dimarts, 10 de febrer de 2015

VIST AMB BONS ULLS, publicat al setmanari Empordà el dia 10 de febrer de 2015

VISIONS DE FIGUERES A MITJAN SEGLE XIX (i II)

Continuant amb l’estudi que fa en Pascual Madoz en el seu Diccionari geogràfic, estadístic  i històric d’Espanya i les seves possessions d’ultramar, editat l’any 1845, ens assabentem  que en aquelles dates tenien una manera ben peculiar de comptar els habitants de les poblacions.
Així ho llegim en el “Quadre sinòptic per ajuntaments del que concerneix a la població del partit judicial i la que es refereix a la lleva de l’exercit, amb el detall de la seva riquesa imposable”. El partir judicial de Figueres, que pertanyia al bisbat de Girona, constava, en aquells temps, de 111 pobles repartits entre 96 ajuntaments. Per ordre alfabètic, el primer era Agullana i el darrer Viure ( escrit amb V i no com ara en B) ; gairebé tots, vuitanta-tres, d’un sol poble, dotze ajuntaments es componien de dos pobles i un sol ajuntament en tenia quatre (Maçanet de Cabrenys)

Figueres tenia 1.870 veïns i un total de 8.352 ànimes. S’anomenaven veïns només els caps de família i la resta, la dona,  els fills no emancipats, etc. etc., eren simplement ànimes. Quant als electors només eren 664 contribuents, més 14 persones amb capacitat intel•lectual, que, malgrat poder participar en les eleccions, no podien ser elegits. Donaven una certa importància als estudis, que els permetien votar, però sense la possibilitat de sortir elegits.

Entre moltes de les coses que s’expliquen també parla dels costums del país i diu textualment que: “són, amb petites diferències,  les generals de Catalunya, encara que per la seva proximitat amb França tenen algunes peculiaritats d’aquesta nació, com pot ser la mena de menjar, les hores de fer-lo, els balls i diversions públiques, són molt semblants, o millor dit, quasi enterament igual que les del Rosselló; l’idioma es diferencia, en moltes paraules, de les del Principat, perquè en té moltes d’afrancesades; però és de notar un costum particular d’aquest país: en tot ell, a excepció de les viles grans i de les cases distingides, les dones no se seuen a taula per menjar i serveixen a peu els seus pares, marits, germans o fills, que estan molt ben asseguts. Les principals diversions són el ball, les romeries i el joc; la dansa més popular és el contrapàs, que es balla a la tarda en moltes places i per moltes parelles alhora, és un ball que agrada poc a qui no el coneix, però és molt atractiu per els qui  entenen la seva música; els instruments primordials són una gaita, un tamborí, dos tiples i un baix; a continuació dels contrapàs ballen una altra dansa que anomenen sardana i en pobles del Pirineu, en lloc d’aquesta, ballen el ballet, que és dansa francesa i que exigeix una agilitat extraordinària, especialment en les dones. A les nits és molt comú en els pobles el sarau, en  què es ballen les danses generals d’Espanya. Les romeries són una altra de les diversions d’aquests habitants, raó per la qual són molt concorregudes les festes dels pobles i dels santuaris, on es fan bones teques i es balla molt. Els jocs de cartes i de pilota apassionen molt, i anys enrere, però no gaires, ho era fins i tot en la gent més acomodada i formal, que seguien les fires i festes dels pobles buscant partides de joc, en què es jugaven molts interessos; però aquest costum ha anat moderant-se, i a dia d’avui es redueix a joves inexperts o mal educats i als homes de moral laxa. “

Interessant és també la descripció que fa de l’interior de la població que diu que “ consta de poc més de dues mil cases de bon aspecte, distribuïdes en carrers rectes, planers i espaiosos, una casa consistorial capaç i de bona forma a la plaça principal, una presó petita, insalubre i de mala construcció, una casa de maternitat per a expòsits transeünts, un hospital fundat l’any 1313, ben situat i de molta capacitat per a malalts pobres, i en el mateix edifici,  l’hospital militar, amb una capella pública dedicada a Sant Baldiri; un teatre reduït i de mal gust, excepte l’escenari que va ser renovat i decorat l’any 1841; un sala per a balls públics; sis escoles particulars d’instrucció primària per a nens, amb més de tres-cents alumnes, tres de nenes a les quals s’ ensenya a llegir a més de les labors pròpies del seu sexe i un col•legi d’humanitats creat l’any 1837 per la corporació municipal”.

I així podríem anar continuant les explicacions que ens dóna el diccionari esmentat. Per si a algú li interessa la totalitat, tal com vaig dir tot això i molt més figura en el volum VIII, pagines 85 a 94. Clicant al Google el nom de l’autor, Pascual Madoz, ràpidament ho trobarà.

Fins al proper més. Salut!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista