VI CONGRÉS NACIONAL DE LA GENT GRAN
L’acte de cloenda es va celebrar el passat 7 d’octubre a la població de Cornellà de Llobregat amb assistència de tres-cents delegats i delegades de les comarques catalanes. D’acord amb l’època en què vivim va ser un congrés auster, comparat amb les anteriors edicions que reunien més d’un miler de persones durant tres dies. Per la nostra comarca hi van participar cinc persones: tres representants del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, la Sra. Encarna Pla de Figueres, el Sr. Josep Valls de l’Escala i el Sr. Pere Guitart de Garriguella, una pel Casal de la Gent Gran de Figueres, el Sr. Tomás Antón, i un servidor com a membre del Consell de la Gent Gran de Catalunya.
Malgrat la reducció del temps en la jornada final, va ser un congrés molt participatiu gràcies als actes anteriors que es van anar desenvolupant durant els mesos d’abril, maig i juny. Especialment, per a nosaltres, el que va tenir lloc al nostre Casal de Figueres el dia 17 de juny, amb assistència de 60 persones, una participació de les més elevades de tot Catalunya, que varen tenir ocasió de debatre el contingut de les tres ponències, i amb les esmenes, totes acceptades, que vàrem formular els representants comarcals.
Aquests congressos han de servir perquè la gent gran de Catalunya faci arribar a les primeres instàncies del Govern de la Generalitat, els anhels i revindicacions de tot un col•lectiu de persones tan divers com és el món nostre. La gent gran, en conjunt, ja formem més d’una generació, amb persones relativament joves d’entre 65 i 70 anys i els molts i molts que sobrepassen els 85 i 90 anys, amb necessitats diferents, però amb un desig comú, viure amb dignitat i sense massa entrebancs el temps que ens quedi de vida.
En el Manifest final i entre altres revindicacions, es demana:
Que exigim un finançament suficient per al nostre sistema sanitari, tenint en compte el nombre real de persones que a Catalunya tenen dret a prestació sanitària. Però no només cal garantir la dotació econòmica suficient, sinó també una atenció sanitària ràpida, àgil, respectuosa i professional, que tingui en compte les particularitats de la gent gran
Que cal elaborar polítiques socials d’habitatges dirigides a la gent gran, que tinguin en compte la seva situació econòmica i les seves necessitats quant a accessibilitat i adaptació.
Que ha de ser prioritària la intensificació de les polítiques concretes d’assistència a l’envelliment, als casos de malalts més desvalguts i de persones discapacitades i/o incapacitades.
Que exigim la posada en funcionament del marc normatiu que doti dels instruments adequats per donar resposta als maltractaments a la gent gran i la provisió dels serveis necessaris per poder respondre de forma adequada a aquestes situacions i, en la mesura que es pugui, prevenir el problema. Però, també, animem a tota la gent gran a denunciar qualsevol cas de maltractament que pateixin o detectin en terceres persones, per facilitar la detecció i la disminució d’aquests situacions, donant-nos el valor que ens mereixem.
Que l’envelliment és un procés, no un estat, que té lloc al llarg de tota la vida. Aquesta realitat s’ha de tenir en compte a l’hora de dissenyar i desenvolupar polítiques d’envelliment actiu.
Que cal fomentar i facilitar un envelliment actiu de la gent gran, que integri els conceptes de prevenció i hàbits saludables en el dia a dia del col•lectiu, dotant dels equipaments, espais i serveis necessaris i adequats per permetre una activitat adaptada a la nostra edat i estat de salut.
Que demanem al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com òrgan consultiu i de participació, el seguiment acurat del grau d’assoliment dels importants acords que s’han pres en aquest congrés.
Al Govern de la Generalitat de Catalunya li exigirem l’impuls per fer realitat els acords d’aquest 6è Congrés Nacional de la Gent Gran.
A grans trets i com a resum, deixarem aquí aquest esdeveniment que cada quatre anys fa sentir la veu de l’experiència, la veu de la gent gran. Que es puguin aconseguir la major part de les nostres peticions dependrà de la sensibilitat del Govern català. Nosaltres, des del Consell de la Gent Gran de Catalunya, persistirem i persistirem. Que tots plegats tinguem sort. Fins a la propera!.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dilluns, 27 de desembre del 2010
dissabte, 11 de desembre del 2010
PARLAMENT EL DIA DE LA FESTA DEL CASAL DE LA GENT GRAN DE FIGUERES - HOTEL TRAVE 10-12-2010
Un any més he d’agrair a l’Associació de Gent Gran del Casal que em doni l'oportunitat de dirigir-me a tots vosaltres com a representant de la gent gran de l’Alt Empordà. Primer per felicitar les parelles que es van casar fa cinquanta anys, any també de forta crisi a Espanya, i a la Maria Badosa, l’Encarna Morata i en Joaquim Bassach pels seus noranta anys.
Aquest any que acabarem d'aquí a tres setmanes a estat un any de coses positives per el col•lectiu de les persones grans, com ho són tots els anys que es celebren els congressos. I aquest ho estat especialment perquè el Casal de Figueres va viure una jornada de debat de les ponències presentades, el mes de juny, amb una més que notable participació, ja que llevat del cas de Barcelona, va doblar la mitjana dels assistents als altres casals que va ser de unes 30 persones. Aquí vàrem passar de 60. Els congressos de la gent gran han de ser per marcar el full de ruta de les legitimes aspiracions de tots nosaltres, que fem arribar a les màximes autoritats politiques del país perquè actuïn en conseqüència.
Per tant, i com a vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya, organitzador junt amb el Departament d’Acció Social i Ciutadania del VI Congrés, el meu agraïment a la Junta de l’Associació, especialment a l’Encarna i també a la Míriam, i al Departament de Governació i Administracions Públiques per la seva entusiasta col•laboració.
Una altra noticia positiva és que, recentment, la Comissió Europea ha proposat que l’any 2012 sigui declarat Any Europeu de l’Envelliment Actiu. Precisament una de les ponències del VI Congrés portava per títol “Polítiques d’envelliment actiu”, cosa que demostra que anàvem per bon camí. Que el Consell de la Gent Gran de Catalunya i Europa mirin en la mateixa direcció vol dir que estem en bona sintonia.
I una altra és que el passat dia 18 de novembre es va constituir al Consell Comarcal, el Consell de Salut del Govern Territorial de Salut de l’Alt Empordà, del qual formarà part el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, i que ha de servir per rebre consultes, suggeriments i queixes que podrem fer arribar als responsables de la sanitat pública.
I aquí hauria d’acabar, però les circumstàncies m’obliguen a allargar-me un parell de minuts. Dilluns dia 13, festa de Santa Llúcia, aniré a Barcelona al darrer Ple del CGGCat, darrer de l’any i de la legislatura. El resultat de les passades eleccions fa suposar que serà un Ple de comiat de les persones que han portat el Departament d’Acció Social i Ciutadania. Vaig entrar al CGGCat el mes de juny del 2005 amb la consellera Anna Simó de ERC, que va ser substituïda per Carme Figueres, del PSC, i a partir del 2007 per Carme Capdevila, que ha tingut la responsabilitat de desenvolupar la llei social més important de la història d’Espanya, la Llei de la dependència, i, malgrat tots els entrebancs de finançament, la Comunitat Catalana està a molta distància de, per exemple, la Comunitat de Madrid o la del País Valencià. Les més ben situades son les comunitats de La Rioja, Navarra i el Pais Basc.
Totes aquestes persones penso que han treballant amb interès i els vull donar les gracies per les atencions que han tingut amb mi. Igualment, ho faig amb les persones que han dirigit els departaments a Girona, especialment el Departament de Salut, primer amb el doctor Cordon i després amb la doctora Marta Pedrerol;, al Departament d’Acció Social i Ciutadania, primer amb la figuerenca Pilar Heras, i desprès amb el senyor Josep Vinyes, i amb el Departament de Governació i Administracions Publiques, amb el senyor Jordi Martinoy i, posteriorment amb la Mireia Mata. A tots ells i elles, el meu reconeixement per la feina feta, feina ben feta, penso jo, i a les persones que han de venir, que, naturalment desconec, la meva benvinguda i el desig que tinguin sort i encert en les seves decisions.
I ara sí. Moltes gràcies, i com diu aquell del Polònia: Perdoneu, però algú ho havia de dir.
Aquest any que acabarem d'aquí a tres setmanes a estat un any de coses positives per el col•lectiu de les persones grans, com ho són tots els anys que es celebren els congressos. I aquest ho estat especialment perquè el Casal de Figueres va viure una jornada de debat de les ponències presentades, el mes de juny, amb una més que notable participació, ja que llevat del cas de Barcelona, va doblar la mitjana dels assistents als altres casals que va ser de unes 30 persones. Aquí vàrem passar de 60. Els congressos de la gent gran han de ser per marcar el full de ruta de les legitimes aspiracions de tots nosaltres, que fem arribar a les màximes autoritats politiques del país perquè actuïn en conseqüència.
Per tant, i com a vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya, organitzador junt amb el Departament d’Acció Social i Ciutadania del VI Congrés, el meu agraïment a la Junta de l’Associació, especialment a l’Encarna i també a la Míriam, i al Departament de Governació i Administracions Públiques per la seva entusiasta col•laboració.
Una altra noticia positiva és que, recentment, la Comissió Europea ha proposat que l’any 2012 sigui declarat Any Europeu de l’Envelliment Actiu. Precisament una de les ponències del VI Congrés portava per títol “Polítiques d’envelliment actiu”, cosa que demostra que anàvem per bon camí. Que el Consell de la Gent Gran de Catalunya i Europa mirin en la mateixa direcció vol dir que estem en bona sintonia.
I una altra és que el passat dia 18 de novembre es va constituir al Consell Comarcal, el Consell de Salut del Govern Territorial de Salut de l’Alt Empordà, del qual formarà part el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, i que ha de servir per rebre consultes, suggeriments i queixes que podrem fer arribar als responsables de la sanitat pública.
I aquí hauria d’acabar, però les circumstàncies m’obliguen a allargar-me un parell de minuts. Dilluns dia 13, festa de Santa Llúcia, aniré a Barcelona al darrer Ple del CGGCat, darrer de l’any i de la legislatura. El resultat de les passades eleccions fa suposar que serà un Ple de comiat de les persones que han portat el Departament d’Acció Social i Ciutadania. Vaig entrar al CGGCat el mes de juny del 2005 amb la consellera Anna Simó de ERC, que va ser substituïda per Carme Figueres, del PSC, i a partir del 2007 per Carme Capdevila, que ha tingut la responsabilitat de desenvolupar la llei social més important de la història d’Espanya, la Llei de la dependència, i, malgrat tots els entrebancs de finançament, la Comunitat Catalana està a molta distància de, per exemple, la Comunitat de Madrid o la del País Valencià. Les més ben situades son les comunitats de La Rioja, Navarra i el Pais Basc.
Totes aquestes persones penso que han treballant amb interès i els vull donar les gracies per les atencions que han tingut amb mi. Igualment, ho faig amb les persones que han dirigit els departaments a Girona, especialment el Departament de Salut, primer amb el doctor Cordon i després amb la doctora Marta Pedrerol;, al Departament d’Acció Social i Ciutadania, primer amb la figuerenca Pilar Heras, i desprès amb el senyor Josep Vinyes, i amb el Departament de Governació i Administracions Publiques, amb el senyor Jordi Martinoy i, posteriorment amb la Mireia Mata. A tots ells i elles, el meu reconeixement per la feina feta, feina ben feta, penso jo, i a les persones que han de venir, que, naturalment desconec, la meva benvinguda i el desig que tinguin sort i encert en les seves decisions.
I ara sí. Moltes gràcies, i com diu aquell del Polònia: Perdoneu, però algú ho havia de dir.
dimarts, 7 de desembre del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà del 7 de desembre del 2010
ENQUESTES, ESTADÍSTIQUES I PREDICCIONS
Definitivament podem catalogar que aquest començament de segle, del qual ja portem transcorreguts deu anys, és el gran moment de les estadístiques i sobre tot de les enquestes N’hi ha de tota mena : politiques, socials, econòmiques, esportives, laborals, de gent gran, de gent jove, d’estudiants, financeres, etc..
De veritat tot allò que pronostiquen les enquestes en es produirà? Podem refiar-nos a ulls cluc en la seva veracitat? No ho tinc massa clar. Recordo que quan hi va haver la crisi del petroli – any 1973 – els economistes van pronosticar que en un lapse de temps d’entre deu i quinze anys s’hauria exhaurit aquest apreciat oli mineral inflamable. Han passat més de trenta cincs anys i encara raja. És clar que els economistes, amb tot el respecte per aquests professionals, saben explicar molt bé el que ha passat, però predir el futur ja els resulta més complicat. Més o menys com els homes del temps. Se li adjudica al gran economista nord-americà John Kenneth Galbraig, que quan se li va preguntar quina definició feia dels economistes va contestar” n’hi ha de dues menes: els que no sabem res i els que ni tants sols saben això”. Acudits o bromes a part, el que vull venir a dir és que cal agafar-se les dades que ens plouen de pertot arreu amb una mica d’escepticisme.
Una predicció basada en estadístiques i que fa temps que circula és la que la Seguretat Social arribarà un moment que no podrà fer front al pagament de les pensions. Es basen en estudis fets per entitats financeres que els interessa engrandir el mercat dels plans de pensions o de jubilació. Perquè, algú pensa seriosament que cap país de l’anomenat primer món pot deixar de pagar les pensions? Ja hem dit alguna vegada que la caixa de la Seguretat Social té al seu càrrec un munt de despeses que tècnicament no li corresponen. Naturalment que cal una reforma del sistema públic de pensions, però sense esverar a ningú.
Fa uns mesos la Creu Roja va fer pública una enquesta sobre unes sis-centes persones grans que demostrava que a aquests col•lectiu els afectava la crisi igual que a les persones en actiu L’edat mitjana dels enquestats era de 81 anys i el 70 % del total vivien sols i la majoria eren dones. El 22 % assegurava que a causa de la crisi s’havia vist obligat a ajudar a algun familiar, deixant-li diners, aportant aliments o acollint-lo a casa seva, i un 10 % assegurava que havia hagut de fer-se càrrec dels néts. En canvi, en sentit contrari, la crisi també ha significat que el 27% de la gent gran enquestada manifesti que s’ha vist obligada a demanar ajuda a persones alienes a la família perquè aquesta a deixat d’ajudar-lo, ja que ara no rep ajuda econòmica dels fills o també perquè han deixat de fer de cuidadors perquè han hagut de buscar feina. Aquest darrer supòsit és perquè sovint els cuidadors són dones que, amb la pèrdua del treball dels marits, han anat a buscar feina. Les peculiaritats, circumstàncies i causalitats de les persones grans són molt heterogènies i diverses, i cada vegada ho seran més, degut a les diferències d’edats entre les mateixes persones grans que ja formen més d’una generació.
També és important comentar la darrera enquesta de l’Imserso sobre l’estat actual de les persones grans i la veritat és que no n’hi ha per posar-se a saltar de content. Ens diuen que el 40% de les persones grans no fa absolutament res. Que la majoria d’espanyols es passa el dia davant del televisor o escoltant la ràdio. Que només un 12 % fa cursos de manualitats i un migrat 8% es dedica al turisme. Molt per sota en percentatges, la majoria de casos no arriba al 5%, han començat a fer treballs de jardineria, activitats de voluntariat o de col•laboració en associacions, i pocs, molt pocs, escassament un 2%, s`apunten a cursets de formació, cosa que es considera essencial per fomentar la intel•ligència i la memòria en la vellesa. El nivell educatiu. de les persones grans a Espanya es sensiblement baix (en prou feines tenen estudis primaris) i difícilment podrem parlar d’envelliment actiu si no es fomenten més els programes d’aprenentatge a mesura que la gent comença a envellir. Els avenços en aquest terreny són grans, ja que s’han estès molt les aules de formació, però cal fomentar la participació, ja que aquests programes estan orientats no a millorar la competència professional, sinó a cultivar la ment, propiciar els valors i facilitar nous coneixements per desenvolupar-se en una societat canviant.
Aprofitem per dir que a l’Alt Empordà funciona, des de fa uns quatre anys, l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran, amb seu al carrer Nou 48 i que a cada curs s’imparteixen conferències educatives. Qui hi estigui interessat pot informar-se a l’Àrea de Benestar Social del Consell Comarcal.
Dues darreres dades: una enquesta de la UGT ens diu que un 23 % de joves catalans de 16 a 24 anys no estudia ni treballa i que molts no busquen feina. Una altra de l’Imserso diu que l’any 2060 hi haurà a Espanya gairebé 7 milions de persones de més de vuitanta anys. El triple dels que hi ara. Quin panorama, no? Molts d’aquests octogenaris seran dels que ara són joves i no fan res. Com serà la societat d’aquí a 50 anys?
Prediccions,estadístiques,enquestes,benvingudes siguin. Agafem-ho com a orientacions, no com a dogma de fe.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
ma
Definitivament podem catalogar que aquest començament de segle, del qual ja portem transcorreguts deu anys, és el gran moment de les estadístiques i sobre tot de les enquestes N’hi ha de tota mena : politiques, socials, econòmiques, esportives, laborals, de gent gran, de gent jove, d’estudiants, financeres, etc..
De veritat tot allò que pronostiquen les enquestes en es produirà? Podem refiar-nos a ulls cluc en la seva veracitat? No ho tinc massa clar. Recordo que quan hi va haver la crisi del petroli – any 1973 – els economistes van pronosticar que en un lapse de temps d’entre deu i quinze anys s’hauria exhaurit aquest apreciat oli mineral inflamable. Han passat més de trenta cincs anys i encara raja. És clar que els economistes, amb tot el respecte per aquests professionals, saben explicar molt bé el que ha passat, però predir el futur ja els resulta més complicat. Més o menys com els homes del temps. Se li adjudica al gran economista nord-americà John Kenneth Galbraig, que quan se li va preguntar quina definició feia dels economistes va contestar” n’hi ha de dues menes: els que no sabem res i els que ni tants sols saben això”. Acudits o bromes a part, el que vull venir a dir és que cal agafar-se les dades que ens plouen de pertot arreu amb una mica d’escepticisme.
Una predicció basada en estadístiques i que fa temps que circula és la que la Seguretat Social arribarà un moment que no podrà fer front al pagament de les pensions. Es basen en estudis fets per entitats financeres que els interessa engrandir el mercat dels plans de pensions o de jubilació. Perquè, algú pensa seriosament que cap país de l’anomenat primer món pot deixar de pagar les pensions? Ja hem dit alguna vegada que la caixa de la Seguretat Social té al seu càrrec un munt de despeses que tècnicament no li corresponen. Naturalment que cal una reforma del sistema públic de pensions, però sense esverar a ningú.
Fa uns mesos la Creu Roja va fer pública una enquesta sobre unes sis-centes persones grans que demostrava que a aquests col•lectiu els afectava la crisi igual que a les persones en actiu L’edat mitjana dels enquestats era de 81 anys i el 70 % del total vivien sols i la majoria eren dones. El 22 % assegurava que a causa de la crisi s’havia vist obligat a ajudar a algun familiar, deixant-li diners, aportant aliments o acollint-lo a casa seva, i un 10 % assegurava que havia hagut de fer-se càrrec dels néts. En canvi, en sentit contrari, la crisi també ha significat que el 27% de la gent gran enquestada manifesti que s’ha vist obligada a demanar ajuda a persones alienes a la família perquè aquesta a deixat d’ajudar-lo, ja que ara no rep ajuda econòmica dels fills o també perquè han deixat de fer de cuidadors perquè han hagut de buscar feina. Aquest darrer supòsit és perquè sovint els cuidadors són dones que, amb la pèrdua del treball dels marits, han anat a buscar feina. Les peculiaritats, circumstàncies i causalitats de les persones grans són molt heterogènies i diverses, i cada vegada ho seran més, degut a les diferències d’edats entre les mateixes persones grans que ja formen més d’una generació.
També és important comentar la darrera enquesta de l’Imserso sobre l’estat actual de les persones grans i la veritat és que no n’hi ha per posar-se a saltar de content. Ens diuen que el 40% de les persones grans no fa absolutament res. Que la majoria d’espanyols es passa el dia davant del televisor o escoltant la ràdio. Que només un 12 % fa cursos de manualitats i un migrat 8% es dedica al turisme. Molt per sota en percentatges, la majoria de casos no arriba al 5%, han començat a fer treballs de jardineria, activitats de voluntariat o de col•laboració en associacions, i pocs, molt pocs, escassament un 2%, s`apunten a cursets de formació, cosa que es considera essencial per fomentar la intel•ligència i la memòria en la vellesa. El nivell educatiu. de les persones grans a Espanya es sensiblement baix (en prou feines tenen estudis primaris) i difícilment podrem parlar d’envelliment actiu si no es fomenten més els programes d’aprenentatge a mesura que la gent comença a envellir. Els avenços en aquest terreny són grans, ja que s’han estès molt les aules de formació, però cal fomentar la participació, ja que aquests programes estan orientats no a millorar la competència professional, sinó a cultivar la ment, propiciar els valors i facilitar nous coneixements per desenvolupar-se en una societat canviant.
Aprofitem per dir que a l’Alt Empordà funciona, des de fa uns quatre anys, l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran, amb seu al carrer Nou 48 i que a cada curs s’imparteixen conferències educatives. Qui hi estigui interessat pot informar-se a l’Àrea de Benestar Social del Consell Comarcal.
Dues darreres dades: una enquesta de la UGT ens diu que un 23 % de joves catalans de 16 a 24 anys no estudia ni treballa i que molts no busquen feina. Una altra de l’Imserso diu que l’any 2060 hi haurà a Espanya gairebé 7 milions de persones de més de vuitanta anys. El triple dels que hi ara. Quin panorama, no? Molts d’aquests octogenaris seran dels que ara són joves i no fan res. Com serà la societat d’aquí a 50 anys?
Prediccions,estadístiques,enquestes,benvingudes siguin. Agafem-ho com a orientacions, no com a dogma de fe.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
ma
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
