VOLUNTARIAT
Aprofitant que l’any 2011 ha estat anomenat com l’Any Europeu del Voluntariat, avui parlarem una mica del grup de voluntaris i voluntàries que formen l’equip de l’Associació CORfi que porta a terme una de les dues finalitats que és la de fer arribar als malalts i als seus familiars l’ajuda moral i psicològica que ajudi a suportar el cop que per a ells representa assabentar-se que tenen una malaltia cardíaca.
Per descomptat que és una tasca, la del voluntariat, que recomanem a totes les persones que tinguin unes estones lliures i que desitgin emplenar-les ajudant a fer més suportable les contrarietats que la vida ens va posant en el camí. En qualsevol de les múltiples associacions benefico socials de la nostra ciutat i també de la comarca seran ben rebudes.
Des de fa més d’un any el grup de persones que dediquen part del seu temps a les visites de CORfi està format per una dotzena de dones i homes, sòcies i socis, que una vegada per setmana, en grups de dues persones, dediquen unes hores a visitar a l’hospital de Figueres les persones que se’ls hi ha diagnosticat una malaltia cardíaca, i que prèviament han estat autoritzades per fer-ho pels serveis de cardiologia de la Fundació Salut Empordà.
Una de les dues persones visitadores ha tingut problemes cardíacs en temps passats i l’altre no. Normalment, aquesta altra persona sol ser familiar d’algú que sí que els va tenir. D’aquesta manera es pot parlar, amb coneixement de causa, tant amb el malalt, com amb els seus familiars, que moltes vegades, aquests darrers ho passen més malament i estan més angoixats que els mateixos malalts.
Segons la Lluïsa Sánchez Soler, que forma part de la Junta Directiva de CORfi, i que actua com a coordinadora del grup de voluntaris/ies els resultats beneficiosos d’aquestes visites ho són tant per a la persones visitades com pel seus visitadors que veuen recompensada la seva generositat amb la satisfacció que noten en els malalts i les seves famílies.
Encara recordo amb agraïment la visita que em van fer els voluntaris de Gicor, l’associació de la capital de la demarcació, quan dos dels seus membres em van visitar un parell o tres de dies després d’haver-me operat a cor obert a l’Hospital Josep Trueta de Girona, a finals del fred hivern de l’any 2007. El seu testimoni, especialment el del voluntari que va mostrar-me les cicatrius, pràcticament esborrades, d’una operació similar a la meva que li havien practicar feia una pila d’anys, va ser decisiu.
Vaig tenir la sensació que tot seria molt més fàcil del que havia suposat i em vaig reafirmar en la meva decisió d’ajudar a formar a la nostra ciutat una associació similar i així ho vaig fer ajudant al futur president, en Carles Corral, en les primeres gestions i fins aconseguir la constitució de CORfi. Només l’excés de compromisos en les diferents organitzacions de suport a la gent gran en què participo, varen fer impossible que pogués continuar ajudant des de la Junta Directiva, però estic orgullós i molt satisfet d’haver col•laborat en la seva formació.
I, en gran part, gràcies a la visita dels companys voluntaris de Girona. Per això penso que és tant important que aquí es continuï en la tasca empresa.
Ara sí que es compleixen les dues premisses fundacionals de CORfi : la difusió dels hàbits de vida saludable per a la prevenció de les malalties cardiovasculars, amb la Setmana del Cor i les diferents conferències arreu de la comarca, a càrrec del Dr. Paz, i amb les visites de suport moral i psicològic als malalts.
Per anar acabant, i tal com hem dit repetides vegades, les persones que sobrevivim a un accident de cor hem de fer cas de les indicacions dels metges, hem de complir en les dosis de medicaments que ens receptin, hem de mantenir un pes adequat, hem de fer exercicis físics moderats i, sobretot, no hem de fumar.
Fins a la propera: Cuida’t el cor...cuida’t la vida.
Martí Carreras Ginjaume
Soci nº 2 de CORfi
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Batecs del Cor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Batecs del Cor. Mostrar tots els missatges
dissabte, 29 de gener del 2011
dijous, 12 d’agost del 2010
BATECS DEL COR III - Publicat a la revista de Corfi del mes d'agost del 2010
Malalties del Cor i altres patologies
Quan una persona ha tingut un atac de cor, per exemple un infart de miocardi, ha de començar a fer una vida el més sana possible. Evitar l’excés de pes, no fumar en absolut, no ingerir grasses saturades que provoquen l’augment del colesterol LDL (el dolent), fer exercici físic moderat, fugir de les emocions fortes, procurar no excedir-se en l’estrès, és a dir, evitar que les causes que li poden haver produït l’atac no es repeteixin.
No obstant això, si l’infart li ha vingut a una edat en què encara és jove, com em va passar a mi, als quaranta-un anys, és inevitable que en el transcurs de la vida es vagin presentant altres patologies. Les més perilloses segurament són la hipertensió i la diabetis mellitus, anomenades traïdores ja que no donen massa sintomatologia. Les podríem anomenar “com les assassines silencioses”.
Recordo que en el tractament post infart meu (any 1975) li vaig demanar al Dr. Forment, quans anys podia viure un home amb un infart. La seva contesta, moderada i amb molta calma, com sempre, va ser “que era imprevisible, però que les persones que seguien les indicacions saludables, n’hi havia que fins i tot havien viscut vint anys”. Em va semblar molt bé, que d’entrada tingués l’oportunitat, si complia les normes, de viure dues dècades. Com veieu encara respiro, i han passat trenta cinc anys
Tenint en compte que els avenços mèdics en aquests trenta cinc anys han estat molts i molts és fàcil predir que l’esperança de vida post infart actual és incalculable. Cal però creure els cardiòlegs. I si al cap de molts o pocs anys et detecten que tens les principals artèries que porten la sang al cor força tapades, i els metges ho creuen convenient, no cal rumiar massa per anar a la sala d’operacions i sotmetre’s als baypass que siguin necessaris. Aquesta operació avui la fan quasi amb els ulls aclucats a l’Hospital Josep Trueta de Girona. Que lluny sembla aquell temps en què en un cas així, com li va passar a un amic meu, ple encara de vida, li van deixar triar entre anar a operar-se a Chicago o Montpeller. Va triar el primer,perquè hi tenien més experiència, ja que a l’altre tot just començaven. Era aquell temps en què estava totalment prohibit menjar peix blau i cuinar amb oli d’oliva. Més tard s’ha demostrat que ambdós productes són beneficiosos per combatre el colesterol.
Que no totes les persones es cuiden és cert. Els que ho tenen clar són les mútues i companyies d’assegurances que no permeten tenir més cobertura a les persones que han tingut alguna malaltia cardiovascular. Sembla un contrasentit, ja que si et cuides i fas prevenció tindràs menys possibilitats de reincidir que una altra persona que continuï amb la vida de sempre. Doncs, no. Les estadístiques demostren que les persones que han tingut problemes cardíacs, són més propenses que d’altres que no els han tingut, a repetir-los.
Però podem estar totalment convençuts que si seguim les indicacions dels metges, les probabilitats de repetir el problema és molt menor que la persona que no ho sap i per tant no fa cap tractament. Per això m’esgarrifo quan companys i coneguts em diuen que tenen sucre (diabetis) però que no els preocupa gaire. Quan han d’anar a fer un menjar extra doblen el tractament. Si es prenen una pastilla al dia, doncs aquell dia en prenen dues. Si s’injecten insulina, doncs aquell dia doblen la dosi! I mengen pastissos i de tot. Mal fet. Amb la diabetis no val a jugar-hi. Les conseqüències poden ser fatals. És la principal causa de complicacions en els ictus cerebrals (vessaments o embòlies). I de la ceguesa, fins i tot, i de problemes a les cames i peus. Per tant, molt de compte. Amb moderació tot, però vigilant contínuament.
Per acabar i com sempre “Cuida’t el cor........Cuida’t la vida”!
Martí Carreras Ginjaume
Soci número 2 de CORfi
Quan una persona ha tingut un atac de cor, per exemple un infart de miocardi, ha de començar a fer una vida el més sana possible. Evitar l’excés de pes, no fumar en absolut, no ingerir grasses saturades que provoquen l’augment del colesterol LDL (el dolent), fer exercici físic moderat, fugir de les emocions fortes, procurar no excedir-se en l’estrès, és a dir, evitar que les causes que li poden haver produït l’atac no es repeteixin.
No obstant això, si l’infart li ha vingut a una edat en què encara és jove, com em va passar a mi, als quaranta-un anys, és inevitable que en el transcurs de la vida es vagin presentant altres patologies. Les més perilloses segurament són la hipertensió i la diabetis mellitus, anomenades traïdores ja que no donen massa sintomatologia. Les podríem anomenar “com les assassines silencioses”.
Recordo que en el tractament post infart meu (any 1975) li vaig demanar al Dr. Forment, quans anys podia viure un home amb un infart. La seva contesta, moderada i amb molta calma, com sempre, va ser “que era imprevisible, però que les persones que seguien les indicacions saludables, n’hi havia que fins i tot havien viscut vint anys”. Em va semblar molt bé, que d’entrada tingués l’oportunitat, si complia les normes, de viure dues dècades. Com veieu encara respiro, i han passat trenta cinc anys
Tenint en compte que els avenços mèdics en aquests trenta cinc anys han estat molts i molts és fàcil predir que l’esperança de vida post infart actual és incalculable. Cal però creure els cardiòlegs. I si al cap de molts o pocs anys et detecten que tens les principals artèries que porten la sang al cor força tapades, i els metges ho creuen convenient, no cal rumiar massa per anar a la sala d’operacions i sotmetre’s als baypass que siguin necessaris. Aquesta operació avui la fan quasi amb els ulls aclucats a l’Hospital Josep Trueta de Girona. Que lluny sembla aquell temps en què en un cas així, com li va passar a un amic meu, ple encara de vida, li van deixar triar entre anar a operar-se a Chicago o Montpeller. Va triar el primer,perquè hi tenien més experiència, ja que a l’altre tot just començaven. Era aquell temps en què estava totalment prohibit menjar peix blau i cuinar amb oli d’oliva. Més tard s’ha demostrat que ambdós productes són beneficiosos per combatre el colesterol.
Que no totes les persones es cuiden és cert. Els que ho tenen clar són les mútues i companyies d’assegurances que no permeten tenir més cobertura a les persones que han tingut alguna malaltia cardiovascular. Sembla un contrasentit, ja que si et cuides i fas prevenció tindràs menys possibilitats de reincidir que una altra persona que continuï amb la vida de sempre. Doncs, no. Les estadístiques demostren que les persones que han tingut problemes cardíacs, són més propenses que d’altres que no els han tingut, a repetir-los.
Però podem estar totalment convençuts que si seguim les indicacions dels metges, les probabilitats de repetir el problema és molt menor que la persona que no ho sap i per tant no fa cap tractament. Per això m’esgarrifo quan companys i coneguts em diuen que tenen sucre (diabetis) però que no els preocupa gaire. Quan han d’anar a fer un menjar extra doblen el tractament. Si es prenen una pastilla al dia, doncs aquell dia en prenen dues. Si s’injecten insulina, doncs aquell dia doblen la dosi! I mengen pastissos i de tot. Mal fet. Amb la diabetis no val a jugar-hi. Les conseqüències poden ser fatals. És la principal causa de complicacions en els ictus cerebrals (vessaments o embòlies). I de la ceguesa, fins i tot, i de problemes a les cames i peus. Per tant, molt de compte. Amb moderació tot, però vigilant contínuament.
Per acabar i com sempre “Cuida’t el cor........Cuida’t la vida”!
Martí Carreras Ginjaume
Soci número 2 de CORfi
dissabte, 27 de març del 2010
BATECS DEL COR (Publicat a la Revista de CORfi núm 1. Abril del 2010)
QUÈ VOL DIR SER SOCI/SÒCIA DE CORfi
Les finalitats de l’associació estan perfectament descrites en els estatuts. Com a soci fundador de CORfi recordo que des del primer moment ho vàrem tenir molt clar.
Bàsicament són aquestes dues:
Difusió dels mètodes per portar una vida amb uns hàbits saludables que evitin, en la mesura del possible, les complicacions cardíaques i procurar una ajuda moral i psicològica als malalts i familiars de persones implicades en les malalties del cor.
I això és el que fa l’associació: la difusió a través de les conferències a diverses poblacions de la comarca, la setmana del cor, edició de material publicitari, col·laboracions en campanyes sense tabac, etc.
També fan visites als malalts a l’hospital i seguiment de la seva evolució un cop han tornat a casa, procurant, mitjançant les paraules adequades, fer-los veure que la recuperació és possible, que no s’acaba el món i que ben aviat podran fer una vida normal seguint, és clar, la medicació adequada i els consells dels cardiòlegs.
Per fer aquestes tasques de manera eficient fa falta una organització que comporta unes despeses. D’aquí la necessitat de tenir com més soci/sòcies millor. Ser component d’una associació com CORfi vol dir que amb la petita contribució econòmica que fem podem ajudar i molt a la recuperació psíquica dels malalts, tornar-los els ànims i qui sap si evitar que algú pateixi la malaltia si fa cas dels consells per dur una vida cardiosaludable.
Per tant, ser soci/sòcia ha de significar una satisfacció moral i mai pensar que per ser-ho es puguin gaudir d’algunes avantatges de tipus material o de tracte diferent per part dels professionals de la medicina, que, com tots sabem, es dediquen en cos i ànima als seus pacients sense preguntar qui són i d’on vénen. És necessari no confondre l’associació amb una mútua mèdica, en què sí que els seus socis, mitjançant el pagament d’unes quotes quasi sempre força cares, poden tenir accés a unes prestacions com visites mèdiques, proves i operacions quirúrgiques. La recompensa del soci/sòcia de CORfi ha de ser la satisfacció de contribuir al major benestar dels malalts del cor i dels seus familiars i procurar evitar els hàbits que propicien la propagació d’aquestes malalties.
Quan el dia tres de març de l’any dos mil set, tres dies després d’haver petit una operació a cor obert, amb la col·locació de tres bypass, vaig veure entrar a la meva habitació de l’hospital Josep Trueta de Girona un parell de persones del Gicor, que em varen parlar de la seva associació i em vam pronosticar que dintre de pocs dies jo tornaria a estar bé, em van aixecar els ànims de tal manera que vaig tenir clar que havia d’unir els meus esforços als d’en Carles Corral per fer una cosa semblant a Figueres.
Tu que llegeixes aquestes línies i que ets soci/sòcia de CORfi, segurament tens algun familiar, amic o company que tindria ganes de poder ser part d’aquest projecte. Proposa’ls que s’uneixin a nosaltres. Amb l’esforç de tots es podrà engrandir l’associació i fer més activitats en benefici dels que ho necessitin. Aquestes malalties toquen a tothom, joves i grans.
Pensem que, després de l’etapa de constitució, l’associació ha entrat en un període de consolidació i que s’han establert les bases per fer una bona feina. A les dones i homes que formen la Junta Directiva, sòcies i socis com nosaltres, se’ls ha d’agrair la dedicació voluntària i totalment desinteressada per assolir les fites que figuren en els estatuts, igual que a tots els delegats i delegades escampats per la nostra comarca.
Per acabar m’acomiadaré amb el meu eslògan preferit “Cuida’t el cor...cuida’t la vida”. Per cert, original de la Marta Munjó Purcalla, filla de l’Albert Munjó Serrats, ex-secretari de l’associació.
Fins a una propera ocasió. .
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 2 de CORfi
Les finalitats de l’associació estan perfectament descrites en els estatuts. Com a soci fundador de CORfi recordo que des del primer moment ho vàrem tenir molt clar.
Bàsicament són aquestes dues:
Difusió dels mètodes per portar una vida amb uns hàbits saludables que evitin, en la mesura del possible, les complicacions cardíaques i procurar una ajuda moral i psicològica als malalts i familiars de persones implicades en les malalties del cor.
I això és el que fa l’associació: la difusió a través de les conferències a diverses poblacions de la comarca, la setmana del cor, edició de material publicitari, col·laboracions en campanyes sense tabac, etc.
També fan visites als malalts a l’hospital i seguiment de la seva evolució un cop han tornat a casa, procurant, mitjançant les paraules adequades, fer-los veure que la recuperació és possible, que no s’acaba el món i que ben aviat podran fer una vida normal seguint, és clar, la medicació adequada i els consells dels cardiòlegs.
Per fer aquestes tasques de manera eficient fa falta una organització que comporta unes despeses. D’aquí la necessitat de tenir com més soci/sòcies millor. Ser component d’una associació com CORfi vol dir que amb la petita contribució econòmica que fem podem ajudar i molt a la recuperació psíquica dels malalts, tornar-los els ànims i qui sap si evitar que algú pateixi la malaltia si fa cas dels consells per dur una vida cardiosaludable.
Per tant, ser soci/sòcia ha de significar una satisfacció moral i mai pensar que per ser-ho es puguin gaudir d’algunes avantatges de tipus material o de tracte diferent per part dels professionals de la medicina, que, com tots sabem, es dediquen en cos i ànima als seus pacients sense preguntar qui són i d’on vénen. És necessari no confondre l’associació amb una mútua mèdica, en què sí que els seus socis, mitjançant el pagament d’unes quotes quasi sempre força cares, poden tenir accés a unes prestacions com visites mèdiques, proves i operacions quirúrgiques. La recompensa del soci/sòcia de CORfi ha de ser la satisfacció de contribuir al major benestar dels malalts del cor i dels seus familiars i procurar evitar els hàbits que propicien la propagació d’aquestes malalties.
Quan el dia tres de març de l’any dos mil set, tres dies després d’haver petit una operació a cor obert, amb la col·locació de tres bypass, vaig veure entrar a la meva habitació de l’hospital Josep Trueta de Girona un parell de persones del Gicor, que em varen parlar de la seva associació i em vam pronosticar que dintre de pocs dies jo tornaria a estar bé, em van aixecar els ànims de tal manera que vaig tenir clar que havia d’unir els meus esforços als d’en Carles Corral per fer una cosa semblant a Figueres.
Tu que llegeixes aquestes línies i que ets soci/sòcia de CORfi, segurament tens algun familiar, amic o company que tindria ganes de poder ser part d’aquest projecte. Proposa’ls que s’uneixin a nosaltres. Amb l’esforç de tots es podrà engrandir l’associació i fer més activitats en benefici dels que ho necessitin. Aquestes malalties toquen a tothom, joves i grans.
Pensem que, després de l’etapa de constitució, l’associació ha entrat en un període de consolidació i que s’han establert les bases per fer una bona feina. A les dones i homes que formen la Junta Directiva, sòcies i socis com nosaltres, se’ls ha d’agrair la dedicació voluntària i totalment desinteressada per assolir les fites que figuren en els estatuts, igual que a tots els delegats i delegades escampats per la nostra comarca.
Per acabar m’acomiadaré amb el meu eslògan preferit “Cuida’t el cor...cuida’t la vida”. Per cert, original de la Marta Munjó Purcalla, filla de l’Albert Munjó Serrats, ex-secretari de l’associació.
Fins a una propera ocasió. .
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 2 de CORfi
dijous, 31 de desembre del 2009
BATECS DEL COR (Publicat a la Revista de CORfi núm 0. Desembre 2009
En aquest primer número de la revista de COR-FI farem una mica d’història. Vaig néixer l’any 1933 i per tant tinc 76 anys fets. D’aquests, trenta quatre els he passat “patint del cor”, ja que va ser l’abril del 1975 quan vaig tenir l’infart de miocardi. I, posteriorment, set anys més tard, vaig fer l’anginya de pit.
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 2 de COR-FI
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 2 de COR-FI
BATECS DEL COR (I) Publicat a la Revista de CORfi del desembre de 2009)
En aquest primer número de la revista de CORfi farem una mica d’història. Vaig néixer l’any 1933 i per tant tinc 76 anys fets. D’aquests, trenta quatre els he passat “patint del cor”, ja que va ser l’abril del 1975 quan vaig tenir l’infart de miocardi. I, posteriorment, set anys més tard, vaig fer l’anginya de pit.
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume Soci número 2 de COR-FI
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume Soci número 2 de COR-FI
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
