dilluns, 27 de desembre de 2010

PUBLICAT A LA REVISTA SENY I RAUXA DEL MES DE DESEMBRE DEL 2010

VI CONGRÉS NACIONAL DE LA GENT GRAN

L’acte de cloenda es va celebrar el passat 7 d’octubre a la població de Cornellà de Llobregat amb assistència de tres-cents delegats i delegades de les comarques catalanes. D’acord amb l’època en què vivim va ser un congrés auster, comparat amb les anteriors edicions que reunien més d’un miler de persones durant tres dies. Per la nostra comarca hi van participar cinc persones: tres representants del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, la Sra. Encarna Pla de Figueres, el Sr. Josep Valls de l’Escala i el Sr. Pere Guitart de Garriguella, una pel Casal de la Gent Gran de Figueres, el Sr. Tomás Antón, i un servidor com a membre del Consell de la Gent Gran de Catalunya.

Malgrat la reducció del temps en la jornada final, va ser un congrés molt participatiu gràcies als actes anteriors que es van anar desenvolupant durant els mesos d’abril, maig i juny. Especialment, per a nosaltres, el que va tenir lloc al nostre Casal de Figueres el dia 17 de juny, amb assistència de 60 persones, una participació de les més elevades de tot Catalunya, que varen tenir ocasió de debatre el contingut de les tres ponències, i amb les esmenes, totes acceptades, que vàrem formular els representants comarcals.

Aquests congressos han de servir perquè la gent gran de Catalunya faci arribar a les primeres instàncies del Govern de la Generalitat, els anhels i revindicacions de tot un col•lectiu de persones tan divers com és el món nostre. La gent gran, en conjunt, ja formem més d’una generació, amb persones relativament joves d’entre 65 i 70 anys i els molts i molts que sobrepassen els 85 i 90 anys, amb necessitats diferents, però amb un desig comú, viure amb dignitat i sense massa entrebancs el temps que ens quedi de vida.

En el Manifest final i entre altres revindicacions, es demana:

Que exigim un finançament suficient per al nostre sistema sanitari, tenint en compte el nombre real de persones que a Catalunya tenen dret a prestació sanitària. Però no només cal garantir la dotació econòmica suficient, sinó també una atenció sanitària ràpida, àgil, respectuosa i professional, que tingui en compte les particularitats de la gent gran

Que cal elaborar polítiques socials d’habitatges dirigides a la gent gran, que tinguin en compte la seva situació econòmica i les seves necessitats quant a accessibilitat i adaptació.

Que ha de ser prioritària la intensificació de les polítiques concretes d’assistència a l’envelliment, als casos de malalts més desvalguts i de persones discapacitades i/o incapacitades.

Que exigim la posada en funcionament del marc normatiu que doti dels instruments adequats per donar resposta als maltractaments a la gent gran i la provisió dels serveis necessaris per poder respondre de forma adequada a aquestes situacions i, en la mesura que es pugui, prevenir el problema. Però, també, animem a tota la gent gran a denunciar qualsevol cas de maltractament que pateixin o detectin en terceres persones, per facilitar la detecció i la disminució d’aquests situacions, donant-nos el valor que ens mereixem.

Que l’envelliment és un procés, no un estat, que té lloc al llarg de tota la vida. Aquesta realitat s’ha de tenir en compte a l’hora de dissenyar i desenvolupar polítiques d’envelliment actiu.

Que cal fomentar i facilitar un envelliment actiu de la gent gran, que integri els conceptes de prevenció i hàbits saludables en el dia a dia del col•lectiu, dotant dels equipaments, espais i serveis necessaris i adequats per permetre una activitat adaptada a la nostra edat i estat de salut.

Que demanem al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com òrgan consultiu i de participació, el seguiment acurat del grau d’assoliment dels importants acords que s’han pres en aquest congrés.

Al Govern de la Generalitat de Catalunya li exigirem l’impuls per fer realitat els acords d’aquest 6è Congrés Nacional de la Gent Gran.

A grans trets i com a resum, deixarem aquí aquest esdeveniment que cada quatre anys fa sentir la veu de l’experiència, la veu de la gent gran. Que es puguin aconseguir la major part de les nostres peticions dependrà de la sensibilitat del Govern català. Nosaltres, des del Consell de la Gent Gran de Catalunya, persistirem i persistirem. Que tots plegats tinguem sort. Fins a la propera!.

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dissabte, 11 de desembre de 2010

PARLAMENT EL DIA DE LA FESTA DEL CASAL DE LA GENT GRAN DE FIGUERES - HOTEL TRAVE 10-12-2010

Un any més he d’agrair a l’Associació de Gent Gran del Casal que em doni l'oportunitat de dirigir-me a tots vosaltres com a representant de la gent gran de l’Alt Empordà. Primer per felicitar les parelles que es van casar fa cinquanta anys, any també de forta crisi a Espanya, i a la Maria Badosa, l’Encarna Morata i en Joaquim Bassach pels seus noranta anys.

Aquest any que acabarem d'aquí a tres setmanes a estat un any de coses positives per el col•lectiu de les persones grans, com ho són tots els anys que es celebren els congressos. I aquest ho estat especialment perquè el Casal de Figueres va viure una jornada de debat de les ponències presentades, el mes de juny, amb una més que notable participació, ja que llevat del cas de Barcelona, va doblar la mitjana dels assistents als altres casals que va ser de unes 30 persones. Aquí vàrem passar de 60. Els congressos de la gent gran han de ser per marcar el full de ruta de les legitimes aspiracions de tots nosaltres, que fem arribar a les màximes autoritats politiques del país perquè actuïn en conseqüència.

Per tant, i com a vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya, organitzador junt amb el Departament d’Acció Social i Ciutadania  del VI Congrés, el meu agraïment a la Junta de l’Associació, especialment a l’Encarna i també a la Míriam, i al Departament de Governació i Administracions Públiques per la seva entusiasta col•laboració.

Una altra noticia positiva és que,  recentment, la Comissió Europea ha proposat que l’any 2012 sigui declarat Any Europeu de l’Envelliment Actiu. Precisament una de les ponències del VI Congrés portava per títol “Polítiques d’envelliment actiu”, cosa que demostra que anàvem per bon camí. Que el Consell de la Gent Gran de Catalunya  i Europa mirin en la mateixa direcció vol dir que estem en bona sintonia.

I una altra és que el passat dia 18 de novembre es va constituir al Consell Comarcal, el Consell de Salut del Govern Territorial de Salut de l’Alt Empordà, del qual formarà part el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, i que ha de servir per rebre consultes, suggeriments i queixes que podrem fer arribar als responsables de la sanitat pública.

I aquí hauria d’acabar, però les circumstàncies m’obliguen a allargar-me un parell de minuts. Dilluns dia 13, festa de Santa Llúcia, aniré a Barcelona al darrer Ple del CGGCat, darrer de l’any i de la legislatura. El resultat de les passades eleccions fa suposar que serà un Ple de comiat de les persones que han portat el Departament d’Acció Social i Ciutadania. Vaig entrar al CGGCat el mes de juny del 2005 amb la consellera Anna Simó de ERC, que va ser substituïda per Carme Figueres, del PSC, i a partir del 2007 per Carme Capdevila, que ha tingut la responsabilitat de desenvolupar la llei social més important de la història d’Espanya, la Llei de la dependència, i,  malgrat tots els entrebancs de finançament, la Comunitat Catalana està a molta distància de, per exemple, la Comunitat de Madrid o la del País Valencià. Les més ben situades son les comunitats de La Rioja, Navarra i el Pais Basc.

Totes aquestes persones penso que han treballant amb interès i els vull donar les gracies per les atencions que han tingut amb mi. Igualment, ho faig amb les persones que han dirigit els departaments a Girona, especialment el Departament de Salut, primer amb el doctor Cordon i després amb la doctora Marta Pedrerol;, al Departament d’Acció Social i Ciutadania, primer amb la figuerenca Pilar Heras, i desprès amb el senyor Josep Vinyes, i amb el Departament de Governació i Administracions Publiques, amb el senyor Jordi Martinoy i, posteriorment amb la Mireia Mata. A tots ells i elles, el meu reconeixement per la feina feta, feina ben feta, penso jo, i a les persones que han de venir, que, naturalment desconec, la meva benvinguda i el desig  que tinguin sort i encert en les seves decisions.

I ara sí. Moltes gràcies, i com diu aquell del Polònia: Perdoneu, però algú ho havia de dir.

dimarts, 7 de desembre de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà del 7 de desembre del 2010

ENQUESTES, ESTADÍSTIQUES I PREDICCIONS

Definitivament podem catalogar que aquest començament de segle, del qual ja portem transcorreguts deu anys, és el gran moment de les estadístiques i sobre tot de les enquestes N’hi ha de tota mena : politiques, socials, econòmiques, esportives, laborals, de gent gran, de gent jove, d’estudiants, financeres, etc..

De veritat tot allò que pronostiquen les enquestes en es produirà? Podem refiar-nos a ulls cluc en la seva veracitat? No ho tinc massa clar. Recordo que quan hi va haver la crisi del petroli – any 1973 – els economistes van pronosticar que en un lapse de temps d’entre deu i quinze anys s’hauria exhaurit aquest apreciat oli mineral inflamable. Han passat més de trenta cincs anys i encara raja. És clar que els economistes, amb tot el respecte per aquests professionals, saben explicar molt bé el que ha passat, però predir el futur ja els resulta més complicat. Més o menys com els homes del temps. Se li adjudica al gran economista nord-americà John Kenneth Galbraig, que quan se li va preguntar quina definició feia dels economistes va contestar” n’hi ha de dues menes: els que no sabem res i els que ni tants sols saben això”. Acudits o bromes a part, el que vull venir a dir és que cal agafar-se les dades que ens plouen de pertot arreu amb una mica d’escepticisme.

Una predicció basada en estadístiques i que fa temps que circula és la que la Seguretat Social arribarà un moment que no podrà fer front al pagament de les pensions. Es basen en estudis fets per entitats financeres que els interessa engrandir el mercat dels plans de pensions o de jubilació. Perquè, algú pensa seriosament que cap país de l’anomenat primer món pot deixar de pagar les pensions? Ja hem dit alguna vegada que la caixa de la Seguretat Social té al seu càrrec un munt de despeses que tècnicament no li corresponen. Naturalment que cal una reforma del sistema públic de pensions, però sense esverar a ningú.

Fa uns mesos la Creu Roja va fer pública una enquesta sobre unes sis-centes persones grans que demostrava que a aquests col•lectiu els afectava la crisi igual que a les persones en actiu L’edat mitjana dels enquestats era de 81 anys i el 70 % del total vivien sols i la majoria eren dones. El 22 % assegurava que a causa de la crisi s’havia vist obligat a ajudar a algun familiar, deixant-li diners, aportant aliments o acollint-lo a casa seva, i un 10 % assegurava que havia hagut de fer-se càrrec dels néts. En canvi, en sentit contrari, la crisi també ha significat que el 27% de la gent gran enquestada manifesti que s’ha vist obligada a demanar ajuda a persones alienes a la família perquè aquesta a deixat d’ajudar-lo, ja que ara no rep ajuda econòmica dels fills o també perquè han deixat de fer de cuidadors perquè han hagut de buscar feina. Aquest darrer supòsit és perquè sovint els cuidadors són dones que, amb la pèrdua del treball dels marits, han anat a buscar feina. Les peculiaritats, circumstàncies i causalitats de les persones grans són molt heterogènies i diverses, i cada vegada ho seran més, degut a les diferències d’edats entre les mateixes persones grans que ja formen més d’una generació.

També és important comentar la darrera enquesta de l’Imserso sobre l’estat actual de les persones grans i la veritat és que no n’hi ha per posar-se a saltar de content. Ens diuen que el 40% de les persones grans no fa absolutament res. Que la majoria d’espanyols es passa el dia davant del televisor o escoltant la ràdio. Que només un 12 % fa cursos de manualitats i un migrat 8% es dedica al turisme. Molt per sota en percentatges, la majoria de casos no arriba al 5%, han començat a fer treballs de jardineria, activitats de voluntariat o de col•laboració en associacions, i pocs, molt pocs, escassament un 2%, s`apunten a cursets de formació, cosa que es considera essencial per fomentar la intel•ligència i la memòria en la vellesa. El nivell educatiu. de les persones grans a Espanya es sensiblement baix (en prou feines tenen estudis primaris) i difícilment podrem parlar d’envelliment actiu si no es fomenten més els programes d’aprenentatge a mesura que la gent comença a envellir. Els avenços en aquest terreny són grans, ja que s’han estès molt les aules de formació, però cal fomentar la participació, ja que aquests programes estan orientats no a millorar la competència professional, sinó a cultivar la ment, propiciar els valors i facilitar nous coneixements per desenvolupar-se en una societat canviant.

Aprofitem per dir que a l’Alt Empordà funciona, des de fa uns quatre anys, l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran, amb seu al carrer Nou 48 i que a cada curs s’imparteixen conferències educatives. Qui hi estigui interessat pot informar-se a l’Àrea de Benestar Social del Consell Comarcal.

Dues darreres dades: una enquesta de la UGT ens diu que un 23 % de joves catalans de 16 a 24 anys no estudia ni treballa i que molts no busquen feina. Una altra de l’Imserso diu que l’any 2060 hi haurà a Espanya gairebé 7 milions de persones de més de vuitanta anys. El triple dels que hi ara. Quin panorama, no? Molts d’aquests octogenaris seran dels que ara són joves i no fan res. Com serà la societat d’aquí a 50 anys?

Prediccions,estadístiques,enquestes,benvingudes siguin. Agafem-ho com a orientacions, no com a dogma de fe.

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
ma

divendres, 26 de novembre de 2010

CLUB CATALUNYACAIXA

PARLAMENT AL CLUB CATALUNYACAIXA EL DIA DE LA FESTA GENT GRAN

25 DE NOVEMBRE DEL 2010

Sr. Vicealcalde, Sra. Regidora, Sres i Srs responsables de CatalunyaCaixa, Sra Presidenta de l’Associació de Gent Gran del Casal de Figueres, bon dia a tothom:

Un any més tinc la oportunitat de dirigir-me a tots vosaltres en dia de la festa de la gent gran en que ens disposem a retre un petit homenatge a les parelles que porten 50 anys de casats. Per tant es varen casar l’any 1960 en que Espanya estava en plena fase de desenvolupament del pla d’estabilització del Ministre Ullastres, que si be a mig i llarg termini va ser un pla rendible, de bones a primeres va portar a centenars i milers de catalans i espanyoles a buscar feina a Europa. A vegades penso que quan parlem de la immigració actual, tots plegats hauríem de tenir una mica més de memòria. Felicito també a les persones que aquest any han fet o faran 80 i 90 anys,.De continuar la tendència social actual, cada vegada serà més difícil trobar parelles amb 50 anys de casats i en canvi hi haurà més persones octogenàries. Segons les darreres dades de l’Imserso actualment a l’Estat espanyol són 2.300.000 les persones que passen dels 79 anys, i dintre de 50 anys seran el triple, Es a dir, gairebé 7.000.000, o sigui un augment del 200%. Moltes felicitats a tothom i per mols anys

També em plau felicitar a la responsable del Club, la Maria Caballero i als seus col•laboradors, especialment a en Tomàs Antón, representant del Club al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, per haver aconseguit portar 80 persones a la V trobada d’Entitats de Gent Gran que es va celebrar a Llançà el passat dia 4 de novembre Va ser l’entitat amb més participants de les 23 que s’hi varen reunir. La meva felicitació també per les altres dues entitats figuerenques, el Casal de la Gent Gran de la Generalitat i la Colla Dolça Tardor, amb les seves presidentes al cap davant, les Sres Encarna Pla i Rosa Maria Male, respectivament, ja que tots plegats vàrem ser un total de 121 persones procedents de la capital de la comarca. Moltes gràcies a tots i a totes.

I ara dues noticies. La primera es pot dir que es internacional: la Comissió Europea ha proposat que l’any 2012 sigui declarat “L’any Europeu de l’Envelliment Actiu”.Penso que és una bona cosa, ja que en el darrer congrés una de les ponències es titulava precisament “Polítiques d’Envelliment Actiu” Crec que es bo que Europa i el CGGCat vagin en la mateixa direcció.Ara cal esperar que el Parlament Europeu i el Consell d’Europa ho aprovin ben aviat

I la segona és àmbit comarcal: per anunciar-vos que la setmana passada és va constituir a la seu del Consell Comarcal, el Consell de Salut del Govern Territorial de Salut de l’Alt Empordà, del que formarà part el Consell Consultiu de la Gent Gran. Per tant us agrairé que em feu saber qualsevol queixa o suggerencia que tingueu relacionada amb temes de salut, del Cap o del hospital. Penso que serà una bona eina per millorar l’assistència sanitària.

Per acabar, i tal com vaig dir el dia de la trobada a Llançà, m’agradaria que dediquéssim un fort aplaudiment per a totes les persones que, d’una manera o altre, col•laboren i ajuden desinteressadament a la responsable del Club, perquè les coses funcionin més bé. Podeu estar segurs que sense elles seria tot força més difícil.

Moltes gràcies i bon dia de festa.

divendres, 5 de novembre de 2010

TROBADA D'ENTITATS DE GENT GRAN A LLANÇÀ

PARLAMENT EN LA V TROBADA D’ENTITATS DE GENT GRAN DE L’ALT EMPORDÀ

LLANÇÀ, 4 DE NOVEMBRE DE 2010

Bona tarda a tots i a totes, Autoritats, gent de l’Alt Empordà: En nom del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, moltes gràcies per participar en aquesta trobada d’entitats de gent gran de la comarca que cada dos anys organitza el Consell Consultiu amb la col•laboració imprescindible del Consell Comarcal i de l’ajuntament del municipi que ens acull, en aquest cas de Llançà, com en anys anteriors els Ajuntaments de l’Escala, Vilajuïga, Figueres o Roses.

De seguida us parlaran la presidenta del Consell Comarcal i alcaldessa de Vilafant, la senyora Consol Cantenys i Arbolí i el vicepresident del Consell Comarcal i Alcalde de Llançà, el senyor Pere Vila i Fulcarà. Però deixeu-me que digui un parell de coses ara que sou tots aquí aquí. La primera és que estic molt agraït i és un per a mi un gran orgull representar una comarca tan esplèndida com la nostra en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, a la Generalitat de Catalunya. Mireu, la majoria de companys i companyes de la resta de les 46 comarques catalanes coneixen la nostra comarca: uns perquè fa més de 50 anys  van fer el servei militar obligatori al Castell de Sant Ferran o al Campament de Sant Climent Sescebes, d’altres perquè han visitat algun museu de Figueres, especialment el Museu Dalí, uns altres han passat uns dies de vacances a qualsevol indret de la Costa Brava Nord des de Port-Bou fins a l’Escala, o han anat a caçar senglars a Maçanet de Cabrenys i alguns recorden amb nostàlgia que venien a Figueres a veure els partits de futbol quan la Unió jugava a segona Divisió A. I tots i totes coincideixen a dir que els empordanesos i empordaneses tenim un caràcter obert, amb una certa socarroneria en parlar, amb una fina ironia que atribueixen al fet que estem tocats per la tramuntana, i jo els  dic que sí, encara que, com deia l’insigne poeta Carles Fages de Climent, tocats només en la mesura justa que ens fa ser valents, però no esbojarrats. I parlant de la tramuntana, us recordo que el dia 24, dintre de les conferències de la Aules per a la Formació Cultural de la Gent Gran, vindrem a Llança amb el doctor Narcís Bardalet, metge forense que ens parlarà de “La tramuntana i la nostra salut”. Si us interessa, podeu venir a la Casa Cultural a dos quarts de set de la tarda.

L’altra cosa que vull  es demanar-vos un favor. Avui que som tants, m’agradaria que dediquéssim un fort aplaudiment, tant com puguem, a totes les persones, dones i homes que formen les juntes directives de les diverses associacions, clubs, casals i altres entitats de gent gran i també als voluntaris i col•laboradors que ajuden els responsables a perquè les coses funcionin. Són persones que esmercen hores del seu lleure per organitzar activitats perquè els usuaris ens mantinguem en forma, i no sabem demostrar el nostre agraïment i en canvi sí que estem amatents per criticar qualsevol fallo o error que puguin tenir i que, com a persones que són tenen el perfecte dret de cometre. Us puc assegurar, perquè en conec moltes, d’aquestes persones, que treballen de bona fe buscant subvencions pertot arreu a fi  que lliguin els números i equilibrar els pressupostos. Per tant, per a totes aquestes persones, amb el nostre agraïment i amb el desig que ho puguin continuar fent durant molts anys, aquest fort aplaudiment.

Moltes gràcies, us deixo amb la presidenta del Consell Comarcal i alcaldessa de Vilafant, la senyora Consol Cantenys i Arbolí.



dimarts, 2 de novembre de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al setmanari Empordà del 2 de novembre de 2010

LA MORT

Fa una temporada que he agafat per costum passejar gairebé be diàriament des de l’avinguda Salvador Dalí (l’antiga ronda Barcelona) fins a la benzinera del Rallye, pujar un trosset de carrer Nou i enfilar, per la ronda Sud, fins arribar al cementiri i descansar uns minuts als bancs disposats a l’entrada del tanatori de la funerària Vicens, a l’hivern al sol i a l’estiu a l’ombra d’una morera borda, i he pogut constatar que sempre hi ha algunes persones de visita al cementiri, especialment els festius i diumenges. Rarament entro al recinte, per cert, dit sigui de passada, molt ben cuidat per l’Ajuntament, però si alguna vegada ho he fet puc dir que s’hi respira tranquil•litat per tots els costats. Després del descans i de llegir les esqueles penjades als vidres, retorno al centre pels carrers Progrés i Vilallonga, fins a la Rambla. En total, amb descans inclòs, uns vuitanta minuts, que és el que recomanen els metges a les persones grans i no tan grans.

Aquesta proximitat al lloc de descans dels morts, m’ha fet pensar que potser el món seria diferent si hi penséssim més sovint. Que poc importants són la majoria de notícies del diaris i altres mitjans de comunicació davant de l’únic fet vertaderament irreparable com és la mort! Quants maldecaps, enveges, discussions inútils i moltes vegades sense solta ni volta! Caldria recordar més sovint que en l’antiga Roma, quan un general victoriós desfilava pels seus carrers, el mateix esclau que aguantava per damunt del seu cap una corona de llorer li mussitava sense parar a cau d’orella.“Recorda que ets mortal.”

En aquestes dates de primers de novembre en què els vius tenim per costum apropar-nos als cementiris per visitar les tombes dels nostres avantpassats i de les persones estimades que descansen en pau, potser seria bo parlar una mica del tema de la mort, segons diuen una de les poques certeses que tenim a la vida.

Si preguntem a algú si li fa por la mort, segurament ens contestarà que li fa por patir, és a dir, que el trànsit de la vida a la mort sigui un calvari de sofriment, tant pel que s’ha de morir com pels seus familiars. En el fons, el que tenim la majoria, és la por a allò desconegut.

El passat mes de juliol en el programa de TV3 “Bricolatge Emocional” del periodista Gaspar Hernández, es va emetre el capítol “Perdre la por a la mort”, amb interessants aportacions sobre el tema de personalitats importants, entre les quals hi havia el centenari Dr. Moisès Broggi, amb reflexions molt bones sobre la vida i la mort. També hi van sortir unes paraules del dramaturg francès Molière, que va morir jove, als 51 anys, ja que la seva vida va transcórrer de 1622 a 1673. Deia Molière,“la mort és el remei de tots els mals, però no hem d’aprofitar-nos-en fins a última hora”. Una mica d’ironia no fa mal a ningú. Si a algú l’interessa recuperar aquest programa, només cal entrar al www de TV3 i hi trobarà els vídeos de tots els programes. El periodista anomenat està especialitzat en temes de sentiments i emocions i els el recomano, com també el seu programa de ràdio, a Catalunya Radio, “L’ofici de Viure” . També hi ha tots els programes al www de l’emissora citada.

En tot ésser viu hauria de ser primordial pensar que un dia o altre haurà de morir i enfocar la seva vida amb sentit pràctic pensant-hi. Diu el Dr. Broggi que “la mort és una part de la vida”, i algú altre també va dir que “és un mur que tanca la nostra vida”

A les persones grans, que ja hem viscut força anys, ens queden menys anys de vida que a les persones joves. Però això no ha de ser cap maldecap per amargar-nos els dies i anys que ens resten en aquest món . El fet de recomanar pensar-hi no vol dir fer-ho amb angoixa, sinó serenament, agraint el temps que hem tingut per créixer, madurar i envellir, amb penes i alegries, cosa que malauradament no han pogut fer altres éssers humans, que han vist segada en plena joventut la seva prometedora existència Em refereixo, naturalment, a la multitud de persones joves que a les trinxeres i a la reraguarda, en qualsevol de les guerres, han fet el traspàs a una edat en què tot just començaven a viure. Per culpa, moltes vegades, del desmesurat afany de poder i dominació d’altres éssers humans, que, ben segur, pensaven malament.. I també als que a una edat encara jove han marxat a conseqüència d’un accident o d’una malaltia contreta prematurament.

Per anar acabant, unes darreres paraules del, per moltes coses, exemplar Dr. Broggi. Diu que ha parlat amb persones que han estat al llindar de la mort, que han vist el túnel, i, preguntats sobre com l’havien trobat, la seva resposta sempre ha sigut “Ha estat esplèndid, sense cap dolor, pacíficament”. Un acudit molt bell diu que “a l’altre món no s’hi deu estar malament, ja que ningú en torna”.

Que per molts anys puguin tots vostès continuar llegint els meus articles sobre les persones grans! Ah!, i del que hem parlat avui.... no cal córrer!

Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com





.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà del dia 12 d'octubre del 2010

LA VELLESA: EL SABOR DE L'EXPERIÈNCIA

Fa unes quantes setmanes que en el programa del canal 33 de la TVC, Millennium, es va emetre un programa amb el títol que encapçala aquest article. El presentador, Ramon Colom, va entrevistar en primer lloc l’actor argentí Hèctor Alterio, de 80 anys, que actualment esta fent una obra de teatre, junt amb en José Sacristan, que porta per nom Dos Menos i que narra les peripècies de dos malalts terminals grans. El Sr. Alterio va manifestar que mai li havia passat pel cap retirar-se dels escenaris, malgrat la seva edat.

Més endavant en el programa es va formar un grup d’opinió de tres persones. Una investigadora de neurociències i neurobiòloga, un escriptor i un gerontòleg i sociòleg que van debatre sobre la incidència de les persones grans en la societat actual i sobre les relacions intergeneracionals. Entre les coses interessants que van dir, i d’altres no tant, per ser ja sabudes, va sobresortir que en el tema de les jubilacions, com en molts d’altres, no es pot generalitzar, per la gran diversitat entre les persones. Diuen que és necessari fer un aprenentatge per aquesta etapa de la vida, que actualment ja representa una quarta part de l’existència, o sigui entre 18 i 20 anys, quan cinquanta anys enrere escassament arribava entre 5 i 7 anys. Van elogiar el paper dels casals de la gent gran, que intenten donar servei a un grup de persones tan heterogènies, de pensament i d’edats. Varen lloar el paper de la família, com a aglutinador entre gent jove i gent gran, però van manifestar la seva preocupació perquè massa sovint es fan servir els avis per cuidar, en exclusiva, els néts. Em va fer somriure la proposta del sociòleg, crec que el seu nom és Ricardo Moragas, que va proposar que en els geriàtrics, abans d’anar a dormir, es servís una copa de vi en lloc dels tradicionals somnífers, perquè el vi és molt saludable i fa els mateixos efectes. Finalment van manifestar que la vellesa pot tenir tres categories: gloriosa, de 65 a 80 anys, xacrosa de 80 a 90 anys i desesperada de 90 en amunt. No hi estic d’acord ja que això depèn de l’estat de salut que a vegades no té res a veure amb l’edat cronològica. I ja tornem en què generalitzar no va bé. Conec persones de 65 anys o menys, que pel seu estat psíquic o físic estan en pitjors condiciones que altres que sobrepassen els 80 i, fins i tot, els 90 anys.

El programa va continuar amb la mostra de petits trossets de pel•lícules que tracten el tema de la gent gran, en el qual el progratonista de Històries de debò, quan li pregunten que és el pitjor de fer-se vell, contesta “ recordar quan eres jove”. Em va semblar una resposta no gaire real. Seguidament es va passar una entrevista, ja emesa anteriorment, amb l’escriptor espanyol Miguel Delibes, mort el mes de març a l’edat de 91 anys.

I es va acabar amb la recomanació de diversos llibres que tracten sobre els mateixos temes, com ara La jubilacion, una oportunidad vital, El reto de la dependència al envejecer, ambdues de l’editorial Herver, i El legado de la sabiduría, de l’editorial Blume i amb una cançó d’Els Pets que porta per títol Gent Gran

En resum, van ser uns 80 minuts que a mi em van semblar menys, això vol dir que el vaig trobar interessant, sobre els temes que d’ara en endavant, i ja fa alguns anys que va començar, seran de permanent actualitat, tant pel que representa per l’economia com per a les relacions entre les persones.

No oblidem que sobre l’any 2040, d’aquí a trenta anys, la quarta part de la població europea serà major de 65 anys. Què farem amb aquesta munió de gent gran, alguns, molts, en perfectes condicions físiques i psíquiques, però que per problemes del mercat de treball i per donar pas a la gent jove hauran deixat de ser productius, és a dir, de fer treball remunerat?. Es convertiran en classes passives, sense més ni més?

Una de les preocupacions de la presidenta de l’Associació del Casal de la Gent Gran de Figueres, la Sra Encarna Pla, amb la qual sovint conversem sobre temes de la gent gran, que és el que ens ocupa i ens preocupa, és la de pensar que es malgasta una part important de tot aquest cabdal de saviesa que moltes persones grans poden oferir. Ensenyar als joves la forma de fer les coses, per part de gent avesada al treball i la perseverança, que han lluitat en temps difícils per tirar endavant negocis i famílies, en condicions ben sovint extremes, hauria de ser possible poder-ho fer. Pensem que això beneficiaria ambdues parts. La persona gran es sentiria valorada i això també reverteix en l’estat d’ànim i per tant en la salut. I els joves sabrien de primera mà com van ser aquells difícils començaments del segle XX.

Cal que les autoritats competents prenguin cartes en un assumpte tan important. La Unió Europea segurament hi ha de tenir alguna cosa a dir. A grans mals, grans remeis.


Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreas.blogspot.com

divendres, 1 d’octubre de 2010

ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA "VIU AL CENTRE"- BUTLLETÌ DEL PLA D'INTERVENCIÓ INTEGRAL DEL CENTRE HISTÓRIC DE FIGUERES - 1 D'OCTUBRE DEL 2010

MILLORAR LA QUALITAT DE VIDA DE LA GENT GRAN

Naturalment que dintre del Pla d’Intervenció Integral del Centre Històric de la nostra ciutat les persones grans hi tenen un paper important, exactament igual que les altres persones grans de la resta del municipi, en els seus respectius barris. Les persones grans que viuen des de fa anys al barri són les protagonistes de la història dels seus carrers i les seves places.

Les estadístiques ens indiquen que en aquest centre històric hi viuen unes 3.300 persones, que representen més o menys el 8% dels habitants de Figueres, i què són 586 les persones de més de 65 anys, cosa que representa el 17,76%. Per tant, les persones grans tenen una importància no solament qualitativa, sinó també quantitativa. És per això que el projecte d’intervenció integral, que té per objectiu millorar les condicions socials, econòmiques i ambientals del centre històric, ha de servir, també, per fer més atractives les condicions de vida de les persones grans.

Tenir els carrers, i sobretot les voreres en bon estat ha de servir perquè les persones grans quan surtin de casa, i és necessari i recomanable que ho facin diàriament,.no trobin dificultats en el seu camí, no tinguin entrebancs ni barreres arquitectòniques que dificultin l’accés allà on vulguin anar. Així mateix, han de trobar facilitats per poder adequar la seva llar a les necessitats que l’edat comporta, tals com, per exemple, arranjar la zona del bany, per posar-hi un plat de dutxa, molt més còmode que les banyeres, o la instal•lació d’un ascensor o algun altre mitjà que eviti haver de pujar escales.

En aquest sentit ha de servir de gran ajuda als planificadors, la recent enquesta portada a terme per l’Ajuntament, amb més de dues-centes preguntes a les persones de 65 anys o més, que ha de permetre saber de primera mà les necessitats més bàsiques dels seus habitants d’edat avançada.

Les societats que procuren pel benestar de les persones grans han de merèixer el nostre reconeixement. Des del Consell Municipal de la Gent Gran treballem per aportar idees i suggeriments que ajudin a aplicar polítiques que facin més agradable el fet d’anar posant anys a la vida i que es converteixi en posar vida als anys.

Martí Carreras Ginjaume
Consell Municipal de la Gent Gran
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya

dimecres, 29 de setembre de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el dia 28 de setembre del 2010

NOU MODEL DE RESIDÈNCIES

Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant, de cuidadors no professionals. Aquí entrem en un debat en que països del nostre entorn fa temps que s’han trobat. .

Fa uns mesos que l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) va encarregar a un grup d’experts en temes gerontològics que fessin un estudi sobre un nou model de residències per a gent gran. Les reunions i deliberacions han durat força temps, però, com que tot arriba, finalment ha vist la llum, amb el títol de “Cap a un nou model d’atenció residencial”, una mena de resolució que es considera com a primera part, anomenada document 1.

L’estudi, coordinat per l’Institut Català de l’Envelliment de la UAB, consta de més de 60 pàgines i ha estat distribuït en llengua castellana pels Consells de la Gent Gran de l’Estat espanyol.

Naturalment que l’espai de què disposem només permet un resum del seu contingut, però sí que intentarem explicar als nostres lectors les idees bàsiques que es considera que han de tenir les residències futures. I aprofito per dir que és un tema que també ha d’interessar a les persones que actualment tenen sobre els 30/35 anys i que, d’aquí a 50 anys, l’any 2060, hauran arribat als 80/85 anys.

Actualment tenim, sobre una població de poc més de 45.300.000 habitants, un total de 2.300.000 persones que tenen més de 79 anys. D’aquí a 50 anys, amb una població estimada de poc més de 52.500.000 habitants, arribarem a 6.900.000 octogenaris. És a dir, amb un augment en xifres absolutes de 7.200.000 habitants, exactament la meitat d’aquest augment, 3.600.000, seran persones de més de 79 anys.

Observin, doncs, que, mentre la població d’Espanya, en els propers 50 anys tindrà un augment percentual del 16%, el percentatge d’aquest augment dels de 80 i més anys serà del 200%. Xifres que no em negaran són vertaderament espectaculars. I davant d’aquest. panorama és indubtable que cal preparar-se i adoptar les mesures adients, amb temps suficient.

El total de persones grans ingressades en centres residencials, l’any 2008, era de 324.138 en 5.128 centres, més 9.576 en altres sistemes alternatius d’allotjament, com pisos tutelats, llars, apartaments, etc. Aquestes xifres representen el 4,37% del total de persones de més de 65 anys, amb quantitats pràcticament iguals entre centres privats i públics, encara que, mínimament, hi ha més places privades. Els diferents apartats de l’estudi són: .

INTRODUCCIÓ - S’explica que en els països desenvolupats l’esperança de vida ha anat augmentant progressivament i en alguns, cas d’Espanya, ha anat acompanyat d’una disminució de la natalitat, que al capdavall ha representat un envelliment de la població. Continua dient que actualment s’està en procés d’adaptació a la Llei 39/2006 del 14 de desembre, de promoció a l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant de cuidadors no professionals. Ara entrem aquí en un debat amb què altres països dels nostre entorn ja fa algun temps que s’han trobat.

OBJECTIUS - Definir un nou model d’atenció residencial que tingui per eix principal
la qualitat de vida i la qualitat d’atenció a les persones i elaboració d’un document de consens sobre aquest nou model d’atenció residencial amb la participació d’un grup d’experts/es

METODOLOGIA – Revisió de la bibliografia existent sobre els temes d’atenció a les persones grans, sobretot en les residències, i que els idiomes en què hagin estat escrits siguin el castellà, el català, l’anglès i el francès i de la zona geogràfica dels països que ja hem anotat. Malgrat tot, també s’hi han inclòs documents externs a aquests contextos per considerar que podrien aportar coneixements útils per aclarir conceptes.

EL CAS D’ESPANYA – No és fins a l’arribada de la democràcia, l’any 1978, que l’assistència residencial inicia la seva expansió. Durant l’època franquista les persones grans estaven en els anomenats asils, que eren centres amb una visió paternalista i amb usuaris autònoms. Actualment les residències han diversificat els seus serveis, així com el perfil de les persones ateses. Malgrat que de sempre s’ha definit d’una manera vaga el model general d’estructura i organització dels centres, no ha estat fins a l’arribada de la Llei 39/2006 (anomenada de la dependència) que no s’han establert les bases per a la creació d’un model homogeni en tot el territori espanyol, basades en els principis d’universalitat, d’equitat i accessibilitat, desenvolupant un model d’atenció integral al ciutadà. I que, molt resumides, es concreten en:

Accedir en condicions iguals a les prestacions i els serveis previstos en la Llei.
Gaudir dels drets humans i llibertats fonamentals respectant la seva llibertat i intimitat.
Respectar la confidencialitat en la recollida i tractament de les dades.
Participar en la formulació i aplicació de les polítiques que afecten el seu benestar.
Decidir sobre la tutela de la seva persona i béns.
Decidir lliurament sobre l’ingrés en un centre residencial.
Exercir de ple els seus drets jurisdiccionals i patrimonials.
Dret a la igualtat d’oportunitats i no discriminació de cap mena.
Dret a no sofrir discriminació per raó d’orientació o identitat sexual.

EXPERIÈNCIES INTERNACIONALS – Van ser escollits els països de França, Alemanya i Gran Bretanya, pel seu pes específic en el context de la Unió Europea, i s’hi van afegir Dinamarca i Suècia, que son dos referents de països que han aprofundit més en l’Estat del Benestar. L’estudi es basa a fer un repàs de les diferents formes d’enfocar els temes residencials i destaca que en els països nòrdics l’atenció es molt més completa que als altres països estudiats. L’esforç econòmic que fan en serveis socials és netament superior al altres i és rellevant el pes en el finançament que tenen els ajuntaments, que repercuteix en un millor funcionament general de les residències, que s’anomenen de diferent manera segons els serveis que faciliten.

PROPOSTA D’ADAPTACIÓ AL MODEL ESPANYOL – L’eix central de les diferències entre l’actual sistema espanyol i el dels països estudiats recau en l’atenció centrada en les persones. Encara que en bona part de les nostres residències ja ofereixen als seus usuaris una atenció que té com a finalitat millorar la qualitat de vida dels usuaris, cal avançar més en aquest aspecte fins a arribar que la persona sigui el vertader eix de l’atenció. Es tracta, doncs, de reconèixer el dret a la individualitat i particularitat de cada persona. La implicació d’aquest model, a més de significar un canvi del rol de les persones assistides, també significa canvis en els professionals, ja que aquests han d’orientar i assessorar la persona resident però no decidir per ella. És una nova concepció que ha de garantir el dret de les persones grans sobre el seu dia a dia i rebre una atenció segons les seves preferències, a més de la promoció de l’autonomia i independència per arribar a la finalitat última, que és aconseguir una bona qualitat de vida dels residents.

LA TRANSICIÓ DEL DOMICILI ACTUAL AL CENTRE RESIDENCIAL- El paper que la vivenda exerceix en el procés vital de les persones no es té gaire en compte i se subestimen les implicacions emocionals que es desenvolupen, i és per això que el fet d’haver de sortir de casa representa una ruptura amb un espai de protecció, d’il•lusió, de tenir, de ser. Per aquests motius moltes persones grans prefereixen morir a casa, encara que aquesta no estigui en condicions idònies, que traslladar-se a una residència o anar a viure amb els fills. És molt important que el procés de canvi es faci de manera que la persona gran tingui molta informació, ja que cal tenir en compte que passarà de viure en un ambient familiar a un altre de comunitari. El moment d’ingrés pot ser crucial i és important que la persona disposi d’activitats per adaptar-se i integrar-se amb facilitat.

LA QUALITAT DE VIDA EN LES RESIDÈNCIES – L’interés per la qualitat de vida en les residències ha estat matèria present des de fa temps. La concepció bàsica són els aspectes objectius i subjectius del benestar. La salut, les amistats, la companyonia influeixen en l’estat d’ànim i en concret en sentir-se més o menys content de la vida que les persones porten. Segons la definició que fa l’OMS (Organització Mundial de la Salut) la qualitat de vida consta d’elements tangibles i materials i d’altres d’immaterials i intangibles. Per tant, podríem dir que la qualitat de vida és la possibilitat de satisfer les necessitats i aspiracions materials i la capacitat d’adaptació a les circumstàncies que constrenyen les condicions de vida.


Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dimecres, 8 de setembre de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà del dia 7 de setembre de 2010

AVÍS ALS AVIS

La darrera enquesta que l’Imserso ha fet sobre les persones grans a l’Estat espanyol posa de manifest que el 30% dels més grans de 65 anys es queixen perquè pensen que tenen massa obligacions i gairebé el 50% declara que cuida a diari els seus néts. A més manifesten, en un 90%, que prefereixen viure a casa seva encara que estiguin sols.

També preguntats sobre a quina edat es considera que una persona és gran, la resposta majoritària és “passats els setanta anys”. Per tant sembla que d’ara endavant haurem de desterrar la xifra dels 65 anys quan parlem de persones grans. La població més gran de 65 anys arriba a Espanya a quasi 8.000.000 de persones, dels quals el 28% sobrepassen els 79 anys. Una altra classificació que es fa també diu que entre 50 i 65 anys les persones estan a la “mitjana edat”, entre 65 i 80 a “l’edat major” i a més de 80 anys seria “edat major – major” o “quarta edat”..

Hem dit més d’una vegada que el fet de considerar-se gran depèn de múltiples factors i que és molt important l’estat de salut. També el temperament i la manera d’enfocar els diferents problemes que anar posant anys comporta influeix en la manera de veure’ns més o menys grans. En tot cas, penso que, sense generalitzar massa, l’apropament als 80 anys podria ser una bona frontera per considerar-se persona gran.

Però el tema que preocupa més és el cert cansament per l’explotació que moltes vegades realitzen els fills i és per això que manifesten tenir massa obligacions, segurament per considerar-se part integrant de l’imprescindible organització familiar quan els dos cònjuges treballen. S’entén, doncs, que més enllà que com a casa enlloc, vulguin seguir vivint a casa seva, malgrat estar sols. Segurament temen ser el cangur diari a totes hores del dia o la persona que acabi fent les feines de la casa.

Està bé que les famílies s’ajudin i si els avis tenen hores lliures col•laborin en el que bonament puguin. Però sense arribar a extrems que els facin sentir estressats.

Darrerament hem notat en les entitats i casals de gent gran certes dificultats perquè les persones jubilades puguin disposar de les hores lliures necessàries per assistir a les activitats que es programen i en què els agradaria participar. Alguna cosa no funciona correctament i segurament és a causa de les obligacions familiars. Malgrat tot això, pensem que cadascú és lliure d’omplir el seu temps de la manera més satisfactòria possible. Però és indubtable que les persones jubilades, després d’una llarga etapa laboral, tenen tot el dret del món de poder satisfer les seves necessitats d’esbarjo. Aquest és un tema de forta controvèrsia en el si de les famílies, que, si no s’enfoca adequadament, pot ser font de desavinences de difícil solució.

Expliquen alguns avis que, si no cedeixen a les demandes dels fills, aquests els tracten d’egoistes. I això pensem que no és correcte. Naturalment que també hi ha casos completament al revés. Sabem d’avis ells fills dels quals han partit peres amb la seva parella i que es veuen privats de poder veure els seus néts. Ni tant ni tan poc. En el terme mitjà hi deu haver la solució.

La revista Sesenta y más, publicada i distribuïda pel servei de publicacions de l’Imserso i especialitzada en temes de gent gran, va publicar fa uns mesos un article signat per Fernando Martin Galan, en què explicava el cas d’uns avis que cuidaven a jornada completa a tres dels seus néts: esmorzar, portar-los al cole, dinar, altra vegada al cole, berenar, sopar, al qual s’afegien els fills i els seus cònjuges. Aquests, fill i filla, no tenien una vertadera necessitat econòmica. Tots treballaven i podien perfectament, amb part dels ingressos que obtenien, portar els nens a una guarderia o contractar els serveis d’una persona per cuidar-los. Però era més còmode sacrificar els avis, ja grans, per, possiblement, tractar d’enlluernar els amics o el company de treball. Un cotxe més gros, un frigorífic amb més prestacions, una celebració amb més generositat o ostentació. Tot això amb la part dinerària estalviada a costa dels avis.

Amb aquestes circumstàncies, més generalitzades del que es pot pensar, sorgeix el dubte de si la persona gran és independent o dependent o és víctima, en alguns casos, d’un desmesurat afany dels fills per mantenir un cert estatus social (fictici o de competició) a costa de qualsevol altra consideració cap a les persones del seu entorn més íntim.

Aquestes situacions provenen, segurament, o bé d’una manca de diàleg o de l’egoisme del fills. Per tant, pensem que és bo parlar-ne i arribar a una entesa que beneficiï a totes les parts. Els avis, a vegades, accepten gustosament algunes situacions per amor als fills i als néts, malgrat que això sigui a costa de perdre la seva independència, però sempre amb el desig d’ajudar en tot el puguin els fills, i, evidentment als néts, donant mostres d’una vertadera generositat no sempre compresa.

Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

divendres, 20 d’agost de 2010

GRANS AL DIA - Publicat a la Revista Seny i Rauxa de l'Associació de Gent Gran del Casal de Figueres- Juliol de 2010

ASSOCIACIÓ PER A LA FORMACIÓ CULTURAL DE LA GENT GRAN DE L'ALT EMPORDÀ

Avui i tal com vàrem anunciar en el darrer escrit parlarem de cultura i de l’Associació que tenim a la comarca. Es tracta de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, que va ser creada l’any 2006 i que te com a base dels seus estatuts la propagació cultural entre les persones grans, (a partir dels 50 anys), de la comarca de l’Alt Empordà.

La Junta Directiva que m’honro en presidir està formada actualment, per la Sra. Encarna Pla, com a Vicepresidenta, de Secretari el Sr. Martí Pujol de Vilabertran i de Tresorera la Sra. Montserrat Serret, i com a vocals les Sres. Dolors Roig i Maria Fonollosa. Està oberta, i si alguna persona que llegeix aquest article creu que l’interessaria formar-ne part es pot posar en contacte amb qualsevol de nosaltres.

Fins ara les actuacions portades a bon fi han sigut uns cicles de conferències a diferents localitats de la comarca, en concret a Figueres, Llançà, La Jonquera, Roses,Castelló d’Empúries i l’Escala. Tenim intenció d’ampliar les activitats i fer més coses, com algun concurs literari, exposicions artístiques, viatges culturals, club de lectura, etc.

Ens és del tot imprescindible comptar amb socis que ens ajudin a poder sufragar les despeses de funcionament. Si penses que t’agradaria formar part de la nostra associació, posat en contacte per correu electrònic, (marticarrerasginjaume@gmail.com), per telèfon al 972 500 348 o 630 387 358. També, si vols, directament a la nostra seu social, carrer Nou 48 de Figueres (Consell Comarcal) 2º pis Àrea de Benestar Social.

Entre tots hem de procurar tenir una associació dinàmica que ens ajudi al manteniment dels nostres coneixements i ens obri nous horitzons culturals que han de ser al nostre abast. Les ganes d’aprendre, per grans que siguem, les hem de tenir sempre. El tenir en bon estat la ment, ajuda i molt a un bon funcionament de tot el cos.

Hem de tenir interès per les coses d’actualitat. El mon es ple avenços tecnològics que ajuden a que la vida sigui més senzilla, però cal saber com actuar. No ens ha de fer por i hem de fer servir les que ens siguin útils. Cal estar al dia i si ho aconseguim ens sentirem més contents.

En un principi hem establert una quota anuals de 20 €, que donarien dret a participar gratuïtament a totes les nostres activitats.

Si creus que t’agradaria participar d’aquest projecte cultural no dubtis a fer-nos-ho saber.

Martí Carreras i Ginjaume
President Associació per a la Formació Cultural
De la Gent Gran de l’Alt Empordà.

dijous, 12 d’agost de 2010

BATECS DEL COR III - Publicat a la revista de Corfi del mes d'agost del 2010

Malalties del Cor i altres patologies

Quan una persona ha tingut un atac de cor, per exemple un infart de miocardi, ha de començar a fer una vida el més sana possible. Evitar l’excés de pes, no fumar en absolut, no ingerir grasses saturades que provoquen l’augment del colesterol LDL (el dolent), fer exercici físic moderat, fugir de les emocions fortes, procurar no excedir-se en l’estrès, és a dir, evitar que les causes que li poden haver produït l’atac no es repeteixin.

No obstant això, si l’infart li ha vingut a una edat en què encara és jove, com em va passar a mi, als quaranta-un anys, és inevitable que en el transcurs de la vida es vagin presentant altres patologies. Les més perilloses segurament són la hipertensió i la diabetis mellitus, anomenades traïdores ja que no donen massa sintomatologia. Les podríem anomenar “com les assassines silencioses”.

Recordo que en el tractament post infart meu (any 1975) li vaig demanar al Dr. Forment, quans anys podia viure un home amb un infart. La seva contesta, moderada i amb molta calma, com sempre, va ser “que era imprevisible, però que les persones que seguien les indicacions saludables, n’hi havia que fins i tot havien viscut vint anys”. Em va semblar molt bé, que d’entrada tingués l’oportunitat, si complia les normes, de viure dues dècades. Com veieu encara respiro, i han passat trenta cinc anys

Tenint en compte que els avenços mèdics en aquests trenta cinc anys han estat molts i molts és fàcil predir que l’esperança de vida post infart actual és incalculable. Cal però creure els cardiòlegs. I si al cap de molts o pocs anys et detecten que tens les principals artèries que porten la sang al cor força tapades, i els metges ho creuen convenient, no cal rumiar massa per anar a la sala d’operacions i sotmetre’s als baypass que siguin necessaris. Aquesta operació avui la fan quasi amb els ulls aclucats a l’Hospital Josep Trueta de Girona. Que lluny sembla aquell temps en què en un cas així, com li va passar a un amic meu, ple encara de vida, li van deixar triar entre anar a operar-se a Chicago o Montpeller. Va triar el primer,perquè hi tenien més experiència, ja que a l’altre tot just començaven. Era aquell temps en què estava totalment prohibit menjar peix blau i cuinar amb oli d’oliva. Més tard s’ha demostrat que ambdós productes són beneficiosos per combatre el colesterol.

Que no totes les persones es cuiden és cert. Els que ho tenen clar són les mútues i companyies d’assegurances que no permeten tenir més cobertura a les persones que han tingut alguna malaltia cardiovascular. Sembla un contrasentit, ja que si et cuides i fas prevenció tindràs menys possibilitats de reincidir que una altra persona que continuï amb la vida de sempre. Doncs, no. Les estadístiques demostren que les persones que han tingut problemes cardíacs, són més propenses que d’altres que no els han tingut, a repetir-los.

Però podem estar totalment convençuts que si seguim les indicacions dels metges, les probabilitats de repetir el problema és molt menor que la persona que no ho sap i per tant no fa cap tractament. Per això m’esgarrifo quan companys i coneguts em diuen que tenen sucre (diabetis) però que no els preocupa gaire. Quan han d’anar a fer un menjar extra doblen el tractament. Si es prenen una pastilla al dia, doncs aquell dia en prenen dues. Si s’injecten insulina, doncs aquell dia doblen la dosi! I mengen pastissos i de tot. Mal fet. Amb la diabetis no val a jugar-hi. Les conseqüències poden ser fatals. És la principal causa de complicacions en els ictus cerebrals (vessaments o embòlies). I de la ceguesa, fins i tot, i de problemes a les cames i peus. Per tant, molt de compte. Amb moderació tot, però vigilant contínuament.

Per acabar i com sempre “Cuida’t el cor........Cuida’t la vida”!



Martí Carreras Ginjaume
Soci número 2 de CORfi

dijous, 5 d’agost de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el 3 d'agost del 2010

HISTÒRIA DE LA PREMSA DE FIGUERES (1899-1980)

Recentment he llegit el llibre indicat, que va ser presentat el passat mes febrer en el Cercle Sport Figuerenc de la nostra ciutat. Els seus autors són en Jaume Guillamet, en Manuel Moreno, l’Anna Teixidor i l’Albert Testart, tots figuerencs de naixement, excepte en Manuel, que ho és per integració, ja que va néixer a Bolaños de Calatrava, i que precisament vaig conèixer, ja fa uns quants anys, en les dependències de l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Figueres, quan jo buscava dades del meu besavi (alcalde de Figueres 1906-1909) i ell es dedicava a la investigació de l’època de la restauració, abans de publicar el seu magnífic treball. convertit en el llibre El personal polític republicà a l’Ajuntament de Figueres 1877-1923.

La lectura de la Història de la premsa de Figueres 1899-1980, la recomano a tothom. A les persones grans, de la meva edat, voltant ja els vuitanta, perquè els refrescarà la memòria del anys viscuts per nosaltres i les nostres famílies i també als joves d’ara, tant els nascuts a Figueres com els vinguts de fora. Els escrits dels autors reflexen de manera objectiva el pensament dels figuerencs que feien saber les seves idees a través de la premsa escrita i veurem que la gent de principis de segle XX era una gent culta, que argumentava els seus punts de vista. En un temps que els altres mitjans de comunicació encara no havien arribat al gran públic, la ràdio va començar a emetre a Europa els anys 20 i la televisió no va començar les seves proves experimentals fins a mitjans dels 30, escriure era l’únic sistema de fer saber el pensament propi a les persones. Que lluny estàvem, almenys fins al 39, dels moderns sistemes actuals del fax, del mòbil, del www,.del blog, del facebook,del twitter, del YouTube. Tots avenços extraordinàriament més ràpids, però alguns no aptes per aprofundir en els temes tractats.

A les persones grans que solem tenir més temps en jubilar-nos els hi recomano que passin per l’arxiu municipal i demanin els llibres d’actes del consistori de principis del segle XX: veuran amb quina pulcritud estan escrits, la cal•ligrafia perfecta, i sobretot la manera en què es desenvolupaven les sessions dels plens municipals i com quedaven reflectits en les actes els temes tractats. Una verdadera obra d’art. I per la tinta semblen escrits fa un parell de mesos i estem parlant de més de 100 anys!.Que en quedarà d’aquí un segle, de la multitud de pàgines enviades per fax, dels centenars de milers de pàgines impreses dels textos dels ordinadors. No crec que es conservin tan bé!

Tornant al llibre que ens ocupa és de justícia ressaltar la meticulositat dels autors i la seva manera d’explicar els idearis polítics dels fundadors, directors o col•laboradors dels diferents diaris i publicacions. Exceptuant el període de 1939-1976 en què tots sabem que la ideologia era única, durant els altres anys la diversitat de maneres de pensar era diversa, i queda ben pal.lès en les publicacions. Un detall que demostra que la revisió dels exemplars editats va ser exhaustiva és que un servidor figura com a col•laborador del setmanari Ampurdan (1942 – 1977) quan encara em deia Martín, i recordo que va ser un únic article que vaig fer-hi durant els 35 anys de publicació, crec recordar que l’any 1973.

Cada autor s’ha dedicat a un període determinat: el catedràtic de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, Jaume Guillamet Lloveras, escriu Els orígens i el Sexenni Democràtic (1809-1874), en Manuel Moreno Chacón, llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, ho fa sobre La Restauració (1875-1923), l’Anna Teixidor Colomer, llicenciada en Humanitats i Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra es dedica a La Dictadura de Primo de Rivera, La Segona República i la Guerra Civil (1923 -1939) i finalment l’Albert Testart Guri, llicenciat en Filosofia i Lletres i Ciències Polítiques i Sociologia ens explica el període del Franquisme i La Transició a la democràcia i l’autonomia (1939 – 1975).

Llegint detingudament els continguts de la introducció de cada etapa podrem adonar-nos a quin costat bufaven els vents, no solament en l’ambient local i comarcal, sinó també en l’ambit català i estatal, i fins i tot del, món. Per tant, considero que és un llibre amè i entenedor per a tothom.

Aquest modest articulista es fa ressò del final del pròleg escrit per l’ex-alcalde figuerenc
Sr. Eduard Puig i Vayreda, en el sentit que “és un deure de tots els ciutadans agrair la contribució dels autors a la història de la ciutat”. Per tant, la meva felicitació per aquest treball de recerca i extensiva a l’Ajuntament de Figueres perquè amb la concessió de la beca de recerca Ciutat de Figueres ho ha fet possible.

I, per acabar, encoratjo els autors a no deixar-ho aquí, i que, si és possible, continuï la història fins als nostres dies, que ja han passat trenta anys!

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya

dimecres, 14 de juliol de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI Publicat a l'Empordá el 13 .07.10

MESURES PER LA REDUCCIÓ DEL DÈFICIT

L’article del mes passat l’acabava amb una post data que deia que havia estat escrit abans que el president Rodríguez Zapatero anunciés les mesures que tenen per objectiu l’acceleració de la reducció del dèficit de l`Estat espanyol.

Sempre he tingut per costum fer les coses que sé que he de fer amb força antelació, i, a mesura que han anat passant els anys, encara més. És allò que el que puguis fer avui no ho deixis per demà. Intento que els meus escrits siguin intemporals, és a dir, que el pas dels dies no els desvirtuïn gaire. Però a vegades els esdeveniments són imprevisibles i passa el que passa.

L’article del mes passat parlava del 6è Congrés Nacional de la Gent Gran, amb el caire optimista que intento sempre, perquè per als que tenen la paciència de llegir-los, majoritàriament gent gran, els sigui més agradable, que de penes ja en tenim prou tots plegats.

Com que algunes de les mesures anunciades toquen de ple a la gent gran, cal parlar-ne. Tal és la suspensió per l’any vinent de la revalorització de les pensions, excepte les no contributives i les pensions mínimes, així com l’eliminació del règim transitori per a la jubilació parcial previst en la Llei 40/2007. Els més mal parats seran, però, les persones amb dependència, que no cobraran la prestació, una vegada aprovat el PIA (Pla Individual d’Atenció), des del dia de la seva petició, sinó des de la seva aprovació. La mesura diu que no podran passar més de 6 mesos, temps que a mi ja em sembla força llarg. I els que, mentrestant, es trobin que tenen dret a la retroactivitat (cobrar amb efectes des de la data petició) podran haver d’esperar un màxim de CINC ANYS. Aquest termini no és que em sembli llarg, sinó totalment desmesurat.

Posteriorment és va aclarir que si l’IPC de novembre 2009 a novembre 2010 era superior a l’1%, sí que es pagaria la diferència, ja que aquest va ser l’augment que hi va haver el mes de gener d’enguany

Les altres mesures no les comento perquè no es refereixen en exclusiva a les persones grans. De fet, la Llei de la dependència tampoc és únicament per als grans, encara que més del 80% de les persones que ho demanen tenen més de 70 anys.

Naturalment que no estic prou capacitat per dir si les mesures adoptades són les més adequades al moment actual de forta pressió sobre les persones amb més dificultats econòmiques. Tampoc estic en situació de manifestar obertament si el govern de l’Estat no tenia altres alternatives per estalviar alguns milions d’euros, encara que penso que les mesures adoptades son les més fàcils donada la feblesa de les persones perjudicades.

Per això em va sobtar llegir al diari La Vanguardia del 17 de maig, en les pàgines d’economia i amb grans titulars, un article que deia “Les pimes (petites i mitjanes empreses) busquen part del pastís del contracte del segle de Defensa (Ministeri de Defensa)”.

Una lectura detallada de la notícia ens assabenta que l’objecte del desig és la construcció de 300 carros de combat blindats, anomenats 8x8 o vehicle blindat de rodes, i el pressupost total del contracte sobrepassa els 1.500 milions d’euros. Aquests carros de combat tenen vuit rodes motrius que poden salvar grans desnivells o creuar per sobre de les trinxeres, segons consta en el dossier que acompanya les ofertes.

A la fase final del procés de selecció hi han arribat tres grans consorcis, dos d’ells amb forta presència de la indústria catalana. El primer a presentar-se va ser el de la companyia francesa Nexter amb la catalana GDT, que van formar una joint venture o companyia compartida, amb un 80% la francesa i un 20% la catalana. L’altre consorci amb presència catalana es la nord-americana Lock-heed Martin i la finlandesa Patria, amb unes cadenes de subcontractació en la qual participen altres sis empreses, dos d’elles catalanes, l’Oliva Torres i la Gutman. I la tercera, també dels EUA, General Dynamics, i en la que participen les empreses espanyoles habituals de les indústries de defensa, com Santa Bàrbara, Amper o Indra.

Una de les condicions que imposa el govern és que el contracte repercuteixi en l’ocupació i la industria del país, cosa habitual, ja que el que s’intenta és que les empreses que obtinguin el contracte tornin part dels beneficis creant nous llocs de treball o negoci de les empreses espanyoles i catalanes.

Fins aquí l’exposició de la noticia i per la meva part no en faré comentaris. Només deixo una pregunta a l’aire: de veritat el govern estatal no tenia cap altre alternativa que les mesures anunciades el 12 de maig?


Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dissabte, 10 de juliol de 2010

PARLAMENT A L'ENVELAT DE LA RAMBLA DE FIGUERES EL 05.05.10- HOMENATGE A LA GENT GRAN

Senyor alcalde, senyora directora territorial del Departament de Governació i Administracions Públiques, senyora  presidenta de l’Associació de Gent Gran del Casal, senyor vicealcalde, senyors tinents d’alcalde, senyora Diputada al Parlament, senyores regidores, senyors regidors, senyor  director i membres de les corals del Casal de la Gent Gran i del Club Caixa Catalunya, senyores i senyors grans i no tan grans, molt bon dia a tothom.

Un any més,  tinc l’honor de dirigir-me a tots vostès el dia en que ens disposem a retre un petit homenatge a les persones, dones i homes, que nascuts a qualsevol indret, i que actualment viuen a Figueres, han arribat als noranta anys o hi arribaran en el transcurs de l’any actual. Persones que van néixer el bonic 1920, precisament quan la societat de l’època es disposava a viure els anomenats “feliços anys vint”. Ben merescut ho tenen per la seva llarga trajectòria, en  què segurament han passat dies bons i altres no tant. En el seu nom, moltes gràcies a l’Ajuntament per pensar en les persones grans i per la sensibilitat envers els més febles de la nostra societat. Que diferent que devia ser la Figueres de fa noranta  anys comparada amb d’ara. A finals del 2009 teníem prop de 45.000 habitants, del quals el 15% (en xifres rodones 6.750) majors de 65 anys, entre els quals n’hi havia 336 de més de noranta anys i suposo més d’un centenari o centenària. Per altra banda la proporció de gent jove, indispensable per el progrés, ha augmentat considerablement. Un 47 % tenen menys de 35 anys i un 22% menys de 20 anys. La conjunció de grans i joves ha de portar beneficis a curt termini per a la nostra ciutat. I els grans ens n'alegrarem molt.

Desprès de l’aprovació l’any 2007 de la Llei de la dependència, que ha fet córrer rius de tinta i que ha tingut i té encara múltiples detractors a tot arreu i que pomposament es va presentar com el quart pilar de l’Estat del Benestar, junt amb les pensions, l’educació i la sanitat pública, era important vigilar quina posició prenien les administracions públiques en relació als propers pressupostos, sobretot arran de la gran crisi econòmica mundial.

He repetit més d’una vegada que em sembla massa pompós dir que estem en un estat del benestar, quan hi ha tantes persones que cobren unes pensions mínimes que no els permet arribar dignament a final de mes. I també he dit més d’una vegada que des de les organitzacions de suport a les persones grans no pararem de reivindicar la ridícula recompensa en forma de pensió mínima que cobren moltes vídues grans que han passat la seva vida cuidant de la família i que veuen com ara tenen dificultats per sobreviure. I no pararem fins aconseguir que la base reguladora de la seva pensió arribi al 70 o 75% de la pensió del cònjuge, i que ara està en el 52%.

Un cop dit tot això, també i en honor a la veritat, em plau poder dir que en els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, corresponents als anys 2009 i 2010, els departaments socials han estat pràcticament els únics que no s’han vist rebaixats. Al contrari, en alguns casos, han estat fortament augmentats els seus recursos. Per altra part, cosa totalment necessària, atesa la forta demanda de Serveis Socials, a causa de l’augment de l’atur i d’altres circumstàncies..

L’Ajuntament de la nostra Ciutat, també ha estat atent i sensible a aquests fets i per exemple per aquest any, la regidoria de Serveis Socials ha vist augmentat en referència a l’any passat el seu pressupost en un 30%. Cal remarcar que a finals de l’any passat es va portar a terme una exhaustiva enquesta entre persones grans que viuen soles o en parelles de més de 75 anys que ha de permetre saber l’estat en què viuen i les necessitats més peremptóries, a fi d'intentar posar-hi remei. El Consell Municipal de la Gent Gran estem satisfets de la manera en què es fan les coses i una vegada més volem felicitar a les persones que dirigeixen els Serveis Socials i els funcionaris i funcionàries junt amb la resta d’empleats que hi treballen.

Un altre fet important de l’any passat ha estat la creació del Consorci de Benestar Social de l’Alt Empordà, que van portar a bon terme conjuntament els ajuntaments de Figueres i Roses, poblacions de més de 20.000 habitants, que per llei han de gestionar l’atenció als ciutadans i ciutadanes pels seus propis mitjans i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà, que dona servei a la resta dels 66 municipis. Aquest Consorci ha de permetre la unificació de criteris i d’esforços, i mitjançant la sinergia que això representa es puguin atendre, amb més eficàcia si cal, les necessitats dels habitants d’aquesta comarca.

Som conscients que malgrat els esforços queden moltes mancances, però modestament pensem que totes les administracions estan compromeses amb la justícia social i que aquesta és una de les premisses que ha de permetre als governants estar més satisfets del temps en que han tingut responsabilitats polítiques. Tots som sabedors que els darrers dos anys moltes persones han incrementat la ja llarga llista dels que no poden fer front a les més bàsiques necessitats per anar tirant. I moltes d’aquestes persones són persones grans. Si ja és feixuc fer-se gran, molt més ho és fer-ho amb dificultats econòmiques.

Naturalment que per a alguns sí que estem en un estat del benestar complet. No vull acabar aquesta petita dissertació sense mencionar el rebuig que provoca en tots els segments de població implicats en la lluita contra la pobresa i la marginació, veure com determinats dirigents de grans empreses financeres no dubten a apujar-se els seus emoluments i les seves primes de jubilació fins a xifres absolutament escandaloses, quan aquestes empreses han estat part implicada en l’enorme desgavell econòmic que ha desballestat el món sencer. Són les mateixes persones i institucions que quan se’ls demana opinió sobre la forma de reglamentar les jubilacions futures, les dels nostres fills i néts, no dubten a afirmar que cal endurir les condicions per tenir accés a una jubilació pública, augmentant els anys de cotització i l’edat per començar a percebre-la. Segurament practiquen aquell refrany, traduït del castellà: “A Déu pregant i amb la maça atonyinant”, i que en català és: “Ajuda't i Déu t’ajudarà!

Però avui, amigues i amics, és dia de festa i no cal amoïnar-se. Continuarem com sempre en la nostra línia de protecció a les persones grans amb l’ajuda imprescindible dels nostres dirigents. Que tingueu un bon dia i unes bones festes de la Santa Creu. Visca Figueres i l’Empordà!, i Visca Catalunya!

dijous, 1 de juliol de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà el 8 de juny del 2010

SISÈ CONGRÉS NACIONAL DE LA GENT GRAN

Ja hi tornem a ser. Encara pràcticament no hem paït els resultats i les conclusions del Tercer Congrés Estatal de la Gent Gran, fet a Madrid el mes d’abril de l’any passat, que ja estem en portes, altra vegada, de parlar del proper congrés català.

En el ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya, celebrat el passat desembre, ja es varen posar a consideració les bases a què ens haurem d’atendre. Segons el que s’ha anunciat, podem dir que serà el congrés de l’austeritat. En un any que es preveu que encara serà de crisi, em sembla molt bé. Els organismes públics han de donar exemple. No cal que ens trobem durant tres dies a Barcelona, més de 1200 delegats com va passar el 2006. Si les ponències es treballen correctament durant l’any – des d’ara i fins a la tardor- podrem arribar amb les conclusions ben definides al dia de fer-les públiques i elaborar el manifest final.

Per tant, l’acte final del congrés tindria lloc un dia del mes d’octubre, amb presència de 300 delegats i delegades, a la població de Cornellà de Llobregat, a l’edifici anomenat Citilab, i que segons referències és de darrera generació en noves tecnologies. Prèviament el dia 1 de juny anirem a La Bisbal per, junt amb els companys del Baix Empordà, celebrar un acte pre-congresual per debatre el contingut de les ponències i elegir els tres representants de cada comarca. I el dia 17 de juny en el Casal de la Gent Gran de Figueres, un dels 14 casals escollits entre tots els de Catalunya, és repetirà l’acte pels usuaris del Casal i de la gent gran de la comarca.

Les tres ponències que es desenvoluparan estaran confeccionades per experts del mateix Consell de la Gent Gran de Catalunya, que són persones que també assisteixen a les reunions trimestrals del ple del Consell. Aquesta també penso que és una mesura ben raonada, ja que les darreres van ser elaborades per la Fundació de la Universitat de Girona, amb el, suposem, lògic cost econòmic.

Els títols de les tres ponències són ben engrescadors: La Participació de la Gent Gran,
Pobresa i exclusió social, i Polítiques d’envelliment actiu. Pensem que els experts en qüestió poden lluir-s’hi i que els que participarem en les posteriors esmenes i concrecions també tindrem oportunitat de passar-ho bé.

Participar és el gran desig de les persones grans. Participar i fer sentir la nostra veu en tota mena d’organismes públics. Normalment tenim temps per dedicar unes hores per oferir les nostres opinions i les nostres vivències i experiències. I els poders públics ho saben. Saben també de la nostra força. Segurament que som el col•lectiu que amb més percentatge participem en les conteses electorals. I això te un valor intrínsec. I decisiu.

Quant a la pobresa i l’exclusió social, hem d’estar atents. No tenim l’exclusiva d’aquest tema les persones grans, però és sabut que a Catalunya el 28% de les dones grans que viuen soles freguen el llindar de la pobresa, al qual s’arriba quan no se supera el 60% del salari mitjà. No ens cansarem de reivindicar en aquest sentit les ínfimes pensions que perceben les dones viudes i lluitarem perquè la base reguladora de les seves pensions arribi al 75% de la pensió del company difunt. Vergonya fa escoltar per TV3, en la veu de la Sra. Dolors Blanch companya meva en el Consell de la Gent Gran de Catalunya i membre de l’Associació Ciutadana pels drets de les dones, que algunes persones grans necessitades demanen a la peixateria un mica de peix pel gat..., i no tenen gat!

La tercera ponència: Polítiques d’envelliment actiu. Aquí entren en joc els casals de la Gent Gran. Cal potenciar-los, dotar-los de tots els elements que calguin perquè les persones gran continuïn desenvolupant les activitats que ajudin a mantenir en forma el cos i la ment. És una teràpia preventiva que retarda caure en la dependència, tan costosa per a tots, quan s’hi arriba.

Els congressos han de servir per això. Anar reivindicant, sense presses, però també sense pauses, les legitimes aspiracions de les persones grans. Aquesta generació actual, la que ronda entre els setanta i vuitanta anys, és una generació que ha patit. El túnel fosc dels anys quaranta, el ressorgir a poc a poc dels cinquanta i seixanta, les ànsies de llibertat de finals dels setanta, la decepció que malgrat tot ha significat la democràcia, sobretot per alguns que es pensaven que estacarien els gossos amb llonganisses. I acabem amb la forta crisi econòmica actual, que ha sacsejat famílies senceres a les quals havien fet creure que tot era bonic i al seu abast. I ara ens toca patir pels fills i pels néts. El fantasma de l’atur es passeja per tot arreu. Moltes són les famílies que van tirant amb l’ajut dels avis, que almenys aquests saben que cobren cada dia vint-i-cinc.

Per acabar només dir, com sempre, que les persones grans volem continuar formant part de la societat. I servir-la. No aprofitar-nos-en. Els que encara tenim la sort, i som molts, de tenir unes acceptables condicions psicofísiques ens sentirem molt honorats de que els que manen ens tinguin en compte. La societat és de tots. Joves i grans. I tots estem en el gran ball mundial. I hem de ballar tots i ens en sortirem!

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

P.D. Aquest article va ser escrit abans de conèixer les mesures per accelerar la reducció
del dèficit, presentades el 12 de maig pel President Zapatero en el Congrés de
Diputats.

Butlletí del Foment de la Sardana - Maig 2010

EL MÚSIC PEP VENTURA

L’any després que Figueres fos capital de la cultura catalana, en què les sardanes i els submarins van ser els eixos vertebradors de la sèrie d’actes de tota mena organitzats per aquest esdeveniment, pensem quines coses hem après. Aquí ens interessa sobre manera el tema de les sardanes i del seu renovador Josep Ventura Casas, anomenat en Pep de la tenora.

La primera sorpresa que vaig tenir va ser en anar a escoltar, dintre del cicle de conferències de l’Atenea del Casino Menestral, la magistral dissertació que el dia 8 de maig de 2009 va fer la historiadora, musicòloga i tenora de la cobla Vila d’Olesa, Anna Costal i Fornells, i que més endavant vaig poder llegir a la revista Catalunya Música dels mesos de juliol i agost del 2008, números 285 i 286, i que va ser titulada “Les sardanes proscrites de Pep Ventura”.

L’Anna Costal explica molt bé que “la sardana llarga empordanesa de mitjan del segle XIX no era una dansa tradicional, ni tenia orígens en la Grècia clàssica, ni era higiènica ni moral¸i els que la ballaven mai s’havien plantejat si anava bé per desenvolupar “ las carns dels membres inferiors del cos humà o si contribuïa en gran manera a la assimilació de las substancias alimentosas” Afirmacions, aquestes fetes en lletra negreta, que es troben al llibre Explicació del ball de les Sardanas, original de Lluís Romagueras i publicat l’any 1890, segons ens documenta l’Anna Costal.

Continua dient: ” De bon començament la sardana llarga va néixer com un ball de moda més – al costat dels valsos, les polques i els rigodons –i a poc a poc esdevingué, en l’imaginari dels joves republicans federals, un símbol de llibertat i de canvis polítics i socials. Esqueixà les velles estructures de l’Antic Règim i s’imposà al contrapàs i als privilegis de l’Església i de l’aristocràcia” i “a determinades viles empordaneses s’arribaven a celebrar festes majors dividides entre republicans vindicant la sardana i els carlins oposant-s’hi.”

Ens explica més endavant que en Pep Ventura va ser l’autor d’innumerables sardanes que van restar ocultes, és a dir, proscrites, a causa del seu caire bèl•lic, amb arranjaments perquè es poguessin sentir els trets i les canonades i també la simulació de bandes militars. Sardanes llargues amb melodies revolucionaries, himnes republicans i fragments de sarsueles crítiques amb els governs d’Isabel II i Amadeu de Savoia. Durant la revolució anomenada la Gloriosa (1868) les sardanes es transformaven en elements de propaganda federal.

No hem d’oblidar que en aquells temps la sardana només es ballava a l’Empordà i que, continua dient l’Anna, “en el procés d’expansió de la sardana arreu de Catalunya, a principis del segle XX, Pep Ventura fou popularitzat com el Pare de la Sardana, tot multiplicant-se ràpidament les publicacions i biografies sobre la seva vida i la seva obra. Però, ai las! Què podien fer els historiadors i els polítics amb les seves sardanes hostils i contràries al nou discurs?. Com amagar les sardanes a la moda, bèl•liques o amb continguts polítics? Van haver d’inventar-se un argument creïble i en trobaren un de perfecte: el músic de Figueres hauria comès “errors de joventut.”

Va ser el figuerenc Josep Pous i Pagès que ho va escriure al pròleg de la primera edició de la sardana Per tu ploro, l’any 1906 :“ De bell començament el músic empordanès pagà també tribut a la xabacaneria de l’època, posant en ritme de sardana els motius dels operistes italians més a la moda. I ¿com havia de lliurar-se’n, pobre músic isolat en un recó del món, de retre homenatge a lo que era tingut per indiscutiblement superior, en opinió de les persones enlletrades”.?

L’Anna Costal rebat les opinions de Pous i Pagès i comenta: “No vivia en cap recó del món, sinó a la capital federal de Catalunya i de tot l’Estat, per on passaven companyes d’òpera i sarsuela amb les últimes novetats líriques. Més enllà del seu valor musical, les sardanes sobre temes d’òpera i sarsuela de Pep Ventura, encara avui proscrites i oblidades, aporten una informació inèdita de la història política del nostre país.”

També vaig visitar dues vegades l’exposició “Pep Ventura abans del mite: “Quan la sardana era un ball de moda” que l’Ajuntament de Figueres i el Consorci del Museu de l’Empordà van organitzar al museu indicat, que va ser inaugurada el dia 1 d’agost i clausurada el dia 1 de novembre. La primera vegada, el dia de la inauguració, va consistir a escoltar els parlaments de rigor de les autoritats i la comissària, que no era altra que l’Anna Costal, i les explicacions pertinents. La segona, vaig assitir a una visita guiada per la comissària. Érem una dotzena mal comptada de persones, crec que totes interessades en el tema de l’exposició i en les sardanes en general. L’entusiasme i el coneixement del tema per part de l’Anna Costal em va impressionar. Es veu que ho viu i ho sap transmetre. Com a anècdota vull explicar que, abans de començar la visita, li vaig preguntar quina era la durada, ja que tenia uns encàrrecs per fer, i va dir-me: “uns quaranta minuts.” Doncs la visita va ser tan exhaustiva i completa que va durar una hora i mitja, i com que el tema, per a mi, era tant interessant vaig haver d’ajornar les altres coses.

No ho dic en so de crítica, sinó al contrari, ho faig per demostrar l’interès de la comissària per transmetre els seus coneixements sobre la vida i miracles d’un geni com en Pep Ventura, que va estar molt més implicat en els fets polítics i socials del temps en que li va tocar viure. Un home que ens havien pintat com una persona de pocs coneixements i que en canvi descobrim que posseïa una cultura força àmplia si tenim en compte l’època de què parlem.

En aquesta exposició ens vam assabentar que en el padró d’habitants de Figueres de l’any 1890, en José Ventura Casas hi constava amb l’ofici de músic. Era normal que en aquells temps els músics tinguessin un altre ofici, com ara teixidors, adobers, fusters, etc. En Pep, a més de músic, figurava com a sastre, que era l’ofici del seu sogre amb el qual col•laborava. També hi vàrem veure un escrit del diari El Ampordanès de l’any 1862 en què s’explicava l’homenatge que s’havia fet a en Narcís Monturiol i en què en Pep Ventura va tenir un paper preponderant. Va ser, en concret, el dia 26 de febrer de 1862, al Teatre Municipal. En Pep va interpretar “Fantasia de Tenor”, i els cors van interpretar “Brindis al Inventor del Ictineo”, amb lletra del senyor de Masdevall i música del senyor Ventura (transcripció literal i traduïda del castellà). Segons el diari va ser un èxit aclaparador. Com a anècdota direm que l’entrada costava 2 rals i que en el programa hi deia que “no es passaria la safata”.

Mira per on, doncs, ens assabentem que la sardana llarga, en els seus començaments, no va ser un ball de germanor, sinó més aviat un ball reivindicatiu amb fortes connotacions politiques i sobretot socials. L’Empordà en va ser la seva difusora arreu del territori català i podem dir que amb el temps ha passat a ser, encara que no reconeguda oficialment, la dansa nacional d’aquest país, petit i dissortat, amb paraules del poeta Salvador Espriu, on sovint es barregen.el seny i la rauxa, clara mostra de la forta ambivalència del caràcter català, que vol i dol.

En tot cas, les sardanes, en el moment actual, són ballades majoritàriament per persones grans que intenten transmetre a les noves generacions, no sé si amb encert, els valors tradicionals del companyerisme, l’amistat, i sobretot el sentiment de pàtria que ha viscut massa temps amagat o ocult, a causa de les circumstàncies històriques viscudes el segle passat. Hora seria ja de replantejar amb decisió el futur de la nostra dansa.

Martí Carreras i Ginjaume
Soci del Foment de la Sardana Pep Ventura de Figueres

dimarts, 4 de maig de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el 04 de maig del 2010

65...67...69?...

Pot semblar un número de telèfon al qual manca el prefix. No ho és. Són els nombres de les diferents edats que el Govern de l’Estat ens ofereix sobre la jubilació, que actualment està establerta en el primer nombre: el 65. El segon, 67, és l’edat proposada aquest any i el tercer, el 69, és la que proposarà d’aquí uns anys el Govern de torn. Aquest o un altre de més elevat. Vés a saber.

Penso que és més important donar feina a les persones joves que no pas que a les que han treballat força anys se’ls obligui a fer-ho un parell d’anys més.

Des de mitjan gener que s’està debatent, en la comissió permanent del Pacte de Toledo, aquesta i d’altres reformes del sistema actual de pensions en un context generalitzat de forta crisi econòmica. I què és el que urgeix tant perquè es facin les reformes adequades? Doncs la por que en un temps relativament curt el sistema no pugui fer-se càrrec del pagament de les pensions a les persones jubilades, potser sobre els anys trenta de l’actual segle XXI. Més o menys d’aquí a vint o vint-i-cinc anys.

En el sistema espanyol de pensions, que està basat en el repartiment, les quotes que paguen les persones en actiu serveix per satisfer els pagaments de les persones jubilades. Durant molt anys, fins que es va explicar, la majoria estàvem convençuts que ens pagàvem durant els anys en actiu la nostra jubilació. Res menys cert. Aquest seria el sistema emprat en uns pocs països, crec que actualment només a Xile, anomenat sistema de capitalització.

Interessa ressaltar dos punts molt importants:

1.- L’imparable allargament de la vida i, per tant, d’anys en què es cobra la jubilació
2.- La precarietat de l’ocupació, que dificulta una plena cotització i, en conseqüència,
disminueix els ingressos de la Seguretat Social.

Fins aquí les coses semblen clares. Si s’han de pagar més persones durant més anys i els ingressos són menors, els números no poden lligar.

Però hi ha una altra qüestió important: Amb les cotitzacions a la Seguretat Social, no només es paguen les pensions. La caixa de la Seguretat Social suporta càrregues que haurien de ser finançades des de la fiscalitat general, tal com recomana el Pacte de Toledo de l’any 1995 i la seva revisió del 2003. Com, per exemple, les bonificacions i reduccions pel foment de l’ocupació de les persones en atur i el finançament dels complements a mínims de les pensions, que, tot plegat, va suposar una despesa d’aproximadament deu mil milions d’euros (10.000.000.000) per a l’any 2009. Xifra important que qui vulgui pot traduir a pessetes, cosa que jo no faig per por de marejar-me.

Per tant, és indubtable que alguna cosa caldrà fer. Però hem d’evitar mesures que perjudiquin al menys possible els mateixos de sempre. És a dir, els treballadors. L’anomenat Estat del Benestar consisteix també a tenir una jubilació digna i sense massa entrebancs. I no tothom pot dir-ho quan hi continuen havent pensions misèrrimes que no donen per satisfer les despeses més elementals.

Naturalment que, per alguns, sí que estem en un Estat del Benestar complet. No vull acabar aquesta petita aportació sobre el debat de les pensions sense mencionar el rebuig que provoca en tots els segments de població implicats en la lluita contra la pobresa i la marginació, veure com determinats dirigents de grans empreses financeres no dubten a apujar-se els seus emoluments i les seves primes de jubilació fins a xifres escandaloses, quan aquestes empreses han estat part implicada en l’enorme desgavell econòmic que ha desballestat el món sencer. Són les mateixes persones i institucions que quan se’ls demana opinió sobre la forma de reglamentar les jubilacions futures no dubten a afirmar que cal endurir les condicions per tenir accés a una jubilació pública, augmentant els anys de cotització i l’edat per començar a percebre-la. Segurament practiquen aquell refrany, traduït del castellà: “A Déu pregant i amb la maça atonyinant.”

Per tant, reformes sí, però amb mesura. Cal fomentar la prolongació voluntària de jubilació i aplicar estímuls reals que incentivin que l’edat mitjana de jubilació s’apropi més als 65 anys, reforçant les polítiques actives dirigides a augmentar l’ocupació de les persones treballadores de més edat, i reforçant també la protecció contra l’acomiadament d’aquestes persones i en contra de la discriminació per raó de l’edat.

En el Consell de la Gent Gran de Catalunya, persones, totes jubilades i per tant no implicades en les futures reformes, continuarem treballant per les pensions dels nostres fills i dels nostres néts És com hem fet sempre i és la nostra obligació.


Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dissabte, 24 d’abril de 2010

EL CLUB CAIXA CATALUNYA -Publicat a la Revista del 25é Aniversari - 23 d'abril del 2010

El dia 23 d’abril de 1985, dia de Sant Jordi, va obrir les seves portes el club patrocinat per l’Obra Social de Caixa Catalunya, encara que oficialment no va ser inaugurat per les autoritats fins el 17 de juny del mateix any, i posteriorment va ser gestionat per la Fundació Viure & Conviure de la mateixa Caixa Catalunya.. Desprès de 25 anys de vida, intentarem exposar els canvis produïts en l’utilització de les instal·lacions

He de començar dient que vaig ingressar-hi el mes de juny de l’any 1996, amb el número de soci 1325, i que, per tant, no vaig poder viure els primers deu anys. Tinc referències que als començaments hi va haver un grup de socis, entre ells en Joaquim Rosa, que van fer innombrables activitats lúdiques i culturals i viatges per tot Espanya. Per aquest motiu se li va dedicar un merescut homenatge el dia 25 de setembre del 2003, al qual va assistir acompanyat de la seva esposa Joana. No m’atreveixo a esmentar ningú més per por d’oblidar-me d’algú. Si he citat el Sr. Rosa és perquè va ser un cas excepcional i pràcticament irrepetible.

Recordo molt bé que quan vaig començar a freqüentar el club vaig trobar que hi havia persones conegudes de Figueres, però que la majoria tenien en comú que eren persones que havien tingut negoci propi, és a dir, autònoms. Aquesta circumstància ha anat variant amb el pas dels anys i de ben segur que si ara féssim un recompte en trobaríem més, que havien treballat per compte d’altres, com a assalariats. Per aquest motiu el club ha estat considerat per algunes persones com el dels “rics”, dit, penso jo, sense ànim pejoratiu, sinó per significar que el freqüentaven persones amb més alt poder adquisitiu, donada la seva procedència laboral. Ja sabem ara que l’import de les pensions dels autònoms es a l’actualitat i de mitjana per sota de les dels altres treballadors.

Penso que el que més ha canviat és l’ús que es fa de les instal·lacions. Recordo que els balls, quasi sempre els dijous a la tarda, eren plens a vessar de gent. Normalment entre 150 i 170 persones i en dies extres, com ara Carnaval, el ball del Fanalet, el de Nadal, etc. es podien arribar fàcilment a més de 200 persones. Actualment desconec el promig, però penso que no arriba a les 100 persones. Les noves generacions tenen i demanen altres necessitats. També el tema dels viatges ha variat considerablement. Abans hi havia aglomeracions. Ara, amb la nova política de fer només viatges culturals d’un dia, l’efervescència no existeix. També el fet que existeixi l’Imserso, que ha popularitzat les sortides col·lectives, ha fet baixar el llistó de les demandes per viatjar.

En canvi han augmentat considerablement les persones que van al club a fer activitats de tota mena, que com sabem ajuden a mantenir en forma el cos i la ment i a retardar considerablement l’arribada de la temuda dependència.

Les reformes fetes l’any 2007 i que fan que ara el club tingui una distribució totalment diferent, també han ajudat als canvis. Ha desaparegut la biblioteca i al seu lloc s`hi ha posat una magnifica aula d’informàtica. És el signe dels temps i trobo que està bé A més la biblioteca servia per guardar-hi llibres, però rarament hi havia vist que ningú anés a consultar quelcom. Potser alguna vegada un diccionari per comprovar l’ortografia d’algun mot. Avui dia, ja tenim sant Google que ens soluciona els problemes. La cuina també penso que és un molt bon element, innovador i a l’alçada dels temps moderns. La renovació ha provocat que desaparegui l’escenari que servia per actuacions musicals i de teatre. En canvi s’ha guanyat una magnífica sala d’activitats. Penso que hem passat d’un club de divertiment a un espai modern i adequat a les demandes de les noves generacions.

També els costums per anar al club a jugar a les cartes, al dòmino, al billar, han variat considerablement. No és comparable el nombre de persones que hi acudien diàriament amb els que ara el freqüenten.

Tal com diu encertadament la Dolors Roig s’ha passat de ser un club de reunió i entreteniment col·lectiu a un espai per anar a fer l’activitat desitjada. Potser a les noves generacions els agrada de fer coses en llocs diferents i escullen les millors opcions per a ells, sense situar-se en un punt concret. Potser les noves necessitats de les famílies fan que els avis tinguin més obligacions que els de 15 o 20 anys enrere. Les hipoteques que els fills i filles han de pagar mensualment obliguen les parelles a treballar tots dos. I el néts amb qui van? Pagar un/a cangur és car. Val més fer servir els avis. Sobretot a les àvies. Potser... no és res de tot això!

En tot cas els socis i sòcies del club Caixa Catalunya hem de considerar l’esforç que l’Obra Social ha efectuat i agrair les atencions que sempre ens han tingut..He procurat col·laborar, en la mesura de les meves possibilitats, per ajudar amb més o menys encert. a les persones responsables en cada moment.

Personalment he d’agrair al club que el mes de març del 2002, la persona aleshores responsable, em designés, juntament amb en Paco Ullastre, com el seu representant en el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ja que gràcies a aquest fet l’any 2005 el Consell Comarcal de l’Alt Empordà em va proposar per representar la comarca en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, cosa que ha fet que entrés de ple en aquest gran món que són les organitzacions de suport a les persones grans i conegués gent important que treballa i lluita per millorar les condicions de vida de les persones grans més desvalgudes, cosa que em satisfà totalment.

És per aquest motiu que encara que jo em preocupi de totes les entitats de gent gran comarcals em consideraré lligat al Club Caixa Catalunya, i ajudaré sempre que pugui.

Es cèlebre la frase de l’expresident assassinat dels EUA John Fitzgerald Kennedy de que “els nord-americans hauríem de pensar més que podem fer per Amèrica, en lloc de pensar que és el que Amèrica pot fer per nosaltres”. Potser seria bo que els socis i sòcies pensessin també que poden fer pel club en lloc de pensar que és el que el club pot fer per a ells/elles.. Es a dir, col·laborar de forma còmoda i en la mesura del seu temps i disposició personal.


Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 1325