LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el 6 de desembre de 2011

NOVES TECNOLOGIES, O NO TAN NOVES

Ens referim als nous sistemes de comunicació, tipus Facebook, que permeten assabentar-te, gairebé a l’instant, del que pensen, opinen o simplement tenen ganes de dir les persones que han acceptat ser amigues teves i, fins i tot, d’altres amb qui no tens cap mena de relació i que simplement comenten alguna cosa que ha publicat alguna de les teves amistats. Permet compartir enllaços, fotografies i vídeo, i només cal una adreça de correu electrònic vàlida per registrar-s’hi. Naturalment que els que no estan dintre del teu cercle d’amistats no els veus el que s’anomena “perfil” i només estàs al corrent de quatre trets de la seva personalitat. Si vols, al teu perfil hi pots incloure una foto actual, o una de quan eres nen/a, o qualsevol altre símbol, dibuix, bandera, etc. O simplement deixar l’espai en blanc. Un servei que ofereix aquesta xarxa, i que penso és molt encertat, és que t’avisen quan és l’aniversari de les teves amistats, amb la suficient antelació per poder felicitar-les en el moment adequat. La persona que no vol fer pública la seva edat pot donar només les dades del dia i mes de naixement, i així rebrà les felicitacions, però ningú s’assabentarà dels anys que compleix.

Nascut l’any 2004, en principi la xarxa estava destinada als estudiants de la Universitat de Harvard (EEUU) i pretenia ser una eina de coneixement per als alumnes. De mica en mica va anant expandint-se per tot el país i, actualment, té més de 450 milions d’usuaris d’arreu del món.

Sembla que el nombre màxim d’amistats que pot tenir una persona és de 5000, xifra que a mi em sembla vertaderament impressionant. Fa gairebé un any que hi estic registrat i no passo de 180. Tot i això quan m’hi connecto estic una bona estona llegint els darrers missatges i, sobretot, els comentaris que s’hi van afegint. Una persona explica una cosa o fa un comentari sobre un esdeveniment i veus que s’hi van afegint de mica en mica, o ràpidament, tota una sèrie de persones que opinen sobre el tema. És el que jo denomino “tertúlia de cafè”, però portada de manera telemàtica i en la qual pots intervenir a qualsevol hora del dia o de la nit, vestit o amb pijama, des de l’ordinador personal o des de qualsevol d’aquests aparells de butxaca als quals són tan afeccionats els joves i que, penso, serveixen per a tot, fins i tot per telefonar, que és pel que van ésser creats.

Les persones que es dediquen a la política tenen en aquests sistema de comunicació una eina que els ajuda, i molt, a publicitar les seves activitats. Que l’alcalde, regidor, president, conseller o ministre de tal o qual lloc ha d’anar a visitar una instal•lació, doncs, apa, primer anuncia que hi va i al cap de poca estona ja hi penja, em sembla que és diu així, una fotografia de l’acte. Fins i tot de tant en tant, hi deixa anar un comentari sobre un tema determinat i espera les reaccions: com si diguéssim una mena de globus sonda per saber les opinions dels ciutadans; tal com es fa amb la premsa tradicional, però amb una resposta molt més ràpida. Només hi veig un problema i és que, a vegades, les persones que hi actuen fan servir qualsevol nom menys el seu vertader i, emparats en l’anonimat es poden dir vertaderes bestieses, i fins i tot, paraules ofensives.

També és una bona eina per a la multitud d’associacions que projecten tota mena d’actes socials, culturals, esportius, i, també, perquè no, per fer publicitat de les activitats d’empreses comercials, mercantils, etc.

En definitiva crec que, en general, és un magnífic sistema de comunicació: àgil, econòmic , ràpid i que arriba a molta gent, cada vegada a més. Per descomptat que també té defectes. Un, ja l’hem apuntat, és l’anonimat o falsa identitat en què es pot actuar. Un altre sería que, com passa amb altres passatemps, enganxa. I pot passar allò que ens deien els nostres pares o avis: “que el llegir no et faci perdre l’escriure” o al revés.

Si que he notat que des que miro la xarxa tinc menys temps per llegir, que és el que sempre havia fet, al menys una horeta diària. Encara, però, em queda el temps suficient pel llibre de lectura mensual del club de lectura de la biblioteca Carles Fages de Ciment, que, naturalment, recomano. Parlo, és clar, des de la jubilació, que com que ja fa quinze anys, òndia com passen els anys, sembla que hagi estat jubilat tota la vida! Per tant el que cal fer es mirar de compaginar-ho tot una mica. I encara queda la televisió; un altre passatemps dels temps moderns, bé, no tant moderns tampoc.

Per acabar, penso que es pot estar una mica per tot. I per descomptat, com que llegir, mirar la Tv o estar a l’ordinador se sol fer assegut, no deixeu per cap circumstància de fer exercici. Especialment caminar, almenys una hora o hora i mitja cada dia. És bo estar al corrent del món en què vivim, però el més important és poder continuar essent en aquest món. I ser-hi en bones condicions físiques i psíquiques. I, l’exercici com el caminar, ho diuen els metges i els que no ho són, no només és recomanable, sinó totalment necessari.

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com