Parlament a l'Ajuntament de Figueres

PARLAMENT EN LA RECEPCIÓ A L’AJUNTAMENT DE FIGUERES DE LA DIRECTORA DE CINEMA MEXICANA, LUCIA CARRERAS NAVARRO, DESCENDENT D’AVIS EMPORDANESOS.

FIGUERES, 30/12/2015.

Sra. alcaldessa, explicaré succintament el perquè la Lucia, d’avis figuerenc i fortianenca, va néixer a Mèxic. Els avis van ser uns dels centenars o milers de famílies que al final de l’any 1938 i començament del 1939 van marxar a l’exili, per la frontera francesa. Però abans, si em permet,  explicaré una mica els orígens i els lligams de la família Carreras amb l’Ajuntament figuerenc.

Començaré pel que jo he considerat sempre l’estrella de la família. El meu besavi, rebesavi de la Lucia, MARTÍ CARRERAS REBUGENT, nascut a Figueres l’any 1860 i mort, també a Figueres l’any 1924. D’ofici fuster, l’any 1891 va entrar com a regidor a l’Ajuntament pel partit polític dels republicans federals, i l’any 1906 va ser elegit alcalde fins al juny del 1909. Gairebé vint anys al servei dels figuerencs i figuerenques, només superat per l’exalcalde socialista Joan Armangué  Ribas, que hi va estar, entre regidor i alcalde, vint-i-quatre anys. Tots els historiadors que he llegit expliquen que l’alcalde Carreras va ser un dels que va fer coses importants per Figueres. Això ho diuen tant el senyor Eduard Rodeja, com en Josep Maria Bernils, en Manuel Moreno Chacón, la Inés Padrosa o en Pere Teixidor Elies. Podria explicar moltes coses però només en diré una:  l’any 1895, essent regidor, va proposar la jornada laboral de 8 hores per a tots els treballadors i empleats de l’Ajuntament. Va aconseguir que fos aprovat pels treballadors, vint-i-quatre anys abans  que fos legal a Espanya, l’any 1919. Essent alcalde hi va tornar i aleshores sí que va aconseguir la jornada laboral de 8 hores també pels empleats ,i, a més, un dia complet de festa setmanal i la creació de la Caixa Municipal del retiro, embrió del  que anys més tard va ser la jubilació. Per acabar m’agradaria llegir el que diu l’escriptor Pere Teixidor Elies, en el seu llibre “Figueres anecdòtica, segle XX”, a la pàgina 16: “El senyor Carreras era un home humil que tenia fusteria oberta al carrer Peralada, al costat de les Monges Escolàpies, però molt intel·ligent i amable amb tothom. Era curt de paraules, però sempre deia allò que volia dir i que entenien tots els que l’escoltaven”.

Va tenir quatre fills, un d’ells en JOAQUIM CARRERAS DALFÓ, avi meu i besavi de la Lucia, que va néixer a Figueres l’any 1884 i va morir, també a Figueres, l’any 1937, dos dies abans de complir 53 anys, a causa dels disgustos de la Guerra Civil. Va estar més anys a l’Ajuntament que el seu pare, però no com a polític, sinó com a funcionari. Hi va romandre vint-i-set anys, com a Dipositari de Fons, amb plaça en propietat. Un dels tres càrrecs importants en el funcionament de l’administració local, junt amb el secretari i l’interventor.

Dels també quatre fills que va tenir, un va ser en JOAN CARRERAS SALLERAS, oncle meu i avi de la Lucia, nascut a Figueres l’any 1905 i mort a Mèxic, l’any 1986, que en temps de la Guerra Civil formava part d’un partit d’esquerres. Va ser regidor de l’Ajuntament uns pocs mesos, els que van de l’octubre del 1936 al maig del 1937, essent alcalde el seu cunyat Josep Viusà Camps, per cert, l’alcalde més jove que hi hagut a Figueres, vint-i-nou anys. En Joan Carreras es va casar amb la LOLA PLA NOGUER, filla de Fortià i junt amb el seu fill Markin, nascut a Figueres l’any 1935 i mort a Mèxic l’any 1973, amb només trenta vuit anys, van marxar cap a l’exili. A França, concretament a Montauban, l’any 1940 va néixer el seu segon fill, en Quim, que anys més tard es casaria amb una noia empordanesa, de Castelló d’Empúries. I en el darrer viatge que va fer el vaixell Niasa, l’any 1942, el matrimoni empordanès d’en JOAN i la LOLA, ara ja amb dos fills, van marxar rumb a Mèxic, on l’any 1946, va néixer el seu tercer i darrer fill, al que familiarment anomenem Nitus, Juanitu, JOAN CARRERAS PLA, pare de la Lucia i cosí germà meu, que es va casar amb la mexicana Lucia Navarro, que dels dos fills que han tingut un és la Lucia Carreras Navarro, aquí present i actualment una acreditada directora del cinema mexicà.

Martí Carreras i Ginjaume.

Parlament a l'Espai Social Fundació Catalunya La Pedrera, (antic Club Sant Jordi) el 17 de setembre de 2014

(Escrit els dies  18, 19 i 20 de desembre, ja que el parlament el vaig fer de memòria, excepte el poema final. Segurament si poguéssim escoltar el que vaig dir no seria exactament el mateix que he escrit, però poc variaria i el sentit del parlament seria el mateix.)

Bona tarda: moltes gràcies als components del Club de Lectura i de la Coral Icaris per la magnifica actuació d’aquesta tarda. Intentaré fer el meu parlament sense llegir cap paper, estil “polítics d’ara”. Si no m’agafa el “virus” del pànic escènic, com li va passar fa uns dies al cantant Joaquín Sabina, que és va quedar totalment en blanc.

El passat 26 de novembre va tenir lloc al Cercle Sport l’assemblea extraordinària de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, amb un únic punt de l’ordre del dia: aprovació de la nova Junta Directiva.

Va ser aprovada sense cap vot en contra, és a dir per unanimitat. Per tant, a partir de l’ 1 de gener de 2015 l’Associació estarà presidida pel senyor Ricard Pey i Bosch, la vicepresidenta serà la senyora Encarna Pla Costabella; el tresorer, el senyor Miquel Rabert Camps; la secretària, la senyora Maria Fonollosa Andrés  i com a vicesecretàries 1a i 2a, respectivament, les senyores Dolors Roig Puig i Francesca Caritg Gibrat. Tal com vaig dir el dia de l’assemblea, si algun soci o sòcia vol entrar a la junta només ha de fer que dir-ho. Té temps fins passat Reis, que enviarem la composició de la nova Junta al Departament de Justícia de la Generalitat, tal com està establert en la Llei d’associacions.

Quan la Maria Fonollosa va proposar a la Junta la celebració de la festa de final d’any al local de l’antic Club Sant Jordi, vaig pensar que m’agradava molt perquè faria el meu darrer parlament com a col·laborador  en entitats de gent gran en el mateix lloc on vaig començar a parlar en públic l’any 1998 o 1999. Bé, parlar en públic s’entén una vegada jubilat, ja que anteriorment ho havia fet des de l’any 1961, que vaig entrar al Club Ciclista Empordanès i, a més del càrrec a la Junta, feia de locutor amb la camioneta del Coca Cola primer i del Pepsi Cola més tard. I, naturalment, en llengua castellana.

I pensant de què podia parlar en la meva darrera intervenció vaig decidir parlar dels records que em provoca aquest local. Ja sé que això pot produir alguna llagrimeta; ho farem com si estiguéssim  mirant un àlbum de fotos. Naturalment no puc parlar de tots els amics i amigues que han anat morint en aquests anys, però sí dels que més m’han ajudat i amb qui he tingut un tracte més directe.

Si tanco els ulls puc veure el local, inaugurat el 23 d’abril de 1985 i que va funcionar com a casal de gent gran fins al primer semestre del 2011, tal com estava abans de les reformes del 2007, que reconeixem que el varen deixar molt maco, però he de dir que als que feia anys que hi veníem ens semblava més acollidor abans. Entrant, hi havia la taula del conserge, en Jordi Santolària; a continuació, els sofàs de color verd amb les butaques, una tauleta al mig i una làmpada a sobre, el despatxet  dels col·laboradors i el despatx de l’assistenta social, que en aquell temps era la Margarita, crec que de cognom es deia Puigvert, que venia d’Olot cada quinze dies, normalment els dijous.

El que vam trobar més a faltar va ser l’escenari que hi havia just davant de la biblioteca, a l’espai que ara ocupen els ordinadors. Una vegada jubilat en Jordi, va venir en David González i, quan va plegar, i ja  no venia la Margarita, es van succeir un reguitzell de de canvis, fins a vuit en total. La primera va ser la Montserrat Pérez, que hi va romandre uns 8 mesos; la Maria Padern, 2 mesos; la Dolors Julià, 8 mesos, a continuació, i des de l’1 de juliol del 2002, la Rosa Canudas, l’única que pertanyia a l’Obra Social de Caixa Catalunya de la Fundació Viure i Conviure, que semblava que hi havia d’estar tota la vida, fins i tot es va comprar un pis a Figueres, i  hi va estar només 9 mesos, substituïda per la Diana Sala, 3 mesos, i després la Mònica Polonio, 14 mesos, una de les millors que vam tenir, malgrat que ella i jo no van congeniar gaire, perquè teníem diferents criteris de funcionament, però eficaç i molt eficient. I les dues darreres, la Núria Sala Gou,  31 mesos, i la Maria Caballero, 52 mesos.

Parlaré  dels amics que més recordo, i que ja no estan entre nosaltres. Naturalment que tots érem amics, però sempre hi ha algunes persones amb qui tens més tracte i una amistat més forta i els recordes més. Recordo, doncs, l’Eduard Pardo Rigau, una molt bona persona i un gran amic, incapaç de dir una paraula que pogués molestar, educat i sempre disposat a col·laborar. Recordo una anècdota que demostra quina mena de persona era. Estàvem preparant la festa de Cap d’Any i se’m va ocórrer que estaria bé que les campanades que escoltéssim a les dotze de la nit del 31 de desembre fossin les del campanar de l’Església Parroquial de Sant Pere, i li vaig proposar d’anar-les a gravar el vespre. Cap problema, el vaig anar a buscar i sobre tres quarts tocats de dotze estàvem davant del campanar, amb un fred propi del mes de desembre. Quan ja tornàvem cap a casa, em va dir: “Martí, això no ho podíem haver gravat demà a les dotze del migdia?”  Home, i tant, - li vaig contestar - no hi he pensat, per què no m’ho deies ? “Bé, he pensat que tu ja sabies el que feies i per això no he dit res”. És a dir, per no contradir el que jo li proposava va callar. Recordo també el matrimoni format per en Joan Sayó i la Montserrat Esteba, sempre disposats a ajudar; ens deixàvem el baix de la casa seva per anar-hi a preparar les bosses de raïms per al  sopar, i ell, fuster, ens deixava taulons per engrandir les taules i que hi pogués venir més gent, i també ens ajudava a muntar i desmuntar. Un dia que ens van desaparèixer uns estovalles, en vam anar a comprar més i la Montserrat i les seves amigues les varen preparar en poques hores, ja que era el dia 30 de desembre. També recordo el matrimoni d’en Miquel Barnadas i l’Angelina Sánchez, més coneguda com Geli; en Miquel, que també era fuster, ens va fer els suports per als números de les taules de fi d’any que van servir per tots els vuit anys, del 1999 al 2006, que vam fer la festa. Recordo la Catalina Gibert, la dona d’en Lluís Caminals, simpàtica, de bona conversa, i com que en Lluís la feia voltar molt quan ballava, sempre tenia un vano per ventar-se, ja que tenia sufocacions. La Maria Campos, la dona d’en Paco Ullastre, sempre disposada a ajudar, amb la baieta i la galleda a punt per si a algú si li vessava aigua, cava o algun refresc. En Josep Angàs, Pepe per als amics, lloant sempre les coses que fèiem al club, que seia amb la seva dona, la Margaret, a la mateixa taula que en Jordi Santolària, l’Emili Isern, en Josep Santaló i en Francesc Pujol. I el matrimoni format per en Lluís Magrià i la Maria Cors, sempre felicitant-nos per les activitats que fèiem; es notava que ens estimaven i sabien fer-ho saber.

Per acabar he de recordar els dos amics que vam acomiadar fa només un mes i mig, el 2 de novembre, en Josep Maria Coll i en Paco Ullastre. Amb en Josep Maria Coll i la seva dona, la Mercè Castelló, vam  entrar per primera vegada l’any 1996 a un ball de tarda al club, amb la meva dona, i vam seure en una de les taules que es posaven a l’espai on assajaven els de la Coral. Ens havíem conegut en un viatge col·lectiu a l’ Expo de Sevilla de l’any 1992. Per cert, que tenim una anècdota: una nit vam anar a sopar els dos matrimonis a un restaurant i ens van posar a la taula una senyera. Potser ara no ho farien, tenint en compte les tenses relacions entre Catalunya i Espanya. I d’en Paco Ullastre en podria explicar una bona estona. Sempre amatent a tot, muntar taules i cadires, organitzar els balls, contactar amb els músics, ser el primer d’arribar i l’últim de marxar. I per la festa de Cap d’Any, es cuidava gairebé de tot. Com en Paco he conegut dues persones més. Eren diferents, però tenien el mateix denominador comú: treballar per als altres sense esperar res a canvi. Un, res a veure amb entitats de gent gran, va ser en Marcelino Castelló Guitart, empleat de la Ferreteria Ymbert, que el vaig tenir a la junta del Club Ciclista Empordanès. Ell sol feia la feina de quatre i ens feia treballar amb més ganes. Ho volia tot fet al moment. Per exemple: si en alguna reunió de Junta, el secretari, Jordi Arranz Font, pare d’en Jordi Arranz que treballa a l’Ajuntament, o els germans Pacreu o l’Albert Ferrer o jo mateix dèiem quelcom similar a: ”hauríem de fer una carta a la Federació Catalana demanant, etc  etc”, s’aixecava d’una revolada, anava a l’armari on teníem la màquina d’escriure, la posava davant meu o d’en Jordi i deia: “Ara l’heu de fer, la carta, que jo demà ja la franquejaré  i la portaré a Correus. Què vol dir hauríem, ara s’ha de fer! Que si jo sabés escriure a màquina ja faria vuit dies que seria feta”. I sempre així, un vertader terratrèmol. L’altre el vaig conèixer al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, era l’Oleguer, conegut com Gari (del castellà Olegario) Costa Caball, president del Casal de la Gent Gran de Sant Climent Sescebes. Sempre a punt per fer coses. Si jo proposava que s’hauria de fer una reunió de presidents de casals de la comarca, deia “deixa-ho pel meu compte”. Al cap de poques hores em trucava i em deia “Martí, ja els tinc tots avisats, tal dia a tal lloc i a tal hora” i acabava “ he de fer alguna més, mira que no puc estar parat, jo!”. Doncs en Paco Ullastre també era d’aquesta mena, sempre a punt per a fer coses.

Ja vaig acabant i he deixat per el final parlar d’una persona que ho va fer tot en aquest Club, al qual es va homenatjar el 2003, i per tant no faré menció dels seus mèrits; també se li  va concedir  la medalla dels 90 anys, a títol pòstum,  l’any 2008, ja que havia nascut el 1918. I ja sabeu  què els va passar als nois nascuts aquell any. L’any 1936, en lloc de festejar les noies i anar a ballar sardanes, van haver d’anar al front amb l’anomenada “lleva del biberó”.  Estic parlant d’en Joaquim Rosa Salellas, que, a més a més, en acabar la guerra va esser “obsequiat” pel govern franquista a fer tres anys de servei militar per diferents indrets d’Espanya i el darrer any en el que aleshores es deia “Protectorado espanyol de Marruecos”, per l’únic delicte d’haver estat fidel al govern legítim de la República espanyola. Per tant, el senyor Rosa va estar sis anys fora de casa. Vaig tenir la sort de tractar amb ell els darrers tres o quatre anys que va viure a Figueres, ja que va acabar la seva vida, junt amb la seva dona, fora de Figueres. Em va explicar moltes coses del Club i quan li parlava d’un problema m’explicava com ho hauria solucionat ell. Un vertader luxe comptar amb els seus consells. El senyor Rosa, l’any 1990, va escriure  un poema, que porta per títol “La pols dels records”, que em ve com l’anell al dit per tancar aquest parlament, dedicat precisament als records. Ja el vaig llegir l’any 2008 i ara hi tornaré. Diu així:

LA POLS DELS RECORDS

Es dèria de la gent gran

treure la pols dels records,

allunyats pel pas dels anys

vius i presents dins del cor.

Vinc a contar-vos un fet

- espina que porto clavada-

de quan era un jovenet

de la primera volada.

Solia rondar les mosses

jovencelles i eixerides,

m’era igual brunes o rosses

per explicar-los mentides.

Ella era alta, de gentil figura,

la pell bruna, no pas massa,

pleneta en justa mesura:

sembla que la veig, encara.

Jugar amb foc sempre crema,

dues mans que s’entrellacen,

dolça mirada amistosa,

un suau bes que s’escapa.

Un amor ple de tendresa

despertà dins nostres cors

i un bes signà la promesa

d’estimar-nos fins la mort.

Quan més bonic era el món

ens despertàrem en guerra,

Apa jovent, cap al front,

que perilla nostra terra!

D’aquella història ferotge

molts companys no retornaren,

no tenen flors a la tomba,

ningú sap allà on jauen.

Tres anys durà el desgavell,

i tres més per tornar a casa,

fidel sempre al pensament

la meva noieta maca.

El que acabo de contar

és història ja oblidada,

mig segle, llarg, que passà,

la pols del temps l’ha esborrada.

Que si vaig saber res més,

d’aquella noieta maca?

Valguem Déu, vaja si ho sé,

SI ELLA ÉS L’ÀVIA DE CASA!

                                                  Joaquim Rosa Salellas 1990

Res més. Gràcies per haver escoltat tan atentament, que passeu unes bones festes de Nadal i que l’any 2015 es compleixin els vostres desitjos. I com sempre dic: Salut, companyes i companys, amigues i amics !

Entrega de medalles a les persones de 90 anys

Bon dia senyora alcaldessa, senyores regidores, senyors regidors, companyes i companys del CMGGA, senyores i senyors.

Amb el d’avui són set els anys que prenc la paraula com a representant de la gent gran de la comarca al CGGCat.  Durant aquests anys hi ha hagut dos alcaldes i una alcaldessa, aquesta la primera de la història figuerenca, i en el Consell Comarcal també hi  han passat tres presidents i una presidenta. En canvi, jo he continuat inamovible any rere any. És per això que anuncio que aquest serà el darrer any  que en un acte com el d’avui els dirigeixi la paraula. Si Déu vol, el proper mes d’agost compliré vuitanta anys i crec que és hora de deixar el relleu a persones més joves. Sóc en el món de la gent gran des de l’any 2003 i específicament en el CGGCat des de l’any 2005, i estar  deu anys quasi sempre a primera línia esgota una mica, sobre tot si comences a setanta anys.

Naturalment que he de dir que tots aquests anys han estat plens de satisfaccions  perquè m’han donat la oportunitat de conèixer persones de molta vàlua, entregades a la causa de procurar el benestar de les persones grans, sobretot de les més desvalgudes, tant a la ciutat, a través del CMGGA,  com a la comarc, mitjançant el CCGGAE, també  de les altres comarques gironines, pel CTGGG i igualment de la resta de Catalunya per mitjà del CGGCat. Ha  estat per a mi un gran honor poder treballar amb tots el companys i companyes d’aquests consells.

Si fes un repàs ràpid del moment actual de les persones grans, estaria per dir que molt lentament van ocupant un lloc a la societat. L’imparable augment de l’esperança de vida  produïda en  gran part pels avenços de la medicina i de la cirurgia,  fa que, a partir de l’edat de la jubilació, s’obri una nova etapa de quinze o vint  anys, gairebé la meitat de l’etapa laboral, en què la persona pot desenvolupar aficions que en el seu moment no va poder atendre adequadament. Em pararé un moment en els avenços mèdics, especialment en l’especialitat cardíaca, que és la que més conec, no en va vaig superar una operació a cor obert, amb tres baypass, operació efectuada a l’hospital universitari Josep Trueta de Girona. Tant de bo quan en Josep Pallach i Carolà va patir l’atac que va resultar mortal hi hagués hagut a Girona una unitat de cirurgia cardíaca, com la d’ara; qui sap si s’hagués pogut salvar! I aquest és un avenç que hem de saber valorar. I n’hi ha molts d’altres.

I que es pot  dir del comportament de la gent gran en aquesta devastadora crisi que ens afecta  a tots. Després de treballar tota una vida, d’haver pujat els fills en condicions difícils en temps durs, ara es troben que han d’ajudar als néts i els pares dels néts entrampats els uns en les maleïdes hipoteques i als altres en el descoratjador panorama de l’atur juvenil. I les àvies, que, tal com deia la companya del CMGGA, Teresa Calmó el dia de la dona treballadora, fan mans i mànigues per omplir l’olla i fer que duri el pollastre, i que després d’haver pujat els fills, van haver de tenir cura dels pares i sogres i que ara es troben que han d’ajudar als néts. Dones que ja són grans, que no varen tenir oportunitat d’adquirir estudis superiors i per a les quals la universitat va ser la llar, que tampoc varen poder treballar fora de casa i ara han de malviure amb les minvades pensions de viduïtat. Aquesta és la gent gran actual, gent sacrificada, acostumada a no queixar-se mai, patint per tot i per tothom. En tenim un bon exemple en tot aquest grup que avui rebrà la medalla de reconeixement del nostre Ajuntament.
Voldria donar les gràcies al Consell Comarcal i a l’Ajuntament de Figueres pel tracte que han tingut amb mi. He procurat ajudar en la mesura de les meves possibilitats i coneixements. A l’Ajuntament també li agraeixo que em concedís l’any passat la Fulla de Figuera de Plata.  En tots aquests anys mai m’han prohibit dir o escriure el que he volgut  o m’han suggerit que parlés de determinat tema, o que no parlés d’algun altre. Sempre he dit i escrit el que he volgut, i, per tant, la responsabilitat és enterament meva.

Confio  poder viure el temps suficient per venir l’any 2023 a recollir la medalla dels npranta anys. I espero fer-ho en una Figueres que faci honor al seu passat de lliberal i democràtica, en qué tothom se senti a gust, i, naturalment, dintre d’una Catalunya que hagi pogut decidir el seu futur en pau i llibertat, en plena convivència amistosa amb les altres nacions del món.

Figuerencs i figuerenques, empordanesos i empordaneses moltes gràcies per tots aquests anys que he pogut treballar per aquesta privilegiada terra nostra que és l’Alt Empordà.

I per acabar una notícia important: entremig de Santa Creu i de la festa de Sant Pere, reserveu les dates del 15 i 16 de juny.  El CMGG i l’Ajuntament està preparant la Primeraq Fira de la Gent Gran. Una cosa mai vista a la nostra ciutat, per demostrar el dinamisme de les persones grans.

Bones festes de la Santa Creu. Visca Figueres i l’Empordà.  I Visca Catalunya!

Fulla de Figuera de Plata de la Ciutat de Figueres

PARLAMENT EL DIA DE LLIURAMENT DE LA FULLA DE FIGUERA DE PLATA

TEATRE MUNICIPAL EL JARDÍ       14 D’OCTUBRE DE 2012
Senyor alcalde, senyores regidores, senyors regidors, senyor Amorós, senyor Màrquez, esportistes olímpics, senyores i senyors.

Estic molt content de rebre aquesta distinció que ve de la ciutat on vaig néixer, on he viscut sempre, llevat d’uns pocs mesos d'exili, els anys 1938  i 1939, i on probablement moriré. Per tant, moltes gràcies a l’Ajuntament i sobretot el meu agraïment a l’Associació de Veïns Enric Morera, que va fer la proposta, i a totes les persones que amb  la seva signatura la varen avalar.

Com que aquesta distinció m’ha estat atorgada en base a uns suposats mèrits relacionats amb l’atenció a la gent gran, m’agradaria dir, emulant el mestre Joaquim Maria Puyal,  el dia que el varen escollir  català de l’any, que ja sé que no sóc jo la persona idònia per rebre aquesta distinció, que hi ha moltes altres persones a la ciutat que tenen mèrits suficients per rebre-la, sobretot aquelles que dediquen el seu temps a ajudar en el dia a dia  les persones grans que no poden valer-se per si mateixes i ho fan tant a les seves llars com als centres assistencials que tenim la sort de tenir a casa nostra. Aquestes són les persones que han de merèixer el nostre reconeixement i estima. Per tant, jo prenc la  distinció en nom de totes elles i també en nom dels meus companys i companyes del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ja que sense la seva indispensable col•laboració ben poca cosa hauria pogut fer.

Abans d’acabar permetin-me que dediqui aquest guardó a la memòria de dues persones. Una, el meu besavi, l’exalcalde de Figueres, Martí Carreras Rebujent, que entre regidor i alcalde va esmerçar gairebé vint anys de la seva vida, no gaire llarga ja que va morir als seixanta-quatre anys,  al servei dels figuerencs i figuerenques, i que vint-i-vuit anys abans  que fos oficial a l’Estat espanyol, va proposar i va aconseguir que s’aprovés  la jornada laboral de vuit hores per als treballadors de l’Ajuntament. L’altra, al meu mestre, el senyor Josep Pey i Calvet, mort també jove, als cinquanta-set  anys, que en una època difícil, molt difícil, potser tant o més que l’actual, els anys quaranta, va saber imbuir-nos el sentit de la responsabilitat, el respecte per les idees i les opinions de les altres persones i ens va encoratjar  que quan fóssim grans, féssim la feina que féssim, per modesta que fos, la féssim sempre  de la millor manera possible.

Molt bona tarda i moltes gràcies a tothom.

HOMENATGE A LES PERSONES DE 90 ANYS, FIRES DE SANTA CREU 4 DE MAIG DE 2012

Bon dia a tothom: Senyor Santi Vila, alcalde de Figueres  i diputat al Parlament de Catalunya;  senyor Ferran Roquer, director territorial del Departament de Benestar Social  i Família a Girona i alcalde de Borrassà; senyora Violant Cervera, directora deneral d’Acció Cívica i Comunitària,  senyores Regidores, senyors Regidors, companyes i companys del Consell Municipal de la Gent Gran,  senyores i  senyors:

Malgrat haver-se escurçat tres dies les Fires i Festes de la Santa Creu, veiem amb satisfacció que un acte ja establert des de fa força anys, com és l’entrega de medalles a les persones que viuen a Figueres i que  compleixen noranta anys,  és a dir que van néixer l’any 1922, es manté, i, a més a més, estrena lloc de celebració, en aquest renovat i modernitzat espai de La Cate, un dels emblemes ciutadans, com ho són també  el Casino Menestral, la Societat Coral Erato, el Cercle Sport, El  Teatre el Jardí, el Castell de Sant Ferran,  els museus, etc.

També en nom de la gent gran de la ciutat vull agrair al Servei d’Esports de l’Ajuntament la sessió matinal d’abans  d'ahir dia 2, a la piscina i al poliesportiu municipals per la molt bona organització de la  jornada “Esport i Gent Gran.”

Aquest any, ja ho sabeu, perquè ho hem intentat esbombar pertot on hem pogut. se  celebra l’AEEAILSI,  que té per objectiu sensibilitzar  la societat  en la conveniència d’envellir amb activitat

Quins són aquests objectius ? Doncs, en concret quatre:
 1- Sensibilitzar  la societat sobre la importància d’envellir activament, destacant la contribució que la gent gran pot fer a la societat i a la seva economia.
 2- Promoure i impulsar l’envelliment actiu dins de tots els àmbits de la societat, aprofitant tot el potencial que pot aportar la gent gran.
 3- Estimular el debat i l’intercanvi d’experiències entre els estats membres i els sectors interessats, amb l’objectiu de consensuar les propostes sobre les polítiques d’envelliment actiu.
 4- Per últim, identificar i difondre les bones pràctiques, per tal de fomentar la cooperació i les sinergies entre els diferents sectors.

En aquesta època d’incerteses en què el dia d’avui sembla pitjor que el d’ahir i millor que el de demà, no hem de caure en el parany del desassossec incontrolat, hem de mirar de fer les coses més ben fetes, amb paciència i tenacitat. I d’això les persones grans  podem donar mostres de saber-ho fer. No en va, ens va tocar viure un grapat d’anys sense gaires expectatives de futur, però com les formiguetes, que ho arrepleguen tot i no llencen res, vàrem anar fent coixí. I per sobre de tot hem de confiar en els joves, aquests joves tan mal tractats per les circumstàncies  actuals que desprès de passar-se anys als Instituts i a la Universitat, tenen  dificultats múltiples per entrar al mercat laboral, i amb el seu esforç retornar a la societat part del que aquesta ha invertit en la seva formació.

Per mediació del senyor Ferran Roquer he tingut la satisfacció de ser convidat fa pocs dies a un seminari a l’Institut Illa de Rodes, de Roses, per preparar el  Dia d’Europa que celebraran el 9 de maig. I de dirigir la paraula, per primera vegada a la meva vida, a un públic jove, de setze anys de promig, i explicar-los que pretén la Unió Europea amb la solidaritat intergeneracional i l’envelliment actiu. Els vaig dir que “envellir és un procés natural que dura tota la vida”.Be, de fet, aquest era el títol del seminari. I que les persones prenem consciència que en aquesta vida hi estem de pas, i que tard o d’hora algun dia s’acabarà. Per tant, una de les il•lusions que tenim és la de viure com més anys millor. Tots sabem que l’etapa de la vida més dura és la vellesa. Malgrat això tots o gairebé tots mengem per arribar-hi. També tenim clar que per no arribar a vells només tenim una solució: morir-nos joves. Davant d’aquesta perspectiva, gens atractiva, hem d’afrontar de la millor manera possible els anys d’envellir que són, i ho sabem, força feixucs.

Puc dir amb satisfacció que la joventut assistent a l'acte va mostrar el seu agraïment a les persones grans que amb el nostre esforç els  hem  ensenyat  la manera d’anar superant esculls i entrebancs i com hem arribat a grans després d’haver patit el terratrèmol espantós de la guerra civil i els duríssims anys de postguerr, que varen durar fins gairebé les acaballes de la dècada dels anys cinquanta, és a dir uns vint anys.

Pregunteu a aquests homes i dones que avui homenatgem quines eren les seves perspectives quan tenien setze anys, l’any 1938, o quan en tenien vint l’any 1942. És veritat que ara les circumstàncies ens han portat a un carreró que sembla sense sortida, però nosaltres, les persones grans, sabem que això no serà així i que per més que pintin bastos es tornarà a respirar l’aire d’optimisme en  què hem viscut durant  molts anys. Per això comptem amb les noves generacions, les generacions de noies i nois més ben preparades de la historia. I nosaltres, les persones grans, estem disposades ara, com ho hem estat sempre, a ajudar en la mesura de les nostres possibilitats.

L’any passat  el senyor Adolf Molinet  va parlar, amb molt d’encert, en nom de les persones que complien, com ell,  noranta anys. Avui,  i en honor a la solidaritat intergeneracional, tenim la satisfacció de comptar amb la nena Mireia Tubert Moncanut, d’onze anys, que ens parlarà en nom de les generacions que han de ser protagonistes del futur. Un futur que desitgem que sigui generós, solidari, ple de bones intencions, en una ciutat que continuï essent exemple de llibertat, de pau, de justícia i  de convivència, dintre d’una Catalunya què hagi pogut decidir, d’una vegada per totes, la  manera en que vol viure, sempre amb el màxim respecte per a tothom.

Les Fires d’aquest any hauran estat tres dies més curtes. No importa. El que importa és amb la intensitat amb què es visquin. Que passeu un bon dia . Visca les Fires i Festes de la Santa Creu, Visca Figueres i l’Empordà. I Visca Catalunya!

ENVELLIR, UN PROCÉS NATURAL QUE DURA TOTA LA VIDA

Bon dia : En primer lloc m’agradaria donar les gràcies a la direcció de l’Institut Illa de Rodes, i al professor Xavier Serra Besalú, per haver-me convidat a participar en aquest seminari previ al Dia d’Europa que celebrareu el proper 9 de maig.

També voldria dir que estic avesat a parlar davant d’auditoris de persones grans, quasi sempre de més de 65 anys. Serà la primera vegada que em dirigeixi a un públic tan jove. Veurem com me’n sortiré i espero no avorrir gaire.

Avui teniu davant vostre una persona que no va poder estudiar quan era hora per circumstàncies que ara mateix serien llargues d’explicar i de ben segur no vénen al cas Em vaig haver de conformar amb uns petits estudis mercantils i començar a treballar als 14 anys. Com han canviat les coses en aquests 65 anys! Sí que, de manera autodidacta, és a dir per mi mateix, vaig anar perfeccionant els meus coneixements de temes comptables i puc dir, amb satisfacció, que em vaig guanyar la vida treballant de comptable durant pràcticament cinquanta anys. I no em va anar malament del tot!

Ara, ja de gran, em vaig atrevir a estudiar telemàticament amb la UOC, Universitat Oberta de Catalunya, i vaig obtenir un diploma d’extensió universitària en el tema de “Tècniques d’expressió oral i escrita”. He dit tot això perquè de ben segur que vosaltres esteu acostumats que des d’aquesta tribuna us parlin persones amb formació universitària i amb molts coneixements. No és el meu cas. 

Anem al gra. He vingut per parlar d’un tema que em té ocupat ja fa mesos i que, com a mínim, m’ocuparà fins a finals d’any. Ja sabeu que la Unió Europea ha declarat que aquest any sigui l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la SolidaritatIntergeneracional 2012. I com a representant del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, tinc la responsabilitat de fer arribar, a com més persones millor, quins són els objectius d’aquest esdeveniment.

La part que jo personalment considero més important d’aquesta proposta de la Unió Europea és precisament la de la Solidaritat Intergeneracional. La gent gran hem de saber explicar a les noves generacions, d’una manera planera i senzilla, quin ha estat el nostre recorregut vital per aquest món. Naturalment que les circumtàncies no són les mateixes ara que fa seixanta-cinc anys, quan els octogenaris actuals teníem més o menys la vostre edat. Ja sabeu allò que deia Ortega i Gasset: ”l’home és ell i les seves circumstàncies”.Però jo sovint rellegeixo un text anomenat “Desiderata”, escrit anònim, més tard atribuït a Max Ehrmann, que va ser publicat l’any 1692, a la ciutat de Baltimore, de l’estat nord-americà de Maryland. Malgrat haver estat escrit fa més de 300 anys, s’hi llegeixen coses com aquestes:....“Sigues tu mateix. Especialment, no fingeixis afectes. Accepta amablement el pas dels anys, renunciant amb elegància a les coses pròpies de la joventut. Educa la fortalesa d’esperit perquè et serveixi d’escut en la desgràcia sobtada. Però no t’atribolis amb imaginacions. Molts temors neixen de la fatiga i de la soledat. A part d’una saludable disciplina, sigues benèvol amb tu mateix. Ets una criatura de l’univers, igual que els arbres i les estrelles, i tens dret a ser aquí. I et sembli clar o no, no dubtis que l’univers es desenvolupa tal com ho ha de fer. Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, el nostre continua essent un magnífic món. Tingues prudència. Esforça’t a ser feliç”

En aquesta època d’incerteses actual, en què tot sembla pitjor que ahir i millor que demà, el text que acabo de llegir ens ve com l’anell al dit. I deixeu-me que us digui que vosaltres, en l’actualitat, teniu la millor riquesa del món: la joventut. I que heu de saber-ho aprofitar. No he vingut aquí a donar consells, però permeteu que us encoratgi a no deixar d’aprendre i ara és l’hora de fer-ho. No vulgueu saber el buit que sentim dintre nostre les persones que no vàrem tenir l’oportunitat de poder-ho fer. Només us diré que durant quinze anys vaig ser delegat a la demarcació de Girona de l’Acadèmia d’Ensenyament a Distància CCC de Sant Sebastià, i més d’una i de deu i de vint vegades vaig anar a vendre cursos de Cultura General a persones que ocupaven càrrecs de categoria en empreses i negocis importants i que es veien inferiors davant els seus empleats, trenta anys més joves que ells, que sí que havien tingut l’oportunitat d’estudiar. Mireu, a l’entrada dels camps de concentració nazis hi penjaven un rètol que deia “El treball us farà lliures”. Jo us puc dir que el saber us obrirà les portes del món. No ho desaprofiteu. És el millor llegat que podeu rebre dels vostres pares i avis.

Quins són els objectius per assolir aquest any ? Doncs, en concret són quatre:

1- Sensibilitzar la societat sobre la importància d’envellir activament, destacant la contribució que la gent gran pot fer a la societat i a la seva economia.

2- Promoure i impulsar l’envelliment actiu dins de tots els àmbits de la societat, aprofitant tot el potencial que pot aportar la gent gran.

3- Estimular el debat i l’intercanvi d’experiències entre els estats membres i els sectors interessats, amb l’objectiu de consensuar les propostes sobre les polítiques d’envelliment actiu.

4- Finalment identificar i difondre les bones pràctiques, per tal de fomentar la cooperació i les sinergies entre els diferents sectors.

Les persones prenem consciència que en aquesta vida hi estem de pas, i que tard o d’hora algun dia s’acabarà. Per tant, una de les il•lusions que tenim és la de viure com més anys millor. Tots sabem que l’etapa més dura de la vida és la vellesa. Malgrat això, tots, o gairebé tots, mengem per arribar-hi. També tenim clar que per no arribar a vells només hi ha una solució: morir-se abans. Davant d’aquesta perspectiva, gens atractiva, ens arrisquem a afrontar de la millor manera possible els anys d’envellir, que són, i ho sabem, força feixucs. Aquesta xerrada que avui faig aquí porta per títol “Envellir, un procés natural que dura tota la vida”.Crec que està demostrat científicament que comencem a envellir poc desprès d’haver nascut. Sembla una mica exagerat, però a mi també em semblava exagerat que un mestre de la comunicació verbal com és en Joaquim Maria Puyal digués sovint la frase “acaba de començar el partit”. Feta la consulta al servei lingüístic adient la seva resposta va ser que “una vegada el partit començat ja s’ha acabat el començament”. Per tant, també pot ésser que una vegada nascuts ja comencem a envellir.

Que ningú s’espanti. Una cosa és envellir físicament, i naturalment que el pas dels anys van deixant el seu rastre, i una altra és fer-ho mentalment o en esperit. He conegut persones d’una edat cronològica jove que quan veies com parlaven i sobretot com actuaven eren molt més grans que altres de vuitanta anys o més, però amb unes ganes i una empenta envejables. Ara mateix tenim a Barcelona un grup que s’autoanoa “iaioflautes” que estan fent una labor magnífica reivindicant alguns dels drets que s’havien aconseguit en l’anomenat estat del bhenestar i que per la tant sabuda crisi econòmica se’n van en orris. I com aquest grup, veureu que els casals de gent gran estan plens de persones que fan coses importants i ajuden en tota mena de voluntariat. amb esperit jove, encara que a voltes les forces flaquegin.

Una de les figures clau de la Segona Guerra Mundial (1939–1945) l’anglès Sir Winston Churchill, famós polític cèlebre també pel seu sempitern havà a la boca i marcant amb dos dits el signe de la victòria, va dir: “ No som vells per haver viscut un cert nombre d’anys, esdevenim vells perquè hem desertat del propi ideal” Analitzem, analitzem el seu significat.

El vostre professor, senyor Serra Besalú, en un magnífic article publicat a el Punt Avui a primers d’aquest any, deia que “massa sovint, envellir és percebut com una amenaça en comptes d’un èxit”. És veritat. Recordo que l’11 de setembre de 1998, vaig anar a visitar el Monestir de Sant Pere de Rodes i per primera vegada a la meva vida vaig poder gaudir d’un preu reduït, ja que el 20 d’agost havia complert 65 anys. En comentar-ho amb el taquiller, un noi jove, i dir-li que m’agradaria més tenir la seva edat i pagar l’entrada sense descompte, em va contestar ” Sí, però a mi qui m’assegura que hi arribaré, a la seva edat”. Certament, doncs, arribar a gran i a molt gran és un èxit.

Tenim multitud d’exemples de persones grans amb una capacitat extraordinària. A casa nostra, el doctor Moisés Broggi, amb 104 anys, i una capacitat de raonament esplèndida. Menys gran, 75 anys, però amb una vocació de comunicació extraordinària, el jurista, economista i divulgador científic Eduard Punset, director d’un programa de televisió magnífic. També l’escriptora i editora Rosa Regàs, de 78 anys, autora, entre d'altres, del llibre “L’hora de la veritat. Una mirada a la vellesa” Entre els molts que deu haver-hi a l’Estat espanyol, em ve a la memòria en José Luis Sampedro, de 95 anys, per cert nascut a Barcelona, escriptor, humanista i economista, encara en plena forma argumental. En l’àmbit europeu tenim el celebèrrim Stephane Hessel, de 94 anys, autor del llibret més venut a França i desprès a tot Europa titulat “Indigneu-vos”, que va donar el tret de sortida a la multitud de manifestacions de gent descontenta amb la deriva de la situació econòmica a nivell europeu i mundial. Posteriorment amb el seu amic, el filòsof i sociòleg francès Edgar Morin, de 91 anys, han escrit a quatre mans el llibre “El camí de l’esperança”.

I per què de cop i volta a la Unió Europea li ve la febre d’encomanar a la gent que s’acostumin a envellir activament i que es promoguin les relacions entre generacions? Doncs segurament que li han vist les orelles al llop i volen estar preparats. Quan parlen d’envellir activament no es refereixen únicament a les persones grans, ja jubilades o prejubilades. Segurament pensen en les que estan en actiu i volen que aquestes generacions segueixin més anys dins el mercat laboral i es mantinguin sanes, actives i autònomes el màxim de temps possible, i que no es vegi l’envelliment demogràfic com un pes sobre el sistema de pensions o els serveis d’atenció, sinó també com una oportunitat pel que fa a les contribucions que la gent gran pot fer a la societat i a l’economia.

Quan la Comissió Europea va fer la proposta de l’AEEAILSI  que més tard van aprovar el Parlament Europeu i el Consell d’Europa, va fer esment a un informe de l’Euroestat, que és l’organisme estadístic comunitari, fet públic l’any 2008, en què indicava que Europa tindria, l’any 2060, dues persones en edat de treballar per cada persona més gran de 65 anys, mentre que la població actual és de quatre per una, i que a partir del 2012 la població europea en edat de treballar començarà a minvar i les persones majors de 65 anys augmentaran a raó de dos milions per any. Un altre estudi del mateix organisme revela que d’aquí a vint anys, el 25% d’europeus serà major de 65 anys i que els sistemes de salut s’enfrontaran, a més a més, al repte creixent de la cronicitat de la població. Per pal•liar aquesta situació s’estudien aplicacions de monitorització remota de la salut, com ara la telemedicina, que, aplicada a pacients crònics en el seu domicili o amb solucions de mobilitat, pot produir beneficis tant per al sistema de salut com per als pacients, facilitant la comunicació amb els seus familiars, cuidadors i professionals assistencials.

I si mirem a l’Estat espanyol, les xifres encara són més esfereïdores. Un estudi fet per l’Institut Català de l’Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens diu que sobre una població actual de 45.300.000 habitants, un total de 2.300.000 persones tenen més de 79 anys. D’aquí a 50 anys, amb una població estimada de poc més de 52.500.000 habitants arribarem 6.900.000 octogenaris. És a dir, amb un augment en xifres absolutes de 7.200.000 habitants, exactament la meitat d’aquest augment, 3.600.000, seran persones de més de 79 anys.

Observin, doncs, que mentre la població d’Espanya en els propers 50 anys tindrà un augment percentual del 16%, el percentatge d’aquest augment per als de 80 anys i més serà del 200%. Xifres que no em negaran que són vertaderament espectaculars. I davant d’aquest panorama és indubtable que cal preparar-se i adoptar les mesures adients, amb temps suficient.

Els enormes avenços de la medicina actual han portat a aquesta situació. I el lapse de temps entre la jubilació i la mort, o la dependència que inhabilita, pot arribar a ser de més de 25 anys. Les persones grans encara amb forces i amb facultats físiques i psíquiques en bon estat hem de poder portar a la societat la nostra contribució i, sobretot, poder transmetre a les noves generacions les vivències de moltes vides d’esforç i treball.

Amb les relaciones intergeneracionals hi ha molt per treballar. Fa poc més d’un mes en el viatge de tornada amb tren a Figueres des de Barcelona Sants, després d’assistir al Ple del CGGCat, vaig comentar al meu company del Gironès que el tren havia sortit exactament a l’hora anunciada: les 4,16. Un senyora gran que viatjava a la vora nostra es va treure de la bossa de mà un mòbil d’última generació i va comentar: “doncs jo tinc les 4,15. Quan arribi a casa la meva néta me’l posarà a l’hora”. Un noi jove que seia davant seu li va comentar “si vol ho faig jo”.. I així va ser. La senyora li va donar les gràcies, va endreçar el mòbil i va treure de la bossa una camisa o jaqueta , fil de cosir i agulles i va anant posant botons a la camisa i fent-li algun que altre sargit. Segurament aquesta senyora podria ensenyar molts joves a cosir i els joves li podrien ensenyar a manegar-se més bé amb les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació). Només és un exemple i en trobaríem molts més.

Estic arribant al final de la meva intervenció, calculada sobre uns vint-i-cinc minuts. No vull acabar sense dir que lamento que les actuals circumstàncies econòmiques no permetin albirar, a curt o mitjà termini, un esdevenidor més esplendorós. Però us puc assegurar que quan jo tenia quinze anys el panorama era molt i molt pitjor. I no parlo de política, que també era pitjor. I ens en vàrem sortir! I hem viscut uns anys de forta expansió econòmica, en què tots semblava que érem rics, i era mentida. I ara n’estem pagant les conseqüències! En nom de les persones grans que hem anat formant aquest caos actual, demano disculpes i al mateix temps us dic que, per molt i molt que ara plogui, metafòricament parlant, tornarà a sortir el sol amb més força que mai. I vosaltres en sereu els vertaders protagonistes. Però per això heu d’estar ben preparats. I no en tinc cap dubte que ho estareu.

Finalment, si m’ho permeteu, i com que avui estic en un centre de treball de mestres i professors, voldria llegir un petit poema dedicat als mestres, original del meu amic Josep Ortega i Ortiz , que va deixar aquest món l’any 2005. Diu així:

Fer llum dins la foscor Obrir camins on no n’hi han Formar homes i dones, fer-los grans No hi ha empresa millor Ni llavor que doni tant.

 Que tingueu un bon dia i moltes gràcies per la vostra paciència i la vostra atenció.

PARLAMENT AL TEATRE EL JARDÍ - DIA INTERNACIONAL DE LA GENT GRAN -6-10.2011

Bona tarda. En nom de les companyes i companys del Consell Municipal de la Gent Gran moltes gràcies per venir aquesta tarda a celebrar el Dia Internacional de la Gent Gran, que, com sabeu,  és el 1er d’octubre, i que,  per necessitats del Teatre us oferim avui.

També, com cada any, el dilluns dia 3, els components del Consell de la GGCat varem anar al Parlament per presentar a la Presidència i als portaveus de tots els grups parlamentaris, una sèrie de reivindicacions, resumides en tres ponències.

Em plau llegir-vos una part de la ponència que tracta de la participació de la Gent Gran, en la qual vàrem  dir coses com aquestes:

1. Demanem que el Govern de Catalunya segueixi treballant per promoure la participació de la gent gran, a tots els nivells, ajudant a superar les dificultats existents que obstaculitzin aquesta participació.

2. Demanem als ajuntaments que encara no en tinguin  que creïn una regidoria amb competències de la gent gran –tal com en tenen per al jovent–, a fi de promoure la seva visibilitat i participació en l’àmbit local.

3. Reivindiquem que es creïn més consells consultius de la gent gran, a tots els àmbits de la vida pública, i que els municipis de més de 20.000 habitants creïn el Consell Municipal de la Gent Gran. Les seves decisions haurien de ser vinculants i caldria revisar el decret de la seva creació i les normes de funcionament intern, per tal que pugui donar resposta a la nova realitat.

4. Demanem als partits polítics que replantegin l’escassíssima funció política que donen a les persones grans. Si les llistes electorals tenen en compte la paritat de gènere, estaria bé que també tinguessin en compte la presència de persones grans en les candidatures, en llocs electius.

5. Demanem un impuls a la formació de la gent gran, a la formació continuada més enllà de la vida laboral, perquè no vivim per treballar, sinó que treballem, i ens jubilem, per viure amb la màxima dignitat i autonomia possibles. Aquest impuls ha d’anar dirigit a les aules de la gent gran, als cursos de formació continuada, als cursos universitaris, a l’ús de les noves tecnologies, als grups de lectura, etc.

6. Exigim que la mateixa gent gran assumeixi totalment la direcció i la gestió dels seus centres i casals. Això no exclou que calgui comptar amb el suport econòmic suficient de les institucions i garantint que els equips de suport professional s’ubiquin ens les unitats de direcció adequades.

7. Reivindiquem que es faci difusió de la legislació referent al document de voluntats mèdiques anticipades, on es tingui en compte la voluntat del malalt irreversible a l’hora de decidir sobre les condicions de la seva mort digna.

En aquests temps d’incertesa en què sembla que cada dia sigui pitjor que el dia abans, volem oferir-vos aquesta tarda musical i dir-vos que continuarem treballant per millorar les condicions de vida de les persones grans, sobretot de les més necessitades.

Amb el desig que passeu una bona estona us reitero el nostre agraïment per la vostra participació.

Moltes gràcies.

EL COMPLEX I DIVERS MÓN DE LES PERSONES GRANS - Conferéncia al Cercle Sport Figuerenc, amb motiu del Dia Internacional de la Gent Gran, 30.09.11

Tinc setanta-vuit anys i per començar he de dir que mai he donat una conferència, i avui no en serà una excepció. Sí que he parlat diverses vegades en públic, però només amb una durada d’un màxim de vint minuts. Per tant, el que faré avui serà parlar una estona més llarga procurant no avorrir massa i no cansar l’audiència. La meva xerrada es basarà en gran part en citar el que han dit diverses personalitats sobre el tema de les persones grans, o d’altres temes. Persones conegudes, i no tant conegudes, però no per això menys interessants. No m’allargaré més de cinquanta minuts i faré cas a la Sra. Montserrat Vayreda, aquí va la primera cita, que deia, segons he sentit a dir, “que el que parlava de qualsevol tema més d’una hora era perquè volia demostrar que en sabia molt i molt, és a dir, que era un erudit. I per tant, li farem cas, perquè jo, d’erudit, res de res.

Vaig entrar a formar part de les organitzacions de suport a les persones grans l’any 2002, quan la responsable del Club Sant Jordi de Caixa Catalunya ens va designar al meu amic Paco Ullastre i a mi com a representants seus al Consell Comarcal. Una mica més tard, el que llavors era conseller de Benestar Social del Consell Comarcal, el Sr. Santi Vila, ens va convidar a un grup de persones del Casal de la Gent Gran i del Club Sant Jordi a formar part de la delegació altempordanesa per assistir a les jornades finals del 4t Congrés Nacional de la Gent Gran, a Barcelona.

Per acabar aquest petit resum diré que l’any 2005 el Consell Comarcal em va designar per substituir el Sr. Narcís Oliveres i Terrades com a representant de la comarca de l’Alt Empordà al Consell de la Gent Gran de Catalunya. Per a mi, reemplaçar una personalitat com el Sr. Oliveres, ex senador, ex conseller de la Generalitat i doctor en Dret, la veritat és que em va aclaparar una mica. Com que no sabia si me’n sortiria quan hagués de parlar en públic vaig decidir matricular-me a la Universitat Oberta de Catalunya, la UOC, per cursar estudis de “Tècniques d’expressió oral i escrita”, amb resultats satisfactoris.

Ara, amb el que vàrem celebrar l’octubre de l’any passat ja han estat tres els congressos en què he participat. Penso que, amb una mica de sort, encara puc arribar al del 2014, i ja serà hora de passar el relleu, amb 81 anys complerts. Ja seré una persona gran. Encara que d’això, de a quina edat s’és gran, en parlaré més endavant.

Han passat deu anys i són moltes les reunions, jornades de treball, debats, congressos, “simposiums”, etc. en què he assistit per parlar de les persones grans i les seves problemàtiques, que són múltiples i diverses. Quan l’any 2004 vaig escriure el que pensava que seria un esporàdic article al setmanari Empordà, titulat La Gent Gran i el Segle XXI, no hagués imaginat mai que passaria a escriure-hi mensualment, ara amb el títol de “Les Persones Grans i el Segle XXI” i amb un subtítol adient amb el tema a tractar. En aquell ja llunyà 2004 vaig dir que el segle actual es caracteritzaria per ser el segle definitiu de la reivindicació de les dones i per la implicació en el conjunt de la societat de les persones grans, amb la seva acumulació de vivències i experiències.

Totes aquestes organitzacions que venim a anomenar de suport a les persones grans, tenen per missió principal ajudar els que ostenten el poder de decidir, perquè adoptin les mesures adequades a fi de propiciar el major benestar possible per a les persones grans. I les persones grans amb facultats suficients, tant físiques com psíquiques, tenim tots el deure de participar per què s’aconsegueixin.

L’esperança de vida ha anat en augment en els darrers any i més que ho continuarà fent.
La primera i definitiva conclusió a què es pot arribar en aquest sentit és que la salut és una circumstància vital en el dia a dia de les persones grans. També ho és la situació econòmica, i no ens cansarem de reivindicar que les pensions haurien de ser suficientment dignes per poder viure sense massa dificultats. Disposar d’una pensió adequada ajuda, i molt, en l’estat d’ànim. Ja sabem que els diners no garanteixen la felicitat, però com diuen, les penes amb pa son menys penes. Centrarem el discurs d’avui dividint el complex i divers món de les persones grans en dos apartats:
persones actives i persones amb poca activitat o amb dependència.

PERSONES ACTIVES

De les darreres en parlarem més endavant. Centrem-nos, doncs, ara, en les primeres, les persones actives. La tasca dels casals, associacions, clubs, esbarjos, etc és precisament allargar el primer període, per retardar el segon. Fer el que se’n diu envelliment actiu. Precisament, la Comissió Europea ha proposat que l’any 2012 sigui declarat Any Europeu de l’Envelliment Actiu. Si el Parlament Europeu i el Consell d’Europa ho accepten, crec que pot ser una passa endavant importantíssima. Només amb politiques conjuntes entre tots els països de la Unió Europea podrem fent front a l’enorme quantitat de persones grans que el vell continent anirà acumulant amb el pas dels propers anys. Es calcula que només a l’Estat espanyol, la xifra de persones majors de 80 anys, serà de 7 milions sobre l’any 2060, exactament el triple de les que hi ha actualment. En l’exposició de motius, la proposta fa esment a la darreres projeccions que va fer l’any 2008, l’Eurostat, organisme estadístic comunitari, en què indicava que Europa tindria, l’any 2060, dues persones en edat de treballar per cada persona més gran de 65 anys, mentre que la proporció actual és de quatre per una. Els estudis citats preveuen que, a partir del 2012, la població europea en edat de treballar comenci a minvar i les persones majors de 65 anys augmentin a raó de 2 milions per any, tenint en compte el baby boom posterior a la segona guerra mundial. Un altre estudi estadístic del mateix organisme revela que d’aquí a vint anys un de cada quatre europeus, és a dir, el 25%, serà major de 65 anys i que els sistemes de salut s’enfrontaran, a més a més, al repte creixent de la cronicitat de la població. Entre els projectes per pal•liar aquesta situació destaquen els de la monitarització remota de la salut, com ara la telemedicina, que aplicada a pacients crònics, en el seu domicili o amb solucions de mobilitat, integrat en un model de serveis, pot produir beneficis tant pel sistema de salut com per als pacients, facilitant la comunicació amb els seus familiars, cuidadors i professionals assistencials

Atenent a totes aquestes dades, la Comissió Europea vol que es promoguin les condicions perquè aquestes generacions segueixin més anys dins el mercat laboral i es mantinguin sanes, actives i autònomes el màxim de temps possible. Així mateix, demana que l’envelliment demogràfic no es vegi només com un pes sobre el sistema de pensions o els serveis d’atenció, sinó també com una oportunitat pel que fa a les contribucions que la gent gran pot fer a la societat i a l’economia.

La proposta també propugna l’envelliment actiu com una arma de lluita contra la pobresa i l’exclusió social de la gent gran. Segons l’estudi indicat, l’any 2008, el 19% de les persones majors de 65 anys a Europa corren risc de pobresa. És per això que, a banda de defensar l’ampliació del temps dins del mercat laboral, es vol fomentar, també, la participació de la gent gran a la societat mitjançant el voluntariat com a activitat susceptible d’ajudar-los a superar situacions d’aïllament a la vegada que permet aprofitar el seu potencial.

La proposta demana dedicar l’any 2011 a animar poders públics, interlocutors socials i organitzacions de la societat civil a comprometre’s amb l’assoliment d’objectius específics relatius a l’envelliment actiu. Aquests fets es plasmarien al futur web de l’Any Europeu, i que l’any 2012 se centraria en la posada en marxa dels compromisos adquirits, així com en la sensibilització del públic en general i la presentació dels resultats dels projectes sobre envelliment actiu finançats en el marc de les línies pressupostàries i programes existents.

Les persones grans hem de tenir l’oportunitat de poder transmetre la nostra cultura entre generacions, de poder donar opinió sobre temes d’actualitat, al marge que ens afectin o no. Per tant, malgrat estar retirats, tenim l’obligació d’anar envellint estant actius.

En el grup de persones actives hi podem incloure a totes les persones que freqüenten els centres de la gent gran i que dediquen unes hores a la gran diversitat de cursos que tenen per objecte mantenir en forma el cos i la ment. Està totalment demostrat que l’exercici físic i mental retarda l’envelliment i per això tenen tant d’èxit els cursets que s’imparteixen. Són persones que, a més a més, surten d’excursió, de viatge, amb molta empenta i ganes d’aprofitar el temps.

I no només són les classes pràctiques el que ajuda; també el contacte entre les persones. La soledat en què viuen avui dia moltes persones grans fa que sigui gairebé imprescindible aquesta relació. Aquella estona que passen parlant amb els companys i companyes, fent nous amics, produeix un benefici emocional que allunya malalties i mals de caps. Mig en broma i mig seriosament, a vegades dic que els centres de gent gran estalvien molt diners a la Seguretat Social, pels beneficis a la salut que comporten als que els freqüenten. La doctora Maria Antonia Bonany, que fins el passat mes de juny va ser regidora de Benestar Social de l’Ajuntament de Figueres, va escriure el mes de juliol del 2008 un article al setmanari Empordà, titulat “Més petons i menys pastilles per a la gent gran” en que venia a dir que és més beneficiós l’afecte i la companyia per a la salut de les persones grans, que molts medicaments. I que això ho digui una metgessa és molt d’agrair.

Si tenim en compte que avui dia gairebé el promig del període de jubilació és d’uns 15 a 20 anys, i que naturalment en aquest llarg temps hi haurà circumstàncies de tota mena, i que la soledat, com hem dit, és important, les persones poden passar períodes de depressió més o menys intensos, i, per tant, no puc estar de transcriure una part de la cèlebre Desiderata, escrit anònim, més tard atribuït a Max Ehrmann que va ser publicat sembla que l’any 1692, a la ciutat de Baltimore, de l’Estat nord-americà de Maryland. Entre moltes altres coses diu, traduït de l’anglès:

“.......Evita les persones estrepitoses i agressives que pertorben el teu esperit. Si et compares amb altres pots convertir-te en vanitós o amargar-te, ja que sempre trobaràs persones millors o pitjors que tu. Alegra’t tant pel que aconsegueixis com pels teus plans o projectes. El món està ple de males arts, però no deixis que això et cegui perquè la virtut existeix; moltes persones s’esforcen per grans ideals i la vida està plena d’heroismes. Sigues tu mateix. Especialment, no fingeixis afectes. Accepta amablement el consell dels anys, renunciant amb elegància a les coses pròpies de la joventut. Educa la fortalesa d’esperit perquè et serveixi d’escut en la desgracia sobtada. Però no t’atribolis amb imaginacions. Mols temors neixen de la fatiga i de la soledat. A part d’una saludable disciplina, sigues benèvol amb tu mateix. Ets una criatura de l’univers, igual que els arbres i les estrelles i tens dret a estar aquí. I et sembli o no clar, no dubtis de que l’univers es desenvolupa tal com ha de fer-ho.
..........Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, continua essent el nostre un magnífic món. Tingues prudència. Esforça’t a ser feliç”

Una de les maneres de combatre la soledat és participar en qualsevol mena de voluntariat. Són multituds les associacions de caràcter benèfic que necessiten persones voluntàries que vulguin ajudar-los a complir els seus fins que no són altres que procurar un major benestar per als que més ho necessitin. Les persones grans, mentre estem en plenitud de les nostres condicions físiques i psíquiques, hem de voler participar amb el conjunt de la societat i aplicar el lema original de la Rosa Maria Ymbert (e.p.r.) que va ser regidora de l’Ajuntament de Figueres que deia:“gent gran per la gent gran”.Una manera solidaria que els que puguin ajudin els més desvalguts. Penso, que la satisfacció que s’obté ajudant els que no poden és totalment gratificant.


PERSONES INACTIVES O AMB DEPENDÈNCIA

Aquesta segona part hem de tractar-la amb molta més cura, perquè és la part punyent de fer-se gran. Desafortunadament arriba un dia en què l’activitat comença a minvar, les cames flaquegen, la memòria falla més del compte, les ganes de sortir ja no són iguals, segons quines coses ens fan ànsia de fer. Anirem passant, paulatinament o amb celeritat, depèn, de l’activitat a la inactivitat o a la dependència.

Que consti que malauradament les persones amb dependència no han de ser necessàriament grans. N’hi ha, i força, de joves. Quan expliquem el contingut de la llei, vulgarment dita, de la dependència, en realitat Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència (Llei 39/2006 del 14 de desembre), que aviat ja complirà cinc anys, sempre fem esment a aquesta particularitat, però si que és veritat, i no dir-ho seria amagar el cap sota l’ala, que més del 80% de les persones a qui s’ha reconegut el dret són persones de més de 65 anys. No és la meva intenció estendre’m en les peculiaritats d’aquesta important llei universal, perquè aquí sí que hi podríem passar hores i hores, però vull dir que un servidor l’he defensada, per creure que, malgrat les seves importants deficiències, marca un camí per a la protecció de les persones més febles. Entrada en vigor a partir del maig del 2007, amb recorregut d’aplicació fins al 2015, ha agafat de ple els anys de crisi angoixant que portem des de l’any 2008. La correcta aplicació del seu contingut i del seu reglament en què han d’ intervenir tres administracions: la local, l’autonòmica i la de l’Estat, dificulta també les coses.

Sense cap mena de dubte el tema de l’atenció a les persones que necessiten ajuda és el que ens ocupa més temps en les sessions plenàries del Consell de la Gent Gran de Catalunya. M’agradaria parlar una mica d’un estudi fet l’any passat sobre diferents models de residències.

Fa uns mesos que l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) va encarregar a un grup d’experts en temes gerontològics que fessin un estudi sobre un nou model de residències per a gent gran. Les reunions i deliberacions han durat força temps, però, com que tot arriba, finalment ha vist la llum amb el títol de “Cap a un nou model d’atenció residencial”, una mena de resolució que es considera com a primera part, anomenada document 1.

L’estudi, coordinat per l’Institut Català de l’Envelliment de la UAB, consta de més de 60 pàgines i ha estat distribuït en llengua castellana pels Consells de la Gent Gran de l’Estat espanyol.

Naturalment que el temps de què disposem només permet un resum del seu contingut, però sí que intentaré explicar les idees bàsiques que es considera que han de tenir les residències futures. I aprofito per dir que és un tema que també ha d’interessar a les persones que actualment tenen sobre els 30/35 anys i que, d’aquí a 50 anys, l’any 2060, hauran arribat als 80/85 anys.

Actualment tenim, sobre una població de poc més de 45.300.000 habitants, un total de 2.300.000 persones que tenen més de 79 anys. D’aquí a 50 anys, amb una població estimada de poc més de 52.500.000 habitants, arribarem a 6.900.000 octogenaris. És a dir, amb un augment en xifres absolutes de 7.200.000 habitants, exactament la meitat d’aquest augment, 3.600.000, seran persones de més de 79 anys.

Observin, doncs, que, mentre la població d’Espanya en els propers 50 anys tindrà un augment percentual del 16%, el percentatge d’aquest augment dels de 80 i més anys serà del 200%. Xifres que no em negaran són vertaderament espectaculars. I davant d’aquest panorama és indubtable que cal preparar-se i adoptar les mesures adients, amb temps suficient.

El total de persones grans ingressades en centres residencials, l’any 2008, era de 324.138 distribuïdes en 5.128 centres, més 9.576 en altres sistemes alternatius d’allotjament com pisos tutelats, llars, apartaments, etc. Aquestes xifres representen el 4,37% del total de persones de més de 65 anys, amb quantitats pràcticament iguals entre centres privats i públics, encara que, mínimament, hi ha més places privades. Els diferents apartats de l’estudi són: .

En la introducció s’explica que en els països desenvolupats l’esperança de vida ha anat augmentant progressivament i en alguns, cas d’Espanya, ha anat acompanyat d’una disminució de la natalitat que, al capdavall, ha representat un envelliment de la població. Continua dient que actualment s’està en procés d’adaptació a la Llei 39/2006 del 14 de desembre, de promoció a l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant, de cuidadors no professionals. Ara entrem aquí en un debat amb què altres països dels nostre entorn ja fa algun temps que s’han trobat.

Els objectius són definir un nou model d’atenció residencial que tingui per eix principal
la qualitat de vida i la qualitat d’atenció a les persones i elaboració d’un document de consens sobre aquest nou model d’atenció residencial amb la participació d’un grup d’experts/es

Com a metodologia s’ha fet una revisió de la bibliografia existent sobre els temes d’atenció a les persones grans, sobretot en les residències, i que els idiomes en què hagin estat escrits siguin el castellà, el català, l’anglès i el francès i de la zona geogràfica dels països que parlen aquestes llengües. Malgrat tot, també s’hi han inclòs documents externs a aquests contextos per considerar que podrien aportar coneixements útils per aclarir conceptes.

En el cas d’Espanya, no és fins a l’arribada de la democràcia, l’any 1978, que l’assistència residencial inicia la seva expansió. Durant l’època franquista les persones grans estaven en els anomenats asils, que eren centres amb una visió paternalista i amb usuaris autònoms. Actualment, les residències han diversificat els seus serveis, així com el perfil de les persones ateses. Malgrat que de sempre s’ha definit d’una manera vaga el model general d’estructura i organització dels centres, no ha estat fins a l’arribada de la Llei 39/2006 (anomenada de la dependència) que no s’han establert les bases per a la creació d’un model homogeni en tot el territori espanyol, basades en els principis d’universalitat, d’equitat i accessibilitat, desenvolupant un model d’atenció integral al ciutadà. I que, molt resumides, es concreten en:

Accedir en condicions iguals a les prestacions i els serveis previstos en la Llei.
Gaudir dels drets humans i llibertats fonamentals respectant la seva llibertat i intimitat.
Respectar la confidencialitat en la recollida i tractament de les dades.
Participar en la formulació i aplicació de les polítiques que afecten el seu benestar.
Decidir sobre la tutela de la seva persona i béns.
Decidir lliurament sobre l’ ingrés en un centre residencial.
Exercir de ple els seus drets jurisdiccionals i patrimonials.
Dret a la igualtat d’oportunitats i no discriminació de cap mena.
Dret a no sofrir discriminació per raó d’orientació o identitat sexual.

Van ser escollits els països de França, Alemanya i Gran Bretanya, pel seu pes específic en el context de la Unió Europea, i s’hi van afegir Dinamarca i Suècia, que són dos referents de països que han aprofundit més en l’estat del benestar. L’estudi es basa a fer un repàs de les diferents formes d’enfocar els temes residencials i destaca que en els països nòrdics l’atenció ès molt més completa que als altres països estudiats. L’esforç econòmic que fan en serveis socials és netament superior al d’altres i és rellevant el pes en el finançament que tenen els ajuntaments, que repercuteix en un millor funcionament general de les residències, que s’anomenen de diferent manera segons els serveis que faciliten.

Com a proposta del model espanyol l’eix central de les diferències entre l’actual sistema espanyol i el dels països estudiats recau en l’atenció centrada en les persones. Encara que en bona part de les nostres residències ja ofereixen als seus usuaris una atenció que té com a finalitat millorar la qualitat de vida dels usuaris, cal avançar més en aquest aspecte fins a arribar que la persona sigui el vertader eix de l’atenció. Es tracta, doncs, de reconèixer el dret a la individualitat i particularitat de cada persona. La implicació d’aquest model, a més de significar un canvi del rol de les persones assistides, també significa canvis en els professionals, ja que aquests han d’orientar i assessorar la persona resident però no decidir per ella. És una nova concepció que ha de garantir el dret de les persones grans sobre el seu dia a dia i rebre una atenció segons les seves preferències, a més de la promoció de l’autonomia i independència per arribar a la finalitat última, que és aconseguir una bona qualitat de vida dels residents.

La transició del domicili actual al centre residencial és important, ja que el paper que l’habitatge exerceix en el procés vital de les persones no es té gaire en compte i se subestimen les implicacions emocionals que es desenvolupen, i és per això que el fet d’haver de sortir de casa representa una ruptura amb un espai de protecció, d’il•lusió, de tenir, de ser. Per aquests motius moltes persones grans prefereixen morir a casa, encara que aquesta no estigui en condicions idònies, que traslladar-se a una residència o anar a viure amb els fills. És molt important que el procés de canvi es faci de manera que la persona gran tingui molta informació, ja que cal tenir en compte que passarà de viure en un ambient familiar a un altre de comunitari. El moment d’ingrés pot ser crucial i és important que la persona disposi d’activitats per adaptar-se i integrar-se amb facilitat.

L’interès per la qualitat de vida en les residències ha estat matèria present des de fa temps. La concepció bàsica són els aspectes objectius i subjectius del benestar. La salut, les amistats, la companyonia influeixen en l’estat d’ànim i en concret a sentir-se més o menys content de la vida que les persones porten. Segons la definició que fa l’OMS (Organització Mundial de la Salut) la qualitat de vida consta d’elements tangibles i materials i d’altres d’immaterials i intangibles. Per tant, podríem dir que la qualitat de vida és la possibilitat de satisfer les necessitats i aspiracions materials i la capacitat d’adaptació a les circumstàncies que constrenyen les condicions de vida. Aquestes són les conclusions, resumides “grosso modo” de la comissió d’experts en temes de gerontologia.

També hi ha noves veus que hi prenen part. Per exemple la del meu company en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, representant de la comarca del Maresme, Josep Aracil, que també és President de una associació anomenada “ Eurosènior” que diu en un article titulat: Una mirada al futur, coses com aquestes:
....pot semblar massa agosarat afirmar, d’una manera intuïtiva, que una societat envellida i el capitalisme són incompatibles. Simplement perquè el capitalisme difícilment podrà acceptar l’existència d’un grup parasitari, no productiu, que pot acabar representant una tercera part de la població. De moment ja està desmuntant l’estat del benestar, quines conseqüències més negatives afectaran sobre tot a l’envelliment. També és necessari posar en evidència l’actual model majoritari hoteler de residències geriàtriques, que conceptualment atempta contra la dignitat humans en convertir-les en el negoci dels vells. Es pot veure a la nostra pàgina: www.eurosenior.es/residencies.

En una societat envellida, es compta amb un exèrcit de reserva format per una quarta part de la població, que conserva el seu cervell infrautilitzat, que tot i no envellir, es pot deteriorar si no s’usa. Per als sèniors utilitzar el seu cervell es converteix en una qüestió de supervivència, encara que aquesta necessitat vital no sigui reconeguda. La saviesa dels anys i la radicalitat dels sèniors, en major o menor grau, pressuposen les seves característiques més significatives, les quals poden servir per assignar-los un possible paper històric, de promotors logístics de canvis socials, que necessita per ser assumit com a condició necessària i imprescindible, que aquesta hipòtesi històrica sigui divulgada i coneguda, motiu pel qual la comunicació es converteix en una assignatura pendent. En aquest punt el nostre plantejament és el de joves i sèniors en acció, en el qual aquests darrers es poden constituir com a poder sènior , actuant com a grup d’influència, utilitzant la força dels seus vots.

El company Aracil s’extent molt més en aquest article, però ara i aquí no m’hi allargaré. Qui estigui interessat en el seu contingut complet pot visitar el www indicat o demanar-me’l a mi que gustosament li faré arribar.

Un altre personatge de qui ens poden interessar les opinions és l’escriptor empordanès Josep Pla. En paraules d’una de les persones que més el van tractar essent ja gran, en Josep Valls i Grau, autor de diversos llibres sobre el considerat millor prosista català, deia, en Josep Valls, que el “Sr. Pla no portava gaire be això de la vellesa”

Paraules de l’escriptor de Llofriu:

“Fer-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura, però una caricatura no solament del que s’és, sinó (i sobretot) del que s’ha estat. La vida és un esforç per fer-nos a l'aspecte que tenim quan som vells.

La vellesa és per treballar i la joventut per”disfrutar”. Com que fatalment ens hem de fer vells, si més no hi ha l’esperança que la vellesa ens reportarà l’esmorteïment de les passions. A seixanta anys, la força física relacionada amb la sensualitat sofreix una minva natural —cosa que no vol pas dir que la passió desaparegui, ni de bon tros—. Només passa que la sensualitat es desplaça cap a la imaginació i al cervell. La vellesa, que acosta cap a la mort, sovint incita a llançar-se abrivadament sobre els darrers fruits de la vida, que, pel fet de ser els darrers, són els més importants. Per això els vells estan sempre disposats a fer alguna bestiesa, amb una brusca eliminació del sentit del ridícul. Tots hem conegut persones discretíssimes, que a l’època de la força no havien allargat més el braç que la màniga, i que arribats a vells han fet una atzagaiada escandalosa, de conseqüències fenomenals. En aquesta edat, doncs, les passions són més perilloses que en qualsevol altre moment, i si s’ha de treballar de vell és per prevenir-les al màxim.

Quan constato com es van emblanquint de cabells les persones del meu temps, tinc una gran sorpresa i al mateix temps una invencible tendència a suposar que aquest no és el meu cas. Davant meu, els altres deuen pensar el mateix. Sembla mentida que els anys ens facin tornar tan poca-soltes... però és a base d’aquestes ficcions que hom va arribant, inconscientment, a la fi de la vida”.

En els seus textos hi trobem algunes altres consideracions sobre la vellesa, que per no allargar-me massa passarem de llarg.

Ara, i ja per anar acabant em centraré en el parlament que vaig fer el 4 de maig amb motiu del reconeixement que fa l’Ajuntament de Figueres a les persones que compleixen 90 anys. Em preguntava quan es pot considerar que una persona és gran, i deia:

Que aquesta pregunta segurament era de més bon contestar l’any 1921 quan van néixer el centenar llarg de dones i homes, més dones que homes, que homenatgem en la diada festiva de la Santa Creu dedicada a la gent gran.

Actualment amb l’esperança de vida molt més llarga que a començaments del segle passat, la pregunta és més complexa. Els conceptes han canviat molt al llarg dels anys.

El que no ha canviat, segons l’escriptora i col•laboradora de La Vanguardia, Laura Freixas, és que a la joventut mai pensem que deixarem de ser joves, ja que tal com deia Trotsky “la vellesa és el més inesperat que li pot passar al ésser humà”. No només ignorem que ens anirem fent grans, (com si els vells ho fossin de naixement) sinó que ignorem com. Pensem que envellir consisteix en arrugar-se, encongir-se, tenir terrabastades de salut. Per descomptat que és això, però també moltes coses més.

Alguna d’aquestes coses ens les explica l’escriptora i editora Rosa Regàs, en el llibre “L’hora de la veritat”, una mirada a la vellesa. L’autora és una persona gran ? Nascuda a Barcelona l’any 1933, diu en aquest llibre coses com: “Triguem molt de temps a adonar-nos de com de vells ens veuen els altres; o be “pretendre tornar a ser jove, és gairebé sempre, patètic”; o:“el nostre enemic més poderós viu amagat en l’interior de nosaltres mateixos”. Posa exemples d’il•lustres citant a “Chomsky, Levi-Montalcini, Russell, Picasso, Kant i tants d’altres que en la vellesa segueixen o van seguir creant com ho havien fet tota la vida”.

Un altre exemple el tenim en l’ Stephane Hessel, de 93 anys, que l’any passat va ser rècord de vendes a la culta França, amb un llibret de 32 pàgines, titular “Indignez-vous! (“Indigneu-vos!”), amb més de 2.000.000 exemplars venuts, per sobre del prestigiós premi Goncourt. En aquest llibre, l’autor demana una insurrecció pacífica contra el menyspreu al dèbil, la insolidaritat o l’exaltació dels diners. Nascut a Berlín l’any 1917, nacionalitzat francès l’any 37, va lluitar amb la resistència francesa, va ser detingut per la Gestapo l’any 44, deportat a Buchenwald, condemnat a morir, se’n va escapar canviant la seva identitat per la d’un mort, va fugir, el van atrapar i va tornar a fugir. L’any 1948, quan treballava a les Nacions Unides, va ser un dels dotze redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans. Ara puc afegir-hi que la lectura d’aquest llibre va propiciar que els passats mes de maig i juny diversos milers de persones sortissin al carrer per manifestar la seva indignació sobre l’estat general de la societat i els seus principals dirigents, amb les conseqüències que hem anat veient.

¿És gran una persona de 93 anys, que després d’haver passat una verdadera odissea, és capaç d’escriure quelcom que hagi interessat a tan gran nombre de persones?.

Que cadascú contesti segons el seu lleial saber i entendre. Picasso deia ”S’han de complir molt anys per arribar a ser jove”. El científic català Josep Maria Ferrer Arpi, diu: “sóc un home jove a qui li encanta complir anys”.

No ho vaig dir aquell dia però sí que vull dir ara que la definició, penso que molt encertada, de quan una persona es pot considerar gran la vaig escoltar l’any 2004, a la sala La Mirona de Salt, al professor de filosofia i actualment company meu al Consell de la Gent Gran de Catalunya, en qualitat d’expert, el Sr Josep Maria Terricabres. Deia: no s’és gran mentre es té la facultat de decidir, és a dir, com vols passar el dia, si vols viatjar o quedar-te a casa mirant fotografies antigues i recordant altres temps, llegir o mirar la televisió, caminar o estar-te quiet, menjar el que et ve de gust, i tantes altres coses quotidianes.

En aquest complex i divers món de les persones grans que he intentat resumir a grans trets, podem dir que a la nostra ciutat tenim dos centres molt actius de gent gran: el Casal de la Gent Gran de la Generalitat i el Club Catalunya Caixa, que amb les seves programacions d’activitats i cursets ajuden, i molt, a mantenir en forma física i psíquicament a les persones grans i que amb el Consell Consultiu de la Gent Gran del Consell Comarcal de l’Alt Empordà i el Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres podem dir que tenim treballant a la nostra ciutat i comarca un grup de dones i homes preocupats pels temes de les persones grans.

Un dels nostres objectius principals és implicar els dirigents que cal potenciar les polítiques envers el benestar de la gent gran que ho necessiti. En el que fa referència als centres assistencials de gent gran tenim la Fundació Privada Asil Vilallonga, la residencia de Gent Gran Catalunya i el geriàtric Els Arcs. En aquests llocs i en d’altres similars de la comarca com les residències de Roses, Castelló d’Empúries,Vilafant, l’Escala, Palau-saverdera, Lladó, Vilamalla, el centre de dia d’Agullana, i no sé si n’oblido cap, són ateses, penso adequadament, les persones grans de la nostra ciutat i comarca, que volen passar aquests període de la seva vida sense sotracs importants.

No acabaré sense esmentar unes paraules del Sr. Adolf Molinet, que el dia de l’entrega de les medalles a les persones que aquest any complien 90 anys, ell entre aquestes persones, deia: “ En Salvador Dalí, un home de la nostra terra, manifestava que moltes persones no arriben als vuitanta perquè intenten durant massa temps quedar-se als quaranta” I, continuava el Sr. Molinet: “ tenia tota la raó, no has de lluitar contra el pas del temps, només acceptar-lo, i descobriràs una de les grans belleses de la nostra vida. Hem de pensar que quan marxem, deixem enrere una cosa molt més gran que la nostra vida. Un món sencer que continua en marxa, un món que hem d’haver intentat deixar-lo millor que quan vam arribar, i als que pensen que amb 90 anys ja no val la pena viure, és que encara els falta molt per poder entendre quan un se sent vertaderament viu i feliç”.

Ara sí que acabo, i ho faré dient que sóc conscient que no he dit massa coses noves i que segurament els que heu tingut la paciència d’escoltar-me poques o cap conclusió definitiva n’heu tret. Simplement he intentat explicar de quina manera veig segons el que penso jo i el que pensen altres persones, d’aquest important, divers i complex món de les persones grans.

Fer-se gran és feixuc, no ho dubteu, fins i tot, a vegades, massa. Però tots o gairebé tots mengem per arribar-hi.

La clau de volta rau en saber-ho fer en les millors condicions possibles Us desitjo que totes i tots ho aconseguim. Bona nit i moltes gràcies.