dimarts, 5 d’abril de 2016

Vist amb bons ulls - Publicat al setmanari Empordà del 5 d'abril de 2016

 FIGUERES ENTRE ELS SEGLES XIX i XX

Aquest any,  igual com en els darrers tres o quatre, tenia previst fer l’article del mes d’abril parlant dels llibres que durant l’any anterior més m’havien agradat, sempre d’autors figuerencs o que tractessin de temes de la nostra ciutat o comarca. Però, al final, no serà ben bé així. Parlaré d’un que vaig llegir el passat mes de gener, escrit per un figuerenc, en Joan Armangué Ribas, que es titula: “ La Caixa de l’Empordà per a la Vellesa i d’Estalvis”, 100 anys de “la Caixa” a Figueres”.

En primer lloc he de dir que desconeixia totalment l’existència de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat, que va ser fundada a Figueres l’any 1884 i que va funcionar fins a ser absorbida per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, el mes de gener de 1916, és a dir, ara ha fet 100 anys. Al llarg de les més de 150 pàgines, l’autor explica amb tota mena de detalls i profusió de fotografies de l’època, el desenvolupament social, econòmic i polític de la Figueres de finals del segle XIX i començaments del segle XX, que he de confessar que a mi m’agrada molt, segurament per ser la Figueres del meu besavi, en Martí Carreras Rebugent, que entre regidor i alcalde va estar gairebé vint anys a l’Ajuntament, només superat per l’autor del llibre de què parlo, en Joan Armanguè Ribas que n’hi va estar vint-i-quatre, dotze com a regidor i dotze com a alcalde.

Naturalment que amb l’espai de què disposo no em dóna per fer un estudi exhaustiu del seu contingut, i, per tant, comentaré els fets que més m’han xocat. Per exemple, que Figueres tingués set entitats bancàries amb capital local: Banca Jordà al xamfrà del carrers Peralada/Muralla, Banca Cusí a la Rambla, Banca Perxas al carrer Monturiol, Banca Careaga, al carrer Besalú cantonada amb Sant Pere, Banca Colldecarrera, Banca Ferran al carrer Lasauca cantonada amb carrer Vilafant, i Banc de Figueres al carrer Monturiol, que va canviar  el seu nom per Banc de Figueres-Banca Vergés. La que va tenir més trajectòria va ser la Banca Perxas, absorbida l’any 1947 pel Banco de Bilbao.

També em va sorprendre agradablement saber que l’any 1915 s’havien constituït dues mutualitats escolars; les mutualitats  Cultura del Col·legi Ramis i la Santa Amàlia de les alumnes de les escoles nacionals, i que el seu impulsor havia estat el mestre Rafael Ramis Romans. I dic mestre perquè és el que un servidor sabia del senyor Ramis, antecessor del mestre Josep Pey i Calvet, que va ésser el meu mestre i del qual vaig aprendre que sempre havíem de fer les coses ben fetes, féssim el que féssim a la vida. I també a respectar les opinions de les altres persones, consells que he procurat complir sempre. Tornant al mestre Ramis, podem dir que era un home d’esquerres, que va militar a l’Estat Català i a la Unió Socialista de Catalunya, que va ser primer tinent d’alcalde per la Unió Federal Nacionalista de Catalunya entre 1912 i 1915 i que va repetir com a regidor entre 1920 i 1923. També exercí de periodista i va ser fundador i primer director de l’Empordà Federal (1911-1912). Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), s’exilià a París i va treballar com a caixer a l’oficina del Banc de Catalunya. Va ser quan va agafar el relleu el mestre Pey, i el Col·legi Ramis es convertí en Col·legi Empordanès. En tornar, a l’estiu del 1930, s’instal·là a Barcelona on va fer de professor a l’Escola del Treball i tres anys més tard va ser elegit president del Consell Directiu de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya. Va morir a Barcelona el mes de gener de 1936, a l’edat de 56 anys. Curiosament el seu successor, el mestre Pey, també va morir un mes de gener, el de l’any 1950, concretament el dia 2, a la mateixa edat: 56 anys. I una altra ironia de la vida  va ser que un alumne avantatjat del Col·legi Empordanès, el pedagog i polític Josep Pallach i Carolà també va morir un mes de gener, el de 1977, i saben quina edat tenia?. Si,  ho han endevinat: 56 anys.

L’època de què ens parla el llibre en qüestió va ser de fort desenvolupament i els temes econòmics i d’estalvi i previsió estaven a l’ordre del dia. Va ser l’any 1906 que l’Ajuntament, presidit pel meu besavi, va posar en marxa l’organització de la Caixa Municipal de retiro per a tots, la qual es va regir amb un reglament especial d’acord amb els més moderns avenços.

Vist el que diuen els historiadors locals i forans, com ara el diccionari de Pascual Madoz, del que he parlat diverses vegades, la musicòloga Anna Costal i d’altres, Figueres va ser una ciutat envejada dintre i fora de Catalunya, i reconec que m’hauria agradat formar-ne part. Com em va dir  en Joan Armanguè, en aquells temps tot era més sòlid i ara tot és més líquid. I potser cal afegir, utilitzant la terminologia actual, que ara tot està com en un “núvol” i gairebé tot està “penjat”. Què hi farem, signes del temps! I amb aquesta reflexió no vull dir que “qualsevol temps passat va ser millor”, sinó una època molt concreta.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://facebook.com/marticarrerasginjaume
http://twitter.com/marticarrerasgi