En aquest primer número de la revista de COR-FI farem una mica d’història. Vaig néixer l’any 1933 i per tant tinc 76 anys fets. D’aquests, trenta quatre els he passat “patint del cor”, ja que va ser l’abril del 1975 quan vaig tenir l’infart de miocardi. I, posteriorment, set anys més tard, vaig fer l’anginya de pit.
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 2 de COR-FI
dijous, 31 de desembre del 2009
BATECS DEL COR (I) Publicat a la Revista de CORfi del desembre de 2009)
En aquest primer número de la revista de CORfi farem una mica d’història. Vaig néixer l’any 1933 i per tant tinc 76 anys fets. D’aquests, trenta quatre els he passat “patint del cor”, ja que va ser l’abril del 1975 quan vaig tenir l’infart de miocardi. I, posteriorment, set anys més tard, vaig fer l’anginya de pit.
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume Soci número 2 de COR-FI
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume Soci número 2 de COR-FI
GRANS AL DIA (IV) Publicat a la Revista Seny i Rauxa de l'Associació de Gent Gran del Casal de la Gent Gran de Figueres, el desembre de 2009)
CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN
Segons explicàvem en un anterior article aquest Consell va funcionant amb regularitat.. Es fan unes reunions mensuals de les dues comissions de treball: Gent Gran Activa i Salut i Acció Social (aquesta darrera és la fusió de Salut i Gent Gran i Gent Gran per la Gent Gran, que tenen els mateixos objectius). I una vegada al trimestre es reuneix el Ple del Consell a la Casa Consistorial per donar compte de totes les propostes i les activitats que s’han fet durant el trimestre.
Aquest any, a més de participar activament en el Dia de les Famílies, el passat mes de juny, s’ha organitzat el Dia Internacional de la Gent Gran el dia 1 d’octubre sota el títol de “Vells? No, joves madurs”amb diversos actes als centres com ara el Casal de la Gent Gran i el Club Caixa Catalunya, a més d’una sessió de cant coral al Teatre el Jardí, que per causa de la programació d’altres actes es va posposar al dia 7 d’octubre. El segon concurs de fotografia intergeneracional des del 24 de setembre fins a l’1 d’octubre. I per primera vegada una comissió del Consell, encapçalada per la Regidora del Servei d’Atenció a les Persones, la Dra. Bonany, vàrem visitar els quatre centres assistencials, que són l’Asil Vilallonga, la Residència d’avis Catalunya, la Residència Els Arcs i el Centre Sociosanitari Bernat Jaume, per donar-nos a conèixer, saber les seves necessitats i oferir la nostra ajuda en tot el que puguem fer per les persones ingressades.
CONSELL DE LA GENT GRAN DE CATALUNYA
En aquest Consell, com he explicat diverses vegades, tenen la paraula els representants de les diverses comarques catalanes, a fi de fer sentir la seva veu en els temes que ens ocupen i ens preocupen. Aquest any 2009 el tema estrella ha continuat essent la Llei de Dependència, que ve funciona, bé o malament, des del maig del 2007 i que amb el nou finançament que sembla que Catalunya ha de tenir d’ara endavant, esperem que els endarreriments actuals, una vegada classificada la persona dependent, és a dir, després que se li hagi fet el PIA (Pla Individual d’Atenció), als pocs mesos comenci a cobrar les ajudes que per Llei li corresponguin. Com sabem tots, aquesta és una Llei amb un desenvolupament llarg, fins l’any 2015, i en aquest sentit he de dir que les manifestacions, publicades a La Vanguardia del dia 3 d’octubre, del President de la Cambra de Comerç de Barcelona, el Sr. Miquel Valls, de congelar dos anys el desenvolupament perquè “és molt costosa per l’Estat”, considerem que són totalment desafortunades i fora de lloc, si tenim en compte que aquesta Llei busca ajudar les persones i famílies amb dificultats per valer-se per si mateixes, i demostren una falta de sensibilitat i solidaritat vers les persones mes desvalgudes de la societat actual.
Un altre tema important que hem treballat durant l’any ha estat el seguiment de les conclusions del 5è Congrés de la Gent Gran de Catalunya, celebrat l’any 2006, per veure quin grau de compliment hem assolit ens els tres anys transcorreguts, i més tenint en compte que el proper 2010 haurem de celebrar el 6è Congrés, segurament a finals del quart trimestre, i amb les ponències “ Pobresa i exclusió social”, “Participació” i “Envelliment actiu (politiques de futur)”.
Fins aquí les novetats d’aquest trimestre. Continuarem informant en propers números.
Martí Carreras i Ginjaume
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya
Segons explicàvem en un anterior article aquest Consell va funcionant amb regularitat.. Es fan unes reunions mensuals de les dues comissions de treball: Gent Gran Activa i Salut i Acció Social (aquesta darrera és la fusió de Salut i Gent Gran i Gent Gran per la Gent Gran, que tenen els mateixos objectius). I una vegada al trimestre es reuneix el Ple del Consell a la Casa Consistorial per donar compte de totes les propostes i les activitats que s’han fet durant el trimestre.
Aquest any, a més de participar activament en el Dia de les Famílies, el passat mes de juny, s’ha organitzat el Dia Internacional de la Gent Gran el dia 1 d’octubre sota el títol de “Vells? No, joves madurs”amb diversos actes als centres com ara el Casal de la Gent Gran i el Club Caixa Catalunya, a més d’una sessió de cant coral al Teatre el Jardí, que per causa de la programació d’altres actes es va posposar al dia 7 d’octubre. El segon concurs de fotografia intergeneracional des del 24 de setembre fins a l’1 d’octubre. I per primera vegada una comissió del Consell, encapçalada per la Regidora del Servei d’Atenció a les Persones, la Dra. Bonany, vàrem visitar els quatre centres assistencials, que són l’Asil Vilallonga, la Residència d’avis Catalunya, la Residència Els Arcs i el Centre Sociosanitari Bernat Jaume, per donar-nos a conèixer, saber les seves necessitats i oferir la nostra ajuda en tot el que puguem fer per les persones ingressades.
CONSELL DE LA GENT GRAN DE CATALUNYA
En aquest Consell, com he explicat diverses vegades, tenen la paraula els representants de les diverses comarques catalanes, a fi de fer sentir la seva veu en els temes que ens ocupen i ens preocupen. Aquest any 2009 el tema estrella ha continuat essent la Llei de Dependència, que ve funciona, bé o malament, des del maig del 2007 i que amb el nou finançament que sembla que Catalunya ha de tenir d’ara endavant, esperem que els endarreriments actuals, una vegada classificada la persona dependent, és a dir, després que se li hagi fet el PIA (Pla Individual d’Atenció), als pocs mesos comenci a cobrar les ajudes que per Llei li corresponguin. Com sabem tots, aquesta és una Llei amb un desenvolupament llarg, fins l’any 2015, i en aquest sentit he de dir que les manifestacions, publicades a La Vanguardia del dia 3 d’octubre, del President de la Cambra de Comerç de Barcelona, el Sr. Miquel Valls, de congelar dos anys el desenvolupament perquè “és molt costosa per l’Estat”, considerem que són totalment desafortunades i fora de lloc, si tenim en compte que aquesta Llei busca ajudar les persones i famílies amb dificultats per valer-se per si mateixes, i demostren una falta de sensibilitat i solidaritat vers les persones mes desvalgudes de la societat actual.
Un altre tema important que hem treballat durant l’any ha estat el seguiment de les conclusions del 5è Congrés de la Gent Gran de Catalunya, celebrat l’any 2006, per veure quin grau de compliment hem assolit ens els tres anys transcorreguts, i més tenint en compte que el proper 2010 haurem de celebrar el 6è Congrés, segurament a finals del quart trimestre, i amb les ponències “ Pobresa i exclusió social”, “Participació” i “Envelliment actiu (politiques de futur)”.
Fins aquí les novetats d’aquest trimestre. Continuarem informant en propers números.
Martí Carreras i Ginjaume
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya
dimarts, 10 de novembre del 2009
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI (Publicat a l'Empordà el 10.11.2009)
III CONGRES ESTATAL DE PERSONES GRANS (i III)
Després de la publicació de les conclusions del Congrés Estatal de Persones Grans, cal fer unes quantes reflexions per intentar aclarir algunes qüestions sobre el futur de les persones grans. És indubtable que els que tenen el poder de decisió ja fa temps que s’han adonat que aquest tema anirà agafant més importància cada vegada, donat l’allargament de la vida, i, per tant, caldrà posar la clepsa en marxa per trobar solucions, que en el cas d’Europa –el continent més envellit- haurà de ser en l’àmbit de la Unió Europea.. Un sol país no en farà prou, ja que els recursos econòmics necessaris per atendre l’allau de persones grans ho farà impossible.
Si llegim atentament, veurem que les reivindicacions proposades tendeixen gairebé totes a aconseguir una major independència de les persones grans i a poder passar la darrera etapa de la vida sense gaire variacions del que ha estat la seva vida i el seu entorn, continuant sent útils a la societat com han fet sempre.
El dilema de si les persones grans, amb dependència o no, han de restar als seus domicilis amb l’assistència que calgui, o bé han de ser ateses a les residències en ús, anirà en augment. El que si sembla clar és que l’actual model de residència haurà de sofrir canvis en un futur més o menys proper.
Canvis que ja s’estan estudiant ara mateix, però com que la magnitud és de tal importància, segurament tardarem anys perquè és vegin plasmats a la realitat. Ja fa mesos que l’IMSERSO (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) ha creat un grup integrat per una vintena d’experts de diferents professions, comunitats autònomes i procedències,(sector públic i privat) que té com a objectiu analitzat la situació.
Ho explica Gabriel Gallardo a la revista “Nosotros” número 119, dels mesos de juliol i agost del 2009. Traduït del castellà, diu:
“El punt de partida és el reconeixement que l’actual model no respon als desitjos de les persones ni possibilita un treball de millora de la qualitat de vida de les mateixes. Les persones grans i les famílies acudeixen a les residències quan no queda més remei, però són llocs no desitjats.
I aquesta mala percepció té a veure, en gran part, en com estan organitzades: centres de capacitat elevada que tenen cent o més places que funcionen de manera institucional, on les normes, l’atenció uniforme, la insuficient privacitat, l’organització de l’atenció centrada en el procediment i en les condicions laborals, primen sobre l’atenció personalitzada, la llibertat personal ,els costums i els desitjos de les persones.
En països del nord d’Europa com ara Dinamarca o Suècia aposten per allotjaments amb serveis o petites unitats de convivència per a les persones amb deteriorament cognitiu on, a més dels serveis d’atenció personal es garanteix la privacitat, la independència i el que la persona pugui seguir, en la mesura del possible, amb els costums ,el seu ritme de vida, complint els seus desitjos, i segons les seves capacitats exercint el control de la seva pròpia vida.
Aquest grup d’experts es reuneixen i treballen en xarxa, amb el motiu de posar les bases d’un model de qualitat en els centres d’allotjament de les persones grans de manera que aquests estiguin orientats realment a les persones que hi viuen. Alternatives d’allotjament on la privacitat, l’elecció sobre qüestions bàsiques de la vida diària (a quina hora em llevo o quan vaig a dormir, com se m’atén, que vull fer avui, amb qui vull estar o no estar...) i la flexibilitat siguin possibles. Llocs de continuïtat de vida pròpia integrats en la comunitat, on les famílies i persones pròximes tinguin espai i paper.
El repte no és senzill: oferir un marc que permeti conjugar qualitat (però qualitat pensada des de la persona i no des de l’organització) amb sostenibilitat dels recursos.
Resistències al canvi n‘hi ha. Però que ningú ho dubti. Necessitem mirar a Europa, Espanya més que altres països. Ara és el moment del trànsit cap a un altre model assistencial. Moment de no conformar-nos amb el que ja existeix. Pensant en les persones i pensant amb les persones”.
Ja veuen que el tema dóna per a molt més. En sentirem a parlar abastament. Els problemes de les persones grans aniran en augment a causa de l’imparable allargament de la vida. Els recursos són escassos i les necessitats moltes. Difícil que quadrin els números. No obstant això cal anar insistint i vigilar els pressupostos, tant els de l’Estat com els de la Generalitat, per intuir cap a on van els trets. Les partides destinades a serveis socials no han de sofrir retallades, ans al contrari, han d’anar augmentant per poder atendre amb eficàcia totes les persones grans necessitades. Estarem atents.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot,com
Després de la publicació de les conclusions del Congrés Estatal de Persones Grans, cal fer unes quantes reflexions per intentar aclarir algunes qüestions sobre el futur de les persones grans. És indubtable que els que tenen el poder de decisió ja fa temps que s’han adonat que aquest tema anirà agafant més importància cada vegada, donat l’allargament de la vida, i, per tant, caldrà posar la clepsa en marxa per trobar solucions, que en el cas d’Europa –el continent més envellit- haurà de ser en l’àmbit de la Unió Europea.. Un sol país no en farà prou, ja que els recursos econòmics necessaris per atendre l’allau de persones grans ho farà impossible.
Si llegim atentament, veurem que les reivindicacions proposades tendeixen gairebé totes a aconseguir una major independència de les persones grans i a poder passar la darrera etapa de la vida sense gaire variacions del que ha estat la seva vida i el seu entorn, continuant sent útils a la societat com han fet sempre.
El dilema de si les persones grans, amb dependència o no, han de restar als seus domicilis amb l’assistència que calgui, o bé han de ser ateses a les residències en ús, anirà en augment. El que si sembla clar és que l’actual model de residència haurà de sofrir canvis en un futur més o menys proper.
Canvis que ja s’estan estudiant ara mateix, però com que la magnitud és de tal importància, segurament tardarem anys perquè és vegin plasmats a la realitat. Ja fa mesos que l’IMSERSO (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) ha creat un grup integrat per una vintena d’experts de diferents professions, comunitats autònomes i procedències,(sector públic i privat) que té com a objectiu analitzat la situació.
Ho explica Gabriel Gallardo a la revista “Nosotros” número 119, dels mesos de juliol i agost del 2009. Traduït del castellà, diu:
“El punt de partida és el reconeixement que l’actual model no respon als desitjos de les persones ni possibilita un treball de millora de la qualitat de vida de les mateixes. Les persones grans i les famílies acudeixen a les residències quan no queda més remei, però són llocs no desitjats.
I aquesta mala percepció té a veure, en gran part, en com estan organitzades: centres de capacitat elevada que tenen cent o més places que funcionen de manera institucional, on les normes, l’atenció uniforme, la insuficient privacitat, l’organització de l’atenció centrada en el procediment i en les condicions laborals, primen sobre l’atenció personalitzada, la llibertat personal ,els costums i els desitjos de les persones.
En països del nord d’Europa com ara Dinamarca o Suècia aposten per allotjaments amb serveis o petites unitats de convivència per a les persones amb deteriorament cognitiu on, a més dels serveis d’atenció personal es garanteix la privacitat, la independència i el que la persona pugui seguir, en la mesura del possible, amb els costums ,el seu ritme de vida, complint els seus desitjos, i segons les seves capacitats exercint el control de la seva pròpia vida.
Aquest grup d’experts es reuneixen i treballen en xarxa, amb el motiu de posar les bases d’un model de qualitat en els centres d’allotjament de les persones grans de manera que aquests estiguin orientats realment a les persones que hi viuen. Alternatives d’allotjament on la privacitat, l’elecció sobre qüestions bàsiques de la vida diària (a quina hora em llevo o quan vaig a dormir, com se m’atén, que vull fer avui, amb qui vull estar o no estar...) i la flexibilitat siguin possibles. Llocs de continuïtat de vida pròpia integrats en la comunitat, on les famílies i persones pròximes tinguin espai i paper.
El repte no és senzill: oferir un marc que permeti conjugar qualitat (però qualitat pensada des de la persona i no des de l’organització) amb sostenibilitat dels recursos.
Resistències al canvi n‘hi ha. Però que ningú ho dubti. Necessitem mirar a Europa, Espanya més que altres països. Ara és el moment del trànsit cap a un altre model assistencial. Moment de no conformar-nos amb el que ja existeix. Pensant en les persones i pensant amb les persones”.
Ja veuen que el tema dóna per a molt més. En sentirem a parlar abastament. Els problemes de les persones grans aniran en augment a causa de l’imparable allargament de la vida. Els recursos són escassos i les necessitats moltes. Difícil que quadrin els números. No obstant això cal anar insistint i vigilar els pressupostos, tant els de l’Estat com els de la Generalitat, per intuir cap a on van els trets. Les partides destinades a serveis socials no han de sofrir retallades, ans al contrari, han d’anar augmentant per poder atendre amb eficàcia totes les persones grans necessitades. Estarem atents.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot,com
dissabte, 10 d’octubre del 2009
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat a l'Empordà el 29.09.09
CONGRES ESTATAL DE LA GENT GRAN (II)
Continuació de les conclusions de la ponència: Envelliment i Participació
16.-Les persones grans realitzen una tasca d’estabilitat i sosteniment de moltes famílies.
17.-Les administracions públiques han de seguir fomentant l’associacionisme de les
persones grans
18-. És necessari garantir l’accessibilitat a les persones grans, possibilitant la supressió
de barreres.
19.- És convenient un moviment associatiu fort per posicionar-se amb un major grau
d’influència davant els poders públics.
20.- Demandar dels mitjans de comunicació, tant públics com privats, una major atenció
per a les persones grans i les activitats de les seves organitzacions representatives.
21.- El Consell Estatal de les Persones Grans ha de servir perquè les aspiracions del
col·lectiu de persones grans es traslladin als poders públics i siguin preses en
consideració.
22.- Establir protocols interdepartamentals de detecció de maltractaments a les persones
grans (l’únic existent fins ara a Catalunya és el de la demarcació de Girona).
23.- Agilitzar les mesures de tutela, curatela i autotutela.
24.- Garantir un registre eficaç del document de voluntats anticipades o testament vital.
25.- Crear el marc legal necessari perquè totes les persones tinguin el dret a una mort
digna en plena llibertat.
Aquestes tres darreres conclusions van ser una aportació de la Delegació Catalana. A la nostra comarca funciona des de l’any 2002 la Fundació Tutelar de l’Alt Empordà.
Ponència: Igualtat d’Oportunitats
1.- Som conscients que no hi ha possibilitat d’oportunitats si no existeix una situació
econòmica que ofereixi una cobertura suficient per a una vida digna.
2.- Exigim evitar l’edadisme perquè és un estereotip que influeix negativament tant en
el tracte que es dóna a les persones grans com en la seva pròpia actuació
3.- Exigim que es vigilin estretament i evitin les jubilacions anticipades i que només es
produeixin les de caràcter voluntari i excepcional.
4.-Exigim una formació permanent al llarg de la vida en totes les seves dimensions.
5 .-Exigim que la nostra participació real en la vida pública correspongui i sigui
proporcional a la nostra importància quantitativa i que la nostra participació en la
societat es faci visible.
6.- Exigim el dret a que la prevenció i protecció social i de salut de les persones grans
sigui equivalent a la de la resta de la població. Falten geriatres.
7 - El govern central i els autonòmics actuals i futurs, han de dedicar els recursos
necessaris per el previst desenvolupament de la Llei d’autonomia personal i
d’atenció a la dependència, de forma igualitària en tot el territori nacional.
8 – Recomanem l’adopció d’un enfocament en totes les polítiques públiques que tingui
en compte les relacions de gènere en la vellesa, i mostri l’heterogeneïtat del procés
d’envelliment d’homes i dones.
Ponència: Relacions Intergeneracionals
1.- Entenem com a relacions intergeneracionals les del tipus que siguin que es donen
entre membres de distintes generacions i considerem que les generacions són
interdependents i interactuen entre elles.
2.- Constatem que organismes internacionals com les Nacions Unides i la Unió Europea
han ressaltat la importància de fomentar la solidaritat entre generacions i
desenvolupar noves formes de solidaritat intergeneracional.
3.- Notem que les relacions intergeneracionals a Espanya estan més arrelades que en
altres països, sobre tot en l’àmbit familiar, especialment en el món rural.
4.- Pensem que potenciar aquestes relacions produeix beneficis a totes les generacions
implicades i incideix positivament en qüestions com evitar l’aïllament, la soledat...
i incrementa les possibilitats d’envelliment actiu.
5.- Esperem que l’aplicació de la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a
les persones en situació de dependència contribueixi a reconèixer i valorar millor els
temes intergeneracionals.
6.- Tanmateix, és important tenir en compte els aspectes interculturals que s’entrecreuen
en les qüestions intergeneracionals.
7.- Tenint en compte tot el que hem exposat, proposem a les entitats públiques i
privades potenciar la formació de persones en intergeneracionalitat, capaces
d’engegar programes que afavoreixin la construcció d’una autèntica societat per a
totes les edats.
Estem convençuts que aquest III Congrés marcarà un abans i un després en la consideració de les relacions intergeneracionals com un excel·lent instrument per millorar la qualitat de vida de les persones grans i obtenir els fins que es proposa.
------------------------
Fins aquí les conclusions. Per manca d’espai, en un proper i últim article sobre el tema, em permetré fer uns comentaris.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticareras.blogspot.com
Continuació de les conclusions de la ponència: Envelliment i Participació
16.-Les persones grans realitzen una tasca d’estabilitat i sosteniment de moltes famílies.
17.-Les administracions públiques han de seguir fomentant l’associacionisme de les
persones grans
18-. És necessari garantir l’accessibilitat a les persones grans, possibilitant la supressió
de barreres.
19.- És convenient un moviment associatiu fort per posicionar-se amb un major grau
d’influència davant els poders públics.
20.- Demandar dels mitjans de comunicació, tant públics com privats, una major atenció
per a les persones grans i les activitats de les seves organitzacions representatives.
21.- El Consell Estatal de les Persones Grans ha de servir perquè les aspiracions del
col·lectiu de persones grans es traslladin als poders públics i siguin preses en
consideració.
22.- Establir protocols interdepartamentals de detecció de maltractaments a les persones
grans (l’únic existent fins ara a Catalunya és el de la demarcació de Girona).
23.- Agilitzar les mesures de tutela, curatela i autotutela.
24.- Garantir un registre eficaç del document de voluntats anticipades o testament vital.
25.- Crear el marc legal necessari perquè totes les persones tinguin el dret a una mort
digna en plena llibertat.
Aquestes tres darreres conclusions van ser una aportació de la Delegació Catalana. A la nostra comarca funciona des de l’any 2002 la Fundació Tutelar de l’Alt Empordà.
Ponència: Igualtat d’Oportunitats
1.- Som conscients que no hi ha possibilitat d’oportunitats si no existeix una situació
econòmica que ofereixi una cobertura suficient per a una vida digna.
2.- Exigim evitar l’edadisme perquè és un estereotip que influeix negativament tant en
el tracte que es dóna a les persones grans com en la seva pròpia actuació
3.- Exigim que es vigilin estretament i evitin les jubilacions anticipades i que només es
produeixin les de caràcter voluntari i excepcional.
4.-Exigim una formació permanent al llarg de la vida en totes les seves dimensions.
5 .-Exigim que la nostra participació real en la vida pública correspongui i sigui
proporcional a la nostra importància quantitativa i que la nostra participació en la
societat es faci visible.
6.- Exigim el dret a que la prevenció i protecció social i de salut de les persones grans
sigui equivalent a la de la resta de la població. Falten geriatres.
7 - El govern central i els autonòmics actuals i futurs, han de dedicar els recursos
necessaris per el previst desenvolupament de la Llei d’autonomia personal i
d’atenció a la dependència, de forma igualitària en tot el territori nacional.
8 – Recomanem l’adopció d’un enfocament en totes les polítiques públiques que tingui
en compte les relacions de gènere en la vellesa, i mostri l’heterogeneïtat del procés
d’envelliment d’homes i dones.
Ponència: Relacions Intergeneracionals
1.- Entenem com a relacions intergeneracionals les del tipus que siguin que es donen
entre membres de distintes generacions i considerem que les generacions són
interdependents i interactuen entre elles.
2.- Constatem que organismes internacionals com les Nacions Unides i la Unió Europea
han ressaltat la importància de fomentar la solidaritat entre generacions i
desenvolupar noves formes de solidaritat intergeneracional.
3.- Notem que les relacions intergeneracionals a Espanya estan més arrelades que en
altres països, sobre tot en l’àmbit familiar, especialment en el món rural.
4.- Pensem que potenciar aquestes relacions produeix beneficis a totes les generacions
implicades i incideix positivament en qüestions com evitar l’aïllament, la soledat...
i incrementa les possibilitats d’envelliment actiu.
5.- Esperem que l’aplicació de la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a
les persones en situació de dependència contribueixi a reconèixer i valorar millor els
temes intergeneracionals.
6.- Tanmateix, és important tenir en compte els aspectes interculturals que s’entrecreuen
en les qüestions intergeneracionals.
7.- Tenint en compte tot el que hem exposat, proposem a les entitats públiques i
privades potenciar la formació de persones en intergeneracionalitat, capaces
d’engegar programes que afavoreixin la construcció d’una autèntica societat per a
totes les edats.
Estem convençuts que aquest III Congrés marcarà un abans i un després en la consideració de les relacions intergeneracionals com un excel·lent instrument per millorar la qualitat de vida de les persones grans i obtenir els fins que es proposa.
------------------------
Fins aquí les conclusions. Per manca d’espai, en un proper i últim article sobre el tema, em permetré fer uns comentaris.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticareras.blogspot.com
dijous, 8 d’octubre del 2009
TEATRE EL JARDI - DIA 7 D'OCTUBRE DEL 2009
DIA INTERNACIONAL DE LA GENT GRAN
Bona tarda a tothom: senyores regidores, senyors regidors, senyora directora territorial del Departament de Governació i Administracions Públiques, senyores i senyors:
En primer lloc i en nom del les meves companyes i companys del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres, els agraeixo la seva presència a aquest acte final commemoratiu del Dia Internacional de la Gent Gran. I també com a vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya, en representació de l’Alt Empordà, vull agrair al nostre Ajuntament que s’hagi recordat d’aquesta data. Em consta que són pocs els ajuntaments que ho tenen en compte, i en canvi el nostre, a més a més, també celebra un dia de la gent gran per les Fires i Festes de la Santa Creu, atorgant una medalla commemorativa a les persones que compleixen els noranta anys. També aquest any les persones grans vàrem participar, i molt, en el Dia de les Famílies. Per tant, reitero el meu agraïment a l’Ajuntament.
L’ONU va declarar l’1 d’octubre el Dia Internacional de la Gent Gran per reconèixer l’aportació social i humana de les persones grans i per això, el dia 1, una delegació del Consell Municipal de la Gent Gran, encapçalada per la regidora de l’Àrea de Serveis a les Persones de l’Ajuntament, la doctora Bonany, vàrem visitar els quatre centres residencials per a persones grans de la nostra ciutat. L’Asil Vilallonga, la Residència d’Avis Catalunya, la Residència Els Arcs i el Centre Sociosanitari Bernat Jaume, que encara que no és un centre geriàtric, tot i que el 90 % de les persones que hi són ateses superen els setanta anys. Ho vam fer per donar-nos a conèixer com a Consell Municipal de la Gent Gran, tant a les persones ingressades com als seus cuidadors. La visita va ser molt agradable i vàrem poder constatar l’alt grau d’eficàcia i eficiència que s'hi desenvolupa. El centre Bernat Jaume, diferent dels altres, es pot catalogar com un dels més ben gestionats en l’àmbit català.
Les fredes xifres de les estadístiques ens diuen que 1 de cada 8 persones més grans de 65 anys pateixen alguna malaltia mental i que en arribar als 85 anys, la proporció és d'1 de cada 2 persones. No és que us vulgui amargar el que resta de tarda, ans al contrari. El que desitjo és que aprofiteu, mentre pugueu, els bons moments i participeu en totes les activitats del vostre entorn: en els casals, clubs, associacions de veïns, centres cívics, fent bo el nostre eslògan “Vells? No. Joves madurs1"Avui llegia a La Vanguardia un article de Màrius Carol, titulat " La Vellesa ja no és lo que era", que acabava amb la descripció que l’escriptora francesa Francoise Giraut, que definia, la vellesa, dient:"no ni ha vellesa mentre existeix el desig". Es a dir ganes de fer coses.
Però també, i acabo, desitjo que sapigueu que quan arribi el dia en què les forces flaquegin i necessitem ajuda, les organitzacions de suport a les persones grans, estaran preparades perquè siguem atesos de la millor manera possible.
Tant de bo, d’aquí a un any ens puguem retrobar tots plegats.
Bona tarda a tothom: senyores regidores, senyors regidors, senyora directora territorial del Departament de Governació i Administracions Públiques, senyores i senyors:
En primer lloc i en nom del les meves companyes i companys del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres, els agraeixo la seva presència a aquest acte final commemoratiu del Dia Internacional de la Gent Gran. I també com a vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya, en representació de l’Alt Empordà, vull agrair al nostre Ajuntament que s’hagi recordat d’aquesta data. Em consta que són pocs els ajuntaments que ho tenen en compte, i en canvi el nostre, a més a més, també celebra un dia de la gent gran per les Fires i Festes de la Santa Creu, atorgant una medalla commemorativa a les persones que compleixen els noranta anys. També aquest any les persones grans vàrem participar, i molt, en el Dia de les Famílies. Per tant, reitero el meu agraïment a l’Ajuntament.
L’ONU va declarar l’1 d’octubre el Dia Internacional de la Gent Gran per reconèixer l’aportació social i humana de les persones grans i per això, el dia 1, una delegació del Consell Municipal de la Gent Gran, encapçalada per la regidora de l’Àrea de Serveis a les Persones de l’Ajuntament, la doctora Bonany, vàrem visitar els quatre centres residencials per a persones grans de la nostra ciutat. L’Asil Vilallonga, la Residència d’Avis Catalunya, la Residència Els Arcs i el Centre Sociosanitari Bernat Jaume, que encara que no és un centre geriàtric, tot i que el 90 % de les persones que hi són ateses superen els setanta anys. Ho vam fer per donar-nos a conèixer com a Consell Municipal de la Gent Gran, tant a les persones ingressades com als seus cuidadors. La visita va ser molt agradable i vàrem poder constatar l’alt grau d’eficàcia i eficiència que s'hi desenvolupa. El centre Bernat Jaume, diferent dels altres, es pot catalogar com un dels més ben gestionats en l’àmbit català.
Les fredes xifres de les estadístiques ens diuen que 1 de cada 8 persones més grans de 65 anys pateixen alguna malaltia mental i que en arribar als 85 anys, la proporció és d'1 de cada 2 persones. No és que us vulgui amargar el que resta de tarda, ans al contrari. El que desitjo és que aprofiteu, mentre pugueu, els bons moments i participeu en totes les activitats del vostre entorn: en els casals, clubs, associacions de veïns, centres cívics, fent bo el nostre eslògan “Vells? No. Joves madurs1"Avui llegia a La Vanguardia un article de Màrius Carol, titulat " La Vellesa ja no és lo que era", que acabava amb la descripció que l’escriptora francesa Francoise Giraut, que definia, la vellesa, dient:"no ni ha vellesa mentre existeix el desig". Es a dir ganes de fer coses.
Però també, i acabo, desitjo que sapigueu que quan arribi el dia en què les forces flaquegin i necessitem ajuda, les organitzacions de suport a les persones grans, estaran preparades perquè siguem atesos de la millor manera possible.
Tant de bo, d’aquí a un any ens puguem retrobar tots plegats.
dimecres, 23 de setembre del 2009
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI .- Publicat a l'Empordà el 22.09.09
CONGRÉS ESTATAL DE PERSONES GRANS (I)
Tal com dèiem en el nostre article del 14 d’abril, el mes de maig i concretament els dies 18, 19 i 20 va tenir lloc a Madrid el III Congrés Estatal de Persones Grans, amb assistència de totes les comunitats autònomes i que es va desenvolupar en el Palau de Congressos de la capital. Cal fer notar que la darrera sessió, la d’entregar les conclusions, es va fer sota la presidència del cap del govern d’Espanya, Sr. Rodríguez Zapatero, de la ministra de Sanitat i Política Social, Sra. Trinidad Jiménez, i de la directora general de l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales), Sra. Pilar Rodríguez.
Val a dir que la delegació catalana va ser rebuda a Madrid amb molta consideració, i, a més, es va destacar que els catalans havíem fet els deures amb escreix, ja que la nostra representació va ser, i de llarg, la que més esmenes i més ben documentades va enviar a Madrid., de les tres ponències que és van presentar. Que això es digui públicament, davant la resta dels delegats i delegades de les altres comunitats, per persones tan qualificades com el president del Congrés, Sr. Martin Pindado, i la directora general de l’Imserso, Sra. Pilar Rodríguez, ens va fer sentir orgullosos de la nostra terra. Vaja, com si haguéssim guanyat la Copa i la Lliga (la final de la Champions no s’havia jugat encara) de la gent gran de tot l’Estat.
La meva impressió ben particular i que naturalment no te per què coincidir amb la pura realitat, és que en qüestió de serveis socials, Catalunya, amb la nova Llei i la cartera de Serveis Socials aprovada, va per damunt de les altres comunitats.
El Congrés es va desenvolupar amb agilitat, i les esmenes que no havien estat aprovades es varen discutir en les comissions de cada ponència. Les presentades per nosaltres és varen aprovar sense massa problemes. Algunes de les d’altres comunitats que no van ser aprovades en comissió, però que van tenir més d’un 25% de vots favorables, es van discutir en el darrer Ple i he de dir que, a excepció d’una de l’Aragó, les altres van ser rebutjades.
Pel que fa referència a les conclusions finals, crec que reflecteixen el contingut de les ponències i hi estic ben d’acord. Les detallo a continuació i si alguna mereix un comentari el faré en lletra cursiva.
Conclusions de la ponència :Envelliment i Participació:
1.- Considerar la participació com un eix fonamental del desenvolupament de la
personalitat de les persones grans
2.- Entenem essencial la participació de les persones grans en totes les qüestions que els
afectin directament o indirectament
3.- Posem en consideració que l’aportació a la societat per part de les persones grans és
realment considerable.
4.- Les persones grans aspiren a prendre part en la presa de decisions en les politiques
relacionades amb els serveis socials.
5.- Necessitat d’obrir vies a la iniciativa personal i col·lectiva de les persones grans.
6.- Reclamem la presència activa de les persones grans en la política, especialment en la
vida municipal.
7.- Es aconsellable que siguin les persones grans les que decideixin el que convé als
seus interessos.
8.- Reclamem la presencia de la representació de les persones grans en el Pacte de
Toledo, en el Consell Econòmic i Social i en els consells d’administració de les
caixes d’estalvis (En el primer es decidirà el tema de les pensions, actuals i futures;
en el segon la presa de decisions importants per infraestructures, hospitals,
sociosanitaris, residencies,et., i en el tercer son molts els diners que les persones
grans tenen en aquests establiments financers i sembla lògic que sapiguem què en
fan.)
9.- Sol·licitem l’eliminació de tots els factors excloents o discriminatoris que vagin en
contra de les persones grans.
10.- Les persones grans se senten partícips, en alguna mesura, dels avenços tecnològics
i dels canvis favorables experimentats per la societat
11.- Els hàbits saludables tenen una influència decisiva en la prolongació de la vida.
12.- És indispensable establir en l’ensenyament infantil, primari i secundari programes
educatius que enalteixin els valors intrínsecs de la vellesa i el seu paper en la
societat.
13..Les persones grans dediquen el seu temps, de forma altruista, al servei de la
societat
14.- Reclamem de les administracions públiques l’adopció de mesures que facilitin
l’accés a Internet de les persones grans
15.- Les persones grans són creadores de riquesa i rebutgen categòricament que siguin
una càrrega per a la societat.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Tal com dèiem en el nostre article del 14 d’abril, el mes de maig i concretament els dies 18, 19 i 20 va tenir lloc a Madrid el III Congrés Estatal de Persones Grans, amb assistència de totes les comunitats autònomes i que es va desenvolupar en el Palau de Congressos de la capital. Cal fer notar que la darrera sessió, la d’entregar les conclusions, es va fer sota la presidència del cap del govern d’Espanya, Sr. Rodríguez Zapatero, de la ministra de Sanitat i Política Social, Sra. Trinidad Jiménez, i de la directora general de l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales), Sra. Pilar Rodríguez.
Val a dir que la delegació catalana va ser rebuda a Madrid amb molta consideració, i, a més, es va destacar que els catalans havíem fet els deures amb escreix, ja que la nostra representació va ser, i de llarg, la que més esmenes i més ben documentades va enviar a Madrid., de les tres ponències que és van presentar. Que això es digui públicament, davant la resta dels delegats i delegades de les altres comunitats, per persones tan qualificades com el president del Congrés, Sr. Martin Pindado, i la directora general de l’Imserso, Sra. Pilar Rodríguez, ens va fer sentir orgullosos de la nostra terra. Vaja, com si haguéssim guanyat la Copa i la Lliga (la final de la Champions no s’havia jugat encara) de la gent gran de tot l’Estat.
La meva impressió ben particular i que naturalment no te per què coincidir amb la pura realitat, és que en qüestió de serveis socials, Catalunya, amb la nova Llei i la cartera de Serveis Socials aprovada, va per damunt de les altres comunitats.
El Congrés es va desenvolupar amb agilitat, i les esmenes que no havien estat aprovades es varen discutir en les comissions de cada ponència. Les presentades per nosaltres és varen aprovar sense massa problemes. Algunes de les d’altres comunitats que no van ser aprovades en comissió, però que van tenir més d’un 25% de vots favorables, es van discutir en el darrer Ple i he de dir que, a excepció d’una de l’Aragó, les altres van ser rebutjades.
Pel que fa referència a les conclusions finals, crec que reflecteixen el contingut de les ponències i hi estic ben d’acord. Les detallo a continuació i si alguna mereix un comentari el faré en lletra cursiva.
Conclusions de la ponència :Envelliment i Participació:
1.- Considerar la participació com un eix fonamental del desenvolupament de la
personalitat de les persones grans
2.- Entenem essencial la participació de les persones grans en totes les qüestions que els
afectin directament o indirectament
3.- Posem en consideració que l’aportació a la societat per part de les persones grans és
realment considerable.
4.- Les persones grans aspiren a prendre part en la presa de decisions en les politiques
relacionades amb els serveis socials.
5.- Necessitat d’obrir vies a la iniciativa personal i col·lectiva de les persones grans.
6.- Reclamem la presència activa de les persones grans en la política, especialment en la
vida municipal.
7.- Es aconsellable que siguin les persones grans les que decideixin el que convé als
seus interessos.
8.- Reclamem la presencia de la representació de les persones grans en el Pacte de
Toledo, en el Consell Econòmic i Social i en els consells d’administració de les
caixes d’estalvis (En el primer es decidirà el tema de les pensions, actuals i futures;
en el segon la presa de decisions importants per infraestructures, hospitals,
sociosanitaris, residencies,et., i en el tercer son molts els diners que les persones
grans tenen en aquests establiments financers i sembla lògic que sapiguem què en
fan.)
9.- Sol·licitem l’eliminació de tots els factors excloents o discriminatoris que vagin en
contra de les persones grans.
10.- Les persones grans se senten partícips, en alguna mesura, dels avenços tecnològics
i dels canvis favorables experimentats per la societat
11.- Els hàbits saludables tenen una influència decisiva en la prolongació de la vida.
12.- És indispensable establir en l’ensenyament infantil, primari i secundari programes
educatius que enalteixin els valors intrínsecs de la vellesa i el seu paper en la
societat.
13..Les persones grans dediquen el seu temps, de forma altruista, al servei de la
societat
14.- Reclamem de les administracions públiques l’adopció de mesures que facilitin
l’accés a Internet de les persones grans
15.- Les persones grans són creadores de riquesa i rebutgen categòricament que siguin
una càrrega per a la societat.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dijous, 17 de setembre del 2009
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXXI - Publicat a L'Empordà del 15.09.2009.
FIGUERES, CULTURAL
Com tothom sap, la nostra ciutat lluirà durant tot l’any el títol de Capital de la Cultura Catalana i tots els figuerencs i figuerenques ens n’em de sentir contents i orgullosos.
De fet, Figueres sempre ha estat considerada un ciutat cultural, amb nombrosos escriptors, pintors, dibuixants, arquitectes, periodistes, escultors, músics, poetes i amants de les diverses belles arts, que han donat nom a la nostra ciutat. Aquesta capitalitat és, doncs, un reconeixement als mèrits contrets al llarg de molts i molts anys.
L’escriptor empordanès Josep Pla, en el seu llibre El quadern gris, descriu el que va representar per a ell descobrir el món quan va venir per primera vegada a Figueres, a l’edat de 10 anys, l’any 1907. Necessita més de tres pàgines per narrar les seves emocions i es desfà en elogis de la ciutat de Figueres a començaments del segle XX, per acabar dient: “Els figuerencs són una gent que parla de manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i tranquil·la. Gent polida.”
Amb el risc de ser qualificat de petulant o vanitós, permetin-me que els digui que l’any 1907 governava la ciutat de Figueres l’alcalde del partit republicà federal Martí Carreras Rebugent, besavi meu.
És indubtable que la cultura forma part de la vida de les persones grans ja que podem definir-la (la cultura) com el conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques i de qualsevol altre mena que són fruit de l’estudi, de les lectures, dels viatges, de l’experiència i també del coneixement de les tradicions i de les formes de vida materials i espirituals característiques d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat. Penso també que la cultura està força lligada amb la llibertat i, al revés, la llibertat amb la cultura. Les persones grans tenim ara l’oportunitat de dedicar part del nostre temps a refrescar i ampliar els nostres coneixements. La Biblioteca Carles Fages de Climent és un lloc ideal per anar a llegir els diaris, les revistes dels temes que ens interessin, participar en els clubs de lectura, consultar l’Internet, etc. Dissortadament, el saber no ens traurà anys, però el nostre esperit el sentirem més lliure. Podem ser grans però hem de continuar alimentant la nostra curiositat de saber, encara que tinguem molts anys.
El programa d’activitats culturals de Figueres CCC’09 és curull d’actes per a persones de totes les edats. La majoria dels actes són gratuïts. Conferències, exposicions, xerrades, espectacles al carrer. Les persones grans hem d’aprofitar aquesta circumstància per enriquir-nos espiritualment. Ja saben, no només de pa viu l’home (i la dona, naturalment).
A totes les edats, l’acumulació del saber no fa nosa. Però és que a més a més, la pràctica diària d’exercicis que ens facin pensar, com fer sudokus, mots encreuats, sopes de lletres, llegir, escriure, escoltar atentament els que parlen, dibuixar, pintar, i qualsevol de les múltiples activitats per fer funcionar el cap ens ajudarà i molt a retardar el possible deteriorament de la nostra ment amb les desagradables conseqüències que tots sabem. És a dir que fent i practicant cultura, també farem salut.
No és del tot imprescindible tenir estudis universitaris. Fa pocs dies, el professor Francesc Torralba, de la Universitat Ramon Llull, escrivia a les pàgines del diari La Vanguardia: “En una societat com la nostra on es valoren amb excés els títols universitaris, es tendeix a subestimar el valor de les experiències vitals. Moltes persones que no tenen titulació, tenen autoritat i sobrada capacitat per ensenyar competentment, ja sigui per la seva biografia o per les experiències que han hagut de viure. Es menysprea l’autodidacte i el valor de l’experiència, i en fer-ho es deixa de banda un patrimoni intangible. La més seriosa de totes les escoles de formació és la vida mateixa, amb les seves contrarietats i dificultats.” I més endavant afegia: “L’experiència és la font de tota saviesa. Quan s’ha superat amb èxit una determinada situació, és pot ensenyar als altres les claus per superar una altre de similar. L’ educació purament acadèmica perpetrada en la bombolla irreal que és l’aula, no serveix per enfrontar-se als reptes de la vida personal, social o laboral.”
Amigues i amics, la nostra societat avança sense parar cap a una nova era en què les persones grans tornarem a ser l’eix vertebrador. En aquesta època de crisi mundial les persones grans serem la llum en què s’orientarà la societat per sortir de les tenebres actuals. Com més preparats estiguem, més fàcil serà per a tots.
La cultura ens ajudarà a aconseguir-ho. No deixem passar l’ocasió. Participem-hi!
(Nota: article basat en el parlament del Dia de la Gent Gran de les Fires i Festes de la
Santa Creu, el 28 d’abril a l’envelat de la Rambla de Figueres.)
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
.
Com tothom sap, la nostra ciutat lluirà durant tot l’any el títol de Capital de la Cultura Catalana i tots els figuerencs i figuerenques ens n’em de sentir contents i orgullosos.
De fet, Figueres sempre ha estat considerada un ciutat cultural, amb nombrosos escriptors, pintors, dibuixants, arquitectes, periodistes, escultors, músics, poetes i amants de les diverses belles arts, que han donat nom a la nostra ciutat. Aquesta capitalitat és, doncs, un reconeixement als mèrits contrets al llarg de molts i molts anys.
L’escriptor empordanès Josep Pla, en el seu llibre El quadern gris, descriu el que va representar per a ell descobrir el món quan va venir per primera vegada a Figueres, a l’edat de 10 anys, l’any 1907. Necessita més de tres pàgines per narrar les seves emocions i es desfà en elogis de la ciutat de Figueres a començaments del segle XX, per acabar dient: “Els figuerencs són una gent que parla de manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i tranquil·la. Gent polida.”
Amb el risc de ser qualificat de petulant o vanitós, permetin-me que els digui que l’any 1907 governava la ciutat de Figueres l’alcalde del partit republicà federal Martí Carreras Rebugent, besavi meu.
És indubtable que la cultura forma part de la vida de les persones grans ja que podem definir-la (la cultura) com el conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques i de qualsevol altre mena que són fruit de l’estudi, de les lectures, dels viatges, de l’experiència i també del coneixement de les tradicions i de les formes de vida materials i espirituals característiques d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat. Penso també que la cultura està força lligada amb la llibertat i, al revés, la llibertat amb la cultura. Les persones grans tenim ara l’oportunitat de dedicar part del nostre temps a refrescar i ampliar els nostres coneixements. La Biblioteca Carles Fages de Climent és un lloc ideal per anar a llegir els diaris, les revistes dels temes que ens interessin, participar en els clubs de lectura, consultar l’Internet, etc. Dissortadament, el saber no ens traurà anys, però el nostre esperit el sentirem més lliure. Podem ser grans però hem de continuar alimentant la nostra curiositat de saber, encara que tinguem molts anys.
El programa d’activitats culturals de Figueres CCC’09 és curull d’actes per a persones de totes les edats. La majoria dels actes són gratuïts. Conferències, exposicions, xerrades, espectacles al carrer. Les persones grans hem d’aprofitar aquesta circumstància per enriquir-nos espiritualment. Ja saben, no només de pa viu l’home (i la dona, naturalment).
A totes les edats, l’acumulació del saber no fa nosa. Però és que a més a més, la pràctica diària d’exercicis que ens facin pensar, com fer sudokus, mots encreuats, sopes de lletres, llegir, escriure, escoltar atentament els que parlen, dibuixar, pintar, i qualsevol de les múltiples activitats per fer funcionar el cap ens ajudarà i molt a retardar el possible deteriorament de la nostra ment amb les desagradables conseqüències que tots sabem. És a dir que fent i practicant cultura, també farem salut.
No és del tot imprescindible tenir estudis universitaris. Fa pocs dies, el professor Francesc Torralba, de la Universitat Ramon Llull, escrivia a les pàgines del diari La Vanguardia: “En una societat com la nostra on es valoren amb excés els títols universitaris, es tendeix a subestimar el valor de les experiències vitals. Moltes persones que no tenen titulació, tenen autoritat i sobrada capacitat per ensenyar competentment, ja sigui per la seva biografia o per les experiències que han hagut de viure. Es menysprea l’autodidacte i el valor de l’experiència, i en fer-ho es deixa de banda un patrimoni intangible. La més seriosa de totes les escoles de formació és la vida mateixa, amb les seves contrarietats i dificultats.” I més endavant afegia: “L’experiència és la font de tota saviesa. Quan s’ha superat amb èxit una determinada situació, és pot ensenyar als altres les claus per superar una altre de similar. L’ educació purament acadèmica perpetrada en la bombolla irreal que és l’aula, no serveix per enfrontar-se als reptes de la vida personal, social o laboral.”
Amigues i amics, la nostra societat avança sense parar cap a una nova era en què les persones grans tornarem a ser l’eix vertebrador. En aquesta època de crisi mundial les persones grans serem la llum en què s’orientarà la societat per sortir de les tenebres actuals. Com més preparats estiguem, més fàcil serà per a tots.
La cultura ens ajudarà a aconseguir-ho. No deixem passar l’ocasió. Participem-hi!
(Nota: article basat en el parlament del Dia de la Gent Gran de les Fires i Festes de la
Santa Creu, el 28 d’abril a l’envelat de la Rambla de Figueres.)
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
.
dimarts, 7 de juliol del 2009
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà el 7 de juliol de 2009
ECONOMIA (II Part)
En el meu primer article sobre Economia (veure l’Empordà del 23.09.2008) vaig parlar especialment de l’economia de les persones grans, jubilades o pensionistes amb ingressos petits i també de l’índex de preus al consum (l’enganyifa de l’IPC, vaig dir).
Aquesta vegada vull reincidir en el mateix per explicar la paradoxa actual i la situació d’aquestes persones. Resulta que durant bona part de l’any passat els preus van anar pujant i en arribar l’estiu va començar el desgavellament de l’economia a nivell mundial, propiciant la baixada d’un dels valors de la cistella de l’IPC, el petroli. Però, més o menys va ser a aleshores que les tarifes elèctriques van sofrir el segon augment de l’any i que en total va ser aproximadament d’un 9%.
Conseqüència de tot això ha sigut que en arribar al mes de novembre, el tan repetit índex ha quedat fixat en un 2,4% d’augment durant els últims dotze mesos i per tant la diferència amb l’augment previst de les pensions d’un 2% només ha sigut del 0,40%.
Sí algú demostra que els aliments bàsics i els serveis d’aigua, llum i gas, les depeses de la vivenda, d’articles per a la llar i altres necessàries per sobreviure, només han pujat durant el 2008 un 2,4% li prometo que el proposaré per premi Nobel d’Economia.
Perquè quina incidència té per les persones grans, sobretot vídues, que és el col·lectiu més sacrificat, amb pensió mínima de poc més de 500 € al mes, que la benzina hagi baixat de preu. No tenen vehicle que en consumeixi! Ës aquesta gent que demanen des de fa anys que els diumenges a Figueres hi hagi un servei de bus per anar als cinemes de la Ronda Firal! No són gent que el cap de setmana surti a fer quilòmetres!
Tot això ha comportat que la petita “paga”del mes de gener d’enguany, establerta per mantenir el poder adquisitiu, i que l’any 2008, per a una pensió mínima, va ser d’uns 140 €, aquest any 2009 no hagi arribat a 30 €. I creguin que per economies dèbils la diferència de 100 € es nota i molt.
I encara hi ha una segona part que també juga en contra dels més desfavorits Moltes d’aquestes persones que amb penes i treballs durant anys i anys de privacions havien pogut reunir un petit coixí i amb el seu rendiment ajudar-se per arribar a final de mes, es troben ara en la paradoxal situació que els interessos bancaris han baixat i de quina manera. Naturalment que els beneficiats per aquesta situació han sigut la multitud de famílies joves i no tan joves que han vist rebaixada la seva hipoteca i ben merescut ho tenen. I, és clar, les entitats financeres són inflexibles, si per una part deixen de cobrar per l’altra deixen de pagar. El negoci és el negoci. I si s’equivoquen, doncs tothom a córrer i ajudar-los.
És el que es pot dir cornuts i pagar el beure. Per això quan parlem que potser els jubilats haurien de cooperar en el pagament dels medicaments i dels actes mèdics i hospitalaris, s’alcen veus en contra que diuen, i amb raó, que per un petit avantatge que tenen no se’ls pot retreure repetidament.
En el meu primer article sobre Economia (veure l’Empordà del 23.09.2008) vaig parlar especialment de l’economia de les persones grans, jubilades o pensionistes amb ingressos petits i també de l’índex de preus al consum (l’enganyifa de l’IPC, vaig dir).
Aquesta vegada vull reincidir en el mateix per explicar la paradoxa actual i la situació d’aquestes persones. Resulta que durant bona part de l’any passat els preus van anar pujant i en arribar l’estiu va començar el desgavellament de l’economia a nivell mundial, propiciant la baixada d’un dels valors de la cistella de l’IPC, el petroli. Però, més o menys va ser a aleshores que les tarifes elèctriques van sofrir el segon augment de l’any i que en total va ser aproximadament d’un 9%.
Conseqüència de tot això ha sigut que en arribar al mes de novembre, el tan repetit índex ha quedat fixat en un 2,4% d’augment durant els últims dotze mesos i per tant la diferència amb l’augment previst de les pensions d’un 2% només ha sigut del 0,40%.
Sí algú demostra que els aliments bàsics i els serveis d’aigua, llum i gas, les depeses de la vivenda, d’articles per a la llar i altres necessàries per sobreviure, només han pujat durant el 2008 un 2,4% li prometo que el proposaré per premi Nobel d’Economia.
Perquè quina incidència té per les persones grans, sobretot vídues, que és el col·lectiu més sacrificat, amb pensió mínima de poc més de 500 € al mes, que la benzina hagi baixat de preu. No tenen vehicle que en consumeixi! Ës aquesta gent que demanen des de fa anys que els diumenges a Figueres hi hagi un servei de bus per anar als cinemes de la Ronda Firal! No són gent que el cap de setmana surti a fer quilòmetres!
Tot això ha comportat que la petita “paga”del mes de gener d’enguany, establerta per mantenir el poder adquisitiu, i que l’any 2008, per a una pensió mínima, va ser d’uns 140 €, aquest any 2009 no hagi arribat a 30 €. I creguin que per economies dèbils la diferència de 100 € es nota i molt.
I encara hi ha una segona part que també juga en contra dels més desfavorits Moltes d’aquestes persones que amb penes i treballs durant anys i anys de privacions havien pogut reunir un petit coixí i amb el seu rendiment ajudar-se per arribar a final de mes, es troben ara en la paradoxal situació que els interessos bancaris han baixat i de quina manera. Naturalment que els beneficiats per aquesta situació han sigut la multitud de famílies joves i no tan joves que han vist rebaixada la seva hipoteca i ben merescut ho tenen. I, és clar, les entitats financeres són inflexibles, si per una part deixen de cobrar per l’altra deixen de pagar. El negoci és el negoci. I si s’equivoquen, doncs tothom a córrer i ajudar-los.
És el que es pot dir cornuts i pagar el beure. Per això quan parlem que potser els jubilats haurien de cooperar en el pagament dels medicaments i dels actes mèdics i hospitalaris, s’alcen veus en contra que diuen, i amb raó, que per un petit avantatge que tenen no se’ls pot retreure repetidament.
dilluns, 27 d’abril del 2009
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -(Publicat a l'Empordà el 14 d'abril del 2009
CONGRÈS ESTATAL DE PERSONES GRANS
El proper mes de maig i concretament els dies 18.19 i 20 es farà a Madrid el “Tercer Congreso Estatal de Personas Mayores”, en què prendran part representants de les 17 comunitats autònomes de l’Estat i les ciutats de Ceuta i Melilla. Catalunya hi estarà representada amb 72 persones de més de 65 anys, que són més o menys les que formen el Consell de la Gent Gran de Catalunya, de les quals la demarcació de Girona, per ells anomenada província, hi participarà amb 7 persones. És a di, una per cada comarca.
Així, doncs, a la primavera cap a Madrid a defensar els interessos de les persones grans de l’Alt Empordà. Sí, perquè aquí podem anar airejant que som una nació i que si patapim o que si patapam, però en assumptes de dinerets, com ara les pensions, no hi podem fer res i és allí on veritablement couen el peix.
Bromes apart, les tres ponències que es desenvoluparan durant els tres dies de treball, són força interessants: Envelliment i participació – Igualtat d’oportunitats i Les relacions intergeneracionals.
Actualment estem en fase dels esborranys i d’aportació d’esmenes a les ponències i des del Consell de la Gent Gran de Catalunya hi estem treballant. En la primera lectura que n’he fet vull destacar que en la d’Envelliment i participació, en l’apartat de demandes a l’Administració Pública, es diu:
“Exigim la participació directa en tots aquells organismes en els quals es decideixi el nostre benestar quotidià: (Pacte de Toledo, Consell Econòmic i Social, etc)
“Exigim Consells Consultius de les Persones Grans a tots els nivells de l’Administració, des dels municipis al Parlament Espanyol, passant per les comunitats autònomes.
“Exigim que aquests consells participin de manera activa i decisòria en el plantejament de polítiques públiques que ens afectin directament o indirectament, de manera que les nostres aportacions a través d’ells tinguin caràcter vinculant, una vegada contrastada la seva viabilitat. Aquestes aportacions hauran de tenir en tot cas resposta en relació amb la decisió adoptada.
“Exigim una audiència anual del Consejo Estatal de las Personas Mayores amb el Ple del Parlament Espanyol.
“Exigim una subcomissió específica del Parlament Espanyol de seguiment dels temes relacionats amb les persones grans, que elaborin informes periòdics en col·laboració, entre altres, amb el Consejo Estatal de las Personas Mayores,
“Exigim que totes les comunitats autònomes convoquin anualment en el seu corresponent Parlament, una sessió de persones grans en la qual els ponents siguin membres representatius del col·lectiu de persones grans de la comunitat respectiva.
Ignoro si una vegada fetes les esmenes corresponents de les ponències es continuarà utilitzant el verb exigir o si es canviarà per un altre de més suau com, per exemple, demanar o sol·licitar. En tot cas són unes demandes que nosaltres, des de Catalunya, els donarem suport
I no deixarem passar l’ocasió de demanar, una vegada més, que els augments anuals de les pensions es faci tenint en compte l’IPC (l’enganyifa de l’Índex de Preus al Consum que vaig parlar en un altre article) de cada comunitat autònoma. És obvi que a Catalunya els preus pugen molt més que en altres comunitats i per tant seria lògic que es reflectís en els augments anuals. L’excusa de sempre dient que els pagaments i augments han de ser iguals en tot el territori de l’Estat ja no te sentit perquè s’ha demostrat abastament que en altres temes cada comunitat autònoma regula les coses segons les seves circumstàncies particulars.
Pensem, doncs, que pot ser un bon moment per tornar altra vegada a la càrrega. Sense gaire optimisme, però amb la fermesa que donen els fets irrebatibles que les persones amb pensions mínimes els hi és més difícil viure en comunitats riques com ara Catalunya que en altres del mateix Estat.
Els tindrem al corrent després de l’estiu.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
El proper mes de maig i concretament els dies 18.19 i 20 es farà a Madrid el “Tercer Congreso Estatal de Personas Mayores”, en què prendran part representants de les 17 comunitats autònomes de l’Estat i les ciutats de Ceuta i Melilla. Catalunya hi estarà representada amb 72 persones de més de 65 anys, que són més o menys les que formen el Consell de la Gent Gran de Catalunya, de les quals la demarcació de Girona, per ells anomenada província, hi participarà amb 7 persones. És a di, una per cada comarca.
Així, doncs, a la primavera cap a Madrid a defensar els interessos de les persones grans de l’Alt Empordà. Sí, perquè aquí podem anar airejant que som una nació i que si patapim o que si patapam, però en assumptes de dinerets, com ara les pensions, no hi podem fer res i és allí on veritablement couen el peix.
Bromes apart, les tres ponències que es desenvoluparan durant els tres dies de treball, són força interessants: Envelliment i participació – Igualtat d’oportunitats i Les relacions intergeneracionals.
Actualment estem en fase dels esborranys i d’aportació d’esmenes a les ponències i des del Consell de la Gent Gran de Catalunya hi estem treballant. En la primera lectura que n’he fet vull destacar que en la d’Envelliment i participació, en l’apartat de demandes a l’Administració Pública, es diu:
“Exigim la participació directa en tots aquells organismes en els quals es decideixi el nostre benestar quotidià: (Pacte de Toledo, Consell Econòmic i Social, etc)
“Exigim Consells Consultius de les Persones Grans a tots els nivells de l’Administració, des dels municipis al Parlament Espanyol, passant per les comunitats autònomes.
“Exigim que aquests consells participin de manera activa i decisòria en el plantejament de polítiques públiques que ens afectin directament o indirectament, de manera que les nostres aportacions a través d’ells tinguin caràcter vinculant, una vegada contrastada la seva viabilitat. Aquestes aportacions hauran de tenir en tot cas resposta en relació amb la decisió adoptada.
“Exigim una audiència anual del Consejo Estatal de las Personas Mayores amb el Ple del Parlament Espanyol.
“Exigim una subcomissió específica del Parlament Espanyol de seguiment dels temes relacionats amb les persones grans, que elaborin informes periòdics en col·laboració, entre altres, amb el Consejo Estatal de las Personas Mayores,
“Exigim que totes les comunitats autònomes convoquin anualment en el seu corresponent Parlament, una sessió de persones grans en la qual els ponents siguin membres representatius del col·lectiu de persones grans de la comunitat respectiva.
Ignoro si una vegada fetes les esmenes corresponents de les ponències es continuarà utilitzant el verb exigir o si es canviarà per un altre de més suau com, per exemple, demanar o sol·licitar. En tot cas són unes demandes que nosaltres, des de Catalunya, els donarem suport
I no deixarem passar l’ocasió de demanar, una vegada més, que els augments anuals de les pensions es faci tenint en compte l’IPC (l’enganyifa de l’Índex de Preus al Consum que vaig parlar en un altre article) de cada comunitat autònoma. És obvi que a Catalunya els preus pugen molt més que en altres comunitats i per tant seria lògic que es reflectís en els augments anuals. L’excusa de sempre dient que els pagaments i augments han de ser iguals en tot el territori de l’Estat ja no te sentit perquè s’ha demostrat abastament que en altres temes cada comunitat autònoma regula les coses segons les seves circumstàncies particulars.
Pensem, doncs, que pot ser un bon moment per tornar altra vegada a la càrrega. Sense gaire optimisme, però amb la fermesa que donen els fets irrebatibles que les persones amb pensions mínimes els hi és més difícil viure en comunitats riques com ara Catalunya que en altres del mateix Estat.
Els tindrem al corrent després de l’estiu.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimarts, 31 de març del 2009
GRANS AL DIA (III) Publicat a la Revista Seny i Rauxa de l'Associació de Gent Gran del Casal de la Gent Gran de Figueres,el mes de març del 2009)
CONSELL ESTATAL DE LES PERSONES GRANS
El proper mes de maig i concretament els dies 18.19 i 20 es farà a Madrid el “Tercer Congreso Estatal de Personas Mayores”, en què prendran part representants de les 17 comunitats autònomes de l’Estat i les ciutats de Ceuta i Melilla. Catalunya hi estarà representada amb 72 persones de més de 65 anys, que són més o menys les que formen el Consell de la Gent Gran de Catalunya, de les quals la demarcació de Girona, per ells anomenada província, hi participarà amb 7 persones. És a di, una per cada comarca.
Així, doncs, a la primavera cap a Madrid a defensar els interessos de les persones grans de l’Alt Empordà. Sí, perquè aquí podem anar airejant que som una nació i que si patapim o que si patapam, però en assumptes de dinerets, com ara les pensions, no hi podem fer res i és allí on veritablement couen el peix.
Bromes apart, les tres ponències que es desenvoluparan durant els tres dies de treball, són força interessants: Envelliment i participació – Igualtat d’oportunitats i Les relacions intergeneracionals.
Actualment estem en fase dels esborranys i d’aportació d’esmenes a les ponències i des del Consell de la Gent Gran de Catalunya hi estem treballant. En la primera lectura que n’he fet vull destacar que en la d’Envelliment i participació, en l’apartat de demandes a l’Administració Pública, es diu:
“Exigim la participació directa en tots aquells organismes en els quals es decideixi el nostre benestar quotidià: (Pacte de Toledo, Consell Econòmic i Social, etc)
“Exigim Consells Consultius de les Persones Grans a tots els nivells de l’Administració, des dels municipis al Parlament Espanyol, passant per les comunitats autònomes.
“Exigim que aquests consells participin de manera activa i decisòria en el plantejament de polítiques públiques que ens afectin directament o indirectament, de manera que les nostres aportacions a través d’ells tinguin caràcter vinculant, una vegada contrastada la seva viabilitat. Aquestes aportacions hauran de tenir en tot cas resposta en relació amb la decisió adoptada.
“Exigim una audiència anual del Consejo Estatal de las Personas Mayores amb el Ple del Parlament Espanyol.
“Exigim una subcomissió específica del Parlament Espanyol de seguiment dels temes relacionats amb les persones grans, que elaborin informes periòdics en col·laboració, entre altres, amb el Consejo Estatal de las Personas Mayores,
“Exigim que totes les comunitats autònomes convoquin anualment en el seu corresponent Parlament, una sessió de persones grans en la qual els ponents siguin membres representatius del col·lectiu de persones grans de la comunitat respectiva.
Ignoro si una vegada fetes les esmenes corresponents de les ponències es continuarà utilitzant el verb exigir o si es canviarà per un altre de més suau com, per exemple, demanar o sol·licitar. En tot cas són unes demandes que nosaltres, des de Catalunya, els donarem suport
I no deixarem passar l’ocasió de demanar, una vegada més, que els augments anuals de les pensions es faci tenint en compte l’IPC (l’enganyifa de l’Índex de Preus al Consum que vaig parlar en un altre article) de cada comunitat autònoma. És obvi que a Catalunya els preus pugen molt més que en altres comunitats i per tant seria lògic que es reflectís en els augments anuals. L’excusa de sempre dient que els pagaments i augments han de ser iguals en tot el territori de l’Estat ja no te sentit perquè s’ha demostrat abastament que en altres temes cada comunitat autònoma regula les coses segons les seves circumstàncies particulars.
Pensem, doncs, que pot ser un bon moment per tornar altra vegada a la càrrega. Sense gaire optimisme, però amb la fermesa que donen els fets irrebatibles que les persones amb pensions mínimes els hi és més difícil viure en comunitats riques com ara Catalunya que en altres del mateix Estat.
Els tindrem al corrent després de l’estiu.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
El proper mes de maig i concretament els dies 18.19 i 20 es farà a Madrid el “Tercer Congreso Estatal de Personas Mayores”, en què prendran part representants de les 17 comunitats autònomes de l’Estat i les ciutats de Ceuta i Melilla. Catalunya hi estarà representada amb 72 persones de més de 65 anys, que són més o menys les que formen el Consell de la Gent Gran de Catalunya, de les quals la demarcació de Girona, per ells anomenada província, hi participarà amb 7 persones. És a di, una per cada comarca.
Així, doncs, a la primavera cap a Madrid a defensar els interessos de les persones grans de l’Alt Empordà. Sí, perquè aquí podem anar airejant que som una nació i que si patapim o que si patapam, però en assumptes de dinerets, com ara les pensions, no hi podem fer res i és allí on veritablement couen el peix.
Bromes apart, les tres ponències que es desenvoluparan durant els tres dies de treball, són força interessants: Envelliment i participació – Igualtat d’oportunitats i Les relacions intergeneracionals.
Actualment estem en fase dels esborranys i d’aportació d’esmenes a les ponències i des del Consell de la Gent Gran de Catalunya hi estem treballant. En la primera lectura que n’he fet vull destacar que en la d’Envelliment i participació, en l’apartat de demandes a l’Administració Pública, es diu:
“Exigim la participació directa en tots aquells organismes en els quals es decideixi el nostre benestar quotidià: (Pacte de Toledo, Consell Econòmic i Social, etc)
“Exigim Consells Consultius de les Persones Grans a tots els nivells de l’Administració, des dels municipis al Parlament Espanyol, passant per les comunitats autònomes.
“Exigim que aquests consells participin de manera activa i decisòria en el plantejament de polítiques públiques que ens afectin directament o indirectament, de manera que les nostres aportacions a través d’ells tinguin caràcter vinculant, una vegada contrastada la seva viabilitat. Aquestes aportacions hauran de tenir en tot cas resposta en relació amb la decisió adoptada.
“Exigim una audiència anual del Consejo Estatal de las Personas Mayores amb el Ple del Parlament Espanyol.
“Exigim una subcomissió específica del Parlament Espanyol de seguiment dels temes relacionats amb les persones grans, que elaborin informes periòdics en col·laboració, entre altres, amb el Consejo Estatal de las Personas Mayores,
“Exigim que totes les comunitats autònomes convoquin anualment en el seu corresponent Parlament, una sessió de persones grans en la qual els ponents siguin membres representatius del col·lectiu de persones grans de la comunitat respectiva.
Ignoro si una vegada fetes les esmenes corresponents de les ponències es continuarà utilitzant el verb exigir o si es canviarà per un altre de més suau com, per exemple, demanar o sol·licitar. En tot cas són unes demandes que nosaltres, des de Catalunya, els donarem suport
I no deixarem passar l’ocasió de demanar, una vegada més, que els augments anuals de les pensions es faci tenint en compte l’IPC (l’enganyifa de l’Índex de Preus al Consum que vaig parlar en un altre article) de cada comunitat autònoma. És obvi que a Catalunya els preus pugen molt més que en altres comunitats i per tant seria lògic que es reflectís en els augments anuals. L’excusa de sempre dient que els pagaments i augments han de ser iguals en tot el territori de l’Estat ja no te sentit perquè s’ha demostrat abastament que en altres temes cada comunitat autònoma regula les coses segons les seves circumstàncies particulars.
Pensem, doncs, que pot ser un bon moment per tornar altra vegada a la càrrega. Sense gaire optimisme, però amb la fermesa que donen els fets irrebatibles que les persones amb pensions mínimes els hi és més difícil viure en comunitats riques com ara Catalunya que en altres del mateix Estat.
Els tindrem al corrent després de l’estiu.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimecres, 18 de febrer del 2009
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'EMPORDÀ 17.02.09 PERSONES GRANS ACTIVES/PASSIVES
Amb motiu de les celebracions de les festes de la gent gran de les dues entitats d’aquesta mena que tenim a Figueres vaig apuntar que probablement des de les organitzacions que donen suport a les persones grans, és a dir, des dels consells consultius locals, comarcals, territorials o fins i tot des del Consell de la gent Gran de Catalunya ens preocupem molt d’una etapa de la vida de les persones grans més punyent, que es dóna quan passem de ser persones actives a ser persones passives o persones dependents. I deia que era natural que així fos, ja que aquestes persones mereixen tot el nostre reconeixement i ajuda. Però que possiblement no donàvem molta importància a la feina dels casals,clubs, associacions, esplais, etc, entitats totes de gent gran que propicien un gran sortit d’activitats físiques i d’actes lúdics, d’esplai i gaudi que mantenen en forma i en moviment el nostre cos i la nostra ment. Allò que es diu que els arbres no ens deixen veure el bosc.
Hi m’atrevia a dir que amb aquestes activitats les entitats estalviaven un munt de diners a les arques públiques ja que allargaven l’etapa activa de les persones grans i en conseqüència retardaven l’etapa de persones grans passives o dependents, etapa molt més onerosa per a tothom.
Totes aquestes divagacions meves em varen quedar confirmades quan pocs dies després vaig visitar, primer l’hospital i després la residència Els Arcs, llocs, el primer, en que els metges i altre personal sanitari intenten que ens recuperem de les nostres dolences i en el segon ens atenen suficientment be quan no podem valdre’ns per nosaltres mateixos.
La tarda d’aquell mateix dia vaig assistir a una sessió de ball en un dels centres esmentats al començament d’aquest escrit i en un moment determinat va passar pel meu cap la pel·lícula de tot el que havia vist el matí i mentalment vaig comparar els ambients i vaig veure els rostres de persones que no feia gaire temps havia vist divertir-se i que ara no podien fer-ho. I vaig pensar que quines són les estranyes i rares subtileses de la vida que fan que gent de la mateixa edat, fins i tot més grans, continuïn ballant i passant-ho bé i d’altres estan ja postergats i en actitud passiva.
Les conseqüències de tot aquest estat de coses és que el període de la vida de les persones quan s’acaba l’etapa laboral, que sol ser en línies generals a partir dels 65 anys més o menys, hem de procurar que sigui al més activa possible i que duri com més millor. Ja vindran temps pitjors quan les forces minven, els reflexos i els músculs no responen ràpidament a l’ordre del cervell, la vista flaqueja i s’escurça, la memòria falla més del compte i per tant a poc a poc, o a vegades molt veloçment passem de ser actius a ser passius o dependents.
Però mentre això no arribi hem de procurar viure intensament els anys de bonança, aprofitar al màxim el temps per ser millors persones, per aprendre i fer coses noves, ajudar els altres en la mesura de les nostres possibilitats en qualsevol mena de voluntariat, portar un vida moderada, amb una alimentació adequada a les nostres dolences o malalties, no fumar, no abusar de l’alcohol i sobretot estar ocupat en les múltiples activitats, tant físiques com intel·lectuals que els centres públics o privats ens ofereixen.
Tenim la sort de viure en un país, que malgrat les mancances que tots sabem, és dels més avançats en lleis socials. Les recents, i no sempre ben explicades Llei de serveis socials de Catalunya i la d’autonomia personal i ajuda a les persones en situació de dependència a nivell estatal, ens han d’assegurar que quan arribin les dificultats les persones grans serem ateses de la forma que ens mereixem pel nostre esforç durant la dilatada etapa laboral i en la criança dels fills i alguns, sobretot dones, ajudant a tenir cura de néts i nétes, perquè els pares pugin anar pagant les hipoteques de les vivendes.
En època de vaques magres, com és l’actual, les persones grans hem de saber comportar-nos com a llums que ajudin a veure el camí correcte. Tenim experiència i podem fer-ho. Segurament és per això que la Generalitat ens ha regalat una llanterna a tots els components del Consell de la Gent Gran de Catalunya, que funciona amb una dinamo, sense piles i sense que s’hagi d’endollar a la corrent elèctrica. I no és broma!
Aprofitem el bon temps, que pot venir núvol i començar a ploure quan menys ens ho esperem!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
.
Hi m’atrevia a dir que amb aquestes activitats les entitats estalviaven un munt de diners a les arques públiques ja que allargaven l’etapa activa de les persones grans i en conseqüència retardaven l’etapa de persones grans passives o dependents, etapa molt més onerosa per a tothom.
Totes aquestes divagacions meves em varen quedar confirmades quan pocs dies després vaig visitar, primer l’hospital i després la residència Els Arcs, llocs, el primer, en que els metges i altre personal sanitari intenten que ens recuperem de les nostres dolences i en el segon ens atenen suficientment be quan no podem valdre’ns per nosaltres mateixos.
La tarda d’aquell mateix dia vaig assistir a una sessió de ball en un dels centres esmentats al començament d’aquest escrit i en un moment determinat va passar pel meu cap la pel·lícula de tot el que havia vist el matí i mentalment vaig comparar els ambients i vaig veure els rostres de persones que no feia gaire temps havia vist divertir-se i que ara no podien fer-ho. I vaig pensar que quines són les estranyes i rares subtileses de la vida que fan que gent de la mateixa edat, fins i tot més grans, continuïn ballant i passant-ho bé i d’altres estan ja postergats i en actitud passiva.
Les conseqüències de tot aquest estat de coses és que el període de la vida de les persones quan s’acaba l’etapa laboral, que sol ser en línies generals a partir dels 65 anys més o menys, hem de procurar que sigui al més activa possible i que duri com més millor. Ja vindran temps pitjors quan les forces minven, els reflexos i els músculs no responen ràpidament a l’ordre del cervell, la vista flaqueja i s’escurça, la memòria falla més del compte i per tant a poc a poc, o a vegades molt veloçment passem de ser actius a ser passius o dependents.
Però mentre això no arribi hem de procurar viure intensament els anys de bonança, aprofitar al màxim el temps per ser millors persones, per aprendre i fer coses noves, ajudar els altres en la mesura de les nostres possibilitats en qualsevol mena de voluntariat, portar un vida moderada, amb una alimentació adequada a les nostres dolences o malalties, no fumar, no abusar de l’alcohol i sobretot estar ocupat en les múltiples activitats, tant físiques com intel·lectuals que els centres públics o privats ens ofereixen.
Tenim la sort de viure en un país, que malgrat les mancances que tots sabem, és dels més avançats en lleis socials. Les recents, i no sempre ben explicades Llei de serveis socials de Catalunya i la d’autonomia personal i ajuda a les persones en situació de dependència a nivell estatal, ens han d’assegurar que quan arribin les dificultats les persones grans serem ateses de la forma que ens mereixem pel nostre esforç durant la dilatada etapa laboral i en la criança dels fills i alguns, sobretot dones, ajudant a tenir cura de néts i nétes, perquè els pares pugin anar pagant les hipoteques de les vivendes.
En època de vaques magres, com és l’actual, les persones grans hem de saber comportar-nos com a llums que ajudin a veure el camí correcte. Tenim experiència i podem fer-ho. Segurament és per això que la Generalitat ens ha regalat una llanterna a tots els components del Consell de la Gent Gran de Catalunya, que funciona amb una dinamo, sense piles i sense que s’hagi d’endollar a la corrent elèctrica. I no és broma!
Aprofitem el bon temps, que pot venir núvol i començar a ploure quan menys ens ho esperem!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
.
dissabte, 10 de gener del 2009
FIGUERES CAPITAL DE LA CULTURA CATALANA CCC'09
Per publicar al Butlletí de l'Aplec de la Sardana de Figueres del 17.05.2009SS.SS. (sardanes i submarins -submarins i sardanes) 0 SOS
Que ningú s’esveri, les SS no signifiquen la temuda policia alemanya, sinó que durant tot l’any actual Figueres serà la Capital de la Cultura Catalana, (FIGUERES CCC, 09) i es dedicarà a homenatjar a dues figures cabdals. Una, la del músic Josep Ventura i Casas, més conegut com en Pep de la Tenora, i l’altre la d’en Narcís Monturiol i Estarriol, inventor de l’Ictineo, la primera nau que navegà sota aigua. Sardanes i submarins, o submarins i sardanes poden fer una bona barreja.
En el capítol VI del Llibre de Figueres, l’historiador local Eduard Rodeja i sota el títol de Figuerencs Distingits ens fa una biografia de més de trenta personatges que per la seva vàlua personal es van distingir, començant pel metge jueu Cresques Elias i acabant amb el pintor Salvador Dalí. Naturalment també hi figuren els dos personatges protagonistes de la capitalitat figuerenca d’enguany.
Així ens assabentem que eren coetanis, és a dir que van coincidir a viure en la mateixa època. En Pep va néixer, com és sabut, a l’andalusa població d’Alcalà la Real (Jaen), l’any 1817 i va morir a Figueres l’any 1875. En Narcís, en canvi, sí que va néixer a Figueres, l’any 1819, però va morir a Sant Martí de Provençals (Barcelonès), actualment barri de Sant Martí de Barcelona, l’any 1885. En el moment de la seva mort, el primer tenia 58 anys i l’altre, 66. Joves, com diríem ara els que ja fa anys que hem passat dels 70, però no tant si tenim en compte l’esperança de vida dels que venien al món a principis del segle XIX.
El nen Pep Ventura, amb la seva família va venir a Catalunya, concretament a Roses, quan tenia dos anys i per tant l’any que va arribar al mon en Narcís. Però no va arribar a Figueres, juntament amb el seu pare, fins a l’edat de 13 anys. No sabem si en la infantesa varen freqüentar els mateixos llocs ni si les seves famílies es coneixen.
Sí que podem asseverar que els seus treballs van fer que el nom de Figueres sonés arreu de Catalunya i Espanya i fins i tot a molts indrets del món sencer. Figueres ha sabut correspondre dedicant-los dos carrers, el carrer Monturiol, on va néixer, aleshores anomenat Sant Guillem, i el carrer Pep Ventura, en què durant molts anys hi ha tingut la seu social la Societat Coral Erato, que en temps de Pep Ventura tenia una cobla de la qual formava part. També els han erigit monuments. El que durant molts anys ha sigut l’estampa de Figueres, (actualment reemplaçada per la Torre Galatea i el Museu Dalí), emplaçat a l’entrada, per la part baixa de la Rambla, el rovell de l’ou de la capital empordanesa, segons les inspirades paraules del llibreter Ramon Canet, que va ser inaugurat el 2 de maig de 1918 i que va tenir un pressupost de 25.000 ptes que es varen recaptar amb donatius i festivals, i el d’en Pep, a la Plaça Josep Tarradellas, abans i en el moment de l’erecció del monument, Plaça de la Victòria, va haver d’esperar força anys, i es va inaugurar el dia 11 de maig de 1972, aniversari del naixement de Salvador Dalí, amb un cost de més de 1.000.000 de pessetes, la majoria obtingudes per subscripció popular.
Esperem i desitgem que l’any que Figueres els dedica amb motiu de ser la Capital de la Cultura Catalana, sigui un bon moment per aprofundir en la vida i l’obra de dues personalitats figuerenques importants del segle XIX. Pels que estimem les sardanes desitjaríem que fos l’ocasió per fer surar la nostra dansa, que si algú no hi posa remei necessitarà de més d’un submarí perquè no acabi definitivament a sota aigua.
Sí, perquè la sardana està malalta. Fa justament un any, exactament el 3 de maig del 2008, dia de Santa Creu, el diari La Vanguardia publicava un article de la periodista Pilar Rahola, titulat "Està agonitzant la sardana?", No el reproduiré ja que és llarg, però sí que citaré alguns paràgrafs. (Si algú té interès a llegir-lo sencer, n’hi puc donar una copia).
La periodista llença una sèrie de preguntes incòmodes, que malgrat el temps transcorregut no he vist que ningú contestés. A tall d’exemple: “ Per què la cobla oficial de la Generalitat, mai ha estat dotada de pressupost, ni de programa artístic?” Perquè l’Institut Ramon Llull mai ha projectat la faceta concertista de la música de sardana, malgrat el seu nivell internacional?” “Algú pot explicar perquè un negoci privat anomenat Fira d’Abril, que dura pocs dies, rep més de 230.000 € de subvenció, i el pressupost anual per a la Federació Sardanista es de 80.000 €, pagat pel Consorci de Caixes? La sardana no dona vots?” “Perquè no va anar la cobla oficial de la Generalitat al nodrit viatge institucional de la Fira de Frankfurt, dedicada a Catalunya?”.
I les dues darreres que fan mal de debò: “Per què els partits polítics no varen permetre que la sardana és considerés dansa nacional en el nou Estatut de Catalunya?” .“Contra el dictador Franco, la sardana vivia millor?”
Aquestes i d’altres preguntes es fa la periodista, que dóna algunes dades demolidores:
“L’any 1991 hi havia 250 colles que actuaven en competicions. Avui (2007) ni han 77.
Les entitats que organitzen les sardanes cada cap de setmana estan desapareixent . La mitjana d’edat dels sardanistes està entre 50 i 60 anys. Malgrat tot això, s’han presentat 200 sardanes al concurs Sardana de l’any, es fan 3500 actes sardanistes anualment i es mobilitzen unes 3000 persones cada setmana, que és un nombre raonable, i no obstant això cada vegada menys i més grans, en un procés que sembla imparable cap a la desaparició de la sardana com a ball popular”.
Acaba dient “Sigui com sigui, la més bella de les danses que es fan i desfan, pateix un llanguiment silenciós i si ningú la salva, deixarà un cadàver exquisit, ja que no és agosarat pensar que la classe política catalana ha abandonat la sardana, i només la manté a la UVI amb ajudes puntuals”.
A la vista de tot el que he exposat i aprofitant la sinergia que la Capitalitat de la Cultura Catalana ens donarà a Figueres, per què no intentem entre tots que la ciutat Mare de la Sardana lideri un moviment social important, implicant-hi els polítics locals a fi de salvar del naufragi que s’acosta a la nostra estimada dansa?.Pensem en figures importants figuerenques i empordaneses com en Narcís Monturiol, Pep Ventura, Salvador Dalí, Carles Fages de Ciment, Alexandre Deulofeu, i tants d’altres que varen saber treure a contracorrent la seva rauxa i fer coses de les quals ara ens n’enorgulli’m. Serem capaços de fer l’esforç per aconseguir aquesta sinergia?
Salvant totes les distàncies que facin falta i sense necessitat de fer comparacions, que són odioses, potser caldria mirar cap al món casteller que ha sabut incorporar als seus castells persones vingudes d’altres països. També a exportat les seves construccions a algun país sud-americà, concretament a Xile on estan desenvolupant un programa d’integració social.
Si és veritat que no ho podem fer no hi haurà prou submarins al món perquè la sardana suri i a les dues SS (sardanes i submarins – submarins i sardanes) se’ls incrustarà una O al mig i es convertirà en un SOS clamorós, sostingut, anguniós i preludi del desastre total i definitiu. Que d’això n’hi pot haver per alguns anys, doncs possiblement, però no deixa de ser aclaparador veure el lent i inexorable destí que una meravella creada pel gaudi del poble se’n vagi en orris sense que ningú hi faci res.
A grans mals, grans remeis. Al primer cop d’ull les solucions semblen difícils, però ens resistim a donar-ho tot per perdut. Cal unir totes les forces, deixant-nos estar d’antics malentesos i tots units, fent pinya, donar un nou impuls a la sardana que tingui una embranzida per almenys dos segles més, que és el temps que, més o menys, ens separa ara del dia del naixement d’en Pep de la Tenora.
Tant de bo encertem amb la solució.
Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural
de la Gent Gran de l’Alt Empordà
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
divendres, 9 de gener del 2009
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'EMPORDÀ 06.01.2009 COPAGAMENTS
Feia temps que no en sentíem parlar, però últimament torna a ressonar amb força. En època de vaques magres les primeres bufetades a repartir sempre van cap a els de menys recursos, que també solen ser els que menys possibilitats de protestar tenen.
El tema de contribuir a la despesa farmacèutica de la Seguretat Social ja ve de lluny, i com sempre els pensionistes i jubilats serem els primers a notar-ne les conseqüències. Esperem que es faci de manera raonada tenint en compte els ingressos de cada persona i les seves circumstàncies personals.
A més, caldrà també diferenciar entre els medicaments que es recepten per a una dolença puntual o bé els que són anomenats de llarga durada (TLD), és a dir, els que es recepten per a les malalties cròniques, dels quals no se’n fa malbé cap pastilla, ja que la seva ingesta és diària i per sempre.
De fet, sí que és veritat que els pensionistes i jubilats tenim els medicaments sense pagar, però en certa manera també a vegades i en determinades circumstàncies en haver-nos receptat el metge un medicament genèric que, malgrat tenir la mateixa composició del que estàvem acostumats a prendre, ens sembla que no ens farà el mateix efecte i rebutgem el genèric per comprar el que estàvem habituats a prendre.
I també hem de tenir en compte els nombrosos medicaments que no entren a la Seguretat Social, com la majoria d’específics dermatològics, que si volem curar-nos les malalties de la pell hem rascar-nos la butxaca.
El sistema de copagament no considerem que sigui injust, sobretot si es fa amb seny. De ben segur que una contribució justa i esmerada contribuiria a sanejar les arques del Departament de Salut, i es podrien dedicar més recursos al capital humà - metges, infermeria, administració, serveis auxiliars, etc.- amb noves contractacions i millorar les seves retribucions, en alguns casos força minses. I segurament amb més personal es podrien alleugerir les llargues llistes d’espera que moltes vegades produeixen en els pacients noves patologies derivades de l’estrès produït per la demora a poder ser atesos, ja que tot el sistema actua com un cercle viciós.
Pensionistes i jubilats amb ingressos elevats, per sobre de la mitjana, podrien contribuir amb percentatges petits a la despesa farmacèutica, com ho fan els treballadors en actiu. Sempre hem dit que les persones grans volem participar en el benestar de la població en general i no volem ser considerats com una part que només resulta costosa per a la resta de conciutadans.
Fa unes setmanes hi va haver una gran trifulga per la despesa de més de nou mil euros en el cotxe oficial de la segona autoritat de Catalunya, el president del Parlament. Veritat és que, tant en temps de bonança com en temps de restriccions, els nostres representants haurien de tenir compte de només utilitzar els recursos econòmics necessaris per fer rutllar el país amb eficàcia. Segurament si es vigilessin més atentament els pressupostos i les seves desviacions veuríem amb estupor com se’n van grapats i més grapats d’euros en coses que més tard no resulten útils en absolut. Un exemple son les sucoses quantitats destinades a assessories de tota mena, que tenen quasi tots els departaments, i que moltes vegades resulten supèrflues, per no dir del tot innecessàries.
Vull dir amb tot això que potser en lloc de pessigar sempre cap al mateix costat, aquells a qui amb el nostre vot els donem la facultat, però també la responsabilitat de decidir, haurien de tenir més cura de cap on es desvien els recursos que els votants els proporcionem amb el impostos i taxes de tota mena, tant a l’àmbit de les administracions locals com de les governamentals.
Vaticinem que el tema del copagament, tant dels medicaments com dels actes mèdics, siguin visites als ambulatoris, als hospitals amb els especialistes o en les intervencions quirúrgiques, un dia o altre, de prop o de lluny, se n’haurà de parlar obertament i amb claredat. Desitgem, no obstant això, que abans de prendre mesures que afectin directament la butxaca dels més dèbils, s’hagin exhaurit tots els recursos que evitin la malversació - en el bon sentit de la paraula - dels diners de tots. Si les coses es fan raonadament, les persones grans estarem disposades a col·laborar, com hem fet sempre.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
El tema de contribuir a la despesa farmacèutica de la Seguretat Social ja ve de lluny, i com sempre els pensionistes i jubilats serem els primers a notar-ne les conseqüències. Esperem que es faci de manera raonada tenint en compte els ingressos de cada persona i les seves circumstàncies personals.
A més, caldrà també diferenciar entre els medicaments que es recepten per a una dolença puntual o bé els que són anomenats de llarga durada (TLD), és a dir, els que es recepten per a les malalties cròniques, dels quals no se’n fa malbé cap pastilla, ja que la seva ingesta és diària i per sempre.
De fet, sí que és veritat que els pensionistes i jubilats tenim els medicaments sense pagar, però en certa manera també a vegades i en determinades circumstàncies en haver-nos receptat el metge un medicament genèric que, malgrat tenir la mateixa composició del que estàvem acostumats a prendre, ens sembla que no ens farà el mateix efecte i rebutgem el genèric per comprar el que estàvem habituats a prendre.
I també hem de tenir en compte els nombrosos medicaments que no entren a la Seguretat Social, com la majoria d’específics dermatològics, que si volem curar-nos les malalties de la pell hem rascar-nos la butxaca.
El sistema de copagament no considerem que sigui injust, sobretot si es fa amb seny. De ben segur que una contribució justa i esmerada contribuiria a sanejar les arques del Departament de Salut, i es podrien dedicar més recursos al capital humà - metges, infermeria, administració, serveis auxiliars, etc.- amb noves contractacions i millorar les seves retribucions, en alguns casos força minses. I segurament amb més personal es podrien alleugerir les llargues llistes d’espera que moltes vegades produeixen en els pacients noves patologies derivades de l’estrès produït per la demora a poder ser atesos, ja que tot el sistema actua com un cercle viciós.
Pensionistes i jubilats amb ingressos elevats, per sobre de la mitjana, podrien contribuir amb percentatges petits a la despesa farmacèutica, com ho fan els treballadors en actiu. Sempre hem dit que les persones grans volem participar en el benestar de la població en general i no volem ser considerats com una part que només resulta costosa per a la resta de conciutadans.
Fa unes setmanes hi va haver una gran trifulga per la despesa de més de nou mil euros en el cotxe oficial de la segona autoritat de Catalunya, el president del Parlament. Veritat és que, tant en temps de bonança com en temps de restriccions, els nostres representants haurien de tenir compte de només utilitzar els recursos econòmics necessaris per fer rutllar el país amb eficàcia. Segurament si es vigilessin més atentament els pressupostos i les seves desviacions veuríem amb estupor com se’n van grapats i més grapats d’euros en coses que més tard no resulten útils en absolut. Un exemple son les sucoses quantitats destinades a assessories de tota mena, que tenen quasi tots els departaments, i que moltes vegades resulten supèrflues, per no dir del tot innecessàries.
Vull dir amb tot això que potser en lloc de pessigar sempre cap al mateix costat, aquells a qui amb el nostre vot els donem la facultat, però també la responsabilitat de decidir, haurien de tenir més cura de cap on es desvien els recursos que els votants els proporcionem amb el impostos i taxes de tota mena, tant a l’àmbit de les administracions locals com de les governamentals.
Vaticinem que el tema del copagament, tant dels medicaments com dels actes mèdics, siguin visites als ambulatoris, als hospitals amb els especialistes o en les intervencions quirúrgiques, un dia o altre, de prop o de lluny, se n’haurà de parlar obertament i amb claredat. Desitgem, no obstant això, que abans de prendre mesures que afectin directament la butxaca dels més dèbils, s’hagin exhaurit tots els recursos que evitin la malversació - en el bon sentit de la paraula - dels diners de tots. Si les coses es fan raonadament, les persones grans estarem disposades a col·laborar, com hem fet sempre.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
