dilluns, 26 de desembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!...O SI?

Setmana 52 LES GRÀCIES DE L’EMPORDÀ

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919.
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia IV Empòrias la grega

La quarta gràcia de l’Empordà que li dóna la glòria del més noble llinatge és Empòrias la grega, per on la sang i la cultura de Fócida devingueren la sal de la nació Indiketa. Ja en temps de Titus Livi les tres ciutats tancades a dins del clos de les muralles, la grega, la dels fills del país i la romana, que hi fondà César, no eren més que una sola metròpoli que escampava terres endins la civilisació mediterrània. Quan els normands acabaren la destrucció de la ciutat, aquesta havia ja emmotllat per sempre l’estructura espiritual d’un poble. D’aquelles “nationem rebellantem magis temere, quam constanter bellantem” que hi havia trobat Porcius Cató, dels nadius “tam ferae et bellicosae genti”contra qui s’havien defensat els foceus per una muralla de quatre cents peus de circuit, no en restava memòria. Mentres que avui encara, regirant la terra, es troven les muralles i han pogut redressar-se les columnes dels porxos i les ares dels temples, grises de les darreres cendres, i les estàtues dels déus. ¿Com ho diria? No sols es troben ànfores en la mar i pedres paganes en les creus, màquines de guerra i mosaics i sepulcres i joies d’or i fins els cubículs de les cortisanes davall les sorres del golf, mes us dic ben verament que si avui podíem cavar en l’ànima d’un empordanès, hi trobaríem relliquies sentimentals qui li pervenen de la Grècia i de la Roma antigues

dilluns, 19 de desembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SI?

Setmana 51 LES GRÀCIES DE L’EMPORDÀ

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919.
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar.

Gràcia III

Les Muntanyes

La tercera gràcia de l’Empordà és la corona de muntanyes del seu front. Lluny de la terra dels meus pares jo les veig aclucant els ulls, assentades amb la majestat del seu etern repòs, llevar les espatlles sota el blau mantell d’un cel puríssim. Allà en la punta de llevant recordo el cap d’En Orfeu guaitant el mar damunt de les ones ressonantes. Més enllà del coll de Banyuls, encara em sembla escalar l’empit que mena a la punta partida damunt les runes de Sant Pere de Roda. Muntanyes de Recasens, les que heu vetllat de dalt estant de la tomba del gegant la llar sagrada dels meus pares, ¿com vos podria oblidar?. Allargant-se devès les terres de ponent, veig les Salines amb la seva cresteria de roques i penso en la barra de Rol.lant que els braus fills de Massanet han fet servir de farola d’ensà que va apagar-se la flama d’una tradició heroica. I ¿qui no ha pujat per Sant Llorens i Albanyà a dalt del puig de Bassegoda, an que no sigui per conèixer al peu del cingle el rentador de les bruixes? Per entre mig d’unes i d’altres muntanyes ens guaita l’avi Canigó, que porta blanca la pelliça, i com si volgués resguardar-nos del Ponent malèfic, la Mare de Déu del Món exten la seva amplia tossa, servant el dolç secret de tantes verges que l’esperança de properes núpcies fou relliscar de dalt a baix de la pedra rossolanta. I aixís va cloent-se la corona, casi aplanada cap el Sur, fins a la mar, per la serra dels Montgrins, que sembla una immensa ratapinyada, i les corones baixes de l’Escala, que empenyen per guaitar aigües endins les Illes Medes. ¡Ai belles muntanyes de l’Empordà, que per més que en siguin de gemades les aigües de les vostres fonts, encara ho són més les maternals memòries que serveu per a mi!.
Vosaltres sou les meves muntanyes de Judea, en les vostres delitoses valls hi he imaginat tos els Betlems de la meva infància, i és per les vostres rutes boscanes per on arribaren els meus Reis d’Orient. .
-----------------------------

dilluns, 12 de desembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 50 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia II La Ciutat
La segona gràcia de l’Empordà és la ciutat: de la mar, del pla i de la muntanya tots els camins hi porten, com en el cos de l’home totes les venes van o venen del cor. La ciutat com en el temps de Roma, és aquí el lloc on es consagren els actes de la vida civil. L’empordanès agrícola dorm a la vora de l’iglèsia rural, on el cristianisme a servat la tradició dels deus llars; mes quan he de vendre els fruits de la terra o ha de comprar les eines de treball, cerca en la ciutat l’abundor dels mercats o de les fires, on el blat vessa de les mesures com una pluja d’or. Aquí venen els pares a contractar els pactes nupcials de les famílies noves, aquí cerca l’home el dolç mareig de la plebs marxanta que crida i atrau, riu i gesticula en la bonança de les més pacífiques victòries A la tarda tornaran les corrues malincóniques a amainar amb recança devès la solitud de les ribes adormides al camp; però mentrestant l’empordanès viu aquí les seves hores de ciutadà, en els hostals i els espectacles públics, en els cafès i en les vies d’on es lleva el rebombori humà, i pacta davant el depositari de la fe pública, i proveeix de tot el bé de Déu de les delícies exòtiques, i recull noves del món, espurnes de cultura, esperances de vida nova, llavors per a la sembra i resplendor.

dimarts, 6 de desembre de 2011

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el 6 de desembre de 2011

NOVES TECNOLOGIES, O NO TAN NOVES

Ens referim als nous sistemes de comunicació, tipus Facebook, que permeten assabentar-te, gairebé a l’instant, del que pensen, opinen o simplement tenen ganes de dir les persones que han acceptat ser amigues teves i, fins i tot, d’altres amb qui no tens cap mena de relació i que simplement comenten alguna cosa que ha publicat alguna de les teves amistats. Permet compartir enllaços, fotografies i vídeo, i només cal una adreça de correu electrònic vàlida per registrar-s’hi. Naturalment que els que no estan dintre del teu cercle d’amistats no els veus el que s’anomena “perfil” i només estàs al corrent de quatre trets de la seva personalitat. Si vols, al teu perfil hi pots incloure una foto actual, o una de quan eres nen/a, o qualsevol altre símbol, dibuix, bandera, etc. O simplement deixar l’espai en blanc. Un servei que ofereix aquesta xarxa, i que penso és molt encertat, és que t’avisen quan és l’aniversari de les teves amistats, amb la suficient antelació per poder felicitar-les en el moment adequat. La persona que no vol fer pública la seva edat pot donar només les dades del dia i mes de naixement, i així rebrà les felicitacions, però ningú s’assabentarà dels anys que compleix.

Nascut l’any 2004, en principi la xarxa estava destinada als estudiants de la Universitat de Harvard (EEUU) i pretenia ser una eina de coneixement per als alumnes. De mica en mica va anant expandint-se per tot el país i, actualment, té més de 450 milions d’usuaris d’arreu del món.

Sembla que el nombre màxim d’amistats que pot tenir una persona és de 5000, xifra que a mi em sembla vertaderament impressionant. Fa gairebé un any que hi estic registrat i no passo de 180. Tot i això quan m’hi connecto estic una bona estona llegint els darrers missatges i, sobretot, els comentaris que s’hi van afegint. Una persona explica una cosa o fa un comentari sobre un esdeveniment i veus que s’hi van afegint de mica en mica, o ràpidament, tota una sèrie de persones que opinen sobre el tema. És el que jo denomino “tertúlia de cafè”, però portada de manera telemàtica i en la qual pots intervenir a qualsevol hora del dia o de la nit, vestit o amb pijama, des de l’ordinador personal o des de qualsevol d’aquests aparells de butxaca als quals són tan afeccionats els joves i que, penso, serveixen per a tot, fins i tot per telefonar, que és pel que van ésser creats.

Les persones que es dediquen a la política tenen en aquests sistema de comunicació una eina que els ajuda, i molt, a publicitar les seves activitats. Que l’alcalde, regidor, president, conseller o ministre de tal o qual lloc ha d’anar a visitar una instal•lació, doncs, apa, primer anuncia que hi va i al cap de poca estona ja hi penja, em sembla que és diu així, una fotografia de l’acte. Fins i tot de tant en tant, hi deixa anar un comentari sobre un tema determinat i espera les reaccions: com si diguéssim una mena de globus sonda per saber les opinions dels ciutadans; tal com es fa amb la premsa tradicional, però amb una resposta molt més ràpida. Només hi veig un problema i és que, a vegades, les persones que hi actuen fan servir qualsevol nom menys el seu vertader i, emparats en l’anonimat es poden dir vertaderes bestieses, i fins i tot, paraules ofensives.

També és una bona eina per a la multitud d’associacions que projecten tota mena d’actes socials, culturals, esportius, i, també, perquè no, per fer publicitat de les activitats d’empreses comercials, mercantils, etc.

En definitiva crec que, en general, és un magnífic sistema de comunicació: àgil, econòmic , ràpid i que arriba a molta gent, cada vegada a més. Per descomptat que també té defectes. Un, ja l’hem apuntat, és l’anonimat o falsa identitat en què es pot actuar. Un altre sería que, com passa amb altres passatemps, enganxa. I pot passar allò que ens deien els nostres pares o avis: “que el llegir no et faci perdre l’escriure” o al revés.

Si que he notat que des que miro la xarxa tinc menys temps per llegir, que és el que sempre havia fet, al menys una horeta diària. Encara, però, em queda el temps suficient pel llibre de lectura mensual del club de lectura de la biblioteca Carles Fages de Ciment, que, naturalment, recomano. Parlo, és clar, des de la jubilació, que com que ja fa quinze anys, òndia com passen els anys, sembla que hagi estat jubilat tota la vida! Per tant el que cal fer es mirar de compaginar-ho tot una mica. I encara queda la televisió; un altre passatemps dels temps moderns, bé, no tant moderns tampoc.

Per acabar, penso que es pot estar una mica per tot. I per descomptat, com que llegir, mirar la Tv o estar a l’ordinador se sol fer assegut, no deixeu per cap circumstància de fer exercici. Especialment caminar, almenys una hora o hora i mitja cada dia. És bo estar al corrent del món en què vivim, però el més important és poder continuar essent en aquest món. I ser-hi en bones condicions físiques i psíquiques. I, l’exercici com el caminar, ho diuen els metges i els que no ho són, no només és recomanable, sinó totalment necessari.

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dilluns, 5 de desembre de 2011

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 49 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919.
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar.

Gràcia I La Gent Empordanesa

La primera gràcia de l’Empordà és la franca i noble i forta gent empordanesa.En la fondària dels seus ulls s’hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora ossuda i musculosa ens mostra el llegat d’una raça de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues, toçuda i brava en el batre de les roques, confiada en la pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de triomfar per seu lliure albir.

L’empordanès es alegre per la seva llealtat, es valent perquè avorreix la mentida i és franc perquè estima la virtut. Si voleu saber lo que són l’hipocresia, la pobresa d’esperit, la fúria gasiva, l’encongiment místic, la traïdoria o la perfidiosa quimera, no hi vingueu pas a l’Empordà. Les bruixes de Llers han fuit devès el Puig de Bassegoda i el Canigó, i de cap a cap de la plana l’empordanès parla amb veu alta i treu l’ànima en fora com un pagà, és hospitalari, recte i compassiu com un creient, i si no realisa l’ideal del varó perfecte, és per aqueix pols de veritat i sensualisme, que li fa avorrir les lleis posades a la virtut, els artificis socials del poder, de la moda i de l’iglésia, i els entrebancs rituaris de l’amor ---------------------------------------