dimecres, 26 de setembre del 2012

TROBADA D'ENTITATS DE GENT GRAN DE L'ALT EMPORDÀ

Bona tarda a tothom: Sr. Director Territorial del Departament de Benestar Social i Família a Girona, Sr. President del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, Sr. Conseller de Benestar Social de l’Alt Empordà , Sres. Alcaldesses, Sres. Alcaldes, Sres Regidores, Srs. Regidors, companyes i companys del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, amigues i amics empordanesos.

Una vegada més ens trobem reunits els components de les entitats que formen el Consell Consultiu de la Gent Gran de  l’Alt Empordà. Aquest any 2012, que la Unió Europea va designar com l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional, està essent un any molt actiu per a tots nosaltres. Puc dir amb satisfacció que la nostra comarca es una de les que més actes ha celebrat tenint  per lema el que ens va indicar la Unió Europea. La majoria d’ells a la capital, a Figueres, tal com li correspon pel nombre d’habitants.

Però a més a més, s’han fet actes a Agullana,  Sant Climent Sescebes, Castelló,  Roses, i des del Consell de la Gent Gran de Catalunya m’han manifestat el seu agraïment per la nostra activa col•laboració. L’Alt Empordà, i no és la primera vegada que ho dic, demostra una capacitat d’organització important i és una de les zones més actives, no només de la demarcació de Girona, sinó també en del conjunt de Catalunya. Només la comarca del Bages, i en concret la seva capital Manresa, ha estat a la mateixa altura nostra.

Sense anar més lluny, dimarts vinent dia 25, està previst que la secció de gegants i cap grossos del Casal de la Gent Gran de Figueres i de l’Associació de Gent Gran del Casal facin una visita als nens i nenes que estan atesos a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Pensem que serà una de les activitats més emotives que es poden produir en aquest any de la Solidaritat Intergeneracional. I vindrà des de l’Alt Empordà, fet que ens ha d’enorgullir a tots.

I jo com representant vostre en el CGGCat us en dono les gràcies i us vull llegir la primera de les  Gràcies de l’Empordà que he anat  penjant al meu bloc d’Internet, durant 32 setmanes, i que formen el llibre d’en Pere Coromines, editat l’any 1919, que porta per  títol: Les Gràcies de l’Empordà.  El llegiré igual com va ser escrit, sense les normes ortogràfiques que més tard va impulsar Pompeu Fabra, es a dir tal com s’escrivia abans de la normalització.

Gràcia I  La Gent Empordanesa

La primera gràcia de l’Empordà és la franca i noble i forta gent empordanesa .En la fondària dels seus ulls s’hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora ossuda i musculosa ens mostra el llegat d’una raça de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues, toçuda i brava en el batre de les roques, confiada en la pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de triomfar per seu lliure albir.

 L’empordanès es alegre per la seva llealtat, es valent perquè  avorreix la mentida i és franc perquè estima la virtut. Si voleu saber lo que són l’hipocresia, la pobresa d’esperit, la fúria gasiva, l’encongiment místic, la traïdoria o la perfidiosa quimera, no hi vingueu pas a l’Empordà. Les bruixes de Llers han fuit devès el Puig de Bassegoda i el Canigó, i de cap a cap de la plana l’empordanès parla amb veu alta i treu l’ànima en fora com un pagà, és hospitalari, recte i compassiu com un creient, i si no realisa l’ideal del varó perfecte, és per aqueix pols de veritat i sensualisme, que li fa avorrir les lleis posades a la virtut, els artificis socials del poder, de la moda i de l’iglésia, i els entrebancs rituaris de l’amor 

Tot això ens deia en Pere Coromines, nascut a Barcelona i de pare i mare de Biure, fa gairebé 100 anys. Amigues i amics empordanesos, aquesta terra sempre ha estat una terra admirable i admirada per molta gent. Encara que ara les circumstàncies ens ho facin veure tot fosc i una mica incert sempre ens n’hem sortit i ara no en serà una excepció. Amb l’ajuda de tothom, els d’aquesta part del territori català, donarem exemple de treball, de sacrifici i de saber fer les coses ben fetes. Els devastadors focs començats al migdia del 22 de juliol, avui fa dos mesos, precisament a La Jonquera i Portbou, les dues poblacions que sempre hem considerat les portes d’entrada a l’Europa que tan hem anhelat i que ara ens porta tants problemes, ens han posat a prova una vegada més i penso que tothom ha pogut comprovar la qualitat de les persones que vivim en aquest indret privilegiat de la nostra estimada Catalunya. L’Empordà, terra d’acollida dóna les gràcies a totes les persones que ens han volgut ajudar en aquell final de juliol de patiment i angoixa.

Aquí hauria d’acabar  però com que tinc la oportunitat de tenir tanta gent reunida els hi volia dir que ja que aquestes trobades les fem cada dos anys, la d’avui serà la darrera vegada que els hi dirigeixi la paraula. El proper 2013 compliré, si Déu ho vol, vuitanta anys, i penso que desprès de 9 anys representant l’Alt Empordà al CGGCat ha arribat l’hora del relleu. Cal gent més jove que continuï la tasca, amb empenta i noves ideés. Per a mi ha estat un honor representar una comarca tan esplèndida com la nostra i m’ha permès conèixer i relacionar-me amb gent molt important dintre de les entitats de suport a les persones grans, tant a nivell comarcal, ( penso, per exemple,  en l’amic Oleguer Costa Caball  de Sant Climent Sescebes),  com de demarcació i també de país. Una experiència que ha valgut la pena,  per lo que restaré per sempre agraït d’haver-me donat aquesta oportunitat.

Que acabeu de tenir una bona diada, i un feliç retorn a les vostres llars, visca l’Empordà i visca Catalunya.  Moltes gràcies.



dilluns, 24 de setembre del 2012

Comentari Politnómic (Político-Económic)

L’HORA DE LA VERITAT                Setmana 39
Després de l'anunciat fracàs de l’entrevista del president de la Generalitat amb el president del Govern , en què el primer demanava el pacte fiscal per a Catalunya, arribem a la setmana del debat de política general que el dimarts s’encetarà al Parlament de Catalunya , en el qual haurà de decidir-se quin es el rumb que s'ha de seguir, si  referèndum directe o avançament de les eleccions autonòmiques. Per tant, serà una setmana apassionant, no decisiva, peró sí una mica esclaridora de com aniran produint-se els esdeveniments.

Quant a l’altre tema estrella de la setmana, han estat les diferents manifestacions pel que fa a les pensions públiques. A mitja setmana semblava que s’anunciava que aquest any 2013 no es congelarien les pensions i que hi hauria un petit augment, no de l’import de l’IPC, sinó només de l'1%. Les darreres novetats són que torna a perillar la paga extra de Nadal, que es cobra amb la mensualitat de novembre, i que si bé, en principi, les pensions no sofririen retallades, si que, almenys les que sobrepassen el mínim, serien congelades, es a dir no tindrien l’augment reglamentari que s’indica en el Pacte de Toledo. I també perilla la regularització de l’IPC anual i que es calcula amb els índexs de desembre a novembre.

Per acabar de reblar el clau,  un recent estudi aparegut a la revista Panorama Social editat per la  Funcas (Fundació de Caixes d’Estalvis) afirma que “els jubilats amb prou feines han patit la crisi i que amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden  la família” No és la primera vegada que això passa ja l’any passat un alt càrrec del Banc d’Espanya va dir més o menys el mateix.   Per tant, pinten bastos!

dilluns, 17 de setembre del 2012

Comentari POLITNÖMIC (Politic-económic)

LA DIADA           Setmana 38

La Diada d’aquest any ha tingut un caire que no cal repetir. No sé quantes persones hi van assistir, però si busquem un entremig entre les dues versions, sis-cents mil i un milió i mig, ens dóna una quantitat superior al milió de persones. Per tant,  hem de convenir que va ser multitudinària i,  parodiant el cant del Barça, va ser un clam que va ressonar pertot arreu. Per tant èxit absolut de l’ANC, organitzadors de l’acte.

Les conseqüències encara és aviat per veure-les amb claredat. Aquesta setmana, el dijous, el president de la Generalitat visitarà a Madrid el president del Govern d’Espanya per presentar-li el pacte fiscal que demana per Catalunya. Per tant,  no cal avançar esdeveniments, ni córrer, que tot encara està per decidir.

També aquesta setmana s'ha parlat de les pensions i el senyor Rajoy ha manifestat que no té intenció de retallar-les. En tot cas, un estudi publicat a la revista Panorama social editada per la Funcas (Fundació de les Caixes d’Estalvis) deia que “els jubilats amb prou feines han patit la crisi” i que “amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden  la família”  Hum...veurem el novembre què passarà quan se sàpiga l’IPC anual, que segons el Pacte de Toledo serveix per a la revalorització de les pensions.

dilluns, 10 de setembre del 2012

LES SIS MILLORS POESIES EMPORDANESES

                       LA CANÇÒ DEL TAPER  (1)

De Ramon Masifern, amb la grafia d’abans de la normalització

                                            Sota un cel pur y esplendent,
                                            Vora la mar remorosa,
                                             Tot guaytant a sopl ixent
                                             Hi somriu ma Patria hermosa.
                                             N’es tot l’any verger en flor;
                                             N’es la gent robusta y sana;
                                             Lo glever es un  pa d’or
                                             Brunyit per la tramontana.
                                             Aquí hi viu tothom feliç;
                                             Aquí hi gran’l bé de Deu...
                                             Y d’aquest bell paradís
                                             Puch ben dir qu’en som hereu

                                             Oh ma Patria ampurdanesa,
                                             Jo so`l fill que t’aymo més;
                                             So’l puntal de ta riquesa...
                                             ¡ay de tú si jo’t faltès
                                                             
                                                             II
                                          
                                             Tant bon punt rellú l’aurora
                                              Prench les eines amatent:
                                              Quan me veu l’escayradora
                                              Los carrachs me du somrient.
                                              Bat l’estoix ab gran fal.lera
                                              Per l’encaix y ensüadó
                                              Y al cimbell de la panera
                                              Va cayent el tap rodó.
                                              Y¡ala, ala! Bregà’y fora,
                                               Vaig pensant ab cor gojós;
                                                Eixa vida m’enamora,
                                                Lo treball es mon repós.

                                                (Aqui repeteix  la segona estrofa,
                                                Oh ma Patria, etc etc................)

                                                               III
                                                  Mon caràcter jovenivol
                                                 N’es amich d’esbargiment:
                                                 No’m fa plaer l’estar pensívol;
                                                 L’esplayança es mon content.
                                                 En cap balles de la plana
                                                 Jo no hi puch pas may fallar;
                                                   Quan puntejo la sardana
                                                   ¡aalló si qu’es puntejar!
                                                                          
                           .


                                             

Comentari Politnómic (político - económic)

ESPERANT L’ONZE...DE SETEMBRE, ÉS CLAR!  Setmana 37
En el transcurs de la setmana s’han produït diversos esdeveniments que és poden considerar importants. El dimarts es va destapar la noticia de que el Govern estatal havia utilitzat la “guardiola” de les pensions per poder pagar la paga extra de juliol. Més tard va venir a parlar la mandamás europea Angela Merkel, per, amb una maniobra conjunta amb el Banc Central Europeu, fer-li saber al senyor Rajoy que aquesta últim comprarà bons de l’Estat espanyol sempre que es demani el rescat i així poder aplicar les seves condicions. I hem estat entretinguts en demanar si el president de la Generalitat anirà o no a la manifestació del 11 S- I si els consellers que hi vagin hi van en nom propi o en representació del Govern català. En una setmana de “rentrée” com diuen els francesos, tot esperant el dimarts 11-S.

Des de aquí desitgem que les coses es desenvolupin amb seny i que el poble de Catalunya pugui  fer sentir la seva veu i que els que hagin d’escoltar no es facin el sord. Desprès ja s’aniran llimant les asprors per continuar el viatge amb calma i sense massa obstacles. .



dimecres, 5 de setembre del 2012

LES SIS MILLORS POESIES EMPORDANESES

Tal com vaig anunciar publicarem “Les sis millors poesies empordaneses” del que n’és autor l’escriptor i compositor de cançons i sardanes Ramon Masifern i Marcó, nascut a La Bisbal d’Empordà l’any 1862 i mort a Barcelona el 1936.

En Ramon Masifern era mestre en Gai-Saber i se l’anomenava “el cantor de la sardana i de l’Empordà.”

Estan escrites amb la grafia de l’època, es a dir abans de la normalització lingüística, cosa que respectarem, igual com vàrem fer amb Les Gràcies de l’Empordà de Pere Coromines

Les sis poesies que es varen considerar les millors d’aquest autor són:

                                             HIMNE DE L’AMPURDÀ       Setmana 36
                                             LA CANÇÓ DEL TAPER        Setmana 37 
                                             EL MERCAT DE LA VILA      Setmana 38/39    
                                             LA FIRA DE FIGUERAS        Setmana 40/41     
                                             LA COSTA LLEVANTINA     Setmana 42/43/44      
                                             LA SARDANA                          Setmana 45/46     

Degut a l’extensió  d’alguna d’aquestes poesies la seva publicació durarà més d’una setmana, segons podeu veure al costa del títol.

Espero que us agradin.

                                                   ----------------------------------

LES SIS MILLORS POESIES AMPURDANESES

De Ramon Masifern, amb la grafia d’abans de la normalització lingüística:

                                                HIMNE DE L’AMPURDÀ (1)

                                            Salut noble Ampurdà, palau de la franquesa, (2)
                                            terra de llibertat, d’amor i d’honradesa:
                                            de nostre Catalunya tú n’ets el bell jardí
                                            la rassa catalana en tú no hi pot morí

                                            Ets un pahis joliu, tot cor, tot vehemencia;
                                            en tu no s’hi congria calmosa l’indolencia;
                                            per’xó ton llabi acostas, apresurat y ardent,
                                            a tota font brillant de vida i sentiment.

                                            Tens rius, tens fontanelles, tens planes i montanyes,                           
                                            tens fruyterars  hortes y un mar ple de cançons;
                                            prop del palau de marbre s’hi jocan les cabanyes
                                            y oreigs de democracia n’aixamplan tos pulmons

                                              Ta gent austera es franca, senzilla y laboriosa;
                                              perfums del sol helénich t’envia l’Orient;
                                              l’ingenua poesia t’alenta bondadosa
                                              y entre cançons i dances la vida’t fas plaent.

                                               Tes elegants viles de joventut serena
                                               son branques de magnolia de ton flayrós jardì;
                                               llur esplendor hi escampan les arts de tota mena,
                                               y la tapera industria com sol s’hi veu lluí

                                               Cap ayre d’epidemia no hi senta en tú domini;
                                               tos nets casals en semblan palaus de diamants;
                                               la dona ampurdanesa, pulida com l’armini,
                                               i’l vent de Tramontana son els millors guardians...

                                               ¡Salut, noble Ampurdà, somris de Catalunya,
                                               ambent de regositj que la tristesa allunya;
                                               ho terra hospitalaria, on ningú és foraster;
                                               ¡que n’es de catalana l’essencia de ton ser!

                                                Un jorn desitg sentires de germinà una dança
                                                que’n fos espill purissim de tos amors volguts,
                                                y la sardana ayrosa brotà, tota esperança,
                                                com símbol d’una terra vessanta de virtuts.

                                                Y’ls Déus que ho permeteren, cofoys se n’alegraren
                                                i a mans junyits y ayrosos la dança puntejaren
                                                ab ses consortes Deeses de llarchs y sútils vels;
                                                y a dalt l’Arcada inmensa somreyan sols y estels.....

                                                Si may la nostra Patria gemís aclaparada,
                                                oh Ampurdà meu, aixeca l’esprit de ta fillada;
                                                aixeca’t de tes cendres al clam d’un sol amor.....
                                                Sigas la Covadonga de nostra Gran Llevor.

                                                                                                     Ampurdà 1895

                                                  _________
       (1)    Musicat, a gran cor, pel mestre En Josep Soler, de La Bisbal
       (2)    Aquest himne ha sigut imitat per molts; entre altres, un d’ells   
               li plagià el primer vers: “Salut noble Empordà, palau del vent”.

                        

        

dimarts, 4 de setembre del 2012

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al Setmanari l'Empordà del 4 de Setembre del 2012

ESTAT DEL BENESTAR, PUNT FINAL?

Quan a finals de l’any  2006  es va aprovar l’anomenada llei de la dependència es va dir, una mica pomposament, que significava la quarta pota de l’estat del benestar, després de l’educació, la sanitat i les pensions públiques. Diverses vegades havia manifestat que l’estat del benestar no arribava a totes les capes de la població, ja que existien col•lectius de persones grans que tenien dificultats per arribar a final de mes. Sobretot les persones viudes que se’ls reduïa considerablement la prestació de la seguretat social en el tema de les pensions.

Amb l’esclat de la bombolla immobiliària,  la consegüent crisi de les entitats financeres i tot el rebombori europeu, hem anat veient que l’estat del benestar cada dia  minvava una mica més.  O al menys que en podrien gaudir menys persones cada vegada més.. Fa cinc anys que va començar tot aquest desori que estem vivim i veiem que a cada fornada perdem un pa, com es diu vulgarment.

Són cada vegada més les persones que tenen dificultats per arribar a final de mes, i les persones grans han anat veient que el seu poder adquisitiu disminueix a marxes forçades.

Les constants pujades de preus dels serveis bàsics, pràcticament imprescindibles, com la llum, el gas, l’aigua, els medicaments, els queviures, entre altres, fan que cada més gent entri a formar part dels que no poden arribar a cobrir les seves necessitats més peremptòries. D’això en saben, i molt, les organitzacions com Càritas, Creu Roja, el Banc dels Aliments i altres ONG  que procuren atendre els que no hi arriben.  Algun dia hauríem de saber queèhan representat els augments de preu de la vida dels darrers anys. No l’índex de l’IPC que oficialment ens anuncien cada any. Sinó.un altre índex en el qual només hi constin els augments de preus dels articles que més consumeixen les persones grans i les que tenen un pressupost petit.

Les mesures anunciades l’onze de juliol passat pel Govern espanyol encara han contribuït a fer més difícil el dia a dia  dels menys afavorits  i se n’estan preparant d’altres, com ara la modificació de la Llei de la Dependència, amb l’anunciat retard per als dependents moderats que no entraran en el sistema fins l’any 2015 i amb la rebaixa del 15% de la prestació que cobren els cuidadors familiars de les persones dependents.

Tot fa pensar, doncs, que l’estat del benestar fa aigües per tots costats i que el que s’havia aconseguit amb molts anys d’esforços i sacrificis ens ho hem polit en menys d’un quinquenni. En aquest sentit és un  bon exemple una carta a La Vanguardia en la qual el nét d’una persona nascuda l’any 1939 explica que el seu avi en arribar a la vellesa va haver d’acceptar l’ajut de la dependència per l’atac de la desgastadora malaltia de l’oblit. Continua dient que l’avi afirmava que gaudia de la sort de viure en un país que pensava en ell, i que la seva darrera frase lúcida va ser:“Vaig néixer pobre i en guerra; moriré ric i en pau. Vosaltres vigileu que no desfeu el camí”.

Doncs el camí s’ha anat desfent i cada cop més ràpidament. Però com que l’esperança  l’hem de continuar tenint esperem que tots els sacrificis que ara estem abocats a fer tots, donin  pas a una altra i definitiva recuperació de la malparada economia. I també ens agradaria que hi hagués transparència i que, d’una vegada per totes, els vertaders culpables d’haver arribat a unes situacions que cinc anys enrere hauríem qualificat de quimèriques siguin portats davant  la justícia i que en un judici just siguin condemnats a les penes que el seu comportament mereixi. El poble esta tip de draps calents i bones paraules i vol acció. I que determinades coses no quedin impunes per a la posteritat. Només així la gent normal podrà continuar tenint confiança en les persones que els han de governar. En cas contrari, serà més del mateix, com ha passat tantes vegades.

Normalment tinc per costum acabar amb una nota d’optimisme. Avui em veig incapaç de fer-ho. Malgrat tot, que tingueu, tinguem, sort!.




                                                                          Martí Carreras Ginjaume
                                                                          Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                          marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                                          marticarreras.blogspot.com

diumenge, 2 de setembre del 2012

Comentari Politnómic (polític - económic)

QUATRE MESOS....DECISIUS?  Setmana 36

Tornem-m’hi. Han passat les quatre setmanes d’agost –calorós i enganxós a més no poder. Les notícies econòmiques i polítiques han arribat en comptagotes i sense gaires  sobresalts. Els que manen s’han agafat uns dies de descans que ens convenen a tots i a veure si a partir d’ara comencen l’endreça. A Catalunya hi ha una efervescència sobiranista més alta que de costum i s’espera amb expectació la Diada de l'11 de Setembre, que segons alguns entesos, ha de marcar un abans i un després. És preveu una manifestació molt concorreguda, no sé si superior a la del 10 de juliol de 2010 (la de la retallada de l’Estatut,  o   la del 11 de setembre de 1977, demanant Autonomia i Estatut). Per cert, molts dels qui aniran a la  "mani"d’aquest 11 de Setembre ni havien nascut el 77. Això vol dir que ens hem fet grans, alguns molt. Penso que els quatre mesos que falten per acabar aquest infaust any 2012 poden ser decissius, sobretot per acabar la reforma de les entitats financeres que ja s’ha posat en marxa amb la creació de l’anomenat banc dolent, en realitat Societat de Gestió d’Actius, i saber si definitivament cau algun banc (recordem que caixa ja no en queda gairebé cap, només algunes de molt petites).

El que ja sabem és que la plaga del segle XXI, l’atur, no té ganes de minvar, més aviat a l'inrevés, i això sí que és preocupant. Atur vol dir passar gana i, per tant, vol dir desesperació. Fets com els que han passat a Andalusia i Extremadura, tot i ser reprovables, es poden repetir en altres indrets. El problema és d’una tal envergadura que caldria que tots els que manen es posessin a treballar en la mateixa direcció. Catalunya, com altres comunitats ha demanat diners al Fons de Liquiditat Autonómic per poder atendre els pagaments.És un rescat o només demanem part dels que ens deuen ?

Fins la setmana vinent!