dimarts, 8 de novembre del 2016

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al Setmanari Empordà del 8 de novembre del 2016

         SOBRE LES PENSIONS, UNA VEGADA MÉS

El darrer escrit en aquest setmanari sobre el tema de les pensions i el seu desenvolupament,  ja fa catorze mesos que el vaig  publicar. Durant aquest lapse de temps les coses no han millorat,  ans al contrari, sembla que van a pitjor. Com ja és tradicional  en els darrers anys, el passat mes de juliol la Seguretat Social va fe servir 8.700 milions d’euros del fons de reserva, la cèlebre guardiola,  per pagar les pensions i la paga extra d’estiu, més 1.000 milions uns dies després per pagar a Hisenda l’IRPF, que havia estat descomptat als pensionistes i retingut per la Seguretat Social. Desprès d’aquestes “operacions” només queda un romanent de poc més de 24.000 milions. Recordem que en el moment de màxim apogeu aquesta guardiola va arribar a tenir un total de més de 66.800 milions. Ara vindrà el desembre i la paga extra de Nadal i segurament, llevat d’algun miracle, que solen escassejar, s’haurà de tornar a ficar-hi mà. Si es fa en una quantitat semblant a la d’aquest estiu, uns 9.000 milions, quedaran, escassament, efectius per a dues vegades més. Per tant, a finals del proper 2017 bona nit i tapat. S’ha acabat la guardiola. I a partir d’aleshores, com ho farem?.

Els caps pensants hauran trobat la solució adequada? Segons el meu punt de vista, és un problema dels grossos. Les xifres no menteixen. Per exemple, el passat agost la Seguretat Social va destinar 8.535 milions d’euros per al pagament de les pensions contributives, un 3,2% més que el mateix mes de l’any anterior. La majoria, el 70%, per a pensions de jubilació, el 18% per a viduïtat, el 10% per a incapacitat permanent i el 2% per a orfandat i pensions a favor de familiars. El nombre total de pensions, en el referit mes d’agost, va ser més de 9.400.000, que representa un augment del 1,3%  amb respecte al mateix mes de l’any 2015. I, com no podia ser d’altre manera, el mes d’octubre, una mica més: el nombre de pensions ha estat de 9.450.000 i l’import pagat 8.576 milions.
Si ens quedem a casa, és a dir, a la demarcació de Girona, les dades del Ministeri d’Ocupació i de la Seguretat Social ens indiquen que el nombre total de pensionistes és de gairebé 154.000 persones, un 1% més que el mateix mes de l’any passat. A la nostra demarcació hi havia a l’agost 312.500 persones ocupades, és a dir, que per cada pensionista només hi ha poc més de  2 persones que cotitzen a la Seguretat Social. I en un sistema de pensions anomenat de “repartiment” és vital el nombre de cotitzants, ja que els pensionistes cobren dels ingressos de les persones en actiu. A finals de l’any 2007, que encara no havia començat la crisi, la ràtio  era de  2,6 de persones ocupades, que eren 352.000 i els pensionistes 136.000. No consola dir que els números del total de Catalunya i de la resta d’Espanya encara són pitjors. Per tant, més clar l’aigua neta. Si per un costat hi ha menys aportacions, perquè són menys els que aporten, i en quantitats menors que abans pels baixos salaris, i,  per contra, cada vegada són més les persones amb dret a cobrar, i a cobrar més que els  van desapareixent de la nòmina per defunció, doncs  podríem acabar dient que és la  “crònica d’una mort anunciada”.
Persones molt qualificades en el tema, com ara el doctor en Ciències Econòmiques i en Dret José M. Gay de Lièbana, en una entrevista al Diari de Girona, no amaga la seva preocupació i diu que això només es pot solucionar rebaixant les pensions o apujant els impostos. I que com que la primera proposta serà molt mal rebuda pel col·lectiu afectat que és molt nombrós, que produiria un moviment social fort i els pensionistes poden marcar un canvi d’orientació política, haurem d’anar per la segona. Però Espanya té un problema, que és el grandiós endeutament, al voltant del 100% del PIB (Producte Interior Brut), superior al objectiu del 99,14% fixat per tot l’any. A més, existeix l’amenaça de la Unió Europea d’anar condicionant els pressupostos i retallar despesa pública.

Està previst que a la primavera es reuneixi el Pacte de Toledo, que ha funcionat fins que ha pogut, perquè totes les forces implicades, per resumir-ho, el capital i el  treball, o sigui l’empresariat i els sindicats, es posin d’acord per veure si és possible portar la nau a bon port. Els que ara tenim més de vuitanta anys potser no ens afectarà gaire, però els de la generació que ens ve al darrera i que ara voltegen els seixanta, les reformes que per força es produiran els afectaran de ple. I no diguem dels més joves.

Per acabar-ho d’arreglar ja hem dit en altres escrits que als pensionistes que tenien un petit racó, gràcies al seu treball i a moltes privacions, que en treien un rendiment en forma d’interessos, es poden veure, si les coses no canvien, que hagin de pagar perquè el banc els guardi els cèntims. El món a l’inrevés! Sóc conscient del pessimisme que he deixat anar, però així ho penso i així ho escric. Sort!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista