dimarts, 6 d’octubre de 2015

"Vist amb bons ulls", publicat al setmanari Empordà el 6 d'Octubre del 2015

LA VERITAT I LA MENTIDA

En el suplement Magazine de La Vanguardia del diumenge 28 de juny es va publicar un interessant article titulat “La necessitat de la mentida” , escrit per Luis Muiño, en el que es diu textualment : “si s’analitza la realitat social, es pot concloure que la mentida és necessària per mantenir les relacions, ja que dir sempre la veritat a tots pot ser una gran causa de dolor, la majoria de les vegades gratuït. Llavors, si tot el món menteix, per què es lloa sempre la sinceritat i no es defensa la mentida”?
Quan vaig llegir l’article, feia pocs dies que escoltant la televisió, crec en la crònica de les compareixences en la comissió  parlamentària  sobre el frau, i del cas Jordi Pujol, un compareixent, advocat o exadvocat, al que un dels ponents li retreia que havia estat condemnat per un tribunal, li va contestar : “la sentència del tribunal significa la veritat oficial que no necessàriament ha de ser la veritat vertadera”. Caram, caram, i no parlo de sor Lucía, quines coses vaig aprenent a la meva vellesa. Ja no es pot confiar en res ni en ningú.

Tornant a l’article del Magazine diu: “una psicòloga va calcular que una persona menteix unes cent vegades al dia i que quan coneix a algú pronuncia unes tres mentides per minut”. A mi, què volen que els digui,  em sembla una mica exagerat.

Continua: “els més honestos en una societat com la nostra són els que intenten usar les mentides per evitar el dolor aliè, no en benefici propi”.  Aquí penso en la meva àvia que deia que hi havia mentides piadoses que no feien mal a ningú. Una manera ben amable de tenir a la gent contenta i enganyada.
I això que l’àvia, que va ser la que em va criar, ja que vaig quedar orfe de mare i gairebé de pare, tenia una obsessió per dir la veritat i no deixava de repetir-me: “digues sempre la veritat, que així podràs anar amb el cap ben alt; mai cap mentida”. I també en deia una altra que vaig complir: “val més que no et fiquis mai en política, ja veus com ens ha anat ”. Ho deia pel desgavell que va suposar a la família els fets del 36 i les seves conseqüències. I això que també recordava amb gran admiració el seu sogre, que era el meu besavi, Martí Carreras Rebugent, alcalde de Figueres entre 1906 i 1909, propulsor de la jornada laboral de vuit hores per als treballadors de l’Ajuntament, vint-i-cinc anys abans que fos oficial a l’Estat espanyol.

Això de dir la veritat vaig veure ben aviat que no anava sempre bé. Recordo que a la primera empresa que vaig treballar,  a  la qual vaig començar a catorze anys i en vaig sortir a trenta-tres, li vaig dir a un client el que sempre deia l’amo d’ell. Deia que era un incordi. Naturalment es va molestar molt i vaig estar a punt de ser acomiadat. Tenia quinze o setze anys i m’ho creia tot.

També recordo que quan vaig anar a treballar a una empresa financera de renom, un important fons d’inversió mobiliari, afí d’un banc sòlid, dels que no ha necessitat que l’Estat hi aboqui diners per evitar la fallida, la persona que ens donava les explicacions sobre la manera de vendre el producte, i que fins fa poc dirigia l’organigrama econòmic i financer espanyol, ens deia que, sense dir cap mentida,  potser  no calia dir tota la veritat sobre el funcionament de les empreses d’inversió col·lectiva. Com sigui que a mi em va semblar un pèl inconcret, em vaig atrevir a demanar la paraula i manifestar que potser els agents de Barcelona podien funcionar com ell deia perquè en realitat el possible client no sabien gairebé qui era i probablement no el tornarien a veure mai més, però que  en una petita ciutat com Figueres, a finals dels anys 60, que ens coneixíem tots, no podíem deixar de dir  tota la veritat. Em va contestar que potser de la manera que jo ho enfocava vendria menys i em va donar a entendre que si els resultats al cap d’un any no eren satisfactoris em donarien el passaport.

Explicant sempre la veritat, almenys la meva veritat, el que jo entenia, hi vaig romandre poc temps i la següent etapa va ser incorporar-me a l’equip de vendes del Centre de Cultura per Correspondència CCC de Donostia, on vaig passar-hi catorze anys en una de les etapes laborals més fructíferes i agraïdes que recordo, explicant sempre tota la veritat, i amb el reconeixement i recolzament dels meus caps, especialment del director general de l’empresa i propietari, el senyor Joan Morera Vilella (e.p.d), per cert natural de Tregurà de Dalt, petita població del Ripollès.

Ja veuen, parlant de veritats i mentides, gairebé els explico la meva vida laboral. I si no fos veritat el que he dit? Els italians diuen: “si non è vero ben trovato”. Ara seriosament, tot és veritat...O no!

Martí Carreras Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi