dilluns, 31 de març del 2014

Comentari Politnómic (político - econòmic)

SÍ, SENYOR MINISTRE                                                                                                 Setmana 14

El passat divendres el Govern d’Espanya va donar a conèixer que l’any 2013 s’havia tancat amb un dèficit del 6,6%, una dècima per sobre de l’objectiu fixat per Brussel•les, que era del 6,5%. I el senyor ministre d’Hisenda, en fer la valoració, no va dubtar a assenyalar que la culpa era de la Seguretat Social. Sí senyor, la culpa és dels jubilats, que no acaben de morir-se de gana i deixen de cobrar d’una punyetera vegada, i, en canvi,  s’esforcen a viure cada vegada més anys, fotuts, això sí, i fent una despesa extra de farmàcia. Sí, els jubilats tenen la culpa de tot, d’haver treballat anys i anys aixecant el país que va quedar en runes l’any 39, cobrant salaris de misèria i amb suors i malalties poder arribar a l’etapa de la jubilació i ara, amb el poc que cobren havent d’ajudar els fills i néts, uns atrapats en les maleïdes hipoteques i els altres immersos en el descomunal atur juvenil. Segur que si el ministre ho mira amb deteniment podrà trobar que l’atur també és culpa dels jubilats!

Caram, quin nivell de dirigents que tenim.! Ahir el senyor ministre tenia un bon dia, perquè encara va tenir temps de desqualificar els informes de Càritas sobre la pobresa. Els va dir que barrejaven conceptes, perquè, pobrets, què saben els de Càritas i qui són ells per dir que amb els diners destinats a rescatar les autopistes de peatge es podia haver implantat una ajuda complementària per a les set centes mil famílies que segons l’EPA (Enquesta de Població Activa) no tenen cap ingrés.
Sí, senyor ministre, vostè té la raó absoluta. Fins quan el poble aguantarà amb tanta paciència?

dilluns, 24 de març del 2014

Comentari Politnómic (político - económic)

UN HOME VALENT                                                                                                      Setmana 13

Des de divendres que el fill  gran d'Adolfo Suárez va anunciar que al seu pare li quedaven poques hores de vida, els mitjans audiovisuals i la premsa no han deixat de recordar-nos la seva història al capdavant del Govern espanyol en aquells anys difícils i plens d’esperança de la transició. Jo no puc més que qualificar-lo com un home valent. Ho va demostrar el 23 F, quan junt amb el general Gutiérrez Mellado i el dirigent del PCE Santiago Carrillo, es va negar a complir l’ordre del tinent coronel Tejero de tirar-se al terra en el Congrés de Diputats. També quan va legalitzar per Setmana Santa el Partit Comunista d’Espanya, o quan va ser capaç de fer retornar de l’exili el president Tarradellas. Pensem que el novembre de 1975, Adolfo Suárez era vicesecretari general del Movimiento Nacional, quinze dies més tard, per dimissió de José Solís Ruiz va passar a secretari general, i, en pocs mesos, el Rei li va encomanar de formar govern, en ser escollit pel monarca entre ell, Manuel Fraga Iribarne i  José  Maria de Areilza.

S’ha de ser valent per agafar el compromís que el temps exigia i va ser capaç de desmuntar el que estava  "atado y bien atado”. La seva retirada política va ser potser una mica tard, plegant abans hauria  quedat més bé, però li va semblar que havia de continuar fins a l’esgotament.

Feia deu anys que estava sumit en la malaltia del l'oblit, i, encara que dir-ho és cruel, per aquesta causa no ha vist en què s’ha convertit l’Espanya que ell va democratitzar, plena de corrupció i amb una gran majoria del poble decebut dels seus dirigents. Descansi en pau un home valent.

dilluns, 17 de març del 2014

Comentari politnómic (político - econòmic)

ECONOMIA, DE LA MICRO A LA MACRO                                                      Setmana 12

Aquesta setmana va començar amb el ple del Parlament sobre la pobresa. Pobresa de les persones que no poden arribar a satisfer les necessitats més bàsiques, microeconomia en podríem dir, i em sembla que el resultat ha estat decebedor. Paraules i més paraules, que tothom sabia com acabarien. No hi prou mitjans econòmics per ajudar a qui ho necessiti, encara que en una de les innombrables tertúlies polítiques de ràdio i televisió, vaig sentir dir a un tertulià que el rescat de la banca i el diners que ens va deixar l'FMI ascendia a la fantàstica xifra de dos-cents setze mil milions d’euros i que semblava impossible que no es trobessin cent cinquanta milions per apaivagar la gana  de tantes persones. Martingales de l’alta política!

A finals de setmana s’ha sabut que el deute públic actual de l’Estat espanyol arriba a un màxim de gairebé el 94% del PIB del 2013, que va ser de poc més 1.021.000 milions d’euros, és a dir, que es deuen més de 960.000 milions d’euros, cosa que significa que Espanya hauria de destinar pràcticament tot el que produeix en un any per poder pagar els deutes amb els creditors. Això és la macroeconomia, mils de milions amunt i avall.

I a més hi ha el deute privat. Fa poc més d’una setmana el Govern central va aprovar un decret sobre el refinançament del deute empresarial, perquè unes tres-centes cinquanta empreses que sumen un deute de més de 100.000 milions no acabin en liquidació, com passava amb l’anterior llei concursal del 2003 i així evitar que empreses molt endeutades, però amb beneficis, es veiessin abocades al tancament i a l’acomiadament de milers de persones. El deute empresarial és ni més ni menys del 130% del PIB, és a dir, 1,3 bilions d’euros. Xifres que maregen i que dubto  que es paguin mai de la vida. Com a curiositat diré que l’històric del deute espanyol en % del PIB, l’any 1880 era del 161,7 % (el més alt) i del 7,3 % el 1975 (el més baix), i que des del 2007, a començament de la crisi, ha passat del 36,3 % al 93,9 %. Si heu arribat fins aquí, us felicito. Fins dilluns i que la setmana us vagi bé!



dilluns, 10 de març del 2014

Comentari Politnómic (político - econòmic)

L’AMISTAT                                                                                                                    Setmana 11

Avui, ni política ni economia. Aquesta setmana l’acabo fluixet. He hagut d’anar a l’Hospital de Figueres i al Trueta de Girona, per revisions periòdiques, i el dijous vaig rebre la noticia de la mort del company i amic Josep M. Bosch i Pelegrí. Aquest matí (escrit el dissabte a la tarda) he anat a l’Església d’Arbúcies per acomiadar-me d’ell. El vaig conèixer deu fer uns 10 anys, quan jo començava els primers passos en el món de les persones grans. De seguida ens vàrem entendre i quan el 2005 el Consell Comarcal em va demanar per ser el seu representant al Consell de la Gent Gran de Catalunya, una mica aclaparat per haver de substituir una persona brillant com en Narcís Oliveres, en Josep Maria em va encoratjar i em va dir que m’ajudaria. Cosa que va complir amb escreix. Tot el que sé del món, complex i divers, de la gent gran, li dec a ell. I quan vàrem haver d’escollir un nou vicepresident segon en el CGGCat, i ell va sortir elegit, els de la demarcació de Girona ballàvem per un peu.

Sabíem que podríem fer coses importants i les vàrem fer. Amb en Josep Maria com a director, vam formar el Consell Territorial de la Gent Gran de la demarcació de Girona, l’únic de Catalunya.
Amb ell al capdavant ens atrevíem a tot amb els companys del Baix Empordà, el Gironès, el Pla de l’Estany, la Selva, el Ripollès i jo de l’Alt Empordà. I quan l’Ajuntament de Figueres, l’any 2012, em va concedir la Fulla de Figuera de Plata, l’alcalde Santi Vila li va demanar que vingués ell el dia de l’entrega. I tot i no trobar-se gaire be, va venir d’Arbúcies per fer-me content. En tot això pensava avui, mentre el company Salvador Tixis del Gironès conduïa el cotxe per l’Eix per anar-nos a acomiadar del nostre amic.

En això i en la cançó d’Alberto Cortez “Quan un amic se’n va, queda un espai buit que no el pot omplir l’arribada d’un altre amic...”.  Perdoneu el to d’aquest escrit; és el meu estat d’ànim. Bona setmana a tothom!

dimarts, 4 de març del 2014

VIST AMB BONS ULLS- Publicat al setmanari Empordà del dia 4 de març de 2014

RESIDÈNCIA D’AVIS CATALUNYA

Ubicada en una torre emblemàtica de la nostra ciutat,  a l’avinguda Vilallonga 49, hi tenim la Residència d’Avis Catalunya, una institució de geriatria privada, segons consta en el rètol situat a la façana de l’anomenada Torre d’en Bach, d’estil historicista i d’aspecte casteller construïda l’any 1900  i que l’any 1951 va ser convertida en clínica que portava el mateix nom: Catalunya. Com a residència per a gent gran va ser inaugurada el 28 de juliol de 1999, per tant, d’aquí a pocs mesos complirà 15 anys.
És una residencia assistida per a gent gran, en què es pot estar temporalment o permanentment. No funciona  com a centre de dia. L’entitat titular de la residència és Zenon Geriàtric, SL, amb seu social a la nostra ciutat. És una entitat privada d’iniciativa mercantil.
L’edificació consta de planta baixa i dos pisos, on estan ubicades les habitacions dels usuaris, que poden ser dobles o individuals, amb una capacitat de fins a trenta-vuit places, actualment, és a dir, en el moment de fer la nostra visita, totes estan  ocupades.
Segons ens manifesta la seva directora- gerent, la senyora Ana Requesens, l’import que cal pagar per l’estada depèn de les possibilitats econòmiques de cada persona ingressada.
Per atendre adequadament totes les persones grans que tenen al seu càrrec, l’empresa disposa d’un equip de quinze persones.  Igual que en els altres centres que hem visitat, els interns, respectant els horaris dels menjadors, poden entrar i sortir quan ho creguin convenient.
Aprofitant que el Magazine de La Vanguardia del 8 de desembre passat va publicar un extens reportatge titulat “La jubilació daurada en crisis” en el qual es feia esment del fet que per  la difícil situació econòmica, la pensió dels avis  havia esdevingut un pilar per a la subsistència de moltes famílies, i que aquest fet, en alguns casos, havia suposat el retorn a casa de persones que gaudien d’una plàcida jubilació en un centre geriàtric, vàrem preguntar si n’havien tingut algun cas, i la resposta va ser negativa. També ho va ser en els altres centres que hem visitat.
Recordo que en els darrers plens que vaig assistir del Consell de la Gent Gran de Catalunya, ja havíem comentat aquest tema i, fins i tot, havíem estat informats pel Departament que havien pres mesures per vigilar si les persones grans que havien retornat a casa es trobaven ben cuidades, ja que era obvi que el seu retorn no es devia a un amor sobtat per la persona gran, sinó per poder gestionar directament la seva pensió de jubilació  i la possible ajuda de la llei de la dependència.
Amb aquest article completem les informacions dels centres assistencials per a gent gran que tenim a la nostra ciutat. Un repàs per  informar  que existeixen i que estan a la nostra disposició per si algun dia els necessitem. Encara que, com ja vàrem dir en alguna ocasió, la gent gran el que vol és estar a casa. A vegades la vida de les persones fa unes giragonses tan grans que això és totalment impossible i ens hem d’agafar al que bonament podem. Per regla general, i parlant amb les persones ingressades, els seus comentaris són elogiosos i estan contents de la vida que porten.
Igual que hem fet amb els altres  centres agraïm, en nom de les persones grans, a tot el personal de la Residència d’Avis Catalunya, el tracte que dispensen a les persones ingressades.
No descartem que, en un futur no gaire llunyà, si la direcció del setmanari ho veu positiu, puguem ampliar els reportatges amb altres centres de la comarca, almenys amb els més propers a la nostra ciutat.
P.D. En l’article que vaig publicar el mes de desembre passat en què parlava del Centre Sociosanitari Bernat Jaume, es deia que a partir del 14 d’octubre el mòdul social que es pagava en llarga estada s’aplicava a partir del dia d’ingrés, quan abans d’aquella data era a partir del quart mes. Una modificació posterior, publicada al DOGC el 31.12.2013, establia que els usuaris estan exempts d’efectuar l’aportació econòmica durant els trenta primers  dies d’estada, i que l’aportació esdevé exigible a partir del dia trenta-u, amb efectes retroactius al 12 d’octubre de 2013.
                             
                               Martí Carreras Ginjaume
                               President de l’Associació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà

dilluns, 3 de març del 2014

Comentari Politnómic (político - econòmic)

QUIN NIVELL!                                                                                             Setmana 10

Ja comentàvem la setmana 44 de l’any passat que el tema del cèntim sanitari donaria per parlar. I ja hi hem arribat, doncs ja és oficial que el Tribunal de Justícia de la UE  declara que el cobrament és il•legal des de la seva implantació, l’any 2002, fins que l’Estat espanyol el va suspendre l’any 2012, encara que continua cobrant-lo ara com un impost sobre els hidrocarburs. L’actual ministre d’Hisenda, que és el mateix de fa dotze anys, va replicar dient que el Tribunal no desautoritzava el govern espanyol, sinó la Comissió Europea que havia donat el seu suport. Doncs tampoc; la contrarèplica ha estat fulminant dient que mai havia estat autoritzat. Si a aquesta resolució europea hi afegim la de la doctrina Parrot i que algunes hipoteques no complien amb els requisits legals, podem arribar a la conclusió que estem manats per gent d’un nivell més que mediocre, perquè no m’agradaria pensar que actuen amb mala fe.

A casa nostra hi podem afegir l’error del portaveu del PPC,  que fa pocs dies es va equivocar al Parlament votant una cosa quan havia de ser al revés. I alguns dels diputats, que no saben ni el que voten, varen quedar-se tan amples. Voleu dir que calen 135 diputats al Parlament de Catalunya? No creieu que en sobren més de la meitat? Així rebaixaríem una mica el pressupost.

Si l’actual classe política vol que la gent de carrer es torni a engrescar amb els temes públics, moltes i moltes coses hauran de canviar. En cas contrari, la desafecció arribarà a límits insospitats. Les properes eleccions europees ens en donaran una mostra!