dimarts, 30 d’abril de 2019

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat a l'Empordà del 30 d'abril del 20o19


 L’ART DE COMUNICAR

Parlar o escriure per comunicar és més difícil del que sembla. En aquests temps que estem passant, en plena doble campanya electoral, l’allau d’informació que fàcilment deriva en desinformació, crec que és excessiva. Si als mitjans tradicionals de la premsa escrita, la ràdio i la televisió hi afegim les xarxes socials ens adonarem ràpidament que la verborrea, oral o escrita, és exuberant. Ja ho diuen: “poques paraules i ben dites,”.

Sóc un fan de diversos escriptors o periodistes que procuren ser breus i concisos en les  informacions. Per a mi, el que talla el bacallà en aquest sentit és el mestre Joaquim Maria Puyal que a les 8,30 de cada matí de dilluns a divendres i a Catalunya Ràdio té un espai titulat “La mirada d’en Puyal”, en el qual durant no més de quatre minuts ens fa una detallada explicació del tema que ha escollit. Considero que és molt difícil sintetitzar en tant poc temps el que es vol dir, però crec que és la manera com s’ha de fer. Un altre dels que m’agrada com escriu i que d’una banalitat en fa un article interessant és l’escriptor Quim Monzó, que escriu amb una mena de sornegueria empordanesa que m’encanta i que se li deu haver encomanat de les seves llargues estades a Maçanet de Cabrenys.

Penso també que un dels èxits del Twitter va ser que només es poguessin fer servir 140 caràcters, encara que ara s’admeten “tuïts” de fins a 280, que segons he llegit gairebé ningú esgota totalment. He de dir que en la darrera entrega del lliurament de distincions Ciutat de Figueres, em va agradar molt el discurs del figuerenc Dídac Lee, que va explicar moltes coses amb poques paraules, en contraposició d’altres que van parlar més estona i van dir menys coses interessants. No sé qui és que va dir que preparar un discurs de dues hores es podia fer en menys temps que preparar una discurs de deu minuts, el qual era molt més laboriós.

Imagino els discursos que feia el dirigent cubà Fidel Castro, que duraven unes sis o set hores. El cansament i l’avorriment devia ser generalitzat. Amb el meu recordat i enyorat amic Narcís Oliveres n’havíem parlat sovint i jo li preguntava si el posava nerviós que quan feia una conferència els de la fila de davant es miressin contiuament el rellotge. Deia que sí, però que encara el feia patir més que, a més de mirar el rellotge de polsera, s’espolsessin el canell per comprovar que el rellotge no estava parat. Va ser ell que em va explicar que en els seus discursos procurava no passar d’una hora, ja que havia sentit a dir que la Montserrat Vayreda deia que el que parlava més temps era perquè volia demostrar que sabia molt d’aquell tema i que podia ser catalogat de presumptuós.

Tornant al començament i al tema de les eleccions, llegeixo a La Vanguardia que Facebook posarà en marxa un equip per detectar “notícies falses” (ells ho escriuen en anglès, però jo em resisteixo a fer-ho) i augmentar els controls. Molt bé, ja convé, perquè també ens assabenta que el 86 % d’espanyols usuaris de les xarxes tenen dificultats per diferenciar el que és mentida del que és real en aquests canals, i que som els europeus que més creuen les falòrnies. Vist aquest panorama, a veure si  tenen raó els que diuen que potser caldria alguna cosa més que ser major d’edat per tenir dret a vot. Ja sé que això no és gaire democràtic, però si tanta gent té problemes per saber si les coses són veritat o mentida, cal suposar que a l’hora de votar els deu passar el mateix i després ens sorprenem de segons quins resultats.

En fi, repeteixo, les coses com més clares i entenedores millor. I no massa llargues.
Que tinguem sort !

Martí Carreras Ginjaume.
Articulista