dimarts, 6 de gener del 2015

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el 6 de gener del 2015

VISIONS DE FIGUERES A MITJAN SEGLE XIX (I)

Gràcies a la col•laboració de la Manoli López Marcos, participant eficaç  i eficient del grup del Facebook “No ets de Figueres  si no...”,  he pogut llegir les deu pàgines que el senyor Pascual Madoz dedica a Figueres,  en el seu Diccionari geogràfic, estadístic i històric d’Espanya i les seves possessions d’ultramar, editat l’any 1845.  En el volum vuitè, a les pàgines  85 a 94, detalla la situació geogràfica, el clima, els rius i afluents, els camins, els productes, la indústria, el comerç, el caràcter i  els costums de la gent, la població, la riquesa i els contribuents dels 96 ajuntaments que formaven el partit judicial.

M’ha cridat l’atenció la manera que descriu el caràcter dels habitants figuerencs. Traduït del castellà de l’època, diu dels homes que: “el seu caràcter és viu, sense superstició i una mica matusser, emprenedors, bel•licosos i força tossuts. S’alimenten bé i són aficionats a la beguda. Són generosos i amics dels forasters, atrevits i de molta força muscular. Els joves de classe artesana són, en general, de geni lleuger i una mica dissipat; aficionats a les ciències i a les arts, és general entre ells ser instruïts; els agrada la independència i són entusiastes dels principis lliberals. Són alts, robustos i ben formats. El vestit que porten és còmode i senzill: jaqueta llarga de roba, armilla de llana o de vellut de color, pantaló de la mateixa tela, negra o de roba “blau turquí”, espardenyes amb molta cinta negra que fa la volta fins a mitja cama i gorra llarga vermella.  No els agraden els ornaments frívols i és comú entre ells portar un pal, anomenat garrot.”

Quant a les dones diu que: “són laborioses, econòmiques, submises, poc endreçades en l’ordre interior i poc amables; en general religioses, força fidels i estimen molt els seus fills, són també robustes, de color sa, blanques i de bona silueta, bona dentadura i cabell i peus grossos; la veu una mica gruixuda i l’articulació força aspra. Vesteixen, en general, amb gentilesa i el seu vestit és probablement el més graciós de Catalunya. Consisteix en un gipó de ras o escot negre amb màniga curta, panyoleta de seda negra o de color al coll, guants negres de seda o de tul brodat fins al colze, faldilla de percal fi de color, seda o llana, cenyida per sobre el maluc, davantal de seda de color, mitja blanca, blau cel o negre; sabates de pell fina o de ras negre i mocador de tul blanc brodat al cap; per anar a l’església o els dies de fires o mercat, usen una espècie de mantellina  que anomenen caputxa, que consisteix en una toca de franel•la fina i blanca, tallada  amb gràcia, i amb una vora arrissada de tres dits d’ample al voltant, que agafada  amb una agulla a la part superior del cap, cau per damunt de l’esquena i arriba fins a la cintura, deixant descoberta tota la part anterior del cos i neta la cara; a les de color blanc, particularment, els cau tan bé la caputxa que les fa ser  ben formoses” .
Llegint les descripcions que es fan en el diccionari citat m’han vingut a la memòria les paraules que dedica a Figueres en Josep Pla, en el seu llibre “El quadern gris”.  És el volum 1 de l’obra complerta, que en les pàgines 355 a 358 fa una descripció de com va quedar meravellat de la nostra ciutat. No puc transcriure tot el que diu però sí el paràgraf  final: “ Quan vaig a Figueres em passejo per la Rambla i pels carrers. La ciutat és acollidora i neta. Vaig a veure la plana de l’Alt Empordà des de la pujada del Castell. Paisatge prodigiós, d’una bellesa fascinadora, d’una qualitat incomparable. Quina meravella de cel, de mar i de terra! Els dies grisos afinen el paisatge fins a extrems indicibles. L’aire de la tramuntana li dóna una llum, una precisió diamantina. Aquest paisatge us fa sentir l’orgull de ser d’aquest país. Després, de retorn a la vila, parlo amb la gent. Els figuerencs són una gent que parlen d’una manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i tranquil•la. Gent polida. Les hores passen suaument. Què és pot demanar més”? Tot això i molt més deia en Josep Pla l’any 1918, precisament l’any en què es va inaugurar el monument de la Rambla a Narcís Monturiol i Estarriol. Llegir en Pla, en aquests temps convulsos que ara vivim, serena l’esperit i predisposa a la calma.

Tant per la importància que li dóna en Pascual Madoz, com per les paraules que li dedica en Josep Pla, podem estar ben orgullosos de ser d’una ciutat que figurava entre el grup de poblacions importants catalanes a mitjan segle XIX i principis del segle XX.

Podríem fer comparacions amb l’actualitat? Cadascú que faci les seves!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista