dimarts, 6 de juny de 2017

VIST AMB BONS ULLS -Publicat al setmanari Empordà del 6 de juny de 2017

GENT GRAN

Que la problemàtica de la gent gran és mundial ja fa temps que ho tenim clar. L’allargament de l’esperança de vida és imparable, i això comporta maldecaps pels governs dels països. És un percentatge cada vegada més elevat el de les  persones que ja no poden ajudar a incrementar el PIB de la seva nació i en canvi tenen dret a percebre les reglamentàries jubilacions. I es doble mal de cap si la taxa de natalitat és baixa com passa en la majoria de països occidentals. Per tant crec que era encertat el raonament de la cancellera alemanya que volia augmentar l’entrada de refugiats  i emigrants, donat el baix índex d’atur que tenen i tenir gent en edat apte per treballar i poder pagar les jubilacions dels més grans.

En un interessant reportatge del magazín de La Vanguardia del febrer passat escrit per Eve Gandossi ens assabentem de les peripècies de les persones grans del Japó, un país del qual es cantaven i lloaven abastament el tracte que tenien envers les persones grans. Diu el reportatge: “entre els 126 milions de japonesos, una quarta part de ma d’obra té més de 65 anys, amb una proporció d’estrangers que gairebé no arriba al 1,4 % de la població. Així, doncs, a les persones grans els toca treballar, i a les empreses, fomentar la seva reocupació, i de mitjana, els japonesos deixen de treballar als 69 anys. S’ha acabat aquell temps en què  els ancians vivien amb els seus fills i néts, sota el mateix sostre i la tercera economia més gran del món ha llançat per la borda alguns valors confucians, com la pietat filial, en benefici d’una dinàmica social més individualista”

Ens expliquen que “a Tokio ha crescut el nombre de persones sense sostre de més de 65 anys, que si be l’any 2002 representava un 59%, deu anys més tard, el 2012 arribava al 74%. A la presó d’Onomichi, no lluny d’Hiroshima, siluetes encorbades, ajudades sovint d’un caminador s’arrastren cap al taller. Així comencen les vuit hores diàries de treball, interromput  només per un dinar ingerit en un profund silenci. A les cel·les només hi ha interns vells, ja que des de l’any 2003 les xifres de delinqüència senil han superat les de delinqüència juvenil. L’any 2014 el nombre d’homes i dones majors de 65 anys a la presó era de 2.283, en front de les 274 l’any 1991” Continua dient que “l’envelliment de la població explica part d’aquests xifres. Malgrat tot, la policia creu que està relacionada amb la manca de recursos i amb la gana, ja que a la presó la gent és alimentada, allotjada sota sostre, de manera que la gent gran comet tota classe de delictes menors per anar a la presó”.
Els que es troben en una situació millor sempre el queda l’opció d’anar a les residències, però aquestes tenen llargues llistes d’espera: més de mig milió de persones grans esperen plaça. En canvi, els que han d’acontentar-se amb ingressos més modestos comproven com els seus anys daurats són menys tranquils. Al Japó hi ha més suïcidis entre sexagenaris que en altres grups d’edat. Cada any, trenta mil cossos, dues terceres parts d’aquest total, de persones de més de 60 anys, es descobreixen setmanes, i fins i tot mesos, desprès de la seva mort”

Doncs quin panorama! Si una de les potències econòmiques mundials té tants i tants problemes amb les persones grans, què ha de passar amb països com el nostre?

El reportatge acaba, malgrat tot, amb un cant a l’esperança, basat en els robots que ajudaran les persones grans. Ja n’hi ha de diferents preus i especialitats. Una comissió governamental va traçar una imatge del Japó l’any 2025: “Una àvia, curada d’Alzheimer, farà un passeig per la seva població amb un microxip electrònic impulsat pel seu reg sanguini inserit en el seu turmell, mentre l’avi, també curat d’Alzheimer, desprès de vigilar la seva salut amb una càpsula, ingerida la nit abans i eliminada de forma natural, sortirà amb bicicleta per impartir un curs a la universitat. Pura ciència ficció? Una cosa es certa: el tercer dilluns de setembre del 2025, com cada any seguirà essent la jornada de celebració de la tercera edat, durant la qual les autoritats donen les gràcies a les persones majors de 70 anys per la seva aportació a la grandesa del Japó. Encara que qui els facin regals siguin, d’ara en endavant, robots”

Venir vell sempre ha estat feixuc. S’han passat uns anys de benestar en què semblava que les coses anaven per bon camí. De sobte el camí se’ns ha enrevessat. Serem capaços de tornar-lo a adreçar? Sort a tothom!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista