dimarts, 12 de desembre del 2017

VIST AMB BONS ULLS. Publicat a l'Empordà del 12 desembre 2017

COMIAT...TEMPORAL O DEFINITIU ?

Amb aquest article m’acomiado, no dic per sempre,  però sí per una temporada, de fer regularment un escrit cada mes. Potser més endavant podré fer-ne algun d’esporàdic  i si la direcció del setmanari ho creu oportú, publicar-lo. Crec que ja no tinc coses noves que aportar i què  pràcticament des de que estic desconnectat de les organitzacions de suport a les persones grans se m’escapen les noticies d’aquest món en el que havia estat tan implicat. I per parlar de temes de la ciutat ja hi ha altres comentaristes més ben documentats. També influeix en la meva decisió el fet que diversos esdeveniments personals i de salut m’han deixat tocat anímicament, i no des de fa quatre dies si no que fa mesos que dura.

Una vegada dit això m’agrada recordar que amb aquest escrit són cinquanta-cinc els que formen part de la sèrie Vist amb bons ulls, que junt amb els seixanta-sis de l’anterior Les persones grans i el segle XXI, han estat un centenar llarg, que per un aficionat com un servidor, sense estudis universitaris,  no està gens malament. I com que les persones grans vivim de records, vull agrair a un anterior propietari del setmanari Empordà, el senyor Jordi Canet Gratacós (a.c.s.), que em va animar a escriure-hi.  I també  dono les gràcies al director actual el senyor Santi Coll i Gosa,  per l’amabilitat i confiança amb  què sempre m’ha tractat.

Com tothom sap vaig començar a col·laborar en les entitats de suport a les persones grans en el  ja llunyà 2002, quan  vaig entrar al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, del Consell Comarcal,  com a representant de l’extingit Club Sant Jordi, de Caixa Catalunya, més tard al Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i el 2005 al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com a representant de les persones grans de la comarca alt empordanesa. De tots aquests llocs en vaig plegar en  complir els vuitanta anys, és a dir, l’any 2013, i només vaig conservar la presidència de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà fins a finals del 2014. Però abans, el 2012, l’Ajuntament de Figueres em va fer l’honor de concedir-me la Fulla de Figuera de Plata, distinció que valoro molt, sobretot si em fixo en els mèrits de les altres persones a qui s’ha concedit aquesta distinció. Dels anys col·laborant amb les entitats de suport a les persones grans en guardo un gran record. I vull anomenar especialment a tres persones que ens han deixat: una va ser l’Oleguer Costa Caball,  en Gari, (hipocorístic d’Olegario) de Sant Climent Sescebes, president del Casal d’Avis del seu poble, sempre a punt d’anar per feina, com deia ell. Qualsevol cosa que li demanaves era complimentada amb diligència i eficàcia. Una molt bona persona que formava part del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà. Els altres dos amics desapareguts són en Salvador Tixis Ribera  i en Josep Maria Bosch Pelegrí, representants respectivament de la gent gran de les comarques del Gironès i de la Selva en el Consell de la Gent Gran de Catalunya. Quins records dels viatges que fèiem en tren  per anar a les reunions a Barcelona. Com que jo sortia el primer sempre havia de pujar al primer vagó,  a Girona s’incorporava en Salvador i a Sant Celoni en Josep Maria. Que bé ens anava poder parlar una estona per preparar les nostres intervencions, sempre procurant pel col·lectiu de la gent gran gironina, i a la tornada comentar com havia anat la reunió. 

Quantes coses vaig aprendre d’aquells dos amics i quin tercet més ben conjuntat que fèiem. Junt amb els altres companys i companyes de la demarcació, representants de les comarques del Pla de l’Estany, del Baix Empordà, del Ripollès i de la Cerdanya, vam ser capaços d’organitzar a Girona una delegació del Consell de la Gent Gran de Catalunya amb el beneplàcit de la Generalitat, l’única que es va formar en el nostre país. Records de temps passats que a les persones grans ens agrada tant de d’evocar.

Ja veieu que avui la nostàlgia ha estat la protagonista. Per acabar vull agrair a totes les persones que van estar amb mi en les entitats que he citat, per la seva ajuda i suport, i també als lectors d’aquest setmanari que han seguit regularment els meus escrits.

I com deia el llibreter Ramon Canet, figuerenc il·lustre i fill predilecte de la nostra ciutat, a reveure!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista




dimarts, 14 de novembre del 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà el 14 de novembre de 2017

MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS (i IV)

Continuem amb les històries del tan repetit llibre d’Aurelio Arteta, A pesar de los pesares. Espero no cansar a ningú, ja que com podeu veure, en publico una cada trimestre i aquest és l’últim.  Avui he canviat de capítol i parlarem del 10è i darrer que es titula “Antídots”  que vol dir que és el mitjà per a no caure en una falta o vici.  Es tracta de preparar el camí cap a la darrera etapa de la vida, una etapa que per a molts serà llarga. Si calculem l’esperança de vida més enllà dels vuitanta-cinc anys, podem considerar que dels seixanta-cinc als vuitanta-cinc – vint anys – són gairebé una  quarta part de l’existència. Per tant, un període suficient per encetar un nou recorregut.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               oComençar de nou. Arteta diu:  “Tornar a començar, inaugurar una nova etapa en la vida, hauria de ser la immediata providència de qui nota que comença a envellir. Segur que  és una manera de rebutjar allò indefensable, de retardar  el que ja anuncia la seva arribada. Però, sobretot, de mantenir obert l’horitzó: no tot està perdut ni acabat, res és irreparable del tot, encara es pot arreglar alguna cosa mal feta, redreçar part del que és tort, descobrir nous paisatges, fer nous amics. Encara és possible l’esperança en mig de la desesperació. A on tot indica fi, desitgem, costi el que costi, que sigui el principi o almenys el continuarà. És només un autoengany, un mecanisme defensiu tan corrent que no mereix més atenció? No ho crec. Aquesta obstinació a rebel·lar-se contra la submissió davant d’allò necessari no és tan universal, ni de bon tros. Al contrari hi ha massa persones que accepten el seu nou paper gairebé sense queixa, perquè és el que ordena la natura. Per això és tant difícil dir no i, sobretot, ara començo. Si aquestes paraules suposen un  reconeixement  explícit de com em vaig equivocar o del que encara em falta, es tracta d’un gest heroic. Aquest començar de nou ens enfronta a vegades amb els altres a les seves expectatives i, el que és més inquietant, sempre a nosaltres mateixos”

Aquesta reflexió que es fa l’autor, és la que cadascú s’ha de fer. No sé si ja ho explicat altres vegades. En tot cas diré que em vaig jubilar als seixanta-quatre anys, per tant aquest any en fa vint. Faré un incís i aprofitaré per dir, i crec que els que pateixen malalties cardíaques m’ho agrairan, que no hagués pensat mai, quan l’any 1975 vaig fer l’infart de miocardi, que sobreviuria més de quaranta anys. Una vegada més vull recordar el meu metge de capçalera, el doctor Joan Forment i Soler (e.p.d.) que em va animar i encoratjar amb el tractament adequat en aquelles dates i que en preguntar-li quants anys podia viure un post infartat em va contestar “molts, si compleixes al peu de la lletra les normes sanitàries, alimentàries i la medicació”. No es va equivocar.

Reprenem el fil. Jubilat als seixanta-quatre anys, després de cinquanta de treball, ja que havia començat als catorze, vaig començar a fer coses que no havia fet mai. Vaig aprendre a ballar sardanes i balls de saló. Vaig fer nous amics i vaig començar a  col·laborar en entitats de suport a les persones grans, començant a l’extingit Club Sant Jordi,  més tard al Consell Comarcal de l’Alt Empordà, al Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com a representant de la gent gran de la nostra comarca. Uns anys vertaderament plens d’activitats, acompanyat de bons amics i amigues, que vaig acabar voluntàriament en complir els vuitanta, ja que, com he dit a bastament penso que no s’hi val a perpetuar-se en els càrrecs, i cal deixar pas als més joves. Per tant caldria diferenciar en la vida del jubilat  dues etapes: la primera quan encara ets fort i tens coratge per fer coses, posem entre els seixanta cinc i els setanta-cinc i la segona, tots els anys que vinguin després, en que cal vigilar la salut i fer el que es  diu “menjar poc i pair be”. Penseu que la majoria de malalties entren per la boca, per tant, sempre, però més estrictament com més gran et vas fent cal vigilar la dieta; i no deixar, mentre es pugui, de fer exercici moderat. Sense cansar-se. Ah, i sobretot esvair els fantasmes i evitar l’estrès, és a dir, el nerviosisme. I, amb aquella resignació cristiana: “Que Déu hi faci més que nosaltres”.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista




dimarts, 10 d’octubre del 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà del 10 d'octubre de 2017

COSES DE CASA

En l’article del mes passat els parlava de les publicacions que faig a les xarxes socials, en concret al Facebook.  Avui també en parlaré per a dir que molt sovint són la vàlvula d’escapament del malestar dels veïns d’una determinada població. Per començar diré que sóc conscient que manar, dirigir, ordenar, fer complir, presidir i tots els sinònims que vulgueu,  em sembla una tasca molt difícil i que pràcticament és impossible fer-ho a gust de tothom.

Últimament a la nostra ciutat hem vist que molts conciutadans han opinat sobre la mal anomenada rotonda de la plaça del Sol. Hem llegit opinions,  gaire bé totes contràries a la manera en què s’ha fet, com si tots els opinants fossin enginyers d’obres públiques, i criticant  a tort i a dret. Jo també hi vaig participar i vaig proposar que deixéssim transcórrer 100 dies i que passat Tots Sants veuríem com havia anat. Per altra banda són constants les queixes sobre la brutícia que envaeix l’espai públic, les escombraries i altres objectes, les defecacions del gossos, etc. És prolífica la publicació de fotografies en aquest sentit. També m’agrada dir que no crec que sigui exclusiu de Figueres aquest desgavell, però com em va dir un activista social figuerenc, conegut de tothom, el que passi en altres indrets no és de la seva incumbència;  el que vol, i amb raó, és que se solucioni el que passa a casa nostra.

A mi el que em preocupa, i molt, és la proliferació de persones, generalment del sexe masculí,  que van en bicicleta per les voreres. I ho fan a tanta velocitat que si topen amb algú li poden fer mal de debò. Alguns fins i tot van en direcció contrària a la que han d’anar els vehicles. I la bicicleta és un vehicle. Crec que les ordenances municipals diuen que no poden anar per les voreres, excepte si van conduïdes per nens/nenes menors de dotze anys, ja que es considera com un joguet. Si és així penso que caldria fer una esmena, perquè en ple segle XXI un nen de dotze anys ja no és tant nen per jugar d’aquesta manera. La ciutat està formada per persones de totes les edats, i actualment l’anomenada gent gran cada vegada és més nombrosa, i tenen, tenim, tot el dret de poder circular per les voreres segurs de no ser atropellats. També tenen aquest dret els pares i mares que porten el seu fill en el cotxet,  i per descomptat la resta de persones. Per la meva experiència puc dir que fa uns pocs mesos vaig estar a punt de ser envestit per un energumen que circulava a gran velocitat per la vorera de l’avinguda Salvador Dalí, a l’altura de la sidreria Txot’s. I va continuar, segurament sense afluixar la velocitat, fins allà on li va convenir.

I tot això no és d’ara. Recordo que quan formava part del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament, aquest tema l’havíem tocat diverses vegades, i parlo d’uns quants anys, potser més de mitja dotzena.  No crec que s’hagi fet res. Mireu, fer-se gran és dur, ja no tenim els reflexos de quan érem joves i si a més hem de vigilar no ser atropellats quan anem per la vorera, doncs malament ho tenim. I des de fa alguns mesos, a més de joves que van amb patinet, s’hi han d’afegir aquestes altres andròmines elèctriques amb rodes que també circulen a considerable  velocitat. Per tant, demano al nostre Ajuntament que prengui cartes en  aquest assumpte i d’una vegada deixi clar els drets dels vianants per circular lliurement. I si fos el cas, que tot ja està degudament explicitat a les ordenances municipals,  doncs que  es fessin complir, cosa que m’oloro que no es fa amb l’eficàcia i eficiència necessària.

No sóc massa partidari de queixar-me públicament, ans al contrari, m’agrada ressaltar quan es fa alguna cosa que a mi em sembla ben feta. Si doneu un  cop d’ull al meu mur del Facekook ho podreu comprovar.  A primers d’agost, per exemple, vaig fer un “post” en el qual deia que molts diumenges la porta principal d’entrada al cementiri municipal  estava oberta molt abans de la seva hora d’obertura que és a les 9 del matí. Aquest fet és d’agrair,  ja que moltes persones aprofiten les hores de menys calor per fer les visites als seus familiars difunts. I generalment, són persones grans i especialment del sexe femení. Un diumenge que hi vaig veure la persona encarregada d’obrir la porta, li vaig agrair.

En fi, aquí ho deixo. Penso que  a l’Ajuntament li hauria d’agradar que ens preocupem de les coses de casa.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista




dimarts, 5 de setembre del 2017

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat al setmanari Empordà del 5 de setembre de 2017

HISTÒRIA DE FIGUERES

En Raül Garrido, col·laborador d’aquest setmanari,  es feia ressò el passat mes de març dels resums de la història figuerenca que publico diàriament al Facebook, concretament al mur de “No ets de Figueres si no ....”, i que els trec del que han publicat els historiadors locals que han escrit sobre la nostra sempre estimada Figueres.  

Els primers llibres que he resumit en cent-cinc  articles han sortit dels quatre  que va escriure Eduard Rodeja i Galter, primer cronista oficial de la ciutat, (Figueres, 1896-1968) entre els anys 40 i 50 del segle passat, amb el títol “FIGUERAS, NOTAS HISTORICAS”  i que s’estenen des de la prehistòria fins a l’any 1900. Com era normal en aquells  temps van ser escrits en castellà i ho vaig anar traduint al català, tan bé com vaig saber. Pel que he entès la nostra ciutat ha estat gairebé sempre, dintre la seva categoria, una població distingida  i, tan comercial, com social i políticament una referència, no només a Catalunya, sinó més enllà. Una de les coses que em va impactar va ser constatar que en tres-cents anys, des de 1600 fins a 1900, la ciutat va ser involucrada en quaranta -dos conflictes bèl·lics, que significa una mitjana d’una guerra cada set anys, amb els problemes econòmics i de patiment de la població que no és difícil imaginar. Segons el Sr. Rodeja al ser Figueres un indret fronterer va sortir molt perjudicada, especialment amb les guerres amb els francesos. I si hi afegim els desastres de la natura, amb terratrèmols, aiguats, i les continues malalties en forma d’epidèmies com la pesta i el còlera, tindrem un espectacle no gaire gratificant. Malgrat tot, Figueres sempre va aixecar el cap i se’n va sortir airosament.

És interessant remarcar que durant el segle XVIII van succeir dos fets excepcionals i que difícilment tornaran a passar: el 3 de novembre de l’any 1701 es va casar a Figueres el rei Felip V, primer de la dinastia Borbònica, que tenia 18 anys, amb M. Lluïsa de Saboya que en tenia 14 i que, per cert, va morir ben jove l’any 1714 amb només 27 anys. L’altre fet excepcional va ser el començament de la construcció de la més gran fortalesa europea, el castell de Sant Ferran, l’any 1753. Ja veuen, la més gran construcció que s’ha fet mai a Figueres i un casament reial  van tenir lloc a la Figueres del segle XVIII. I a vegades els que vivim al segle XXI ens sembla que som els més espavilats.  El segle XIX es va acabar amb les manifestacions de l’alcalde Joan Maria Bofill que va anunciar que l’Ajuntament acabava l’any amb la caixa neta de deutes havent realitzat millores d’importància i saldat el passiu procedent de les passades guerres civils, per la qual cosa  agraïa als regidors la seva col·laboració  i anunciava  que s’albirava un avenir  més afalagador pels seus habitants. No es podia ni imaginar el que passaria durant la primera meitat del segle XX: dues guerres mundials (1914-1918 i 1939-1945) i entremig la Guerra Civil espanyola (1936-1939) amb tantes greus conseqüències per a tothom.

Com que les històries del senyor Rodeja s’acabaven l’any 1900 em va semblar adient continuar amb el llibre de Pere Teixidor Elies (Figueres, 1892-1981)  titulat “Figueres anecdòtica, segle XX”, publicat l’any 1978, per resumir els fets ocorreguts fins a mitjans del segle; més aviat fets curiosos com el seu títol diu, deixant de banda la història política més concreta. El pròleg d’aquest llibre està signat per la Montserrat Vayreda i Trullol que entre moltes altres  coses diu: ...“ Figueres anecdòtica, segle XX, encetarà la curiositat dels figuerencs i cada un d’ells  podrà adonar-se que només un home tan ric d’experiències com ell podia articular i donar vida a aquesta mena de retaule gegantesc que el llibre ens posa a l’abast. La veu popular, el poble poble, troba en Teixidor Elies, l’intèrpret més fidel, el més agosarat, el més sincer, el més capaç d’anomenar les coses pel seu nom. La ciutat se n’alegra, perquè també a la Figueres d’avui li ha de plaure saber com era quan els arbres de la Rambla, tot just adolescents, es ficaven de peus a la riera i estenien les branques al sol, mentre veien passar els carros i les tartanes que anaven o venien del mercat”.

El mateix autor en el punt final del llibre diu “Penso haver complert tots els meus propòsits d’escriure la vida anecdòtica de Figueres, en el que va segle, que és en realitat el que he viscut. Crec que aquesta també haurà estat la meva darrera obra. He procurat ser fidel als fets. Potser s’hi trobarà alguna dada no gaire exacte i algun que altre fet equivocat a causa de què la memòria pot haver-me fallat. Consti, però, que no he volgut fer d’historiador, sinó d’una mena de comentarista”.

Per a mi llegir i rellegir les obres dels senyors Rodeja i Teixidor i poder-les comentar públicament a la xarxa, ha estat molt gratificant. Si puc, continuaré amb altres temes ciutadans. Gràcies als que  ho han seguit.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista




dimarts, 15 d’agost del 2017

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat al setmanari Empordà del 15 d'agost del 2017

MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS (3)

D’acord amb el que deia fa més de mig any (veure L’Empordà del 3 de gener) avui continuarem comentant el capítol 6e del llibre “A pesar de los pesares”, original d‘Aurelio Arteta Aísa, que tracta de la vellesa. En referència que se’ns reconeguin els mèrits contrets durant la nostra vida, escriu: “la vellesa reforça segurament el nostre afany de reconeixement i, en cas de ser contrariat, activa els mecanismes de venjança i recerca de culpables en els quals descarregar la responsabilitat del propi fracàs. Al final és un problema que brota de la vanitat o, més ben dit, del narcisisme, del desbordament del jo, només que agreujat per la desesperació. El no-reconeixement es torna en rancor i acaba per posar-se en el centre del món. Com que el món s’acaba per a mi, el món ha d’acabar-se per a tothom”. Sàvia reflexió que fa l’autor i que segurament moltes persones de la meva edat hi coincidiran. Gairebé tots tenim propensió a pensar, equivocadament o no, que la feina feta, que considerem molta i bona, no ens ha estat suficientment valorada. I això en tots els àmbits, siguin laborals, familiars, de participació en associacions o en qualsevol altre àmbit de la vida. Naturalment no excloc les persones que senten que els seus esforços han estat degudament recompensats, o que pensen que ja està bé com els  ha anat, és a dir, que es conformen.

Quant  a la frase que sovint solem pronunciar: demà serà un altre dia, l’autor comenta això: “Cada dia que passa tendim a incórrer de manera inconscient en una falsa presumpció: que, llevat que hagi passat algun succés important, aquest dia estem més o menys igual que el dia anterior. No és veritat. Excepcions a part, estem objectivament pitjor almenys conforme a una dimensió primordial de l’existència: perquè estem més a prop del nostre darrer dia. Tant és  la nostra particular impressió de benestar o el que dictamini el nostre metge després d’un examen exhaustiu? La infància viu anhelant el demà perquè busca fer-se gran pels avantatges que això comporta; els nens pensen que el dia següent resultarà més atractiu que l’anterior. En l’edat oposada, els sentiments davant el pas dels temps s’inverteixen amb facilitat: estem  contents si les coses no van a pitjor. A més, és creixent la impressió  que és la fase més dificultosa de la nostra vida. No només perquè desemboca en la cerimònia de l’adéu, sinó perquè és l’època de l’examen de tot, en que la vida sencera ens quedarà per fi a la vista. Això pot resultat insofrible, i d’aquí les trampes i les mentides que ens fem en aquest examen. A certa edat ningú ignora que hi ha decisions o feines que són per a sempre. És a dir, que ja no tenen volta de full, que són les últimes perquè no hi haurà temps de substituir-les per altres. Irreversibles. Arriba un moment en què l’expressió per a tota la vida cobra la seva màxima força. No és quan es pronuncia en una frase més o menys juvenil de la pròpia existència; tampoc quan s’assumeix un compromís radical, però encara un se’n pot desdir, que amb el pas del temps tal compromís pugui revocar-se, alleugerar el seu contingut o variar la seva orientació. És molt més greu quan això que s’adopta per sempre ho serà quasi amb tota seguretat, ja que el que resta de vida és molt exigu. Una promesa, per exemple, es revela infinitament més ferma i creïble que qualsevol altra feta fins llavors. A qui tingués davant seu una vida il·limitada no se li ocorreria garantir en públic un comportament tan durador, perquè al llarg d’una permanència tan dilatada tot ha d’experimentar massa revessos com per pretendre ser immodificable. Pel contrari, els estrets marges temporals en què ens moguem atorga als actes del darrer període del nostre cicle una importància gegantesca”

Fins aquí les reflexions de l’autor, que considero que hi toca força. També tots aquests pensaments lliguen en l’època en què estem vivint en què l’esperança de vida ha augmentat en pocs decennis de forma considerable, si tenim en compte que a l’any 1900 era d’uns 35 anys, el 1950 arribava a una mitjana de 62 anys i a començament del segle XXI a uns 78 anys. Actualment l’esperança de vida està en 85 les dones i 82 els homes. Per tant molt més temps per pensar, repensar i repassar la pel·lícula de la vida.

Per avui, ho deixarem aquí. Espero no haver-me fet pesat. Fins una altre!

Martí Carreras Ginjaume
Articulista



dimarts, 4 de juliol del 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al setmanari Empordà del 4 de juliol de 2017

MÉS SOBRE LES PENSIONS

En els darrers mesos han proliferat als mitjans de comunicació escrits diverses cartes en què es queixen de l’IRPF de les pensions. Crec que tenen raó, jo també ho penso. He trobat la còpia d’una carta que vaig enviar a la secció de “Cartes dels lectors” del diari La Vanguardia datada el 4 de desembre de l’any 2002, és a dir, ja fa gairebé 15 anys, en què deia que com a representant de l’Alt Empordà havia presentat una esmena al tema de pensions en el IV Congrés Nacional de la Gent Gran que s’havia celebrat aquell any a Barcelona. Esmena que no va ser aprovada a causa de la gran quantitat d’esmenes sobre el mateix tema que s’havien presentat. Textualment deia: “ Deixar de considerar que les pensions siguin considerades, en el que fa referència a l’IRPF, com a rendiments del treball, ja que si bé és cert que provenen dels anys d’activitat, també és veritat que durant la vida laboral ja s’ha pagat l’impost corresponent. Això comportaria  la supressió de les retencions a qualsevol classe de pensions. En cas de no ser possible exonerar l’import total de la pensió, que és allò legislat actualment per la gran invalidesa i la invalidesa absoluta, considerar exempta de tributar una quantitat important i cotitzar només per la diferència. Similar a la darrera reforma de l’impost sobre el patrimoni en que la vivenda habitual està exempta en els primers  cent cinquanta mil euros”.

Encara penso que es podria fer una altra modificació, ara que ja fa anys que l’actualització anual de les pensions es limita a un escanyolit 0,25 %. Seria que aquest fos un augment lineal en lloc de ser percentual. És a dir, que l’augment anual fos igual per a tothom. De la manera que es fa ara resulta que el que cobra una pensió de 1.800 € se li augmenten 4,5 € i el que en cobra 600 només 1,5 €. Ja sé que el que cobra més és perquè en el seu dia va cotitzar més, però això ja se li va reconèixer en el moment d’assignar-li la pensió corresponent. Després de jubilar-se ni el que pagava més ni el que pagava menys hauria de ser diferent. Aquesta manera de calcular només es va fer un any, amb el govern de Felipe González, cosa que no va agradar gaire als sindicats que van recórrer i als tribunals els van donar la raó. Però penso que seria més just i equitatiu. Si això anés acompanyat de la supressió o rebaixa de l’IRPF, els que més cobren i que paguen un impost més alt, fins i tot i sortirien guanyant.

Una vegada dit tot això, crec que és simplement “el dret a picar de peus”. Els senyors d’Hisenda necessiten arreplegar diners d’on sigui  i, a més  a més, de tant en tant surten veus  de personalitats d’àmbit privat i també públic, amb sous escandalosos, alguns pagats amb els impostos de tots plegats, inclosos els jubilats i pensionistes, que afirmen que aquest col·lectiu és l’únic que no ha perdut poder adquisitiu ens els darrers quatre o cinc anys, tenint en compte l’índex de preus al consum. Però a mi no em val aquest argument, simplement perquè la cistella de productes d’aquest índex no és  un reflex fiable  del que consumeixen els jubilats. I si mirem els productes que són totalment necessaris, per viure una mica decentment,  com els alimentaris  i el consum d’energia elèctrica i d’aigua corrent, veurem que els augments han sigut copiosos i sobrepassen en excés el misèrrim 0,25 % amb que ens han obsequiat en els darrers tres o quatre anys.

Si aquestes persones que fan els càlculs per afirmar que els jubilats són els únics que no han patit la crisi provessin de passar només un sol trimestre amb una mitjana de 700 € al mes, ja veurien el que és bo. M’indignen aquestes manifestacions sobretot quan qui les fan estan envoltats de secretàries i amb emoluments anuals que cap jubilat arribarà a cobrar en tota la vida de pensionista, encara que estigui vivint, és un dir, trenta anys més, o sigui, que gairebé arribi a centenari.

M’agradarà veure quina solució es trobarà per assegurar que tothom  que hi tingui dret pugui continuar cobrant. Hem repetit diverses vegades que només un augment substancial de llocs de treball, amb cotitzacions més altes, i per tant amb sous més alts que els d’ara, poden pal·liar una mica el panorama existent que no és en absolut gens afalagador.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista



dimarts, 6 de juny del 2017

VIST AMB BONS ULLS -Publicat al setmanari Empordà del 6 de juny de 2017

GENT GRAN

Que la problemàtica de la gent gran és mundial ja fa temps que ho tenim clar. L’allargament de l’esperança de vida és imparable, i això comporta maldecaps pels governs dels països. És un percentatge cada vegada més elevat el de les  persones que ja no poden ajudar a incrementar el PIB de la seva nació i en canvi tenen dret a percebre les reglamentàries jubilacions. I es doble mal de cap si la taxa de natalitat és baixa com passa en la majoria de països occidentals. Per tant crec que era encertat el raonament de la cancellera alemanya que volia augmentar l’entrada de refugiats  i emigrants, donat el baix índex d’atur que tenen i tenir gent en edat apte per treballar i poder pagar les jubilacions dels més grans.

En un interessant reportatge del magazín de La Vanguardia del febrer passat escrit per Eve Gandossi ens assabentem de les peripècies de les persones grans del Japó, un país del qual es cantaven i lloaven abastament el tracte que tenien envers les persones grans. Diu el reportatge: “entre els 126 milions de japonesos, una quarta part de ma d’obra té més de 65 anys, amb una proporció d’estrangers que gairebé no arriba al 1,4 % de la població. Així, doncs, a les persones grans els toca treballar, i a les empreses, fomentar la seva reocupació, i de mitjana, els japonesos deixen de treballar als 69 anys. S’ha acabat aquell temps en què  els ancians vivien amb els seus fills i néts, sota el mateix sostre i la tercera economia més gran del món ha llançat per la borda alguns valors confucians, com la pietat filial, en benefici d’una dinàmica social més individualista”

Ens expliquen que “a Tokio ha crescut el nombre de persones sense sostre de més de 65 anys, que si be l’any 2002 representava un 59%, deu anys més tard, el 2012 arribava al 74%. A la presó d’Onomichi, no lluny d’Hiroshima, siluetes encorbades, ajudades sovint d’un caminador s’arrastren cap al taller. Així comencen les vuit hores diàries de treball, interromput  només per un dinar ingerit en un profund silenci. A les cel·les només hi ha interns vells, ja que des de l’any 2003 les xifres de delinqüència senil han superat les de delinqüència juvenil. L’any 2014 el nombre d’homes i dones majors de 65 anys a la presó era de 2.283, en front de les 274 l’any 1991” Continua dient que “l’envelliment de la població explica part d’aquests xifres. Malgrat tot, la policia creu que està relacionada amb la manca de recursos i amb la gana, ja que a la presó la gent és alimentada, allotjada sota sostre, de manera que la gent gran comet tota classe de delictes menors per anar a la presó”.
Els que es troben en una situació millor sempre el queda l’opció d’anar a les residències, però aquestes tenen llargues llistes d’espera: més de mig milió de persones grans esperen plaça. En canvi, els que han d’acontentar-se amb ingressos més modestos comproven com els seus anys daurats són menys tranquils. Al Japó hi ha més suïcidis entre sexagenaris que en altres grups d’edat. Cada any, trenta mil cossos, dues terceres parts d’aquest total, de persones de més de 60 anys, es descobreixen setmanes, i fins i tot mesos, desprès de la seva mort”

Doncs quin panorama! Si una de les potències econòmiques mundials té tants i tants problemes amb les persones grans, què ha de passar amb països com el nostre?

El reportatge acaba, malgrat tot, amb un cant a l’esperança, basat en els robots que ajudaran les persones grans. Ja n’hi ha de diferents preus i especialitats. Una comissió governamental va traçar una imatge del Japó l’any 2025: “Una àvia, curada d’Alzheimer, farà un passeig per la seva població amb un microxip electrònic impulsat pel seu reg sanguini inserit en el seu turmell, mentre l’avi, també curat d’Alzheimer, desprès de vigilar la seva salut amb una càpsula, ingerida la nit abans i eliminada de forma natural, sortirà amb bicicleta per impartir un curs a la universitat. Pura ciència ficció? Una cosa es certa: el tercer dilluns de setembre del 2025, com cada any seguirà essent la jornada de celebració de la tercera edat, durant la qual les autoritats donen les gràcies a les persones majors de 70 anys per la seva aportació a la grandesa del Japó. Encara que qui els facin regals siguin, d’ara en endavant, robots”

Venir vell sempre ha estat feixuc. S’han passat uns anys de benestar en què semblava que les coses anaven per bon camí. De sobte el camí se’ns ha enrevessat. Serem capaços de tornar-lo a adreçar? Sort a tothom!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista




dimarts, 2 de maig del 2017

VIST AMB BONS ULLS Publicat al Setmanari Empordà del 2 de maig de 2017

PROGRAMA + 60 ALT EMPORDÀ

L’Àrea de Benestar del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, a través del programa +60 Alt Empordà, ha vingut desenvolupant una recerca per desplegar uns dels seus objectius estratègics del Pla per a la Inclusió i la Cohesió Social de l’Alt Empordà 2013-2016, orientat a impulsar un procés de reflexió sobre l’envelliment a la comarca. El treball s’ha realitzat de dues maneres diferents: una,  l’anàlisi bibliogràfic i documental que ha permès emmarcar la recerca en les aproximacions d’estudi a l’envelliment actiu, i l’altre, en un treball de camp centrat en dues enquestes i un estudi qualitatiu que ha permès obtenir informació directa de la població  per aprofundir en els perfils i trajectòries d’envelliment  i les necessitats de les persones grans.

He de fer notar que aquest tema de l’envelliment actiu, ja fa anys que l’administració el ve treballant i crec que va ser als anys noranta que l’Organització Mundial de la Salut  el va promoure com un procés saludable que reconeix els factors que, més enllà de la salut, afecta la forma d’envellir dels individus i de la seva població. Més tard, es va dedicar tot l’any 2012 a l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional.

Destaca l’estudi del Consell Comarcal que la població alt empordanesa està dividida gairebé per meitats entre dones i homes (49,8% i 50,2%, respectivament) El percentatge de majors de 65 anys és del 17,4%, superior als dels menors de 15 anys que és d’un 16,5%. Queda clar, doncs, que l’envelliment de la població al món occidental és un procés irreversible, a causa, principalment, de la caiguda de la fecunditat i la major longevitat de la població. També destaca l’estudi que cada vegada és més elevat el nombre de persones grans que viuen soles i el nombre de llars on conviuen parelles d’edat avançada i que les generacions que estan envellit a tot Europa valoren molt la capacitat de fer-ho de forma autònoma i activa. Es reconeix que l’entrada a la vellesa, a través de la jubilació, és un moment important per introduir canvis en la vida, desenvolupar nous projectes, cuidar la salut física i mental o gaudir d’iniciatives que no s’han pogut explorar en la vida adulta.

En aquest procés emergeix una “quarta edat” associada al declivi i la dependència que reforçarà debats i dilemes entorn a la qualitat de vida en aquesta etapa vital i les qüestions ètiques vinculades al final de la vida i la mort. En aquest sentit es va aprovar, ja fa més de deu anys, i es va posar en marxa amb una gran ressonància, gairebé a so de bombo i platerets, la vulgarment anomenada “llei de la dependència”, en realitat Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència (Llei 39/2006 del 14 de desembre) que fins ara no s’ha desenvolupat tal com estava previst, havent sofert importants dilacions en la seva correcta aplicació. Algun dia haurem de parlar-ne detalladament.

Que el tema de les persones grans ocupa i preocupa els governs, sobretot els occidentals, és obvi i notori, ja que és un tema que va lligat amb les pensions. Els governs hauran d’exprimir els caps pensants per poder articular solucions que l’allargament de l’esperança de vida fa que cada any augmenti en forma considerable el nombre de persones que tenen dret a cobrar-les. I naturalment que la manera d’envellir és primordial. Recordo que l’any 2011 vaig ésser convidat a fer una xerrada al Cercle Esport i la vaig titular “El complex i divers món de les persones grans” perquè les casuístiques varien entre les persones. Les dividia en dos grans grups: persones actives i persones amb poca activitat o amb dependència. Doncs l’estudi efectuat pel Consell Comarcal va més lluny i detecta quatre grans blocs diferenciats: Trajectòria de jubilació estable, trajectòria de jubilació tardana, trajectòria de cura i trajectòria de jubilació precària. A grans trets i molt esquemàticament, els primers serien els que no tenen problemes; els segons els que van retardant la jubilació per temor a no tenir prou recursos; els tercers els que han de tenir cura de la parella;  i els darrers, els que pateixen alguna mena de maltractament.

Crec que és bo que l’administració pública esmerci recursos per intentar pal·liar, en la mesura que sigui possible, l’important pas de la trajectòria ineludible de les persones cap a la darrera etapa de la vida. Encara que, filant prim, d’estudis i recomanacions se n’han fet molts. Cal fer un pas més enllà i posar-los en pràctica. Per descomptat que l’etapa més feixuga és quan un/una ja no pot valer-se per si mateix i depèn dels altres. A veure si entre tots som capaços de trobar-hi una solució acceptable. Com diuen alguns, sí que podem!

Martí Carreras Ginjaume
Articulista



dimarts, 4 d’abril del 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà del 4 d'abril de 2017

LA CAPITALITAT DE LA SARDANA, EN MARXA

El passat 11 de març es va fer el traspàs de la capitalitat de la sardana per part de l’Ajuntament de Mollerussa al de Figueres, i amb tal motiu els organitzadors varen programar una sèrie d’actes ben emotius i de gran qualitat. Ara que sembla posar-se de moda criticar tot el que fan els nostres governants, algunes vegades amb raó, vull felicitar el nostre Ajuntament per voler col·laborar de forma efectiva amb els altres organitzadors, el Foment de la Sardana Pep Ventura i la Confederació Sardanista de Catalunya.

L’acte celebrat al matí d’aquell dissabte al Teatre El Jardí, amb el pregó a càrrec de la figuerenca Victòria Palma, musicòloga, va ser d’un encert total. Amb veu clara, dicció perfecta i sobretot amb paraules que tothom entenia, cosa que no sempre passa, ens va anar explicant la història de la sardana i el seu desenvolupament en què Figueres hi va jugar un paper primordial. Matrícula d’honor per a la pregonera. I el concert de la tarda, amb les cobles Bisbal Jove i Marinada, va ser una simfonia de música excel·lentment interpretada, i amb una presentadora de qualitat com la Rut Martínez.

Felicitacions també pel músic Martí Fontclara, integrant de la Cobla Marinada, nascut a Castelló d’Empúries i autor de la sardana “Figueres, capital de la sardana 2017”. Una bonica composició, ben balladora i molt agradable d’escoltar.

En un any curull d’actes hi haurà temps de comprovar com es va fent tot el programa, però és bo començar amb bon peu, i si es tracta de sardanes, mai millor dit. Programa que per cert arriba fins al dia de Sant Pere, a l’espera  que els organitzadors ens facin saber la programació de l’altre mig any. Encara que la capitalitat sardanista es perllongarà fins ben entrat l’any 2018 en que les nostres autoritats es desplaçaran a Montblanc per fer l’entrega de la bandera de la capitalitat, a aquella població tarragonina.  

També cal remarcar que aquest any coincideix amb el bicentenari del naixement de Pep Ventura, i que amb aquest motiu el dijous  2 de febrer es va fer l’obertura de l’Any Pep Ventura, amb una actuació a l’entrada del carrer que porta el seu nom, per seguidament anar fins al carrer Lasauca, davant la casa on va viure i morir el cèlebre músic, on es va procedir a batejar el gegant que simbolitza En Pep de la Tenora, creació molt ben aconseguida en el taller Ventura&Hosta de Navata. Per finalitzar aquest dia es van interpretar a la Rambla tres sardanes per la Cobla La Principal d’Olot. I el dissabte dia 4, al Teatre El Jardí, la Cobla - Orquestra Montgrins va interpretar obres de l’homenatjat, algunes d’elles inèdites i no totes sardanes. També, per part del seu descobridor Jaume Nonell, un sabadellenc estudiós de la sardana, és va procedir a mostrar la troballa d’una foto del mestre Pep, una mica diferent de l’única que fins aleshores es coneixia del músic, i que va ser feta pel figuerenc Antoni Masferrer al voltants de l’any 1865.

En resum, un molt bon començament sardanista a la nostra ciutat per demostrar que si es vol es pot. Estem segurs que la resta d’actes que estan programats i els que encara estan per programar, tindran tan d’èxit com els que he comentat. Una bona iniciativa va ser que els organitzadors de l’Any Pep Ventura i de la capitalitat de la sardana 2017 convidessin a les altres associacions figuerenques que en les seves programacions de l’any incloguessin alguna referència a les sardanes, i pel que hem vist en el programa així s’ha fet.

Figueres, que en un moment donat es va auto-proclamar Ciutat Mare de la Sardana, cansats els entusiastes components de la Junta del Foment d’aquella època que altres poblacions haguessin estat anomenades ciutat Pubilla, ara té l’oportunitat de demostrar a la resta de Catalunya que aquell títol no oficial no va ser un fet producte d’una rauxa pròpia d’entramuntanats, sinó la convicció que Figueres mereixia estar una mica per sobre, vista l’aportació que sempre ha fet al món sardanista. Per tant, visca la sardana i visca Figueres!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista