dimarts, 4 de juliol de 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al setmanari Empordà del 4 de juliol de 2017

MÉS SOBRE LES PENSIONS

En els darrers mesos han proliferat als mitjans de comunicació escrits diverses cartes en què es queixen de l’IRPF de les pensions. Crec que tenen raó, jo també ho penso. He trobat la còpia d’una carta que vaig enviar a la secció de “Cartes dels lectors” del diari La Vanguardia datada el 4 de desembre de l’any 2002, és a dir, ja fa gairebé 15 anys, en què deia que com a representant de l’Alt Empordà havia presentat una esmena al tema de pensions en el IV Congrés Nacional de la Gent Gran que s’havia celebrat aquell any a Barcelona. Esmena que no va ser aprovada a causa de la gran quantitat d’esmenes sobre el mateix tema que s’havien presentat. Textualment deia: “ Deixar de considerar que les pensions siguin considerades, en el que fa referència a l’IRPF, com a rendiments del treball, ja que si bé és cert que provenen dels anys d’activitat, també és veritat que durant la vida laboral ja s’ha pagat l’impost corresponent. Això comportaria  la supressió de les retencions a qualsevol classe de pensions. En cas de no ser possible exonerar l’import total de la pensió, que és allò legislat actualment per la gran invalidesa i la invalidesa absoluta, considerar exempta de tributar una quantitat important i cotitzar només per la diferència. Similar a la darrera reforma de l’impost sobre el patrimoni en que la vivenda habitual està exempta en els primers  cent cinquanta mil euros”.

Encara penso que es podria fer una altra modificació, ara que ja fa anys que l’actualització anual de les pensions es limita a un escanyolit 0,25 %. Seria que aquest fos un augment lineal en lloc de ser percentual. És a dir, que l’augment anual fos igual per a tothom. De la manera que es fa ara resulta que el que cobra una pensió de 1.800 € se li augmenten 4,5 € i el que en cobra 600 només 1,5 €. Ja sé que el que cobra més és perquè en el seu dia va cotitzar més, però això ja se li va reconèixer en el moment d’assignar-li la pensió corresponent. Després de jubilar-se ni el que pagava més ni el que pagava menys hauria de ser diferent. Aquesta manera de calcular només es va fer un any, amb el govern de Felipe González, cosa que no va agradar gaire als sindicats que van recórrer i als tribunals els van donar la raó. Però penso que seria més just i equitatiu. Si això anés acompanyat de la supressió o rebaixa de l’IRPF, els que més cobren i que paguen un impost més alt, fins i tot i sortirien guanyant.

Una vegada dit tot això, crec que és simplement “el dret a picar de peus”. Els senyors d’Hisenda necessiten arreplegar diners d’on sigui  i, a més  a més, de tant en tant surten veus  de personalitats d’àmbit privat i també públic, amb sous escandalosos, alguns pagats amb els impostos de tots plegats, inclosos els jubilats i pensionistes, que afirmen que aquest col·lectiu és l’únic que no ha perdut poder adquisitiu ens els darrers quatre o cinc anys, tenint en compte l’índex de preus al consum. Però a mi no em val aquest argument, simplement perquè la cistella de productes d’aquest índex no és  un reflex fiable  del que consumeixen els jubilats. I si mirem els productes que són totalment necessaris, per viure una mica decentment,  com els alimentaris  i el consum d’energia elèctrica i d’aigua corrent, veurem que els augments han sigut copiosos i sobrepassen en excés el misèrrim 0,25 % amb que ens han obsequiat en els darrers tres o quatre anys.

Si aquestes persones que fan els càlculs per afirmar que els jubilats són els únics que no han patit la crisi provessin de passar només un sol trimestre amb una mitjana de 700 € al mes, ja veurien el que és bo. M’indignen aquestes manifestacions sobretot quan qui les fan estan envoltats de secretàries i amb emoluments anuals que cap jubilat arribarà a cobrar en tota la vida de pensionista, encara que estigui vivint, és un dir, trenta anys més, o sigui, que gairebé arribi a centenari.

M’agradarà veure quina solució es trobarà per assegurar que tothom  que hi tingui dret pugui continuar cobrant. Hem repetit diverses vegades que només un augment substancial de llocs de treball, amb cotitzacions més altes, i per tant amb sous més alts que els d’ara, poden pal·liar una mica el panorama existent que no és en absolut gens afalagador.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista