dilluns, 30 de juliol de 2012

Comentari POLITNÖMIC (político - económic)

UNA TREVA ?...    Setmana 31

Sembla  que  aquesta darrera setmana els mercats econòmics han funcionat una mica a la baixa, però, compte, que pot ser la calma que precedeix la tempesta. Veurem si aquesta, a cavall  entre juliol i agost,  comença  a l'estiu o ho deixa per després de les vacances.

L’aprovació per part del Parlament català de l’anomenat Pacte Fiscal no ha caigut gens bé, com era d’esperar, a la capital de l’Estat i les reaccions no s’han fet esperar, especialment la del Ministre d’Hisenda, senyor. Montoro. Segons La Vanguardia del dissabte el president de la Generalitat es va reunir amb tres- cents responsables de l’administració catalana per preparar la “batalla”. Cap a on? El temps ho dirà!

Amb aquest panorama enfosquit, farem cas als que diuen que les vacances són obligatòries i per tant aquests comentaris politnómics  descansaran fins la primera setmana de setembre, és a dir la número 36. Esperem que en aquestes quatre setmanes d’agost no hi hagi res excepcional que mereixi un comentari extra.

Bon mes d’agost i sort,  que la necessitare!.


                              

dimarts, 24 de juliol de 2012

Comentari POLITNÓMIC - (político-económic)

JA SOM AL BALL   Setmana 30

Ja veieu com ha acabat la setmana passada. Amb la prima de risc enfilada en un nou rècord (610) i amb la petició per part de la Comunitat Valenciana de poder accedir als crèdits de la nova línia de finançament a través del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) establerta per fer front als compromisos adquirits. València ha estat la primera, però no es quedarà sola. Veurem aquest estiu com altres comunitats autònomes demanen ajuda al Govern central.

I aquest, agafat per les circumstàncies, anirà a Europa a demanar més líquid  Arribarà un moment que Europa serà prou “rica” per atendre totes les necessitats? Seran, més endavant, els països emergents com Xina, Rússia, etc., els que salvaran de l’hecatombe els països del sud d’Europa? Temps al temps. 

Estem als primer compassos de la sessió de ballables. Primer les comunitats autònomes espanyoles, desprès el propi estat espanyol, i arribarem al pasdoble i al vals enfangats fins al coll.

Que no pari la música, i a veure qui arriba el darrer! És a dir, qui haurà d’apagar el llum.

Què  passarà aquesta darrera setmana completa de juliol  i quines sorpreses ens esperen?

Sort a tothom!

diumenge, 15 de juliol de 2012

Comentari POLITNÒMIC ( polìtico- económic)

 LA SETMANA DESPRËS

La setmana passada la vàrem titular com la “setmana de la por” i veritablement n'hi ha per aixó i per a molt més. Potser no som gaire  conscients de l’abast de les 32 condicions que va haver d’acceptar el Govern d’Espanya per tenir accès als més de 60.000 milions d’euros que necessita el món financer estatal i que l'Eurogrup va anar enviant de mica en mica, aixó sí. .

El que ha quedat clar és que els bancs ( de caixa ja no en quedarà cap, encara que comercialment facin servir aquest nom) seran sotmesos per les autoritats econòmiques europees a tota mena de controls a fi d’evitar futurs disbarats que els han portat a la situació actual. Fins i tot els que no necessiten finançament europeu.

 El paquet de mesures anunciades pel president del Govern el dimecres 11 i ratificades pel consell de ministres del divendres 13  ha impactat  l’opinió pública. Sobretot la pujada de l impost sobre el valor afegit. I haurem d’esperar a veure el BOE per llegir la lletra petita`, ja que l’anunciada pujada del 18 al 21 % en alguns casos serà del 8 al 21, en passar de l'IVA reduït al normal. Serveis com la perruqueria, estètica, oci (cinema, teatre, espectacles) i alguns productes farmacèutics  tindran, doncs, un augment important.

L’estat del benestar, tot i que era incomplet, va fent aigües per tots costats. El que s’havia  anat construint amb molts anys de sacrificis ens ho hem polit en un quinquenni.

En aquest sentit és un bon exemple una carta a La Vanguardia en la qual  el nét d’una persona nascuda l’any 1939 explica que el seu avi en arribar a la vellesa, va haver d’acceptar l’ajut de la dependència per l’atac de la desgastadora malaltia de l’oblit. Continua  dient que l’avi afirmava que gaudia de la sort de viure en un país que pensava en ell, i que la seva darrera frase lúcida va ser “ vaig néixer pobre i en guerra; moriré ric i en pau. Vosaltres vigileu que no desfeu el camí”. Doncs el camí s’ha anat desfent i cada cop més ràpidament.


P.D. He canviat lleugerament el títol dels comentaris, ja que l’anterior, POLINÒMIC, significa, segons el Diccionari de l’IEC “relatiu o pertanyent als polinomis que són “l’expressió algebraica formada per la suma d’un nombre infinit de temes, cada un dels quals és el producte d’un coeficient per les potències d’una o més indeterminada (oposat a monomi)”. Ostres, quin pal!

El nom actual POLITNÒMIC m’ha estat suggerit pel meu amic i expert en les arts polítiques, Narcís Oliveres i Terrades.


dilluns, 9 de juliol de 2012

Comentari POLINÒMIC (polìtico -económic) LA SETMANA DE LA POR

Segons els mitjans de comunicació, aquesta setmana que avui comencem ha de ser temuda per les conseqüències econòmiques que pot tenir. Sense anar més lluny avui es farà públic el memoràndum del préstec que Espanya ha demanat a l' Eurogrup, éss a dir, sabrem les condicions amb que ens deixen els diners.
Demà dimarts,  l'Ecofin examina els plans de consolidació fiscal d'Espanya que són bàsics per aconseguir el seu suport. El dia 11, dimecres,  el president del Govern irà al Congrès a explicar el resultat de les cimeres europees i detallarà el full de ruta per superar la crisi. El dijous ens deixen descansar i ens preparen per a  la traca final del Consell de Ministres del divendes 13, on està previst l'aprovació d'un paquet de mesures duríssimes.

Així, doncs, abans de les vacances necessàries per a tothom, polítics també, encara que meteorològicament parlant no pugin gaire les temperatures, tindrem un estiu calent en sentit polinòmic (político - económic). La pregunta que ens fem moltes persones és fins quan es podrà aguantar tot plegat. Serà veritat que ens estem tornant insensibles al dolor, és a dir, com diem per l'Empordà, som mesells i per més que ens fotin cops per tots costats, nosaltres com si res? No penseu que pot haver-hi algú a qui se li escalfi el cervell més del compte i sigui l'esca que encengui el foc?.

Fins ara el capitalisme anava collant sense arribar a escanyar del tot. I si ara  no te aturador i colla  i colla  sense mesura? Tothom ho podrà resistir? Pensem-hi, tots plegats abans que sigui massa tard.

Salut!

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? LES GRÀCIES DE L'EMPORDÀ

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXXII                        La Gràcia de Totes les Gràcies


La gràcia trentadosena de l’Empordà, és la gràcia de totes les gràcies que estaria contant, ara que és cap al tard, fins a la punta de dia. ¡I encara les que’m quedarien per a contar! Perquè el meu sermó no seria un enfilall que’s desgrana, sinó una dèu de vida. Amb el beire a la mà, te n’he ofert trentadues copes, però mentres tant la dèu rajava i rajarà fins que a la meva ànima s’hi entelin les paternals memòries. No’t sàpiga greu, empordanès amic, si no he parlat de les gràcies de Cantallops o d’ Avinyonet, ni de la capsa de Lladó, ni de l’Esculapi d’Empórias, ni dels encensers d’Agullana i de La Junquera i de Sant Llorens de la Muga, ni de l’altar monolític de Castelló, ni d’aqueix suau planter de delícies que s’escampa part allà del Ter fins a la Selva, en que les viles són compendi d’humans tresors, perfumades arques de núvia, on la mare enyoradissa colga, entre la roba blanca i les randes i les puntes, els codonys i les pomes més aromàtiques de l’hora paternal. Les meves gràces han rajat totes d’una dèu de vida, i allà on la meva vida no hi arribava, l’Empordà no era el meu Empordà.

                                         

                                          

                                            

.

dimarts, 3 de juliol de 2012

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al Setmanari l'Empordà del 3 de juliol del 2012

MISCEL•LÀNIA DE COSES QUE PASSEN  (IV)
Enmig del tètric panorama de Fukushima, dos-cents jubilats japonesos es varen oferir per anar a netejar tot el que calgués..Segons el diari La Vanguardia, que ens remet al servei de noticies de la BBC, són enginyers i professionals diversos, tots més grans de 60 anys, que s’han anat posant  en contacte els uns amb els altres i organitzant-se. El promotor de la idea, Yasuteru Yamada, enginyer retirat de 72 anys, raona que estadísticament li queden  entre tretze i quinze anys de vida i que, per tant, són ells, els més grans, els que s’han d’enfrontar a la radioactivitat, no pas els joves, i que oferir-se com a voluntaris no és cap heroïcitat, sinó pura lògica, ja que per l’edat, i com que el càncer tarda, i més en gent gran, d’uns vint a trenta anys a desenvolupar-se, no hi ha d’haver problemes.

Bonic i altruista gest d’aquestes persones grans, que a hores d’ara no sabem si va ser acceptat pel govern del seu país. En tot cas, la nostra sincera felicitació pel gest.

                                           ------------------------------
                             
L’escriptora anglesa Diana Athill que actualment ja ha complert  90 anys, va començar a escriure  als 75  en jubilar-se de la feina que havia fet, que era la d’editora. En veure que li havia sortit bé, va comentar que “és  el primer guany que em depara la vellesa”, de la qual,  li molesta constatar que minva l’energia. No es pot considerar que sigui una àvia amable, sinó una d’aquestes personalitats independents i acostumades a fer el que li dóna la gana i, tot i que no desperta tendresa, no deixa d’infondre respecte. El seu sentit comú, ben agut, li va fer dir coses com: “quan em vaig engreixar tant i no trobava roba de la meva talla, se’m va ocórrer que podia aprendre tall i confecció”. Passats els 90 es dedica a la jardineria, es nega a deixar de conduir i creu que cal buscar “vies d’escapament” quan la vida esdevé trista i avorrida.

Per descomptat que podem dir que la Sra.Athill és tot un personatge i constata,una vegada més, que l’edat no és impediment per fer coses. Cal posar-hi ganes.

                                                 --------------------------------

El mes de setembre del 2011 la cantant argentina Nelly Omar va complir 100 anys i encara continuava fent concerts. Va conèixer Carlos Gardel i la van posar al mateix nivell que el  cantant: la van batejar com “la Gardel amb polleras (faldilles)”.

Va ser amiga d’Evita quan aquesta només era una actriu Va patir l’ostracisme i l’exili quan el govern de Perón va ser enderrocat l’any 1955, però mai no va deixar de cantar.

En els darrers vint anys, Omar ha rebut un homenatge rere l’altre com si hagués de ser l’últim, però el seu estat físic és envejable. Compta amb una memòria i una lucidesa prodigioses, amb prou feina té xacres i explica que el seu secret és practicar ioga cada dia, menjar poc i ser optimista.

                                                  -------------------------------

En aquesta època delirant de crisi continuada que patim des de fa uns quants anys, amb les xifres de l’atur amb magnituds esfereïdores, les pensions de la gent gran són, avui dia i en moltes llars, l’únic ingrés fix mensual. La Vanguardia, en un article de Ramon Aymerich, deia que “les pensions són avui tan valuoses per a les famílies que, de sobte, han començat a aparèixer les primeres places lliures a les residencies públiques de la tercera edat. Són les famílies, que s’emporten l’avi a casa per gestionar-ne una pensió fins aleshores sota tutela pública”.  És natural que amb un o dos membres de la família a casa, ara tinguin temps de cuidar-se de l’avi/àvia. No obstant això, caldrà estar a l’aguait de vigilar com són tractats, ja que el retorn a casa no és a causa d’una especial estima, si nó pel tema crematístic. Quines paradoxes ens dóna la vida! Quan una gran quantitat de persones grans, amb pensions mínimes, tenen dificultats per arribar a final de mes, unes  altres, suposem que amb pensions més altes, que els permetien viure còmodament en una residència, són convidades  a tornar a casa per ajudar, amb els seus calerons, que la família vagi tirant endavant.

Acaba el seu escrit el periodista Ramon Aymerich: “La família funciona; la solidaritat també. Però el malestar que hi darrere aquestes decisions i el dany moral que se’n desprèn queda. I és dels que dura.”

                                                                     
Caldrà que també, des de les institucions, s’estigui atent envers aquests moviments.

                                                                                                                                                 
                                                                         
                                                                      

                                                                             


dilluns, 2 de juliol de 2012

Comentari POLINÒMIC (polític - econòmic) ARTICLES DE LUXE

En el Magazine de La Vanguardia d'ahir hi trobem un article que parla d'un sector que marxa a tot gas malgrat la crisi. És el sector dels articles de luxe, que ven,  i molt, en mercats que fins ara ens semblaven  prohibitius. Un alt executiu d'una empresa important diu:" Si no podem fer negocis en els països socialistes com Europa i  els Estats Units, en  farem en els capitalistes, Rusia o Xina". Caram, quines coses té la vida. Com han evolucionat les potències comunistes del món?

Tot plegat fa pensar. L'actual crisi que sacseja ja fa uns quants anys les economies europees va fent més gros el forat  entre persones riques  i pobres. L'anomenada clase mitjana va perdent pes a passos gegantins. Les retallades, els augments de preu dels serveis bàsics, com llum, gas i aigua, fan que cada vegada més families no arribin a final de mes. Mentrestant n'hi deuen haver que fan calers a manta!

El Govern espanyol està estudiant la pujada de l'IVA. És parla d'augmentar els reduïts que són del 4 i 8 % que podrien passar al tram alt del 18%. No he llegit ni escoltat a ningú que hagi pensat a restablir l'IVA augmentat dels articles de luxe, que va ser vigent durant uns anys a partir de la seva posada en marxa l'any 1986. No seria més just ? Qui es compra un article de luxe  de 20.000 €, per exemple, li perjudicaria molt pagar un IVA del 25 o 30% en lloc del 18% actual? Pensem-hi!

Ho he repetit altres vegades i avui hi torno: l'autora del  llibre Amor i Guerra, Núria Amat en una de les darreres frases del llibre diu: "La Guerra Civil Espanyola va ser un trist resultat del fracàs de la política en la resolució dels problemes socials" . Qui ho hagi d'entendre que no es faci el sord. Les coses s'aguanten, però al final esclaten!

Bona setmana a tots i a totes. Salut!


L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 27 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXXI              Les Entelèquies que s’adormiren en el Camí de la Veritat

Una de les gràcies més sotils de l’Empordà, cames ajudeu-me a corre, són les pensades que no s’han pensat, els intents que no s’han tingut, les gestes que no han succeït i els projectes que mai ningú realitsarà. Són mentides que no són mentida, entelèquies que s’adormiren en el camí de la veritat, sense arrivar-hi. Un escolàstic diria que existeixen en potència, sense convertir-se en acte..Més un que coneix als empordanesos com la mare que’ls va parir,explica aquesta gràcia amb plasticitat llatina. ¿No heu vist les oliveres quen garronen?. Per cada gémola florida, neix un gotim d’olives que si de dèu n’acampava una, no hi hauria trulls a l’Empordà per a exprémer tant d’oli. Dons l’anima de l’empordanès garrona constantment, d’un bé de Déu de flors que no arriben a ser fruit. Canteu-li una cancó, i us dirà que la sap; si li expliqueu una batalla, ell hi va ser; si hi res per a fer, ho te projectat, lo que esdevé més impensadament, ja ho havia previst. No hi ha empordanès que no hagi performat imaginàriament la casa, l’hisenda i fins la vida. Pwer això el sentireu parlar esplèndidament com un senyor, sense que hi hagi una pols de vanitat ni de supèrbia en la seva magnificència. I és que quan parla, tant si riu com si plora, o quan camina, tot un ròssec d’entresomniades meravelles marxen alegrement darrera seu.