dimarts, 5 de setembre de 2017

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat al setmanari Empordà del 5 de setembre de 2017

HISTÒRIA DE FIGUERES

En Raül Garrido, col·laborador d’aquest setmanari,  es feia ressò el passat mes de març dels resums de la història figuerenca que publico diàriament al Facebook, concretament al mur de “No ets de Figueres si no ....”, i que els trec del que han publicat els historiadors locals que han escrit sobre la nostra sempre estimada Figueres.  

Els primers llibres que he resumit en cent-cinc  articles han sortit dels quatre  que va escriure Eduard Rodeja i Galter, primer cronista oficial de la ciutat, (Figueres, 1896-1968) entre els anys 40 i 50 del segle passat, amb el títol “FIGUERAS, NOTAS HISTORICAS”  i que s’estenen des de la prehistòria fins a l’any 1900. Com era normal en aquells  temps van ser escrits en castellà i ho vaig anar traduint al català, tan bé com vaig saber. Pel que he entès la nostra ciutat ha estat gairebé sempre, dintre la seva categoria, una població distingida  i, tan comercial, com social i políticament una referència, no només a Catalunya, sinó més enllà. Una de les coses que em va impactar va ser constatar que en tres-cents anys, des de 1600 fins a 1900, la ciutat va ser involucrada en quaranta -dos conflictes bèl·lics, que significa una mitjana d’una guerra cada set anys, amb els problemes econòmics i de patiment de la població que no és difícil imaginar. Segons el Sr. Rodeja al ser Figueres un indret fronterer va sortir molt perjudicada, especialment amb les guerres amb els francesos. I si hi afegim els desastres de la natura, amb terratrèmols, aiguats, i les continues malalties en forma d’epidèmies com la pesta i el còlera, tindrem un espectacle no gaire gratificant. Malgrat tot, Figueres sempre va aixecar el cap i se’n va sortir airosament.

És interessant remarcar que durant el segle XVIII van succeir dos fets excepcionals i que difícilment tornaran a passar: el 3 de novembre de l’any 1701 es va casar a Figueres el rei Felip V, primer de la dinastia Borbònica, que tenia 18 anys, amb M. Lluïsa de Saboya que en tenia 14 i que, per cert, va morir ben jove l’any 1714 amb només 27 anys. L’altre fet excepcional va ser el començament de la construcció de la més gran fortalesa europea, el castell de Sant Ferran, l’any 1753. Ja veuen, la més gran construcció que s’ha fet mai a Figueres i un casament reial  van tenir lloc a la Figueres del segle XVIII. I a vegades els que vivim al segle XXI ens sembla que som els més espavilats.  El segle XIX es va acabar amb les manifestacions de l’alcalde Joan Maria Bofill que va anunciar que l’Ajuntament acabava l’any amb la caixa neta de deutes havent realitzat millores d’importància i saldat el passiu procedent de les passades guerres civils, per la qual cosa  agraïa als regidors la seva col·laboració  i anunciava  que s’albirava un avenir  més afalagador pels seus habitants. No es podia ni imaginar el que passaria durant la primera meitat del segle XX: dues guerres mundials (1914-1918 i 1939-1945) i entremig la Guerra Civil espanyola (1936-1939) amb tantes greus conseqüències per a tothom.

Com que les històries del senyor Rodeja s’acabaven l’any 1900 em va semblar adient continuar amb el llibre de Pere Teixidor Elies (Figueres, 1892-1981)  titulat “Figueres anecdòtica, segle XX”, publicat l’any 1978, per resumir els fets ocorreguts fins a mitjans del segle; més aviat fets curiosos com el seu títol diu, deixant de banda la història política més concreta. El pròleg d’aquest llibre està signat per la Montserrat Vayreda i Trullol que entre moltes altres  coses diu: ...“ Figueres anecdòtica, segle XX, encetarà la curiositat dels figuerencs i cada un d’ells  podrà adonar-se que només un home tan ric d’experiències com ell podia articular i donar vida a aquesta mena de retaule gegantesc que el llibre ens posa a l’abast. La veu popular, el poble poble, troba en Teixidor Elies, l’intèrpret més fidel, el més agosarat, el més sincer, el més capaç d’anomenar les coses pel seu nom. La ciutat se n’alegra, perquè també a la Figueres d’avui li ha de plaure saber com era quan els arbres de la Rambla, tot just adolescents, es ficaven de peus a la riera i estenien les branques al sol, mentre veien passar els carros i les tartanes que anaven o venien del mercat”.

El mateix autor en el punt final del llibre diu “Penso haver complert tots els meus propòsits d’escriure la vida anecdòtica de Figueres, en el que va segle, que és en realitat el que he viscut. Crec que aquesta també haurà estat la meva darrera obra. He procurat ser fidel als fets. Potser s’hi trobarà alguna dada no gaire exacte i algun que altre fet equivocat a causa de què la memòria pot haver-me fallat. Consti, però, que no he volgut fer d’historiador, sinó d’una mena de comentarista”.

Per a mi llegir i rellegir les obres dels senyors Rodeja i Teixidor i poder-les comentar públicament a la xarxa, ha estat molt gratificant. Si puc, continuaré amb altres temes ciutadans. Gràcies als que  ho han seguit.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista




dimarts, 15 d’agost de 2017

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat al setmanari Empordà del 15 d'agost del 2017

MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS (3)

D’acord amb el que deia fa més de mig any (veure L’Empordà del 3 de gener) avui continuarem comentant el capítol 6e del llibre “A pesar de los pesares”, original d‘Aurelio Arteta Aísa, que tracta de la vellesa. En referència que se’ns reconeguin els mèrits contrets durant la nostra vida, escriu: “la vellesa reforça segurament el nostre afany de reconeixement i, en cas de ser contrariat, activa els mecanismes de venjança i recerca de culpables en els quals descarregar la responsabilitat del propi fracàs. Al final és un problema que brota de la vanitat o, més ben dit, del narcisisme, del desbordament del jo, només que agreujat per la desesperació. El no-reconeixement es torna en rancor i acaba per posar-se en el centre del món. Com que el món s’acaba per a mi, el món ha d’acabar-se per a tothom”. Sàvia reflexió que fa l’autor i que segurament moltes persones de la meva edat hi coincidiran. Gairebé tots tenim propensió a pensar, equivocadament o no, que la feina feta, que considerem molta i bona, no ens ha estat suficientment valorada. I això en tots els àmbits, siguin laborals, familiars, de participació en associacions o en qualsevol altre àmbit de la vida. Naturalment no excloc les persones que senten que els seus esforços han estat degudament recompensats, o que pensen que ja està bé com els  ha anat, és a dir, que es conformen.

Quant  a la frase que sovint solem pronunciar: demà serà un altre dia, l’autor comenta això: “Cada dia que passa tendim a incórrer de manera inconscient en una falsa presumpció: que, llevat que hagi passat algun succés important, aquest dia estem més o menys igual que el dia anterior. No és veritat. Excepcions a part, estem objectivament pitjor almenys conforme a una dimensió primordial de l’existència: perquè estem més a prop del nostre darrer dia. Tant és  la nostra particular impressió de benestar o el que dictamini el nostre metge després d’un examen exhaustiu? La infància viu anhelant el demà perquè busca fer-se gran pels avantatges que això comporta; els nens pensen que el dia següent resultarà més atractiu que l’anterior. En l’edat oposada, els sentiments davant el pas dels temps s’inverteixen amb facilitat: estem  contents si les coses no van a pitjor. A més, és creixent la impressió  que és la fase més dificultosa de la nostra vida. No només perquè desemboca en la cerimònia de l’adéu, sinó perquè és l’època de l’examen de tot, en que la vida sencera ens quedarà per fi a la vista. Això pot resultat insofrible, i d’aquí les trampes i les mentides que ens fem en aquest examen. A certa edat ningú ignora que hi ha decisions o feines que són per a sempre. És a dir, que ja no tenen volta de full, que són les últimes perquè no hi haurà temps de substituir-les per altres. Irreversibles. Arriba un moment en què l’expressió per a tota la vida cobra la seva màxima força. No és quan es pronuncia en una frase més o menys juvenil de la pròpia existència; tampoc quan s’assumeix un compromís radical, però encara un se’n pot desdir, que amb el pas del temps tal compromís pugui revocar-se, alleugerar el seu contingut o variar la seva orientació. És molt més greu quan això que s’adopta per sempre ho serà quasi amb tota seguretat, ja que el que resta de vida és molt exigu. Una promesa, per exemple, es revela infinitament més ferma i creïble que qualsevol altra feta fins llavors. A qui tingués davant seu una vida il·limitada no se li ocorreria garantir en públic un comportament tan durador, perquè al llarg d’una permanència tan dilatada tot ha d’experimentar massa revessos com per pretendre ser immodificable. Pel contrari, els estrets marges temporals en què ens moguem atorga als actes del darrer període del nostre cicle una importància gegantesca”

Fins aquí les reflexions de l’autor, que considero que hi toca força. També tots aquests pensaments lliguen en l’època en què estem vivint en què l’esperança de vida ha augmentat en pocs decennis de forma considerable, si tenim en compte que a l’any 1900 era d’uns 35 anys, el 1950 arribava a una mitjana de 62 anys i a començament del segle XXI a uns 78 anys. Actualment l’esperança de vida està en 85 les dones i 82 els homes. Per tant molt més temps per pensar, repensar i repassar la pel·lícula de la vida.

Per avui, ho deixarem aquí. Espero no haver-me fet pesat. Fins una altre!

Martí Carreras Ginjaume
Articulista



dimarts, 4 de juliol de 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al setmanari Empordà del 4 de juliol de 2017

MÉS SOBRE LES PENSIONS

En els darrers mesos han proliferat als mitjans de comunicació escrits diverses cartes en què es queixen de l’IRPF de les pensions. Crec que tenen raó, jo també ho penso. He trobat la còpia d’una carta que vaig enviar a la secció de “Cartes dels lectors” del diari La Vanguardia datada el 4 de desembre de l’any 2002, és a dir, ja fa gairebé 15 anys, en què deia que com a representant de l’Alt Empordà havia presentat una esmena al tema de pensions en el IV Congrés Nacional de la Gent Gran que s’havia celebrat aquell any a Barcelona. Esmena que no va ser aprovada a causa de la gran quantitat d’esmenes sobre el mateix tema que s’havien presentat. Textualment deia: “ Deixar de considerar que les pensions siguin considerades, en el que fa referència a l’IRPF, com a rendiments del treball, ja que si bé és cert que provenen dels anys d’activitat, també és veritat que durant la vida laboral ja s’ha pagat l’impost corresponent. Això comportaria  la supressió de les retencions a qualsevol classe de pensions. En cas de no ser possible exonerar l’import total de la pensió, que és allò legislat actualment per la gran invalidesa i la invalidesa absoluta, considerar exempta de tributar una quantitat important i cotitzar només per la diferència. Similar a la darrera reforma de l’impost sobre el patrimoni en que la vivenda habitual està exempta en els primers  cent cinquanta mil euros”.

Encara penso que es podria fer una altra modificació, ara que ja fa anys que l’actualització anual de les pensions es limita a un escanyolit 0,25 %. Seria que aquest fos un augment lineal en lloc de ser percentual. És a dir, que l’augment anual fos igual per a tothom. De la manera que es fa ara resulta que el que cobra una pensió de 1.800 € se li augmenten 4,5 € i el que en cobra 600 només 1,5 €. Ja sé que el que cobra més és perquè en el seu dia va cotitzar més, però això ja se li va reconèixer en el moment d’assignar-li la pensió corresponent. Després de jubilar-se ni el que pagava més ni el que pagava menys hauria de ser diferent. Aquesta manera de calcular només es va fer un any, amb el govern de Felipe González, cosa que no va agradar gaire als sindicats que van recórrer i als tribunals els van donar la raó. Però penso que seria més just i equitatiu. Si això anés acompanyat de la supressió o rebaixa de l’IRPF, els que més cobren i que paguen un impost més alt, fins i tot i sortirien guanyant.

Una vegada dit tot això, crec que és simplement “el dret a picar de peus”. Els senyors d’Hisenda necessiten arreplegar diners d’on sigui  i, a més  a més, de tant en tant surten veus  de personalitats d’àmbit privat i també públic, amb sous escandalosos, alguns pagats amb els impostos de tots plegats, inclosos els jubilats i pensionistes, que afirmen que aquest col·lectiu és l’únic que no ha perdut poder adquisitiu ens els darrers quatre o cinc anys, tenint en compte l’índex de preus al consum. Però a mi no em val aquest argument, simplement perquè la cistella de productes d’aquest índex no és  un reflex fiable  del que consumeixen els jubilats. I si mirem els productes que són totalment necessaris, per viure una mica decentment,  com els alimentaris  i el consum d’energia elèctrica i d’aigua corrent, veurem que els augments han sigut copiosos i sobrepassen en excés el misèrrim 0,25 % amb que ens han obsequiat en els darrers tres o quatre anys.

Si aquestes persones que fan els càlculs per afirmar que els jubilats són els únics que no han patit la crisi provessin de passar només un sol trimestre amb una mitjana de 700 € al mes, ja veurien el que és bo. M’indignen aquestes manifestacions sobretot quan qui les fan estan envoltats de secretàries i amb emoluments anuals que cap jubilat arribarà a cobrar en tota la vida de pensionista, encara que estigui vivint, és un dir, trenta anys més, o sigui, que gairebé arribi a centenari.

M’agradarà veure quina solució es trobarà per assegurar que tothom  que hi tingui dret pugui continuar cobrant. Hem repetit diverses vegades que només un augment substancial de llocs de treball, amb cotitzacions més altes, i per tant amb sous més alts que els d’ara, poden pal·liar una mica el panorama existent que no és en absolut gens afalagador.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista



dimarts, 6 de juny de 2017

VIST AMB BONS ULLS -Publicat al setmanari Empordà del 6 de juny de 2017

GENT GRAN

Que la problemàtica de la gent gran és mundial ja fa temps que ho tenim clar. L’allargament de l’esperança de vida és imparable, i això comporta maldecaps pels governs dels països. És un percentatge cada vegada més elevat el de les  persones que ja no poden ajudar a incrementar el PIB de la seva nació i en canvi tenen dret a percebre les reglamentàries jubilacions. I es doble mal de cap si la taxa de natalitat és baixa com passa en la majoria de països occidentals. Per tant crec que era encertat el raonament de la cancellera alemanya que volia augmentar l’entrada de refugiats  i emigrants, donat el baix índex d’atur que tenen i tenir gent en edat apte per treballar i poder pagar les jubilacions dels més grans.

En un interessant reportatge del magazín de La Vanguardia del febrer passat escrit per Eve Gandossi ens assabentem de les peripècies de les persones grans del Japó, un país del qual es cantaven i lloaven abastament el tracte que tenien envers les persones grans. Diu el reportatge: “entre els 126 milions de japonesos, una quarta part de ma d’obra té més de 65 anys, amb una proporció d’estrangers que gairebé no arriba al 1,4 % de la població. Així, doncs, a les persones grans els toca treballar, i a les empreses, fomentar la seva reocupació, i de mitjana, els japonesos deixen de treballar als 69 anys. S’ha acabat aquell temps en què  els ancians vivien amb els seus fills i néts, sota el mateix sostre i la tercera economia més gran del món ha llançat per la borda alguns valors confucians, com la pietat filial, en benefici d’una dinàmica social més individualista”

Ens expliquen que “a Tokio ha crescut el nombre de persones sense sostre de més de 65 anys, que si be l’any 2002 representava un 59%, deu anys més tard, el 2012 arribava al 74%. A la presó d’Onomichi, no lluny d’Hiroshima, siluetes encorbades, ajudades sovint d’un caminador s’arrastren cap al taller. Així comencen les vuit hores diàries de treball, interromput  només per un dinar ingerit en un profund silenci. A les cel·les només hi ha interns vells, ja que des de l’any 2003 les xifres de delinqüència senil han superat les de delinqüència juvenil. L’any 2014 el nombre d’homes i dones majors de 65 anys a la presó era de 2.283, en front de les 274 l’any 1991” Continua dient que “l’envelliment de la població explica part d’aquests xifres. Malgrat tot, la policia creu que està relacionada amb la manca de recursos i amb la gana, ja que a la presó la gent és alimentada, allotjada sota sostre, de manera que la gent gran comet tota classe de delictes menors per anar a la presó”.
Els que es troben en una situació millor sempre el queda l’opció d’anar a les residències, però aquestes tenen llargues llistes d’espera: més de mig milió de persones grans esperen plaça. En canvi, els que han d’acontentar-se amb ingressos més modestos comproven com els seus anys daurats són menys tranquils. Al Japó hi ha més suïcidis entre sexagenaris que en altres grups d’edat. Cada any, trenta mil cossos, dues terceres parts d’aquest total, de persones de més de 60 anys, es descobreixen setmanes, i fins i tot mesos, desprès de la seva mort”

Doncs quin panorama! Si una de les potències econòmiques mundials té tants i tants problemes amb les persones grans, què ha de passar amb països com el nostre?

El reportatge acaba, malgrat tot, amb un cant a l’esperança, basat en els robots que ajudaran les persones grans. Ja n’hi ha de diferents preus i especialitats. Una comissió governamental va traçar una imatge del Japó l’any 2025: “Una àvia, curada d’Alzheimer, farà un passeig per la seva població amb un microxip electrònic impulsat pel seu reg sanguini inserit en el seu turmell, mentre l’avi, també curat d’Alzheimer, desprès de vigilar la seva salut amb una càpsula, ingerida la nit abans i eliminada de forma natural, sortirà amb bicicleta per impartir un curs a la universitat. Pura ciència ficció? Una cosa es certa: el tercer dilluns de setembre del 2025, com cada any seguirà essent la jornada de celebració de la tercera edat, durant la qual les autoritats donen les gràcies a les persones majors de 70 anys per la seva aportació a la grandesa del Japó. Encara que qui els facin regals siguin, d’ara en endavant, robots”

Venir vell sempre ha estat feixuc. S’han passat uns anys de benestar en què semblava que les coses anaven per bon camí. De sobte el camí se’ns ha enrevessat. Serem capaços de tornar-lo a adreçar? Sort a tothom!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista




dimarts, 2 de maig de 2017

VIST AMB BONS ULLS Publicat al Setmanari Empordà del 2 de maig de 2017

PROGRAMA + 60 ALT EMPORDÀ

L’Àrea de Benestar del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, a través del programa +60 Alt Empordà, ha vingut desenvolupant una recerca per desplegar uns dels seus objectius estratègics del Pla per a la Inclusió i la Cohesió Social de l’Alt Empordà 2013-2016, orientat a impulsar un procés de reflexió sobre l’envelliment a la comarca. El treball s’ha realitzat de dues maneres diferents: una,  l’anàlisi bibliogràfic i documental que ha permès emmarcar la recerca en les aproximacions d’estudi a l’envelliment actiu, i l’altre, en un treball de camp centrat en dues enquestes i un estudi qualitatiu que ha permès obtenir informació directa de la població  per aprofundir en els perfils i trajectòries d’envelliment  i les necessitats de les persones grans.

He de fer notar que aquest tema de l’envelliment actiu, ja fa anys que l’administració el ve treballant i crec que va ser als anys noranta que l’Organització Mundial de la Salut  el va promoure com un procés saludable que reconeix els factors que, més enllà de la salut, afecta la forma d’envellir dels individus i de la seva població. Més tard, es va dedicar tot l’any 2012 a l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional.

Destaca l’estudi del Consell Comarcal que la població alt empordanesa està dividida gairebé per meitats entre dones i homes (49,8% i 50,2%, respectivament) El percentatge de majors de 65 anys és del 17,4%, superior als dels menors de 15 anys que és d’un 16,5%. Queda clar, doncs, que l’envelliment de la població al món occidental és un procés irreversible, a causa, principalment, de la caiguda de la fecunditat i la major longevitat de la població. També destaca l’estudi que cada vegada és més elevat el nombre de persones grans que viuen soles i el nombre de llars on conviuen parelles d’edat avançada i que les generacions que estan envellit a tot Europa valoren molt la capacitat de fer-ho de forma autònoma i activa. Es reconeix que l’entrada a la vellesa, a través de la jubilació, és un moment important per introduir canvis en la vida, desenvolupar nous projectes, cuidar la salut física i mental o gaudir d’iniciatives que no s’han pogut explorar en la vida adulta.

En aquest procés emergeix una “quarta edat” associada al declivi i la dependència que reforçarà debats i dilemes entorn a la qualitat de vida en aquesta etapa vital i les qüestions ètiques vinculades al final de la vida i la mort. En aquest sentit es va aprovar, ja fa més de deu anys, i es va posar en marxa amb una gran ressonància, gairebé a so de bombo i platerets, la vulgarment anomenada “llei de la dependència”, en realitat Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència (Llei 39/2006 del 14 de desembre) que fins ara no s’ha desenvolupat tal com estava previst, havent sofert importants dilacions en la seva correcta aplicació. Algun dia haurem de parlar-ne detalladament.

Que el tema de les persones grans ocupa i preocupa els governs, sobretot els occidentals, és obvi i notori, ja que és un tema que va lligat amb les pensions. Els governs hauran d’exprimir els caps pensants per poder articular solucions que l’allargament de l’esperança de vida fa que cada any augmenti en forma considerable el nombre de persones que tenen dret a cobrar-les. I naturalment que la manera d’envellir és primordial. Recordo que l’any 2011 vaig ésser convidat a fer una xerrada al Cercle Esport i la vaig titular “El complex i divers món de les persones grans” perquè les casuístiques varien entre les persones. Les dividia en dos grans grups: persones actives i persones amb poca activitat o amb dependència. Doncs l’estudi efectuat pel Consell Comarcal va més lluny i detecta quatre grans blocs diferenciats: Trajectòria de jubilació estable, trajectòria de jubilació tardana, trajectòria de cura i trajectòria de jubilació precària. A grans trets i molt esquemàticament, els primers serien els que no tenen problemes; els segons els que van retardant la jubilació per temor a no tenir prou recursos; els tercers els que han de tenir cura de la parella;  i els darrers, els que pateixen alguna mena de maltractament.

Crec que és bo que l’administració pública esmerci recursos per intentar pal·liar, en la mesura que sigui possible, l’important pas de la trajectòria ineludible de les persones cap a la darrera etapa de la vida. Encara que, filant prim, d’estudis i recomanacions se n’han fet molts. Cal fer un pas més enllà i posar-los en pràctica. Per descomptat que l’etapa més feixuga és quan un/una ja no pot valer-se per si mateix i depèn dels altres. A veure si entre tots som capaços de trobar-hi una solució acceptable. Com diuen alguns, sí que podem!

Martí Carreras Ginjaume
Articulista



dimarts, 4 d’abril de 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà del 4 d'abril de 2017

LA CAPITALITAT DE LA SARDANA, EN MARXA

El passat 11 de març es va fer el traspàs de la capitalitat de la sardana per part de l’Ajuntament de Mollerussa al de Figueres, i amb tal motiu els organitzadors varen programar una sèrie d’actes ben emotius i de gran qualitat. Ara que sembla posar-se de moda criticar tot el que fan els nostres governants, algunes vegades amb raó, vull felicitar el nostre Ajuntament per voler col·laborar de forma efectiva amb els altres organitzadors, el Foment de la Sardana Pep Ventura i la Confederació Sardanista de Catalunya.

L’acte celebrat al matí d’aquell dissabte al Teatre El Jardí, amb el pregó a càrrec de la figuerenca Victòria Palma, musicòloga, va ser d’un encert total. Amb veu clara, dicció perfecta i sobretot amb paraules que tothom entenia, cosa que no sempre passa, ens va anar explicant la història de la sardana i el seu desenvolupament en què Figueres hi va jugar un paper primordial. Matrícula d’honor per a la pregonera. I el concert de la tarda, amb les cobles Bisbal Jove i Marinada, va ser una simfonia de música excel·lentment interpretada, i amb una presentadora de qualitat com la Rut Martínez.

Felicitacions també pel músic Martí Fontclara, integrant de la Cobla Marinada, nascut a Castelló d’Empúries i autor de la sardana “Figueres, capital de la sardana 2017”. Una bonica composició, ben balladora i molt agradable d’escoltar.

En un any curull d’actes hi haurà temps de comprovar com es va fent tot el programa, però és bo començar amb bon peu, i si es tracta de sardanes, mai millor dit. Programa que per cert arriba fins al dia de Sant Pere, a l’espera  que els organitzadors ens facin saber la programació de l’altre mig any. Encara que la capitalitat sardanista es perllongarà fins ben entrat l’any 2018 en que les nostres autoritats es desplaçaran a Montblanc per fer l’entrega de la bandera de la capitalitat, a aquella població tarragonina.  

També cal remarcar que aquest any coincideix amb el bicentenari del naixement de Pep Ventura, i que amb aquest motiu el dijous  2 de febrer es va fer l’obertura de l’Any Pep Ventura, amb una actuació a l’entrada del carrer que porta el seu nom, per seguidament anar fins al carrer Lasauca, davant la casa on va viure i morir el cèlebre músic, on es va procedir a batejar el gegant que simbolitza En Pep de la Tenora, creació molt ben aconseguida en el taller Ventura&Hosta de Navata. Per finalitzar aquest dia es van interpretar a la Rambla tres sardanes per la Cobla La Principal d’Olot. I el dissabte dia 4, al Teatre El Jardí, la Cobla - Orquestra Montgrins va interpretar obres de l’homenatjat, algunes d’elles inèdites i no totes sardanes. També, per part del seu descobridor Jaume Nonell, un sabadellenc estudiós de la sardana, és va procedir a mostrar la troballa d’una foto del mestre Pep, una mica diferent de l’única que fins aleshores es coneixia del músic, i que va ser feta pel figuerenc Antoni Masferrer al voltants de l’any 1865.

En resum, un molt bon començament sardanista a la nostra ciutat per demostrar que si es vol es pot. Estem segurs que la resta d’actes que estan programats i els que encara estan per programar, tindran tan d’èxit com els que he comentat. Una bona iniciativa va ser que els organitzadors de l’Any Pep Ventura i de la capitalitat de la sardana 2017 convidessin a les altres associacions figuerenques que en les seves programacions de l’any incloguessin alguna referència a les sardanes, i pel que hem vist en el programa així s’ha fet.

Figueres, que en un moment donat es va auto-proclamar Ciutat Mare de la Sardana, cansats els entusiastes components de la Junta del Foment d’aquella època que altres poblacions haguessin estat anomenades ciutat Pubilla, ara té l’oportunitat de demostrar a la resta de Catalunya que aquell títol no oficial no va ser un fet producte d’una rauxa pròpia d’entramuntanats, sinó la convicció que Figueres mereixia estar una mica per sobre, vista l’aportació que sempre ha fet al món sardanista. Per tant, visca la sardana i visca Figueres!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista






dimarts, 7 de març de 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà del 7 de març de 2017

 DE CASAL DE LA GENT GRAN A  CASAL CÍVIC

A partir del mes de gener d’enguany, el Casal de la Gent Gran de Figueres, que va ser inaugurat el 6 de maig de 1983 amb el nom de Casal d’Avis, ha passat a ser casal cívic, depenent del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, concretament de la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària de la Generalitat de Catalunya. Ara m’assabento, ja que el rètol del Casal no ha estat modificat, que el Departament de Benestar Social i Família ha substituït el nom de Benestar pel de Treball i Afers Socials. Caram, ara sí que veig clar que el “benestar” s’ha acabat. Un acudit molt dolent però el fet no deixa de ser simptomàtic. El seu nom oficial és: Casal Cívic Figueres - L’Empordà.

Què canvia amb aquesta modificació de casal de la gent gran a casal cívic ? En primer lloc l’horari, ja que ara estarà obert de 9 a 21 de dilluns a divendres, els dissabtes de 10 a 13,30 i de 16 a 21. Hi podran entrar tots els majors de 18 anys i els menors hauran de ser membres d’una entitat que demani una cessió d’espai i compti amb els corresponents monitors.

Però, en el fons, quina és la filosofia per haver fet aquest canvi ? Segons el Director General d’Acció Cívica i Comunitària “aquest procés forma part d’una tendència natural de la població, per la qual es fa més necessari que mai fomentar les relacions intergeneracionals com a font de riquesa i transferència mútua del coneixement. Procés al qual s’ha volgut donar un impuls decisiu  aquest any 2017 i s’espera que disset centres d’arreu de Catalunya comencin aquesta transformació, que servirà per afegir nous col·lectius en aquests espais, alhora que es mantindran els serveis adreçats al col·lectiu de la gent gran, ja que forma part de la voluntat del Govern millorar les condicions de les persones grans per poder gaudir d’un envelliment actiu, i de contribuir a recuperar el valor d’aquestes com a referent de la nostra societat”

Bé, tot això és planificat des d’un despatx, i veurem si la realitat ho va fent efectiu. Encara recordo que quan un servidor representava a la gent gran de la nostra comarca al Consell de la Gent Gran de Catalunya, vàrem dedicar tot un any, el 2012,  a “l’any europeu de l’envelliment actiu i de la solidaritat intergeneracional ”. Es varen fer conferències a manta, en centres d’ensenyament principalment, per anar explicant les bondats d’una actuació conjunta entre persones joves i persones grans. Fins i tot recordo que vaig ser convidat per l’Institut Illa de Rodes de Roses  a fer dues xerrades idèntiques primer a nois i noies d’uns catorze anys  i després a un altre grup d’un parell d’anys més. Penso que els resultats van ser ben minsos.

Segons el meu entendre,  tot això requereix temps i per  a mi han de passar molts anys perquè la gent de la nostra comarca quan vegi l’edifici vestit al Firal (el Firal de sempre, no el de les Fires de la Santa Creu) no pensi en el Casal de la Gent Gran. Les coses van molt a poc a poc i les noves generacions són les que hauran de portar els canvis, si és que es produeixen. Entenc que potser hauria estat més útil una campanya perquè més gent gran freqüentés el Casal. Quan formava part del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament,  i essent regidora de Benestar la doctora Maria Antònia Bonany,    es va fer una enquesta a majors de seixanta-cinc anys i un gran percentatge desconeixien la seva existència. De les aproximadament set mil persones que superen aquesta edat, no arriben a cinc-centes les que hi acudeixen diàriament.  Si comptem un miler més  que estan en residències assistencials,  ja veiem que hi ha un gruix molt gran que en passa. Crec que és per aquest vessant que s’hauria hagut de treballar.

Per cert, l’edifici fa patxoca. Pels que no ho sàpiguen és un edifici de planta, dos pisos i soterrani amb un total edificat  d’uns dos mil tres-cents metres2 A la planta baixa, a més del despatx de la responsable i de la recepció, hi trobem la biblioteca, una sala de televisió, aules per fer diferents cursos, el servei de podologia, la perruqueria i els despatxos de l’Associació de  la Gent  Gran. Al soterrani, un gran espai on hi caben cinc taules de billar i un reservat per a jugar als escacs i una altra sala per fer exercicis gimnàstics i tota mena de cursos. El primer pis està destinat al bar i menjador, una gran sala de jocs i un cosidor. El segon pis l’ocupa una  gran sala auditori per a conferències, balls, teatre, etc. L’altra meitat del segon pis és una àmplia terrassa.  Disposa de calefacció i en algunes aules i espais hi ha instal·lats diferents aparells  d’aire condicionat. El seu estat de conservació actual, desprès de gairebé trenta-quatre anys i alguna remodelació, és força acceptable.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista


dimarts, 7 de febrer de 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al setmanari Empordà el 7 de febrer de 2017

COMPRENSIÓ LECTORA (Informe Pisa)

En el darrer Informe Pisa, les sigles en anglès de Program for Internacional Student Assessment, que es podria traduir  per Programa d’Avaluació Internacional d’Alumnes,   s’hi han donat a conèixer les qualificacions d’una sèrie de països , crec que setanta dos, en les assignatures de ciències, matemàtiques i comprensió lectora. L’edat dels alumnes és de quinze anys i el resum que se’n pot fer és que hi ha un predomini total en els primers llocs de països asiàtics, sobre els europeus o americans. Alguna cosa no deu funcionar prou bé a occident perquè sigui així, encara que algunes veus han deixat anar que en els països orientals els estudis són molt exigents i, a vegades, provoquen força malestar en els estudiants, que, segons sembla, tenen un alt percentatge de depressions i, fins i tot, suïcidis. Vist així, és preferible tenir unes notes una mica més baixes i no haver d’arribar a aquests extrems. Dels deu primers de la llista, el no asiàtic més ben classificat, en tercer lloc, és Estònia, amb un total de 534 punts, el cinquè, Finlàndia amb 531 i el setè Canadà, amb 528. Els altres set són asiàtics, essent el primer Singapur amb 556 punts.

Pel que fa a Espanya, estem a la mitjana general dels trenta-quatre països de l’Organització per la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) i dels de la Unió Europea (UE), i en la classificació per comunitats autònomes ocupen els primer llocs Castella i Lleó, Madrid, Navarra i La Rioja. Catalunya , en la mitjana  de les tres àrees estudiades, està en el lloc sisè i si comparem les dades d’aquest informe que són del 2015 amb les de tres anys abans, els sistema millora en ciències i matemàtiques, però no en comprensió lectora, que és més baixa, amb més alumnes en la franja dels “suspesos” i menys estudiants “excel·lents”.

Això m’ha fet recordar que la meva àvia, en parlar del seu marit, l’avi,  deia que una de les seves frases preferides era “de llegir ja llegeixes, però no te n’assabentes”.

Considero que és preocupant aquest retrocés en la comprensió lectora, sobretot ara que sembla que es posa de moda demanar el parer dels ciutadans en els quefers públics per mitjà de consultes a la gent, tant si són vinculants  com  si no ho són, que se sol fer  a partir dels setze anys. Com es pot contestar si no s’entén el que es demana? Fa pocs mesos a Itàlia es va fer un referèndum en què la pregunta  s’havia de contestar amb un sí o un no, dubto que la majoria de gent arribés a llegir-la completament. si fins i tot pels que la van entendre va ser difícil,  pels que no la van entendre devia ser pitjor.
No és que no consideri important que els nostres estudiants estiguin a l’hora en ciències i matemàtiques, encara que penso que per a la vida d’una persona hauria de ser primordial entendre el que llegeix. O el que li expliquen verbalment. Fins i tot recordo que a principis del segle XX era bàsic saber llegir, escriure i les quatre regles, és a dir:  sumar, restar, multiplicar i dividir, o sigui, saber aritmètica, que  és una branca de les matemàtiques, com ho són, per exemple, l’àlgebra o la geometria. Ho dic perquè hi ha qui en dir que puc fer càlculs mentals sense massa dificultat, per exemple els del programa Saber i ganar em diuen “tu devies anar molt fort en ‘mates’”. Doncs no. En números, sí. És amb el que m’he guanyat la vida durant els cinquanta anys de treball.
En fi, no sé si les noves tecnologies, que ja no són tan noves, ha fet que els nostres joves estiguin més entretinguts amb altres coses que consideren més importants, però continuo pensant que entendre el que es llegeix és primordial per poder desenvolupar-se en un món que cada dia serà més complicat. Com ho hauria de ser el saber explicar-se correctament en públic, i mireu què diu el tres vegades campió d’Espanya de mentalisme, Javier Luxor, referint-se a la comunicació verbal:  “el missatge és només el 7%, el to de veu el 35% i el 56% el llenguatge del cos”. Ja sé que hi manca un 2%, però és tal com ho vaig llegir.

Doncs, sense deixar de banda les altres disciplines, considero que entendre i fer-se entendre hauria de ser primordial i bàsic.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista




dimarts, 3 de gener de 2017

VIST AMB BONS ULLS.- setmanari Empordà del 3 de gener del 2017

Malgrat el banc del si no fos (2)

El passat mes de juny els explicava dues reflexions extretes del llibre escrit pel doctor en Filosofia i llicenciat en Sociologia,  Aurelio Arteta Aísa (Sigüenza 1945), titulat A pesar de los pesares i subtitulat  Cuaderno de la vejez, que amb traducció lliure podria ser el títol que porta aquest escrit. Els vaig prometre que potser més endavant caldria tornar-ne a parlar, i crec que el moment ha arribat. Comencem un nou any i una mica de filosofia potser ens anirà bé per desengreixar-nos desprès dels excessos nadalencs, aprofitant l’èxit d’una sèrie de Tv3 protagonitzada per un peculiar professor de filosofia. És un llibre dens, que a vegades costa d’entendre, i  dividit en 10 capítols que duen aquests títols: Temps, Mort, Escapatòries, Rebel·lió, Grans i petits, Vellesa, Vells, Xacres, Prejudicis i Antídots. Es podria dir que és una reflexió agnòstica sobre els darrers anys de la vida, explicada brillantment i sense disfressar-la. Com que tradueixo el que llegeixo al català, a vegades, m’hi entrebanco una mica. Espero fer-ho entenedor.

Avui explicarem un parell de reflexions del capítol sisè, dedicat a la vellesa:Diu Arteta: “Entrar en la vellesa, es vulgui o no, empeny a viure en el passat tant o més que en el present o en el futur. Ja comptem amb massa amics o parents que ens han anat abandonant. De manera que cada activitat, celebració, esdeveniment, ens recorda els que ja no poden contemplar-lo  o, simplement, acompanyar-nos. Ells hi haurien de ser perquè el gaudi de l’ocasió fos complet”. Una veritat com un temple. Es pot comprovar en les reunions d’aniversaris, o de nois que van fer la mili junts o de noies que van fer el servei social. O com fem els nascuts l’any 1933, que vam començar a celebrar-ho en fer els setanta anys i vam continuar als setanta-cinc i als vuitanta i esperem arribar a l’any 2018 per celebrar els vuitanta-cinc. Cada quinquenni que passa som menys i tenim més gent per recordar. Aprofito per dir que en el meu passeig diari, com he explicat diverses vegades, m’aturo al Tanatori Vicens per llegir, en els vidres, les esqueles dels difunts. Un percentatge molt important està en la franja d’edat que va dels vuitanta als noranta. En tinc vuitanta-tres... Desafortunadament també n’hi ha de molt joves.  Massa joves. Llàstima!

Continua la reflexió el filòsof Arteta: “ Per sort meva intercanvio sovint missatges amb mots amics, però no puc deixar de pensar en quan començaran aquests a faltar-me. I amb aquest melangiós pensament ve també el de com seria de valuosa la meva existència en endavant sense ells. O si aquesta existència que continua estarà cada vegada més plena de records, el que significa de més plena de passat. La ment haurà  d’estar cada vegada més envaïda pel que ja ha sigut. I si qui marxés primer o abans que  els altres fos jo mateix? Aquesta previsió, paradoxalment, atenua aquella inquietud. Un pot desitjar acabar abans que ningú, tals sols per així estalviar-se aquests patiments nascuts de l’absència aliena”. Tal com diu l’autor penso que,  per als que ja som grans, cada any augmenta aquesta temor de quedar-se sol. I quedar-se o sentir-se sol, no vol dir sense companyia, sinó sense les companyies que han format la teva vida. És el que diu el poema que canta l’argentí Alberto Cortez, titulat “Quan un amic se’n va” : “Quan un amic se’n va queda un espai buit que no el pot emplenar l’arribada d’un altre amic”. Doncs això.

Finalment, la segona reflexió parla de com es desenvolupa la darrera etapa de la vida. Diu el filòsof: “la vellesa és l’etapa en què es viu en un to menor. És a dir, en un color més gris, sota un so més tènue, amb impulsos menys potents –alegries i tristeses–, menys intenses. I tot es deu a què a la nostra edat ja sabem de què va aquesta vida i, sobretot, cap a on va i, aproximadament, quan ens en queda per viure. Aquesta és sens dubte la diferència; i encara que un mateix no la detecti, les inequívoques maneres dels altres cap a tu no permeten l’autoengany”.

Aquestes són les dues reflexions d’avui, extretes del llibre que he esmentat al començament. S’hi podrà estar d’acord o no, però fan pensar. I en aquest temps de presses i estrès que tots acumulem, agafar-se una estona per pensar no crec que faci mal a ningú. Ans al contrari.

No descarto tornar-ne a parlar una tercera vegada. O més, si convé. Malgrat tot, per no fer-me pesat, deixarem passar uns mesos. D’aquí a sis mesos hi tornem? Ja ho veurem.

Que tingueu un bon començament d’any. I que els Reis Mags siguin generosos.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista