dilluns, 30 d’abril del 2012

L'EDAT NO COMPTE!..O SI ? Setmana 18. Gràcia XXII Els Pescadors de Coral

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

La gràcia vintidosena de l’Empordà són els pobres pescadors de coral, els que furen pel sí de la mar profonda. Els seus ulls oberts a sota l’aigua, travessen el crepuscle marí, com ñles Nereides, a la recerca de les branques rojes. Els nostres ulls, avesats a mirar en la transparenta admòsfera, no ens servirien a unes quantes brasses, aigües avall, i no veuríem el coral brut sense polir. Els ulls d’aquests homes han de rebre sense dilatar-se massa els raigs lluminosos amb fina discreció dels colors. Mes, per damunt de tot, han de posseir un esperit aventurer, una voluntat peresosa i ardida, apassionada per les misterioses meravelles, ferma i constant per a resistir la misèria, amb la bella esperançà d’atrapar un tresor. Ben sovint són més pobres que els pescadors de peix, tal ment és avara la mar de les seves petites branques rojes. Mes, entre mig del poble, són gent estranyament esquerpa, tarada de bruixeria, carn de llegenda. En les costes de l’Empordà, estan a punt de desaparèixer, perquè han tornat a Rosas els grecs d’avui, atrets, tal vegada, per la mateixa fam de meravelles que’ls va dur aquí ara fa més de vintiquatre segles.Els d’avui són pobres, i no saven ben be del cert que cantava Homer. Les seves barques són lletges, com un renec, i les ànimes dels que les governen, no encenen damunt d’elles una resplandor matinal. Aviat s’extingiran, doncs, en la nostra costa, aquells espectres d’un món antic que va pobla l’imaginació humana de sers fantàstics, com els tritons i les sirenes, les hespèrides i les okenianes. Quan la darrera branca de coral pugi a flor d’aigua, entre les dents de l’últim pescador del país, s’assecarà per t, Empordà meu de les dolces gràcies, una gémola viventa de l’arbre que els fills de Focida varen plantar en les teves riberes. --------------------------------

dimecres, 25 d’abril del 2012

ENVELLIR, UN PROCÉS NATURAL QUE DURA TOTA LA VIDA

Bon dia : En primer lloc m’agradaria donar les gràcies a la direcció de l’Institut Illa de Rodes, i al professor Xavier Serra Besalú, per haver-me convidat a participar en aquest seminari previ al Dia d’Europa que celebrareu el proper 9 de maig.

També voldria dir que estic avesat a parlar davant d’auditoris de persones grans, quasi sempre de més de 65 anys. Serà la primera vegada que em dirigeixi a un públic tan jove. Veurem com me’n sortiré i espero no avorrir gaire.

Avui teniu davant vostre una persona que no va poder estudiar quan era hora per circumstàncies que ara mateix serien llargues d’explicar i de ben segur no vénen al cas Em vaig haver de conformar amb uns petits estudis mercantils i començar a treballar als 14 anys. Com han canviat les coses en aquests 65 anys! Sí que, de manera autodidacta, és a dir per mi mateix, vaig anar perfeccionant els meus coneixements de temes comptables i puc dir, amb satisfacció, que em vaig guanyar la vida treballant de comptable durant pràcticament cinquanta anys. I no em va anar malament del tot!

Ara, ja de gran, em vaig atrevir a estudiar telemàticament amb la UOC, Universitat Oberta de Catalunya, i vaig obtenir un diploma d’extensió universitària en el tema de “Tècniques d’expressió oral i escrita”. He dit tot això perquè de ben segur que vosaltres esteu acostumats que des d’aquesta tribuna us parlin persones amb formació universitària i amb molts coneixements. No és el meu cas. 

Anem al gra. He vingut per parlar d’un tema que em té ocupat ja fa mesos i que, com a mínim, m’ocuparà fins a finals d’any. Ja sabeu que la Unió Europea ha declarat que aquest any sigui l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la SolidaritatIntergeneracional 2012. I com a representant del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, tinc la responsabilitat de fer arribar, a com més persones millor, quins són els objectius d’aquest esdeveniment.

La part que jo personalment considero més important d’aquesta proposta de la Unió Europea és precisament la de la Solidaritat Intergeneracional. La gent gran hem de saber explicar a les noves generacions, d’una manera planera i senzilla, quin ha estat el nostre recorregut vital per aquest món. Naturalment que les circumtàncies no són les mateixes ara que fa seixanta-cinc anys, quan els octogenaris actuals teníem més o menys la vostre edat. Ja sabeu allò que deia Ortega i Gasset: ”l’home és ell i les seves circumstàncies”.Però jo sovint rellegeixo un text anomenat “Desiderata”, escrit anònim, més tard atribuït a Max Ehrmann, que va ser publicat l’any 1692, a la ciutat de Baltimore, de l’estat nord-americà de Maryland. Malgrat haver estat escrit fa més de 300 anys, s’hi llegeixen coses com aquestes:....“Sigues tu mateix. Especialment, no fingeixis afectes. Accepta amablement el pas dels anys, renunciant amb elegància a les coses pròpies de la joventut. Educa la fortalesa d’esperit perquè et serveixi d’escut en la desgràcia sobtada. Però no t’atribolis amb imaginacions. Molts temors neixen de la fatiga i de la soledat. A part d’una saludable disciplina, sigues benèvol amb tu mateix. Ets una criatura de l’univers, igual que els arbres i les estrelles, i tens dret a ser aquí. I et sembli clar o no, no dubtis que l’univers es desenvolupa tal com ho ha de fer. Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, el nostre continua essent un magnífic món. Tingues prudència. Esforça’t a ser feliç”

En aquesta època d’incerteses actual, en què tot sembla pitjor que ahir i millor que demà, el text que acabo de llegir ens ve com l’anell al dit. I deixeu-me que us digui que vosaltres, en l’actualitat, teniu la millor riquesa del món: la joventut. I que heu de saber-ho aprofitar. No he vingut aquí a donar consells, però permeteu que us encoratgi a no deixar d’aprendre i ara és l’hora de fer-ho. No vulgueu saber el buit que sentim dintre nostre les persones que no vàrem tenir l’oportunitat de poder-ho fer. Només us diré que durant quinze anys vaig ser delegat a la demarcació de Girona de l’Acadèmia d’Ensenyament a Distància CCC de Sant Sebastià, i més d’una i de deu i de vint vegades vaig anar a vendre cursos de Cultura General a persones que ocupaven càrrecs de categoria en empreses i negocis importants i que es veien inferiors davant els seus empleats, trenta anys més joves que ells, que sí que havien tingut l’oportunitat d’estudiar. Mireu, a l’entrada dels camps de concentració nazis hi penjaven un rètol que deia “El treball us farà lliures”. Jo us puc dir que el saber us obrirà les portes del món. No ho desaprofiteu. És el millor llegat que podeu rebre dels vostres pares i avis.

Quins són els objectius per assolir aquest any ? Doncs, en concret són quatre:

1- Sensibilitzar la societat sobre la importància d’envellir activament, destacant la contribució que la gent gran pot fer a la societat i a la seva economia.

2- Promoure i impulsar l’envelliment actiu dins de tots els àmbits de la societat, aprofitant tot el potencial que pot aportar la gent gran.

3- Estimular el debat i l’intercanvi d’experiències entre els estats membres i els sectors interessats, amb l’objectiu de consensuar les propostes sobre les polítiques d’envelliment actiu.

4- Finalment identificar i difondre les bones pràctiques, per tal de fomentar la cooperació i les sinergies entre els diferents sectors.

Les persones prenem consciència que en aquesta vida hi estem de pas, i que tard o d’hora algun dia s’acabarà. Per tant, una de les il•lusions que tenim és la de viure com més anys millor. Tots sabem que l’etapa més dura de la vida és la vellesa. Malgrat això, tots, o gairebé tots, mengem per arribar-hi. També tenim clar que per no arribar a vells només hi ha una solució: morir-se abans. Davant d’aquesta perspectiva, gens atractiva, ens arrisquem a afrontar de la millor manera possible els anys d’envellir, que són, i ho sabem, força feixucs. Aquesta xerrada que avui faig aquí porta per títol “Envellir, un procés natural que dura tota la vida”.Crec que està demostrat científicament que comencem a envellir poc desprès d’haver nascut. Sembla una mica exagerat, però a mi també em semblava exagerat que un mestre de la comunicació verbal com és en Joaquim Maria Puyal digués sovint la frase “acaba de començar el partit”. Feta la consulta al servei lingüístic adient la seva resposta va ser que “una vegada el partit començat ja s’ha acabat el començament”. Per tant, també pot ésser que una vegada nascuts ja comencem a envellir.

Que ningú s’espanti. Una cosa és envellir físicament, i naturalment que el pas dels anys van deixant el seu rastre, i una altra és fer-ho mentalment o en esperit. He conegut persones d’una edat cronològica jove que quan veies com parlaven i sobretot com actuaven eren molt més grans que altres de vuitanta anys o més, però amb unes ganes i una empenta envejables. Ara mateix tenim a Barcelona un grup que s’autoanoa “iaioflautes” que estan fent una labor magnífica reivindicant alguns dels drets que s’havien aconseguit en l’anomenat estat del bhenestar i que per la tant sabuda crisi econòmica se’n van en orris. I com aquest grup, veureu que els casals de gent gran estan plens de persones que fan coses importants i ajuden en tota mena de voluntariat. amb esperit jove, encara que a voltes les forces flaquegin.

Una de les figures clau de la Segona Guerra Mundial (1939–1945) l’anglès Sir Winston Churchill, famós polític cèlebre també pel seu sempitern havà a la boca i marcant amb dos dits el signe de la victòria, va dir: “ No som vells per haver viscut un cert nombre d’anys, esdevenim vells perquè hem desertat del propi ideal” Analitzem, analitzem el seu significat.

El vostre professor, senyor Serra Besalú, en un magnífic article publicat a el Punt Avui a primers d’aquest any, deia que “massa sovint, envellir és percebut com una amenaça en comptes d’un èxit”. És veritat. Recordo que l’11 de setembre de 1998, vaig anar a visitar el Monestir de Sant Pere de Rodes i per primera vegada a la meva vida vaig poder gaudir d’un preu reduït, ja que el 20 d’agost havia complert 65 anys. En comentar-ho amb el taquiller, un noi jove, i dir-li que m’agradaria més tenir la seva edat i pagar l’entrada sense descompte, em va contestar ” Sí, però a mi qui m’assegura que hi arribaré, a la seva edat”. Certament, doncs, arribar a gran i a molt gran és un èxit.

Tenim multitud d’exemples de persones grans amb una capacitat extraordinària. A casa nostra, el doctor Moisés Broggi, amb 104 anys, i una capacitat de raonament esplèndida. Menys gran, 75 anys, però amb una vocació de comunicació extraordinària, el jurista, economista i divulgador científic Eduard Punset, director d’un programa de televisió magnífic. També l’escriptora i editora Rosa Regàs, de 78 anys, autora, entre d'altres, del llibre “L’hora de la veritat. Una mirada a la vellesa” Entre els molts que deu haver-hi a l’Estat espanyol, em ve a la memòria en José Luis Sampedro, de 95 anys, per cert nascut a Barcelona, escriptor, humanista i economista, encara en plena forma argumental. En l’àmbit europeu tenim el celebèrrim Stephane Hessel, de 94 anys, autor del llibret més venut a França i desprès a tot Europa titulat “Indigneu-vos”, que va donar el tret de sortida a la multitud de manifestacions de gent descontenta amb la deriva de la situació econòmica a nivell europeu i mundial. Posteriorment amb el seu amic, el filòsof i sociòleg francès Edgar Morin, de 91 anys, han escrit a quatre mans el llibre “El camí de l’esperança”.

I per què de cop i volta a la Unió Europea li ve la febre d’encomanar a la gent que s’acostumin a envellir activament i que es promoguin les relacions entre generacions? Doncs segurament que li han vist les orelles al llop i volen estar preparats. Quan parlen d’envellir activament no es refereixen únicament a les persones grans, ja jubilades o prejubilades. Segurament pensen en les que estan en actiu i volen que aquestes generacions segueixin més anys dins el mercat laboral i es mantinguin sanes, actives i autònomes el màxim de temps possible, i que no es vegi l’envelliment demogràfic com un pes sobre el sistema de pensions o els serveis d’atenció, sinó també com una oportunitat pel que fa a les contribucions que la gent gran pot fer a la societat i a l’economia.

Quan la Comissió Europea va fer la proposta de l’AEEAILSI  que més tard van aprovar el Parlament Europeu i el Consell d’Europa, va fer esment a un informe de l’Euroestat, que és l’organisme estadístic comunitari, fet públic l’any 2008, en què indicava que Europa tindria, l’any 2060, dues persones en edat de treballar per cada persona més gran de 65 anys, mentre que la població actual és de quatre per una, i que a partir del 2012 la població europea en edat de treballar començarà a minvar i les persones majors de 65 anys augmentaran a raó de dos milions per any. Un altre estudi del mateix organisme revela que d’aquí a vint anys, el 25% d’europeus serà major de 65 anys i que els sistemes de salut s’enfrontaran, a més a més, al repte creixent de la cronicitat de la població. Per pal•liar aquesta situació s’estudien aplicacions de monitorització remota de la salut, com ara la telemedicina, que, aplicada a pacients crònics en el seu domicili o amb solucions de mobilitat, pot produir beneficis tant per al sistema de salut com per als pacients, facilitant la comunicació amb els seus familiars, cuidadors i professionals assistencials.

I si mirem a l’Estat espanyol, les xifres encara són més esfereïdores. Un estudi fet per l’Institut Català de l’Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens diu que sobre una població actual de 45.300.000 habitants, un total de 2.300.000 persones tenen més de 79 anys. D’aquí a 50 anys, amb una població estimada de poc més de 52.500.000 habitants arribarem 6.900.000 octogenaris. És a dir, amb un augment en xifres absolutes de 7.200.000 habitants, exactament la meitat d’aquest augment, 3.600.000, seran persones de més de 79 anys.

Observin, doncs, que mentre la població d’Espanya en els propers 50 anys tindrà un augment percentual del 16%, el percentatge d’aquest augment per als de 80 anys i més serà del 200%. Xifres que no em negaran que són vertaderament espectaculars. I davant d’aquest panorama és indubtable que cal preparar-se i adoptar les mesures adients, amb temps suficient.

Els enormes avenços de la medicina actual han portat a aquesta situació. I el lapse de temps entre la jubilació i la mort, o la dependència que inhabilita, pot arribar a ser de més de 25 anys. Les persones grans encara amb forces i amb facultats físiques i psíquiques en bon estat hem de poder portar a la societat la nostra contribució i, sobretot, poder transmetre a les noves generacions les vivències de moltes vides d’esforç i treball.

Amb les relaciones intergeneracionals hi ha molt per treballar. Fa poc més d’un mes en el viatge de tornada amb tren a Figueres des de Barcelona Sants, després d’assistir al Ple del CGGCat, vaig comentar al meu company del Gironès que el tren havia sortit exactament a l’hora anunciada: les 4,16. Un senyora gran que viatjava a la vora nostra es va treure de la bossa de mà un mòbil d’última generació i va comentar: “doncs jo tinc les 4,15. Quan arribi a casa la meva néta me’l posarà a l’hora”. Un noi jove que seia davant seu li va comentar “si vol ho faig jo”.. I així va ser. La senyora li va donar les gràcies, va endreçar el mòbil i va treure de la bossa una camisa o jaqueta , fil de cosir i agulles i va anant posant botons a la camisa i fent-li algun que altre sargit. Segurament aquesta senyora podria ensenyar molts joves a cosir i els joves li podrien ensenyar a manegar-se més bé amb les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació). Només és un exemple i en trobaríem molts més.

Estic arribant al final de la meva intervenció, calculada sobre uns vint-i-cinc minuts. No vull acabar sense dir que lamento que les actuals circumstàncies econòmiques no permetin albirar, a curt o mitjà termini, un esdevenidor més esplendorós. Però us puc assegurar que quan jo tenia quinze anys el panorama era molt i molt pitjor. I no parlo de política, que també era pitjor. I ens en vàrem sortir! I hem viscut uns anys de forta expansió econòmica, en què tots semblava que érem rics, i era mentida. I ara n’estem pagant les conseqüències! En nom de les persones grans que hem anat formant aquest caos actual, demano disculpes i al mateix temps us dic que, per molt i molt que ara plogui, metafòricament parlant, tornarà a sortir el sol amb més força que mai. I vosaltres en sereu els vertaders protagonistes. Però per això heu d’estar ben preparats. I no en tinc cap dubte que ho estareu.

Finalment, si m’ho permeteu, i com que avui estic en un centre de treball de mestres i professors, voldria llegir un petit poema dedicat als mestres, original del meu amic Josep Ortega i Ortiz , que va deixar aquest món l’any 2005. Diu així:

Fer llum dins la foscor Obrir camins on no n’hi han Formar homes i dones, fer-los grans No hi ha empresa millor Ni llavor que doni tant.

 Que tingueu un bon dia i moltes gràcies per la vostra paciència i la vostra atenció.

dilluns, 23 d’abril del 2012

L'EDAT NO COMPTE!...O SI Les Gràcies de l'Empordà - Gràcia XXI Les runes de Sant Pere de Roda

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919 Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar. La gràcia que fà vintiuna de l’Empordà són les runes de Sant Pere de Roda. Els frares n’han fuit; les santes relíquies foren escampades per cenobis llunyans, els altars no serven les beneites imatges, ni els candelers, ni els antipendis antics. En les cel•les benedictines no hi ha rastre dels vells incípits que hi va llegir fa tants de segles el frare Gerbert; la Bíblia deurada amb amor d’ingènues figueres romàniques, que esta reclosa en un museu estranger. Mes ni la mà dels homes ni els improperis del temps han pogut despullar a les runes esbatanades i ensorrades del seu cordial encís. Com vella arca de sàndal, cada vegada que l’estellen, amb la darrera estella renova el seu perfum. De Rodas la grega vas treure’n els primers dies de la colonisació benedictina el teu nom cristià. Com una estrella morta, després d’haver estat per molts segles lluminària guiadora dels sentiments i de la raó dels homes, ara romans apagada en la teva augusta soletat. Però en la teva nit no restes perduda i oblidada, estrella morta d’una pàtria que no vol morir. Costa amunt per les vinyes de Palau Sabardera ¡ quins raïms més dolços que s’hi fan! Jo he pujat com apassionat romeu per les mateixes que hi va seguir el meu pare, i he sentit la punyenta emoció d’adorades memòries al trepitjar les runes de l’antic cenobi català. I després all pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m’ha semblat encara més plana i resplandenta, hi he resseguit amb delícia les cales de la costa i he contemplat la mar immensa, tant polida i clara que s’hi emmirallava el Sol.

diumenge, 15 d’abril del 2012

L'EDAT NO COMPTE!......O SI? Setmana 16 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XX Els burros de Viura

La vintena gràcia de l’Empordà són els burros de Viura. ¿Perquè serà que la fama se l’emporten els burros, mofeta empordanès, que’t daleixes per la sàtira burlesca? Quan els aventurers de Viura anaven per plans i muntanyes a venre guix, diu la fama que els burros arribaven als pobles una estona abans que’ls guixeters. I els pagesos deien:-Ja són aquí els burros de Viura.- I quan més tar arribaven els guixaters, deien:- Ja han arribat els guixaters.- Sortien de bella nit per camins bosquetans, vorejant el ribast, a la claror de les estrelles, i a punta de dia ja’s trobaven pels encontorns de Massanet o de Llansà, damunt de la Selva o a la vista de Sant Pere Pescador. Aquella marxa per les tenebres els acostumava a no tenir por de res ni de ningú., d’on va neixer un gènere que,s dalia per a rodar món a la ventura i capaç de jugar-se el burro i el guix. Va venir un dia que a l’Empordà la fil•loxera corsecà les vinyes, i les cases pairals més velles varen trontollar de soc-arrel. A tot arreu varen acabar-se les festes i la gent va començar a emigrar. I aleshores fou quan aquella gent que no coneixia la por, va resoldre vendre les darreres joies i les arques i les faldilles de seda des àvies i els gipons, i armats com pogueren marxaren cap a França a comprar els brocs i els barbats de la vinya nova. El govern de l’Estat havia posat un cordó sanitari a la frontera, per a que no entrés la plaga que ja teníem dins, i el comerç de tota mena de plantes era terriblement perseguit. Mes els guixaters de Viura, que no tenien por a ningú, passaren amb la seva càrrega sagrada pels paratges més solitaris de les muntanyes de Recasens. De bella nit arribaren a la carena amb l’intrèpida voluntat d’abatre tota mena d’obstacles que’ls hi barrés el pas. I ara, digues, mofeta empordanès: ¿Tornaràs a burlar-te dels burros de Viura?. Pensa en la dolça abundor de la vinya nova i no t’oblidis dels que te la van portar. Perquè jo t’asseguro que aquella nit, com una re-ira de Déu, no foren pas els burros els que varen arribar primer.
-----------------------------

dilluns, 9 d’abril del 2012

L'EDAT NO COMPTE! ....O SI? Setmana 15 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar.

Gràcia XIX La Parla Cadenciosa de les Noies


Una altra de les gràcies de l’Empordà és la parla cadenciosa de les noies com un cant pla que no te fi. També els homes allarguen amb arroceganta entonació els darrers elements sil•làbics d’una clàusula. Mes la variada cadència del parlar de les noies té modulacions que’s podrien seguir amb les cordes d’un arpa. Tal vegada les filles del país varen apendre de les noies gregues aquesta gràcia de la parla cantada que no tindria explicació en les llengües modernes. És lo cert que la cadència ha persistit fins ara com una senyal de distinció i de finesa de sentiment. Els foceus dugueren una llengua que per la riquesa de la quantitat sil•làbica devia semblar un cant als indikets rústecs. I els llurs descendents que oblidaren amb el temps aquell dialecte de la llengua grega, associaren el seu cant a la noblesa de cor i del pensament. Avui les multituts barroeres de la Ciutat consideren la cadència com una senyal de rusticitat i de pagesia; mes les noies empordaneses, movent-se per una natural envit de gràcia, canten per embellir la dolça parla amb una nova seducció.

dimarts, 3 d’abril del 2012

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al Setmanari l'Empordà del dia 3 d'abril del 2012


MÉS VISIONS LITERÀRIES DE FIGUERES



El mes d’abril de l’any passat vaig publicar un article amb els llibres que a mi m’havien agradat més i que parlaven de Figueres i l’Empordà, editats els anys 2009, 2010 i fins al primer trimestre del 2011. Avui continuo amb els editats durant la resta de l’any, i, reitero el que ja vaig dir l’any passat, que és que no hi són tots, només els que jo he pogut llegir i m’han agradat.

Seguint, més o menys, l’ordre cronològic, el mes d’abril va aparèixer el llibre “100 anys de La Salle de Figueres”, històries, celebracions i testimonis. Com el seu nom indica es tracta d’un llibre recopilador de les activitats dutes a terme durant el segle de vida del “col•legi dels Fossos”, com familiarment també es coneix.

Una mica més tard, al mes de maig, va sortir un altre llibre commemoratiu de l’establiment hoteler possiblement més emblemàtic de la nostra ciutat.“50 anys de l’Hotel Empordà”, subtitulat “Històries del Motel” i escrit per Miquel Berga. Recull de fets, anècdotes, personatges que l’han visitat i que s’hi han hostatjat, amb un final interessant amb les 50 receptes de cuina més celebrades. Fundat l’any 1961 pel Sr. Josep Mercader, l’Ajuntament li va concedir la Fulla de Figuera de Plata que fou entregada el passat mes de desembre al seu gendre i successor en la direcció de l’Hotel, el Sr. Jaume Subirós

També interessant històricament és el llibre editat pel Ministerio de Defensa per commemorar els 200 anys de “la Rovirada”, titulat “ La Guerra de Mossèn Rovira” (la sorpresa de Figueres) en què es narra l’epopeia protagonitzada pel sacerdot i brigadier Francesc Rovira, el dia 10 d’abril de 1811, data en què es va reconquistar el castell de Sant Ferran, ocupat per les tropes franceses. Està escrit en castellà i en català, amb moltes fotografies a tot color i amb tipografia excel•lent i una varietat d’articles adients als fets esmentats.

Una altra commemoració ha estat el llibre que ens explica la història d’un establiment també centenari: l’Asil Vilallonga, que va sortir editat amb el nom de “L’Asil Vilallonga i el seu temps”, escrit per Jordi Roig Ferrer en què de forma clara i didàctica, al mateix temps que ens va narrant els esdeveniments que van passant en l’institució, ens explica el context polític i social en què s’anava desenvolupant la ciutat de Figueres.

I a finals de desembre la periodista i historiadora figuerenca Anna Teixidor Colomer va presentar el seu darrer treball amb el títol de “Amb la República al Cap i Catalunya al Cor” Empordà Federal 1911-1938, en què ens explica la gènesi de la publicació republicana. D’aquest treball ja en vaig parlar abastament (vegeu l’Empordà del 07.06.11), amb motiu de la conferència que va fer l’autora al Casino Menestral el dia 8 d’abril, data que es commemorava els cent anys del primer número, només afegiré el meu agraïment a l’autora i a l’Ajuntament de Figueres per la celeritat en la seva publicació, que per cert està molt ben editat i forma part de la Col•lecció Juncàcia.

Fins aquí, cinc commemoracions. Història pura i real de la vida figuerenca.
El premi Ramon Llull 2011, titulat Amor i Guerra i escrit per Núria Amat, ens parla d’una història molt ben estructurada de la Guerra Civil Espanyola i durant més de 25 pàgines l’acció passa a Figueres. Encara que el text sigui ficció, s’hi descriuen els bombardejos que la nostra ciutat va patir l’any 39 i també l’explosió del polvorí del castell de Sant Ferran, amb el resultat d’innombrables morts, ferits i destrucció de tota mena d’edificis. Una de les darreres frases del llibre fa rumiar. Diu que “la Guerra Civil Espanyola va ser un trist resultat del fracàs de la política en la resolució dels problemes socials”. Pensem-hi, sobre tot els que tenen poder de decisió, ergo polítics.

Un altre llibre que parla de Figueres és el titulat La Llista, escrit per Laia Fàbregas que demostra que coneix bé la nostra ciutat ja que explica detalls de la botiga en què va treballar el protagonista i fa menció de la inauguració del Museu Dalí, i, fins i tot, que es compra un pis al carrer Moreria. Elogia la ciutat i els seus habitants, a més de dir que el clima el troba molt més benigne que el de la població on vivia a Holanda.

El darrer que vaig llegir l’any passat és el titulat La Penúltima Frontera, (fugitivos del nazismo) escrit en castellà per Rosa Sala Rose, ambientat els anys 40 del segle XX, en el que s’expliquen 23 històries, alguna ben rocambolesca, de persones que havien creuat clandestinament la frontera, la majoria estrangeres, i que varen estar allotjades una temporada a la presó de Figueres, l’hotel Mena, com en dèiem aleshores, ja que el seu director era el Sr. Antonio de Mena Polo. També parla de l’altra “presó”, La Carbonera, al carrer Progrés, que va ser clausurada a finals de 1942. I de l’Hotel Parìs, seu de l’actual Museu del Joguet de Catalunya, centre neuràlgic del món que envoltava els refugiats arribats a Figueres, i on es barrejaven representants consulars, oficials de l’exèrcit espanyol, membres de la Gestapo i duaners alemanys.

Records d’una època grisa i trista d’una ciutat que lluitava per sortir del caos imperant durant els primers anys de postguerra. I ens en vàrem sortir!.

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya

dilluns, 2 d’abril del 2012

L'EDAT NO COMPTE!....O SI?. SETMANA 14- Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XVIII El Sacrifici d’Ifigènia

La gràcia que fa divuit de l’Empordà és el mosaic que representa el sacrifici d’Ifigènia. Per entre mig de les vinyes enristrades cap a la tramuntana arribareu a la barraca que tanca el delicat tresor. L’harmonia dels colors, la disposició i el moviment de les figures, la varietat dels sentiments que s’hi expressen amb un art que commou, el realisme del dibuix, l’estilisació dels elements decoratius, i fins la representació espiritual de la devesa caçadora del cervo, i del poeta diví amb la seva lira, us deixen que no teniu cor per a sentir i ulls per a contemplar. L’home que està dret a la dreta d’Ifigènia és ben verament d’un art exquisit. Quan us torneu cap a l’Escala amb el regust de d’impressió que acabeu de fruir, l’ imaginació es posa damunt de les ares d’Empòrias i li sembla que les runes es lleven i que’ls foceus vetllen encara damunt les muralles gregues de la ciutat.