dilluns, 28 d’abril del 2014

Comentari NO Politnómic.

TREVA                                                                                                                  Setmana 18

Pensaments del gran Shakespeare:

Sempre em sento feliç, saps per què? Perquè no espero res de ningú; esperar sempre fa mal. Els problemes no són eterns, sempre tenen solució. L'única cosa important que no es resol és la mort. La vida és curta; per això, estima-la. Sigues feliç i somriu sempre.

Viu intensament i recorda:
Abans de parlar...       escolta
Abans d’escriure...     pensa
Abans de criticar...     examinat
Abans de ferir...          sent
Abans de resar...         perdona
Abans d’odiar...          estima
Abans de gastar...       guanya
Abans de rendir-te...   intenta  
ABANS DE MORIR...viu

No vull acabar aquest comentari setmanal sense expressar el meu sentit condol a la família d’en Tito Vilanova, un exemple d’anar pel món amb senzillesa i bon fer. Un gran empordanès que va començar al món del futbol amb els equips infantils de la Unió Esportiva Figueres, com ens demostra la fitxa que ens va ensenyar al Facebook en Carles Lloveras. Descansa en pau; el món t’ha reconegut com una bona persona. Et mereixies aquest reconeixement!



dimarts, 22 d’abril del 2014

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 22 d'abril de 2014

SANT JORDI I ELS LLIBRES DE L’ALT EMPORDÀ

Un any més, als voltants  de Sant Jordi, em permeto recomanar alguns dels llibres que he llegit l’any 2013. Com sempre, repeteixo que no hi són tots, i que són els que més m’han agradat. L’ordre no implica cap preferència.

Interessant per molts conceptes, el llibre escrit pel castelloní Salvador Famoso i Arnau amb el títol de El carrer de Sant Francesc de Castelló d’Empúries i el seu entorn.  Dividit en dues parts, en la primera ens explica el desenvolupament de les primeres edificacions d’un indret de la vila i en la segona part els esdeveniments ocorreguts en el mateix lloc durant els segles XVIII i XIX. Un gran treball, molt ben documentat, per conèixer més a fons la història d’un dels municipis importants de la nostra comarca.

Un gran llibre és La Memòria persistent, història de la pintura a Figueres 1892-1960, escrit per Mariona Seguranyes dintre de la col•lecció Juncària, editat per l’Ajuntament de Figueres. Un repàs exhaustiu a les obres dels nostres artistes, amb una contraportada que reprodueix unes paraules que va escriure l’insigne Josep Puig Pujades a La Veu de l’Empordà amb motiu d’una exposició provincial de Belles Arts l’any 1928 : ”Figueres mostrà un planter esponerós d’artistes, prometedor d’un demà gloriós”.

Precisament parlant de Puig Pujades, la doctora en Comunicació Social, Anna Teixidor Colomer ens presenta el llibre Josep Puig Pujades, líder del republicanisme empordanès, una biografia del que fou el seu principal renovador i que va saber entroncar la vella tradició federal amb el catalanisme d’esquerres del primer terç del segle XX. Com ja ens té acostumats l’autora, és un documentat estudi de la figura d’un dels homes de més prestigi en el seu temps, per cert, també convuls i decisiu com l’actual. Editat per la Fundació Josep Irla.

Àfrica al cor és la biografia del capellà  missioner fill de Navata Joaquim Vallmajó i Sala, escrit per Josep Valls, en  què ens narra la vida exemplar del mossèn empordanès a la terra on va voler anar per ajudar els més desvalguts. Vallmajó va desaparèixer a Ruanda, a finals d’abril de 1994 i ningú no el va veure més ni s’ha trobat el seu cos. Si exposen nombroses opinions de periodistes, amics, familiars, companys missioners i personalitats internacionals.

També em va agradar  Els fantasmes de Dalí; una novel•la escrita per Xavier Gual, un llibre misteriós i psicològic que desvela les pors, les angoixes i els desvaris de l’insigne pintor figuerenc. Ambientat en una trama que enganxa veritats i mentides, somnis i realitat, amor i odi, tot barrejat va creant un ambient que fa que el llegeixis ràpidament. Un més dels innumerables llibres sobre la nostra figura universal.

Un centre emblemàtic de la ciutat ja té la seva història. Set-cents anys de l’hospital de Figueres ens detalla la trajectòria del principal centre de salut de la ciutat, que va ser fundat el juliol de 1313, en uns terrenys del carrer de La Jonquera donats pel matrimoni Bernat Jaume i Garsenda, que més que hospital servia d’aixopluc de les persones pobres.  Posteriorment, tres segles més tard, va passar al carrer Nou, i, quqn va ser destruït per les bombes de la Guerra Civil va anar al carrer Monturiol, fins que l’any 1956 varen començar les obres de l’emplaçament nou, que és l’actual.  La Fundació Salut Empordà va donar el nom de Bernat Jaume al centre sociosanitari annex a l'hospital.

Per acabar, i encara que l’autor no sigui figuerenc i el llibre no parli de Figueres, aquest any faré una excepció amb la novel•la Memòria d’uns ulls pintats, escrita per Lluís Llach, ja que l’autor, en l’època que cantava, va ser una icona per a les generacions d’aquells temps. I també perquè va rebre el X Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada, atorgat per l’Institut Ramon Muntaner de la nostra ciutat.

El llibre explica la història de dos nois i dues noies nascuts a Barcelona l’any 1920. Els nois, l’any 1938 han d’anar a fer la guerra, encara que un d’ells se’n salva per problemes de visió en un ull. Malgrat això, no s’escapa, una vegada acabada la confrontació bèl•lica, d’haver de fer el servei militar amb les tropes vencedores, i es veu obligat a formar part de l’escamot d’afusellament de persones que tenen la seva mateixa ideologia. La narració de la preparació d’aquest ritual d’una d’aquestes persones, estimada per ell, li provocà un daltabaix mental que l’acompanyà la resta de la seva vida. Una novel•la extraordinària d’un gran cantant que ara descobrim com un magnífic escriptor.
                                         
                                         
                                    Martí Carreras i Ginjaume
                                    President de l’Associació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà

dilluns, 21 d’abril del 2014

Comentari Politnómic (político económic)

VIDA I MORT                                                                                                            Setmana 17

El dimarts havia llegit a L’Empordà que el Divendres Sant, a dos quarts de deu, es faria una visita guiada al cementiri de Figueres, explicada pel doctor forense Narcís Bardalet, la historiadora d’art Mariona Seguranyes i l’empordanòleg Josep M Dacosta. Com que cada dia vaig a caminar uns setanta minuts i passo per davant del cementiri, vaig pensar: " mira que bé, sortiré de casa a tres quarts de nou i arribaré al cementiri quaranta minuts més tard" Sí, sí, la nit del dimecres sobre les tres de la matinada em vaig despertar amb una taquicàrdia fenomenal:el cor m’anava a 170 pulsacions, quan normalment no passo de cinquanta.

Passada una mitja hora, i mentre el doctor Josep Cucurull, veí d’escala, ens acompanyava a la meva dona i a mi a  urgències de l’hospital, una mica mort de por, vaig pensar en la visita que havia programat per el divendres al matí al i vaig dir-me: ” A veure si aniràs al cementiri sense adonar-te'n”.

Afortunadament, els serveis mèdics funcionen amb eficàcia i eficiència, i passades cinc hores, a les vuit del matí del dijous vaig tornar a casa amb la recomanació que durant uns dies no em cansés massa i que, per tant, moderés el caminar. Així que el divendres, a un quart de deu, vaig agafar el cotxe i cap al cementiri, a escoltar les explicacions dels tres comunicadors. Érem una trentena de persones, que vam sortir totalment contentes  desprès de més de tres hores que ens varen dedicar els  ponents.

Si he dir la veritat, i imitant El matí de Catalunya Ràdio en què cada dia fan “el tall de la tertúlia”, és a dir el que ha sobresortit més, em quedo amb la frase del doctor Bardalet, que va dir: “La millor manera de morir és a casa, sense dolor i acompanyat”. Gràcies, Narcís Bardalet, Mariona Seguranyes  i Josep M Dacosta, ens vàreu fer passar un matí ben didàctic i profitós. Per molts anys i... salut!



dilluns, 14 d’abril del 2014

Comentari Politnómic (político - económic)

PERSONES MEDIÀTIQUES                                                                                          Setmana 16

Que els futbolistes i els entrenadors dels principals equips de futbol del món són persones mediàtiques, penso que tothom hi deu estar d’acord. Com sigui que les compareixences davant els mitjans de comunicació, abans i desprès dels partits són continues, crec que farien bé de mirar el que diuen i com ho diuen. Arran del partit de tornada dels quarts de final de la Champions entre l’Atlético de Madrid i el Barça, vaig llegir unes manifestacions del mister de l’equip madrileny, que, preguntat la vigília del partit sobre la pressió que tenien els jugadors dels dos equips va contestar “no crec que tinguin cap pressió. Pressió tenen els que no poden portar diners a casa per donar menjar als seus fills. Nosaltres tenim una gran responsabilitat”. Em van semblar unes manifestacions ben assenyades.

Per això he trobat totalment desencertades i. fins i tot, ratllen l’obscenitat les que va fer, segons La Vanguardia, el dia onze, l’entrenador del Barça: “És summament difícil viure essent Messi; pateix crítiques desmesurades”. Deixo a part les manifestacions que puguin fer els protagonistes instants després dels partits, amb les pulsacions encara a cent cinquanta. Parlem de paraules pronunciades, les de l’entrenador del Barça, quaranta-vuit hores després del partit.

Quan tanta i tanta gent es fot literalment de gana o té vertaderes dificultats per anar tirant, dir que a un noi de vint-i-sis anys, supermilionari, del qual la darrera cosa que s’ha sabut és que s’ha comprat una mansió impressionant  a Itàlia, li és summament difícil viure, és per pensar que aquest món actual està malalt de debò.

Per tant, i acabo, compte amb que és di!u. El Cholo Simeone va guanyar el  Tata Martino no només en el terreny de joc, sinó en seny. Curiosament tots dos són argentins, igual que Leo Messi i també com el Sant Pare. Gran país, l'Argentina!




dilluns, 7 d’abril del 2014

Comentari Politnómic (político - econòmic)

FC BARCELONA                                                                                                           Setmana 15

Aquesta setmana direm quatre cosetes sobre el FC Barcelona, ja que ha tingut protagonisme extra. Ens referim al càstig que li ha infligit la FIFA per desobeir algunes normes sobre els fixatges de jugadors menors d’edat i que gairebé tothom ha trobat desmesurat. No la quantitat de multa, crec que uns 380.000 €, sinó la prohibició de fitxar al mercat internacional durant el període d’estiu, i a l’hivern del 2014/15. A mi em sembla que la FIFA ha tocat la part que més pot doldre al Club, perquè la multa, per grossa que sigui, s’acaba pagant i aquí pau i desprès gloria. En canvi no poder fitxar ja dol més.

Penso que el mal del Barça és força comú i semblant amb al mal d’altres clubs poderosos i és la prepotència. Com que econòmicament podem, ho fem. Tres quarts del mateix amb el fitxatge del brasiler Neymar.

Al final per acabar pagant i haver d’anar als jutjats. I del tema de La Masia no crec que ningú tingui cap dubte que els joves que acullen són tractats amb tota mena de consideració i respecte, i que se'ls proporciona els estudis reglats corresponents. Fins i tot diré, per la gent de fora de Catalunya, que alguna vegada han dit que les escoles catalanes són un viver de catalanistes, que en aquest cas no deu ser així,  ja que rarament he vist un jugador nascut fora de Catalunya que parli en català. En tenim casos actuals com en Leo Messi o l’Andrés Iniesta i algun altre de fa més temps, com en Guillermo Amor, i mai  han tingut cap problema.

Cal, en el futbol com en tot, una mica més de modèstia. Complir les disposicions, encara que les considerem injustes, és imprescindible. I si es creu que és una llei perjudicial per als jugadors o futurs jugadors, s'ha de treballar per canviar-la. En cas contrari, ja veiem com es respira. Ara el Barça recorrerà contra la sanció, i segurament li serà rebaixat el càstig. Però haurà estat un avís. No val a badar!