dilluns, 31 d’octubre del 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 44 ELECCIONS

D’aquí a poc dies comença oficialment la campanya electoral que durarà fins a la mitja nit del divendres dia 18, l’endemà tocarà reflexionar (voleu dir que no està tot ja reflexionat?) i el dia 20, precisament el dia del 36è aniversari de la mort del General Franco, que no era gaire amic d’eleccions, anirem a votar.

Durant una quinzena de dies escoltarem els candidats i serà interessant el que diguin ja que, teòricament, els que guanyin les eleccions seran els que ens han de treure d’aquest atzucac en què estem ficats, en bona part perquè els que han governat fins ara no han sabut fer més bé les coses.

Sembla, segons els sondejos i les opinions dels qui hi entenen, que el principal partit de l’oposició en els darrers anys, el Partit Popular, té totes les de guanyar. La qüestió és saber si ho farà per majoria absoluta (la meitat més un dels 350 diputats) o si necessitarà ajuda d’altres partits.

Penso que les majories absolutes no són beneficioses pels països i, fins i tot, tampoc pels partits que les aconsegueixen, ja que la responsabilitat és molt gran i són un contra tots els altres; també perquè la societat no és unicolor, sinó multicolor. I, a més a més,encara que sigui inconscientment, es pot caure en una dictadura de la majoria.

En tot cas, una altre incògnita és saber si el percentatge de participació continuarà davallant. Les persones grans sí que anirem a votar perquè sabem què vàrem passar molts anys sense poder fer-ho. I els joves haurien de tenir-ho en compte.Que hi hagi sort!
----

dilluns, 24 d’octubre del 2011

L'EDAT NO COMPTE!...O SÍ? Setmana 43 LA PAGA DE NADAL

La secció diària de La Vanguardia del 9 octubre, “ Pel forat del Pany”, comentava la decisió del president Mas de suprimir les pagues extres de Nadal dels polítics i alts càrrecs del Govern i explicava el cas del portaveu, Francesc Homs, que pensava comprar-se una bicicleta amb l’ingrés extra i acabava dient que hauria de recórrer a l’extra de la seva dona que no treballa al sector públic. No tinc res contra el Sr. Homs, al contrari, em sembla una persona assenyada i que s’explica molt correctament, no com d’altres.
No sé si agafar-me l’escrit en broma, encara que el diari esmentat no és gaire aficionat a gastar brometes i a escriure per fer riure. Perquè de riure seria, si no fos que moltes persones tenen vertaderes dificultats per arribar a final de mes. Ja vaig dir la setmana passada que em semblava bé aquesta mesura. Però això no vol dir que considerem que fan un sacrifici enorme. Que provin els del Govern, i altres càrrecs, de passar amb els 1000 euros al mes que és el que cobren molts treballadors, o als 600 o menys que cobren moltes persones jubilades.

Per tant, poca conyeta amb les coses de menjar, que el temps no està per fer bromes o jocs de paraules. Està bé l’humor, però sense ferir susceptibilitats. Almenys és el que penso en aquests temps en què cada dia que passa sembla pitjor que el dia abans i millor que l’endemà.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

L'EDAT NO COMPTE!.....O SI? Setmana 42 ECONOMIA

Qualsevol persona que llegeixi els diaris i segueixi una mica les tertúlies dels mitjans de comunicació audiovisuals haurà notat que des de fa força temps les notícies econòmiques estan a l’ordre del dia. Retallades per aquí, retallades per allà, cada dia que passa anem veient coses noves. Sembla que el gruix fort de les mesures d’estalvi ha tocat el Departament de Salut. El conseller del ram, l’honorable senyor Boi Ruiz, va tenir un mal començament en manifestar, en una de les seves primeres sortides als mitjans, que les persones que poguessin s’afiliessin a una mútua. Amb el pas dels dies ha aconseguit tenir una bona part dels professionals de la sanitat en peu de guerra.

Segurament que tenim una medicina pública de primer nivell, lloada, no només a l’Estat espanyol, sinó a la resta del món. I això és car, molt car. Renunciar a tot el ventall de prestacions sanitàries es farà dur, però demanar als metges que es rebaixin part del seus sous em sembla injust.

Només un exemple: vaig ser operat al Trueta de Girona aviat farà cinc anys, a cort obert. L’operació va durar de les tres de la tarda a les nou del vespre. Els mateixos metges havien intervingut un altre pacient a les vuit del matí i acabat a la dues de la tarda. La nostra vida depenia d’ells. A aquests professionals se’ls hi ha de rebaixar el sou? Pensem-hi una estona!

Fa pocs dies el Molt Honorable President Artur Mas va anunciar que els integrants del Govern i alts funcionaris de la Generalitat no cobrarien aquest Nadal la paga extra. És una mesura que trobo adequada, per l’exemplaritat que demostra i que tantes vegades hem demanat als polítics. Si això és un començament, anirem bé!

-----------------------------

dilluns, 10 d’octubre del 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SÍ?

Setmana 41 MÉS QUE UN CLUB

El dia de Santa Mercè el FC Barcelona va celebrar Assemblea de Socis i entre els assumptes a tractar hi havia la ratificació de l’acord amb la Qatar Foundation per lluir durant 5 anys i mig la seva publicitat a la samarreta del primer equip de futbol, amb una compensació total de poc més de 170 milions d’euros.

El vicepresident de l’àrea econòmica va defensar molt bé la decisió de la Junta i va fer una exposició detallada del país, obviant, naturalment, aspectes no massa clars del seu funcionament, Sí, va quedar clar, que no era una democràcia, però va posar exemples d’altres països amb els quals hi tenim relacions i tampoc ho són.

La majoria dels socis/es que hi varen intervenir van manifestar el seu punt de vista, majoritàriament a favor del contracte, adduint la necessitat de buscar finançament.
Posada a votació la proposta de la Junta va ser aprovada per golejada.

No tinc res a dir de la decisió sobirana dels socis/es, però no em puc estar de manifestar que potser un club que vol ser més que un club s’ha hauria de diferenciar dels altres per detalls com no basar-ho tot en aquest carrusel de milionades que no ens pot portar a res de bo.

Les altres dues decisions, una, la de no fumar al camp em sembla perfecte i la de la grada d’animació jove també, sempre que es controlin els violents.

Visca el Barça!

divendres, 7 d’octubre del 2011

PARLAMENT AL TEATRE EL JARDÍ - DIA INTERNACIONAL DE LA GENT GRAN -6-10.2011

Bona tarda. En nom de les companyes i companys del Consell Municipal de la Gent Gran moltes gràcies per venir aquesta tarda a celebrar el Dia Internacional de la Gent Gran, que, com sabeu,  és el 1er d’octubre, i que,  per necessitats del Teatre us oferim avui.

També, com cada any, el dilluns dia 3, els components del Consell de la GGCat varem anar al Parlament per presentar a la Presidència i als portaveus de tots els grups parlamentaris, una sèrie de reivindicacions, resumides en tres ponències.

Em plau llegir-vos una part de la ponència que tracta de la participació de la Gent Gran, en la qual vàrem  dir coses com aquestes:

1. Demanem que el Govern de Catalunya segueixi treballant per promoure la participació de la gent gran, a tots els nivells, ajudant a superar les dificultats existents que obstaculitzin aquesta participació.

2. Demanem als ajuntaments que encara no en tinguin  que creïn una regidoria amb competències de la gent gran –tal com en tenen per al jovent–, a fi de promoure la seva visibilitat i participació en l’àmbit local.

3. Reivindiquem que es creïn més consells consultius de la gent gran, a tots els àmbits de la vida pública, i que els municipis de més de 20.000 habitants creïn el Consell Municipal de la Gent Gran. Les seves decisions haurien de ser vinculants i caldria revisar el decret de la seva creació i les normes de funcionament intern, per tal que pugui donar resposta a la nova realitat.

4. Demanem als partits polítics que replantegin l’escassíssima funció política que donen a les persones grans. Si les llistes electorals tenen en compte la paritat de gènere, estaria bé que també tinguessin en compte la presència de persones grans en les candidatures, en llocs electius.

5. Demanem un impuls a la formació de la gent gran, a la formació continuada més enllà de la vida laboral, perquè no vivim per treballar, sinó que treballem, i ens jubilem, per viure amb la màxima dignitat i autonomia possibles. Aquest impuls ha d’anar dirigit a les aules de la gent gran, als cursos de formació continuada, als cursos universitaris, a l’ús de les noves tecnologies, als grups de lectura, etc.

6. Exigim que la mateixa gent gran assumeixi totalment la direcció i la gestió dels seus centres i casals. Això no exclou que calgui comptar amb el suport econòmic suficient de les institucions i garantint que els equips de suport professional s’ubiquin ens les unitats de direcció adequades.

7. Reivindiquem que es faci difusió de la legislació referent al document de voluntats mèdiques anticipades, on es tingui en compte la voluntat del malalt irreversible a l’hora de decidir sobre les condicions de la seva mort digna.

En aquests temps d’incertesa en què sembla que cada dia sigui pitjor que el dia abans, volem oferir-vos aquesta tarda musical i dir-vos que continuarem treballant per millorar les condicions de vida de les persones grans, sobretot de les més necessitades.

Amb el desig que passeu una bona estona us reitero el nostre agraïment per la vostra participació.

Moltes gràcies.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

L'EDAT NO COMPTE! ...O SI? - .SETMANA 40 ...Y MÉS LLIBRES

La setmana 37 explicava que havia acabat el mes d’agost amb la lectura del llibre Amor i Guerra, en el qual, durant força pàgines es parlava de fets ocorreguts a Figueres, a finals de la guerra civil espanyola.

Curiosament, el primer llibre que he llegit el mes de setembre també parlava de Figueres. El seu títol és La llista i penso que la seva autora, Laia Fàbregas, coneix bé la nostra ciutat ja que explica que el protagonista, un extremeny exiliat a Holanda els anys 60, ve amb la dona i tres fills a viure-hi. El trasllat és recomanat pel metge de la seva dona, que li aconsella anar a un lloc en què el clima sigui més agradable que el d’Holanda. L’home troba feina a la botiga d’electrodomèstics de la “Plaza del Comercio”, que segurament es refereix a la botiga de l’acreditada casa Brunet que tenia el seu establiment on avui és Plaça del Grà, cantonada amb el carrer Esperança. Escullen Figueres perquè s’han assabentat que hi ha inaugurat un museu el pintor Salvador Dalí, i la dona, que també pinta, li interessa molt. Menciona també, que més tard, quan les coses sembla que funcionen més be, es compren un pis al carrer Moreria.

Que la nostra comarca agrada a la gent de Barcelona és cosa sabuda i sempre és agradable que la ciutat on un ha nascut i viscut tola la vida surti en un llibre d’autors, en aquests dos casos, autores, que no en són originàries i que hi reflecteixen un ambient agradable. Gràcies a ambdues!

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al setmanari l'Empordà del dia 4 d'octubre de 2011

LLEI DE LA DEPENDÈNCIA
Els dies, les setmanes, els mesos i els anys passen amb una rapidesa extraordinària. Ja fa més de quatre anys de l’anomenada llei de la dependència. Es tracte de la llei 39/2006 del 14 desembre, que va entrar en vigor el gener del 2007, encara que els primers registres no es varen poder fer fins al mes de maig.

Aquesta llei universal contempla el seu desenvolupament en nou anys, és a dir, del 2007 al 2015, ambdós inclosos. En aquests quatre anys transcorreguts ha fet córrer rius de tinta, ja que la seva aplicació no ha estat tan àgil i clara com es mereixia donada la gran importància i rellevància que s’hi va donar des del començament de la tramitació Els retardaments en l’aplicació dels PIA (Programa Individual d’Atenció) ha provocat incomptables reclamacions. Malgrat tot, continuo pensant que és una bona llei, que s’ha trobat enmig d’aquest període de crisi tan sagnant que encara ha fet retardar més la correcta tramitació.

El passat mes de maig, el Ministeri de Sanitat, Política Social e Igualtat, a través de la secretaria general de Política Social i Consum i la directora general de l’IMSERSO, ha publicat les estadístiques compreses entre gener de 2007 i desembre de 2010.

Una de les principals conclusions és que quatre de cada cinc persones reconegudes com a grans dependents (valorades en Grau III) reben ja les prestacions del SAAD (Sistema d’Autonomia i Atenció a la Dependència), a què tenen dret. La financiació per part de l’Estat ha estat de 5.400.000.000 d’euros, en números rodons. En la financiació intervenen també, en quantitats importants les comunitats autònomes i els ajuntaments El nombre total de persones que reben prestació són: 386.000 amb qualificació de grans dependents (Grau III) i 282.300 de dependents severs (Grau II)

Les persones beneficiàries de les prestacions són majoritàriament dones (el 67%), a causa de la seva major esperança de vida. Però, si analitzem per trams d’edat, hi ha més homes que dones en tots el grups fins als 80 anys. De fet, el 64% de les dones beneficiàries tenen més de 80 anys; en canvi, entre els homes són menys de la meitat els més grans de 80 anys (41%). Entre les persones majors de 80 anys en situació de dependència que tenen dret a una prestació, el 76% ja la reben.

Com hem dit en altres ocasions, aquesta llei no és en exclusiva per a persones grans, però sí que són grans la majoria dels seus beneficiaris. A l’altre extrem d’edats podem dir que fins a finals del 2010 els menors de 3 anys amb dret a prestació sumaven gairebé 2.500, amb un 55% de nens i un 45 % de nenes i que la majoria tenen una valoració de gran dependència (Grau III ).

En el que fa referència a l’instrument de valoració, a la majoria de persones en situació de dependència (57%) se’ls ha aplicat el barem de valoració de discapacitat física, i a la resta (43%) el barem de valoració de malaltia mental o discapacitat intel•lectual. Aquest darrer barem és més freqüent en els grans dependents (Grau III). La major part de les persones beneficiàries (més de 260.000, el 39% del total) viuen en poblacions de més de 50.000 habitants i a prop de 200.000 viuen en entorns rurals, cosa que suposa que el 28% del total habitin en municipis de menys de 5.000 habitants; entre la població general, el percentatge de persones en municipis d’aquest tamany és menys de la meitat, el 13%. És cert que l’índex d’envelliment ès superior en el medi rural, però cal remarcar
que el SAAD ha facilitat l’accés a les prestacions a les persones que viuen en el medi rural. Quant al lloc de procedència només el 0,36% de les persones beneficiàries són estrangers (2415)

Amb data 1 de gener del 2011 es prestaven 414.000 serveis i 386.000 prestacions econòmiques, la majoria d’aquestes darreres són de cuidadors en l’àmbit familiar, el fet que demostra la voluntat de les persones grans de viure en el seu domicili, com ho especifica l’enquesta de l’IMSERSO que és el sistema escollit pel 87% de les persones grans.

Respecte als serveis d’atenció residencial es presten especialment a persones amb una elevada dependència (23% del total de persones amb Grau III Nivell 2). En canvi, entre les persones amb Grau II Nivell 1, només un 9% reben aquest servei.

Ens podríem estendre encara més sobre dades d’aquests primers quatre anys, però l’espai què disposem no ho permet. En una propera informació intentarem saber quines quantitats han aportat les comunitats autònomes i els ajuntaments i quines són les perspectives en vistes a les anunciades, a tots nivells, retallades econòmiques.


Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dissabte, 1 d’octubre del 2011

EL COMPLEX I DIVERS MÓN DE LES PERSONES GRANS - Conferéncia al Cercle Sport Figuerenc, amb motiu del Dia Internacional de la Gent Gran, 30.09.11

Tinc setanta-vuit anys i per començar he de dir que mai he donat una conferència, i avui no en serà una excepció. Sí que he parlat diverses vegades en públic, però només amb una durada d’un màxim de vint minuts. Per tant, el que faré avui serà parlar una estona més llarga procurant no avorrir massa i no cansar l’audiència. La meva xerrada es basarà en gran part en citar el que han dit diverses personalitats sobre el tema de les persones grans, o d’altres temes. Persones conegudes, i no tant conegudes, però no per això menys interessants. No m’allargaré més de cinquanta minuts i faré cas a la Sra. Montserrat Vayreda, aquí va la primera cita, que deia, segons he sentit a dir, “que el que parlava de qualsevol tema més d’una hora era perquè volia demostrar que en sabia molt i molt, és a dir, que era un erudit. I per tant, li farem cas, perquè jo, d’erudit, res de res.

Vaig entrar a formar part de les organitzacions de suport a les persones grans l’any 2002, quan la responsable del Club Sant Jordi de Caixa Catalunya ens va designar al meu amic Paco Ullastre i a mi com a representants seus al Consell Comarcal. Una mica més tard, el que llavors era conseller de Benestar Social del Consell Comarcal, el Sr. Santi Vila, ens va convidar a un grup de persones del Casal de la Gent Gran i del Club Sant Jordi a formar part de la delegació altempordanesa per assistir a les jornades finals del 4t Congrés Nacional de la Gent Gran, a Barcelona.

Per acabar aquest petit resum diré que l’any 2005 el Consell Comarcal em va designar per substituir el Sr. Narcís Oliveres i Terrades com a representant de la comarca de l’Alt Empordà al Consell de la Gent Gran de Catalunya. Per a mi, reemplaçar una personalitat com el Sr. Oliveres, ex senador, ex conseller de la Generalitat i doctor en Dret, la veritat és que em va aclaparar una mica. Com que no sabia si me’n sortiria quan hagués de parlar en públic vaig decidir matricular-me a la Universitat Oberta de Catalunya, la UOC, per cursar estudis de “Tècniques d’expressió oral i escrita”, amb resultats satisfactoris.

Ara, amb el que vàrem celebrar l’octubre de l’any passat ja han estat tres els congressos en què he participat. Penso que, amb una mica de sort, encara puc arribar al del 2014, i ja serà hora de passar el relleu, amb 81 anys complerts. Ja seré una persona gran. Encara que d’això, de a quina edat s’és gran, en parlaré més endavant.

Han passat deu anys i són moltes les reunions, jornades de treball, debats, congressos, “simposiums”, etc. en què he assistit per parlar de les persones grans i les seves problemàtiques, que són múltiples i diverses. Quan l’any 2004 vaig escriure el que pensava que seria un esporàdic article al setmanari Empordà, titulat La Gent Gran i el Segle XXI, no hagués imaginat mai que passaria a escriure-hi mensualment, ara amb el títol de “Les Persones Grans i el Segle XXI” i amb un subtítol adient amb el tema a tractar. En aquell ja llunyà 2004 vaig dir que el segle actual es caracteritzaria per ser el segle definitiu de la reivindicació de les dones i per la implicació en el conjunt de la societat de les persones grans, amb la seva acumulació de vivències i experiències.

Totes aquestes organitzacions que venim a anomenar de suport a les persones grans, tenen per missió principal ajudar els que ostenten el poder de decidir, perquè adoptin les mesures adequades a fi de propiciar el major benestar possible per a les persones grans. I les persones grans amb facultats suficients, tant físiques com psíquiques, tenim tots el deure de participar per què s’aconsegueixin.

L’esperança de vida ha anat en augment en els darrers any i més que ho continuarà fent.
La primera i definitiva conclusió a què es pot arribar en aquest sentit és que la salut és una circumstància vital en el dia a dia de les persones grans. També ho és la situació econòmica, i no ens cansarem de reivindicar que les pensions haurien de ser suficientment dignes per poder viure sense massa dificultats. Disposar d’una pensió adequada ajuda, i molt, en l’estat d’ànim. Ja sabem que els diners no garanteixen la felicitat, però com diuen, les penes amb pa son menys penes. Centrarem el discurs d’avui dividint el complex i divers món de les persones grans en dos apartats:
persones actives i persones amb poca activitat o amb dependència.

PERSONES ACTIVES

De les darreres en parlarem més endavant. Centrem-nos, doncs, ara, en les primeres, les persones actives. La tasca dels casals, associacions, clubs, esbarjos, etc és precisament allargar el primer període, per retardar el segon. Fer el que se’n diu envelliment actiu. Precisament, la Comissió Europea ha proposat que l’any 2012 sigui declarat Any Europeu de l’Envelliment Actiu. Si el Parlament Europeu i el Consell d’Europa ho accepten, crec que pot ser una passa endavant importantíssima. Només amb politiques conjuntes entre tots els països de la Unió Europea podrem fent front a l’enorme quantitat de persones grans que el vell continent anirà acumulant amb el pas dels propers anys. Es calcula que només a l’Estat espanyol, la xifra de persones majors de 80 anys, serà de 7 milions sobre l’any 2060, exactament el triple de les que hi ha actualment. En l’exposició de motius, la proposta fa esment a la darreres projeccions que va fer l’any 2008, l’Eurostat, organisme estadístic comunitari, en què indicava que Europa tindria, l’any 2060, dues persones en edat de treballar per cada persona més gran de 65 anys, mentre que la proporció actual és de quatre per una. Els estudis citats preveuen que, a partir del 2012, la població europea en edat de treballar comenci a minvar i les persones majors de 65 anys augmentin a raó de 2 milions per any, tenint en compte el baby boom posterior a la segona guerra mundial. Un altre estudi estadístic del mateix organisme revela que d’aquí a vint anys un de cada quatre europeus, és a dir, el 25%, serà major de 65 anys i que els sistemes de salut s’enfrontaran, a més a més, al repte creixent de la cronicitat de la població. Entre els projectes per pal•liar aquesta situació destaquen els de la monitarització remota de la salut, com ara la telemedicina, que aplicada a pacients crònics, en el seu domicili o amb solucions de mobilitat, integrat en un model de serveis, pot produir beneficis tant pel sistema de salut com per als pacients, facilitant la comunicació amb els seus familiars, cuidadors i professionals assistencials

Atenent a totes aquestes dades, la Comissió Europea vol que es promoguin les condicions perquè aquestes generacions segueixin més anys dins el mercat laboral i es mantinguin sanes, actives i autònomes el màxim de temps possible. Així mateix, demana que l’envelliment demogràfic no es vegi només com un pes sobre el sistema de pensions o els serveis d’atenció, sinó també com una oportunitat pel que fa a les contribucions que la gent gran pot fer a la societat i a l’economia.

La proposta també propugna l’envelliment actiu com una arma de lluita contra la pobresa i l’exclusió social de la gent gran. Segons l’estudi indicat, l’any 2008, el 19% de les persones majors de 65 anys a Europa corren risc de pobresa. És per això que, a banda de defensar l’ampliació del temps dins del mercat laboral, es vol fomentar, també, la participació de la gent gran a la societat mitjançant el voluntariat com a activitat susceptible d’ajudar-los a superar situacions d’aïllament a la vegada que permet aprofitar el seu potencial.

La proposta demana dedicar l’any 2011 a animar poders públics, interlocutors socials i organitzacions de la societat civil a comprometre’s amb l’assoliment d’objectius específics relatius a l’envelliment actiu. Aquests fets es plasmarien al futur web de l’Any Europeu, i que l’any 2012 se centraria en la posada en marxa dels compromisos adquirits, així com en la sensibilització del públic en general i la presentació dels resultats dels projectes sobre envelliment actiu finançats en el marc de les línies pressupostàries i programes existents.

Les persones grans hem de tenir l’oportunitat de poder transmetre la nostra cultura entre generacions, de poder donar opinió sobre temes d’actualitat, al marge que ens afectin o no. Per tant, malgrat estar retirats, tenim l’obligació d’anar envellint estant actius.

En el grup de persones actives hi podem incloure a totes les persones que freqüenten els centres de la gent gran i que dediquen unes hores a la gran diversitat de cursos que tenen per objecte mantenir en forma el cos i la ment. Està totalment demostrat que l’exercici físic i mental retarda l’envelliment i per això tenen tant d’èxit els cursets que s’imparteixen. Són persones que, a més a més, surten d’excursió, de viatge, amb molta empenta i ganes d’aprofitar el temps.

I no només són les classes pràctiques el que ajuda; també el contacte entre les persones. La soledat en què viuen avui dia moltes persones grans fa que sigui gairebé imprescindible aquesta relació. Aquella estona que passen parlant amb els companys i companyes, fent nous amics, produeix un benefici emocional que allunya malalties i mals de caps. Mig en broma i mig seriosament, a vegades dic que els centres de gent gran estalvien molt diners a la Seguretat Social, pels beneficis a la salut que comporten als que els freqüenten. La doctora Maria Antonia Bonany, que fins el passat mes de juny va ser regidora de Benestar Social de l’Ajuntament de Figueres, va escriure el mes de juliol del 2008 un article al setmanari Empordà, titulat “Més petons i menys pastilles per a la gent gran” en que venia a dir que és més beneficiós l’afecte i la companyia per a la salut de les persones grans, que molts medicaments. I que això ho digui una metgessa és molt d’agrair.

Si tenim en compte que avui dia gairebé el promig del període de jubilació és d’uns 15 a 20 anys, i que naturalment en aquest llarg temps hi haurà circumstàncies de tota mena, i que la soledat, com hem dit, és important, les persones poden passar períodes de depressió més o menys intensos, i, per tant, no puc estar de transcriure una part de la cèlebre Desiderata, escrit anònim, més tard atribuït a Max Ehrmann que va ser publicat sembla que l’any 1692, a la ciutat de Baltimore, de l’Estat nord-americà de Maryland. Entre moltes altres coses diu, traduït de l’anglès:

“.......Evita les persones estrepitoses i agressives que pertorben el teu esperit. Si et compares amb altres pots convertir-te en vanitós o amargar-te, ja que sempre trobaràs persones millors o pitjors que tu. Alegra’t tant pel que aconsegueixis com pels teus plans o projectes. El món està ple de males arts, però no deixis que això et cegui perquè la virtut existeix; moltes persones s’esforcen per grans ideals i la vida està plena d’heroismes. Sigues tu mateix. Especialment, no fingeixis afectes. Accepta amablement el consell dels anys, renunciant amb elegància a les coses pròpies de la joventut. Educa la fortalesa d’esperit perquè et serveixi d’escut en la desgracia sobtada. Però no t’atribolis amb imaginacions. Mols temors neixen de la fatiga i de la soledat. A part d’una saludable disciplina, sigues benèvol amb tu mateix. Ets una criatura de l’univers, igual que els arbres i les estrelles i tens dret a estar aquí. I et sembli o no clar, no dubtis de que l’univers es desenvolupa tal com ha de fer-ho.
..........Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, continua essent el nostre un magnífic món. Tingues prudència. Esforça’t a ser feliç”

Una de les maneres de combatre la soledat és participar en qualsevol mena de voluntariat. Són multituds les associacions de caràcter benèfic que necessiten persones voluntàries que vulguin ajudar-los a complir els seus fins que no són altres que procurar un major benestar per als que més ho necessitin. Les persones grans, mentre estem en plenitud de les nostres condicions físiques i psíquiques, hem de voler participar amb el conjunt de la societat i aplicar el lema original de la Rosa Maria Ymbert (e.p.r.) que va ser regidora de l’Ajuntament de Figueres que deia:“gent gran per la gent gran”.Una manera solidaria que els que puguin ajudin els més desvalguts. Penso, que la satisfacció que s’obté ajudant els que no poden és totalment gratificant.


PERSONES INACTIVES O AMB DEPENDÈNCIA

Aquesta segona part hem de tractar-la amb molta més cura, perquè és la part punyent de fer-se gran. Desafortunadament arriba un dia en què l’activitat comença a minvar, les cames flaquegen, la memòria falla més del compte, les ganes de sortir ja no són iguals, segons quines coses ens fan ànsia de fer. Anirem passant, paulatinament o amb celeritat, depèn, de l’activitat a la inactivitat o a la dependència.

Que consti que malauradament les persones amb dependència no han de ser necessàriament grans. N’hi ha, i força, de joves. Quan expliquem el contingut de la llei, vulgarment dita, de la dependència, en realitat Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència (Llei 39/2006 del 14 de desembre), que aviat ja complirà cinc anys, sempre fem esment a aquesta particularitat, però si que és veritat, i no dir-ho seria amagar el cap sota l’ala, que més del 80% de les persones a qui s’ha reconegut el dret són persones de més de 65 anys. No és la meva intenció estendre’m en les peculiaritats d’aquesta important llei universal, perquè aquí sí que hi podríem passar hores i hores, però vull dir que un servidor l’he defensada, per creure que, malgrat les seves importants deficiències, marca un camí per a la protecció de les persones més febles. Entrada en vigor a partir del maig del 2007, amb recorregut d’aplicació fins al 2015, ha agafat de ple els anys de crisi angoixant que portem des de l’any 2008. La correcta aplicació del seu contingut i del seu reglament en què han d’ intervenir tres administracions: la local, l’autonòmica i la de l’Estat, dificulta també les coses.

Sense cap mena de dubte el tema de l’atenció a les persones que necessiten ajuda és el que ens ocupa més temps en les sessions plenàries del Consell de la Gent Gran de Catalunya. M’agradaria parlar una mica d’un estudi fet l’any passat sobre diferents models de residències.

Fa uns mesos que l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) va encarregar a un grup d’experts en temes gerontològics que fessin un estudi sobre un nou model de residències per a gent gran. Les reunions i deliberacions han durat força temps, però, com que tot arriba, finalment ha vist la llum amb el títol de “Cap a un nou model d’atenció residencial”, una mena de resolució que es considera com a primera part, anomenada document 1.

L’estudi, coordinat per l’Institut Català de l’Envelliment de la UAB, consta de més de 60 pàgines i ha estat distribuït en llengua castellana pels Consells de la Gent Gran de l’Estat espanyol.

Naturalment que el temps de què disposem només permet un resum del seu contingut, però sí que intentaré explicar les idees bàsiques que es considera que han de tenir les residències futures. I aprofito per dir que és un tema que també ha d’interessar a les persones que actualment tenen sobre els 30/35 anys i que, d’aquí a 50 anys, l’any 2060, hauran arribat als 80/85 anys.

Actualment tenim, sobre una població de poc més de 45.300.000 habitants, un total de 2.300.000 persones que tenen més de 79 anys. D’aquí a 50 anys, amb una població estimada de poc més de 52.500.000 habitants, arribarem a 6.900.000 octogenaris. És a dir, amb un augment en xifres absolutes de 7.200.000 habitants, exactament la meitat d’aquest augment, 3.600.000, seran persones de més de 79 anys.

Observin, doncs, que, mentre la població d’Espanya en els propers 50 anys tindrà un augment percentual del 16%, el percentatge d’aquest augment dels de 80 i més anys serà del 200%. Xifres que no em negaran són vertaderament espectaculars. I davant d’aquest panorama és indubtable que cal preparar-se i adoptar les mesures adients, amb temps suficient.

El total de persones grans ingressades en centres residencials, l’any 2008, era de 324.138 distribuïdes en 5.128 centres, més 9.576 en altres sistemes alternatius d’allotjament com pisos tutelats, llars, apartaments, etc. Aquestes xifres representen el 4,37% del total de persones de més de 65 anys, amb quantitats pràcticament iguals entre centres privats i públics, encara que, mínimament, hi ha més places privades. Els diferents apartats de l’estudi són: .

En la introducció s’explica que en els països desenvolupats l’esperança de vida ha anat augmentant progressivament i en alguns, cas d’Espanya, ha anat acompanyat d’una disminució de la natalitat que, al capdavall, ha representat un envelliment de la població. Continua dient que actualment s’està en procés d’adaptació a la Llei 39/2006 del 14 de desembre, de promoció a l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant, de cuidadors no professionals. Ara entrem aquí en un debat amb què altres països dels nostre entorn ja fa algun temps que s’han trobat.

Els objectius són definir un nou model d’atenció residencial que tingui per eix principal
la qualitat de vida i la qualitat d’atenció a les persones i elaboració d’un document de consens sobre aquest nou model d’atenció residencial amb la participació d’un grup d’experts/es

Com a metodologia s’ha fet una revisió de la bibliografia existent sobre els temes d’atenció a les persones grans, sobretot en les residències, i que els idiomes en què hagin estat escrits siguin el castellà, el català, l’anglès i el francès i de la zona geogràfica dels països que parlen aquestes llengües. Malgrat tot, també s’hi han inclòs documents externs a aquests contextos per considerar que podrien aportar coneixements útils per aclarir conceptes.

En el cas d’Espanya, no és fins a l’arribada de la democràcia, l’any 1978, que l’assistència residencial inicia la seva expansió. Durant l’època franquista les persones grans estaven en els anomenats asils, que eren centres amb una visió paternalista i amb usuaris autònoms. Actualment, les residències han diversificat els seus serveis, així com el perfil de les persones ateses. Malgrat que de sempre s’ha definit d’una manera vaga el model general d’estructura i organització dels centres, no ha estat fins a l’arribada de la Llei 39/2006 (anomenada de la dependència) que no s’han establert les bases per a la creació d’un model homogeni en tot el territori espanyol, basades en els principis d’universalitat, d’equitat i accessibilitat, desenvolupant un model d’atenció integral al ciutadà. I que, molt resumides, es concreten en:

Accedir en condicions iguals a les prestacions i els serveis previstos en la Llei.
Gaudir dels drets humans i llibertats fonamentals respectant la seva llibertat i intimitat.
Respectar la confidencialitat en la recollida i tractament de les dades.
Participar en la formulació i aplicació de les polítiques que afecten el seu benestar.
Decidir sobre la tutela de la seva persona i béns.
Decidir lliurament sobre l’ ingrés en un centre residencial.
Exercir de ple els seus drets jurisdiccionals i patrimonials.
Dret a la igualtat d’oportunitats i no discriminació de cap mena.
Dret a no sofrir discriminació per raó d’orientació o identitat sexual.

Van ser escollits els països de França, Alemanya i Gran Bretanya, pel seu pes específic en el context de la Unió Europea, i s’hi van afegir Dinamarca i Suècia, que són dos referents de països que han aprofundit més en l’estat del benestar. L’estudi es basa a fer un repàs de les diferents formes d’enfocar els temes residencials i destaca que en els països nòrdics l’atenció ès molt més completa que als altres països estudiats. L’esforç econòmic que fan en serveis socials és netament superior al d’altres i és rellevant el pes en el finançament que tenen els ajuntaments, que repercuteix en un millor funcionament general de les residències, que s’anomenen de diferent manera segons els serveis que faciliten.

Com a proposta del model espanyol l’eix central de les diferències entre l’actual sistema espanyol i el dels països estudiats recau en l’atenció centrada en les persones. Encara que en bona part de les nostres residències ja ofereixen als seus usuaris una atenció que té com a finalitat millorar la qualitat de vida dels usuaris, cal avançar més en aquest aspecte fins a arribar que la persona sigui el vertader eix de l’atenció. Es tracta, doncs, de reconèixer el dret a la individualitat i particularitat de cada persona. La implicació d’aquest model, a més de significar un canvi del rol de les persones assistides, també significa canvis en els professionals, ja que aquests han d’orientar i assessorar la persona resident però no decidir per ella. És una nova concepció que ha de garantir el dret de les persones grans sobre el seu dia a dia i rebre una atenció segons les seves preferències, a més de la promoció de l’autonomia i independència per arribar a la finalitat última, que és aconseguir una bona qualitat de vida dels residents.

La transició del domicili actual al centre residencial és important, ja que el paper que l’habitatge exerceix en el procés vital de les persones no es té gaire en compte i se subestimen les implicacions emocionals que es desenvolupen, i és per això que el fet d’haver de sortir de casa representa una ruptura amb un espai de protecció, d’il•lusió, de tenir, de ser. Per aquests motius moltes persones grans prefereixen morir a casa, encara que aquesta no estigui en condicions idònies, que traslladar-se a una residència o anar a viure amb els fills. És molt important que el procés de canvi es faci de manera que la persona gran tingui molta informació, ja que cal tenir en compte que passarà de viure en un ambient familiar a un altre de comunitari. El moment d’ingrés pot ser crucial i és important que la persona disposi d’activitats per adaptar-se i integrar-se amb facilitat.

L’interès per la qualitat de vida en les residències ha estat matèria present des de fa temps. La concepció bàsica són els aspectes objectius i subjectius del benestar. La salut, les amistats, la companyonia influeixen en l’estat d’ànim i en concret a sentir-se més o menys content de la vida que les persones porten. Segons la definició que fa l’OMS (Organització Mundial de la Salut) la qualitat de vida consta d’elements tangibles i materials i d’altres d’immaterials i intangibles. Per tant, podríem dir que la qualitat de vida és la possibilitat de satisfer les necessitats i aspiracions materials i la capacitat d’adaptació a les circumstàncies que constrenyen les condicions de vida. Aquestes són les conclusions, resumides “grosso modo” de la comissió d’experts en temes de gerontologia.

També hi ha noves veus que hi prenen part. Per exemple la del meu company en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, representant de la comarca del Maresme, Josep Aracil, que també és President de una associació anomenada “ Eurosènior” que diu en un article titulat: Una mirada al futur, coses com aquestes:
....pot semblar massa agosarat afirmar, d’una manera intuïtiva, que una societat envellida i el capitalisme són incompatibles. Simplement perquè el capitalisme difícilment podrà acceptar l’existència d’un grup parasitari, no productiu, que pot acabar representant una tercera part de la població. De moment ja està desmuntant l’estat del benestar, quines conseqüències més negatives afectaran sobre tot a l’envelliment. També és necessari posar en evidència l’actual model majoritari hoteler de residències geriàtriques, que conceptualment atempta contra la dignitat humans en convertir-les en el negoci dels vells. Es pot veure a la nostra pàgina: www.eurosenior.es/residencies.

En una societat envellida, es compta amb un exèrcit de reserva format per una quarta part de la població, que conserva el seu cervell infrautilitzat, que tot i no envellir, es pot deteriorar si no s’usa. Per als sèniors utilitzar el seu cervell es converteix en una qüestió de supervivència, encara que aquesta necessitat vital no sigui reconeguda. La saviesa dels anys i la radicalitat dels sèniors, en major o menor grau, pressuposen les seves característiques més significatives, les quals poden servir per assignar-los un possible paper històric, de promotors logístics de canvis socials, que necessita per ser assumit com a condició necessària i imprescindible, que aquesta hipòtesi històrica sigui divulgada i coneguda, motiu pel qual la comunicació es converteix en una assignatura pendent. En aquest punt el nostre plantejament és el de joves i sèniors en acció, en el qual aquests darrers es poden constituir com a poder sènior , actuant com a grup d’influència, utilitzant la força dels seus vots.

El company Aracil s’extent molt més en aquest article, però ara i aquí no m’hi allargaré. Qui estigui interessat en el seu contingut complet pot visitar el www indicat o demanar-me’l a mi que gustosament li faré arribar.

Un altre personatge de qui ens poden interessar les opinions és l’escriptor empordanès Josep Pla. En paraules d’una de les persones que més el van tractar essent ja gran, en Josep Valls i Grau, autor de diversos llibres sobre el considerat millor prosista català, deia, en Josep Valls, que el “Sr. Pla no portava gaire be això de la vellesa”

Paraules de l’escriptor de Llofriu:

“Fer-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura, però una caricatura no solament del que s’és, sinó (i sobretot) del que s’ha estat. La vida és un esforç per fer-nos a l'aspecte que tenim quan som vells.

La vellesa és per treballar i la joventut per”disfrutar”. Com que fatalment ens hem de fer vells, si més no hi ha l’esperança que la vellesa ens reportarà l’esmorteïment de les passions. A seixanta anys, la força física relacionada amb la sensualitat sofreix una minva natural —cosa que no vol pas dir que la passió desaparegui, ni de bon tros—. Només passa que la sensualitat es desplaça cap a la imaginació i al cervell. La vellesa, que acosta cap a la mort, sovint incita a llançar-se abrivadament sobre els darrers fruits de la vida, que, pel fet de ser els darrers, són els més importants. Per això els vells estan sempre disposats a fer alguna bestiesa, amb una brusca eliminació del sentit del ridícul. Tots hem conegut persones discretíssimes, que a l’època de la força no havien allargat més el braç que la màniga, i que arribats a vells han fet una atzagaiada escandalosa, de conseqüències fenomenals. En aquesta edat, doncs, les passions són més perilloses que en qualsevol altre moment, i si s’ha de treballar de vell és per prevenir-les al màxim.

Quan constato com es van emblanquint de cabells les persones del meu temps, tinc una gran sorpresa i al mateix temps una invencible tendència a suposar que aquest no és el meu cas. Davant meu, els altres deuen pensar el mateix. Sembla mentida que els anys ens facin tornar tan poca-soltes... però és a base d’aquestes ficcions que hom va arribant, inconscientment, a la fi de la vida”.

En els seus textos hi trobem algunes altres consideracions sobre la vellesa, que per no allargar-me massa passarem de llarg.

Ara, i ja per anar acabant em centraré en el parlament que vaig fer el 4 de maig amb motiu del reconeixement que fa l’Ajuntament de Figueres a les persones que compleixen 90 anys. Em preguntava quan es pot considerar que una persona és gran, i deia:

Que aquesta pregunta segurament era de més bon contestar l’any 1921 quan van néixer el centenar llarg de dones i homes, més dones que homes, que homenatgem en la diada festiva de la Santa Creu dedicada a la gent gran.

Actualment amb l’esperança de vida molt més llarga que a començaments del segle passat, la pregunta és més complexa. Els conceptes han canviat molt al llarg dels anys.

El que no ha canviat, segons l’escriptora i col•laboradora de La Vanguardia, Laura Freixas, és que a la joventut mai pensem que deixarem de ser joves, ja que tal com deia Trotsky “la vellesa és el més inesperat que li pot passar al ésser humà”. No només ignorem que ens anirem fent grans, (com si els vells ho fossin de naixement) sinó que ignorem com. Pensem que envellir consisteix en arrugar-se, encongir-se, tenir terrabastades de salut. Per descomptat que és això, però també moltes coses més.

Alguna d’aquestes coses ens les explica l’escriptora i editora Rosa Regàs, en el llibre “L’hora de la veritat”, una mirada a la vellesa. L’autora és una persona gran ? Nascuda a Barcelona l’any 1933, diu en aquest llibre coses com: “Triguem molt de temps a adonar-nos de com de vells ens veuen els altres; o be “pretendre tornar a ser jove, és gairebé sempre, patètic”; o:“el nostre enemic més poderós viu amagat en l’interior de nosaltres mateixos”. Posa exemples d’il•lustres citant a “Chomsky, Levi-Montalcini, Russell, Picasso, Kant i tants d’altres que en la vellesa segueixen o van seguir creant com ho havien fet tota la vida”.

Un altre exemple el tenim en l’ Stephane Hessel, de 93 anys, que l’any passat va ser rècord de vendes a la culta França, amb un llibret de 32 pàgines, titular “Indignez-vous! (“Indigneu-vos!”), amb més de 2.000.000 exemplars venuts, per sobre del prestigiós premi Goncourt. En aquest llibre, l’autor demana una insurrecció pacífica contra el menyspreu al dèbil, la insolidaritat o l’exaltació dels diners. Nascut a Berlín l’any 1917, nacionalitzat francès l’any 37, va lluitar amb la resistència francesa, va ser detingut per la Gestapo l’any 44, deportat a Buchenwald, condemnat a morir, se’n va escapar canviant la seva identitat per la d’un mort, va fugir, el van atrapar i va tornar a fugir. L’any 1948, quan treballava a les Nacions Unides, va ser un dels dotze redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans. Ara puc afegir-hi que la lectura d’aquest llibre va propiciar que els passats mes de maig i juny diversos milers de persones sortissin al carrer per manifestar la seva indignació sobre l’estat general de la societat i els seus principals dirigents, amb les conseqüències que hem anat veient.

¿És gran una persona de 93 anys, que després d’haver passat una verdadera odissea, és capaç d’escriure quelcom que hagi interessat a tan gran nombre de persones?.

Que cadascú contesti segons el seu lleial saber i entendre. Picasso deia ”S’han de complir molt anys per arribar a ser jove”. El científic català Josep Maria Ferrer Arpi, diu: “sóc un home jove a qui li encanta complir anys”.

No ho vaig dir aquell dia però sí que vull dir ara que la definició, penso que molt encertada, de quan una persona es pot considerar gran la vaig escoltar l’any 2004, a la sala La Mirona de Salt, al professor de filosofia i actualment company meu al Consell de la Gent Gran de Catalunya, en qualitat d’expert, el Sr Josep Maria Terricabres. Deia: no s’és gran mentre es té la facultat de decidir, és a dir, com vols passar el dia, si vols viatjar o quedar-te a casa mirant fotografies antigues i recordant altres temps, llegir o mirar la televisió, caminar o estar-te quiet, menjar el que et ve de gust, i tantes altres coses quotidianes.

En aquest complex i divers món de les persones grans que he intentat resumir a grans trets, podem dir que a la nostra ciutat tenim dos centres molt actius de gent gran: el Casal de la Gent Gran de la Generalitat i el Club Catalunya Caixa, que amb les seves programacions d’activitats i cursets ajuden, i molt, a mantenir en forma física i psíquicament a les persones grans i que amb el Consell Consultiu de la Gent Gran del Consell Comarcal de l’Alt Empordà i el Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres podem dir que tenim treballant a la nostra ciutat i comarca un grup de dones i homes preocupats pels temes de les persones grans.

Un dels nostres objectius principals és implicar els dirigents que cal potenciar les polítiques envers el benestar de la gent gran que ho necessiti. En el que fa referència als centres assistencials de gent gran tenim la Fundació Privada Asil Vilallonga, la residencia de Gent Gran Catalunya i el geriàtric Els Arcs. En aquests llocs i en d’altres similars de la comarca com les residències de Roses, Castelló d’Empúries,Vilafant, l’Escala, Palau-saverdera, Lladó, Vilamalla, el centre de dia d’Agullana, i no sé si n’oblido cap, són ateses, penso adequadament, les persones grans de la nostra ciutat i comarca, que volen passar aquests període de la seva vida sense sotracs importants.

No acabaré sense esmentar unes paraules del Sr. Adolf Molinet, que el dia de l’entrega de les medalles a les persones que aquest any complien 90 anys, ell entre aquestes persones, deia: “ En Salvador Dalí, un home de la nostra terra, manifestava que moltes persones no arriben als vuitanta perquè intenten durant massa temps quedar-se als quaranta” I, continuava el Sr. Molinet: “ tenia tota la raó, no has de lluitar contra el pas del temps, només acceptar-lo, i descobriràs una de les grans belleses de la nostra vida. Hem de pensar que quan marxem, deixem enrere una cosa molt més gran que la nostra vida. Un món sencer que continua en marxa, un món que hem d’haver intentat deixar-lo millor que quan vam arribar, i als que pensen que amb 90 anys ja no val la pena viure, és que encara els falta molt per poder entendre quan un se sent vertaderament viu i feliç”.

Ara sí que acabo, i ho faré dient que sóc conscient que no he dit massa coses noves i que segurament els que heu tingut la paciència d’escoltar-me poques o cap conclusió definitiva n’heu tret. Simplement he intentat explicar de quina manera veig segons el que penso jo i el que pensen altres persones, d’aquest important, divers i complex món de les persones grans.

Fer-se gran és feixuc, no ho dubteu, fins i tot, a vegades, massa. Però tots o gairebé tots mengem per arribar-hi.

La clau de volta rau en saber-ho fer en les millors condicions possibles Us desitjo que totes i tots ho aconseguim. Bona nit i moltes gràcies.