dimarts, 2 de maig de 2017

VIST AMB BONS ULLS Publicat al Setmanari Empordà del 2 de maig de 2017

PROGRAMA + 60 ALT EMPORDÀ

L’Àrea de Benestar del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, a través del programa +60 Alt Empordà, ha vingut desenvolupant una recerca per desplegar uns dels seus objectius estratègics del Pla per a la Inclusió i la Cohesió Social de l’Alt Empordà 2013-2016, orientat a impulsar un procés de reflexió sobre l’envelliment a la comarca. El treball s’ha realitzat de dues maneres diferents: una,  l’anàlisi bibliogràfic i documental que ha permès emmarcar la recerca en les aproximacions d’estudi a l’envelliment actiu, i l’altre, en un treball de camp centrat en dues enquestes i un estudi qualitatiu que ha permès obtenir informació directa de la població  per aprofundir en els perfils i trajectòries d’envelliment  i les necessitats de les persones grans.

He de fer notar que aquest tema de l’envelliment actiu, ja fa anys que l’administració el ve treballant i crec que va ser als anys noranta que l’Organització Mundial de la Salut  el va promoure com un procés saludable que reconeix els factors que, més enllà de la salut, afecta la forma d’envellir dels individus i de la seva població. Més tard, es va dedicar tot l’any 2012 a l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional.

Destaca l’estudi del Consell Comarcal que la població alt empordanesa està dividida gairebé per meitats entre dones i homes (49,8% i 50,2%, respectivament) El percentatge de majors de 65 anys és del 17,4%, superior als dels menors de 15 anys que és d’un 16,5%. Queda clar, doncs, que l’envelliment de la població al món occidental és un procés irreversible, a causa, principalment, de la caiguda de la fecunditat i la major longevitat de la població. També destaca l’estudi que cada vegada és més elevat el nombre de persones grans que viuen soles i el nombre de llars on conviuen parelles d’edat avançada i que les generacions que estan envellit a tot Europa valoren molt la capacitat de fer-ho de forma autònoma i activa. Es reconeix que l’entrada a la vellesa, a través de la jubilació, és un moment important per introduir canvis en la vida, desenvolupar nous projectes, cuidar la salut física i mental o gaudir d’iniciatives que no s’han pogut explorar en la vida adulta.

En aquest procés emergeix una “quarta edat” associada al declivi i la dependència que reforçarà debats i dilemes entorn a la qualitat de vida en aquesta etapa vital i les qüestions ètiques vinculades al final de la vida i la mort. En aquest sentit es va aprovar, ja fa més de deu anys, i es va posar en marxa amb una gran ressonància, gairebé a so de bombo i platerets, la vulgarment anomenada “llei de la dependència”, en realitat Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència (Llei 39/2006 del 14 de desembre) que fins ara no s’ha desenvolupat tal com estava previst, havent sofert importants dilacions en la seva correcta aplicació. Algun dia haurem de parlar-ne detalladament.

Que el tema de les persones grans ocupa i preocupa els governs, sobretot els occidentals, és obvi i notori, ja que és un tema que va lligat amb les pensions. Els governs hauran d’exprimir els caps pensants per poder articular solucions que l’allargament de l’esperança de vida fa que cada any augmenti en forma considerable el nombre de persones que tenen dret a cobrar-les. I naturalment que la manera d’envellir és primordial. Recordo que l’any 2011 vaig ésser convidat a fer una xerrada al Cercle Esport i la vaig titular “El complex i divers món de les persones grans” perquè les casuístiques varien entre les persones. Les dividia en dos grans grups: persones actives i persones amb poca activitat o amb dependència. Doncs l’estudi efectuat pel Consell Comarcal va més lluny i detecta quatre grans blocs diferenciats: Trajectòria de jubilació estable, trajectòria de jubilació tardana, trajectòria de cura i trajectòria de jubilació precària. A grans trets i molt esquemàticament, els primers serien els que no tenen problemes; els segons els que van retardant la jubilació per temor a no tenir prou recursos; els tercers els que han de tenir cura de la parella;  i els darrers, els que pateixen alguna mena de maltractament.

Crec que és bo que l’administració pública esmerci recursos per intentar pal·liar, en la mesura que sigui possible, l’important pas de la trajectòria ineludible de les persones cap a la darrera etapa de la vida. Encara que, filant prim, d’estudis i recomanacions se n’han fet molts. Cal fer un pas més enllà i posar-los en pràctica. Per descomptat que l’etapa més feixuga és quan un/una ja no pot valer-se per si mateix i depèn dels altres. A veure si entre tots som capaços de trobar-hi una solució acceptable. Com diuen alguns, sí que podem!

Martí Carreras Ginjaume
Articulista