dimarts, 12 de desembre de 2017

VIST AMB BONS ULLS. Publicat a l'Empordà del 12 desembre 2017

COMIAT...TEMPORAL O DEFINITIU ?

Amb aquest article m’acomiado, no dic per sempre,  però sí per una temporada, de fer regularment un escrit cada mes. Potser més endavant podré fer-ne algun d’esporàdic  i si la direcció del setmanari ho creu oportú, publicar-lo. Crec que ja no tinc coses noves que aportar i què  pràcticament des de que estic desconnectat de les organitzacions de suport a les persones grans se m’escapen les noticies d’aquest món en el que havia estat tan implicat. I per parlar de temes de la ciutat ja hi ha altres comentaristes més ben documentats. També influeix en la meva decisió el fet que diversos esdeveniments personals i de salut m’han deixat tocat anímicament, i no des de fa quatre dies si no que fa mesos que dura.

Una vegada dit això m’agrada recordar que amb aquest escrit són cinquanta-cinc els que formen part de la sèrie Vist amb bons ulls, que junt amb els seixanta-sis de l’anterior Les persones grans i el segle XXI, han estat un centenar llarg, que per un aficionat com un servidor, sense estudis universitaris,  no està gens malament. I com que les persones grans vivim de records, vull agrair a un anterior propietari del setmanari Empordà, el senyor Jordi Canet Gratacós (a.c.s.), que em va animar a escriure-hi.  I també  dono les gràcies al director actual el senyor Santi Coll i Gosa,  per l’amabilitat i confiança amb  què sempre m’ha tractat.

Com tothom sap vaig començar a col·laborar en les entitats de suport a les persones grans en el  ja llunyà 2002, quan  vaig entrar al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, del Consell Comarcal,  com a representant de l’extingit Club Sant Jordi, de Caixa Catalunya, més tard al Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i el 2005 al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com a representant de les persones grans de la comarca alt empordanesa. De tots aquests llocs en vaig plegar en  complir els vuitanta anys, és a dir, l’any 2013, i només vaig conservar la presidència de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà fins a finals del 2014. Però abans, el 2012, l’Ajuntament de Figueres em va fer l’honor de concedir-me la Fulla de Figuera de Plata, distinció que valoro molt, sobretot si em fixo en els mèrits de les altres persones a qui s’ha concedit aquesta distinció. Dels anys col·laborant amb les entitats de suport a les persones grans en guardo un gran record. I vull anomenar especialment a tres persones que ens han deixat: una va ser l’Oleguer Costa Caball,  en Gari, (hipocorístic d’Olegario) de Sant Climent Sescebes, president del Casal d’Avis del seu poble, sempre a punt d’anar per feina, com deia ell. Qualsevol cosa que li demanaves era complimentada amb diligència i eficàcia. Una molt bona persona que formava part del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà. Els altres dos amics desapareguts són en Salvador Tixis Ribera  i en Josep Maria Bosch Pelegrí, representants respectivament de la gent gran de les comarques del Gironès i de la Selva en el Consell de la Gent Gran de Catalunya. Quins records dels viatges que fèiem en tren  per anar a les reunions a Barcelona. Com que jo sortia el primer sempre havia de pujar al primer vagó,  a Girona s’incorporava en Salvador i a Sant Celoni en Josep Maria. Que bé ens anava poder parlar una estona per preparar les nostres intervencions, sempre procurant pel col·lectiu de la gent gran gironina, i a la tornada comentar com havia anat la reunió. 

Quantes coses vaig aprendre d’aquells dos amics i quin tercet més ben conjuntat que fèiem. Junt amb els altres companys i companyes de la demarcació, representants de les comarques del Pla de l’Estany, del Baix Empordà, del Ripollès i de la Cerdanya, vam ser capaços d’organitzar a Girona una delegació del Consell de la Gent Gran de Catalunya amb el beneplàcit de la Generalitat, l’única que es va formar en el nostre país. Records de temps passats que a les persones grans ens agrada tant de d’evocar.

Ja veieu que avui la nostàlgia ha estat la protagonista. Per acabar vull agrair a totes les persones que van estar amb mi en les entitats que he citat, per la seva ajuda i suport, i també als lectors d’aquest setmanari que han seguit regularment els meus escrits.

I com deia el llibreter Ramon Canet, figuerenc il·lustre i fill predilecte de la nostra ciutat, a reveure!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista