L'EDAT NO COMPTE!....O SI? LES GRÀCIES DE L'EMPORDÀ

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXXII                        La Gràcia de Totes les Gràcies


La gràcia trentadosena de l’Empordà, és la gràcia de totes les gràcies que estaria contant, ara que és cap al tard, fins a la punta de dia. ¡I encara les que’m quedarien per a contar! Perquè el meu sermó no seria un enfilall que’s desgrana, sinó una dèu de vida. Amb el beire a la mà, te n’he ofert trentadues copes, però mentres tant la dèu rajava i rajarà fins que a la meva ànima s’hi entelin les paternals memòries. No’t sàpiga greu, empordanès amic, si no he parlat de les gràcies de Cantallops o d’ Avinyonet, ni de la capsa de Lladó, ni de l’Esculapi d’Empórias, ni dels encensers d’Agullana i de La Junquera i de Sant Llorens de la Muga, ni de l’altar monolític de Castelló, ni d’aqueix suau planter de delícies que s’escampa part allà del Ter fins a la Selva, en que les viles són compendi d’humans tresors, perfumades arques de núvia, on la mare enyoradissa colga, entre la roba blanca i les randes i les puntes, els codonys i les pomes més aromàtiques de l’hora paternal. Les meves gràces han rajat totes d’una dèu de vida, i allà on la meva vida no hi arribava, l’Empordà no era el meu Empordà.

                                         

                                          

                                            

.

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 27 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXXI              Les Entelèquies que s’adormiren en el Camí de la Veritat

Una de les gràcies més sotils de l’Empordà, cames ajudeu-me a corre, són les pensades que no s’han pensat, els intents que no s’han tingut, les gestes que no han succeït i els projectes que mai ningú realitsarà. Són mentides que no són mentida, entelèquies que s’adormiren en el camí de la veritat, sense arrivar-hi. Un escolàstic diria que existeixen en potència, sense convertir-se en acte..Més un que coneix als empordanesos com la mare que’ls va parir,explica aquesta gràcia amb plasticitat llatina. ¿No heu vist les oliveres quen garronen?. Per cada gémola florida, neix un gotim d’olives que si de dèu n’acampava una, no hi hauria trulls a l’Empordà per a exprémer tant d’oli. Dons l’anima de l’empordanès garrona constantment, d’un bé de Déu de flors que no arriben a ser fruit. Canteu-li una cancó, i us dirà que la sap; si li expliqueu una batalla, ell hi va ser; si hi res per a fer, ho te projectat, lo que esdevé més impensadament, ja ho havia previst. No hi ha empordanès que no hagi performat imaginàriament la casa, l’hisenda i fins la vida. Pwer això el sentireu parlar esplèndidament com un senyor, sense que hi hagi una pols de vanitat ni de supèrbia en la seva magnificència. I és que quan parla, tant si riu com si plora, o quan camina, tot un ròssec d’entresomniades meravelles marxen alegrement darrera seu.

L'EDAT NO COMPTE!....O SI ? Setmana 26 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXX                                  El Vi Ranci

La gràcia que fa trenta de l’Empordà és el vi ranci de Llançà i de Roses. Per blats i ordis no us mogueu del cor de la plana de Vilacolum a l’Armentera, de Viladamat a Sant Pere Pescador, on els camps es vesteixen pel Maig d’una forra daurada; de Perelada fins a castelló els esparcets i les userdes extenen una capa verdejanta trencada ça i enllà per les corrues romàntiques dels tamarius; cap a Llers i Vilafant les comes es cobreixen de grises oliveres, on les cigales teixeixen el seu choral uníson per les xafagoses sestes de l’istiu. Més amunt, capa Recasens i Bassegoda comencen els boscos de roures i d’aulines, i per la banda d’Agullana, com pujant de Boadella a Darnius i a Massanet, immenses suredes donen a les muntanyes un aire venerable i patriarcal. Mes les terres que li foren grates a Dyonissius són els soleis de Roses la grega, les faldes que devallen del cap N’Orfeu fins a la mar, devés Montjoi fins a Llançà i Culera, davant la roica marina del Castellà. Allà s’hi fan encara avui les veremes paganes quan les moces i els seus gojats es troben a les vinyes, i tot omplin les portadores amb les mans degotants de l’exuberància del fruit s’inflamen en promeses d’amor- ¿Ai el vin ranci de Llançà i de Roses!. En la copa és enveja daurada, en boca és perfumada delícia, quan et travessa el pit és foc que t’arbora, i en el cor i en la sang és l’exaltació de la vida, cordial per a les hores d’un bell morir.

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 25 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXIX                       El Campanar Romànic de Sant Miquel

La vintnovena gràcia empordanesa són els campanars romànics de Santa Maria de Perelada, de Vilabertran i de Sant Miguel de Fluvià. Mes entre tots és el de Sant Miquel el que no sé per quina misteriosa simpatia em té el robat el cor. Les belles proporcions de l’antic cloquer, l’humil harmonia del seu conjunt, l’aparell més aduste i perfecte a l’hora de la seva construcció, aixís com l’elegància de les arquacions lombardes l’han fet senyalar com una de les obres arquitectòniques més gentils de Catalunya la vella. Aixís que passes el Fluvià ja’t guaiten les finestres de la vella torre benedictina, enfonzades i fosques, com uns ulls cansats de plorar, i quant t’entornes, el seu aspecte sentimental de soca morta, per on pujen les eures, escantonada pels improperis dels temps i ablanida de molça, t’oprimeix el cor amb malincònica  recança.


      

L'EDAT NO COMPTE!...O SI? Setmana 24 "Les Gràcies de l'Empordà"

Del llibre de Pere Coromines, edita l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXVIII                      Les Sardanes de la Festa Major
La vintivuitena gràcia de l’Empordà són les sardanes de la Festa major. Encara quan els meus pares eren joves, es ballaven el contrapàs i la farandola. Avui, si no és el llevant de taula, tant al matí en sortint de l’ofici, com a mitja tarda a la plaça, no hi sentireu més que sardanes. En Pep Ventura va reformar aquesta costum empordanesa. Ell és el creador de la cobla d’ara, que resol amb tan ingènua senzillesa l’intensa sonoritat pròpia de l’aire lliure, la claredat i exacte puntuació del ritme i l’enternidora riquesa del sentiment. Com els grans ordenadors dels pobles, va encaminar l¡anima de la pàtria cap a una llei d’acció. Cal haver passat tot l’any a la muntanya espiant la creixença de les plantes, observant la successió dels dies i de les estacions, mentres tranziten pel firmament el Sol i les estrelles, no oint més que les remors del vent i de les fonts, al cant dels aucells i el ressò tardà de les campanes, per a compendre la lliberadora alegria de la Festa major. Les primeres sardanes són l’expressió commovedora d’anhels llargament cobejats. La sardana imposa als balladors un gest noble i serè. Cadascú va escollint el seu lloc en l’amplia anella que roda acompassada amb un ritme segur, per on el ball devé l’imatge viril d’aqueix món, on roden els homes ensamble amb les muntanyes i els astres del cel. Mes capa el tart del darrer dia, el cançament desferma les ànimes; a la plaça una anella roda a dins de l’altra, i els humans corren adelerats percassant la felicitat que se’n va. El cor s’oprimeix a les hores i l’home sent que se li està acabant un any més de la vida.

                                                   

L'EDAT NO COMPTE!...O SI? sETMANA 23 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, edita l’any 1919
Amb l’ortografia de  l’època, abans de normalitzat

Gràcia XXVII                            Els plagues de Llers
Una altra de les gràcies de l’Empordà són els plagues de Llers, de qui algun dia vui contar les gestes plenes de seny i de bon viure, i alegres com un cirerer clafert de cireres. Les fetes i malifetes de’n Met Pelatrunfes i d’en Met Jajà podrien passar per apòlegs grecs, si les seves espurnes de malícia passesin de cara l’Olimp, aixís com són de cara el Canigó. Quan els galifardeus van sortir de les Illes decidits a matar-se i van estar tot un dematí a la ratlla de França, ara et mato i ara no’t mato fins que van adonar-se de que`s feia tart per anar a dinar; la sentència que constituïts en Tribunal van dictar, condemnant a una certa mestressa a passar el seient per un verder; la mala nit de la festa major que varen fer passar a l’hostal al  músic que tocava la berra, decantant-li cap a un costat la palla de blat de moro de la màrfega, que són les històries més plaentes de contar. ¿I quan es presentaren a comprar el vi de  Lladó? Tot anava planer, fins que demanaren per a tastar el vi, que per xó hi eren. Entre si aquest és aixut i aquest altre més dolç, van arribar que’ls cellers i les mesures i les botes hi ballaven a davant dels ulls. En Met Pelatrunfes, que feia de gabaig, va dir en veu baixa al seu bergant de companyó que ja no podia més, i aleshores, aquest, que no s‘avenia a estar-se de tastar un vas de vi que li oferien, un ranci que dóna cora, deia el pagès, va interpretar aixís les paraules del francès: Diu que li donguin un tall de llangonissa que si no el repenria

L'EDAT NO COMPTE!.....O SI? Setmana 22 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXVI                                Les Eugassades

La vintisisena gràcia de l’Empordà són les eugassades que pasturen per les closes de la plana de Castelló i les que baten els blats i els ordis en les eres cap a les roentes diades d’istiu. El majoral que empunya les regnes sembla un lluitador dels jocs olímpics. Armada la destra del fuet per a tocar les bèsties que frisen a punt de desbocar-se en folla carrera. Aixís que’s lleva la brisa i el sol fa tornar com de vidre els brins de palla, les garbes són posades dretes a l’era, enhastades les espigues cap el cel. Jo no sé si heu l’espectacle de més noble arrogància. Al crit del majoral l’eugassada salta furiosament damunt  de les garbes i ell i elles s’enfonzen a ran de pit en aquella mar d’or trempestejada. Allí haurieu de veure el puny heraclià de l’eugasser i el seu enginy dominador per a girar com el fuell d’una roda que mou el pern d’ací i d’allà, sense que les besties trotin mai fora la palla que cruix sota els seus peus. El boll s’esventa arremolinat per la brisa, con fumera d’incens damunt de l’ara, i a tots els esperits se’ls encomana una alegria cordial. Les gallines han deixat la porxada i piquen els grans que s’escampen part d’allà de l’era; les oques verdaixes si gosessin prou s’acostarien  enllepolides  per aquella abundor daurada, en lloc de cloquejar d’un tros lluny. Tothom crida i treballa sense cap desfici: el pagès venta el blat abans d’ensacar-lo a les paneres: els jornalers apilen i arramben la palla o traginen més garbes o aparten el blat amb l’escombra de bruc. I mentrestant les eugues, sempre menades amb puny segur pel majoral, troten cada cop més llassades per la fadiga, lluentes de suor sota les flames del sol d’istiu. La mainada salta i es revolca en la pallissa.

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 21 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXV                               Les Belles Histories dels Seus Fills

Una altra gràcia de l’Empordà és el ròssec de llum i de força que li deixaren les belles històries dels seus fills, En la nit dels primers temps cristians l’empordanès Sant Damas fou elegit pontífex romà, i la pulcritut del seu istil i l’austeritat dels seus sentiment li valgueren el triomf contra’ls seus enemics, amb tal renom, que’l Concili de Constantinopla va calificar-lo de Diamant de la Fe. Dalmau de Creixell, espill de cavallers i mestre d’estrategues, disposà l’ordre de la batalla de les Navas de Tolosa, on pagà amb la vida el seu coratge de magnànim senyor, I diu el Llibre Antic de Obits de Vilabertran que’l cos d’aquest empordanès no poguent ser honrat en vida com es mereixia, fou dut al sepulcre damunt les espatlles dels tres reis, Alfons de Castella, Sancho de Navarra i Pere d’Aragó, honor que en altres termes ens conta Boades al parlar de la mort de tant virtuós e savi cavaller  en feyts de cavalleries.- Ramon Muntaner, fill de Perelada, que abns d’escriure el més noble i èpic monument de la nostra història havia estat en XXXII batalles, entre la mar e de terra, no sols és digne de la nostra lloança per haver-lo escrit en el pus bell catalanesch del món, sinó per haver-lo nodrit d’una tan abundosa provisió de fortitud i de tendresa humanes que per ell és coneguda Catalunya com la terra del més noble llinatge espiritual. . Les belles històries dels teus fills en les modernes gestes de la llibertat dels homes, l’Empordà ferreny i gentil, ¿qui les sabria contar?.- Narcís Monturiol amb l’audàcia técnica de les seves concepcions traspassa davall les aigües de la mar els límits de la feblesa humana.- La teva nit és esplèndida  i abundosa d’estrelles, Mare nostra, i el teu apologista que’s cançaria de comptar-les s’estima més rebre’n la llum, i contemplar.

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 20 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXIV                         La Creu de Plata de Vilabertran

La vinticuatrena gràcia de l’Empordà és la creu de plata de Vilabertran, que si no fou construïda fins al començament del catorzén segle, porta incrustades pedres que’ls déus d’Empórias ja degueren lluir. El Crist clavat en aquella creu és un Crist català, com els de Girona i els de Vich, voltat de símbols, representats per sers vivents, com ara l’anyell pasqual, o per monstres ideològics com els dels quatre evangelistes. Els esmalts són de colors tan vius com la mar i el foc, com les flors de la terra i les algues marines. I de les 124 pedres precioses que du incrustades, n’hi ha que tenen una inscripció gnòstica o que llueixen gravades les imatges de la Fortuna, de Diana i de Apol. L’itinerari d’aqueixes despulles del paganisme, inclou un misteri de desolació i de angoxa. Si al novè segle els normands deixaren fumantes i per sempre mortes les runes d’Empórias, ¿on eren tan riques pedres fins al mil tres-cents.

                                                    

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 19 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919

Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XXIII                             Les oques de Sant Cornelis

La gràcia que fà vinttitrès de l’Empordà, són les oques de Sant Cornelis. Pels rostolls de la plana, entre Sant Pere Pescador i Torroella, un bailet se les emmena a espigolar el grà que hi ha quedat després de llevar-ne les garbes. Són blanques i opulentes, caminen tot gronxant-se, mouen frissosament la cua, arquejen i allarguen el coll i cloquejen insubstancialment, espantadisses i gurmandes. Aixís com faria de mal representar un pessebre de muntanya sense bens, jo no sabria imaginar-me les terres baixes del Fluvià sense les oques. De nit són les centinelles de la casa que senten les remors enemigues i les criden amb esvalotat espant, i aixís que trenquen les albes del dia, surten a rompre el glaç de la soletat. El bailet les crida dolçament:¡liues! ¡liues! ¡liues!. No sé quina sensació de pau venturosa, d’optimisme vital desperta en la meva ànima el seu record. Són aquells dies de joventut que venen a renovar-me la memòria de les dolors passades, són aquelles sentors i aquelles imatges resplandentes, són les beneites llàgrimes que disposaren el meu cor per a una vida nova. ¡Liues! ¡liues! ¡liues!. S’acosta la diada de Sant Cornelis i heu de morir per a que les vostres despulles siguin la més opulenta ofrena de la taula pagesa, i canti la mainada les vostres absoltes esbojarrades i us beneeixin damunt de l’ara, amb el vi ranci de la terra.

                                                          -----------------------------------

L'EDAT NO COMPTE!..O SI ? Setmana 18. Gràcia XXII Els Pescadors de Coral

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

La gràcia vintidosena de l’Empordà són els pobres pescadors de coral, els que furen pel sí de la mar profonda. Els seus ulls oberts a sota l’aigua, travessen el crepuscle marí, com ñles Nereides, a la recerca de les branques rojes. Els nostres ulls, avesats a mirar en la transparenta admòsfera, no ens servirien a unes quantes brasses, aigües avall, i no veuríem el coral brut sense polir. Els ulls d’aquests homes han de rebre sense dilatar-se massa els raigs lluminosos amb fina discreció dels colors. Mes, per damunt de tot, han de posseir un esperit aventurer, una voluntat peresosa i ardida, apassionada per les misterioses meravelles, ferma i constant per a resistir la misèria, amb la bella esperançà d’atrapar un tresor. Ben sovint són més pobres que els pescadors de peix, tal ment és avara la mar de les seves petites branques rojes. Mes, entre mig del poble, són gent estranyament esquerpa, tarada de bruixeria, carn de llegenda. En les costes de l’Empordà, estan a punt de desaparèixer, perquè han tornat a Rosas els grecs d’avui, atrets, tal vegada, per la mateixa fam de meravelles que’ls va dur aquí ara fa més de vintiquatre segles.Els d’avui són pobres, i no saven ben be del cert que cantava Homer. Les seves barques són lletges, com un renec, i les ànimes dels que les governen, no encenen damunt d’elles una resplandor matinal. Aviat s’extingiran, doncs, en la nostra costa, aquells espectres d’un món antic que va pobla l’imaginació humana de sers fantàstics, com els tritons i les sirenes, les hespèrides i les okenianes. Quan la darrera branca de coral pugi a flor d’aigua, entre les dents de l’últim pescador del país, s’assecarà per t, Empordà meu de les dolces gràcies, una gémola viventa de l’arbre que els fills de Focida varen plantar en les teves riberes. --------------------------------

L'EDAT NO COMPTE!......O SI? Setmana 16 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XX Els burros de Viura

La vintena gràcia de l’Empordà són els burros de Viura. ¿Perquè serà que la fama se l’emporten els burros, mofeta empordanès, que’t daleixes per la sàtira burlesca? Quan els aventurers de Viura anaven per plans i muntanyes a venre guix, diu la fama que els burros arribaven als pobles una estona abans que’ls guixeters. I els pagesos deien:-Ja són aquí els burros de Viura.- I quan més tar arribaven els guixaters, deien:- Ja han arribat els guixaters.- Sortien de bella nit per camins bosquetans, vorejant el ribast, a la claror de les estrelles, i a punta de dia ja’s trobaven pels encontorns de Massanet o de Llansà, damunt de la Selva o a la vista de Sant Pere Pescador. Aquella marxa per les tenebres els acostumava a no tenir por de res ni de ningú., d’on va neixer un gènere que,s dalia per a rodar món a la ventura i capaç de jugar-se el burro i el guix. Va venir un dia que a l’Empordà la fil•loxera corsecà les vinyes, i les cases pairals més velles varen trontollar de soc-arrel. A tot arreu varen acabar-se les festes i la gent va començar a emigrar. I aleshores fou quan aquella gent que no coneixia la por, va resoldre vendre les darreres joies i les arques i les faldilles de seda des àvies i els gipons, i armats com pogueren marxaren cap a França a comprar els brocs i els barbats de la vinya nova. El govern de l’Estat havia posat un cordó sanitari a la frontera, per a que no entrés la plaga que ja teníem dins, i el comerç de tota mena de plantes era terriblement perseguit. Mes els guixaters de Viura, que no tenien por a ningú, passaren amb la seva càrrega sagrada pels paratges més solitaris de les muntanyes de Recasens. De bella nit arribaren a la carena amb l’intrèpida voluntat d’abatre tota mena d’obstacles que’ls hi barrés el pas. I ara, digues, mofeta empordanès: ¿Tornaràs a burlar-te dels burros de Viura?. Pensa en la dolça abundor de la vinya nova i no t’oblidis dels que te la van portar. Perquè jo t’asseguro que aquella nit, com una re-ira de Déu, no foren pas els burros els que varen arribar primer.
-----------------------------

L'EDAT NO COMPTE!....O SI?. SETMANA 14- Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XVIII El Sacrifici d’Ifigènia

La gràcia que fa divuit de l’Empordà és el mosaic que representa el sacrifici d’Ifigènia. Per entre mig de les vinyes enristrades cap a la tramuntana arribareu a la barraca que tanca el delicat tresor. L’harmonia dels colors, la disposició i el moviment de les figures, la varietat dels sentiments que s’hi expressen amb un art que commou, el realisme del dibuix, l’estilisació dels elements decoratius, i fins la representació espiritual de la devesa caçadora del cervo, i del poeta diví amb la seva lira, us deixen que no teniu cor per a sentir i ulls per a contemplar. L’home que està dret a la dreta d’Ifigènia és ben verament d’un art exquisit. Quan us torneu cap a l’Escala amb el regust de d’impressió que acabeu de fruir, l’ imaginació es posa damunt de les ares d’Empòrias i li sembla que les runes es lleven i que’ls foceus vetllen encara damunt les muralles gregues de la ciutat.

L'EDAT NO COMPTE!......O SI? Setmana 13 LES GRÀCIES DE L'EMPORDÀ

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XVII Les Gallines de Marsà

Una altre de les gràcies de l’Empordà són les gallines de Marsà que van a ponre a Garriguella. ¿no n’heu sentit parlar? Tu faràs, diuen, com les gallines de Marsà que van a ponre a Garriguella. Del temps de l’avior que tota la plana en bescanta la fama. Gallines de Marsà, descuidades feineres ¿que hi trobeu en les porxades de Garriguella que no ho tingueu a casa? ¿Serà potser que us lleven un defecte que no teniu?. Ah ¡bergant empordanès, fadristern, rodamón! ¿no ets tu l’eterna gallina de Marsà, la que escampes per tota la terra catalana el do inestroncable de la teva energia? ¿no ets tu el que cerques el nial meravellós?. Si és aixís, gallines de Marsà, si és un ingenu esperit d’ultracuidança lo que us mena a ponre en la porxada del veí, beneïda sigui la vostre energia generosa. Entre tota la plana on els homes fecunden la terra pròpia amb el seu treball, vosaltres, les gallines de Marsà, sereu una nova gràcia, com un pols d’humana flaquesa dóna més noble relleu a la virtut.

L'EDAT NO COMPTE!......O SI? Setmana 12 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XVI El Fluvià

La gràcia setzena de l’Empordà és el vell Clodianus que remontaven altres temps les naus de Fócida, carregades de sedes, de porpres i d’aromes, estàtues i gerres i armes bellament brunyides, escampant l’alegre abundància d’una civilització nova. Quan les sorres del golf cegaren el port de l’Embornies abandonada, el Fluvià trencà de camí i cercà redós vora les cases de Sant Pere. Des de la gola fins a Sant Miquel, he passat en els seus marges hores de la més suau delectació, tot imaginant, com un empordanès de pura sang, si podria enfondar-se prou el jas del riu per a fer-lo navegable fins a més enllà de Vilarrubau. Allí hi he construït un pont interior, per on podrien escolar-se les riqueses meneres de la nostre vessant dels Pireneus. Per les terres salpastres que s’extenen dejust Sant Pere fins a la mar, no hi vagis a cercar, amic rodamón, més que sensacions d’una punyenta melinconia. Però si pujes en barca riu amunt, quan seràs aprop de l’Armentera, l’aigua et fallarà, és ben veritat, més la terra la trovaràs sempre ben hermosa. El riu esfilagarsa els seus meandres per un pedregal amplíssim vorejat d’arbredes fins a Torroella de Fluvià. Allí t’ensenyaran la llarga mota de una cana d’alçària, per on saltar l’aigua, una vegada de bella nit entre els bruels furients de l’estup i la remor lamentable de les campanes, enduent-se’n devès la mar la pobresa dels pagesos, el bestiar de les corts, l’oli de les gerres, el vi de les botes, el gra de les paneres i les moles de palla i userdes. El riu s’estreny cap a Ventalló, més amunt del pas, per on el travessen les tartanes de l’Escala, i quan ets a Vilarrubau, el riu et porta a les meravelles de Palol, on un vell patriarca va escriure versos en les alzines centenàries i va decorar les pedres amb dístics d’Horaci. Més amunt de Bàscara, cap a Esponellà i Besalú, els marges del riu ens allunyen de l’Empordà on les gràcies d’un altre rodal de Catalunya, la vella, el volen amb elles, per a gaubança dels seus fills.

L'EDAT NO COMPTE!...O SI? Setmana 11 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XV Les Cançons

Una de les més nobles gràcies de l’Empordà són les seves cançons. La meva mare savia que’m plavien molt, i perxó més d’una tarda, quan ens quedàvem sols a casa cap els darrers anys dels meus estudis universitaris, havíem passat hores de reposada i divina contemplació, ella cantant baixet sense deixar la feina de repassar la roba, i jo escoltant amb d’imaginació perduda en les boires del més dolç somiar. I m’en recordo, que n’hi havia una de cançó que ella cantava més sovint, amb veu més tremolosa, com aquell que repassa un tendre record. Després nuant disperses memòries, he vingut a compendre que aquella era la cançó que li cantava el meu pare en les serenades del seu festeig:

Maries són Maries
Maries m’han de matar;
Si les Maries em maten
El morir no’m recarà

El nom d’ella i morir, el morir i el nom d’ella. No hi ha res més a la cançó .Cantem-la, cor meu, cantem-la ànima meva.

Maries són Maries

Que com més la canto més em sembla que jo soc fill d’una cançó.

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 10 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XIV El Cap de Creus

La catorzena gràcia de l’Empordà és el Cap de Creus que s’enfonza com punxaguda llança en el flanc de la mar profonda. Guaita pel Nort el Cap Cerver i el port de Venus Kytereia; pel mitjorn allarga l’esguard fins a les escales d’Aníbal, i mar endins per les pulcres matinades d’hivern obira els cimals de Mallorques. Per a disposar l’esperit a cantar les belleses del Cap de Creus, l’escriptor té d’embriagar-se en la remor de les batalles, en l’encens dels oficis divins, en la joconda alegria de les núpcies i en el ressò august de les marxes triomfals. En lloc es presenta la naturalesa més èpicament valenya i hermosa. Les ones canten, rutllen i s’esberlen contra’l mur gegant; el vent, que brunzeix amb inefable parfonia les escabella, i escampa per l’aire el seu ruixim: del peu de l’ara munta una forta alenada d’aromes marines. Hi ha quelcom en l’ànima empordanesa que no s’explicaria sense la presència d’aquella immensa cavalcada de roques pirinenques, atretes mar endins per les eòliques ressonàncies de la lira d’Orfeu. Damunt de la mola sembla que’t trobis en la proa tallanta d’una nau gegantina impàvida rompent les ones bramulantes que rera’l vel de blanca espuma harmonisen tota una sinfonia de blans de zèfir i de verts d’esmeragda amb reflexes indefinibles d’àgates i rubís, morats i roses que transparenten l’ombra dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l’espessa forra de les algues marines.

L'EDAT NO COMPTE!.......O SI? Setmana 9 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XIII La Dama del Castell de Quermancó

Una altra de les gràcies empordaneses és la Dama del Castell de Quermancó. Del Castell encara avui en podeu veure les runes damunt de Vilajuiga. Ara, si la dama era comtesa o no era comtesa, això és segons un ho canta en la cançó. Tenia l’ànima molt petita i el cos molt gran, talment que l’anima governada pel seu cos va dur una vida alegre i dispendiosa. La dama se’n va fer la corona i el castell, i va venir tan pobre com els pobres de Jesucrist. Aleshores fou quan va menjar un dia pa amb nous i ho va trobar més bo que’l llamí dels convits senyorials. Heus aquí lo que canta la pagesa de l’Empordà quan l’home de casa i els seus fills no troben prou rica la menestra. Estrafà la veu de la dama i diu que si arriba a saber què bones que eren les nous amb pa.....

“Encara fóra comtesa
“Del Castell de Quermancó”

L'EDAT NO COMPTE!.....O SI? Setmana 8 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XII Les Cases Senyorials

La dotzena gràcia de l’Empordà són les cases senyorials d’Empòrias, Perelada, Rocaberti. Escomparses avui, per elles tingué un dia l’historia de la terra des de la carretera romana fins a la mar i des de les Alberes a les marges del Fluvià, una certa unitat que per a prop de cinqcents anys revesteix els atributs d’una Monarquia. Val a dir que la dinastia dels Hucs i dels Pons d’Empórias, encara que pel seu seny polític i per la fermesa de caràcter sembla autòctona, per la barbària i la violència no correspon al temperament equilibrat dels fills del país. L’empordanès té un sentiment romà de la cosa pública, d’on deriva un feix de drets, de deures polítics que és amic de complir amb coratge i llealtat. Mes no sabria ser cruel ni sanguinari, i això fa pensar que si el gènere d’avui va més de la família pagesa que d’aquella raça dominadora pervinguda del Nord.. L’hegemonia de la casa de Rocaberti juntament amb la llibertat dels rememses i la bonança dels temps, restauren el seny de la tradició greco-romana, amb el seu gust pels treballs de la terra, les suaus gestes del comerç i el conreu de les arts més nobles. Mes a aleshores fou quan la nostra desventurada pàtria conegué l’urc i la tírria implacable dels enyors resis que la trepitjaren i la reduïren a una vida de ronyoses misèries. Aixís és que tampoc l’Empordà va conèixer les delícies gentils de la Renaixença, de les que hauria esta altrament un bell fogar, per tant que només havia de remoure la terra de les vinyes per a renovar les memòries del món antic. Si avui encara vols tu, excursionista sentimental, aspirar el perfum de lo que fou redós d’adustes aventures o senyorial umbràcul d’exquisides delícies, pujaràs pels corriols cap a llevant de la Junquera a les runes del Castell de Rocaberti o faràs el romiatge de Campmany i Cantellops cap el castell de Recasens, o de Vilajuiga estant visitaràs les runes del Castell de Quermancó, o en la mateixa vila de Perelada fruiràs en el Palau dels Comptes la gaubança dels més noble casal de Catalunya la Vella.

l'EDAT NO COMPTE1....O SI? Setmana 7 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XI Les Flaones de Perelada

La onzena de les gràcies de l’Empordà són les flaones de Perelada. Es coneix que quan el meu pare era infant, encara feien a Perelada les flaones més exquisides de menjar. I com que sempre n’havia sentit a parlar a casa tant delitosament, quan vaig anar per primera vegada a la vila senyorial dels Rocaberti em dalia per tastar-les. ¿Més ai! Que allí no més em mostraren el Palau, la Biblioteca, el claustre romànic del convent. ¿I les flaones? preguntava jo. Però per més que vaig preguntar-ho, ni d’on les fan, ni d’on les venen m’en van saber donar raó ningú. Heu’s aquí com per a mi les flaones de Perelada han vingut a ser una ambrosia incomparable, perquè no hi res tant dolç com la recança de la relíquia perduda. Cada terra té les seves llaminadures, relíquies venturoses de les festes tradicionals, postres pageses que l’home expatriat espera amb alegria, perquè li porten l’agre sentor ingènua i humil de les coses que enyora. I per damunt de totes les coses que m’arriben de l’Empordà, la més dolça expressió i el més feliç compendi d’elles, són aquests flaones de Perelada, que no he pogut tastar, com d’ençà que els déus pagans no van per la terra ningú a tornar a saborejar la seva incomparable ambrosia.