanari l'Empordà el 15 de maig del 2012
MALTRACTAMENTS A LA GENT GRAN
Cal que estem atents a les persones grans del nostre entorn per detectar possibles casos de maltractaments, que, com hem dit, poques vegades són denunciats. Els indicadors sospitosos són: ferides, contusions, fractures, cremades, blaus a la pell, angoixa, ansietat, tristesa, confusió, insomni, canvi d’hàbits, mal humor, mala imatge corporal, brutícia en el domicili, soledat.
Les persones grans, igual que la resta de persones, tenen uns drets que bàsicament figuren en la Constitució Espanyola i que consisteixen a no ser discriminats de cap manera, ni per orientació ideològica ni religiosa ni sexual ni de raça. Tenen dret a la intimitat i a la pròpia imatge, dret a la informació i a la llibertat d’expressió.
També drets d’assistència social, com ser atès en cas de ser persona dependent, dret a un entorn accessible, a l’atenció sociosanitària, a la salut, a la cultura i a l’oci i dret a participar en la vida comunitària i social.
Cal saber que existeixen uns mecanismes de protecció que s’han de fer servir mentre estem en bones condicions físiques i psíquiques, com per exemple, el testament vital o document de voluntats anticipades, per mitjà del qual es donen instruccions de la forma que es vol ser tractat en cas de deteriorament greu i irreversible d’una malaltia terminal.
També existeix el poder preventiu que consisteix a designar una persona que podrà fer, en nom nostre, tota mena de gestions i assistir a actes, en cas que les nostres capacitats s’hagin reduït. Això evita un procés d’incapacitació que és molt més llarg.
En cas que la pensió no sigui suficient per arribar a cobrir les necessitats i és sigui propietari d’un immoble (casa o pis) es pot negociar amb una entitat financera, caixa, banc o companyia d’assegurances, l’anomenada hipoteca inversa i mitjançant la taxació del nostre bé ens lliuraran una quantitat mensual. En realitat es tracta d’un préstec amb garantia immobiliària. També existeix el tradicional contracte vitalici, que consisteix en la venda de la propietat amb la garantia de poder viure-hi fins a la mort.
És important que tots contribuïm a procurar que no es vulnerin els drets de les persones grans i que identifiquem situacions de maltractament, observant les persones que ens envolten i si detectem signes com els que hem descrit els denunciem, explicant als serveis socials les nostres sospites que s’estiguin produint abusos Cal demanar on recórrer i on podem trobar ajuda. Si així ho fem podem atenuar el fet i aconseguir ajuda externa que resolgui uns fets tan dolorosos.
La demarcació de Girona va ser pionera a Catalunya en formalitzar un Protocol de maltractaments a la gent gran i des de finals de l’any 2007 tenim aquest procediment legal que estableix, un cop detectat l’abús, l’inici d’un treball en xarxa perquè la policia, els serveis socials, els serveis sanitaris i els jutjats puguin treballar de manera coordinada i evitar que la continuació dels maltractaments.
Com hem dit, fer-se gran és feixuc, però si hi afegim haver de patir alguna mena de maltractament pot arribar a ser insuportable. Si tots ens hi impliquem podem eradicar aquesta plaga. Tant de bo puguem aconseguir-ho!
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Cal que estem atents a les persones grans del nostre entorn per detectar possibles casos de maltractaments, que, com hem dit, poques vegades són denunciats. Els indicadors sospitosos són: ferides, contusions, fractures, cremades, blaus a la pell, angoixa, ansietat, tristesa, confusió, insomni, canvi d’hàbits, mal humor, mala imatge corporal, brutícia en el domicili, soledat.
Les persones grans, igual que la resta de persones, tenen uns drets que bàsicament figuren en la Constitució Espanyola i que consisteixen a no ser discriminats de cap manera, ni per orientació ideològica ni religiosa ni sexual ni de raça. Tenen dret a la intimitat i a la pròpia imatge, dret a la informació i a la llibertat d’expressió.
També drets d’assistència social, com ser atès en cas de ser persona dependent, dret a un entorn accessible, a l’atenció sociosanitària, a la salut, a la cultura i a l’oci i dret a participar en la vida comunitària i social.
Cal saber que existeixen uns mecanismes de protecció que s’han de fer servir mentre estem en bones condicions físiques i psíquiques, com per exemple, el testament vital o document de voluntats anticipades, per mitjà del qual es donen instruccions de la forma que es vol ser tractat en cas de deteriorament greu i irreversible d’una malaltia terminal.
També existeix el poder preventiu que consisteix a designar una persona que podrà fer, en nom nostre, tota mena de gestions i assistir a actes, en cas que les nostres capacitats s’hagin reduït. Això evita un procés d’incapacitació que és molt més llarg.
En cas que la pensió no sigui suficient per arribar a cobrir les necessitats i és sigui propietari d’un immoble (casa o pis) es pot negociar amb una entitat financera, caixa, banc o companyia d’assegurances, l’anomenada hipoteca inversa i mitjançant la taxació del nostre bé ens lliuraran una quantitat mensual. En realitat es tracta d’un préstec amb garantia immobiliària. També existeix el tradicional contracte vitalici, que consisteix en la venda de la propietat amb la garantia de poder viure-hi fins a la mort.
És important que tots contribuïm a procurar que no es vulnerin els drets de les persones grans i que identifiquem situacions de maltractament, observant les persones que ens envolten i si detectem signes com els que hem descrit els denunciem, explicant als serveis socials les nostres sospites que s’estiguin produint abusos Cal demanar on recórrer i on podem trobar ajuda. Si així ho fem podem atenuar el fet i aconseguir ajuda externa que resolgui uns fets tan dolorosos.
La demarcació de Girona va ser pionera a Catalunya en formalitzar un Protocol de maltractaments a la gent gran i des de finals de l’any 2007 tenim aquest procediment legal que estableix, un cop detectat l’abús, l’inici d’un treball en xarxa perquè la policia, els serveis socials, els serveis sanitaris i els jutjats puguin treballar de manera coordinada i evitar que la continuació dels maltractaments.
Com hem dit, fer-se gran és feixuc, però si hi afegim haver de patir alguna mena de maltractament pot arribar a ser insuportable. Si tots ens hi impliquem podem eradicar aquesta plaga. Tant de bo puguem aconseguir-ho!
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dilluns, 14 de maig del 2012
BUTLLETÍ APLEC DE LA SARDANA 2012 - SARDANES I GENT GRAN
Com segurament molts de vostès ja saben, l’any actual ha estat designat per la Unió Europea com l’Any de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional. El fonament d’aquesta menció s’ha fet per sensibilitzar la societat sobre la importància del valor d’envellir amb activitat, divulgar i incentivar la transferència de coneixements i experiències entre la gent gran i les altres generacions més joves.
També, en l’exposició de motius es fa esment a les darreres dades de l’Eurostat, que indicaven que Europa tindria, l’any 2060, dues persones en edat de treballar per cada persona més gran de 65 anys, mentre que la proporció actual és de quatre per una, i que a partir del 2012 la població europea en edat de treballar començarà a minvar i les persones majors de 65 anys augmentaran a raó de 2 milions per any.
Atenent totes aquestes dades, la Unió Europea pretén que es promoguin les condicions perquè aquestes generacions segueixin més anys dintre del mercat laboral i es mantinguin sanes, actives i autònomes el màxim de temps possible i, a més a més, que l’envelliment demogràfic no es vegi només com un pes sobre el sistema de pensions o els serveis d’atenció, sinó també com una oportunitat pel que fa a les contribucions que la gent gran pot fer a la societat i a l’economia.
Fins aquí, si hi heu arribat, pensareu què té a veure tot això amb el món de les sardanes. Intentaré explicar-ho tan bé com pugui. Des de fa alguns anys, potser ja massa anys, les ballades de sardanes les freqüenten, no en exclusiva, però sí majoritàriament , persones grans, moltes ja jubilades o en el tram de la vida en què els manquen pocs anys per ser-ho. Costa de trobar en les ballades i els aplecs persones joves. Naturalment que n’hi ha, encara que no abunden. Altra cosa són les colles sardanistes que assisteixen als concursos, en què la proporció entre grans i joves s’inverteix en clara posició majoritària de persones joves.
Vet aquí, doncs, que ballar sardanes és, primordialment, cosa de persones grans. Hi he de dir que entra plenament en les activitats que ajuden a envellir activament. Una ballada de sardanes dura, entre “pitos i flautes”, unes dues horetes, en què el cos es belluga en una mena de gimnàstica suau que ens fa moure compassadament braços i cames, saltant, els que poden, amb més o menys agilitat i empenta. Un bon exercici que, de ben segur, si no fossin les sardanes no practicaríem. Per tant, l’exercici físic ja el tenim assegurat.
Però, això no és tot. Seria bo, els que no en saben, que aprenguessin a comptar els compassos i a repartir-los. D’aquesta manera, també farien exercitar la ment amb els beneficis psíquics que comporta aquesta mena d’activitat. I ja saben la dita, ment sana, cos sa. I a més farien honor a la seva catalanitat i a la dita que diu que som tan estalviadors, que, fins i tot, ballant comptem. Sí, ja sé que fora de Catalunya ens diuen garrepes, però no tenen cap escrúpol en aprofitar-se de la nostra solidaritat i dels nostres estalvis.
Per anar acabant, ens mancaria que les persones grans intentéssim, entre tots, anar portant a ballar sardanes les noves generacions. No és que temi que el món de les sardanes se’n vagi en orris per manca de balladors. No, no és això, però caldria avesar els joves a ballar més sardanes. Potser, no ho sé, les persones nouvingudes podrien trobar en la nostra dansa nacional (encara que oficialment no ho sigui, jo la hi considero ) una manera d’integració, que bona falta fa. Penso que seria una qüestió que mereixeria un estudi seriós, que jo, personalment, no em veig capacitat per fer. Crec que al món casteller els ha donat molt bon resultat.
També caldria que quan alguna persona, jove o infant, es vol posar en una rotllana sense saber-ne, no arruféssim el nas en senyal d’enuig, com volent dir, “què carai hi fa aquest o aquesta aquí ara”. Ja sé que a vegades pot ser molest, però si ens convé augmentar la “clientela” és preceptiu tractar-la afectuosament. En cas contrari no hi tornaran i serà un “client” que haurem perdut.
Bé, ho deixarem aquí. Recordeu, però, tant els que ja sou grans com els que encara no ho sou del tot, que envellir activament és una bona manera de fer anys. I ballar sardanes és una forma adequada i catalana de fer-ho. Molt bon aplec a tothom!
Martí Carreras i Ginjaume
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya
Soci del Foment de la Sardana Pep Ventura de Figueres
També, en l’exposició de motius es fa esment a les darreres dades de l’Eurostat, que indicaven que Europa tindria, l’any 2060, dues persones en edat de treballar per cada persona més gran de 65 anys, mentre que la proporció actual és de quatre per una, i que a partir del 2012 la població europea en edat de treballar començarà a minvar i les persones majors de 65 anys augmentaran a raó de 2 milions per any.
Atenent totes aquestes dades, la Unió Europea pretén que es promoguin les condicions perquè aquestes generacions segueixin més anys dintre del mercat laboral i es mantinguin sanes, actives i autònomes el màxim de temps possible i, a més a més, que l’envelliment demogràfic no es vegi només com un pes sobre el sistema de pensions o els serveis d’atenció, sinó també com una oportunitat pel que fa a les contribucions que la gent gran pot fer a la societat i a l’economia.
Fins aquí, si hi heu arribat, pensareu què té a veure tot això amb el món de les sardanes. Intentaré explicar-ho tan bé com pugui. Des de fa alguns anys, potser ja massa anys, les ballades de sardanes les freqüenten, no en exclusiva, però sí majoritàriament , persones grans, moltes ja jubilades o en el tram de la vida en què els manquen pocs anys per ser-ho. Costa de trobar en les ballades i els aplecs persones joves. Naturalment que n’hi ha, encara que no abunden. Altra cosa són les colles sardanistes que assisteixen als concursos, en què la proporció entre grans i joves s’inverteix en clara posició majoritària de persones joves.
Vet aquí, doncs, que ballar sardanes és, primordialment, cosa de persones grans. Hi he de dir que entra plenament en les activitats que ajuden a envellir activament. Una ballada de sardanes dura, entre “pitos i flautes”, unes dues horetes, en què el cos es belluga en una mena de gimnàstica suau que ens fa moure compassadament braços i cames, saltant, els que poden, amb més o menys agilitat i empenta. Un bon exercici que, de ben segur, si no fossin les sardanes no practicaríem. Per tant, l’exercici físic ja el tenim assegurat.
Però, això no és tot. Seria bo, els que no en saben, que aprenguessin a comptar els compassos i a repartir-los. D’aquesta manera, també farien exercitar la ment amb els beneficis psíquics que comporta aquesta mena d’activitat. I ja saben la dita, ment sana, cos sa. I a més farien honor a la seva catalanitat i a la dita que diu que som tan estalviadors, que, fins i tot, ballant comptem. Sí, ja sé que fora de Catalunya ens diuen garrepes, però no tenen cap escrúpol en aprofitar-se de la nostra solidaritat i dels nostres estalvis.
Per anar acabant, ens mancaria que les persones grans intentéssim, entre tots, anar portant a ballar sardanes les noves generacions. No és que temi que el món de les sardanes se’n vagi en orris per manca de balladors. No, no és això, però caldria avesar els joves a ballar més sardanes. Potser, no ho sé, les persones nouvingudes podrien trobar en la nostra dansa nacional (encara que oficialment no ho sigui, jo la hi considero ) una manera d’integració, que bona falta fa. Penso que seria una qüestió que mereixeria un estudi seriós, que jo, personalment, no em veig capacitat per fer. Crec que al món casteller els ha donat molt bon resultat.
També caldria que quan alguna persona, jove o infant, es vol posar en una rotllana sense saber-ne, no arruféssim el nas en senyal d’enuig, com volent dir, “què carai hi fa aquest o aquesta aquí ara”. Ja sé que a vegades pot ser molest, però si ens convé augmentar la “clientela” és preceptiu tractar-la afectuosament. En cas contrari no hi tornaran i serà un “client” que haurem perdut.
Bé, ho deixarem aquí. Recordeu, però, tant els que ja sou grans com els que encara no ho sou del tot, que envellir activament és una bona manera de fer anys. I ballar sardanes és una forma adequada i catalana de fer-ho. Molt bon aplec a tothom!
Martí Carreras i Ginjaume
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya
Soci del Foment de la Sardana Pep Ventura de Figueres
L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 20 Les Gràcies de l'Empordà
Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar
Gràcia XXIV La Creu de Plata de Vilabertran
La vinticuatrena gràcia de l’Empordà és la creu de plata de Vilabertran, que si no fou construïda fins al començament del catorzén segle, porta incrustades pedres que’ls déus d’Empórias ja degueren lluir. El Crist clavat en aquella creu és un Crist català, com els de Girona i els de Vich, voltat de símbols, representats per sers vivents, com ara l’anyell pasqual, o per monstres ideològics com els dels quatre evangelistes. Els esmalts són de colors tan vius com la mar i el foc, com les flors de la terra i les algues marines. I de les 124 pedres precioses que du incrustades, n’hi ha que tenen una inscripció gnòstica o que llueixen gravades les imatges de la Fortuna, de Diana i de Apol. L’itinerari d’aqueixes despulles del paganisme, inclou un misteri de desolació i de angoxa. Si al novè segle els normands deixaren fumantes i per sempre mortes les runes d’Empórias, ¿on eren tan riques pedres fins al mil tres-cents.
dilluns, 7 de maig del 2012
HOMENATGE A LES PERSONES DE 90 ANYS, FIRES DE SANTA CREU 4 DE MAIG DE 2012
Bon dia a tothom: Senyor Santi Vila, alcalde de Figueres i diputat al Parlament de Catalunya; senyor Ferran Roquer, director territorial del Departament de Benestar Social i Família a Girona i alcalde de Borrassà; senyora Violant Cervera, directora deneral d’Acció Cívica i Comunitària, senyores Regidores, senyors Regidors, companyes i companys del Consell Municipal de la Gent Gran, senyores i senyors:
Malgrat haver-se escurçat tres dies les Fires i Festes de la Santa Creu, veiem amb satisfacció que un acte ja establert des de fa força anys, com és l’entrega de medalles a les persones que viuen a Figueres i que compleixen noranta anys, és a dir que van néixer l’any 1922, es manté, i, a més a més, estrena lloc de celebració, en aquest renovat i modernitzat espai de La Cate, un dels emblemes ciutadans, com ho són també el Casino Menestral, la Societat Coral Erato, el Cercle Sport, El Teatre el Jardí, el Castell de Sant Ferran, els museus, etc.
També en nom de la gent gran de la ciutat vull agrair al Servei d’Esports de l’Ajuntament la sessió matinal d’abans d'ahir dia 2, a la piscina i al poliesportiu municipals per la molt bona organització de la jornada “Esport i Gent Gran.”
Aquest any, ja ho sabeu, perquè ho hem intentat esbombar pertot on hem pogut. se celebra l’AEEAILSI, que té per objectiu sensibilitzar la societat en la conveniència d’envellir amb activitat
Quins són aquests objectius ? Doncs, en concret quatre:
1- Sensibilitzar la societat sobre la importància d’envellir activament, destacant la contribució que la gent gran pot fer a la societat i a la seva economia.
2- Promoure i impulsar l’envelliment actiu dins de tots els àmbits de la societat, aprofitant tot el potencial que pot aportar la gent gran.
3- Estimular el debat i l’intercanvi d’experiències entre els estats membres i els sectors interessats, amb l’objectiu de consensuar les propostes sobre les polítiques d’envelliment actiu.
4- Per últim, identificar i difondre les bones pràctiques, per tal de fomentar la cooperació i les sinergies entre els diferents sectors.
En aquesta època d’incerteses en què el dia d’avui sembla pitjor que el d’ahir i millor que el de demà, no hem de caure en el parany del desassossec incontrolat, hem de mirar de fer les coses més ben fetes, amb paciència i tenacitat. I d’això les persones grans podem donar mostres de saber-ho fer. No en va, ens va tocar viure un grapat d’anys sense gaires expectatives de futur, però com les formiguetes, que ho arrepleguen tot i no llencen res, vàrem anar fent coixí. I per sobre de tot hem de confiar en els joves, aquests joves tan mal tractats per les circumstàncies actuals que desprès de passar-se anys als Instituts i a la Universitat, tenen dificultats múltiples per entrar al mercat laboral, i amb el seu esforç retornar a la societat part del que aquesta ha invertit en la seva formació.
Per mediació del senyor Ferran Roquer he tingut la satisfacció de ser convidat fa pocs dies a un seminari a l’Institut Illa de Rodes, de Roses, per preparar el Dia d’Europa que celebraran el 9 de maig. I de dirigir la paraula, per primera vegada a la meva vida, a un públic jove, de setze anys de promig, i explicar-los que pretén la Unió Europea amb la solidaritat intergeneracional i l’envelliment actiu. Els vaig dir que “envellir és un procés natural que dura tota la vida”.Be, de fet, aquest era el títol del seminari. I que les persones prenem consciència que en aquesta vida hi estem de pas, i que tard o d’hora algun dia s’acabarà. Per tant, una de les il•lusions que tenim és la de viure com més anys millor. Tots sabem que l’etapa de la vida més dura és la vellesa. Malgrat això tots o gairebé tots mengem per arribar-hi. També tenim clar que per no arribar a vells només tenim una solució: morir-nos joves. Davant d’aquesta perspectiva, gens atractiva, hem d’afrontar de la millor manera possible els anys d’envellir que són, i ho sabem, força feixucs.
Puc dir amb satisfacció que la joventut assistent a l'acte va mostrar el seu agraïment a les persones grans que amb el nostre esforç els hem ensenyat la manera d’anar superant esculls i entrebancs i com hem arribat a grans després d’haver patit el terratrèmol espantós de la guerra civil i els duríssims anys de postguerr, que varen durar fins gairebé les acaballes de la dècada dels anys cinquanta, és a dir uns vint anys.
Pregunteu a aquests homes i dones que avui homenatgem quines eren les seves perspectives quan tenien setze anys, l’any 1938, o quan en tenien vint l’any 1942. És veritat que ara les circumstàncies ens han portat a un carreró que sembla sense sortida, però nosaltres, les persones grans, sabem que això no serà així i que per més que pintin bastos es tornarà a respirar l’aire d’optimisme en què hem viscut durant molts anys. Per això comptem amb les noves generacions, les generacions de noies i nois més ben preparades de la historia. I nosaltres, les persones grans, estem disposades ara, com ho hem estat sempre, a ajudar en la mesura de les nostres possibilitats.
L’any passat el senyor Adolf Molinet va parlar, amb molt d’encert, en nom de les persones que complien, com ell, noranta anys. Avui, i en honor a la solidaritat intergeneracional, tenim la satisfacció de comptar amb la nena Mireia Tubert Moncanut, d’onze anys, que ens parlarà en nom de les generacions que han de ser protagonistes del futur. Un futur que desitgem que sigui generós, solidari, ple de bones intencions, en una ciutat que continuï essent exemple de llibertat, de pau, de justícia i de convivència, dintre d’una Catalunya què hagi pogut decidir, d’una vegada per totes, la manera en que vol viure, sempre amb el màxim respecte per a tothom.
Les Fires d’aquest any hauran estat tres dies més curtes. No importa. El que importa és amb la intensitat amb què es visquin. Que passeu un bon dia . Visca les Fires i Festes de la Santa Creu, Visca Figueres i l’Empordà. I Visca Catalunya!
Malgrat haver-se escurçat tres dies les Fires i Festes de la Santa Creu, veiem amb satisfacció que un acte ja establert des de fa força anys, com és l’entrega de medalles a les persones que viuen a Figueres i que compleixen noranta anys, és a dir que van néixer l’any 1922, es manté, i, a més a més, estrena lloc de celebració, en aquest renovat i modernitzat espai de La Cate, un dels emblemes ciutadans, com ho són també el Casino Menestral, la Societat Coral Erato, el Cercle Sport, El Teatre el Jardí, el Castell de Sant Ferran, els museus, etc.
També en nom de la gent gran de la ciutat vull agrair al Servei d’Esports de l’Ajuntament la sessió matinal d’abans d'ahir dia 2, a la piscina i al poliesportiu municipals per la molt bona organització de la jornada “Esport i Gent Gran.”
Aquest any, ja ho sabeu, perquè ho hem intentat esbombar pertot on hem pogut. se celebra l’AEEAILSI, que té per objectiu sensibilitzar la societat en la conveniència d’envellir amb activitat
Quins són aquests objectius ? Doncs, en concret quatre:
1- Sensibilitzar la societat sobre la importància d’envellir activament, destacant la contribució que la gent gran pot fer a la societat i a la seva economia.
2- Promoure i impulsar l’envelliment actiu dins de tots els àmbits de la societat, aprofitant tot el potencial que pot aportar la gent gran.
3- Estimular el debat i l’intercanvi d’experiències entre els estats membres i els sectors interessats, amb l’objectiu de consensuar les propostes sobre les polítiques d’envelliment actiu.
4- Per últim, identificar i difondre les bones pràctiques, per tal de fomentar la cooperació i les sinergies entre els diferents sectors.
En aquesta època d’incerteses en què el dia d’avui sembla pitjor que el d’ahir i millor que el de demà, no hem de caure en el parany del desassossec incontrolat, hem de mirar de fer les coses més ben fetes, amb paciència i tenacitat. I d’això les persones grans podem donar mostres de saber-ho fer. No en va, ens va tocar viure un grapat d’anys sense gaires expectatives de futur, però com les formiguetes, que ho arrepleguen tot i no llencen res, vàrem anar fent coixí. I per sobre de tot hem de confiar en els joves, aquests joves tan mal tractats per les circumstàncies actuals que desprès de passar-se anys als Instituts i a la Universitat, tenen dificultats múltiples per entrar al mercat laboral, i amb el seu esforç retornar a la societat part del que aquesta ha invertit en la seva formació.
Per mediació del senyor Ferran Roquer he tingut la satisfacció de ser convidat fa pocs dies a un seminari a l’Institut Illa de Rodes, de Roses, per preparar el Dia d’Europa que celebraran el 9 de maig. I de dirigir la paraula, per primera vegada a la meva vida, a un públic jove, de setze anys de promig, i explicar-los que pretén la Unió Europea amb la solidaritat intergeneracional i l’envelliment actiu. Els vaig dir que “envellir és un procés natural que dura tota la vida”.Be, de fet, aquest era el títol del seminari. I que les persones prenem consciència que en aquesta vida hi estem de pas, i que tard o d’hora algun dia s’acabarà. Per tant, una de les il•lusions que tenim és la de viure com més anys millor. Tots sabem que l’etapa de la vida més dura és la vellesa. Malgrat això tots o gairebé tots mengem per arribar-hi. També tenim clar que per no arribar a vells només tenim una solució: morir-nos joves. Davant d’aquesta perspectiva, gens atractiva, hem d’afrontar de la millor manera possible els anys d’envellir que són, i ho sabem, força feixucs.
Puc dir amb satisfacció que la joventut assistent a l'acte va mostrar el seu agraïment a les persones grans que amb el nostre esforç els hem ensenyat la manera d’anar superant esculls i entrebancs i com hem arribat a grans després d’haver patit el terratrèmol espantós de la guerra civil i els duríssims anys de postguerr, que varen durar fins gairebé les acaballes de la dècada dels anys cinquanta, és a dir uns vint anys.
Pregunteu a aquests homes i dones que avui homenatgem quines eren les seves perspectives quan tenien setze anys, l’any 1938, o quan en tenien vint l’any 1942. És veritat que ara les circumstàncies ens han portat a un carreró que sembla sense sortida, però nosaltres, les persones grans, sabem que això no serà així i que per més que pintin bastos es tornarà a respirar l’aire d’optimisme en què hem viscut durant molts anys. Per això comptem amb les noves generacions, les generacions de noies i nois més ben preparades de la historia. I nosaltres, les persones grans, estem disposades ara, com ho hem estat sempre, a ajudar en la mesura de les nostres possibilitats.
L’any passat el senyor Adolf Molinet va parlar, amb molt d’encert, en nom de les persones que complien, com ell, noranta anys. Avui, i en honor a la solidaritat intergeneracional, tenim la satisfacció de comptar amb la nena Mireia Tubert Moncanut, d’onze anys, que ens parlarà en nom de les generacions que han de ser protagonistes del futur. Un futur que desitgem que sigui generós, solidari, ple de bones intencions, en una ciutat que continuï essent exemple de llibertat, de pau, de justícia i de convivència, dintre d’una Catalunya què hagi pogut decidir, d’una vegada per totes, la manera en que vol viure, sempre amb el màxim respecte per a tothom.
Les Fires d’aquest any hauran estat tres dies més curtes. No importa. El que importa és amb la intensitat amb què es visquin. Que passeu un bon dia . Visca les Fires i Festes de la Santa Creu, Visca Figueres i l’Empordà. I Visca Catalunya!
diumenge, 6 de maig del 2012
L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 19 Les Gràcies de l'Empordà
Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar
Gràcia XXIII Les oques de Sant
Cornelis
La gràcia que fà vinttitrès de l’Empordà, són les oques de Sant Cornelis.
Pels rostolls de la plana, entre Sant Pere Pescador i Torroella, un bailet se
les emmena a espigolar el grà que hi ha quedat després de llevar-ne les garbes.
Són blanques i opulentes, caminen tot gronxant-se, mouen frissosament la cua,
arquejen i allarguen el coll i cloquejen insubstancialment, espantadisses i
gurmandes. Aixís com faria de mal representar un pessebre de muntanya sense
bens, jo no sabria imaginar-me les terres baixes del Fluvià sense les oques. De
nit són les centinelles de la casa que senten les remors enemigues i les criden
amb esvalotat espant, i aixís que trenquen les albes del dia, surten a rompre
el glaç de la soletat. El bailet les crida dolçament:¡liues! ¡liues! ¡liues!.
No sé quina sensació de pau venturosa, d’optimisme vital desperta en la meva
ànima el seu record. Són aquells dies de joventut que venen a renovar-me la
memòria de les dolors passades, són aquelles sentors i aquelles imatges
resplandentes, són les beneites llàgrimes que disposaren el meu cor per a una
vida nova. ¡Liues! ¡liues! ¡liues!. S’acosta la diada de Sant Cornelis i heu de
morir per a que les vostres despulles siguin la més opulenta ofrena de la taula
pagesa, i canti la mainada les vostres absoltes esbojarrades i us beneeixin
damunt de l’ara, amb el vi ranci de la terra.
-----------------------------------
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
